Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època

Adrià Gual, escriptor, poeta, dramaturg, cineasta, director d’escena, escenògraf, pedagog, pintor, grafista i il·lustrador vinculat al Modernisme i al Simbolisme.

Gual és una de les figures centrals del traspàs del Modernisme al Noucentisme. Fundador del Teatre Íntim (1898-1928), de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, més tard anomenada Institut del Teatre (1913), i, entre d’altres institucions culturals, de la productora cinematogràfica Barcinógrafo (1913).

Empès per l’onada de modernitat derivada de Wagner, i vinculat al context de transformació cultural del Modernisme –i també a la poètica del Simbolisme–, Adrià Gual importà de París la voluntat de crear institucions culturals i la passió pels moviments de renovació formal. Defensava la unió indissoluble d’ètica i estètica.

I amb llurs suaus petjades fa créixer per on passa flors morades de delicat perfum.

Fragment de L’eterna enamorada. Adrià Gual

Les influències

Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època

El món d’Adrià Gual, d’arrel Modernista i Simbolista, té com

a precedents els pre-raphaelites i la gran renovació operística

de Richard Wagner (1813-1883), descoberta a França per

Charles Baudelaire. Gual, com a bon simbolista, volia canviar

l’art del seu temps tot propiciant que se sentissin els colors

i es veiessin els sons.

En Gual es detecta un cert paral·lelisme amb Adolphe Appia

(1862-1928), que també trencava amb les postes en escena més

convencionals de Wagner.

En el teatre d’Adrià Gual és evident la influència de Maurice

Maeterlinck (1862-1949). Pel que fa a la direcció d’escena tenia

en compte els plantejaments d’André Antoine (1858-1943),

les teories de Gordon Craig (1872-1966), les propostes

d’Auréliene Lugné-Poë (1869-1940) i l’esperit poetitzant

de Paul Fort (1872-1960).

Tots ells creien en la necessitat de renovar les arts tenint

en compte les emocions i, des de la perspectiva actual,

són veritables precursors i avantguardistes.

Dante Gabriel Rossetti, Lady Lilith, 1866-68, 1872-73

Julia Margaret Cameron, The parting of Sir Lancelot and Queen Guinevere, 1874

Henry Wallis, The Death of Chatterton, 1856

Programa de l’Associació Wagneriana. Barcelona, 1904

Retrat de Charles Baudelaire, 1860 c.a. Fotografia d’Étienne Carjat

John Millais, Ophelia , 1851–1852

Targeta postal del Festival de Bayreuth anunciant l’òpera Parsifal amb retrat de Richard Wagner i representació de les Noies-Flor, c.a. 1876

Adolphe Appia, esbós escenogràfic de la sèrie Espais rítmics, c.a. 1906-1928

Adolphe Appia, esbós escenogràfic per a l’òpera Parsifal, acte primer, escena primera, c.a. 1896

Adolphe Appia, esbós escenogràfic per a l’òpera La valquíria, acte tercer, 1892

Edward Gordon Craig, esbós escenogràfic per a Hamlet, 1912

Adrià Gual, esbós escenogràfic desconegut, c.a. 1900-1940

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a l’òpera Parsifal, acte primer, escena primera, 1932

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Hamlet, 1940

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a l’òpera Tristany i Isolda, acte tercer, 1920

El tenor català Francesc Viñas en el paper de Lohengrin. Fragment del quadre de Lluís Martí Gras, c.a. 1892, dipositat al MAE

Retrat de Richard Wagner, 1870. Fotografia de Franz Hanfstaengl

Influències

Paral·lelismes

Adrià Gual, c.a. 1898

Esbós escenogràfic per a L’ànec salvatge, d’Henrik Ibsen, muntatge d’Andre Antoine al Théâtre Libre de Paris, 1891

Fotografia d’escena de La fille Élisa, d’Edmond de Goncourt, al Théâtre Libre de Paris, 1913

Fotografia d’escena de Hamlet al Théâtre de l’Oeuvre de Pa-rís, 1913. Direcció d’Aurélien Lugné-Poë

Retrat de Paul Fort, c.a. 1885-1900

Retrat de Maurice Maeterlinck, c.a.1923

Directord’escena

Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època

Adrià Gual impartint una classe de declamació, a l’Escola Catalana d’Art Dramàtic. Auditòrium de Gràcia, 1914

Adrià Gual impartint la conferència escenificada “Figures d’home en el teatre”, Escola Elemental de Treball, 1922

Les realitzacions escèniques d’Adrià Gual sempre topaven amb

l’escassetat de mitjans. Moltes de les seves idees no eren realitzables

o s’havien d’ubicar en indrets insòlits i atractius, com per exemple

el Laberint d’Horta.

Gual formava els actors des del punt de vista de la dicció i la

prosòdia. Introductor en el nostre país de la figura del director

d’escena, també buscava alliberar la representació de les

dependències del text dramàtic. Per a Gual, la direcció d’escena

era un art autònom, i calia allunyar-la del costumisme. L’escenari

havia de respirar veritat, havia de ser vist com una composició.

En aquest sentit, un dels models de Gual era el realista Antoine.

Segons Gual, «cal arribar a les emocions per la col·laboració perfecta

de tots els elements i detalls complementaris a fi de perseguir la

justesa de la realitat o la realitat de tots els idealismes».

Pel que fa al actors, Gual era clar: «Dir lo paper és fer comèdia.

Lo fer comèdia no és fer teatro». S’oposava, doncs, al teatre del

primer actor que s’expressava de manera afectada.

Fotografia de l’escenografia d’Edip rei, Teatre Novetats, 1903

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Nausica, 1921

Fotografia de l’escenografia de Nausica, Teatre Eldorado, 1921

Fotografia de l’escenografia de Tristany i Isolda, Teatre Principal de Figueres, 1920

Fotografia de l’escenografia de Tristany i Isolda, Teatre Principal de Figueres, 1920

Fotografia d’escena de Javier, Gran Teatre del Liceu, 1930

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Tristany i Isolda, 1920

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Edip rei, 1903

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Tristany i Isolda, 1920

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Javier, 1930

L’escenografia

Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Julieta i Romeo, 1920

Les escenografies d’Adrià Gual s’arrelen d’una banda en la tradició

anterior a ell i, de l’altra, recull la gran influència que deriva dels nous

plantejaments operístics de Wagner.

Gual també coneixia les experiències realistes d’Antoine i el seu

Théâtre Libre i, alhora, es deixà influir per la força poètica del

Théâtre d’Art de Paul Fort. Amb els anys evolucionà fins a coincidir

amb algunes de les noves aportacions d’Adolphe Appia.

Gual també es dedicà a fer figurinisme i caracterització.

Són trets definitoris de l’escenografia de Gual l’estilització de les

formes, l’ús recorrent de cortinatges, la utilització d’estructures

corpòries, el caràcter sintètic de les propostes amb la utilització

dels mínims elements, així com les referències a la pintura.

En conjunt, l’obra escenogràfica de Gual estava al servei de la

seva idea de renovar profundament el teatre català.

Accés a les imatges de l’obra artística d’Adrià Gual a Escena Digital la base de dades d’arxiu i museu del Centre de Documentació

i Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l’Institut del Teatre

QR code generated on http://qrcode.littleidiot.be

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Misteri de dolor, 1904

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Romeu i Julieta, 1920

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a El somni d’una nit d’estiu, 1908

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Romeu i Julieta, 1920 Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Bressolada, 1922

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a La careta, 1924Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Simfonia d’un dia serè, 1922

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Les filoses, 1916

Adrià Gual, esbós escenogràfic per Diana i la Tuda, 1927

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Javier, 1930 Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Javier, 1930 Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Javier, 1930

Adrià Gual, esbós escenogràfic desconegut, c.a. 1900-1940

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Crispí, rival dels seu amo, 1912

Adrià Gual, esbós escenogràfic d’un teló de boca , c.a. 1900-1940

Adrià Gual, esbós escenogràfic d’un teló de boca, c.a. 1900-1940

Adrià Gual, autorepresentació en un esbós escenogràfic per a El geni de la comèdia, 1912

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a El geni de la comèdia, 1912

Adrià Gual, projecte de disseny del personatge de La Blancaflor per a l’obra La Blancaflor, 1897. Inclòs en el manuscrit

Adrià Gual, projecte de disseny de personatge, obra desconeguda, c.a. 1900-1940

Adrià Gual, projecte de disseny del personatge de l’Escampaboires per a l’obra Don Joan, 1908

Adrià Gual, projecte de disseny del personatge del Gran Balda per a l’obra Don Joan, 1908

Adrià Gual, projecte de disseny de personatge per a La família d’Arlequí, 1926

Adrià Gual, projecte de disseny de personatge per a La família d’Arlequí, 1926

Adrià Gual, projecte de disseny de personatge per a Francesca de Rímini, 1920

Adrià Gual, projecte de disseny de personatge per a El geni de la comèdia, 1912

Adrià Gual, projecte de disseny del personatge del Bon Mariner per a l’obra La Blancaflor, 1897. Inclòs en el manuscrit

Adrià Gual, projecte de disseny de personatge per a Nocturn. Andante. Morat, 1896

TeatreÍntim

Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època

Gual va crear el Teatre Íntim l’any 1898 i el va mantenir actiu

de manera intermitent fins l’any 1928. Volia fugir del teatre comercial

i oferir una proposta cultural que contribuís a través de l’estètica

a la regeneració del país. Les primeres representacions van tenir

lloc al Teatre Líric.

El Teatre Íntim va iniciar la seva aventura amb Silenci, de Gual mateix.

El segon muntatge va ser Ifigènia a Tàurida, de Goethe, en traducció

de Maragall, i presentada als jardins del Laberint. Posteriorment

es van estrenar L’alegria que passa, de Santiago Rusiñol; Interior,

de Maeterlinck; Blancaflor, de Gual. Després va venir La culpable,

també de Gual, estrenada un dia de grans pluges, i que finalment

va acabar amb escàndol. Abans de marxar a París Gual encara

va posar en escena Espectres, d’Ibsen.

Després de París, l’Íntim estrena l’any 1903 Èdip rei, de Sòfocles,

i El casament per força, de Molière. Van seguir obres de

Beaumarchais, de Shakespeare, de Hauptmann, de Goethe una

altra vegada, d’Èsquil, de Jacinto Benavente en traducció de Gual,

novament Ibsen, i un llarg etc. d’autors catalans i del repertori

internacional.

Ja el 1924 l’Íntim va reprendre les representacions amb obres

de Plaute, Leònides Andrèiev, Alfred de Musset, Josep Maria

de Sagarra i, entre d’altres, Luigi Pirandello.

Fotografia d’estudi d’Adrià Gual caracteritzat de Pilades per a Ifigènia a Tàurida

Fotografies de premsa de l’arribada dels espectadors a la representació,

recollides per Adrià Gual

Miquel Utrillo, cartell per a la representació, 1898

Invitació de la representació

Fotografia d’estudi de Clotilde Domus caracteritzada d’IfigèniaFotografia d’estudi de Pujol i Brull caracteritzat d’Orestes Fotografia d’estudi d’Enric Giménez caracteritzat de ThoasFotografia d’estudi de Salvador Vilaregut caracteritzat d’Arkas

Adrià Gual, esbòs escenogràfic per al muntatge dels Jardins del Laberint, 1898

Fotografia de Miquel Utrillo i Joan Maragall a l’escenari amb anotacions manuscrites del Marqués d’Alfarràs (propietari dels Jardins del Laberint)

Vista de l’escenari des de la platea, amb anotacions manuscrites del Marqués d’Alfarràs (propietari dels Jardins del Laberint)

Josep Triadó, dibuix de la funció dels Jardins del Laberint, c.a. 1900-1920

Fotografia d’escena de la representació, amb tots els actors

Teatre Íntim: Ifigènia a Tàurida, de Johann Wolfgang von Goethe, traducció de Joan Maragall

Direcció: Adrià Gual

Escenografia: Miquel Utrillo

Barcelona, Jardins del Laberint. 10 d’octubre de 1898

Fotografia del públic del Teatre Romea

durant la commemoració del Tercer Centenari de Molière, Teatre Romea, gener de 1922

Adrià Gual,creadord’institucionsculturals

Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època

Adrià Gual, apunt de la catedral de Notre-Dame vista a través del riu Senna i altres emplaçaments de París, inspirat en la litografia “Notre-Dame l’Évêché et le Cloître (1750)” de Josef Hubert Hoffbauer, inclosa dins l’obra Paris à travers les âges, aspects successifs des monuments et quartiers historiques de Paris depuis le XIIIe siècle jusqu’à nos jours, París: Firmin-Didot et cie, 1885

L’estada d’Adrià Gual a París entre 1900 i 1903 va ser determinant

per fer-li veure que a Europa la cultura sempre ha de tenir uns sòlids

fonaments institucionals. Per Gual era important que la Comédie

Française pogués conviure perfectament amb moviments

innovadors com ara el Naturalisme o el Simbolisme.

S’adona que calia fonamentar la formació dels actors, promoure

l’estabilitat institucional i, alhora, estimular els moviments de

recerca i de renovació. Gual ja havia intentat alguna cosa similar

en fundar el Teatre Íntim (1898-1928).

Més endavant Gual va promoure la creació o bé va dirigir

diverses institucions: Espectacles i Audicions Graner, dirigits per

Gual de 1905 al 1907, i on s’oferien espectacles de teatre, música

i cinema; Nova Empresa de Teatre Català (1908-1910),

i la productora cinematogràfica Barcinógrafo (1913).

Secundat per Enric Prat de la Riba des de la Diputació de Barcelona,

Gual crearà l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, després anomenada

Institut del Teatre (1913). Tanmateix, Gual sempre va ser

un estrany pel Noucentisme.

Adrià Gual, creador d’institucions culturals

Nova Empresa de Teatre Català

Interior de l’estudi del fotògraf Audouard, decorat per Adrià Gual. Enric Giménez fa una lectura, el dia 3-X-1909, als actors de la Nova Empresa de Teatre Català. A l’angle superior esquerre, Adrià Gual

Fotografies d’escena d’El somni d’una nit d’estiu, Nova Empresa de Teatre Català, direcció d’Adrià Gual, Teatre Novetats, 1908

Interior del programa de temporada 1908-1909 de la Nova Empresa de Teatre Català al Teatre Romea

Programa de temporada 1909-1910 de la Nova Empresa de Teatre Català al Teatre Romea

Interior del programa de mà de la desena representació d’El somni d’una nit d’estiu, Nova Empresa de Teatre Català, direcció d’Adrià Gual, Teatre Novetats, 1908

A la tardor de 1908, després d’assolir un notable èxit amb les

representacions de quatre sessions dedicades al teatre estranger

al Teatre Romea, Adrià Gual rep l’encàrrec d’encapçalar una nova

companyia dedicada en exclusiva al teatre català i que tindria

com a seu el Teatre Novetats.

Durant les dues temporades que Gual duu les regnes

de la companyia es programa un repertori on sobresurten

les produccions d’autors catalans, amb la participació d’autors

contemporanis estrangers. Es posen en escena peces de Bernard

Shaw, Hauptmann, Regnard i Brieux. Entre els autors catalans,

juntament amb obres d’Ignasi Iglésias i Santiago Rusiñol,

Gual estrena peces d’autors poc o gens coneguts pel públic.

Entre els espectacles representats hi destaca l’estrena

El somni d’una nit d’estiu.

Programa de temporada 1908-1909 de la Nova Empresa de Teatre Català al Teatre Novetats

Adrià Gual, creador d’institucions culturals

El cinema dels inicis

Platea de la Sala Mercè, 1904. Col·lecció particular d’Antoni González Moreno-Navarro

Programes dels Espectacles-audicions Graner al Teatre Principal, 1906-1907

Logotip de la productora cinematogràfica Barcinógrafo

Caricatura apareguda a L’Esquella de la Torratxa, 11 de novembre de 1904

Llotja de la Sala Mercè, 1904. Col·lecció particular d’Antoni González Moreno-Navarro

Margarida Xirgu i Ricard Puga, entre d’altres, en un fotograma de la pel·lícula El beso de la muerte, dirigida per Magí Murià, de la productora Barcinógrafo, 1916

Aurora Baró (Mariana) i Emilia Baró (Mariagneta) en un fotograma de la pel·lícula Misterio de dolor, dirigida per Adrià Gual, de la productora Barcinógrafo, 1914

Amb els Espectacles i Audicions Graner (1904) i la productora

cinematogràfica Barcinógrafo (1914), Adrià Gual té un paper clau en

el desenvolupament del primer cinema que es realitza a Catalunya.

L’any 1904, el pintor i empresari Lluís Graner encarrega a Gual

la direcció artística d’una programació a la Sala Mercè on s’ofereixen

espectacles teatrals, concerts i cinema. L’espai, decorat per

Antoni Gaudí, ofereix fins i tot la possibilitat de realitzar un

recorregut a través d’una ruta subterrània. Entre 1905 i 1907

els Espectacles i Audicions Graner es traslladen al Teatre Principal,

i compten també amb la direcció artística d’Adrià Gual.

Uns anys més tard, Gual inicia l’aventura de la productora

Barcinógrafo, amb la qual dirigirà vuit pel·lícules. La majoria

eren adaptacions d’obres dramàtiques o bé narracions de grans

autors d’abast universal.

Fotograma de la pel·lícula La reina joven, dirigida per Magí Murià i amb guió d’Adrià Gual, de la productora Barcinógrafo, 1916

Margarida Xirgu i Ricard Puga en un fotograma de la pel·lícula Alma torturada, dirigida per Magí Murià, de la productora Barcinógrafo, 1916

L’Escola Catalana d’ArtDramàtic

Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època

El 1913 Adrià Gual fundà l’Institut del Teatre, aleshores amb

el nom d’Escola Catalana d’Art Dramàtic. Es tractava d’endegar

no únicament una escola, sinó un centre de formació, de producció

i de recerca a través del qual la vida escènica catalana trobés vies

de regeneració i de modernitat.

Gual veia l’Escola Catalana d’Art Dramàtic com un dels eixos

vertebradors de la vida teatral del país. També era el vehicle per

continuar la feina ja iniciada al Teatre Íntim en el sentit de crear

un repertori internacional.

Gual va dirigir l’Escola Catalana d’Art Dramàtic (Institut del Teatre

de la Diputació de Barcelona) fins a 1934.Pla d’ensenyament del primer curs de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, 1913

L’Institut del Teatre

Invitació de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic per a una conferència d’Adrià Gual

amb la col·laboració de Joan Llongueras,

1913

Banquet de final de curs 1918-1919. Alumnes

i professors al restaurant parc de la Ciutadella

Grup d’alumnes, amb Adrià Gual, durant una

sortida de pràctiques, a Tàrrega

Logotip de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, 1919

Adrià Gual impartint una classe, 1914

Grup d’alumnes de la primera promoció, amb Adrià Gual i Pere Bohigas

Publicació “La Gaseta Catalana d’Art Dramàtic”, número 1, 1917

Grup d’alumnes i professors durant el curs 1927-1928. A la primera fila de gent dreta: Pere Bohigas, Pompeu Fabra, A. Gual, Maurici VIlomara, Enric Giménez, Salvador Alarma i Josep Mestres Cabanes

Programa de la sessió de final de curs, 1932-33

Una de les sales del Museu del Teatre, al Palau de Belles Arts, c.a. 1922-1923

Etiqueta de registre del Museu del Teatre, 1930

Enric Giménez impartint una classe, 1914

Josep Mestres Cabanes impartint una classe

Personatges que il·lustraven la conferència de P. Bosch i Gimpera

“La indumentària en el teatro griego”, 1928

Representació d’El malalt imaginari

al Palau de Belles Arts, 1912

Representació de El padre Juanico,

a l’Escola del Bosc, 1924

Pius Daví a Arlequí vividor, 1915 Representació d’Ifigènia a Tàurida als boscos de Vilajoana, 1921

Josefina Tàpias i Josep Claramunt a Julieta i Romeu, 1920

Conferència d’Adrià Gual a l’Ateneu, durant la celebració dels actes del Tercer Centenari de Molière, 1922 Congressistes del Tercer Congrés de la Societat Universal del Teatre, celebrat a Barcelona el 1929

Conferència d’Adrià Gual “Las danzas de la muerte”, al Saló Daurat de la Diputació de Barcelona, 1928

Representació de L’avi, a la platja de la Barceloneta, 1924

Acreditació d’Adrià Gual del Tercer Congrés de la Societat Universal del Teatre, celebrat a Barcelona el 1929

Representació de L’avar, 1922

Empar Ferrándiz i Josefina Tàpias a La mare confident, 1918

Teatret de pràctiques de la seu del carrer Elisabets, 1933

Cartell amb la programació de les sessions de teatre català

a El Dorado, 1921

Cartell del cicle “Trilogia de l’amor”, amb la representació de Francesca de Rimini; Julieta i Romeu; Tristany i Isolda, Teatre Goya, 1920

Cartell amb motiu de la conferència i representacions del Tercer Centenari de Molière, 1922

Cartell amb motiu de les conferències i representacions del cicle “La comèdia durant la divuitena centúria”, 1918

Cartellismei obra gràfica

Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època

Adrià Gual, litografia per a l’escena cinquena de l’edició de Salomé, d’Oscar Wilde, 1908

Com a veritable Modernista –i per molt que des del punt

de vista institucional es decantés cap a la cívica fundació

d’institucions dels Noucentistes–, Gual es dedicà a fer cartells,

al disseny de llibres i a la il·lustració gràfica.

Trenca amb les solucions més convencionals, imposa una gran

llibertat artística i es decanta sovint per agosarades asimetries.

Pel que fa als colors, Gual juga tant amb colors esvaïts i nebulosos

com ens proposa insòlites gammes de verds, blaus, rosats, vermells,

grisos o morats.

La rosa és un dels símbols centrals en l’obra gràfica de Gual.

L’altre és el cor. I també són imprescindibles les llargues cabelleres,

els paisatge i les imatgeries medievals. Gual buscava una veritable

síntesi de les arts.

Adrià Gual, litografia Gran Teatre del Liceu, 1900

Esbòs del cartell per a la representació de La culpable, Teatre Líric, 1899

Adrià Gual, diploma de honorífic, nomenament d’Enric Borràs com a fill adoptiu de Barcelona, 1918

Adrià Gual, esbós per a un cartell del Teatre Íntim, c.a. 1899

Adrià Gual, cartell per a l’edició de Nocturn. Andante. Morat, 1896

Adrià Gual, litografia per a l’escena cinquena de l’edició de Salomé d’Oscar Wilde, 1908

Adrià Gual, cartell de la temporada d’hivern de 1899 al del Teatre Íntim al Teatre Líric

Adrià Gual, litografia de portada per a l’edició de Llibre de horas, 1899

Cartell per a la representació de La culpable, Teatre Líric, 1899

Adrià Gual, cartell de l’Orfeó Català, 1900

Adrià Gual, cartell per a la segona representació de Silenci, Teatre Líric, 1898

Adrià Gual, cartell per a la IV Exposición de Bellas Artes e Industrias Artísticas, 1898

Obraplàstica

Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època

Adrià Gual, La rosada, 1897

Adrià Gual entra en contacte amb la pintura de jove,

i la conrea simultàniament amb altres disciplines artístiques.

Els coneixements adquirits a l’escola del pintor Pere Borrell

esdevindran una eina i una llavor formidable per al seu futur

treball com a escenògraf i artista gràfic. D’entre la seva producció

pictòrica hi destaca l’obra La rosada (1897), treball que ha estat

qualificat com a obra mestra de la pintura simbolista.

Adrià Gual, no identificat

Adrià Gual, Vella, c.a. 1895 Adrià Gual, Vell , c.a. 1895

Ramon Casas, Retrat d’Adrià Gual, c.a. 1897-1899

Adrià Gual, Santa Cecília, c.a. 1900

Adrià Gual, La meva dona, c.a. 1900

Escriptor i dramaturg

Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època

Gual era escriptor, poeta, dramaturg, director d’escena, escenògraf,

pedagog, pintor, grafista i il·lustrador. S’aventurà en el món del

cinema i creà institucions la funció de les quals era renovar la vida

cultural catalana. Però bàsicament era un home entregat al teatre.

Les seves memòries, Mitja vida de teatre (1960), són essencials

per entendre el teatre que va de finals del segle XIX a les primeres

dècades del XX.

Com a autor teatral la seva producció oscil·la entre l’al·legoria

—Nocturn (1896), Arlequí vividor (1912)— i el naturalisme més

estricte: Els pobres menestrals (1908), Hores d’amor i de tristesa (1918).

Amb Misteri de dolor (1904) assoleix l’èxit. D’entre la seva extensa

producció també cal citar Silenci (1897), Blancaflor (1899),

L’emigrant (1901), La fi de Tomàs Reynalds (1905), La pobra Berta

(1909), Donzell qui cerca muller (1910), En Jordi Flama (1911),

Les alegres comediantes (1913), La comèdia extraordinària de l’home

que va perdre el temps (1914) i Foc de muntanya (1934).

A Nocturn, Gual hi incorporà uns signes que, talment una partitura,

ajudaven a dir el text als actors.Adrià Gual, coberta de l’obra Silenci, 1898

Adrià Gual, coberta de l’obra Nocturn. Andante. Morat, 1896

Accés a la fitxa bibliogràfica dels manuscrits i obres publicades d’Adrià Gual a Biblioescènic el catàleg bibliogràfic del Centre de Documentació i Museu

de les Arts Escèniques (MAE) de l’Institut del Teatre

QR code generated on http://qrcode.littleidiot.be

Adrià Gual, coberta de l’obra L’emigrant, 1901

Adrià Gual, Nocturn. Andante. Morat, reedició de l’obra en el marc dels actes del Centenari de l’Institut del Teatre. Barcelona: Institut del Teatre, 2013

Adrià Gual, coberta de l’obra Nocturn. Andante. Morat, 1896

Adrià Gual, coberta de Mitja vida de teatre:

memòries d’Adrià Gual, 1960

Fragment de Nocturn. Andante. Morat, amb el sistema de signes ideat per l’autor

Sistema de signes ideat per Adrià Gual per identificar la forma d’interpretar o recitar textos. Manuscrit de Nocturn. Andante. Morat, 1896

Adrià Gual, coberta de l’obra La pobra Berta, 1909

Adrià Gual, coberta del manuscrit de Misterio de dolor, 1901

Adrià Gual, coberta de l’obra Donzell qui cerca muller, 1910

Adrià Gual, coberta de l’obra Misteri de dolor, 1904

Adrià Gual, coberta de l’obra Donzell qui cerca muller, 1910

Adrià Gual, coberta de l’obra Blancaflor, 1904

Adrià Gual, coberta de l’obra En Jordi Flama, coberta, 1911

Adrià Gual, coberta de l’obra Els pobres menestrals, 1908

Adrià Gual, coberta de l’obra Hores d’amor i de tristesa, 1918

Adrià Gual, coberta de l’obra Les alegres comediantes, 1913

Adrià Gual, coberta de l’obra, Arlequí Vividor, 1912

Adrià Gual, coberta de l’obra La fi de Tomàs Reynald, 1905

Misterio de dolor, descripció dels personatges. 1901

Adrià Gual, coberta de l’obra La comèdia extraordinària de l’home que va perdre el temps, 1914

El perfumsimbolistade l’època

Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època

Santiago Rusiñol, Interior, por Maurice Maeterlinck. Teatro Artístico, 1899

Falsament oposat al Naturalisme, els escenaris del Simbolisme

se centren a partir de 1890 en una teatralitat evanescent que

té la mort, el silenci i la incertesa com a temàtiques centrals.

La carnalitat de l’actor esdevé una nosa.

En l’obra de Maurice Maeterlinck aquest simbolisme de vegades

adopta una aparença de falsa realitat, com per exemple a

La intrusa i Interior. La intrusa va ser estrenada a Sitges el (1893)

i va influir Adrià Gual. En altres ocasions, com en Els cecs,

el simbolisme deriva cap a l’avantguarda i esdevé un precursor

de Beckett. En general apareixen princeses irreals i jardins decadents,

com a Pel·leas i Melisenda de Maeterlinck. Domina la preferència pel

que és rar, refinat i artificial i es potencia la sinestèsia. Es tractava

de veure la música i de sentir els colors. A París es feien concerts

de perfums i es publicaven llibres sobre les olors.

Altres dramaturgs simbolistes: Villiers de l’Isle-Adam, el teatre

d’inspiració wagneriana de Edouard Dujardin, les obres de

Charles van Lerberghe, Paul Claudel, W.B. Yeats, Émile Verhaeren,

Gabriele d’Annunzio.

Mary Garden en el paper de Melisenda, en l’òpera Pel·leas i Melisenda de Claude Debussy, 1908

Retrat de Georgette Leblanc, 1911 Fernand Khnopff, Acrasia, reine es fées, 1897

Adrià Gual, prova litogràfica per a Nocturn. Andante morat, il·lustració del personatge del músic/boig, 1896

Adrià Gual, il·lustració escenogràfica inclosa dins el manuscrit de Blancaflor, 1897. Primer quadre, paisatge rural català

Adrià Gual, esbós de la coberta per a l’edició de Silenci, 1898

Adrià Gual, il·lustració escenogràfica inclosa dins el manuscrit de Blancaflor, 1897. Segon quadre, mutació

Adrià Gual, prova litogràfica per a Nocturn. Andante morat, il·lustració dels personatges del Germà i la Germana, 1896

Gustave Moreau, Salomé, 1911

Adrià Gual, dibuix del cap de Joan Baptista per a la publicació de Salomé, d’Oscar Wilde,

traducció de Joaquim Pena, c.a. 1908

Adrià Gual, esbós escenogràfic per a Dant a les portes de l’infern, 1904

Publicació de la traducció de La intrusa, de Maurice Maeterlinck, a càrrec de Joaquim Casas Carbó i Pompeu Fabra, i missatge de l’autor donant-hi consentiment a la publicació. L’avenç, 2a època, any 5, núm. 15-16, 1893

Fernand Khnopff, L’offrande. Estudi, 1891

Alphonse Osbert, Rivière, 1890

Adrià Gual, prova litogràfica per a Nocturn. Andante morat, il·lustració escenogràfica, 1896

Adrià Gual (1872-1943), el perfum d’una època

«Pulcre en l’agençament i reposat en el gest i en el parlar, el nas agut i amb l’aire una mica impertinent i una certa caiguda de les parpelles, li hauria pogut donar un cert aspecte una mica afectat, si no l’hagués corregit de seguida el somriure, com vagament irònic, ara suaument melangiós o cansat, però sempre ple d’una bondat inefable.»

Maurici Serrahima

Comissariat i recerca documental:

Ferran Adelantado, Carme Carreño, Jordi Coca

Direcció del Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l’Institut del Teatre:

Anna Valls

Suport a la recerca i digitalització:

Mercè Piñol, Ana Triviño, Anna Forés

Disseny gràfic i producció audiovisual:

Forabord

Comunicació:

Jordi Aubach

Impressió:

Artyplan

Agraïments:

Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), Filmoteca de Catalunya, CulturArts-Generalitat Valenciana-Unidad del Audiovisual y la Cinematografía (IVAC), Eulàlia Conangla, Antoni González Moreno-Navarro, Anna Solanilla

Director general:

Jordi Font

Gerència:

Ramon Jovells

Coordinació acadèmica:

Antonio-Simón Rodríguez

Direcció de Serveis Culturals:

Mercè Saumell

Accés a la web del Centenari de l’Institut del Teatre

Institut del Teatre

Aquesta exposició s’ha realitzat en el marc dels actes commemoratius del Centenari de l’Institut del Teatre (1913-2013) i està dedicada a la memòria d’Adrià Gual, fundador i primer director de la institució.

Especificacions pel que fa a la procedència de les imatges no pertanyents al MAE segons procedències: Biblioteca de Catalunya. Barcelona: Publicació de la traducció de La intrusa, de Maurice Maeterlinck, a càrrec de Joaquim Casas Carbó i Pompeu Fabra, i missatge de l’autor donant-hi consentiment a la publicació. L’avenç, 2a època, any 5, núm. 15-16, 1893. Col·lecció particular d’Antoni González Moreno-Navarro: Platea de la Sala Mercè | Llotja de la Sala Mercè. CulturArts - Generalitat Valenciana - Unidad del Audiovisual y la Cinematografía (IVAC): Margarida Xirgu i Ricard Puga, entre d’altres, en un fotograma de la pel·lícula El beso de la muerte, dirigida per Magí Murià, de la productora Barcinógrafo, 1916. | Margarida Xirgu i Ricard Puga en un fotograma de la pel·lícula Alma torturada, dirigida per Magí Murià, de la productora Barcinógrafo, 1916. | Fotograma de la pel·lícula La reina joven, dirigida per Magí Murià i amb guió d’Adrià Gual, de la productora Barcinógrafo, 1916. Filmoteca de Catalunya: Aurora Baró (Mariana) i Emilia Baró (Mariagneta) en un fotograma de la pel·lícula Misterio de dolor, dirigida per Adrià Gual, de la productora Barcinógrafo, 1914. Hekman Digital Archive (library.calvin.edu/hda): Adolphe Appia, esbós escenogràfic per a l’òpera Parsifal, acte primer, escena primera, c.a. 1896 | Adolphe Appia, esbós escenogràfic per a l’òpera La valquíria, acte tercer, 1892 | Adolphe Appia, esbós escenogràfic per a l’òpera Parsifal, acte primer, escena primera, c.a. 1896 | Esbós escenogràfic per a L’ànec salvatge, d’Henrik Ibsen, muntatge d’Andre Antoine al Théâtre Libre de Paris, 1891 | Fotografia d’escena de La fille Élisa, d’Edmond de Goncourt, al Théâtre Libre de Paris, 1913 | Fotografia d’escena de Hamlet al Théâtre de l’Oeuvre de París, 1913. Direcció d’Aurélien Lugné-Poë. Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC): Ramon Casas, Retrat d’Adrià Gual, c.a. 1897-1899 | Adrià Gual, La rosada, 1897 | Adrià Gual, litografia Gran Teatre del Liceu, 1900 | Adrià

Gual, litografia de portada per a l’edició de Llibre de horas, 1899 | Adrià Gual, cartell de l’Orfeó Català, 1900. Wikimedia Commons (commons.wikimedia.org): Alphonse Osbert, Rivière, 1890 | Dante Gabriel Rossetti, Lady Lilith, 1866-68, 1872-73 | Henry Wallis, The Death of Chatterton, 1856 | Fernand Khnopff, Acrasia, reine es fées, 1897 | Fernand Khnopff, L’offrande. Estudi, 1891 | Gustave Moreau, Salomé, 1911 | John Millais, Ophelia , 1851–1852 | Julia Margaret Cameron, The parting of Sir Lancelot and Queen Guinevere, 1874 | Mary Garden en el paper de Melisenda, en l’òpera Pel·leas i Melisenda de Claude Debussy, 1908 | Retrat de Charles Baudelaire, 1860 c.a. Fotografia d’Étienne Carjat | Retrat de Georgette Leblanc, 1911 | Retrat de Richard Wagner, 1870. Fotografia de Franz Hanfstaengl.

Les peces musicals reproduïdes en aquesta exposició es troben en domini públic segons la legislació vigent i corresponen a gravacions no subjectes a restriccions de copyright. Peces musicals reproduïdes: Richard Wagner: Parsifal, acte 1, escena de la transformació (sense cantants), 1882. Orquestra del Festival de Bayreuth, Director: Karl Much, 1927. Procedència: Wikimedia Commons (commons.wikimedia.org). Enric Granados: Danzas españolas, Op. 5, Andaluza (o Playera), c.a. 1892 i 1900. Interpretada per Peter Johnston. Procedència: Musopen (www.musopen.org). Robert Schumann, Àlbum per a la juventut (Op. 68), «El poeta parla», 1848. Interpretada per Peter Johnston. Procedència: Musopen (www.musopen.org). Johann Sebastian Bach: Concert per a violí en la menor (BWV 1041), 1717-1720. Orquestra del Festival de Prades, Director: Pau Casals, 1950. Procedència: Musopen (www.musopen.org). Frédéric Chopin: Nocturn Op. 9 n. 2, en si bemoll major, 1830-1831. Interpretat per Vadim Chaimovich. Procedència: Musopen (www.musopen.org).

Si no s’indica el contrari, totes les imatges d’aquesta exposició reprodueixen obres originals d’Adrià Gual o bé documentació (fotografies, programes teatrals, cartells, etc.) d’autor desconegut dipositada al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l’Institut del Teatre, sent propietat del mateix centre les digitalitzacions o fotografies de les imatges reproduïdes.