Amb la 13 Divisió pel Baix i l’Alt Penedès. L’estudi de la documentació de les Divisions del Cos d’Exèrcit Marroquí revela la desfeta de les restes de l’exèrcit de la República en la seva fugida per terres del Penedès. D’ençà que l’exèrcit de la República traspassà novament el riu Ebre el 16 de novembre de 1938, en l’anomenada “retirada estratégica”, aquest ja no tornà a donar una imatge d’unitat militar per a poder enfrontar-se a la maquinària de guerra franquista. El Grupo de Ejércitos de la Región Oriental (GERO), compost per l’Exèrcit de l’Ebre i de l’Est, s’havia convertit en una amalgama d’unitats desmembrades, sense cap moral, sense comandaments intermedis i amb un important nombre de soldats que desertaven dia rere dia. El Cos d’Exèrcit Marroquí, una de les grans unitats més combatives i foguejades de l’exèrcit de Franco amb unes 26.500 baixes durant tot el conflicte, de les quals 953 foren caps i oficials, d’aquests 136 morts i 25.517 de tropa amb uns 3.570 morts; tingué el trist honor de “passejar-se” per terres tarragonines amb la “flor i nata” de les tropes indígenes, falangistes i legionàries. Una d’aquestes unitats fou la 13 Divisió, sota el comandament de Fernando Barrón Ortíz, conegut amb el renom del “coronel de las mil batallas”. Aquesta divisió era anomenada “La mano negra de Fátima”, denominació donada per l’emblema que portava aquesta unitat. Aquest símbol s’utilitzà al mon àrab per a protegir-se de la desgràcia en general i del mal d’ull en particular. La unitat era dividida en tres agrupacions d’infanteria, cadascuna formada per quatre batallons que, amb la resta d’unitats d’acompanyament: artilleria, enginyers, intendència, sanitat, transports, etc., la 13 Divisió comptava amb uns 10.000 homes. Amb l’ocupació de Tarragona el 15 de gener de 1939 les tropes republicanes s’havien retirat a la riba esquerra del Gaià amb la intenció de fer una resistència numantina, però el dia 17 de gener, unitats de la primera agrupació de la 13 Divisió, sota el comandament del tinent-coronel habilitat Celestino Ruíz de Santamaría, passaren el riu Gaià per la desembocadura de la riera de Renau, en direcció a Vespella de Gaià, on, durant dos dies, les tropes republicanes s’hi enfrontaren fins quedar completament desbordades i foren obligades a replegar-se novament. La situació era tan surrealista que a Barcelona es “captura” a qualsevol home que no pugui justificar la seva estada a la ciutat per ésser enviat al front, sense uniforme ni armament. La descomposició era tant gran que la 13 Brigada Mixta, que es trobava a l’Arboç, era reforçada amb carrabiners i soldats d’infanteria de marina; l’agrupació d’artilleria del comandant Maña, agrupada al XV Cos d’Exèrcit, tenia les bateries molt desgastades i incompletes; els soldats que no podien ser armats foren dotats de granades de mà per a formar agrupacions de granaders; el 6è Batalló d’Infanteria de Marina comptava amb soldats de carrabiners i d’infanteria; el 3r Grup de Guàrdies d’Assalt queda reduït a 200 homes, la resta d’efectius s’havia disseminat a Valls; per tant, amb la desfeta de la defensa del Gaià, les unitats

de la 13 Divisió tenien camp lliure per a avançar pel Baix Penedès amb total llibertat de moviments. El 19 de gener es donarien unes instruccions reservades i personals per als caps dels dos exèrcits republicans, als comissaris, i al general en cap de l’Estat Major, en les quals es demanava extremar la moral i la disciplina de les tropes: “... Se vigile y se evite toda conversación que revele falta de ánimo para combatir, temor al enemigo, por la cantidad de su armamento o por nuestra falta de medios... exigiendo a sus tropas marchen en columna de viaje. Debe exigírseles igualmente la conservación del armamento...la retirada de muertos y heridos... Cualquier acto contra la población civil, en sus personas o en sus cosas, debe ser castigado con todo rigor...” Així, doncs, no sols la moral era inexistent, sinó que el saqueig a la població civil era fet per les pròpies tropes republicanes. La primera agrupació de la 13 Divisió arribà a Bonastre a mitjà tarda, mentre que la tercera agrupació, comandada pel tinent-coronel Mariano Alonso Alonso, ocupava la població de Salomó i els turons de Torregrossa i de la Figuerola. El 3r Tabor de Tiradores Ifni-Sahara, a les ordres de comandant habilitat Rufino Pérez Barrueco, s’enfrontà a una petita resistència republicana que havia quedat sorpresa per l’avanç feixista. Combateren al Puig Aranyò i ocuparen el mas d’en Calaf, que havia estat fins feia poc el lloc de comandament de l’Estat Major de l’Exèrcit de l’Ebre. Aquest mas, per on passà Juan Modesto i Enrique Líster, fou completament saquejat pels mateixos republicans, deixant inservible tot allò que pogués ser útil a l’enemic. Amb la seva precipitada fugida, deixaren abandonat els arxius de l’Estat Major del XVè Cos d’Exèrcit que foren incautats. L’últim ocupant del mas fugí amb la tartana dels propietaris de la finca. Posteriorment el general Juan Yagüe Blanco, cap del Cos d’Exèrcit Marroquí, s’aturà al mas d’en Calaf per a dinar sota una pallissa, sortint ràpidament en direcció al front. El 20 de gener, a les 11 del matí, amb la resistència republicana completament desfeta i en contínua fugida, s’inicià l’avançament castigant les tropes republicanes amb foc d’artilleria, fent retrocedir novament les seves paupèrrimes línees. L’artilleria del Vè Cos d’Exèrcit republicà formada per l’agrupació Tuero amb peces del 76, que era emplaçada al km. 11 de la carretera de Sant Jaume dels Domenys a Aiguaviva i el grup de 115 i 155 al kilòmetre 10 de la mateixa carretera, es retirarien precipitadament per no ser capturades. Succeí el mateix amb l’agrupació Mañá: el grup de 107 marxà ràpidament d’Albinyana i el grup de 155 de les Peces. Poc després eren ocupats pels nacionals i sense cap tipus de resistència Bonastre, Masarbones, les Peces, Saifores, Albinyana, Santa Oliva. La capital del Baix Penedès, el Vendrell, cauria en mans feixistes a les quatre de la tarda. Aquella nit el comandament de la 13 Divisió encapçalat, pel general Juan Yagüe i el capità Pablo Álvarez de Lara Ramírez, amb part dels oficials que ocuparen la població, soparen al núm. 10 del carrer de les Quatre Fonts de la vila, on vivien Josep Güell i Magdalena Fabré. Aquell vespre s’hi presentaren els oficials informant que es quedarien a sopar a la casa. Els propietaris, amb gran temor, van respondre que tenien molt poc menjar per a tanta gent. La resposta d’un dels oficials va ser taxativa: “No se preocupen, nosotros tenemos de todo”. Durant la “retirada”, l’única estratègia de que disposà les poques tropes organitzades de la República, fou la d’intentar endarrerir l’avanç de la

maquinària pesada de guerra dels feixistes amb la destrucció dels ponts i pontons, tant del ferrocarril com de les carreteres d’accés a Barcelona. El 15 de gener havia estat aprovat pel cap de l’Estat Major de la República un pla massiu de destruccions. Així, al Vendrell destruïren els ponts de les vies del ferrocarril al Vendrell i Sant Salvador, i el pont de la carretera de Valls. El mateix dia era ocupada la població de Calafell i el nucli de la platja per tropes de la 105 Divisió, també pertanyents al Cos d’Exèrcit Marroquí. La 105 Divisió es passejà literalment pel litoral del Baix Penedès sense cap impediment, mentre la 50 Divisió, que també pertanyia al Cos d’Exèrcit Marroquí, queda en reserva. Pel que fa a les unitats de l’artilleria del XXIVè Cos d’Exèrcit republicà, aquestes s’emplaçarien al massís del Garraf, que posteriorment serien reforçades pel grup del Mayor Morata. L’agrupació Serveto, que s’havia reestructurat un altre cop degut a les mancances de peces i el seu pèssim estat, quedà distribuïda al Km. 55 de la carretera general de la costa, a l’alçada de Segur de Calafell, estant el seu lloc de comandament a Sant Pere de Ribes; l’agrupació Fernández es desplaçaria fins a Vilafranca del Penedès i el grup pesat del capità Aznares es situà a l’Ordal. El 21 de gener el comissari en cap dels dos grups d’exèrcits republicans indicava, que a les 10 hores: “La violencia de los ataques enemigos es verdaderamente extraordinaria. Con gran cantidad de elementos...”. Aquell mateix dia s’inicià l’avanç de les tropes feixistes, que després d’un breu tiroteig, traspassaren la riba esquerra del riu Foix. Ocuparen sense resistència les poblacions de L’Arboç, Torrelletes, La Llacuna i Moja. La segona agrupació, dirigida pel tinent coronel Salvador Villarroya Casas, repel·liria petits grups de resistència de tropes que havien quedat ressagades i ocupà les poblacions de Bellvei, Clariana, Castellet, Gornal, Torrelletes i Canyelles. Quedant establert el lloc de comandament de la 13 Divisió a L’Arboç. La primera agrupació faria el mateix recorregut que la segona i arribaria a les 7 de la tarda a Torrelletes on farien nit. La 3a secció d’informació de la 13 Divisió restaria al Vendrell, on serien conduits els presoners per la seva classificació. La tercera agrupació, portant un grup d’artilleria del 75, s’endinsà a l’Alt Penedès, el 22 de gener. Inicià la marxa el 5è Tabor del Grupo de Fuerzas Regulares Indígenes (GFRI) Melilla nº 2, comandat pel capità Cayetano Corbelline Obregón, que ocupà la població d’Olèrdola. Un cop traspassada la població, al vèrtex 268, mentre fugien, serien agafats per sorpresa un esquadró republicà, fent presoner al seu comandant i 15 soldats. Avançaren per Cases de Suriol, Les Gunyoles fins uns 500 metres al SO del turó de les Mentides, sense trobar cap tipus de resistència. El 3r Batallón de la Victoria nº 28, dirigit pel capità Leoncio Santiesteban Moreno, avançaria per la carretera de Barcelona, ocupant Sant Pere Molanta, Sant Cugat Sesgarrigues, Avinyonet del Penedès i Cantallops. En aquesta última població, es trobarien amb forces republicanes amb carros de combat, però aquests no aconseguirien frenar l’implacable avanç. Continuaren per Sant Pau d’Ordal, Turó La Guardia i la muntanya de can Mata del Racó, on arribarien abans de fer-se fosc. A les 11 de la nit, i amb un ràpid cop de mà, ocuparen la cruïlla de la carretera de Barcelona amb la de Sant Sadurní d’Anoia, expulsant els soldats republicans que oposaren una feble resistència.

La segona agrupació ocupà sense gaire esforç Olivella arribant fins al Puig de la Mola, a l’oest d’Olesa de Bonesvalls. El mateix dia 22 de gener arribaria a les posicions de l’Ordal la 196 Brigada Mixta de la 73 Divisió del 1r Cos d’Exèrcit de la República, enviada des de Madrid per a reforçar la defensa de Barcelona. Aquesta unitat estava formada amb tropes recuperades de les brigades 27 i 196 a primers d’agost de 1938. Fou retirada de Rascafría (Madrid), on es trobava en situació de reserva de la línea del front de Somosierra, essent concentrada a Alcalá de Henares. Transportada en camions a València, arribà el dia 20 de gener amb el seus quatre batallons: el 781, 782, 783 i 784 amb un total de 3.200 homes. D’aquests només n’embarcarien 2.500, ja que desertà una mitjana de 30 a 40 homes per companyia. Embarcaren en un vapor que va realitzar el viatge sense escolta, arribant el dia 21 a Barcelona, a primera hora del matí. Un cop a la ciutat foren tancats a “pany i forrellat” en un convent de la ciutat, fins que foren portats, la mateixa nit al front. Curiosament tots els comandaments de l’esmentada brigada es quedaren a València, essent nomenats els seus substituts a Catalunya. Aquests batallons, a la nit, es distribuirien de la forma següent: un batalló a la zona de l’Ordal, l’altre a la zona Olereta [sic], i el altres restants com a reserva al km. 71 de la carretera de Barcelona, a l’alçada de Les Casetes d’en Julià, prop de Vallirana. El batalló 782, dirigit pel comandant de carrabiners Adrián Cano Magdaleno Villarrubia, seria destinat a Olesa de Bonesvalls, on a primera hora del dia 23 de gener es dirigiria amb una companyia per contactar pel flanc esquerre amb forces de la defensa de costes, però no ho van poder fer en trobar-se amb tropes nacionals que avançaven ràpidament. La companyia es dispersà i només aconseguí recuperar 80 homes. Un cop informat de la situació al cap de la 3a Divisió, se li ordenà replegar-se a un turó, a uns 8 km. a la rereguarda d’Olesa de Bonesvalls. El dia 24 de gener s’adonaren que havien estat rebassats per les tropes nacionals. Es dirigiren a la població més propera, a l’arribada d’una masia pròxima que era ocupada per tropes de la 105 Divisió; s’entregaren sense combatre. La guerra havia finalitzat per a aquests homes. El 23 de gener, a l’Ordal, la barreja d’unitats era total i el seu comportament anàrquic, per no dir de disbauxa, tot era desmarxat, hi havia soldats borratxos i altres trencaren tines de vi que corria per terra, fruit del saqueig d’algun mas. L’agrupació de obuses de montaña de 105 de Melilla, que era emplaçada al Mas Nou de les Cort, s’avançà fins uns 700 metres al SO d’Olesa de Bonesvalls, on des d’aquesta posició efectua una concentració de foc contra el turó Montau, disparant 281 projectils trencadors. Bateries de obuses de 100 del Regimiento de Artilleria Ligera núm. 11, situades a l’alçada del km. 8 de la carretera d’Olesa de Bonesvalls a Avinyonet, castigarien durament l’Ordal, efectuant 357 trets de projectils trencadors. La segona agrupació ocupà el paratge de l’Hospital i la població d’Olesa de Bonesvalls, arribant a la tarda al turo Montau, desprès de repel·lir petits escamots de soldats republicans que foren fets presoners. El 6º Tabor GFRI Melilla núm. 2, dirigit pel comandant habilitat Domingo García Gómez, i i la 6ª Bandera de la Legión, dirigida pel comandant habilitat Antonio Galindo Casella, pertanyents a la primera agrupació, tenien l’ordre d’ocupar les poblacions de Sant Climent de Llobregat i l’ermita de Sant Ramon, mentre que el 5º Tabor del GFRI de Melilla núm. 2, avançaria la seva posició per consolidar el turó de les Mentides i així facilitar l’avançament del 1r Batallón del Regimento

de Merida núm. 25 dirigit pel capità Gerardo España. En efectuar l’avançament el 5º Tabor, entaularia combat amb un batalló de la 196 Brigada Mixta que intentava ocupar el turó de les Mentides, aconseguint que aquest batalló republicà es retirés ràpidament deixant 45 morts i 35 soldats que foren fets presoners. Un cop s’aconseguí ocupar el turó de la Mentides, el 3r Tabor de Tiradores de Ifni-Sahara i el 1r batallón del Regimento de Merida núm. 25 avançaren per ocupar l’alt de l’Ordal, defensat per restes de diverses unitats, recolzades per blindats i tropes de la 196 Brigada Mixta. Aquestes unitats republicanes tenien l’ordre de defensar a qualsevol preu l’esmentada posició, clau per frenar l’ocupació de Barcelona. Les forces franquistes optaren per eludir l’enfrontament directe amb les tropes concentrades a la carretera i el poble de l’Ordal, per la qual cosa s’ordenà al 1r batallón del Regimento de Merida núm. 25, que avancés pel morrot del turó de les Mentides fins al km. 66 de la carretera de Barcelona i el 3r Tabor de Tiradores de Ifni-Sahara es dirigiria pel turó de La Creuta, el collet de Moncau [sic] i el puig d’Agulles fins arribar al km. 66 per a contactar amb el 3r Tabor de Tiradores de Ifni-Sahara, fent així una maniobra d’encerclament de les tropes que defensaven el pas de l’Ordal. Aquesta maniobra, que s’efectuaria amb rapidesa, agafà per sorpresa les tropes republicanes tal com diu el parte de guerra de la III agrupación de la 13 División : “... Haciendo muchos muertos y más de 300 prisioneros al enemigo, al que se cogió muchas ametralladoras y armamento en general, un blindado, auto-aljibe, una ambulancia y varios coches ligeros y camiones, pudiendo afirmarse que se desorganizó completamente la Brigada roja que llegó de refuerzo.”. Segons la documentació consultada les tropes republicanes, un cop descoberta la maniobra, en veure avançar als soldats del 1r batallón del Regimento de Mérida núm. 25 que volien ocupar el km. 66 de la carretera de Barcelona, intentaren atacar-lo amb un batalló recolzat per tancs. Aquest atac no solament va ser repel·lit pels feixistes si no que contraatacaren forçant la fugida de les tropes republicanes. Un cop ocupat l’alt de l’Ordal es continuà la persecució dels soldats republicans per la carretera amb el suport de l’artilleria de 7,5 que desferen els pocs nius de metralladores que resistien. En finalitzar la jornada, el 3r Tabor de Tiradores de Ifni-Sahara ocupà el vèrtex 486, 1.500 metres al SO de Corbera de Llobregat, el 1r batallón del Regimento de Merida núm. 25 el km. 66 de la carretera de Barcelona, el 3r batallón de la Victoria núm. 28 al morrot sud del puig d’Agulles i el 5º Tabor del GFRI de Melilla núm. 2 el vèrtex 519 proper al km. 65,5 de la carretera de Barcelona. D’aquesta manera es completaria l’ocupació de l’Alt Penedès. Posteriorment, les tropes de la 35 Divisió de Pedro Mateo Merino es dedicarien a destruir tots els ponts i pontons de la carretera. En un recorregut de 3 km. realitzaren vint voladures, en un desesperat intent d’endarrerir l’inevitable. Per sorprenent que sembli, el 24 de gener de 1939, el Gobierno de La República Española, decretà l’estat de guerra en tota la zona republicana que encara no havia estat conquerida pels feixistes, després de vint-i-nou mesos d’enfrontaments militars, amb l’excusa que els militars haurien pogut prendre el control del país. Per a tenir una idea del cost humà dels combats i el desequilibri entre els dos exèrcits, citarem les baixes durant les operacions portades a terme entre els dies 3 al 27 de gener tal i com figura en la documentació estudiada:

La 13 Divisió tingué entre els oficials 4 morts i 25 ferits; 2 morts i 33 ferits entre els suboficials; 91 morts i 631 ferits i 13 desapareguts entre la tropa, per contra efectuaren 6.357 presoners i 994 morts a la tropes republicanes. D’aquests esdeveniments que sacsejaren el Penedès durant cinc dies, es pot deduir, sense cap mena de dubte, que la diferència entre els dos exèrcits, era abismal i desproporcionada, tant de moral, com de mitjans. Només cal veure el cas de la 196 Brigada Mixta. La poca confiança dels comandaments de la resistència de les tropes és clar i evident. El propi Manuel Azaña, president de la II República, “ gens suspecte de simpatitzar amb el facciosos”, escriuria en les seves memòries: “Los soldados habían arrojado las armas en cuanto quedó rota la primera línea, y se escondían en las bodegas, en los pajares, aguardando la llegada de los facciosos, o vagaban por los montes; desde la ocupación de Borjas Blancas, ya no se combatía. Los atacantes no tuvieron apenas bajas desde ese día. Avanzaron a la velocidad de los camiones. Así cruzaron las sierras, camino de Tarragona, y así cruzaron Garraf, sin tropezar en ninguna obra de defensa. Tampoco las había en los contornos de Barcelona, donde el enemigo entró casi sin resistencia. Verdad es que no había con que hacerla.” El 20 de gener, data de l’ocupació del Vendrell, es redactà un projecte de l’organització de la defensa de la línea L-5. Aquesta línea defensiva, la penúltima de Catalunya, aniria de la frontera francesa, des del coll de Bassa a prop de la població de Les Llosses (Ripollès) i finalitzaria a la desembocadura del riu Llobregat, en contra del seu traçat inicial que era projectat entre el Coll d’Ares (Ripollès) fins a Tossa de Mar (La Selva). Aquestes línees defensives foren una utopia guixada damunt dels mapes militars. Realment de les 6 línees defensives de Catalunya, només tingueren alguna construcció, les dues primeres, la resta solament foren simples línies discontínues de trinxeres, excavades per la població civil que fou àmpliament mobilitzada. La desesperació i l’estupidesa eren ben paleses: el 15 de gener de 1939 eren cridats tots els ciutadans entre 17 i 50 anys per a realitzar treballs de fortificació sense tenir, en molts casos, ni les eines imprescindibles per a poder fer-les. Com va escriure al Baix Penedès l’1 d’octubre, l’historiador vendrellenc Alfons Vidiella: ja n’hi ha prou. Prou d’intoxicacions i de nous revisionismes, ara per part de les esquerres, que ens volen vendre allò que no va ser mai, només pel lluïment i profit d’uns quants espavilats de torn. Catalunya va perdre la guerra a l’Ebre, la va perdre als fets de maig de 1937, la va perdre al no conquerir Mallorca i principalment, la va perdre el 19 de juliol de 1936. Imatge 1 Construcció del nou pont que substituiria l’antic pont de ferro de L’Arboç destruït durant la retirada de l’exèrcit republicà, s’aprecia la bastida del pont amb un arc de formigó de 20 metres de llum que estaria finalitzat a l’agost de 1939. Revista de Obras Públicas, 1939. Biblioteca Rector Gabriel Ferraté. Barcelona

Imatges 2 Rebut presentat per Josep Sanabre, per l’import de 75 pessetes, en concepte de tres jornals pel transport de llenya del bosc del camí de Sant Salvador, els dies 22 i 23 de gener de 1939, per a les tropes de la 13 Divisió que quedaren a la vila. Arxiu Comarcal del Baix Penedès. Fons municipal del Vendrell. Imatge 3 Croquis de l’evolució de les diferents unitats franquistes per l’ocupació de l’Ordal el dia 22 i 23 de gener de 1939. Àngel Archilla.