L’ A G

U L L

A

Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@gmail.com Bloc: http://www.catalunyareligio.cat/blocs/puntada

Octubre 2013 - Any XVIII - Número 86

Catalunya, on anem?Com al conjunt de la societat catalana, a la redacció de L’Agulla n’hi ha que som independentistes i n’hi ha que no ho som. I com al conjunt de la societat catalana, diversitat d’ideologies no vol dir necessàriament divisió, ni molt menys, confrontació. On sí que coincidim és en la necessitat i la normalitat democràtica que ha de suposar per als ciutadans i ciutadanes d’un país poder votar i decidir. Per què fa por, un referèndum? I alhora, coincidim a subratllar tots aquells factors positius que, com una lliçó de la ciutadania, se’ns transmeten en tota la mobilització a Catalunya, ja sigui pel dret a decidir, o en favor de la independència.

La ciutadania, que semblava adormida, ha sortit al carrer. Gent amb diferents punts de vista es donen la mà i la societat civil és capaç, per primer cop, d’avançar-se als líders polítics i prendre la iniciativa. La manifestació de l’Onze de Setembre de l’any passat i la cadena humana d’aquesta Diada han brillat per la bona organització i també perquè han nascut de la base, de la gent. Aconseguir debat, reflexió i mobilització en un procés pacífic i dialogant és una primera gran fita assolida. Aconseguir convertir la reivindicació en festa ciutadana, aplegant les diferents generacions en una mateixa causa, és també un èxit. Alhora, també ens podríem preguntar com s’ha generat aquest creixement del sentiment independentista. El foment de l’odi contra Catalunya i la repressió de la llengua catalana que tant ha cultivat el PP des del govern només han estat la gota que ha fet vessar el got, després que la memòria col·lectiva no ha esborrat aquelles paraules de Zapatero: “Aprobaré el Estatuto que salga del Parlamento de Catalunya”. En definitiva, les mentides i l’odi, junt amb el desequilibri evident de les balances fiscals, han fet que els ciutadans s’hagin mobilitzat per dir prou, i tenint també present que junt amb les reivindicacions de país, ha aflorat també la reivindicació de justícia social tan necessària, en un context d’escanyament econòmic, social i laboral cada cop més greu.

Un altre factor que no volem passar per alt és el lideratge femení en aquests moviments socials i de país: Carme Forcadell, presidenta de l’ANC; Ada Colau, al capdavant de la PAH; Teresa Forcades, al Procés Constituent; Itziar González, amb el projecte Parlament Ciutadà, o Muriel Casals, presidenta d’Òmnium; en són alguns exemples. Diuen que el lideratge de les dones s’enfoca més cap als equips, aconseguint més motivació i sentiment de pertinença, mentre que el lideratge dels homes s’enfoca més a objectius. Ara mateix, no podem saber exactament cap a on anem els catalans i les catalanes, però sigui com sigui, si ens fem coresponsables del futur de Catalunya, si defensem plegats més justícia social, si escoltem més la veu de les dones i si aprenem que ens podem donar les mans malgrat ser diferents, podrem avançar cap a un futur millor.

2

L’AgullaButlletí de reflexió i diàleg

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrònic. Subscripció: 10 € l’any.

Butlleta de subscripcióAmics,Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’AGULLA a través del compte que us indico.Atentament,

Firma

Nom i cognoms: ____________________________________________

NIF: ____________________________________________________

Adreça: _________________________________________________

Població: ______________________________________ CP: _____Telèfon: _________________________________________________

Correu electrònic: __________________________________________

- - -Entitat Oficina Control Compte o llibreta

Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - SumariSumariAny XVIII. Número 86

octubre 2013Periodicitat:

5 números l’any.Subscripció anual: 10 €

Grup promotor:M. Antònia BogònezJoaquim M. Cervera

Salva Clarós Quitèria Guirao

Albert FarriolMaria-Josep Hernàndez

Tere JorgeJosep Lligadas

Marta MoyaJosep Pascual

Mercè SoléCoordinació:

Maria-Josep HernàndezCompaginació:

Mercè SoléDibuixos:

Montserrat CaboCapçalera:

Mercè GallifaImprimeix:

Multitext, S.L.D.L.: B - 41803 - 97

Adreça:Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1

08018 BarcelonaCorreu electrònic:

agulla.revista@gmail.comTelèfon: 93.308.37.37

(Josep Pascual)Bloc:

www.catalunyareligio.cat/blogs/la-puntada

Veure, Mirar

03 Si ens retalleu, desapareixerem. L. Sellarés

04 Aliments malbaratats. J. lanao

05 Les revolucions dels segles XIX-XX i les del segle XXI. Q. Cervera

06 Mohammadi, el meu amic, ha tornat al Marroc. M. de la Rubia

la pal,mera i la font07 Els reptes (per a nosaltres) del papa Francesc. M. Solé

08 Cap al III Fòrum Català de Teologia i Alliberament, gener 2014. S. Pardo

09 Teresa Losada, vanguardista de acogida a los inmigrantes. I. Marqués

10 Acollir l’immigrant irregular. P. Rodado

RECEPTES PER ANAR CANVIANT11 Bolets amb gambes en papillota. T. Jorge

11 Dèficit de formació. S. Clarós

A peu

12 Mirar amb uns altres ulls J. Pascual

13 Puntades

14 PER AIREJAR EL CERVELL

La fe de cada dia

16 Per què l’any litúrgic? J. Lligadas

La Creu de Dachau. L’home esclafat en una creu presideix la capella evangèlica que, junt amb els oratoris catòlic, or-todox i jueu, s’han aixecat a l’antic camp de concentració de Dachau. En memòria del patiment sense sentit causat per l’home. Un patiment que no va acabar amb els morts de la segona Guerra Mundial, sinó que continua escampant-se. Les pasteres en són un exemple. Entre molts d’altres.

3

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...

Ara fa un any, 15.000 famílies de persones amb discapacitat intel·lectual, i més de 200 entitats, es varen mobilitzar a Barcelona sota el lema: “Això sí que no. Si ens retalleu ens abandoneu”.

La situació, passat aquest temps, no només no ha millorat, sinó que ha empitjorat i segueix en una indefinició que mica en mica va erosionant famíli-es i entitats que atenen i treballen amb les persones amb discapacitat intel·lectual. Per això ara hem de dir “Si ens retalleu, desapareixem”. Des de desem-bre de 2012, la Generalitat no dona resposta a cap nova demanda de servei per a persones amb disca-pacitat intel·lectual, el que suposa l’exclusió social, sobretot per aquelles persones que necessiten un lloc de treball o accedir a serveis assistencials (cen-tres de dia/residències).

Les entitats sense ànim de lucre ens trobem amb una situació d’ofec econòmic:• No s’han regularitzat pagaments pendents des

del 2010. • S’han reduït a la mínima expressió les subven-

cions al treball amb suport.• S’han retallat els imports dels mòduls d’aten-

ció d’un 3 a un 4,5%. • S’ha reduït el mòdul del servei de suport a l’au-

tonomia a la pròpia llar un 20%. • La dotació econòmica dels serveis d’atenció di-

ürna està congelada des del 2010. • Està encara pendent de pagament la subvenció

a totes les entitats, del juliol del 2012.• Els Centres especials de treball no reben sub-

vencions per a nous llocs de treball.

Les famílies es troben en una situació d’asfíxia per les retallades en serveis i en la dependència:• Hi ha més de 80 casos urgents pendents de pla-

ça residencial.• Més de 175 persones estan pendents de rebre

el servei de suport a l’autonomia a la pròpia llar.

• L’accés als serveis d’atenció diürna està aturat, hi ha més de 200 persones esperant una plaça.

• Mes de 250 persones que degut a l’envelliment han de deixar de treballar al CET i no tenen plaça d’atenció diürna.

Si ens retalleu, desapareixemLourdes Sellarès

Hi ha un degoteig de retallades i les eines que ga-rantien la igualtat d’oportunitats del col·lectiu es-tan col·lapsades o desapareixent.

Sense quasi adonar-nos, anem a un canvi de model. L’administració està desmuntant l’estat del benes-tar i estan desapareixent alguns dels drets que va-ren costar molt a aconseguir. Únicament, qui pugui pagar el servei el tindrà; qui no pugui, es quedarà a casa. El col·lectiu de persones amb discapacitat

Durant el mes de setembre es van conèixer algunes dades relatives a l'atenció i suport a la dependència. D'una banda, la Generalitat va anunciar que man-tindrà congelada de forma indefinida la incorporació de nous beneficiaris als ajuts per pagar residències geriàtriques que formen part de l'anomenada llei de la dependència, la qual cosa vol dir que ni es cobriran les baixes ni es faran noves altes amb persones grans que tenen un grau de dependència reconegut per l'administració i que requereixen l'atenció d'aquests centres. D'altra banda, el departament de Benestar Social i Família va anunciar la retallada del 20% de les ajudes al programa de suport a l'autonomia en la pròpia llar dirigit a les persones amb discapacitats intel·lectuals. Aquesta retallada està per sobre de la mitjana de retallades aplicades en altres àmbits com salut o educació, i perjudica el col·lectiu de persones amb discapacitat que comptaven amb personal de su-port per poder viure amb el màxim d'autonomia la seva quotidianitat. Un col·lectiu que, des dels inicis de la crisi, ha vist augmentar en un 100% el nombre de persones aturades, i entre les quals sis de cada deu estan en situació d'atur de llarga durada.

4

intel·lectual és un col·lectiu petit. A Catalunya són 47.268 persones. Això ens dona poca força, poca vi-sibilitat. Es un col·lectiu vulnerable que no pot par-lar per ell sol i que depèn dels altres per fer valdre els seus drets. L’administració no es pot desenten-dre. Fins ara havia confiat en les entitats d’iniciati-va social, fent-nos creure que formàvem part de la xarxa de servei públic; ara ens aboca a crear serveis privats o a desaparèixer, fent-nos còmplices d’un model discriminatori, injust i insolidari, al que no-més tindran accés aquells que el puguin pagar. Per descomptat que no obviem l’escenari de recursos limitats que té avui la Generalitat, però els recursos es poden prioritzar i en aquest cas, prioritzar vol dir assegurar uns mínims per a les persones que més necessitats i menys opcions tenen.

I a tot això, cal afegir la manca de comunicació, de diàleg, d’informació, que no es digui res, que les entitats ens assabentem de les decisions un cop ja preses, que siguin les mateixes entitats qui han d’informar a les famílies. En una situació com l’ac-tual és imprescindible gestionar els organitzacions amb un mínim de seguretat administrativa, que avui no tenim. Reclamem com a mínim una actitud de diàleg i d’anàlisi conjunt, cosa que en aquests moments no s’està donant. Si la situació es manté, anem a un retrocés de 30 anys en els drets de les persones amb discapacitat intel·lectual.

Lourdes Sellarès és treballadora social de la Fundació El Maresme. Mataró

Recomanem veure aquest i difondre aquest vídeo: Si ens retalleu, desapareixem. Això sí que nohttp://www.youtube.com/watch?v=dkMjK1I4B90

Segons un estudi publicat recent-ment, resulta que a Catalunya es malbaraten 262.500 TN /any d’aliments, el 58% dels quals a les llars, que equivalen a 112€ per persona a l’any… D’entrada la pregunta que sorgeix és com s’ha fet el càlcul, atès que resulta com-plicat saber la quantitat de menjar que llença cada família però tam-bé cal saber que s’està elaborant una normativa per l’aprofitament d’aquests aliments provinents d’establiments públics i privats (bars, restaurants, menjadors, etc.). Tanmateix serveix com a crit d’aler-ta davant un fet important, que cal fer-hi front des de diversos angles.

Aquesta realitat em recorda que fa uns 18 anys dues amigues van tenir la iniciativa d’aprofitar ali-ments excedents d’una festa molt important que es feia a Barcelona. Van haver de fer uns tràmits, i se’ls hi va donar un “permís especial” per fer-ho. L’èxit va ser rotund: en dues hores s’havien repar-tit aquells excedents en entitats socials. Aquesta “prova pilot” formava part d’un projecte que, amb el nom de “La Cistella de la ciutat”, plantejava or-ganitzar d’una manera racional i eficaç l’aprofita-ment de menjar preparat els diversos establiments

(bars i restaurants de Barcelona) així com de forns de pa i pastisse-ries. Com a dada il·lustrativa s’es-mentava els països (entre ells els Estats Units) on unes ONG ho es-tan fent des de fa més de 25 anys. L’Ajuntament, que havia autorit-zat “excepcionalment” la prova pilot, no va aprovar el projecte, al·legant tota una sèrie raons le-gals i sanitàries. Val a dir també que alguns militants d’esquer-res van criticar la iniciativa, des

de posicionaments ideològics (“caritat” dels rics, drets i dignitat de les persones desfavorides, etc,)

Ara resulta que s’està plantejant aquell “projec-te”… davant la “situació dramàtica de persones (nens inclosos) subalimentades del nostre entorn.

Dues reflexions:

1) Què diferent es veu la situació des de la sobre-abundància (si més no, estadística) que des de ca-rència i la precarietat.

2) La iniciativa primera venia “de la base”; ara es vol muntar des de les administracions públiques.

Jesús Lanao és jesuïta i director del Banc de Recursos

Aliments malbaratatsJesús Lanao

5

Parlar de revolucions és força agosarat. És un terme “fort” que encara que no comporti violèn-cia, el subconscient no deixa de vincular-ho a una certa bel·licitat, lluita i dura confrontació d’in-teressos. De totes maneres, en la paraula revolució hem d’entendre transformació radical d’estructu-res econòmiques, polítiques i cul-turals.

Potser seria millor i més provi-dent parlar de moviments socials de canvi. Es fa difícil saber, quan vius el moment, si aquell o tal al-tre moviment són revolucionaris o no. Sovint quan es veuen els resultats, és quan podem ano-menar “revolució” a aquell canvi que s’ha donat. Podem dir que els moviments socials amb propostes globals de canvi social, amb unes anàlisis que es volien complertes de la societat, del segles XIX i XX, foren revolucionaris. Ja discu-tim si el Maig del 68 (o diferents maigs en diversos llocs) fou una revolució, o una revolta, o una protesta, o un ritus d’iniciació de molts joves per arribar a seguir essent els amos de l’empresa dels seus pares. Ara, però, compro-vem com molts canvis de registre mental, moltes dimensions que han introduït els partits sobre tot de l’esquerra (feminisme, pacifis-me, ecologisme, anti-autoritaris-me...) procedeixen del Maig del 68. Els actuals moviments com el 15-M, la lluita de les hipoteques, l’ Assemblea nacional Catalana, les vagues continuades dels sin-dicats..., són “revolucionaris”? Potser, com deia, no ho sabrem fins d’aquí uns anys. Tenen molt de protesta, d’indignació, de “rà-bia de temps latent”, de necessi-tat de canvis importants en favor

Les revolucions dels segles XIX-XX i les del segle XXI

Quim Cervera

del poble, que ja no vol estar tant submís i vol participar...

Hi ha la tendència, en molts analistes, a afirmar que les revo-lucions del XIX i XX, “grandilo-qüents”, de propostes per tota la societat i per totes les dimen-sions socials, eren veritablement revolucionaris, i que fins i tot, els participants en tenien una certa consciència. Aquesta afirmació va acompanyada d’adjudicar als moviments d’aquest principi del segle XXI, les dimensions de lo-calisme, de reivindicacions ben concretes, d’espontaneisme, sen-timentalisme i de manca d’anàlisi alternatiu global per tota la socie-tat. Ara bé, jo em pregunto, no hi havia en les ara definides “revolu-cions” del segles XIX i XX, també força localisme, espontaneisme, emotivitat, i reivindicacions do-mèstiques que es lligaven a unes anàlisis globals, ja que tampoc hi havia tanta ciència social acumu-lada per veure la complexitat del cos social. I, en els moviments ac-tuals del segle XXI, no hi ha cada cop més anàlisis acurades de la nostra societat, i més enllà del que sembla, no hi ha consciència global, bons lideratges (sobre tot femenins) i no tot és espontane-isme i organització (pensem en

la Via Catalana, per exemple) o localisme domèstic? Cal tenir molta cura a l’hora d‘interpretar els moviments socials i fer com-paracions, ja que no tenim la ma-teixa perspectiva històrica que podem tenir amb fets de fa 100 o més anys. Normalment els movi-ments són tant complexes que te-nen de tot, i encara que els temps canvien i trobem diferències im-portants segons les èpoques, no és gens fàcil qualificar uns d’un signe i els altres d’un altre.

L’article d’Antoni Dalmau (els articles d’aquest cristià, socialis-ta igualadí, ex-president de la Diputació de Barcelona, sempre són molt interessants i recomana-bles) a “El Punt-Avui” del 27 de juny del 2013 val la pena per anar aprofundint en els nostres movi-ments socials. Ell fa referència als moviments contra la desigualtat i la pobresa al Brasil, sorgit per l’augment de la tarifa d’autobu-sos, o a Xile, pel cost de la univer-sitat o els apareguts a Tuníssia, Egipte i altres països àrabs. Veu en aquests moviments tant llu-nyans punts comuns: “absència de líders, espontaneisme, respon-sabilitat d’organització comple-tament difusa, manca d’interlo-cució, desconfiança radical en les virtualitats del sistema...”. Anto-ni Dalmau, davant el desconcert dels analistes polítics, els critica dient que “improvisen d’una ma-nera lamentable i cerquen expli-cacions a les coses després que ja han passat.” Després ho aplica a Espanya, i aprofita la ocasió per denunciar la recentralització, la negació de la diversitat i la sub-missió a les forces reaccionàries del govern del PP. Fa la seva anà-lisi del moviment independen-

6

Als darrers temps, el paisatge urbà va canviant contínuament i veiem dia a dia com van tancant botigues noves o botigues de sempre, però també veiem com hi ha persones que van marxant per la seva situació laboral o eco-nòmica. Entre aquestes persones es troben alguns molt bon amics meus, el José que marxa a Orko-ien (Navarra), ja que l’empresa Dytram ha tancat les seves por-tes i l’han traslladat a Abrera o a Orkoien. El José deixa aquí la seva família i anirà anant i venint de moment.

L’altre cas, es el del Mohamma-di i la seva família. Sí, aquell noi marroquí que havia vingut en pastera ha tornat al Marroc. Fi-nalment, la crisi l’ha estret eco-nòmicament fins el punt que ha hagut de deixar Viladecans i tor-nar-se al seu Marroc.

Mohammadi ha estat a Vilade-cans un dels elements necessa-ris per a la cohesió social de la ciutat, un pont entre comunitats i cultures. És un home que va ve-nir amb la il·lusió d’un nou pro-jecte de vida i que aviat va tro-bar la manera de comprometre’s amb Viladecans i els seus ciu-

Mohammadi, el meu amic, ha tornat al Marroc

Miguel de la Rubiatadans. La primera vegada que vàrem tenir l’oportunitat de co-nèixer-nos va ser a través d’una visita del Consell de Convivèn-cia al Centre Islàmic Al Nour. Vam compartir unes paraules i un te, i va començar el que ha es-tat fins ara i continuarà sent una gran amistat. Després vam co-nèixer la Nawual, la seva dona, i amb ells al seus fills l’Ashraf i l’Osama des que van néixer. Compartia la seva botiga amb la participació en diversos fòrums on pretenia sempre incorporar als seus “paisans” a la vida dià-ria de Viladecans i allà al carrer Casanovas ens trobàvem sovint per anar a compartir una bona xerrada. Curiosament, érem dels pocs autòctons que trepitjàvem bars com el “Melilla” on érem molt ben rebuts i on gaudíem d’uns esplèndids tes com es fan al Marroc.

Membre del Consell de la Con-vivència i guardonat en el dia de les “Esquadres”, festa dels Mos-sos d’Esquadra, ha estat partícip del dia a dia de la nostra ciutat. Ell, bon musulmà, i jo, agnòstic, hem compartit molts bons mo-ments. Ha estat part important

de l’obertura a Viladecans de la seva Associació i va ajudar a aconseguir que Al Nour fos pre-sent a la Fira d’Entitats de Sant Isidre, a les festes de l’Entrellaça i a l’èxit de les portes obertes del Centre Islàmic Al Nour.

Ara, el seu projecte de vida ha canviat i s’ha encaminat amb la seva família al seu poble de sempre, Segangan, al costat de Nador. El meu amic tamazhig torna a la seva terra de naixe-ment però crec que portarà en el record sempre a Viladecans i la seva gent.

Miguel de la Rubia és veí de Viladecans

tista i del Procés Constituent, per acabar dient: ...” ara que fallen els sistemes establerts i les velles fórmules d’interlocució social, com ho hem de fer per donar vi-abilitat al clamor de la gent, com es poden convertir en polítiques i en programes concrets tantes de-mandes més o menys vaporoses, com tornem a la política l’altíssi-ma missió de fer-se portaveu de les demandes populars, com ge-nerem lideratges i responsables de carn i ossos que tothom pugui

reconèixer i acceptar? No sabem com ho hem de fer perquè de la turbulència i l’amalgama confusa que agita el món sencer en surti algun dia un pas endavant, una nova fita de progrés”.

Estic d’acord bàsicament amb les observacions d’Antoni Dalmau, i que estem en un canvi social profund, que hi ha un malestar general que es fa difícil canalitzar en “els bots vells”, però en can-vi, crec que en força dels nostres

moviments més propers no hi ha absència de líders (i moltes líders, ben acceptades i reconegudes) ni manca d’organització, com he indicat abans. Tampoc sé si les demandes són tant “vaporoses” com ell diu, algunes potser sí, però la demanada del dret a de-cidir ho és? I la de les hipoteques, que han aconseguit presentar una Iniciativa legal? Seguirem el debat per avançar vers noves fi-tes d’humanització i de llibertat.

Quim Cervera és sociòleg i capellà

7

La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font

Posa els pobres i la seva dignitat al davant de tot, més enllà de fronteres, cultures i confessions reli-gioses. Somriu i està de bon humor. Ha alleugerit considerablement la pompa vaticana. Es diu anti-clerical. Està disposat a capgirar l’Església perquè hi brilli l’Evangeli. Se l’entén quan parla. La premsa que fins fa quatre dies sempre que parlava de cape-llans els associava amb la pederàstia, no només en parla bé sinó que sovint el pren com a referència.

I els cristians catòlics ens hem quedat descol·locats. Uns, perquè els trontolla el poder, d’altres perquè de vegades el Papa ens avança per l’esquerra. A la majoria el bisbe de Roma ens alegra la vida i ens aporta esperança. I tots (sobretot totes) estem pen-dents de les reformes a la cúria i dels nomenaments de bisbes.

Molta gent tenim tantes ganes que alguna cosa fun-cioni bé que de vegades correm el risc d’enlluer-nar-nos excessivament o de crear-nos expectatives impossibles. En qualsevol cas, però, segur que si ens ho expliquen fa un any no ens ho creiem. I que en alguns aspectes tornar enrere es fa impossible.

Tot plegat em fa pensar que els moviments i comu-nitats d’Església que tota la vida ens hem mogut a la frontera, que som en la política i en els moviments socials, que entenem l’evangelització com un diàleg, que volem ser a prop de la gent que més pateix, que en definitiva intuïm què és això de la perifèria exis-tencial farem bé de socialitzar aquesta nostra experi-ència i hauríem de trobar la manera de comunicar-la amb la mateixa frescor que el bisbe de Roma. Co-municar-la tant a dins l’Església com a fora.

El novembre de l’any passat vaig assistir a unes jor-nades de la Pastoral Obrera en què es posava en re-lleu la necessitat de fer gestos més que no pas de dir paraules i de deixar-nos prendre pels conflictes que ens envolten a favor dels més exclosos, sense por. Sembla que l’Esperit és de la mateixa opinió. Ara ens queda aprendre a expressar amb naturalitat i alegria una realitat que en molts casos ja vivim. Penso que tenim una innegable tendència al manifest solemne més llarg que un dia sense pa i de vegades fem ser-vir un llenguatge que només entenem els iniciats. Si el Papa ho fa, nosaltres faríem bé d’intentar-ho al nostre nivell, encara que probablement no obtin-drem el mateix ressò ni potser tinguem la mateixa

Els reptes (per a nosaltres) del papa Francesc

Mercè Solé

habilitat. I sen-se por de parlar en termes molt explícitament cristians.

També haurí-em de veure si podem com-partir aquesta experiència de perifèria en el món parroqui-al. No sempre és fàcil, però certament a molts llocs és possible. També a moltes parròquies es toca la perifèria: la catequesi o l’administració dels sagra-ments sovint afecten persones molt allunyades de la vida eclesial, per sorprenent que resulti. Però la gent atesa a Càritas, la pastoral de la salut o l’as-sistència a presons formen part d’aquesta realitat d’exclusió, una realitat que també a nosaltres, se-gur, ens aportarà molt si en fem pregària, revisió de vida, conjunta.

En aquesta nova realitat papal, hi veig algun risc, però: la banalització del missatge sobre els pobres. Reconec que em posa nerviosa el tic de molts bisbes i de molts cristians de repetir mecànicament allò que diu el bisbe de Roma, per bé o per mal, sense cap interiorització i sense cap sedàs crític, simple-ment perquè ho diu l’autoritat o per por a quedar assenyalats. El treball amb els pobres ha de ser tre-ball alliberador de les persones i transformador de la societat, no treball que creï dependències o que amagui els conflictes.

Quan el papa diu als joves que «hay que liarla», ja hi ha bisbats que fan servir aquestes paraules des de les delegacions de joves. ¿Per «liarla»? ¿En quin sentit? S’haurà de veure. Sóc una mica escèptica so-bre el tema.

Doncs res. Que penso que cal viure i aprofitar el moment, deixant-nos animar i remant amb més força dins la nostra petita pastera cristiana i social enmig de la tempesta de la crisi, si és que es pot utilitzar una imatge així sense ofendre els milers d’immigrants que moren intentant sobreviure a la misèria.

Mercè Solé

8

Sentiu que “la crisi”, combinada de tantes crisis i tan profunda, és una oportunitat per viure i parlar d’espiritualitat? Amb aquesta pregunta es va obrir el debat que duia per títol Espiritualitat Allibera-dora a les cruïlles del món avui, i que organitzà el Fòrum Català de Teologia i Alliberament. L’acte celebrat el passat 31 de maig a l’Escola Pia del car-rer Diputació de Barcelona, tenia per objectiu com-partir un espai de tertúlia, entre amigues i amics, que donés peu a reflexionar sobre quin és l’espai que ocupa l’espiritualitat al context actual i què pot aportar al desig de transformació i de justícia so-cial.

La connexió entre el social i el transcendental és fo-namental al Fòrum i aquest va ser un dels eixos fo-namentals. La construcció d’un altre món, l’articu-lació de respostes esperançades davant la situació de pobresa econòmica i social van acompanyades, en el nostre cas, d’una esperança també d’església i d’entendre Déu. Al debat vam participar Enric Canet (Casal Infants del Raval), Teresa Forcades (benedictina i metgessa), Joana P. (església Evan-gèlica de Catalunya), Montserrat Santolino (perio-dista i moderadora de l’acte) i Sandra Pardo (Fun-dació Pare Manel). Aquestes preguntes, per les que possiblement mai trobarem certeses úniques i ina-movibles, son recurrents al sí del Fòrum Català de Teologia i Alliberament, FCTiA. El Fòrum no és ni una associació, ni una federació, ni una web. És un moviment, un procés, que anem definint mentre l’anem construint. Ambdues trobades ja realitza-des, al 2010 i el 2012, anem escalfant motors per la propera trobada dels 25 i 26 de gener de 2014.

En clau de xarxa, de connexions i de complicitats, de col·laboracions i suport mutu, establim un es-pai de persones creients, de diferents confessions religioses, compartim un sentit de transcendència, de Déu-Humanitat que és clau alliberadora. El Fò-rum és també un espai de trobada entre diferents confessions religioses. Des de l’interès, el respecte i la igualtat de drets de les pràctiques i tradicions religioses volem aproximar-nos a la riquesa de “les múltiples cares de Déu”

Per mi, per parlar d’espiritualitat qualsevol mo-ment es bo! Entenent l’espiritualitat com un mo-ment de diàleg interior, de diàleg i reconeixement

Cap al III Fòrum Català de Teologia i Alliberament, gener 2014!!

Sandra Pardo

d’una part fonamental de la meva humanitat, de prendre consciència pròpia, de Vida també, de la transcendència de Déu. En el meu cas, d’una es-

piritualitat cristiana que, necessàriament, l’entenc en diàleg amb els altres. I és per aquest diàleg amb els altres que penso que l’actual context de crisi ens porta a ser capaços de reescriure, entre tots i totes, el nostre futur des d’un present canviant. Vivim en un moment econòmic social on tot s’està escrivint i on els moviments socials naixents son fonts d’espe-rança i de dignitat per a moltes persones. Vetllem perquè la nostra experiència de Déu ens porti a si-tuar a la persona i a la justícia social al centre de tot plegat i vetllem perquè la nostra experiència trans-cendent sigui alliberadora, humanitzadora, oberta i permeable....

Sandra Pardo és directora de la Fundació Pare Manel

9

pasado agosto moría la tan querida Teresa. En la nueva parroquia de Santa Rosa (Santa Coloma de Gramenet) que se me ha confiado, conviven tam-bién personas provenientes de muchos países y seguidores de todas las religiones. Con ellas inten-tamos practicar la inter-vida, esto es la convivencia pacífica entre unos y otros; más que la inter-fe o inter-religiosidad, de la que tanto gustan hablar los teóricos, pero que muchas veces no pasa de eso, de pura teoría. Esa inter-vida es la que practicó la Hna. Teresa Losada y de la que fue mi buena maes-tra.

Anteriormente, fue el 31 de julio del 2011, ya ha-bía fallecido otra mujer tan dedicada como ella a la inter-vida con personas de otras nacionalidades y religiones. Me refiero a la Srta Mercè Anglada, a la que homenajeamos como merecía el 15 del pasado mayo en la Sala del Foment Mataroní. Ambas, han sido pioneras de la acogida al inmigrante y humil-des ayudantes del trabajo que se sigue llevando a cabo en el “Centre d’Acolliment per a Estrangers Sant Pau” en Mataró hace ya 30 años. ¡Gracias! y que al Paraíso las acompañen aquellas muchas personas a las que ayudaron desinteresadamente mientras vivían en esta tierra.

Ignasi Marqués és rector de Santa Rosa (Santa Coloma de Gramenet – Barcelona)

Fue en el año 1984 cuando conocí personalmente a la Hermana Teresa Losada. Sabía de su dedicación a los emigrantes norte africanos, en su mayoría marroquíes llegados en los años 60 para construir sobre todo nuestras autopistas. La visité en su ca-sa-convento de Sant Vicenç dels Horts, donde con-vivía con otras religiosas Franciscanas Misioneras de María, entre ellas su hermana melliza Ana, tan dedicada a la causa de la ayuda a los emigrantes como ella. Mn. Mateu Santacana, párroco de aque-lla población, hizo de intermediario para aquel encuentro. Ella me citó después en el centro Bayt al-Thaqafa (“Casa de la Cultura”) donde me orien-tó sobre cómo debía enfocar mi dedicación a los africanos de Senegal y Gambia, que aquel 1984 em-pezaban a asentarse en la zona de Mataró-Llavane-ras, donde yo era párroco en la Parroquia de Sant Simó i Sant Pau desde el 1983. Eran, ciertamente los pioneros, y por eso empezaron a ser llamados los “negros del Maresme”. Me ayudó a la redac-ción de los Estatutos que debían regir en el “Centre d’Acolliment per a Africans Sant Pau” que redactó el buen amigo abogado Jordi Lloret i Magdalena.

Desde entonces coincidíamos a menudo en los des-pachos de “Benestar Social” cuando desde la Ge-neralitat de Catalunya éramos requeridos para ase-sorar y colaborar de algún modo en la creación de la nueva estructura que ésta iniciaba para afrontar el nuevo fenómeno social de la inmigración. Los diez años que yo estuve al frente de la Parroquia, también dirigí el Centro de Acogida, que después se ha reconocido como el primero abierto en Es-paña para ayudar a los llegados del África Negra. Nunca me dolió que algunos me llamaran “el cura de los negros”. Bien al contrario, ha sido para mí un honor semejante apelativo.

Asistí el día 16 del pasado mayo a la entrega que en la Facultad de Teología de Barcelona le hicieron del premio Emmanuel Mounier. Fue la última vez que la pude saludar y hablar con ella. Ya entonces era patente que la enfermedad la corroía. Estando yo fuera de Barcelona, sumergido durante mis va-caciones de Birmingham donde suelo sustituir al párroco de la iglesia de San Agustín de Inglaterra en el estudio de la convivencia de las diferentes religiones en aquel territorio, el domingo 25 del

Teresa Losada, vanguardista de acogida a los inmigrantes

Ignasi Marquès

10

Acollir l’immigrant irregular1

1 Extret del llibre Pregar amb la immigració, de Pepe Rodado. CPL Barcelona

A l’Església ningú no és estran-ger, i l’Església no és estrange-ra per a cap home i en cap lloc. Com a sagrament d’unitat i, per tant, com a signe i força d’agre-gació de tot el gènere humà, l’Es-glésia és el lloc on també els im-migrants il·legals són reconeguts i acollits com a germans. Corres-pon a les diverses diòcesis mobi-litzar-se perquè aquestes perso-nes, obligades a viure fora de la xarxa de protecció de la societat civil, trobin un sentit de fraterni-tat en la comunitat cristiana.

La solidaritat és assumpció de responsabilitat davant del qui es troba en dificultat. Per al cristià, l’immigrant no és simplement algú a qui cal respectar segons les normes establertes per la llei, sinó una persona, la presència de la qual l’interpel·la, i les necessi-tats de la qual es transformen en un compromís per la seva res-ponsabilitat. ¿Què n’has fet del teu germà? (Gn 4,9). La resposta no cal donar-la dins els límits impo-sats per la llei, sinó segons l’estil de la solidaritat.

L’home, especialment si és feble, indefens i marginat, és sagra-ment de la presència de Crist (Mt 25,40.45). Aquesta gent que no co-neix la llei són uns maleïts (Jn 7,49), havien sentenciat els fariseus referint-se als qui Jesús ajudava més enllà dels límits establerts per les seves prescripcions. En efecte, ell va venir a buscar i sal-var els qui estaven perduts (Lc 19,10), a recuperar els exclosos, els abandonats i els rebutjats per la societat.

Era foraster i em vau acollir (Mt 25,35). És tasca de l’Església no sols tornar a proposar inin-terrompudament aquest ense-nyament de fe del Senyor, sinó també indicar la seva apropiada aplicació a les diverses situaci-

Déu Pare, defensor dels pobres

Pare bondadós, et preguem humilment, que siguis el socors dels pobres i el seu defensor.Aplega, Senyor, tots els pobres de la terra, que el nostre orgull ha dispersat. Torna’ls la terra que sempre ha estat seva, i que la nostra avarícia els ha robat. Allibera’ls de l’esclavitud i l’opressió a què la nostra prepotència els ha condemnat. Sigues el seu honor i la seva dignitat que nosaltres no hem sabut respectar. Que trobin en tu la riquesa i l’esperança de què nosaltres els hem expoliat.Que tots els pobres et reconeguin a tu com a Déu Pare i a Jesucrist com a germà seu. I que nosaltres sapiguem acollir-te en ells, per tal de poder-nos sentir membres del teu poble i ovelles del teu ramat. Amén.

ons que segueix creant el canvi dels temps. Avui l’immigrant irregular se’ns presenta com aquest foraster en qui Jesús de-mana ser reconegut. Acollir-lo i ser solidaris amb ell és un deure d’hospitalitat i fidelitat a la prò-pia identitat de cristians.

Joan Pau II, Missatge per a la Jornada Mundial de l’Immigrant, 1996

11

Bolets amb gambes en papillota

Tere Jorge

Amb la papillota s’aconsegueix una gran intensitat de gust i aroma. Tot el que forma part de la papillota, fins i tot les herbes i els licors que s’hi afegeixen, guanyen en quedar tancats en la cambra que forma l’embolcall. Amb aquesta tècnica francesa que pots utilitzar, tant si ets un expert com si t’estàs iniciant en la cuina, po-dràs preparar plats molt nutritius i saludables en poc temps. Només cal tenir en compte que els ingredients tinguin la mateixa mida i aproximadament el mateix temps de cocció. Avui fem un papillota amb el produc-te estrella de la tardor, els bolets, amb un toc mariner i l’espurna que li dóna l’anís. La papillota en manté l’es-sència: tant de bo poguéssim aplicar aquesta tècnica per conservar alguns valors socials i personals!

Ingredients per a 4 persones: 24 gambes, 400 gr. de bolets barrejats (llenega, rossinyol, fredolics, moixernons, ceps, ... ), mitja llimona, sal i pebre negre, 60 gr. de mantega, Julivert trinxat, 60 cc crema de llet, 20 cc d’anís sec, paper d’alumini (gruixut) per fer les papillotes.

Preparació: Talleu el cap i pelar les cues de les gambes. Agafeu les cues pelades i poseu-hi sal, pebre i unes gotes de llimona. Deixeu macerar mentre anem preparant la recepta. En una pae-lla amb oli, sofregiu els caps de les gambes. Ai-xafeu-los bé perquè deixin anar tot el gust. Co-leu-los. Llenceu els caps. Escalfem el forn a 230 graus.

A la mateixa paella on tenim l’oli de sofregir els caps colat i ben calent, saltejarem els bolets. A mitja cocció afegiu sal i pebre. No els deixeu cou-re del tot.

Per fer la papillota posem damunt de cadascun dels quatre trossos de paper d’alumini: 1 tros de mantega, 2 cullerades de bolets saltejats, 6 cues de gamba, una mica de julivert, un raig de crema de llet i unes gotes d’anís.

Emboliqueu les papillotes i que quedin ben tan-cades. Feu-hi un petit foradet, perquè quan ho servim a la taula no es desinflin amb el canvi de temperatura i arribin a cadascú ben inflades.

Les posem al forn a 230 graus durant set minuts. Serviu les papillotes tancades damunt d’un plat.

RECEPTES per anar canviant Receptes per amar canviant Receptes per anar canviant

Dèficit de formació

Salvador Clarós

Una enquesta de la OCDE situa Espanya en les dar-reres posicions en nivell formatiu de la població, so-bretot la població adulta. El govern ha aprofitat la pu-blicació de l’estudi per fer retrets de caire polític, com és en ell habitual, i simultàniament ha imposat amb la seva majoria absoluta la llei Wert d’educació, amb tota l’oposició parlamentària i bona part de la societat en contra. La difusió de l’esmentada enquesta a tra-vés dels mitjans de comunicació ha afegit, com també és aquí habitual, pinzellades de demagògia i banalit-zació: “La encuesta PIAAC de la OCDE revela que una de cada tres personas no entiende la factura de la luz” (El Pe-riódico, 8/10/2013). No sé d’on han tret això, perquè la factura de la llum en aquest país no l’entén ni un catedràtic, està feta expressament perquè la gent, els clients, no l’entenguin. Aquest és el nivell que tenim com a país, que és decididament baix.

Dues reflexions: en primer lloc, la taxa d’atur juvenil, que no para de créixer des de que va començar la cri-si, i al segon trimestre d’aquest any rondava a Cata-lunya el 54%, té una lectura diferent a la oficialment catastrofista: molts joves que estaven treballant per-què havien abandonat prematurament els estudis a canvi d’una feina econòmicament llaminera a l’època de la bombolla immobiliària, estan retornant a les au-les per aconseguir una qualificació que els obri algun futur professional. En el model educatiu espanyol la majoria de joves entre 16 i 24 anys estan normalment estudiant, i no treballant.

Segona, potser l’entrada tardana dels joves al mercat laboral no és la millor de les opcions. Tenir un exèr-cit de llicenciats o graduats universitaris, en teoria gent ben formada, no garanteix que aquestes matei-xes persones tinguin les competències que demanda el mercat laboral si no continuen formant-se al llarg de la seva vida laboral en funció del seu encaix pro-fessional en cada moment. Probablement aquest és el principal problema que revela l’enquesta PIAAC: sense una formació contínua de qualitat qualsevol graduat pot esdevenir amb el temps analfabet digital, tecnològic, lingüístic, etc. En la supèrbia, l’arrogància i la vanitat del ministre Wert hi ha una explicació al dèficit cultural del país, perquè per aixecar el llistó cal en primer lloc una dosi d’humilitat i una actitud d’aprenentatge més que d’alliçonament.

12

A PEU A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu A peu

En aquesta secció normalment us convidem a passejar per al-gun racó del país i ens fixem en el relleu, les fonts, la vege-tació, la petja humana, les vis-tes... Avui serà diferent, viatja-rem per una colla de plantes de les terres de parla catalana, silvestres unes i cultivades unes altres, molt comunes la majoria, i en Daniel Climent i en Ferran Zurriaga ens ajuda-ran a mirar-nos-les amb uns altres ulls, a conviure-hi d’ara endavant amb un altre esperit i a no allunyar-nos de la na-tura de la qual formem part, però amb la companyia de la cultura. Els nostres dos guies són reconeguts etnobotànics i col·laboradors habituals de la revista Mètode, de la Univer-sitat de València; tots dos són coneixedors excel-lents de les plantes i bons escriptors.

Vet aquí el títol suggeridor de cada escrit dedicat a una planta determinada. El baladre: entre la belle-sa i la toxicitat. El flairós llentiscle: característiques i utilitats d’un arbust. Barroc albarzer: la rosàcia més abundant. El margalló o palmereta: els sega-dors de palma d’Olocau. L’arç blanc: l’arbre longeu. De la bardissa a la taula: etnobotànica de l’aranyo-

Mirar amb uns altres ullsJosep Pascual

ner. La figuera de pala i al-tres cactus: les colones del Mediterrani. La garrofera: la deessa del secà valencià. L’olivera: secrets de l’arbre del Mediterrani. El magra-ner: la tradició perduda. Les esponeroses figueres: l’arbre dels moriscos. El co-dony: la fruita de la tardor. El caqui: del roig al negre. L’altra nespra: cultura i tra-dició de Mespilus germa-nica. El lledoner: l’arbre de les forques. La taperera: la planta imprecisa.

Les descripcions d’aques-tes plantes, fetes amb rigor científic, van acompanya-des de notes lèxiques (de la nomenclatura tècnica a la varietat de noms segons els

territoris de la mateixa llengua, contrastats sovint amb com es diuen en les llengües veïnes i d’altres), d’anècdotes de tota mena, de referències a cos-tums, a pintors i pintures, a pel·lícules, a la medici-na, a episodis de la història, a personatges de la mi-tologia, a textos bíblics i a textos literaris catalans, castellans i de la tradició europea en general (entre molts i molts altres: Homer, Virgili, Ovidi, Llull, Dant Chaucer, Ronsard, Cervantes, Shakespeare, Burns, Rousseau, Jovellanos, Wordsworth, Ste-venson, Zola, Mistral, Verdaguer, Proust, Tagore, Sagarra, Carner, Borges, M. A. Salvà, Pla, Espriu, Carles Salvador, Villangómez, Manuel Vicent, Co-madira ), a cançons populars, a música culta...

Tot plegat fa que l’obra que us recomanem, i que teniu referida al final d’aquest escrit, sigui molt interessant i amena, amb tocs d’ironia i humor de tant en tant fins i tot. Segur que després de la lec-tura d’aquest llibre us mirareu aquestes plantes tan nostres amb uns altres ulls.

Daniel Climent i Ferran Zuloaga, Herbari. Viure amb les plantes, Universitat de València, Servei de Publicacions, 2012. ISBN 978-84-370-9041-2

13

Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades

han estat beatificats per ser catalanistes o bascos, pel seu suport a la República o per haver protegit ferits o refugiats republicans. I, també, cal recor-dar que hi va haver molts capellans que, coexistint amb l’Església franquista, van estar al costat del poble i en la lluita clandestina, oferint aixopluc a la lluita obrera i sindical, a la lluita per Catalunya i al naixement dels partits polítics, llavors, “il·legals”. Per cert, ara la dreta espanyola insisteix molt en aquesta paraula, “il·legal”, per una altra qüestió política ben diferent. Què legals som, quan convé. Maria-Josep Hernàndez

B ANQUERS DEPREDADORS. Ara que ja han arrabassat els estalvis d’uns i els pisos d’altres (deixant, a sobre, un deu-te), els banquers-depredadors estan

buscant noves víctimes: volen quedar-se amb part del sou dels treballadors. Com? Molt fàcil: venent plans de pensions i assegurances de vida. Es que-den cada mes una part del teu sou (ja te´l tenen in-gressat) amb la promesa que, dintre d’uns anys, et “complementaran” la pensió amb els interessos, o donaran una quantitat als teus hereus. Et prenen or i et tornen paper o fum… d’aquí uns anys. Per con-vèncer les víctimes, compten amb la complicitat d’un estol dels “teus assessors financers”, als que paguen o castiguen segons “objectius” i/o “resul-tats”), i et col·loquen unes promeses en llenguatge críptic. Evidentment, d’aquí uns anys, hauran can-viat els “assessors”, hauran eliminat la teva oficina, el banc s’haurà “fusionat” o canviat de nom, però “algú” et seguirà prenent una part del teu sou… I un dia, si la vida et respecta, et tocarà cobrar. De qui? Sort tindràs de que et tornin part del valor que tenia el que és teu. I si et mors? I si els teus hereus no ho saben o no troben els papers? Hauran de co-mençar a investigar on és el banc o com es diu ara, notaris, advocats… i en el millor dels casos, espe-rar anys. Si no ho saben, els banquers s’ho queden tot. Tenen tècnics ensinistrats i la justícia més len-ta possible.

I si un dia deixeu de pagar una mensualitat, per-deu la feina o necessiteu els vostres diners? Per-dreu tots els drets, us tractaran de morós i, a la llarga, perdreu bous i esquelles. Tot està perfecta-ment muntat i preparat. Ara bé, és possible que no sigui sempre així. Fins i tot és possible que hagi banquers honrats i que no hagin fet fallida, o que hagin après la lliçó. Però, no firmeu res que no ha-gueu llegit “a casa”, no a la oficina, i consulteu a

M ANCATS D’ANÀLISIS. Una de les co-ses que em preocupa d’aquesta situació que vivim, econòmica-social-política és la manca d’anàlisis rigorosos que aju-

din a centrar els problemes i, per sobre tot, posin de manifest els interessos que mouen els causants de la crisi i les connivències dels poders subordi-nats. I això tant a nivell català com espanyol. És el que es feia els anys 70, sobretot al continent llati-noamericà. És cert que hi ha articles, conferències, etc. sobre alguns dels punts però queden curts, per la seva parcialitat (en el doble sentit de la paraula)

Una bona anàlisi, amb els factors principals, les contradiccions de classe (i de nacionalismes…), el paper dels diversos poders (fàctics i aparents) i grups, així com les possibilitats reals de canvis, amb les estratègies o alternatives corresponents, aclariria molt de cara a una presa de posició i una lluita amb objectius concrets. No crec que es pugui parlar “d’un altre país” ni somniar amb Catalunya com estat europeu independent sense un posicio-nament ideològic previ que apunti on es vol anar i, especialment, cóm s’hi pot arribar… Si no, podem acabar fent volar coloms, ni que siguin “estelats”… Jesús Lanao

B EATIFICACIONS. Barrejar sentiments, nostàlgia, història, guerres, víctimes, fa-miliars… i sobretot, fer un còctel de tot això amb política i religió, és entrar ter-

reny perillós, i és el que ha passat aquest 13 d’Oc-tubre a Tarragona. Els assassinats de religiosos i religioses, i també de capellans, van ser cruents i irracionals, una barbaritat com moltes que es van fer en la Guerra Civil i durant el franquisme, i per part de tots dos bàndols. Però és una vergonya que d’un costat hi hagi aquest gran acte solemne, i de l’altre, encara quedin tantíssimes fosses comunes amb tants cadàvers per identificar, i tanta compli-citat en aquest sentit per part de l’Església i la dreta espanyola, que diuen “que no s’han de desenterrar els odis”. D’altra banda, em pregunto si ens tracten d’imbècils quan ens diuen que “és pura casuali-tat” que hagi coincidit amb el cap de setmana de la “Hispanidad”. I tercera, com és que l’església ca-talana fa el joc i cau en el parany de la Conferència Episcopal Espanyola, que amb “lloable” habilitat política han sumat la complicitat de bona part de l’església catalana donant-li protagonisme en un macro-acte de beatificacions? Igualment, cal fer memòria, i no oblidar els moltíssims afusellats pel franquisme, entre ells capellans assassinats que no

14

Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell

qui sigui. Ells tenen la força, les eines, els diaris i els mitjans de comunicació. I un llenguatge críptic après a escoles de negocis sospitoses. No us en refi-eu. Hi ha la possibilitat de que hagi algun d’honrat. Però, com se sap això? Pau Hernández Prats

P PROPOSO UNA ENDEVINALLA. Fem una llista de tots els “donants” que apa-reixen al sumari del cas Gurtel, del cas Bárcenas, del cas Palma Arena, del cas

Munar, del cas “vestits” i altres d’equivalents. Quan la tinguem, fem una altra llista dels evasors d’impostos que figuren als paradisos fiscals, els que van “rentar” els diners defraudats a Hisenda (no oblideu, “Hacienda somos todos”), els que s’amaguen sota el nom d’empreses fictícies… I una vegada completades les dues relacions… confron-teu-les. Quants noms es repetirien en les dues llis-tes? Si algú té temps i mitjans, pagaria la pena fer l’acarament. Pau Hernández Prats

N O US LA PERDEU. http://lamentable.org/?p=12323 La Lamentable. Després de la crisi. En aquest enllaç trobareu el text de la conferència que l’historiador Josep

Fontana va fer a mitjan setembre al CCCB sobre el “sentit” de la situació actual de pèrdua de drets i llibertats. Fonamentalment són intencions i mesu-res polítiques les que ens hi han portat tot desman-tellant els instruments que ho podien frenar. Acaba animant-nos a buscar nous instruments per mou-re’ns en aquest nou escenari i a no afluixar davant la feinada que se’ns gira. Li agraïm des d’aquí que, a punt de fer 82 anys, no pari d’aportar-nos el que ha après amb el seu treball i la seva experiència. És un estímul per no caure en la resignació i reco-nèixer el marc que embolcalla el moment social i polític que vivim. Josep Pascual

El arameo en sus labios. Abdel-mumin Aya. Fragmenta Editori-al. Barcelona, 2013.

És evident que Jesús va parlar als seus deixebles a la muntanya, al carrer, a la riba d’un llac. I no crec que fos davant d’un escriba ni d’un notari. Les seves paraules es van transmetre per via oral, i van ser transcrites a l’arameu (la llengua en què van ser pronun-ciades) i més tard traduïdes a l’hebreu i al grec i al llatí. I amb el temps, dos mil anys, a totes les llengües. I encara que la seva paraula és perfecta i és eterna, no ho som nosaltres, cada llengua respon a una manera de veure el

món. Les paraules incorporen o perden connotacions. I cal, de ve-gades, veure què significa exacta-ment, en un altre context, una pa-raula o expressió que no acabem de comprendre.

Veiem alguns exemples. Sempre m’ha sobtat l’episodi en què Jesús maleeix una figuera que no dóna fruit. Però resulta que en arameu la mateixa paraula “tauba” signi-fica “figuera borda” i “persona hi-pòcrita que fingeix penediment”. Si a més veiem que, a continua-ció, Jesús fa fora els mercaders del Temple (Mt 21,18-19)(Mc 11, 12-17), tenim unes connotacions que aporten sentit a l’episodi.

Un altre episodi. Jesús diu (Mt 5,44)(Lc 6,27): ”Estimeu els vos-tres enemics” tot oposant-se a la tradició jueva. Ja la traducció castellana (Nácar Colunga) diu: ”Amad a vuestros enemigos” que no és ben bé el mateix. Hi ha di-ferència de matís. El text aramèic diu “donar la berkà” que equival a “sanar”, a “recuperar”, que no

té exactament el mateix sentit. I requereix, a més, el contacte físic.

Una altra traducció que compor-ta malentesos. Quan Jesús diu “abbà” (pare) al Creador, no es pot traduir inevitablemente per “pare”. Significa també “font” o “Creador”. La majoria de ve-gades, Jesús s’adreça a Ell com “Alaha” en arameu. I ho fa en 163 ocasions en els quatre evangelis.

La paraula “amarrita” que es tra-dueix per “pecat” significa més bé “errada”, “falta de punteria”.

De què ens hem de “salvar”? (Lc 19, 9) “Avui ha entrat la salvació en aquesta casa”. (Jn 12,47). a pa-raula aramaica és “hayyà”, que significa “vida” i “guariment”. Així, moltes paraules de Jesús són analitzades, en aquest llibre, a partir de l’evangeli en llengua aramaica i això permet dedu-ir el context en què foren dites i l’adaptació a la mentalitat dels oients. Així, moltes paraules re-ben nova llum més propera a l’ ambient original i ens permeten

15

copsar més bé el context humà i cultural en què van ser pronunci-ades.

L’autor, Abdelmumin Aya (Sevi-lla, 1962) no es limita a treballar el text dels evangelis aramaics que s’utilitzen encara al cristianisme oriental, més propers a Jesús que les traduccions que nosaltres lle-gim, sinó que aplica l’estudi del camp semàntic en hebreu, grec, llatí i àrab descobrint connotaci-ons que ens donen llum al més acurat sentit de les paraules. L’autor, a més, és traductor de japonés, professor universitari i coautor del “Diccionario de las Tres Religiones” (Ed. Verbo Di-vino, 2009). Malgrat l’ample apa-rell crític, el llibre no està limitat als especialistes sinó que s’ofe-reix a tothom que vulgui apro-fundir en les paraules de Jesús. Pau Hernández Prats

Els desorientats. Amin Maalouf. Alianza Editorial, Madrid 2013

Segons l’autor no es tracta de cap relat autobiogràfic però ho podria ser. Els personatges no són reals, però són construïts amb “tros-sets” d’amics i coneguts d’Amin Maalouf. Ens parla d’un grup d’amics en l’època universitària que, dispersats física i ideològica-ment, al cap dels anys, ja en plena maduresa, es retroben amb motiu de la mort d’un dels amics.

El relat àgil, escrit a mitges en for-ma de dietari i de narració con-vencional, atrapa a les primeres planes i ens apropa al present i

la història recent d’un país inno-minat de l’orient mitjà, probable-ment el Líban d’on és originari l’autor. L’ambient d’aquesta cruï-lla entre Orient i Occident serveix per fer una mirada profunda, però quotidiana i creïble, sobre l’amor, l’amistat, l’exili físic i l’exi-li interior, el conflicte religiós en-tre islàmics, jueus, i cristians... la memòria –“perdem la memòria de les paraules però no la de les emocions”-, l’esperança –“millor equivocar-se en l’esperança que encertar en la desesperació”-...

Per acabar d’engrescar-vos, cito unes paraules seves en una con-ferencia al CCCB a finals del 2010 i que ara no ens poden deixar in-diferents: “Al Líban, volen que em defineixi exclusivament úni-cament com a libanès. A França, volen sentir que la meva veritable pàtria és la francesa... Les identi-tats es construeixen per acumu-lació i no per exclusió”. Albert Farriol

L’any litúrgic, per seguir Jesús. Josep Lligadas, col. Emaús, CPL Barcelona 2013

Tot allò que es dóna per suposat que els cristians sabem sobre la litúrgia i els seus cicles, però que massa sovint ignorem absoluta-ment. De fet, la litúrgia, tot i ser un element essencial en la vida cristiana sol ser percebuda com una cosa encarcarada en la qual la gent inquieta no s’hi acaba de trobar bé. Al darrere d’aquesta visió hi ha, segur, la inflexibili-tat d’alguns liturgistes que ex-

pressen el seu conservadurisme eclesial per aquesta via, o la difi-cultat d’un llenguatge de segles que no resulta fàcil avui, o d’una tradició que potser convindria polir. Però jo diria que també hi ha un gran desconeixement del què i del per què de la litúrgia. El llibre és molt entenedor i sen-zill, i esdevé una bona guia per gaudir de la riquesa litúrgica de l’Església (dit això, que sapigueu que l’autor és el meu marit i que jo també visc d’aquest negoci, però que el llibre de debò que m’agrada molt!). Mercè Solé

Moreneta en sou. Escolania de Montserrat dirigida per Bernat Vivancos. Música d’Àngel Ro-damilans sobre textos de Jacint Verdaguer.

Aquests dies que anem de beati-ficacions i de memòria històrica, val la pena aturar-se en aquest disc que l’escolania va gravar l’any passat.

Àngel Rodamilans (1874-1936) va ser un monjo de Montserrat, ex escolà, organista i compositor, nascut a Sabadell. La seva músi-ca és d’una delicadesa extraor-dinària que s’adiu molt amb la poesia de Mn,. Cinto.

El va matar a Sabadell un es-camot de la FAI el juliol del 36, quan tornava a casa seva per po-sar-se en contacte amb la família, ja que Montserrat havia estat de-sallotjat. Un exemple de mort es-túpida i gratuïta, sense cap mena de justificació.

Em sembla que l’edició d’aquest disc és un homenatge molt adi-ent. Mercè Solé

El re

tall

La fe de cada dia La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia

Evita les persones negatives perquè sempre tenen un problema per a cada solució.

Jackson Brown

“Nadal és tot l’any”. Una frase repetida un munt de cops. I és que, efectivament, la fe en el Déu que es fa home és de tot l’any, i la ten-dresa d’aquell infant nascut pobre és també de tot l’any. Però llavors, si això és així, per què cada any dediquem un dia especial, el 25 de desembre, a celebrar-ho?

I, com és obvi, això que diem del Nadal val per a tots els esdeveniments de la història de Jesús i totes les actituds que aquesta història ens suscita: la fe en la seva mort i resurrecció o en el do de l’Esperit, les actituds de conversió, d’esperança, d’alegria… no són només d’un dia o d’unes setmanes, sinó de tota la vida cristiana. Però llavors, per què dediquem dies o temps a fer presents específicament aquests fets o aquestes actituds?

La resposta és molt simple: per raons, di-guem-ho així, pedagògiques. Nosaltres som limitats, i ens va bé dedicar un dia a recordar un esdeveniment, o un temps a desvetllar en nosaltres d’una manera especial una determi-nada actitud. És així com les coses es poden assaborir i fer que penetrin en la nostra vida. De fet, per exemple, és per això mateix que una parella celebra el seu aniversari de ca-sament. Que no s’estimen tot l’any? Sí, però celebrar l’aniversari ajuda a refermar aquest amor que és de tot l’any.

Per això va néixer l’any litúrgic. Al principi, els cristians no celebraven dates especials ni temps especials. Ells es reunien cada diu-menge, i allà ho concentraven tot: celebraven el més central de la seva fe, la resurrecció de Jesucrist, mitjançant el pa i el vi de l’Eucaris-tia, i juntament amb això es formaven com a cristians, compartien les alegries i les dificul-tats, i compartien també els béns.

Però al cap d’uns anys, ja en el segle II, van sentir la necessitat de celebrar l’aniversari anual de la mort i resurrecció de Jesucrist. I així, en els dies en què els jueus celebraven la festa de Pasqua, els cristians van iniciar una celebració especial que durava tota la nit del dissabte al diumenge, i que anava precedida d’un dejuni de preparació: va ser l’inici de la Vetlla Pasqual que nosaltres continuem cele-brant. No celebraven, de manera específica, com nosaltres fem, la mort de Jesús un dia i la seva resurrecció un altre, sinó que tot s’ajunta-va en aquella Vetlla.

Però amb la celebració de la Vetlla no en tin-dran prou. I per això, en aquell mateix segle II, allargaran la celebració de la Pasqua com una gran festa de cinquanta dies, i així naixerà el temps pasqual.. I la resta de l’any continua-ran reunint-se cada diumenge sense cap altra celebració especial.

I arribem al segle IV, quan s’acaba l’època de les persecucions i l’Església pot organitzar-se millor. I sorgeixen les ganes, i la necessitat, de celebrar més específicament la diversitat d’as-pectes de la fe. I així neixen, per una banda, la Quaresma, per preparar-se per la Pasqua, i per una altra la Setmana Santa, per recordar més en concret els darrers esdeveniments de la vida de Jesús. I després, aquell mateix segle, sorgeixen les ganes de celebrar un altre esdeveniment: el naixement de Jesús. Com que no se’n sabia la data, trien el dia en què se celebraven les festes del naixement del Sol, i així neix la festa del 25 de desembre. I des-prés, dos segles més tard, naixerà un temps de preparació del Nadal: l’Advent. Aquest curs, en aquesta pàgina, mirarem d’aprofundir en el sentit d’aquests temps.

Per què l’any litúrgic?Josep Lligadas