Les primeres dades científiques de l’herpetofaunaeivissenca procedeixen de la segona meitat delsegle XIX, gràcies als treballs pioners de Barceló& Combis (1876) i de Boettger (1880 i 1881),però particularment gràcies a l’aportaciód’Eduard Boscà (1883), que constitueix el puntde partida de nombrosos estudis de gransespecialistes europeus sobre la sargantana de lesPitiüses, descrita l’any 1883 pel mateix Boscà.

L’àrea geogràfica del sud-oest d’Eivissa ha set,probablement, una de les més prospectades de l’illaja que és propera a dos nuclis urbans importants,Sant Antoni de Portmany i Sant Josep de sa Talaia.A la zona costanera inclou els illots de la badia deSant Antoni i els des Vedrà i des Vedranell. Com ala resta d’Eivissa, aquesta zona alberga un nombrerelativament reduït d’amfibis i rèptils, però de graninterès, ja que constitueixen una part fonamentalde l’herpetofauna de l’illa i inclouen algunes de lespoblacions microinsulars de sargantanes de majorrellevància en el conjunt de les Pitiüses.

Al llarg del capítol es revisarà la informaciódisponible sobre els amfibis i rèptils citats a la zonai ens detindrem, especialment, en el cas de lasargantana de les Pitiüses. Coneixerem lespoblacions de sargantanes presents avui dia a lazona i les seues característiques morfològiques, iveurem la coloració i el disseny que caracteritzencada població. Així mateix, aprofundirem en elconeixement de l’estat actual de conservaciód’aquestes poblacions, amb informació sobrefactors com l’abundància i la densitat, estimada através d’indicadors ecològics com la càrregaparasitària. Finalment, descriurem l’ús que aquestespoblacions fan dels recursos alimentaris, elementclau per a la comprensió de la peculiar ecologia deles sargantanes en els petits illots costaners.

Els amfibis actuals pertanyen al grup delsanomenats Lissamphibia que va aparèixer en elperíode Juràsic, milions d’anys després del’aparició dels primers vertebrats terrestresdesignats col·lectivament amb el nom deLaberintodonts, que aparegueren en el períodeDevònic. Es tracta d’un grup de vertebratsectoterms, és a dir, que regulen la seua

175

A lʼesquerra,el cada diamés escàs a Eivissacalàpet (Bufo viridis).

La sargantanade les Pitiüses, éssens dubte lʼespèciemés destacadade lʼherpetofaunainsular.A baix, Podarcispityusensis vedrae. Lacoloració dorsal delsindividus des Vedrà ésunade les més cridaneresde tot lʼarxipèlageivissenc.

Fotos: Marià Maríi Neus Prats

AMFIBIS I RÈPTILSVALENTÍN PÉREZ-MELLADO – ANA PÉREZ-CEMBRANOS

JORGE CALVO – MARIO GARRIDO

Amfibis

temperatura corporal mitjançant mecanismes deconducta i que tenen el sol com a font primàriad’energia. Els amfibis actuals són ovípars i lesseues postes, llevat d’algunes excepcions, esdipositen en el medi aquàtic. A l’illa d’Eivissanomés s’han citat dues espècies diferentsd’amfibis, el calàpet i la granota.

El calàpet, BBuuffoo vviirriiddiiss (Bufonidae)És una de les espècies d’anurs (amfibis sensecua) de més àmplia distribució a Euràsia i nordd’Àfrica. La seua presència és ben coneguda ennombroses illes de la Mediterrània, comCòrsega, Sardenya, Sicília, Malta o les IllesBalears. Segons Hemmer & Kadel (1981), elcalàpet només es troba a les Illes Balears des defa uns milers d’anys, fruit de la introducció perl’home a l’edat de bronze (Hemmer et al.,1981). Però la datació de restes procedents dejaciments arqueològics és dubtosa i no permetestablir cronològicament l’inici exacte de la seuapresència a les Illes Balears (Salvador, 2009a).La sistemàtica dels calàpets verds és summamentcomplexa donada la seua àmplia distribució il’existència de poblacions diploides, triploides itetraploides. Sembla que les Illes Balears estanocupades per la subespècie Bufo viridis

balearicus. Aparentment, el llinatgemitocondrial descrit a Balears coincideix amb eldescrit a Sardenya, sense que s’hagin trobatevidències moleculars que donin suport a unaintroducció antropogènica a les nostres illes. Elcalàpet verd de Balears (vegeu dibuix a baix) vaser descrit per Boettger (1880) com Bufovariabilis var. balearica. La subespècie ha setposteriorment acceptada o rebutjada segons elsautors.

Vidal (1966), que va estudiar exemplarsprovinents d’Eivissa, va concloure que algunscaràcters de la forma balearica no s’ajustaven alque havia establert anteriorment Boettger(1880). Així doncs, assenyala que en els calàpetsd’Eivissa, el tubercle metacarpià extern de la màés més gran que l’intern, i el timpà no és més granque a altres poblacions europees de calàpets. Iaquestes són algunes de les característiques queBoettger (1880) va emprar per definir i separarla forma balearica. Hemmer et al. (1981)assenyalen que les poblacions del calàpet deBalears presenten, a més, vocalitzacionscaracterístiques.

Les dades moleculars semblen donar suport al’existència de B. viridis balearicus com asubespècie (Batista et al., 2006). A les illes, elscalàpets es caracteritzarien per la presència detaques dorsals més petites, per una mida corporalmés gran en comparació amb altres poblacions iper ser diploides (dos grups de cromosomes). Latendència actual més generalitzada és considerarque la forma balearicus és pròpia de Balears,Còrsega i Sardenya. Fins i tot, aquesta formatendria, per a alguns autors, rang d’espècie amb elnom de Bufo balearicus (Stöck et al., 2006).Segons Stöck et al. (2006), el llinatge de Balears,Còrsega i Sardenya es va separar de tots elsllinatges europeus de calàpets en el pleistocèmitjà o inferior. L’últim ancestre comú hauriaestat el llinatge dels calàpets de sud d’Àsia. Pertant, el nom disponible per aquest taxó seria: Bufobalearicus Boettger, 1880.

177AMFIBIS I RÈPTILS176

Però Batista et al. (2006) mantenen que es podendistingir tres llinatges evolutius dins el tàxon Bufoviridis, un al nord d’Àfrica i Sicília, un altre aEuropa i un tercer llinatge a Sardenya i Mallorca.Per a Batista et al. (2006) les evidènciesgenètiques disponibles donen suport al’existència de la subespècie Bufo viridisbalearicus, amb presència també a Sardenya, peròconsidera que no existeix suficient divergènciaper considerar la seua elevació al rang d’espècie.

D’altra banda, Frost (2011) assenyala que elgènere vàlid per fer referència a la totalitat del queabans s’anomenava Bufo viridis seriaPseudepidalea. De manera que, segons aquestautor, Pseudepidalea seria un gènere ambnombroses espècies i la present a Eivissa hauriad’anomenar-se Pseudepidalea balearica(Salvador, 2009a). Per complicar encara més elpanorama, Dubois & Bour (2010) mantenen laidea que existeix un gènere, anomenat Bufotes,que seria un sinònim anterior de Pseudepidalea ial qual hauria de substituir. Finalment,Speybroeck et al. (2010) discuteixenextensament totes aquestes propostes iconclouen que, amb el nivell de coneixementsactual, és aconsellable seguir anomenant elcalàpet com Bufo viridis. Seguim aquí aquestcriteri, a l’espera de noves evidències quepermetin l’assignació específica i correcta delscalàpets de Balears.

El calàpet és molt escàs a tota l’illa d’Eivissa inomés s’han trobat quatre localitats de fresadurant les últimes dècades (Palerm, 1997), fetque suposa una disminució neta respecte a les 10localitats recollides per Vidal (1965, 1966),procedents de diversos autors anteriors i delmateix Vidal. Una de les set quadrícules UTMamb presència comprovada se situa al límit sud-oriental de l’àrea aquí estudiada (vegeu mésdetalls a Palerm, 1997 i Muntaner, 2002). Esconsidera una espècie amb categoria VU(Vulnerable) amb una regressió particularmentgreu a les poblacions d’Eivissa.

L’activitat dels calàpets és crepuscular inocturna, sobretot a l’estiu, quan es verifica unadiapausa estival, amb absència quasi totald’activitat durant el dia (Vidal, 1966).Assoleixen la maduresa sexual entre els tres i elscinc anys, amb una longitud de cap a cloaca d’uns55-66 mm. A la seua prolongada etapasubadulta, els calàpets tenen una activitat gairebéexclusivament terrestre (Vidal, 1966). El zels’observa en el mes de febrer, tot i que s’hansentit mascles cantant des del mes gener fins almes de juny. A partir del mes de març, s’observenels primers aparellaments o amplexus, coms’anomena en els amfibis anurs, i les postespoden verificar-se des del mes de març fins almaig, amb un període àlgid en la primeraquinzena d’abril (Vidal, 1966). Cada femella ponentre 10.000 i 12.000 ous i els capgrossosneixen passats de quatre a vuit dies, amb undesenvolupament fins a la metamorfosi que potprolongar-se de dos a tres mesos i mig (Vidal,1966; García-París, 2004). A Eivissa, elprincipal predador dels capgrossos o cabotssembla ser la gambúsia (Gambusia holbrooki),un petit peix d’aigua dolça introduït a tota laconca mediterrània per combatre els moscardstransmissors del paludisme (Vidal, 1966).

Exemplar adult de granota(Pelophylax perezi),la coloració verdadorsal és habitual en molts individusdʼEivissa,

Dibuix: Ana Pérez-Cembranos

Calàpet (Bufo viridis).

Dibuix: Ana Pérez-Cembranos

La granota, PPeelloopphhyyllaaxx ppeerreezzii (Ranidae)Actualment, es considera que les “granotesverdes” i “les granotes roges” estan separades desdel principi del Pliocè o els començaments delPleistocè, i que, per tant, no poden agrupar-sedins del mateix gènere. D’aquesta manera, elgènere Rana queda reservat per a les granotesbrunes, mentre que les granotes verdess’inclouen dins del gènere Pelophylax.

La granota (vegeu dibuix a la pàgina anterior) ésl’amfibi més habitual de l’àrea estudiada, si bé ésprobable que també es trobi en regressió davantla pèrdua de punts de reproducció, nomésparcialment compensada per l’aparició de puntsd’aigua artificials, com dipòsits, safareigs,basses i piscines abandonades, que en facilitenla supervivència. Palerm (1997) cita l’espècie altorrent de Can Nadal. Vidal (1965) assenyalaque una característica de les poblacionsd’Eivissa i d’altres zones mediterrànies és queles larves, com a conseqüència d’una fresatardana, poden hivernar abans de tenir lloc lametamorfosi.

Les granotes romanen actives bona part de l’any,tot i que s’ha assenyalat una diapausa durant latardor i començaments de l’hivern. A partir degener o febrer, s’observen individus ja actius al’aigua. Les freses solen tenir lloc en el mes d’abrilo en el mes de maig, tot i que també s’hanobservat freses i amplexus en el mes de juny(Vidal, 1966).

Els anomenats rèptils inclouen realment diversosgrups de vertebrats molt poc relacionatsevolutivament entre si. Per exemple, els cocodrilsi caimans estan directament emparentats amb ausi altres dinosaures, mentre que les tortuguespareixen relacionades amb diversos grups devertebrats terrestres més que amb llangardaixos iserps. Els rèptils aquí tractats pertanyen al’anomenat grup dels Escatosos, un grup devertebrats terrestres ectoterms caracteritzats perposseir un ou cleidoic o amniota, que té una sèriede tres envoltades protectores de l’embrió. L’ouamniota ha permès la independència delsescatosos respecte a l’aigua, de forma que lespostes poden verificar-se al medi terrestre. Elconjunt dels grups inclosos tradicionalment sotala denominació de “rèptils” té més de 7.200espècies descrites.

El rèptil escatós més emblemàtic d’Eivissa és lasargantana de les Pitiüses, espècie endèmicad’Eivissa i Formentera. A més a més, habiten l’illadues espècies diferents de dragons i s’han citat,més recentment i fruit de la seua introducció,diverses espècies de serps.

El dragó, TTaarreennttoollaa mmaauurriittaanniiccaa(Phyllodactylidae)El dragó (vegeu foto) forma part de la famíliaPhyllodactylidae (Speybroeck et al., 2010),descrita per Gamble et al. (2008), la qual escaracteritza per diversos trets, entre els qualsdestaca la presència de dits en forma de fulla. Elsrecents estudis moleculars de Perera & Harris(2008) i de Harris et al. (2004) conclouen querealment existeixen diverses espècies sota ladenominació de Tarentola mauritanica, peròaquesta és una qüestió que encara està per resoldre.

Tarentola mauritanica és l’espècie de dragó mésabundant a Eivissa. Probablement es trobapresent a gairebé tota la zona d’estudi, encara quesón relativament escasses les cites concretes. S’ha

citat, per exemple, a la intersecció de lescarreteres de cala Tarida i les platges de Comte(Salvador & Pérez-Mellado, 1984) i també a l’illotde s’Espartar (Martínez-Rica, 1965).

El dragonet, HHeemmiiddaaccttyylluuss ttuurrcciiccuuss(Gekkonidae)El dragonet no s’ha citat en cap localitat concretade l’àrea d’estudi dins l’illa d’Eivissa, però sí enuna quadrícula UTM oriental adjacent a aquesta,a les rodalies de Sant Josep. Així mateix, tambés’ha citat a na Plana (Salvador & Pérez-Mellado,1984), encara que Martínez-Rica (1965) no vatrobar l’espècie en cap dels altres illots de la zonade ponent. Sembla que es tracta d’una espècieescassa i que ha patit una regressió evident en lesdarreres dècades.

La sargantana de les Pitiüses, PPooddaarrcciiss ppiittyyuusseennssiiss (Lacertidae)

Poblacions de l’oest d’EivissaEduard Boscà (1844-1924) és l’autor que vadescriure la sargantana de les Pitiüses, tot i que enel seu treball original reconeix que Jakob von

Bedriaga (1854-1906) ja sospitava que la formad’Eivissa era una “varietat” diferent, tal i com enaquells temps s’anomenava al que avui dia esreconeixen com a espècies o subespèciesdiferenciades. L’espècie compta amb unes 44poblacions, si bé aquesta quantificació suposa queles sargantanes de les illes d’Eivissa i Formenteras’agrupen, respectivament, en una única població,la qual cosa està lluny de reflectir-nel’heterogeneïtat i la discontinuïtat geogràfica igenètica. A més de les poblacions pròpies de l’illad’Eivissa, s’han de destacar les presents als illotsde les reserves naturals, on poden distingir-se tresgrups d’illots: els dos de l’extrem sud-occidental,es Vedrà i es Vedranell; els propers a la badia deSant Antoni, s’Espartar, l’espardell de s’Espartaro es Frare, l’escull de s’Espartar, s’Illa des Bosc isa Conillera; i un grup més allunyat i antic,anomenat ses Bledes, constituït per l’escull deTramuntana, na Plana, l’escull des Cap Vermell,es Vaixell, na Gorra i na Bosc. La sargantana de lesPitiüses no està present a tots els illots,aparentment aquest és el cas de l’escull des Vedrài de l’escull de Tramuntana. En canvi, es Vaixell síque compta amb una població d’aquesta espècie.

179AMFIBIS I RÈPTILS178

El dragó (Tarentola mauritanica),

pren el sol durant el dia, tot i que bona

part de la seua activitatés crepuscular i

nocturna.

Foto: Pepa Carbonell

Sargantana de les Pitiüses(Podarcis pityusensis).

Foto: Marià Marí

Rèptils

En els anomenats illots de ponent s’han descritles següents subespècies, avui dia acceptades irecollides en els catàlegs més recents:

Podarcis pityusensis pityusensis (Boscà, 1883). Podarcis pityusensis maluquerorum (Mertens,1921). Podarcis pityusensis kameriana (Mertens, 1927). Podarcis pityusensis vedrae (Müller, 1927). Podarcis pityusensis frailensis (Eisentraut, 1928). Podarcis pityusensis gorrae (Eisentraut, 1928). Podarcis pityusensis carlkochi (Mertens &Müller, 1940).

Per tant, a l’àrea objecte d’estudi habiten,almenys, un total de set subespècies o racesgeogràfiques de la sargantana de les Pitiüses, lamateixa subespècie nominal, que ocupa l’illad’Eivissa, i sis subespècies als illots costaners.Però és evident que aquest llistat s’ha de revisar ique la seua validesa i l’àmbit de cada subespèciesón encara qüestions obertes, especialment en elcas de ses Bledes i de les formes descrites as’Espartar i als illots adjacents. En aquest sentit,el treball de Cirer (1987a i b) constitueix unaexcepció ja que proposa, únicament, un total desis subespècies de sargantana de les Pitiüses pera la totalitat de l’arxipèlag. Així doncs, segonsaquesta autora, a les reserves naturals trobaríemúnicament la subespècie tipus P. pityusensispityusensis a l’illa d’Eivissa, sa Conillera i s’Illades Bosc; P. pityusensis kameriana a s’Espartar il’escull de s’Espartar i P. pityusensismaluquerorum a na Plana, na Bosc, na Gorra,l’escull des Cap Vermell i es Frare.

EivissaEn el conjunt de poblacions de la sargantana deles Pitiüses, es considera que les que habiten l’illad’Eivissa presenten, en molts aspectes,característiques intermèdies (vegeu, per exemple,Salvador, 1984). Però, pel que fa a les seuesdimensions, la subespècie nominal compta ambuna mica més de 68 mm de longitud cap-cos(LCC) en els mascles adults i 57,69 mm en lesfemelles, xifres que demostren que es tracta de lasubespècie més petita de la zona. Salvador(1984), seguint a Eisentraut (1950) i Lilge(1975), troba una elevada variabilitatmorfològica, de coloració i de disseny entre elsexemplars de sargantana de l’illa d’Eivissa, peròsense poder establir un patró geogràfic coherent(vegeu fotos a l’esquerra). Cirer (1987a)assenyala que la coloració dorsal dominantpresenta un cert paral·lelisme amb la coloraciódels substrats i hàbitats ocupats, tot i que agairebé totes les zones apareix un elevatpolimorfisme. I considera que l’àrea que aquí ensocupa no constitueix cap excepció.

181AMFIBIS I RÈPTILS180

Ses BledesEn el conjunt ses Bledes es troben les poblacionsde sargantanes de major mida corporal. En el casde na Bosc, l’escull des Cap Vermell i es Vaixell, estroben mascles adults de més de 80 mm de LCC,mentre que a na Plana els mascles tot just arribenals 75 mm. Les femelles de totes aquestespoblacions superen, en mitjana, els 70 mm,exceptuant una vegada més, les de na Plana, ambuna mitjana de 66,58 mm. Aquest conjunt depoblacions melàniques es caracteritza perpresentar un elevat nombre d’escames dorsals, tantels mascles com les femelles, i caps relativamentelevats en el cas de na Bosc, na Plana i na Gorra.

Cronològicament, la primera subespècie descrita ases Bledes és Podarcis pityusensis maluquerorum,curiosament adscrita al gènere Podarcis perRobert Mertens l’any 1921, tot i que l’anysegüent, el mateix autor, la va incloure dins elgènere Lacerta. I, de fet, així va quedar la seuaclassificació fins que Edwin N. Arnold (1973) vaelevar Podarcis al rang de gènere. La “terratypica” d’aquesta subespècie, això és, la localitatde captura dels exemplars tipus en els quals esbasa la seua descripció, és na Plana, un dels illotsmés allunyats d’Eivissa i, probablement, dels mésantics.

L’any 1928 Martin Eisentraut descriu Lacertalilfordi gorrae a na Gorra, tot i que l’any 1930canvia la nomenclatura d’aquesta subespècie aLacerta pityusensis gorrae i la cita també a l’esculldes Cap Vermell, on és ratificada posteriormentper Cirer (1987a). Salvador (1974) transcriu elcatàleg de Mertens & Wermuth (1960).

També, molt allunyats de la costa, els illots de naBosc i na Gorra alberguen poblacions de lasargantana de les Pitiüses, que s’han descrit coma Podarcis pityusensis gorrae.

Sembla ser que existeix un melanisme més aparenta na Gorra, seguit de na Plana, l’escull des CapVermell, es Vaixell i na Bosc, en aquest ordre.

Sargantanes dʼEivissaamb el patró dorsal

descrit, i amb el disseny “concolor”.

Fotos: Pepa Carbonell

De dalt a baix, lʼescull des capVermell, na Bosc, na Gorrai na Plana.

Fotos: Valentín Pérez-Mellado

183AMFIBIS I RÈPTILS182

De dalt a baix,Podarcis pityusensisfrailensisi P. pityusensis vedraedes Vedranell.

A lʼesquerra, esVedranell i es Vedrà.

Fotos: Pepa Carbonell(sargantanes) i Valentín Pérez-Mellado

gavines. La pràctica totalitat d’autors, com Lilge(1975) i Salvador (1984), accepten la validesa dela subespècie P. pityusensis frailensis. Va serdescrita per Eisentraut (1928b) i admesa perMertens & Wermuth (1960). Es caracteritza perun elevat nombre d’escames dorsals, potesposteriors més llargues i un cap més curt i estret(Salvador, 1984). Aquestes característiques sóninteressants i potser estan relacionades amb unhàbitat més escarpat com és el des Frare.

Es Vedrà i es VedranellAls illots des Vedrà i es Vedranell habita lasubespècie Podarcis pityusensis vedrae. Aquestaespectacular subespècie (vegeu fotos a l’inici delcapítol i a baix) va ser descrita per Müller comLacerta lilfordi vedrae. Un any després, el mateixMüller va descriure una altra subespècie asVedranell, Lacerta lilfordi vedranellensis, que nova ser admesa posteriorment per cap altre autor ique, per tant, ha passat a la sinonímia de Podarcispityusensis vedrae. Els mascles des Vedràpresenten mides corporals intermèdies, amb unamitjana de 73,14 mm de LCC, mentre que en elcas des Vedranell els mascles són una mica mésgrans, amb una mitjana de 74,91 mm. El mateixsucceeix en el cas de les femelles, amb 64,19 mmas Vedrà i 64,68 mm as Vedranell. Ambduespoblacions presenten, en comparació amb la restad’illots de l’àrea estudiada, un elevat nombred’escames a la regió de la gola.

Les sargantanes des Vedranell es diferencien béde les des Vedrà perquè tenen tonalitats dorsalsde color daurat mat, més apagades que lestonalitats groc llimó des Vedrà.

A l’illot des Vaixell, un dels autors d’aquest treball(JC) va descobrir, l’any 2010, una nova i exiguapoblació de sargantana de les Pitiüses que, sensdubte, viu en condicions extremes ja que nomésexisteix una petita superfície coberta de vegetació(vegeu foto a baix). Els mascles són de gran midacorporal superant, en mitjana, els 84 mm deLCC. I les femelles arriben a una mitjana superiorals 74 mm. Els individus d’aquesta poblaciópresenten també un elevat nombre de làminessubdigitals sota el quart dit. L’estudi detallat

d’aquesta població s’està desenvolupant mentrees redacta aquesta publicació.

S’Espartar i illots adjacentsLes sargantanes de s’Espartar pertanyen al’anomenada forma “ciànica”, de gransdimensions corporals (Salvador, 2009b) i cap curti estret, descrita com P. pityusensis kameriana.Salvador (1984) assenyala que els individusd’aquest illot tenen la cua de color verd maragda.D’altra banda, Podarcis pityusensis zenonis va serdescrita per part de Lorenz Müller, l’any 1928, al’escull de s’Espartar. Aquesta subespècie va serreconeguda per Eisentraut en el seu llibre de l’any1950, així com per Mertens & Wermuth (1960)en el seu catàleg europeu, reproduït després perSalvador (1974). No obstant això, Lilge (1975)va passar aquesta subespècie a la sinonímia de P.pityusensis kameriana, criteri que mantenenSalvador (1984) i Cirer (1987a). Salvador (1974)assenyala que es tracta d’una subespècie gran, ambel dors verd grisós, blavós o groguenc, quepresenta el disseny dorsal fragmentat.

A s’Espartar, les sargantanes presenten unesdimensions corporals mitjanes, amb 74,64 mm deLCC en els mascles, i 65,43 mm en les femelles. Eldors és notablement variable en disseny i coloració.A l’escull de s’Espartar les sargantanes presentendimensions corporals només lleugeramentsuperiors a les de s’Espartar i es Frare, amb masclesde 80,46 mm de LCC i femelles de 65,37 mm.

Les sargantanes des Frare tenen mides corporalssemblants a les de s’Espartar, amb mascles de 74,87mm de LCC i femelles de 66,24 mm. As Frare,existeix una clara tendència al melanisme (vegeufoto a dalt, a la dreta), sobretot si comparam els seusindividus amb els del vesí s’Espartar. Cirer (1987a)coincideix a assenyalar que la coloració és més foscaque a s’Espartar, amb una major tendència almelanisme i apunta que la major profusió de taquesnegres podria relacionar-se amb un majormimetisme en un medi rocós amb abundants taquesnegres d’òxids precipitats i d’excrements de

SʼEspartar i exemplarjuvenil dʼaquest illot

(coa contrastada).

Fotos: Valentín Pérez-Mellado

i Pepa Carbonell(sargantana)

Es Vaixell i la sargantana quelʼhabita, descoberta

recentment. Aquesta població

compta amb molt pocsefectius.

Fotos: Valentín Pérez-Mellado

i Pepa Carbonell

SUBESPÈCIES DE PODARCIS PITYUSENSIS ALS ILLOTS IL·LUSTRACIONS D’ANA PÉREZ-CEMBRANOS*

Na Plana Escull des Cap Vermell

Na Bosc Es Vaixell

Na Gorra Escull de s’Espartar Illa des BoscSa Conillera

Es Vedrà

S’Espartar Es Frare

Es Vedranell

*Gaudeix d’una beca de FPU del Ministeri de Ciència e Innovació en la Universitat de Salamanca

canvi, l’estimació realitzada el 2010 (vegeu taulade densitats estimades), correspon a una densitatd’un poc més de 12.000 ex./ha, xifra moltsuperior que suposa la presència d’una poblacióen tot l’illot que s’apropa als 500 individus.

Amb una única estimació és difícil pronunciar-sesobre la densitat de les sargantanes d’unapoblació, però en aquest cas, la realitzada durantla primavera de 2010 i amb condicions òptimessembla ser la més aproximada a la realitat.

L’estimació realitzada a començaments de laprimavera de 2010 a na Plana va ser de gairebé eldoble d’individus que el juliol de 1994, xifra queés dins dels paràmetres habituals en un illotd’aquestes dimensions.

En el cas de na Gorra, la densitat estimada en el1994 correspon a uns 200 ex./ha, mentre queles estimacions realitzades a l’estiu i a la tardor del2010 superen aquesta xifra i la situen sobre els1.200 ex./ha. En el cas de na Bosc, la poblacióde sargantanes estimada el 1994 és de gairebé400 ex./ha. Una vegada més, l’estimació de2010 supera l’anterior i situa la població en uns2.400 ex./ha.

A sa Conillera, mitjançant els transsectes linealsrealitzats el mes de setembre de 2003, es va estimaruna densitat poblacional de més de 250 ex./ha a la

zona costanera, ocupada per una colònia de gavina,Larus michahellis, i de gairebé 200 ex./ha a leszones més elevades de l’illa, properes al far (zones1 i 2 respectivament). Amb una metodologialleugerament diferent, a través dels transsectesrealitzats el 2010 es va estimar una densitat fins itot més baixa, que no arriba als 100 ex./ha (vegeutaula de densitats estimades de na Gorra, na Bosc isa Conillera 1 i 2 a la pàgina següent).

187AMFIBIS I RÈPTILS

Sa Conillera i s’Illa des BoscLa població de sargantanes de sa Conillera va serdescrita per Lorenz Müller dins l’espècie Lacertalilfordi amb el nom de L. lilfordi kochi.Posteriorment, en el seu catàleg de 1940, elmateix Müller i Robert Mertens varen portar aterme un canvi de nomenclatura (nomen novumpro) cap a carlkochi, assignant ja la subespècie aLacerta pityusensis. A sa Conillera, la midacorporal de les sargantanes és notable, amb 78,8mm de LCC en els mascles i 65,72 mm en lesfemelles.

Les sargantanes de s’Illa des Bosc varen serinicialment assignades per Mertens & Müller(1940) a Podarcis pityusensis carlkochi. Així esrecollia als catàlegs fins al de Salvador de 1974.Però a la seua revisió ulterior, el mateix AlfredoSalvador va concloure que la població de s’Illa desBosc pertany a la subespècie nominal (Salvador,1984). En aquest illot, la mida corporal delsmascles adults és, de mitjana, de 71,23 mm deLCC, xifra significativament inferior a la delsmascles de sa Conillera i similar a la dels masclesque habiten Eivissa. També la mida de les femellesés reduïda, amb una mitjana de 62,67 mm. Éscaracterístic d’aquest illot que, tant mascles comfemelles (vegeu fotos al final del capítol), tenencaps notablement deprimits, fet que podria estarvinculat amb una major utilització de refugissituats a trencs rocosos.

Fins fa poc temps disposàvem d’escasses dadesreferents a la densitat de la sargantana de lesPitiüses. En el 1983, l’anomenada Unitat de VidaSilvestre va publicar un treball sobre l’abundànciaen diverses poblacions balears de sargantana, ons’assenyalava una densitat de 1.428 exemplarsper hectàrea a l’escull des Cap Vermell. Lametodologia utilitzada en aquest treball perrealitzar les estimacions no és comparable a la quees va emprar en treballs posteriors, fet queimpedeix extreure conclusions comparatives.Encara que aquesta densitat pareix raonable i éspròpia de molts illots costaners mediterranis, laseua extrapolació a una superfície un pocsuperior als 300 metres quadrats, dóna com aresultat no més de 50 individus en tot l’illot. En

186

De dalt a baix, mascle i femella de sa Conillera

i vista aèria dʼaquest illot.

Fotos: Pepa Carbonell(sargantanes)

i Valentín Pérez-Mellado

Sargantana de na Gorra.

Foto: Marià Marí

Història natural de la sargantana de les Pitiüses. Densitat i abundància

TAULA DE DENSITATS ESTIMADESPOBLACIÓ

na Planana Planana Planana PlanaEscull des Cap VermellEscull des Cap Vermell

DATA

juliol 19942010

abril 2010setembre 2010

1983?2010

DENSITAT (ex./ha)

440799

1.704768

1.42812.071

± SE

14093

220118

?2.242

CV

31,8811,8812,9615,38

?

n

52475027?

23

Estimacions realitzades mitjançant transsectes lineals en individus per ha, amb dades publicades i d’altres inèdites.S’ofereixen les mitjanes ± l’error estàndard (SE), els coeficients de variació de l’estimació (CV) portada a terme amb elprograma DISTANCE (vegeu 6.0), així com el nombre (n) de contactes en els transsectes efectuats.

Corti (1993) varen establir que la dieta de lessargantanes des Vedrà a l’estiu (únicament 9estómacs analitzats), incloïa majoritàriamentcoleòpters, una vegada més els omnipresentsformícids i un elevat volum de matèria vegetal enmés del 50% dels estómacs.

Durant el 2010 i el 2011 es va portar a terme unestudi d’alimentació de les diferents poblacionsde sargantana de les Pitiüses mitjançant l’anàlisidels seus excrements (vegeu gràfics a la pàginasegüent). Es varen analitzar un total de 505excrements en els quals es varen identificar 1.693preses. Els resultats d’aquest estudi mostren queles formigues constitueixen la presa majoritària ales poblacions de sa Conillera, s’Illa des Bosc, esFrare o s’Espartar, mentre que altres himenòptersvoladors predominen a na Plana i els homòpterssón abundants a la població de l’escull des CapVermell. El consum de vertebrats s’ha observat as’Espartar, on el dragó comú apareix en la dietade les sargantanes. Així mateix, s’han trobatrestes d’aus, probablement procedentsd’individus morts, a les poblacions de na Gorra,s’Espartar, na Plana i l’escull des Cap Vermell. El

canibalisme és relativament freqüent i ha estatdetectat a sa Conillera, s’Illa des Bosc i s’Espartar.

El consum de plantes és variable segons lespoblacions i revesteix particular importància endeterminades èpoques de l’any i en relació aalgunes espècies. Aquest és el cas de la savina a saConillera, on la sargantana actua com undispersor legítim dels savinons d’aquest arbre.També apareixen llavors d’olivella o granerola(Cneorum tricoccon), a les poblacions des’Espartar i s’Illa des Bosc, i fruits d’esparraguera(Asparagus horridus) as Vaixell. La matèriavegetal apareix en la dieta en proporcionsvariables en funció de l’estació. Per exemple, a naGorra els majors percentatges de matèria vegetalcorresponen al mes de març. A s’Espartar noméses varen poder comparar adequadament els mesosde març i juny de 2010, que exhibeixen valorsmitjans de matèria vegetal similars. A s’Illa desBosc i a na Plana tampoc es trobaren diferènciessignificatives entre primavera i estiu. On sí esvaren trobar diferències és a sa Conillera el 2010,amb valors mitjans extrems de consum vegetal elmes de març (46,22%) i el mes d’agost (77,84%).

189AMFIBIS I RÈPTILS

A s’Espartar la densitat poblacional de sargantanaés molt més elevada i se situa entorn els 2.000ex./ha. Aquesta xifra presenta fortes variacions jaque l’estimació de l’octubre de 2010 inclou,lògicament, una elevada fracció d’individusjuvenils (vegeu taula).

Es Frare també compta amb una densitatpoblacional prou elevada. L’estimació del’agost de 2010 correspon, probablement, a unperíode molt menys favorable d’activitat, demanera que el valor calculat en una visitaanterior, per sobre dels 1.700 ex./ha, és moltmés fiable (vegeu, a la taula, el baix coeficientde variació, amb un valor de 9,98 % i un totalde 38 contactes per un illot de reduïdesdimensions).

Amb aquests resultats, es pot concloure que lesdensitats poblacionals de sargantana als illots deponent d’Eivissa són relativament baixes,especialment si les comparam amb lesdeterminades a altres illots d’Eivissa i per al’espècie germana la sargantana balear, Podarcislilfordi (Pérez-Mellado et al., 2008).

El coneixement sobre els hàbits alimentaris de lasargantana de les Pitiüses, al sud-oest d’Eivissa iillots propers, era escàs fins al començamentd’aquest estudi. El gener de 1977, Salvador(1986) va analitzar deu continguts gàstrics,corresponents a 5 mascles i 5 femelles de saConillera. Dels resultats d’aquest estudi esdedueix un elevat consum de flors de romaní(Rosmarinus officinalis), conducta habitual enmoltes poblacions de sargantana de les Pitiüses,com la que habita l’illot de Tagomago (dadesinèdites). Les preses animals més abundantsvaren ser les formigues, com succeeix en moltespoblacions insulars de sargantanes, tant a l’hiverncom a la primavera o l’estiu (Pérez-Mellado &Corti, 1993). És, potser, d’especial interès lapresència tardana del fruit de savina (Juniperusphoenicea) que, com a continuació s’indica,constitueix un important recurs alimentari enaltres èpoques de l’any en aquesta mateixapoblació. En un treball que abastava bona part dela Mediterrània occidental, Pérez-Mellado &

188

De dalt a baix,sargantana femella de sa Conilleramenjant un savinó i sargantana de sʼEspartar.

Fotos: Pepa Carbonelli Marià Marí

TAULA DE DENSITATS ESTIMADES

POBLACIÓ

na Gorrana Gorrana Gorrana Boscna Boscsa Conillera 1sa Conillera 2sa ConilleraIlla des Bosc Illa des Bosc s’Espartars’Espartares Frarees Frare

DATA

juliol 1994agost 2010

octubre 2010juliol 1994

2010setembre 2003setembre 2003

20102010

juny 2010juliol 2010

octubre 20102010

agost 2010

DENSITAT (ex./ha)

2081.1351.210

3982.388

25919787

3.30798

1.2732.0381.741

892

± SE

721421722454347459456640

367648174156

CV

34,8612,5114,2661,5518,1728,6829,8052,3520,0841,0028,8131,819,98

17,52

n

1241324246201822362355873826

La dieta de la sargantana de les Pitiüses

Estimacions realitzades mitjançant transsectes lineals en individus per ha, amb dades publicades i d’altres inèdites.S’ofereixen les mitjanes ± l’error estàndard (SE), els coeficients de variació de l’estimació (CV) portada a terme amb elprograma DISTANCE (vegeu 6.0), així com el nombre (n) de contactes en els transsectes efectuats.

En nombroses espècies de lacèrtids la càrregaparasitària tant externa, en forma d’àcars, cominterna, en forma de paràsits sanguinis, té unefecte negatiu sobre la condició (relació entre elpes corporal i la mida) dels individus. Així mateix,té efectes deleteris en molts aspectes de la històrianatural de les sargantanes com el creixement, ladistribució espacial, l’èxit reproductor o laselecció sexual (vegeu, per exemple, Amo et al.,2005 i referències incloses). Les poblacions desargantana de les Pitiüses que habiten les reservesnaturals presenten una dèbil càrrega parasitàriaexterna, almenys en els períodes durant els qualss’han realitzat els mostreigs de les poblacions(2009, 2010 i 2011). No s’han trobatectoparàsits a cap dels exemplars des Vedrà, esVedranell, s’Illa des Bosc, es Frare o l’escull des’Espartar. A la resta d’illots, la intensitat deparasitació és realment baixa en comparació ambaltres poblacions de sargantanes insulars. Així, lamitjana d’ectoparàsits per individu a l’escull desCap Vermell és de 2,25 (prevalença del 66,66%en un total de sis exemplars estudiats). A na Plana,aquesta intensitat és d’1,6 paràsits per individu(prevalença del 71,43%), a na Bosc és de 3,5paràsits (prevalença del 40%) i a na Gorra és

també de 3,5 paràsits (prevalença 80%). En el casde s’Espartar, només es va trobar un exemplar amb9 paràsits externs (20% de prevalença), lapoblació de sa Conillera presenta una mitjana de3,33 paràsits per individu (prevalença del 16,66%sobre 18 exemplars estudiats) i, finalment, a lapoblació des Vaixell, sobre cinc individusestudiats, es va observar només un individu ambparàsit rostral.

Comparativament, les poblacions de Podarcislilfordi dels illots costaners de Menorca presentenuna intensitat de parasitació molt major, ambindividus que alberguen dotzenes i, fins i tot,centenars de paràsits externs (Garrido y Pérez-Mellado, dades inèdites). Segons els resultats,sembla que els paràsits externs de la sargantanade les Pitiüses són un factor aparentmentirrellevant sobre la condició de les sargantanesdels illots estudiats. Pot ser que sempre es trobinen quantitats molt limitades i en un percentatged’individus reduït o que els processos de mudaestacional eliminin periòdicament aquestosparàsits. Com que els paràsits externs són,aparentment, els vectors dels hemoparàsits queataquen els nuclis de les cèl·lules sanguínies,sembla lògic pensar que la parasitació internasanguínia serà també reduïda.

191AMFIBIS I RÈPTILS190

Sargantanes de na Plana (Podarcis pityusensismaluquerorum).

Fotos: Marià Marí

DIETA DE CADA POBLACIÓ

70

60

50

40

30

20

10

0

70

60

50

40

30

20

10

0

908070605040302010

0

Na Plana

Escull des Cap Vermell

Na Gorra Illa des Bosc

Sa Conillera

S’Espartar

Es Frare

45

40

35

30

25

20

15

10

5

0

Gateròpodes

Aranyes

Isòpodes

Tisanòpters

Homòpters

Larves Homòpters

Larves Neuròpters

Coleòpters

Himenòpters

Formigues

Artròpodes indet.Larves

Aus

Altres grups

Gateròpodes

Aranyes

Isòpodes

Homòpters

Coleòpters

Himenòpters

Formigues

Gateròpodes

Isòpodes

TisanòptersLarves

Coleòpters

Formigues

Altres grups

504540353025201510

50

Gateròpodes

Aranyes

Dictiòpters

Heteròpters

HomòptersDípters

Coleòpters

Himenòpters

FormiguesLarves

PP.. ppiittyyuusseennssiissLlavors

Altres grups

Aranyes

Isòpters

Homòpters

Heteròpters

Coleòpters

Himenòpters

FormiguesLarves

Altres grups

70

60

50

40

30

20

10

0

Gateròpodes

Aranyes

Isòpodes

Homòpters

HeteròptersDípters

Coleòpters

Himenòpters

FormiguesLarves

Llavors

Altres grups

60

50

40

30

20

10

0

Gateròpodes

Aranyes

Isòpodes

Dictiòpters

Homòpters

HeteròptersDípters

Lepidòpters

Coleòpters

Himenòpters

Formigues

ArtròpodesLarves

Llavors

Altres grups

Càrrega parasitària

193AMFIBIS I RÈPTILS192

L’estudi de la càrrega parasitària interna s’haportat a terme a través de l’anàlisi de 72 individusadults de P. pityusensis. El recompted’endoparàsits, que pertanyen al grup de lesHaemogregarines, en 2.000 cèl·lules sanguíniesper individu, ha donat com a resultat una baixaintensitat de parasitació, amb una mitjana de12,49 cèl·lules parasitades per cada 2.000. Defet, la intensitat de parasitació és molt baixa entots els casos i, fins i tot, hi ha poblacions amb unacompleta absència d’endoparàsits sanguinis comés el cas de la població des Vaixell.

Des de 2003 s’han detectat a Eivissa una sèried’ofidis introduïts, probablement des de lapenínsula Ibèrica. S’han observat tres espèciesdiferents: la serp de ferradura (Hemorrhoishippocrepis), la serp blanca o ratllada (Rhinechisscalaris) i la serp verda (Malpolonmonspessulanus). En total, s’han registrat ofidisen 36 quadrícules UTM de l’illa. Únicament en elcas de la colobra de ferradura es va produir unaobservació al nord de l’àrea d’estudi d’aquesttreball, prop de Sant Josep de sa Talaia (Álvarez etal., 2010; Oliver & Álvarez, 2010). Des de la seuaintroducció no han deixat de produir-seobservacions de les tres espècies en bona partd’Eivissa i de Formentera. Aparentment, l’entradad’aquestes serps s’ha produït, sobretot, a travésdels troncs de les oliveres de gran mida, ques’importen des de la península per al seu ús enjardineria. La introducció de serps a Balears éshabitual des de fa més d’una dècada, i té unaparticular importància en el cas d’Eivissa iFormentera perquè en ambdues illes hi viu lasargantana de les Pitiüses. És convenient, per tant,capturar tots el animals que sigui possible perreduir-ne la població i evitar que n’augmenti ladistribució, atès que la sargantana podria

convertir-se en presa d’aquestes, especialment dela serp blanca. El Servei de Protecció d’Espèciesde la Conselleria de Medi Ambient manté registresper mesurar l’avanç de la colonització, les espèciespresents i les zones sobre les que centrar l’esforçde control. I per això, l’aportació de dades delocalització d’exemplars pot ser de gran ajuda.

Per últim, cal esmentar que les observacions detortugues marines a la zona sud-occidentald’Eivissa no són rares. Almenys s’ha detectat latortuga babau (Caretta caretta) a l’àrea dels illotsdes Vedrà i es Vedranell.

Tal i com s’ha vist, aquesta zona inclou un reduïtnombre d’espècies d’amfibis i rèptils, com éshabitual en el conjunt de les illes mediterrànies.No obstant això, l’oest d’Eivissa destaca per lapresència d’una de les tres espècies endèmiquesde vertebrats terrestres exclusives de Balears, lasargantana de les Pitiüses. La revisió de lespoblacions d’aquesta espècie ha derivat enalgunes sorpreses, com la presència en illots noregistrats anteriorment. Així mateix, s’ha observatque a alguns illots existeixen sargantanes ambcaracterístiques més diferenciades que les fins arareconegudes en la literatura d’aquest tema.Aquestes circumstàncies obliguen a una profundarevisió de les subespècies descrites per a lasargantana de les Pitiüses i incrementen, de formanotable, la importància de les reserves naturalsdes Vedrà, es Vedranell i els illots de Ponent.

L’estat de conservació dels amfibis i els rèptils del’oest d’Eivissa és variable. Els majors problemess’observen en el cas del calàpet i la granota, mentreque la resta d’espècies pareix gaudir d’un estat deconservació acceptable. La sargantana de lesPitiüses presenta poblacions de densitat mitjana oelevada en diversos illots. Les característiques dela seua història natural, com la càrrega parasitària,

són indicadores d’un bon estat de salut en aquestespoblacions. La càrrega parasitària de Podarcispityusensis ha resultat ser notablement inferior al’observada en la seua espècie germana, Podarcislilfordi. De fet, la prevalença i la intensitat en lessargantanes de les reserves naturals són tan baixes,que no existeix una correlació entre la càrregaparasitària externa i l’estat de condició (definidacom la relació entre el pes corporal i la mida del’individu) o entre la càrrega parasitària interna i ladensitat de població. Una càrrega parasitàriaexterna tan reduïda pot indicar un bon estat generaldels individus en les condicions actuals dels illots.Des del punt de vista de la condició, no s’observendiferències entre les poblacions dels diferentsillots, almenys en els mascles adults. El pescorporal està estrictament correlacionat amb lamida corporal, encara que exhibeix diferènciesnotables en funció de les mides diferents en uns ialtres illots. Aquestes diferències són menysnotòries en el cas de les femelles.

Per altra banda, les densitats observades són leshabituals dels indrets mediterranis d’aquest tipus,amb valors lleugerament inferiors als dels illotscostaners de Mallorca o Menorca, però moltsuperiors als d’espècies de la Mediterrània centralo oriental.

De dalt a baix, serp fotografiada

a Eivissa sota una olivera

i tortuga babaualliberada a la costa

sud-oest insular.

Fotos: Esteban Cardonai Joan Escandell

Granota.

Foto: Jordi Serapio

Altres rèptils

La conservació dels amfibis i els rèptilsde l’oest d’Eivissa

La dieta de les sargantanes inclou tan sols unareduïda fracció d’elements vegetals, tal vegadacom a conseqüència d’una major oferta de presesanimals en comparació a l’existent als illotsocupats per la sargantana balear de Menorca iMallorca. De qualsevol manera, P. pityusensis potexplotar alguns recursos vegetals ocasionals, comels fruits de Juniperus phoenicea a sa Conillera,actuant com un dispersor legítim de les seuesllavors.

En resum, la informació presentada sobredensitat, estat de condició, càrrega parasitària iecologia tròfica de les poblacions de Podarcispityusensis de les reserves naturals indica queaquestes es troben en un bon estat deconservació, sense amenaces aparents i ambefectius poblacionals adequats. No sembla queexisteixin pertorbacions sobre aquestespoblacions i és destacable l’absència de qualsevolindicador significatiu de pressió humana, fet queavala l’estratègia de vigilància portada a terme alsillots i el caràcter efectiu de la prohibició dedesembarcar-hi. El manteniment d’aquestesmesures permetrà que aquestes poblacionsromanguin en el futur en un excel·lent estat deconservació.

Illa des Bosc i les sargantanes

dʼaquest illot, femella(a la dreta) i mascle.

Fotos: Pepa Carbonell(sargantanes)

i Marià Marí