ALEXANDRE KIELLAND

DOS AMICSPOESIA l PROSA

NQVELETES

TRADoccro DIl MANUEL PONS

BARCELONA

BIBLIOTECA POPULAR DE (( L' AVENÇ)}

I9 IO

DOS AMICS

DOS AMICS

N INGÚ comprenia d'ont treia 'ls di­ners, però ningú tenia més motius

per a admirar-se de la vida de milord queduia que-! seu amic Carles.

Desde que no feien societat, els mi~

llors clients havien anat a parar a casaden Carles.

No es que aquest hagués provat defer mal al seu antic company, al contrari;però no podia passar d'altra manera,perquè en Carles era verament el méstreballador dels dos. I, ara que l'Alfonstreballava per compte propri, se posavaben bé de relleu, per a l'observador,que, malgrat la seva presencia d'esperit i

8 A. Kielland

la seva imposant amabilitat, no li bastavaaixò per a estar al cap d'un negoci.

En Carles el seguia pas a pas amb elseu. ull certer: de cada equivocació, década perdu3, de cada dispendi, en tenianoticia amb els més petits detalls, i s'ex­tranyava no més de que l'Alfons poguésaguantar 'tant temps aquella marxa.

Havien crescut plegats. Llurs mareseren cosines; i com que les dues fami·Jies eren, ademés, vdoes (lo que en unaciutat Com París es de tanta importanciacom ser parents), els dos xicots van anarjunts al mateix col"legi_

Desde aleshores van ser inseparablesdurant tota la llur joventut. Les aptitutsd'ambdós foren molt distintes, en relació,naturalment, amb llurs caracters; però endefinitiva les especialitats de l'un erentant a proposit per a les de l'altre, quesemblaven aquelles figures de fusta reta­llades que-Is nois ajuntaven en llurs jocs_

I entre -ls dos hi hagué una amistatcom rarament se veu entre joves; perquèno l'agafaren com qui per dever soportaj~s inconveniencies l'un de J'altre~ sinó

Dos amics 9

que l'un per l'altre's tenien i procuraventenir tota mena d'atencions.

Si l'Alfons treia partit de la sevaamistat amb en Carles, era sense donar­se'n compte; de manera que, si algú lihagués tirat en cara, de segur que sen'hauria rigut.

Perquè, com que la vida se li presen·tava molt facil i agradable, no hauriacom près que s'hagués de violentar pelseu amic. Que en Carles fos el seu milloramic li semblava tant natural com queell ballés, muntés i tirés millor: en gene­ral, aquest món li semblava'l més benarreglat possible.

L'Alfons era la criatura més mimadaque existia: tot li sortia bé sense que ells'hagués de pendre gaire molestia; tot lianava com un vestit molt ben fet, i elportava amb tanta naturalitat que aningú se li ocorria tenir-li enveja.

Ademés, tenia tant bona presencia!Era alt i esvelt, tenia 'I cabell castany,ulls grossos i oberts, i la cara plana; bri­llant-hi, quan reia, la seva" ben cuidadadentadura.

A. Kie!!t:nd

Sabia que era guapo; però, com desdcmenut tothom li havia dit, la seva pre­sumpció era alrgra i de bona mena i nomolestava a ningú. Del seu amic en feiamolt cas. No o.bstant, devegades s'entre~

tenia amb altres a riure~s d'ell; peròconeixia amb tanta ex.actitut la cara denCarles, que desseguida observava quann'hi havia prou, i aleshores sobtava labroma per a rependre'l seu to natural, obé duia la conversa a un altre assumpte,en el qual adh uc en Carles se partia deriure.

Desde menuts que en Carles tenia perl'Alfons una admiració sens limits.

En Carles era baix i de migrada pre­sencia, quiet i sorrut. Les qualitats delseu amic reflectien damunt d'ell, reves~

tint-lo d'un cert to simpatic.La seva mare deia sovint:- Aquesta amistat es una verdadera

sort per al meu pobre Carles; si no, desegur que passaria una vida trista.

En Carles estava tant orgullós delseu amic, que'] passar PAlfons davantdels altres, a estudi, li era motiu de gran

Dos amics

alegria. Però, cal consignar-ho, qui po­sava 'Js medis per a glorificar l'Alfonsera en Carles: eH li escrivia 'ls temes, lifeia d'apuntador ql1an hi havia examens,s'indisposava per ell amb els mestres, ifins se barallava pel seu compte amb elsxicots.

Quan van passar a segona ensenyançafou lo mateix: en Carles treballava perl'Alfons, i aquest el pagava amb la sevainagotable amabilitat i el seu inacabablebon humor.

Més tard, quan van estar empleatstots dos a la mateixa casa de banca, vasucceir que un dia·l principal cridà anen Carles i va dir~li:

- Desde primers de Maig li augmen­taré·I sou.

- Li dono les gracies - contestà enCarles -lant per mi com pel meu amic.

-AI senyor Alfons no l'apnjo,­contestà·l quefe. I continuà escrivint.

En Carles no va oblidar aquella tarda:fou la primera vegada que ell se veiapremiat deixant al seu amic a reraçaga.

Lo que sentia era tant extrany, tant

A. Kielland

nou, que quasibé li va semblar una injus~

tieia contra -I seu amic. A l'Alfons no vaexplicar-li re de tot això; però un dia vaproposar-li d'entrar junts al Crédit Lyon­nais a ocupar dues vacants que hi havia, il'Alfons va contestar-li que estava bé.Li agradava molt canviar, i, ademés, elmagnific edifici del bulevard va semblar­li que vestia molt més que'1 despaig lleigi fosc de la rue Bergère. El dia primer demes, d9ncs, van anarMse'n al Crédit Lyon­nais. Quan van despedirMse del seu prin Mcipal, el bon senyor, en sent fóra l'Alfons(l'Alfons sempre passava davant), va dirbaixetan en Carles:

- El sentimentalisme no li escau, aun comerciant.

Desde aquell dia va notar·se un canvigros en la manera de ser den Carles.No solament treballava amb aplicació iserietat, com abans, sinó que desenrotllàuna energia i una força de treball tantfermes que aviat eridà l'atenció dels seussuperiors_ Que/era molt més llest enel treball que'1 seu company, va veure-smolt aviat; però, cada vegada que rebia

Dos amics 13

una prova de consideració per aquestconcepte, havia de guanyar una batallaamb sí mateix. Sempre que l'avençaven,era per a ell com un agre·dolç dolorós,malgrat lo qual continuava treballantamb el mateix zel.

Un dia va dir·li l'Alfons, amb la sevamanera oberta i especial de dir:

- Carlets, ets un gran xicot: a1cancesals joves i als vells. Jo, no cal dir·ho,estic orgullós de tu.

En Carles s'avergonyi formalment.Creia que ¡'Alfons se sentiria ofès de

veure-s postergat, i ara's convencia deque no solament el seu amic 110 estavaenfadat, sinó que, al contrari, se sentiaorgullós d'ell. De mica en mica va tran·quilisar-se, i el seu treball immens va sernovament recompensat.

En Carles no comprenia que, sent ellmés treballador i llest que ¡'Alfons, pas­sés gairebé desapercebut de tothom, menotres que'¡ seu amic era'l noi manyac del'oficina. Fins les mateixes recompensesque's guanyava tant empenyadament, lieren concedides amb la fórmula comer-

14 A. Kidland

cial freda i aixuta de costum; meDtresque tothom, desde'} director als porters,tenien una paraula amable, una salutacióriallera, per a 1'Alfons.

En els diferents escriptoris i departa­ments del Banc hi havia veritables intri­gues per a ardbar a tenir franquesa ambl'Alfons, perql1è la seva bona presencia iel seu bon humor portaven constant,·ment com un alè de vida i salut. An enCarles li passava'l contrari: havia obser­vat quc'ls seus companys el prenien perun home tant cavilós ide pocs amics queno més pensava en ell i ~n el negoci.

I, no obstant, en Garles posseía uncor d'augel com el tenen pocs, mancant~li no més posseir els medis de saber cxte­r¡arisar els seus sentimcn ts. En Cades eraun d'aquests francesos petits, negres, debarba espessa que comença SOla 'ls ulls;el color de la seva cara era groc, i teniael cabel1 fort i aspre. Els seus ul1s no re­velaven mai quan estava content ni quanestava nerviós, sinó que constantment semovien amb persistencia. Quan reia, elscostats de la boca li pujaven amunt; i

Dos amics lS

moltes vegades 1 quan estava alegre i eraditxós, observava que 'ls homes s'aparta­ven d'ell com molestats pel sen aspecte.L'unie que'! coneixia lo suficient per a nofer cabal de la seva lletgesa era l'Alfons:els demés no -I comprenien bé o no-Icomprenien de cap manera 1 i per aquestmotiu enCaries se tornava més sorrut itrist de dia en dia.

I fou com una mena de crescendoimperceptible que s'apoderà d'ell al pen­sar per què no podia obtenir mai lo quemés desitjava, o siga una companyiafranca i agradosa i una acullida com se lamereixia qui 1 com ell, tant fonda comingenuJrnent sentia, ¿Per què tothomsaludava'] senyor Alfons rient i ambles mans obertes, i ell havia d'aconten­tar-se amb reverencies acartonades i mi­rades fredes?

L'Alfons no observava re: estava sem­pre alegre, la vida li resultava agradable,i estava ~content de la nova marxa delsnegocis. L'havien encabit en la secciómés facil de la casa; i, com se tractava derebre a l'un i a l'altre, amb la seva bona

A. Kielland

cara i el seu do de gents complia la sevaobligació a meravella.

Les seves relacions eren moltes: totsels homes apreciaven la seva amistat il'estimaven, aixlcom també les dònes,

En Carles, al principi, també fre­qüentava 'ls mateixos circols, presentatpel seu amic Alfons; però observava des­seguida que, si hi era invitat, ho. era uni.cament pel seu company, i això 'I dis­gustava de tal manera~:que1acabava perretirarMse.

Quan en Carles proposà un dia al'Alfons d'associar-se i establir·se:pel seucompte, li contestà:

- Ets mol (amable d'haver·me triat ami quani no ot seria pas dificil trobarMneun de més apte i més a;'proposit que jo,

En Carles esperava que'l canvi decircll mstancies í el treballar constantmen tplegats faria que l'Alfons s'apartés deles relacions que ell avorria tant, i, enuna paraula, que 'I tindria més seu, Per~

què tenia por de ::q ue l'arribaria aperdre.

Ignorava, en definitiva, i 11 hauria

Dos amics

sigut molt dificil averiguar-ho, si estavagelós de tothom que simpatisava ambl'Alfous, o de l'Alfons perquè a tot arreuont anava era ben rebut.

Varen començar llur negoci ambenergia i molt esment; i, com era natu­ral, va donar·los bons resultats,

En general, la gent trobava que'scompletaven: en Carles representava lapart sòlida, l'element sobre'l qual unhom podia confiar; mentres que l'Alfons,ben plantat com era, elegant, prestava a lanova casa una certa brillantor que no po­dia defugir-se.

Se comprèn que tots aquells que en·traven al despaig, al reparar en la presen­cia agradable de l'Alfons, se dirigissin totseguit an ell. En Carles s'ajupia en el seupupitre sobre la feina, i deixava que l'Al·fons portés la veu. Si aquest li demanavaalguna cosa, contestava amb poques pa­raules, en veu baixa i sense mirar-sc'l, Peraixò la gent creia que l'Alfons era'l prin­cipal i en Carles un dependent de con·fiança.

Com a francesos que eren, pensaven

2

18 A. Kielland

poc en el matrimoni o en casar-sc; i,

com a parisencs, duien una vida que no

tenia re de santa.L'Alfons estava en el seu element al

trobar-se entremig de faldilles: alli esta­

va com el peix a l'aigua; i, quan, després

d'un bon sopar, hi bevien una copa de

xampany, fcia l'efecte d'un déu feliç.

Quau algun vespre els dos amics so­

paven en companyia alegre, l'Alfons no's

preocupava gran cosa del seu company.

Així com no portava compte corrent de

les seves amigues, tampoc ne duia de les

del seu amic, i per això mateix podia molt

ben succeir que una bellesa sobre la qual

tingués els ulls posats en Carles anés a

parar a les mans de l'Alfons.

En Carles estava acostumat a ser en

lot després del seu amic; però hi ha coses

especials a les quals els homes sols ~'<l_­

eastumen molt dificilmcnt. Per aquest

motiu en Carles anava molt rarament

an aquests sopars, i encara s'esforçava

molt per a quc'l vi i l'alegria general no se

li eot:Juniqucssin. Però, quan el xampany

i els ulls bonics li pujaven al cap, ale.sho·

Dos amics 19

res amb molta facilitat se tornava 'I méscomunicatiu de tots: cantava a granscrits ab la seva veuaça forta, reia i gesti~culava, fins que'ls seus cabells negres seli escampaven pel front i les dónes lideien escura-xemeneies.

Quan el centinella d'una ciutat asset­jada 's passeja amun,t i avall, i de tant entant sent un soroll extraordinari en elsilenci de la nit, com si sota ·ls seus peushi hagués algú que treballés; es quel'enemic se mou i, en la mateixa o en lavinenla nit, aprés de sentir~se un terra­tremol, els homes, armats fins a les dents,se ficaran en tropell pels portals de lesmuralles.

Si en Carles s'hagués vigilat bé, ellmateix hauria sentit en el seu interioridees extraordinaries. Però no volia sen­tir-les: tenia no més un fosc pressenti­ment que alguna cosa s'havia de rompre.

l un dia va trencar~se.

Havien ja plegat. El personal haviasortit de l'escriptori i no més hi quedavenells dos. En Carles escrivia una carta totatrafegat, perquè volia acabar-la abansd'anar~se·n.

.0 A. Kiel!and

L'Alfons s'havia ja ficat i cordat totsdos guants; tot seguit havia respallat elbarret fins a fer-lo lluir; i després anavaamunt i avall del despaig, mirant la car­ta den Carles cada cop que passava da­vant del seu pu pi tre.

Diariament passaven plegats una horaen qualsevol cafè dels grans bulevards, il'Alfons començava d'anyorar la sevacostum.

-Que no acabes encara aquesta dit­XOSa carta? - digué, a la fi, un xíccremat.

En Carles va callar un o dos segons;però després saltà del tamboret, que vacaure a terra.

- Que t'has pensat que ho faries mi­liar, potser? Que no sabs qui '1 porta, elpes del negoci?

I les paraules van brollar amb unaimpetuositat pasmosa, per a la qual estant a proposit la llengua francesa quanse parla amb apassionament.

Fou una tempestat terrible: usà pa­raules amb males intencions; queixes ireconvencions; i, no obstant, en conjunt

Dos amics ./

feia l'efecte d'un interminable sanglot.Mentres corria amnnt i avall del des­

paig, amb les mans desplegades i el ca­bell en desordre, en Carles feia l'efected'un petit gocet falder cridant contra uud'aquells Sant Bernard. Finalment, vaagafar el barret i se n'anà.

L'Alfons l'havia mirat amb els ullsplens d'extranyesa. Ara que ja era fóra, iquC'! despaig tot era quietut, li feia l'e­fecte de que l'aire tremolava encara de lesparaulades de l'altre.

Cada una de per si ressonaven persegona vegada a les orelles de l'Alfonsmentres s'estava quiet davant del pu­pitre.

Si no sabia qui era'l que valia mésdels dos? Naturalment; i mai havia fetres que no demostrés que reconeixia lasupremacía den Carles.

L'Alfons no creia haver fet cap tort anel seu amic.

- Tant se me'n dóna de les teves xi­cotes - havia dit en Carles.

Es que potser tenia veritable interèsper certa dançatriu espanyola? Si l'Alfons

A. Kielland

hagués tingut la més petita idea de queaixó fos realment així, ni se l'hauriamirada. Però per aquest motiu no n'hihavia per posar-se d'aquella manera. Dó'nes rai! Si a París ne sobren!

J, finalment, havia dit:-Demà's disolla nostra societat.

L'Alfons no podia acabar de compen­dre tot aquell misteri. Se n'anà del des­paig tot ensopit tirant carrer amunt, finsque's topà arn b un conegut. Desprésvingueren noves idees. No obstant, du­rant tot el dia'l dominà un presseuti­ment, com si li hagués dé succeir algunacosa greu així que 's trobés sol.

Quan a mitja oit se n'anà de retirada,trobà a casa seva una carta den Carles.L'obri depressa; peró, en lloc de trobar·hi les excuses que ell esperava, vegé queli dcia curtament, fredament, que l'ende­mà anés dejorn al despaig «a fi i efectede portar a cap com més aviat millorla d¡solució de la societat, tal com hohavien convingut».

AlIavors fou quan l'Alfons començà acompendre que no·s tractava d'un nuvo}

•

Dos amics >3

dels que aviat passen, i fou per això ma­teix que encara ho entengué menos.

I, com més pensava en aquest assurnp~

te, més injusta li semblava la feta denCarles. Mai s'havia enfadat amb sonamic, i ara mateix tampoc ho estava apesar de tenir motius de sòbres. Més, re­passant les ofenses que en Carles li haviafet, el seu bon cor s'endurí, i l'endemà scn'anà al despaig pera asseure-s en el seulloc després d'haver dit, fredament:­Bon dia.

Encara que hi anà una hora abansque']s altres dies, observà que en Carlesfeia molta estona que hi era, perquè ha­via treballat de ferm. Estaven assegutsun a cada costat de pupitre. Deien unica­

. ment les paraules indispensables. Els pa­pers passaven de Puna mà a l'altra, peròja no'S miraven directament.

D'aquesta manera treballaren ambdós(si l'un amb dalè, l'altre més) fins a Icsdotze, l'hora que tenien per a dinar ple­gats. Aquella hora era la que més elsagradava. Els portaven el dinar al des­paig; i, tant bon punt la dóna encarrega·

A, Kiel/and

da de Ja neteja (que era la que duia tam­bé'l dinar) els deia qne'! menjar ja estavaa punt, s'aixecaven tots dos de sobte, en~cara que estiguessin amb una carta a migfer, amb una frasc.per acabar d'escriure.

Dinaven prop de l'estufa, per a estarmés calents, a dintre mateix del despaig,tot passejant-se. Com l'Alfons sempre te­nia alguna historia alegra per contar, enCarles sc'n reia com un beneit; i aquellahora era per a ell la més feliça.

Però quan, aquell dia, la bona dòna 'lsdigué:-Senyors: si són servits... -capdels dos sc mogué del seu lloc. La dònasc quedà tota parada, i els repetí la fór­mula tot anant-se'n j però ambdós conti~nuaren asseguts,

Per fi ¡'Alfons tingué gana. Sc n'anàcap, a la taula, se· posà un got de vi i unacostella reboçada. Però, al trobar-sc ambel got a la mà, quan començà a guaitar eldespaig i a considerar les bones estonesque hi havien passat tots dos plegats, ique tot això s'havia acabat per a sempre, liagafà com un cobriment de cor. Refent­se tot seguit, i creient que allò no era

Dos amics

possible, féu un esforç i provà de fer unarialla.

- Escolta, Carles- digué arn b aquellto mig de broma, mig formal, que sem­pre fcia riure an el seu amic:-tant ma­teix es bcn extraordinari que tinguemde passar circulars dient: «Desde avuiqueda disolta, ·amistosamcnt i de comúacord, la societat. .. »

-Jo havia pensat-digué en Carles,tranquilament- afegir·hi: « ... per con ve·l1ir~nos mutuament així».

L'Alfons no rigué més. Deixà'l got,i la costella no li vingué de gust.

Comprengué que la llur amistat eramorta. El com i el per què no li resulta­ven prou clars; més li semblà que enCarles era injust i insensible. Per lo ma­teix sc posà més fret i tivat que l'altre.Amb tot, treballaren plegats fins haver-separtit el negoci.

** *

Havia passat algun temps, i els d~s

amics companys treballaven cadaú pel

A. KieJiand

seu compte en la gran ciutat de París. Setrobaven a Borsa, però entre ells no'S

feia mai cap negoci. En Carles procura­va no fer cap mal a l'Alfons, no voliaarruinar-Io: més s'estimava que s'arrui~

nés ell mateix.Tot d'un plegat semblà com que l'Al­

fons tingués interès en satisfer aquestdesig del seu amic. Naturalment, de quanen quan feia algun bon negoci; però' Itreballar ferm que havia après al costatden Carles va ser oblidat per ell benaviat. Començà a descuidar el seu des­paig, i perdé 'ls millors clients.

Sempre havia tingut tendencies i afi­cions a la vida agradable i an el luxe;però '1 viure constantment amb en Car·les, que era al revés, li havia servitde fre.

Ara, al contrari, feia'l que volia. Elseu circol de relacions esdevingué cadadia major, per lo qual sempre tothombuscava al simpatic monsieur Alfons.Més en Carles obria 'ls ulls sobre 'ls seusdeutes, que cada dia anaven creixent, inO'1 deixava de petge; lo que li cra molt

Dos amics

faciI, tota vegada que'ls dos tenien lamateixa classe de negoci i podia, per lomateix, conèixer aproximadament lesentrades de l'altre. Les despeses eren en­cara més facils de comprovar, i aviat des­cobrí en Carles que l'Alfons devia, a di­ferents llocs, quantitats importauts.

Freqüentava alguns coneguts, delsquals d'altra manera ni tant sols s'hauriapreocupat, amb l'unic objecte de poderadquirir noticies exactes sobre la conduc­ta de l'Alfons. Anava als mateixos cafès irestaurants que l'Alfons, si bé a horesdiferents que ell. Fins se vestia a casa'lmateix sastre, perquè aquell bon senyor,que era un xerraire, no més feia queplanye-s de que mOllsieur Alfons no lipagava mai els comptes.

En Carles pensava molt sovint que se­ria facilissim arreplegar tots els deutes del'Alfons i portar-los a casa d'un usurersense cor. Però fóra molt injust el pensar,ni per un moment, que en Carles volguésfer-ho. Fou un pensament que se li vaocórrer, com si estigués enamorat delsdeutes de l'Alfons.

A. Kielland

Però això anava a poc a pOC; i en Car­les, a copia d'esperar i de pendre datos,s'hi tornava groc i s'hi posava malalt.

Lo que ell ansiejava era' I moment enque tota la gent que no havien fet casd'ell obririen els ulls í veurien en realitatlo poc que valia '1 brillant i divinitzat Al­fons. El volia veure desam parat de totsels seus amics, sol i pobre; i després...

I no podia pensar més enllà, perquèquan arribava an aquest punt el remo­vien una pila de sensacions, que procu~

rava no l'afectessin.Volia odiar el seu ex-amic; volia ven·

jar-se de que durant tota la seva vida el!hagués anat sempre a recój i, tant aviatcom )i venia una idea quC'1 decantés adefensar l'Alfons, la feia fugir de la sevamemoria, i deia com el vell banquer, sonantic principal:

- El sentimentalisme no va per a unhome de negocis.

Un dia anà a casa '} seu sastre, encaraque, ben mirat, s'havia fet, durant aquelltemps, més vestits dels que veritable­ment necessitava. L'home li vingué al da·

Dos amics '9

vant, tot corrent, amb una peça de roba.- Veli-aquí una tela que faria per a

vostè. El senyor Alfons se n'ha tet fer totun vestít. I el senyor Alfons (ja ho sabvostè) es un home que hi entén.

- Ah! JO'm creia que-! senyor AlfonsDO era pas dels seus millors clients - di­gué en Carles, tot sorprès.

- Ja veurà, - digué '1 sastre: -vostèho diu, segurament perquè un parell devegades li vaig parlar d'uns dos mil francsque-! senyor Alfons me devia: oi? Vareigser molt lleuger de dir-li semblant cosa:el senyor Alfons no sols m'ha pagat reli­giosament lo que 'm devia, sinó que·mconsta que ha saldat el compte d'unapila d'altres coneguts meus. Va ser unjudici temerari que vareig fer, i li agrairiaque no ho tornés a dir.

En Carles ja no sentia lo que aquellxerraire li anava explicant. Se n'anà dcs­seguida carrer amunt, pensant no mésque l'Alfons havia pagat.

Rumiava, en resum, que era moltmiserable que anés rodant d'aquella ma­nera esperant la ruïna de l'altre. ¿No po-

3° A. Kielland

dia facilment l'Alfons fer un bon negocii guanyar molts diners sense que ell sen'adonés? Potser l'una cosa amb l'altra lianava conforme, i acabaria per dir lagent: - Ara's veu bé lo que val l'Alfonsd'ençà que no està amb aquell repetanide company seu.

Cap baix i a poc a poc, anava en Car­les pel carrer, rebent d'en tant en tantalguna empenta; però ell ni tant sols sen'adonava. Li semblava que la seva vidano tenia objecte, com si ho hagués per­dut tot. De sobte rebé una empenta méslorta. Mirà, i vegé un conegut seu deltemps que estaven emplei.ts en el CrédilLyollllais ell i l'Alfons.

- Bon dia, senyor Carles. Quanttemps sense veure-ns! l lo més curiós es'1ue'm ve Com l'anell al dit, perquè tot lodia pensava en vostè.

- Per quin motiu, si's pot saber?­preguntà en Carles distretament.

- Oh! perquè aquest matí he vist adalt, al Banc, un document, una lletrade trenta o quaranta mil francs, que por­tava 'I seu nom i cI del senyor Alfons.

Dos amics

M'ha extranyat molt, perquè 'm creiaque ja no tenien res que veure l'un ambl'altre. . .

- No: encara tenim alguna cosa pcn~

clen t - digué en Carles.Procurava amb totes les seves forces

domioar·se, i va preguntar, amb el tomés serè possible:

-Quan venç, aquesta lletra? Ja nome'n recordo bé.

-Demà o demà passat-digué l'al·tre, que, corn era home de negocis i moltl1Untual, sc despedí dient: - Ho com­prenc, que no sc 'o recordés, perquè esacceptada del senyor Alfons.

- Si, ja ho sé - digué en Carles.­Però... escolti: ¿que no podriem arreglar­ho de manera que vinguessin a cobrardemà? L'hi agrairia molt.

- Amb molt gust. Demà envii 'I seumaça al Banc. Que'm demani a mi, ifaré tot lo que sigui necessari. Es cosafaci I. Dispensi, que tinc pressa.

I es despedí tot caminant.L'endemà en Carlcs seia en el seu

despaig, esperant que tornés ci moço,

A, Kiellalld

que havia enviat al Banc a pagar la lletra

de l'Alfons.Vingué'l maça, colocà un paper blau,

plegat, davant del seu principal, i des­

prés se n'anà.Fius que fou tancada la porta no aga·

fà en Carles la lletra. Mirà al seu entorn

i desplegà'] document. Observant el seu

nom, va recolzar~se a la cadira per a rcspi~

rar fondament. Era, tal com ell se creia,

la seva firma falsificada. S'inclinà enda­

vant durant una llarga estona, segué,

contemplà 'I seu nom, i observà que la

falsificació era bastant grollera. Mentres,

amb la seva vista penetrant, resseguia

tots els perfils del seu nom, no pensava

en res. El seu estat d'esperit era'l d'una

excitació tremenda, i les seves sensacions

eren tantes i tant diferents les unes de

Ics altres, que trigà molt a posar en clar

tot allò que representaven aquelles inse·

gures lletres sobre aquell troç de paper

blau.Sense que ell mateix se n'adonés,

li caigué una grossa llagrima sol)re'l

pa per.

Dos amics 33

Rapidament mirà si'] veien, agafà']seu mocador, aixugà amb esment la tacamolla del paper, i pensà altra vegada enel vell banquer de la rue Bergère.

Al cap-d'avall, ¿què li anava ni'li ve­nia que la falta de caracter de l'Alfonsl'hagués portat fins a cometre aquell de­licte? I què havia perdut ell? Res. Per­què, all el seu antic amic, ell l'odiava.Ningú podia donar-li la culpa de quel'Alfons s'hagués enfonsat, perquè haviaprocurat ser:np.re obrar honradament ino perjudicar~lo en res.

Es d'aquesta manera que pensava enl'Alfous. El coneixia prou per a saberque, quau ci bon moço aquell haviacaigut tant avall, es que estava als ultimsde Ja vida, i, abans que la vergonya'lguanyés, se mataria.

Amb aquests pensaments en Carlescomençà a obrar. Això no havia de suc­ceir. Calia evitar que l'Alfons trobés eltemps necessari per a clavar-se una balai ofegar la gran vergonya en la barrejad'horror i lIastima que se sol sentir pelssuïcides. Perquè, si fos aixl, no's podria

3

34 A. Kielland

venjar: hauria resultat inuti! tot el treball

que s'havia pres i l'alimentar aquell gran

odi fins a caure·hi malalt. Ja que ha·

via perdut el seu amic, volia, costés lo

que costés, desemmascarar el seu enemic:

tothom s'havia- de convèncer de lo mise­

rable, de lo vi! que era aquell Alfons

tant encisador. Va mirar el rellotge.

Eren dos quarts de cinc. En Carles sabia

a qnin calè trobaria l'Alfons en aquella

hora: va ficar-se la lletra a la butxaca, i

es cordà-l vestit.Pel camí volía entrar a un post de

policía i donar la lletra a un agent per a

que aquest, quan en Carles lí res un signe,

entrés al cafè ant l'Alfons acostumava

a estar rodejat dels seus amics i admíra·

dors, i, amb veu clara i alta, que ho po­

gués sen tir tothom, digués: - MOllsieurAlfons, sou un falsificador: seguiu-me.

***A París plovia! Tot lo día havía estat

nuval, amb un fret quc'sdeixava sentir.

I cra havent dinat que havia començat a

Dos amics 3S

ploure. No era un ruixat; les gotes noqueieu de les bromes amb ordre, uo:més aviat semblava que les bromes ma­teixes eren les que havien baixat als car­rers de París, i que allí 's tornaven aigua.

Per més que un fes per a protegir-sede la pluja, no s'escapava de mullar-sede tots cantons. La mullena penetrava ales galtes, se posava en els genolls comtovallons mullats, se ficava a les sabates,i pujava pantalons amunt. Algunes se­nyores esperaven en algun portal, arre­mangades més que de raó, que passés lapluja; d'altres esperaven hores enteresque passés l'omnibus. La majoria delshomes, amb llurs paraigües oberts, pro­curaven fer~se pas; alguns s'aixecaven elcoll de l'americana, tancaven el paraigua,se'l posaven sota l'aixella i es ficaven lesmans a la butxaca.

A pesar de ser tot just al comença­ment de la tardor, a les cinc ja mig fos­quejava. En els carrers estrets hi haviaalgun llum de gas encès, i una que altrabotiga començava a brillar. El formigueigde la gentada era'l mateix de sempre: se

A. Kielland

topava la gent per les aceres, fent-se mal­ver mutualment els paraigües. Tots elscotxes anaven plens. Corrien com esperi­tats i esquitxaven als vianants tant compodien. Les aceres asfaltades reflectienen llur mullena 1'iluminació del carrer.Els cafès eren plens de gom a gom. Elsparroquians cridaven, mentre que 'lsmoços, amb la pressa, topaven els unsamb els altres. En mig d'aquell brugitse sentia de tant en tant el soroll de lacampaneta del bufet: la senyora del tau·lell cridava un dels maços, mentre pas­sejava sa vista serena per tot el cafè. Enun gran restaurant del bulevard Sebas­topol, hi havia en el bufet una senyoraassentada. Era coneguda de tothom perla seva amabilitat. Tenia·ls cabells ne­gres i brillants, i, a pesar de la moda, elsportava partits damunt del front. Elsseus ulls eren quasi negres; els seus lla­vis, molsuts, amb una mica de bigotet asobre.

La seva figura era encara bastant bo­nica, a pesar de que ja devia haver passatde trenta anys. Tenia unes mans molt

Dos amics 37

bufones i petites, amb les quals feia lesapuntacions en el llibre de caixa i esài­via de tant en tant algun bitlletet. Lasenyora Virginia·s distreia i s'entreteniaamb els gomosos que rodejavenel bufet,contestant llurs acudits mentre passavacomptes amb els maços i vigilava tota lagran sala. Ben garbellat, perxò, quanestava verament guapa era entre cinc isèt de la tarda: l'hora que regularmentl'Alfons era al cafè. Mentres s'hi estava,els seus ulls no se separaven ni un mo­ment d'ell, els colorets li venien a lacara 1 la seva boca adoptava un somriureespecial, i els seus moviments eren ner­viÇ)sos. Era }'unica estona que contes­tava glorificat toca matines i que feiaalguna inscripció equivocada en el llibre.Durant aquell parell d' hores els maçosfeien brometa ells amb ells, perquè engeneral creien que l'Alfons era un anticamic d'ella, i adhuc alguns pretenien queencara tenien relacions. Ella ho sabiamassa bé, lo que hi havia; però era im­possible estar enfadat amb l'Alfons. Ellasabia prou que ja tant se li'n donava

A. Kiel/and

d'ella, com tampoc se recordava d'unapila d'altres; que l'havia perdut, i quequasi quasi no havia estat mai seu; i, apesar d'això, el seus ulls cercaven els del'Alfons, com demanant-li per caritatuna mirada amistosa. Quan se n'anavadel cafè sense tenir per ella una salutaciódc confiança, se tornava groga, i els ma­ços, que ho coneixien, deien:-Avui ma­dame estarà de mal humor!

Allà prop de la finestra encara hihavia prou claror per a llegir els diaris.Un parell de joves s'ep.tretenien mirantcom passava la gent. Reflectada en cigran mirall, tola aquella generació queanava i venia per entre la mullena, sem­blaven peixos que's passegessin per unaquari. A l'interior del cafè i a la saladels billards hi havia'ls llums de gas en­cesos. L'Alfons va anar-hi ¡'s posà ajugar amb alguns amics.

Havia anal abans al bufet per a salu·dar a madame Virginia; i ella, que veniaobservant que d'un quant temps ençàl'Alfons se tornava més groc i begut decara, l'amonestà mig en broma, mig for-

Dos amics 39

mal, per la vida dissipada que duia.L'Alfons contestà amb un acudit i

demanà absenta.Com les avorria, madame Virginia,

aquelles senyores de l'Opera o dels ballsque, nit per nit, se quedaven amb l'Al~

fons per a anar a les taules del joc, o ensopars interm ¡nables I Com s'emmagriai com sos ulls prenien un aire brillant iinquiet I Què no hauria donat ella per aque no continués aquella vida que l'atro­pellava! Vegé sa propria imatge pel mi­rall del davant, i va pensar que ella eraencara prou guapa.

De tant en tant s'obria la porta i en­trava un altre parroquià tot frcKant-sc'lspeus i espolsant el paraigua. Quasi hétots saludaven a madame Virginia I ideien:-Vaia un temps de fer I

Quan entrà en Carles, saludà i se'nva anar a seure prop de l'estufa.

Cada vegada que s'obria la porta,l'Alfons mirava al nou entrant amb in~

quietut; més, quan vegé entrar cn Car­Ies, canvià' ls colors i es trobà mala­ment.

A; Kielland

-Avui si que·1 senyor Alfous està depega 1- digué un dels badocs.

Al cap d'una estona entrà un desco­negut. En Carles el mirà per sobre·ldiari, i es decan-1à una mica. El descone~

gUI· dirigi sa mirada sobre l'Alfons.Aquest deixà caure-I tac a terra.

- Dispensin.me, senyors; però avuino·m trobo prou bé per a jugar a billard:ja -m permetran, doncs, que ho deixi cór­rer. Moço! Porti-m lln sifó i una cullere­ta: vui pendre una mica de sal de Vichy.

- No hauria de pendre tanta sal deVichy, senyor Alfons-li digué·I doctorque jugava a cartes allà prop d'ell:-aIrevés, hauria d'observar una dieta atem w

perada.L'Alfons se -n rigué, i es va asseure a

la taula dels diaris. Preogué Le JoumalAmusatlt, i començà a fer observacionscoentes sobre 'ls dibuixos_ Aviat se for­mà una rodona, al seu voltant, d'admi­radors seus, que reien de les seves sorti~

des, capaces de fer riure un mort.Mentres tots reien, ell s'abocà un got

de carbonica, i es tragué de lü butxaca

Dos amics 4'

una capseta que portava, en lletres moltgrosses, l'inscripció Sal de Vichy.

Tirà 'ls polvos al got, i 'ls va ben re­menar amb la cullereta. Davant de lacadira, a terra, hi havia una mica decendra de cigar, que s'ent.retingué a es­polsar amb el mocador, i havent acabatva agafar el got.

En el mateix instant va sentir-se unamà sobre-I seu braçl En Carles s'haviaaixecat, i, atravessant amb gran rapide­s¿\'l saló, s'havia tirat sobre l'Alfons.

Aquest va -girar el cap de manera queningú més que en Carles podia veure laseva cara. De prom pte va passejar samirada errant per sobrc'l seu amic; peròdesprés tancà' ls ulls i, tot agafant-sc tantfort com pogué amb en Carles, va dir.enveu baixa: - Carlets I

Feia temps, molt temps, que en Car­les no havia sentit aquella manera fami­liar d'anomenar·lo, que tant l'afalagava.Va fixar-sc en la cara, prou coneguda,del seu amic, i s'adonà per primera ve­gada del canvi radical que s'hi haviaoperat durant aquell temps... Li féu

42 A. Kie/land

l'efecte que en aquella cara llegia unahistoria trista, el protagonista de la qualfos ell.

Així estigueren un parell de segons,durant els quals passà per sobre la feso­mia de l'Alfons com una impressió d'a­bandonament suplicant, que en Carlesconeixia molt bé dcsde que plegats ha­vien anat a estudi, i que li retreia quanJ'Alfons arribava a l'ultim moment, totesbufegant, pera demanar-li que li escri­gués el tema.

- Has acabat de llegir le JournalAmusant?-va demanar-li, amb veu in­segura, en Carles.

- Si, té-contestà l'Alfons tot seguit.Li va allargar el diari, i agafà al mateixtemps la mà den Carles. Li va apretaruna bona estona, murmurà-Gracies­i es begué lo del got.

En Carles se n'anà verS aq uell senyordesconegut que seia prop de la porta, ili digué:

- Doni·m la lletra.-¿ Es a dir, que no necessita·ls meus

serveis?

Dos amics 43

- No: gracies.- Millor - digué'l desconegut.Va dar aquell paper blau, plegat, an

en Carles, pagà·l cafè, i se·n va anar.La senyora Virginia va aixecar-se amb

esglai.- Alfons! Déu meu! El senyor Al­

fons està malalt!Relliscà, aquest, de la cadira, amb el

cap caigut; i's va quedar assegut a terra,amb les espatlles recolzades en el seient.Entre·ls demés parroquians hi hagué unsobtat moviment. El doctor corrcgu6 iva agenollar-se prop de l'Alfons. Quanmirà la cara d'aquest, se va quedar parat.Li agafà una mà per a pendre·li·l pol" is'acostà envers la taula ont hi havia-Igot. Amb dissimulació va procurar quecaigués à terra i es va fer a traços. Deixàanar amb mirament la mà del mort, i vaposar·li un mocador lligat a les barres.

En aquell instant comprengueren, elsparroquians, lo que havia succeít.

~Mort? S'ha mort, doctor? El senyorAlfons, mort?

-Un atac al cor-respongué'} metge.

44 A. Kiel/and

Un comparegué corrents amb aigua,un altre amb vinagre; Í, entre broma irialles, sc sentien les bolcs del billarddel costat.

- Calleu I - murmuraven els parro­quians.

- Calleu! - repetien per allí dins,fins que lot fou quielul prop del cadavre_

-Veniu i agafeu-digué -l doctor.Aixecaren el mort, i el colocaren so­

bre un sofà d'un reeó de la sala. Desprésapagaren els llums d'allí al voltant.

La senyora Virgínia estava groga comla cera, i tenia sa mà fina i pelita sobrc'lpit. Passaren el mort per da vanI delbufet. El metge-I duia agafat per sotales espatlles, fenl-Ii pujar l'armilla unamica .amunt i posant al descobert bontroç de la pitrera de Ja camisa:' una ca~misa fina, blanca i molt ben planxada.

La senyora Virginia va seguir amblà mirada aqueU home que tant coneixia,i es va quedar com petrificada en el seurccó.

La major part dels parroquians aban­donaren a poc a poc el local. Un pareU

Dos amics

de jovenets entraven, escandalitzant des­de'l carrer. Un maça corregué a trobar­los, i els va dir alguna cosa. Mirarenamb recel dret al recó, s'abotonaren elsvestits, i se n'anaren a perdre-s altravegada entre la boira.del carrer.

El cafè's va buidar de mica en mica:no hi quedaren més que -ls intims delmort, que estaven enraonant en veubaixa_ E¡ metge parlava amb ¡'amo delcafè, que havia arribat en aquells mo~

ments, Els maços corrien d'ací d'allà,mentre que en el fosc recó estaven es·crivint un gran retoI. Un d'ells s'agenollà ireculli amb una safata -ls troços del gottrencat. Ho feia tant a poc a poc compodia) i) amb tot i això, encara feia massasoroll.

- Deixa·ho estar: ja ho faras després-li digué-¡ seu amo_

En Carles cOIltemplava estirat sobre-¡sofà·l seu enemic, mort. Amb pausa anàesqueixant un paper blau plegat, totpensant en el seu amic intimo

· POESIA I PROSA

POESIA I PROSA

- Veieu d'arreglar-vos aviat, deia lasenyora Olsen.

-A fe que no m'explico per què nous caseu per la tardor - afegí la concaPaula, una que's moria pel veritableamor.

- Es clar! - exclamava la senyoretaLluisa, que havia d'esser dama d'honordel casament.

- Sí, però en Soren me diu que noté diners - deia la promesa en veubaixa.

- No té diners, no té diners! - rcpeM

tia Ja senyora Paula. -Com dimoni pot,una noia jove com tu, ni tant sols posar~

se a la boca una paraula per l'estil! Si

4

50 A. Kiel!and

ara ja comences a desgraciar el teu amorfent caIculs d'aquesta mena, no sé què ·tquedarà de l'ideal que unicament l'amorpot proporcionar. Que un home estiguiobligat a pensar aquestes coses, ho com~

pendré si tant m'apures: fins a cert puntes el seu devcr; però una dóna jove,plena de vida i d'amor... No, no, Maria:deixa·t d'aqueixos ordinaris assumptesde diners! Per l'amor de Déu, no vulguisfer malbé la teva felicitat 1

-No, no,-cridà la senyoreta Lluisa.-!, ademés, - afegí la senyora OIsen

prenent la paraula-ademés, el teu pro­mès tampoc es tant pobre com dius. Elmeu marit i jo varem casar~nosamb moltmenes. Ja sé que 'm diras que abans erenaltres temps. Sí, sí: Déu ho sab! M'cxtra­nya que no us en canseu, de contar*1105això. ¿No veieu que nosaltres, que hohem passat, som els que millor la podemjutjar, la diferencia entre llavores i ara?Quan jo, que sé· ls gastos que hi ha en unacasa, te dic que, amb Jo que guanya el teupromès i alguna cosa més q uc pot af~*

nyar treballant a hores eXlraordinaries,

Poesia i prosa. Sr

vos podeu mantenir perfectament, pensaque tinc ben bé en compte lo que les cir­cumstancies hagin variat.

La senyora Olsen s'havia posat moltformal, encara que ningú pensés en con­tradir-la. Sinó que sovint s'havia d'cnfa~dar sostenint discussions d'aquesta mena,sobre tot quan sentia dir, com general­ment succeeix amb les jovenetes, quetrenta anys abans tot era més a comada.

Per a ella era c·om si volguessin rebai·xar els merits que havia adquirit portantbé la seva casa.

Aquest enraonament féu molt fondaimpressió a la nuvia, perquè tenia granconfiança en el saber i }lexperiencia de lasenyora O]sen, que s'havia pres amb moltafecte a la Maria desde que era promesadel representant de l'Hardcsvogt.

Era una dóna energica; i, ara quetots els seus fills eren grans i casats, craun gran medi per a la seva mania d'acció'}poder~se ocupar dels joves promesos i deles coses llurs.

La mare de la Maria era ben bé alrevers: una dóna molt callada. El seu

52 A, Kiellalld------ -----

home, un empleat de l'Estat, de baixacategoria, morí molt aviat; de mane­ra que la pensió que1i deixà no fOll grancosa. Era de bona familia, i en sa joven­tut no havia après altra cosa que tocar elpiano. Feia, no obstant, molt temps quehavia deixat de tocar-lo, i, amb els anys,

,s'anà tornan t cxtremadamcn t religiosa.- Escolti - preguntà un dia, el se~

nyar Hardesvogt, an cI sen apoderat:­que no pensa casar-se?

- Sí-- respongué en Sorell: - quantingui diners.

-Jo bé sé que 'n té alguns d'arre­conats.

- Una cosa insignificant - digué enSorell.

Encara que sigui poca cosa, això de­mostra que vostè es economic, cosa quees ja una virtut, i això val molt.

-Arn b les seves bones notes, les bonesrelacíons que té la seva familia, i altrescircumstancies, podria perfectament tro­bar un bon empleu a la capital; i un copposat en aquest camí, ja sab vostè que'sva depressa.

S]Poesia i prosa -----=-En Soren aturà la ploma i va mirar­

Ia pensatiu.- Suposem - va continuar cI princi­

pal- que amb les seves economies pu­gui guanyar el parament del pis. Té'lseus honoraris com apoderat, i lo quepugui guanyar treballant en hores ex­traordinaries. Perquè seria molt extranyque un jove de les seves aptituts no trobésmedis d'aprofitar'l temps hauil que liquedés, per a guanyar alguna cosa extra.

En Soren va rumiar tota la tarda so­bre lo que li havia dit l 'Hardesvogt.Veia perfectament que ell mateix s'exage~

fava les dificultats quc s'oposaven an elseu casament, i que, per lo mateix, amblo economic que era t:lJ, no nJhi haviaper tant. Ademés era també cert que'ltreball del despaig no era exagerat, i liquedava molt temps lliure, que podiautilisar.

Aquell dia estava convidat a dinaramb la seva promesa a casa'l seu princi­pal. Se pot dir que, ben garbellat, els jo­ves se veien quasi bé tant a casa 'ls Har­desvogt com a casa la Maria. El motiu

•

A. Kieiland

era que la senyora Moller (la mare de laI\'laria) s l ho sabia arreglar de manera quetotes les converses acabaven per anar aparar a assumptes religiosos; i, la veritat,això no era gaire del gust dels promesos.

A taula's parlà d'una casa petiteta ibufona que havia descobert la senyoraOlsen: «un veri~able oiu per a casats denou», com. digué ella amb entusiasme.Tot conversant, en Soren s'enterà delpreu, i trobà que era bastant enraonat,tenint en compte la descripció que deles circumstancies del mateix havia ret lasenyora Olsen.

Sí: la senyora Olsen tenía interès enque·s portés a cap aquest casament cornmés aviat millor, i cra, primerament(com ja havem dit), perquè necessitavaocupar-se en alguna cosa, i, en segonlloc, perquè desitjava tenir sempre algu­na cosa en dança (fenomen psicologicque·s troba molt sovint en els caractersenergies com el seu).

L'Hardesvogt treballava també enaquest sentit, en part perquè la senyoraho manava, i en part perquè creia que,

Poesia i prosa ss

quan en Soren fos casat amb la Maria,que tants favors el~ devia, encara estariamés lligat a son despaig. L'Hardesvogtestava molt content del seu apoderat.

Després de dinar, els promesos anarena passejar pel jardí.

Parlaven poc, tant l'un com l'altre;fins que tot d'una digué en Soren, timi·dament:

- Què·t sembla si 'ns casessim per latardor?

La Maria, oblidant-se de fer veureque extranyava la pregunta (perquè ha·via anat allí amb el mateix pensament),digué, miran t a terra:

-Si a tu·t sembla bé, jo no hi troboinconvenient.

- M.ira, ja veuras: comptem - diguéen Soren, tot dirigint-se a la glorieta.

Mitja hora més tard compareixien debracet, iluminats pels raigs del sol. Foucom si resplendissin ells mateixos, perallò de que, quan Ull ha pres un determi·ni després de madura reflexió, semblaque ho porti pintat a la cara.

En Soren, mentres comptaven, havia

56 A. KieJland

tingut els seus dubtes. Se recordà deque, quan era estudiant, havia llegit al­guna cosa sobre la responsabilitat que'stenia envers els filIs, i es preguntava, 6.10­soficament, si tenia dret a posar criatu­res al món sense tenir assegurat el llurpervindre. Afortuoadament, el temps ila pràctica l'havien curat d'aquests in­grats experiments del senderi. I, fins sen­se això, era massa ben educat pera moles·tar el pudor de la seva promesa ambaquestes coses de si volia o desitjaria tenirmolts fills, i:per Jo tant, de posar-Jos a lasecció dels gastos. Precisament lo més bo­nic es que ']s casats de nou deixin això aJa mà de Déu.

L'alegria que ocasionà la noticia deque l'apoderat dels Bardesvogt se casariaper Ja tardor, no la tingueren solamentdits senyors, sinó que's pot dir que'nparticipà tota la ciutat, a la qual talnova posà febrosa. Perq uè les personesque esperaven esser convidades se n'ale­graven per endavant, i les que no ho es~

pecaven se .cremaven, empescant-se lesllurs crítiques; i, els que no estaven sc·

Poesia i prosa

gurs ni d'una cosa ni d'altra, estaven engran espectació i no sabien com fer-sepassar l'engunia.

I aquests estats d'esperit, com tot loque representa moviment, tenen moltairnportancia en les ciutats petites.

La senyora Olsen era dòna d)empen~

ta, i, no obstant, li balia'l cor al dirigir­se a casa Ja senyora Moller. Això dedemanar a una mare si li deixaria fer eldinar de casament a casa seva, era unacosa un xic forta. Més se podia ben béhaver estalviat l'engunia, perquè la sc~

nyora Moller, a canvi d'estalviar-se tras~

vals, ho haguera consentit tot: de ma­nera que, al sentir tal proposició, li vasemblar que li treien un gran pes desobre, amb major motiu havent-li sigutfeta amb molta delicadesa.

No obstant, com no era la costum dela senyora Moller el mostrar~se contenta,perquè en aquest món tot ~'ha de pendrecom una creu, va fer veure que soporta~

ria aqueixa amb paciencia.La senyora Olsen, al tornar de fer

aquella visita, estava contenta de debó.

58 A. Kietland

Si no hagués pogut conseguir fer el dinara casa seva, li haurien tret la meitat de Jajoia que aquest casament li havia propor­porcionat. Perquè la seva especialitateren precisament aquestes festes, ja queen tals solemnitats deixava de bandaels seus habits dlestalvi, i, gracies a l'ale~

gria que tenia de poder posar en plantales seves aptituts, qaasi bé's tornava ama·ble i tot.

El casament s'efectuà, i fou un casa­ment de primera. La senyoreta Paula féuuna poesia de vers lliure sobre l'amorvertader, se cantà, i la senyoreta Lluïsafon la més guapa de les dames d'honor.

Els casats de nou se traslladaren alniu descobert per la senyora Olsen, per acomençar aquest periode de felicitatquc'ls inglesos anomenen mes de mel,per lo dolç que es; els alemanys setmaneslleugeres, per lo depressa que fuig, i elsescandinaus dies de pa blanc, perquè pen­sen que no sempre dura aquest.

Però'ls dies de pa blanc duraren molta can Soren; i, quan Déu els envià unangelet amb rinxols daurats, la llur feli-

Poesia i prosa 59

citat fou tant gran que va esser d'aque~

lles que tant sols pot experimentar-se unasola vegada en aquesta vall de lIagrimes.

Per lo que fa an els ingressos, fins acert punt bastaven; i, encara que per aarreglar el pis en - Soren s'havia hagutd'endeutar, esperava poder-ho pagar totamb el temps i de mica en mica.

Si, amb el tempsl Els anys passàven,i, cada any, enviava Déu un angelet ambrinxols daurats an en ~oren: de maneraque an els sis anys tenia cinc criatures.La petita ciutat era sempre la mateixa.En Soren continuava d'apoderat. Elsülsen, essent la gent de sempre. El queestava desconegut era en Soren.

Hi ha penes i cops de la sort tant pe­sats, que se sol dir que en una sola nit fantornar els cabells blancs. Aquestes no leshavia tingudes en Süren: lo que li féutornar els cabells blancs, lo que-I féuacotar i tOrnar vell ans d'hora, fou unapena vulgar: la del nostre pa de cadadia.

Les penes del modus vivendi's podenclassificar, quan de penes se tracta, com

60 A. Kielland

el mal de queixal eutre 'ls mals; el qualno es un mal que's pugui combatre i esdeixi vèncer fadlment, o sia que no esd'aquelles malalties declarades que's des­enrotllen i tenen crisis. No obstant, eimal de queixal es uoa cosa llarga, í lomateix succeeix amb les penes que unhom passa per a guanyar-se la vida: sóncom un nuvol gris que pesa sobre Ja vic~

tima. Un el veu cada. matí amb sos ves­tits bruts, i rara vegada's dorm proufort per a que's consegueixi oblidar-locompletament. Encara que en Soren eramolt econolnicJ fou una lluita terrible laque va haver de sostenir.

Perquè hi ha dues classes d'economies:l'activa i la passiva. L'economia passivaes la quc consisteix en pensar dia i oit lamanera d'economisar cinc centims; l'ac­tiva es veure la manera més facil de po·der guanyar un duro. La primera, o sigala passiva, es la que tenim al nostre país;l'activa's troba especialment a America.

En Soren tenia la virtut de l'econo~

mia passiva. Empleava tot el temps quetenia lliure, i fins part de les hores de

Poesia i prosa 61

treball, calcuJant tota classe d'economiesi de privacions. Peró, siga que estés depega o que (10 qual es més probable) elsingressos fossin realment massa reduïtsper a mantenir dóna i cinc criatures, elfet es que la seva situació financiera em­pitjorava cada dia.

Tots els empleus vos semblen ocu­pats, a pesar de lo qual encara hi hahomes que troben lloc per tot. En Siirenno era d'aquests! Se cansava de cercartreball extraordinari, i en lloc conseguiatrobar-ne. De manera que calgué renun­ciar an aquella ilusió, quc's fcia abans decasar-se, d'augmentar el seu guany peraquest sistema. De ben poca cosa li varenservir les bones relacions. Hi ha una pilade gent que sempre estan disposats aajudar als joves plens d'esperança i bonpervindre, més els pobres pares de fami­lia sempre fan tard a tot arreu.

En Soren havia tingut molts amics.No's podia dir que s'haguessin separatd'ell: més aviat era ell que s'havia dis­tanciat una mica. Quan el trobaven ara,era una situació violenta per a tots. En

A. KieJland

Soren ja no tenia humor per a lo que in·teressava als altres, i els seus amics sefastiguejaven quan el sentien parlar delo molt que li calia treballar i de lo cal'aque era ]a vida.

Quan alguna vegada']s seus amics deJovenesa'l convidaven a alguna reunió,li succeía com a la gent que està acostu­mada a viure senzillament: menjava ibevia massa j i, el Soren seriós i tocat iposat, se tornava una mena de beneitque no deia més que ximpleses, reunint·SC' ls amics al seu entorn sols per a r¡ure­se-n. Lo que feia més mala impressió anels seus coneguts era que s'hagués tornattant barroer en el vestir,

En Soren havia sigut sempre moltcuidadós amb la seva roba. Quan estu­diava, tots li deien Soren el polit. Finsdesprés de casat procurà donar an elsseus vestits un cert aire de pulcritut.Però, al veure·s precisat per la miseria aportar una mateixa peça de roba méstemps del que naturalment se pot dur,va perdre l'humor. I, quan un homeperd l'humor per cuidar·se de la seva

Poesia i prosa 63

persona, se pot dir que -I perd per tot.La seva dòna era la que -¡ feia adonar-sede quan necessitava un vestit nou i quanels colls de la camisa eren massa esfila­garçats, amb tot i retallar-las-hi amb ¡esestisores.

Ell tenia altres coses en que pensar,el pobre! Per això, quan entrava algú aldespaig, o quan anava a alguna banda,tenia encara'l costum de respalJar-se me­canicament els vestits i fregar-se'ls comper a treure-n les taques.

De la mateixa manera que 'ls rudi­mcn ts de certs orgues, a copia de noempleae-Ios, desapareixen (conforme hanobservat els zoolegs, en _certs animals),això fou lo unic que quedà del politSorell: un pur mecanisme.

Per a més desgracia, en Soren portavaen son interior el pitjor enemic. A Jaseva joventut havia estudiat filosofia, ies recordava molt sovint d'aquella deria,en particularara, quan pensava en els seusfills, al contemplar aquells sers que (nopodia menys que adonar-se on) de dia endia anava descuidant, i veia lo impossible

A. Kie!land

que li era considerar·los, conservar-los,en la categoria d'«angelets amb rinxolsdaurats»: no podia menys que meditarde nou amb quin dret els havia posats almón. l recordava la seva vida, que co·mençà baix altres auspicis, ben diferentsper cert. Era d'una bona familia. El seupare, un empleat de l'Estat, li donà lamillor educació que podia donar-se allà,en el seu poble. Era, doncs, un dels mésben preparats per a la lluita per l'existen­cia; i, amb semblants precedents, se pre­guntava com podia haver baixat tantavall.

Ademés, ¿què tenia per a donar an elsseus fills, per a defensar-los en la lluitaque durant la vida haurien de sostenir?Començaven amb penes i miseries; apre­nien ja de petitets la diferencia entre'ltenir i el 110 tenir, ademés de la penad'ocultar-ho; essent de doldre, encara,que a casa seva sols veien Jo que es méstrist de veure en aquest món, això es,un passament estret disfreçat amb pre~

tensions ridicoles.En Soren provava de dir-se: «-Déu

Poesia i prosa 65

els ampararà». Peró's donava ver¡¡onyade pensar aixó perquè molt bé compre­nia que unicament s'ho deia per a tran­quilisar el seu esperi t j per a perdonar-seell mateix.

Aquests pensaments eren per a ell comun flagell; peró, a dir la veritat, no livenien sovint, ja que en Soren s'haviatornat com beneit. Al menys aquesta efal'opinió del seu principal, que no s'amaagava de dir:

-Algun temps el meu apoderat era·un home molt treballador i complacent;peró desde que li va venir la fal'lera decasar-se, d'ençà que tingué tantes criatu­res, no sembla pas el mateix.

Mal arreglat, mal menjat, ple de deu­tes i de mals de cap, estava cansat í ren­dit sense haver fet res que justifiqués eltrobar-se d'aquelJa manera. Tothom sem·hlava haver·lo oblidat, fóra Déu, quecada any li enviava un nou «angelet ambrinxols daurats». I la vida anava conti­nuant, i en Soren anava descendint. Laseva dóna li havia sigut sempre fideldurant aquests sis anys, lo qual vol dir

5

65 A. Kiel!and

que va haver de sofrir tant com haviasofert ell.

El primer any de matrimoni li passàdepressa com un somni daurat. Quanensenyava a les- seves amigues el primerangelet (1mb rinxols d'or, Cfa guapa,guapa: un vertader quadro de la felicitatmaternal; i la senyoreta Paula excla­mava:

-Aquí 'I teniu, el veritable amor!Però, ben aviat, lo que la senyora

anomenava el niu, fou massa petit. Lafamjjia augmentà, i els ingressos no.Cada dia venien noves necessitats, i novespenes, i nous devers. La !v1aria s'hi agafàamb dalit, com una dóna valenta i en­tesa.

U n no'S pot imaginar cap treball pit­jor guc'l d'haver de sostenir llna casaplena de criatures sense tenir els medissuficients ni per a satisfer Ics necessitatsmés peremptaries. Lo pitjor era que la po­bre dóna no estava mai ben bona: el seuestat normal era'l de refer·se d'havertingut una criatura i l'estar en camí detenir-ne una altra; de manera que no's

Poesia j prosa

refeia mai. Com que tenia feina deldematí al vespre, i molt pesada, perdétambé l'humor, i fins el valor, i el seucaracter va tornar-se agre. Devegades ellamateixa's preguntava com podia ser aixó.

Veia que hi havia altres dònes casa­des, jovenetes, que's conservaven agils ifermes com abans; veia com altres maritssoportaven amb la cara contenta a lesseves dónes: pensava, per propria ex pe­riencia, en lo que li estava passant, isemblava com si l'haguessin enganyada.

Més la Maria havia estat massa ben~ducada, i no estava bé que pensés aixó.

L'idea de la vida en la qual l'havienpujada desde petita fou Puniea que podia~alvar~li l'ideal de l'existcncia. En el des­enrotllament de la seva vida no tingué, al'interior de Ja casa, cap model de prosa,cap exemple lleig dels que's troben 50&

vint en el món. Per lo que toca a lescriatures, lo unic que havia après era atornar-se roja no més de sentir~ne aparlar.

Les seves lectures foren sempre moltvigilades. Havia llegit molts llibres se-

68 A. Kielland

riosos sobre 'ls devers de la dóna: sabiaque la seVa felicitat havia d'esser veure-sestimada per un home, i quc'} seu destíera- esser dóna. Coneixia la maldat delshomes, i que aquesta devegades era mo­tiu que dos promesos renyissin. Peròtambé sabia que'l veritable amor acaba­va sempre per triomfar en aquesta lluita,i que quan, en la brega de la vida, elshomes quedaven vençuts, cra perquè ereninfidels an el seu Ideal; i ella creia en elseu Ideal, encara que, tot ben garbellat,no sabia pas quin era.

Sabia de memoria, i els estimava, elspoetes que li havien permès llegir. Moltde lo erotic no ho comprenia sinó a mit­ges; però en això consistia'l seu encant.Sabia quc'} matrimoni era una cosa seria,molt seria; i quan pensava en aquestasituació seria, li feia'l mateix efecte (enels seus bons temps de joveneta) que simirés un bosc encantat, ont els petitsamors teixien corones, les cigonyes por· ,taven angelets de rinxols daurats, i a labarraqueta d'ultim terme, (que era lo su­ficient gran per a contenir tota la felicitat

Poesia i prosa 69

del món) seien els dos casats mirant-seen llurs propris ulls. I mai ningú fouprou dolen t per a dir-li:

- Dispensi, senyoreta: ¿no's trobariadisposada a venir amb mi a veure-I qua­dro per l'altre costat? Pensi o faci-s carrecque aixó que vostè's figura no són mésque decoracions de paper i tela.

Ara, la dóna dcnSoren, massa que'ntenia, de temps, per a contemplar l'altre

.costat d'aq uell quadro.Al principi la senyora Olsen els visita­

va de tant en tant, i els omplia el cap deconsells i combinacions. T'ant en Sorencom la seva dóna n'estaven fins als ca~

bells, d'aquella bona dóna; però li devieutants favors!

A poc a poc va refredar-se l'afecte de •Ja bona senyora. Quan notà que Ja casadels seus joves amics no era, de molt, tantnèta ni tant ben endreçada, ¡que ja no'Spodia vanagloriar de la seva obra ni ci·tar·los com a mostra, hi tornà molt menyssovint; i, desde una sola vegada que ladóna den Soren la necessità i li va dema­nar ajuda, no s'hi acostà més. Quan, en

A. Kietla1ld

alguna visita, la conversa s'esqueia sobrel'apoderat dels Hardesvogt, si algú s'apia·dava de la pobra de la seva dòna perquètenia tants fills i tant pocs ingressos,planyent-se la seva situació, la senyoraüIscn prenia la paraula i deia:

-Puc asegurar·vos que la Maria, cn·cara que·j seu marit guanyés el doble i notinguessin cap criatura, no 'n tindria pasprou. Es molt ...

I la senyora Olsen feia un gest arn bles mans, que volia dir que la .Maria Icstenia foradades.

La .Maria no anava a cap reunió ni acap visita. Si 's decidia a fer-ho, se posa­va'l vestit de casament, que havia refor·mat, pel cap baix, dèu vegades. l es po·

" sava generalment en un reeó a seure ambaltl'es casades, i sostenia con verses d'aq ue·lles tant avorrides sobre lo car que'ufeien pagar tot i el desvergonyiment deles minyones.

1 les senyoretes que estaven al migdel saló conversant amb els joves, deien,al parlar de les casades:

- Que insustancials són aq uestes ca-

Poesia i prosa 71

sades! No més saben parlar de vestits decriatures, i de coses de casa, i de la ma­nera de portar·la!

Els primers temps, les seves amigues,la visitaven sovint, a la Maria. Estavenencantades de lo agradable que era laseva casa, i l'angelet de rinxols dauratsse'n portava els llurs afectes i la llur ad­miració, Quan ara, per casualitat, algu4

na's perdia i anava a parar a casa seva, lacosa era molt diferenta, Ja no hi havia capangelet vestit amb un vestit blanc benbufó i cintetes rosa.

A les criatuftS, que no's podien pre 4

senlar de tant brutes que anaven, lesenviaven tot seguit a fóra. A terra dei­xaven les joguines, traços de pa i aquellaatmosfera especial que tot lo més se potsoportar de les criatures prop ries.

Els dies anaven passant, si fa o no fa,iguals. Dcvegades, quan sentia quc'l seumarit se queixava de lo molt que havia detreballar, ella li responia, amb una micade mala voluntat:

- M'agradaria saber qui de nosaltresdos té la càrrega més pesada.

A. Kiel/and

En certa manera eUa ho tenia més béque'l seu marit, i era relativament mésfeliç. Com no tenia cap noció de filo­sofia, quan tenia alguna estona seva,pú a pensar, se les emprenia per un can­tó molt diferent del que agafava'l po­bre Soren. No tenia cap cosa de plata perfregar, cap joia d'or per polir i amb laqual adornar-se; però, en el reconet mésfondo del seu cor, tenir guardats tots elsrecords del primer any de matrimoni, Ifregava aquests records, i els refregava; iels mantenia tant brillants, que semblavaque, cada any que passava, encara fossinmés lluents.

Quan la pobra dóna, cansada i trista,s'adornava d'amagat amb totes aquestescoses, no podia, no obstant, fer que'l res­plendor arribés sobre la seva vida present;més ella procurava fer anar plegats elsangelets de rinxols daurats i cintetes decolor de rosa arn b les criatures de cincanys que no feien més que plorar.

En aquests moments oblidava eote·rament la realitat. Li feien l'efecte d'unaembriaguesa d'opi.

Poesia i prosa 73

Quan la cridaven dintre de casa, o licompareixia un dels nens amb un nya~

nyo al cap, que s'havia fet jugant alcarrer, amagava corrents tots els seustresors i es deixava anar altra vegada,amb son aire res.ignat, sobre tots aquellsdevers i aqnelles penes.

AixÍs havia anat aquell matrimoni, iaixÍs continuava marxant. Anaven en­ganxats al mateix tronc; però ... marxa­ven pleglats?

Es una cosa molt trista, però verItable:qnan la menjadora es bnida 'ls cavaHs scmosseguen.

** *A casa la senyoreta Paula hi havia

gran reunió: prenien xecolata unes quan·tes solteres... «perquè les casades sóngent ·prosaica», deia Ja senyoreta Paula.

- Sí, sí - deia la Lluisa: - sempreparlen del mateix assumpte dels gastosde la casa i de les criatures.

Aqnella gent estaven de bona lluna,com es la costum en aquesta classe desocietats, a mida que la conversa girava

74 A. Kielland

cap a tot lo de la ciutatj i finalment anàa recaure sobre la familia Soren. Totsestigueren conformes que eren un matri­moni infeliç, i que la llur era una casatrista. Alguns els tenien compassió; altresels criticaven.

A l'arribar an aquest punt, la senyo­reta Paula prengué tota contenta, la pa­raula per a dir:

- Ja us ho explicaré jo, lo que va sermal fet en aquest matrimoni; perquèconeC la cosa a fons. Abans de casar·se, laMaria tenia certes idees prosaiques, queres tenen que veure amb el veritableamor. Més tard s'han anat desenrotllant,i ara 'S venja de tots dos. Sens dubte notenen molt per a viure; però Jo quetenen representa molt per a dos que s'es­timessin. No són pas les riqueses 10 quefa la felicitat. ¿No es, per exemple, acasa dels pobres, quc's troba l'amor en elseu més gran esplendor? l, qui 'Is pot dirque siguin pobres? No 'ls ha beneït Déudonant-los criatures bones i sanes? Aixòsón les seves riqueses; i si s'hagucl'isinestimat força",

Poesi~ i prosa

I aquí la seuyoreta Paula s'aturà, jacansada.

-Què?-preguutà amb valor uuasenyora jove. - Si s'haguessin estimatforça, hauríem vist com la vida d'ellshauria estat tota una altra.

La dóna valerosa callà, avergonyida.Seguí una pausa; i, Il1entres durà la

visita, les ultimes paraules de la senyore­ta Paula baixaren a tots els cors. Totssentien que això era la veritat pura. Totaintranquilitat o dubte desaparegué com­pletament: totes estigueren conformesen creure en la força del veritable amor...perquè totes ereu solteres.

UN DINAR

•

UN DINAR

A casa del comerciant tingué lloc ungran dinar. El cap de taula féu un

discurs en honor de l'estudiant acabatd'arribar (l 'hereu de casa), i el comerciantva contestar donant Ics gracies. Fins aquíla cosa anà molt bé. Més se veia quel'amo de la casa estava neguitós, contes­tava all'evés, tirava vi del Rhin al Porto,i demostrava clarament que tenia 'I capen algun altre lloc.

Pensava en un discurs, un discursque no Cfa en el programa; i això eraben original, perquè'} comerciant no erapas orador, i, lo que es més, ell ja'usabia, que no 'U era.

No hi fa res. A l'acabar el dinar, va

80 A. Kielland

agafar el vas i manifestà que tenia algunacosa que dir, que no podia passar per me­nos. Tothom pensà que, en efecte, deviaesser alguna cosa cxtraordinaria. Aviatféu un silenci tant gran al voltant dela taula, que fins se sentia la conver­sació de les senyores, que, com es costuma Noruega, menjaven a la sala del costat.Després fins elles callaren i s'atansarencap a la porta per a poder escoltar. Uni­cament la senyora de ]a casa's quedàendarrera tot mirant amb inquietu! elmarit.

- Déu meu' - va pensar. - De segurque farà un bunyol, Què deu voler dirara?

I, en efecte, l'orador començà bastantmalament. Prou tartamudejava, i tossia,i es perdia entre 'ls llocs eomuns proprisde tot exordi:

- No puc passar per alt ... Sento lanecessitat de dir que ... Es a dir, vos preRgo, senyors, que mlajudeu, perquè ...

Els senyors seien i miraven els vasosper a buidar-los a la primera oportunitat;més aquesta no's presentava.

Un dinar

L'orador va refer-se. Es que tenia dedebó alguna cosa que dir. L'alegria il'orgull del noi que havia tornat a lallar bo i sà i després d'haver fet uns exa­mens brillants; el discurs afalagador delcap de taula, el menjar, els vins, l'im­pressió de la festa; tot aixó fou la que liportà les paraules a la boca. Quan haguéacabat de pronunciar les dificils frasesd'introducció, s'anà encarrilant perfecta­ment. Fou un discurs per a la joventut.L'orador parlà de la responsabilitat quetot pare contreu envers sos fills; delsmolts mals de cap, més també de lesmoltes alegries que donen. Alguns para­grafs, hagué de dir·los rapidament per ano enternir-se: tant era lo que-ls sentia.I quan va dirigir-se an els joves, quan vatractar·se del seu propri fill, associatamb ell en el negoci; quan pensà en elsseus futurs néts, tingué' paraules tanteloqüeuts que sorprengueren a tots elsque l'escoltaven, i una gran ovació caro­nà'l final:

- Perquè, senyors, aquests fills sóncom si diguessim la continuació de la

6

8, A KielIand

nostra llar. No 'ls deixem tant sols elnostre nom, sinó també·l nostre treball.I aquest els el deixem, no perquè'n dis­frutin peresosament, sinó perquè'l con­tinuin, el desenrotllin i l'arreglin millorde lo que poguerem nosaltres. Perquè lanostra esperança es que la nova genera~

ció pugui aprofitar-se dels fruits del tre­ball nostre, sapiga deslliurar·se de moltespreocupacions que tinguerem en elstemps passats, i fins en els presents; idesitgem, tot bevent a la salut dels joves;que amb Hurs continus progressos siguindignes del seus pares i (diguem-ho sensepor) vagin més enllà que nosaltres.

l, aixís, si sabem que deixem el treballen bones mans, podrem esperar ambtranquilitat el dia que haurem de repo­sar i podrem mirar amb confiança'lpervindre de la nostra estimada patria.Brindo pel jovent I

La senyora _de la casa, que s'haviaanat acostant quan observà que la cosas'encarrilava, se emocionà tota i se sentíorgullosa del seu marit; tots els concur­rents s'animaren; i el que tingué una

Un dinar 83

gran alegria fou l'estudiant. També ellhavia tingut una mica de por que'l seupare"s lluís poc, coneixent com coneixiales seves idees patriarcals per demés i elsseus pocs merits oratoris.

Al sentir que s'havia tornat tallt llibe­ral envers el jovent, se n'alegrà molt ipensà que podria parlar amb ell de cosesserioses, lo qual era ben agradable.

De totes maneres això fou sols un dis­curs, perquè, ben aviat, al voltant dela taula tant sols se feien brometes i esposaren a parlar sobre quins eren elsjoves i quins eren els vells, arribant algraciós resultat de que'ls més vells erenel més joves; i passaren a la taula delspostres, parada a la sala de les senyores.Allà, per més galants que fossin els ho·mes, particularment els de la vella esco·la, ni per les senyores s'estigueren d'en­cendre llurs cigarros, de manera queaviat tota la sala fou plena de fum.

S'inicià una viva discussió sobre difew

rents qüestions socials i polítiques. L'amode la casa portava la veu cantant i expo­sava les seves opinions, bon xic atrassa·

84 A. Kietlalld

des, apoiant els seus punts de vista ambfets histories bastant dubtosos. Son con·trincant, el jutge, que seia devant seu,s'ale.grava d'aquelles inexactituts per apoder-les refutar. Eutrà l'estudiant atem ps precisament per a sentir un troç deconversació -del seu pare; i, com que'ldiscurs de taula d'aguest l'havia posatde bon humor, li digué, alegre i senzilla­ment:

- No, dispensa, papà: t'equivoques:això no es com dius, sinó al revés.

No pogué pas acabar la frase, perguéson pare li caigué damunt dient-li:

- Hola! ¿ Tu tam bé vols fer broma,amb els diaris? Mira, no' ro destorbis,que parlem de coses serioses.

El fill tingué una gran enrabiada, so­bre tot per l'observació iranica de que'lficar-se ell en una conversació seriosa 'lsdestorbés.

No es extrany, doncs, que contestésuna mica picat.

El pare, gue observà'l to empleat pelseu fill, canvià d'expressió i exclamà:

- Es a dir; que 'U penses seriosament

Un dinar 85

això de que ton pare sols digui ton te­ries?-Jo no he dit això: t'he observatunicament que t'equivocaves.- Encara que no'u hagis dit, ho

pensaves - replicà' J comerciant comen­çant-se a enfadar. Precisament acabavade sentir com un deJ seu costat deia:

- Vès sj-] meu pare m'hauria permèsque parlés aixis amb ell.De l'una paraula'n vingué J'altra,

tant que la situació's posà molt tivant.La senyora de la casa, que sempre

escoltava amb una orella la. :conversaCÍódel costat dels homes, s'adonà de lo quesucceía; i quant sentí que son marit co­mençava a cridar, comparegué rapida­ment a la porta, dient:

- Què passa senyor Adjunt?- Res, que'1 seu fill s'ha propassat

una mica - respongué aquest.- Envers el seu propri pare. Jesúsl

Deu haver begut massal Vegi si pot em·portar-se'l d'aquí.

L'adjunt, que era un home més car­regat de bones intencions que de diplo-

86 A. Kielland

macia, se dirigí cap a l'estudiant, i, aga­fant-lo pel braç, li digué:

- Vine, que donarem un tom peljardí.

De primer antuvi, el jove's resistí aseguir-lo, més, quan s'adonà que era-¡seu mestre i observà que la seva mare'}mirava amb aire de súplica, se deixà con~

duir cap a fóra.Quan ja era a la porta va sentir l'ad­

vocat, que mai li havia sigut simpatic,que parlava dels pollets que's volen men­jar la lloca; gracia que fou acullida ambgrans rialles. Va tremolar de rabia l'es­tudiant; més l'Adjunt conseguí, afortu­nadament, treure-l cap a fóra.

Li costà molts treballs, an el mestre,el sossegar-Io. La decepció soferta, i laconvicció, ben trista per cert, de la desa­vinença amb son pare, i ademés la mor­tificació que li produí'} veure-s tractatcom a noi devant de tants homes, totplegat havia de contribuir, per força, atreure-I de pollaguera.

AI cap de bona estona s'anà serenant;i el seu amic, l'Adjunt, aprofità aquell

Un dinar

moment per a fer~li entendre que també,així com així, per a un home d'edat had'esser molt desagradable' I veure-s cor·retgit per un xicot jove, per un fill.

- Sí, però jo tenia raó - digué almenos vint vegades, l'estudiant.

- Bé, bé; més no havies de donar aentendre que volies saber més que'l teupare.

- Si ell mateix havia dit que aixòera lo que desitjava!

- Com? Què? Quan ho ha dit, el teupare, això? -li preguntà l'Adjunt totsospitant que potser sí quc'l vi havia pu­jat al cap de l'estudiant.

-A taula, en el seu discurs! -cridàaquest.. - A taula, sÍ, en el seu discurs! Però,.,escolta, infeliçl ... Això es una cosa moltdistinta: això es bo per a dir, especial­ment en un discurs; més això no implicael que s'hagi de portar a la pràctica. No:ho pots ben creure. Jo ja soc vell, i conecels homes. El món es així: què volsfer-hi, si no'] pots arreglar? Quan unes jove té idees propries sobre la vida;

88 A. Kieliand

però, amic meu, no són les veritables.Mentres un se va fent vell i es reposa,veu les coses baixUur veritable prisma.l ara·t vaig a dir una cosa, i en pots es~'

tar ben segur iconsolar-tc: quan tinguisels anys i Ja posició del teu pare, els teuspunts de vista seran exactament igualsan els seus, els que ara té; i tu, com ell,procuraras inculcar-los i exigir-los delsteus fills.

- No, això no 'U faré mai: ho juro!- cridà'l jove, tot aixecant~se; desprésafegí, amb gran exaltació, que pera eIllojust fóra sempre lo just.

- La veritat, siga la q uc siga, serà loque respectaré sempre. Respectaré lesidees del jovent, - etcetera, etcetera. Enuna paraula, parlà com parla un joveple d'i!'!usions, després d'un bon dinari d'un exaltament.

Resultava un quadro força interes­sant veurc aquell xicot amb la miradacap enlaire, i els raigs de sol ponent quejugaven amb els seus cabells rosSos.

En tot el seu aire, en les seves parau­les, hi havia un no sé què d'arrebatador

Un dinar 89

i convincent que no deixava de fer im­pressió, es a dir, n'hauria fet si 'I quel'escoltava hagués sigut un altre que nohagués sigut l'Adjunt.

Perquè an aquest no li féu cap im·pressió, perquè era massa vell.

La comedia que acabava de presen·ciar l'havia vista molt sovint. Ell ma­teix havia successivament representatambdós papers; havia vist molts debu­tants com l'estudiant i molts comics comel comerciant. Per lo mateix mogué apoc a poc la seva honorable testa, i mur­murà de baix en baix:

- Sí, sí: tot això es molt bonic; mésjo estic en lo ferm: aquest se tornarà comels altres.

I l'Adjunt tenia raó.

Dos amics.

Poesia i prosa.

Un dinar . .

TAULA

7

49

79

OBRES DE VENDAEN LA

LLIBRERIA "L'AVENÇ"

DE JACINTO VERDAGUERPte..

Jesús de Nazaretb . IFlors del Calvari. 3La MeUor Corona 3

En paper de fil 6Corpns Christi. . l' 5o

En paper de fil 3Eucarístiques. 5

En paper de fil lO

RondaUes. . . . . 3En paper de fil 6

Discursos. . . 2

En paper de fil 4Al Cel . 2

Viatges. o' 50Excursions. 0'50Flors de Maria o' 5oDietari d'un pelegrí a Terra Santa 0'50Prosa florida. o'5oFolk-lore . . . . I

En paper de fil . . 2Cantic dels Cantics, precedit d'Els

Jardins de Salomó . I

En paper .de fil 2

Colom, seguit de Tenerife I

En paper de fil 2

Perles del ({Llibre d'Amic e d'Amab,den Ramon 1ull,. . I

En paper de fil . 2

OBRES DRAMATIQUES

Ptes.

lEschyl. - Prometheu encadenat, tra-ducció del grec per Arthur Masriera. 2

- Els Perses, traducció del grec perArthur Masriera . 2

Brossa, Jaume. -Els Sepulcresblancs, drama en tres actes . 2

G<Bthe. -lfigenia a Taurida, traduc~

ció de Joan Maragall 2

.Massó Torrents, Jaume.-La Fada,drama ¡¡ric en un acte, amb latraducció francesa literal. Musicad'Enric Morera. Segona edició..

Torrendell, Joan.-Els Encarrila/sJdrama en tres actes. :i

-Els dos esperits, drama en tres actes. :1

Coilecció de Prosistes Catalans

VOLUMS PUBLICATSPtes.

Desil1usi6, navela, per]. Mass6 Tor-rents (dos volums) . 4

Quan se fa nosa, navela, per J. PousPagès (dos volums). 4

Discursos de Jacinto Verdaguer . 2

En paper de fil . 4El Futurisme, per Gabriel Alomar

EMILI RIERA

Guia Pràctic de la Filatura del CotóAplec dels problemes resolts que mes sovint se pre­senten en el CUlS de la fabricació de filats de cot6, taulespràctiques, vocabulari dels termes més usats, &, &.

7 pessetes