ADE - El Pou Digital · una potencialitat espectacular i única per a nous usos. Si bé és cert...

ADEADMINISTRACIÓI DIRECCIÓ D'EMPRESES

BUSINESSMULTIEXPERIENCE

SIMULACIÓ I IMMERSIÓ

IDIOMES

INTERNACIO-NALITZACIÓ

PRÀCTIQUES A EMPRESES AMB BECA-SALARI

BUSINESSVIVENCIAL

Titulació de graduat en Administració i Direcció d’Empreses

TENS FUTUR I COMENÇA AQUÍ.

ESTUDIA ADE A MANRESA

VINE A L’ADE DAY AMB EL TEU INSTITUT, EL 3 DE MARÇ!

n l’etern debat sobre la necessària con-servació del patrimoni de Manresa, sem-pre s’hi constaten retards seriosos, ja siguiper la manca d’ús d’espais heretats delpassat, com pel mal estat d’edificisemblemàtics en els quals no s’ha intervin-gut perquè, a dia d’avui, brillin en el pai-satge urbà i, alhora, estiguin ben condi-

cionats per viure-hi sense que, en l’interior, es perdi l’en-cant i el reflex quotidià d’altres èpoques. Tot i queaquest mes ens centrem precisament en els habitantsd’immobles singulars, la necessitat de donar llustre alpatrimoni industrial catalogat també és una assignaturapendent. L’activitat a les fàbriques ha marcat el compàsde la nostra història més recent i esdevé una de les nos-tres singularitats com a ciutat. Així, a les remodelacionspendents, entre altres, de la Fàbrica Nova o la delsPanyos, ara s’hi suma l’edifici de l’Anònima, en ple cen-tre històric, al qual caldria preveure un ús perquè no esdeteriori incommensurablement com ha passat ambaltres recintes de passat fabril amb, sobre el paper,una potencialitat espectacular i única per anous usos. Si bé és cert que les intervencionscom la que es van fer a la Fàbrica Balcells jafa uns anys no són barates, el resultat, siposteriorment se n’harmonitza l’entorn i esdinamitza la zona, multiplica exponencial-ment la qualitat de vida dels ciutadans icapgira com un mitjó l’aspecte degradatdels indrets que l’envolten.

Val la pena, doncs, catalogar bé el patri-moni de Manresa i salvar-ne tant comsigui possible. Entre altres coses per-què, amb les sacsejades bèl·liques queha patit en les últimes centúries, sóncomptades les joies que tenim per ren-tar-los-hi la cara i incrementar el nostreatractiu. Portes endins d’algunes cases,i com ha passat en altres reportatgesgenerosos en imatges a les pàgines delPou, descobrirem com s’ha aturat eltemps i la memòria s’hi manté ben viva.Però la conservació d’alguns pisos enaltres temps senyorials molts cops no ésgens fàcil. Les dimensions dels immo-

bles i les inversions que requereixen per ajustar-los alscànons arquitectònics i artístics són un llast per a moltsdels propietaris que, sovint, han rebut herències difí-cils d’entomar. Cada millora o adequació a la moderni-tat requereix la feina de restauradors o artesans que,quirúrgicament, intervenen com si ho fessin en obresd’art. Són processos lents i costosos. De fet, com aindrets únics ho són, d’obres d’art. I la ciutat hauria deser capaç d’intervenir-hi o donar ajuts per conservar-les encara que hi hagi amos més o menys refractaris ala ingerència de l’administració. Al capdavall, com enel cas de la resta de patrimoni (industrial, urbà, artístic,natural, etc.) només es tracta de permetre que allòvaluós, històric i singular, sense sotracs innecessaris,pugui envellir amb dignitat i retratant la història viscu-da i embellir i fer més atractiu el municipi on vivim.

3

Envellir i embelliredito

rial

E

EL POU · FEBRER 2016

4 EL POU · GENER 2016

Redacció, administració, publicitat i subscripcions:Associació cultural El Pou de la gallinaPresident: Jaume PuigVicepresident: Jordi SardansSecretària: Lourdes MuñozTresorer: Francesc GarcíaVocals: Joan Badia, Joan Cals, Carles Claret,Ramon Fontdevila, Lluís Matamala, Josep R. Mora, Joan Segon, Teresa Torra i Joan Vilamala

Carrer Sobrerroca 26, 1r 1aApartat de Correus 1 - ManresaTelèfon i fax: 93 872 50 18www.elpou.cat [email protected]

Membre de l’AssociacióCatalana de la Premsa ComarcalPremi Tasis Torrent 1991Coordinador: Jordi SardansCap de redacció: Carles Claret

Redacció: Ramon Aran, Sílvia Berengueras,Núria Closas, Laura Coletas, Jordi Estrada, XaviLópez, Josep M. Oliva, Anna Pujol, FerranSardans.

Disseny: Domènec ÒrritMaquetació: Jana FontdevilaPortada: Francesc Rubí (a la fotografia, PereAlier al saló vuitcentista de la casa Vallès).

Fotografia: Jordi Alavedra, Francesc Rubí Col·laboradors: Isaac Bosch, Lluís Calderer,Maria Camp, Llorenç Capdevila, Ignasi Cebrian,Cercle Artístic de Manresa, Ferran Climent, PepCorral, Anna Crespo, Laura Estrada, CèliaFíguls, Manel Fontdevila, Ramon Fontdevila,Joan M. Gabarró, El Galliner, Jaume Gubianas,Dani Hernández, Robert Martí, Josep M. Mata,Eduard Merly, Anna Navarro, Maria Picassó,Alba Piqué, Guillem Puig, Laia Puig, Quadernsde Taller, David Torras, Laura Vidal, Mireia Vila,Joan Vilamala, Marc Vilanova, Lluís Virós.

Administració: Sílvia BerenguerasExpansió publicitària: Publicitat Clarena C/ Urgell, 38. Tel. 93 872 43 86Impressió:INOM, SA. Era de l’Huguet, 7. Tel. 93 878 41 20Distribució:Sobrerroca Centre SL. Tel. 93 873 92 34Dipòsit Legal:B-13.528-1987ISSN: 2253-6647

Amb la col·laboració de:

Les col·laboracions que apareixen signades a la revista no representen, necessàriament, l’opinió d’El Pou de la gallina

notícies del pou

Taula rodona sobre ‘parentsil·lustres’, al CasinoCoincidint amb la presentació de la revista del mes, el dia7 de gener es va fer al Centre Cultural del Casino unanova taula rodona del cicle Temes del Pou, que va tractarsobre el tema: Treballar en cooperatives. El debat, mode-rat pel periodista Ferran Sardans, va comptar amb la pre-sència de Roger Codina, de la cooperativa Fent País;Carles Jódar, de Fescoop (mengemBages); Roser Flotats,del Centre Educatiu L’Espill, i Josep Oliveras, del CellerCooperatiu de Salelles.

Joaquim Noguero homenatjaPaco ElviraCom explica més detalladament Jordi Sardans a la sevacolumna mensual de la revista, a la secció Vides separa-des, ens plau informar-vos que Joaquim Noguero, excapde Cultura d’aquesta revista, és el comissari de l’exposi-ció Paco Elvira, vist i llegit. 44 anys de fotoperiodisme d’in-vestigació, que reivindica l’obra del fotoperiodista PacoElvira i es pot veure a la biblioteca Jaume Fuster deBarcelona, dins del programa d’actes del festival denovel·la negra.

5EL POU · GENER 2016

De mes a mes 6

D’aquí i d’allàDes de LióLaia Armengot 8

Vides separadesJosep M. Oliva / Jordi Sardans 9

TEMA DEL MES: L’experiència de viure en unacasa singularJaume Puig. Fotos: Francesc Rubí 10

EmprenedorsLaia PlanasAnna Pujol 19

Natura urbanaIgnasi Cebrian 20

IndretsLa serra de CastelltallatF. Climent / J.M. Mata-Perelló 21

Vins del BagesOller del Mas especialJosep Pelegrín 22

Del tros al platCafès Gener: cafès i tes a CardonaAlba Piqué / Laia Puig 23

L’EntrevistaSergi Macià CalmetJordi Sardans 24

Patrimoni ciutadàEl pont de VilomaraLluís Virós / Francesc Rubí 29

Fila culturalEl jardí de la casa Fornells-Urópotencia l’art localAina Font Torra 30

PropostesArt, cinema, música i teatre 32

Quadern obertAntonio Aguilera 33

Fa 25 anys... Jaume Puig 34

Crònica social Mireia Vila 35

Fanal de cuaL. Capdevila / L. Calderer 36

el Cul del Pou 37

Número 317 - Febrer 2016

l’opinió del lector

Sobre les ‘selfies’

Benvolgut Josep Maria,

No fa gaires dies vaig tenir l’oportunitatde llegir el teu article relacionat amb lesselfies a El Pou Digital. En primer lloc, etfelicito, en segon lloc, gràcies!, i en ter-cer lloc, permet-me presentar-me. Emdic Montse i sóc néta, filla i germana defotògrafs. Vull felicitar-te pel teu granseny a l’hora d’escriure aquesta colum-na i per fer-nos sentir als poc amants deles selfies com a éssers igual de terrenalsque els enamorats i declarats practi-cants d’aquesta modalitat. Sí, tambésom persones els que no anem fent elruc pels llocs públics alimentant el nos-tre ego o senzillament deixant rastred’algunes inseguretats.

Jo vaig ser criada en un ambient on eranormal topar amb càmeres, entreban-car-me amb trípodes, jugar amb lescubetes utilitzades en el procés derevelat i amagar-me al laboratori quanel pare encenia la bombeta vermella.Les ampliadores, el revelador, el banyd’atur, les proves de grisos... Totaquest vocabulari ha estat gravat a lameva pell des del dia que vaig néixer.

Em colpeix el cor quan palpo certa des-valorització de la fotografia de sempredavant l’actual praxi d’usuari, podríemdir-ho així. Recordo les converses a casa;càmeres fosques, daguerreotips, gra-vats heliogràfics, lents i altres enginys,sobretot la imatge del meu pare fabri-cant-se filtres casolans, el que avui endia anomenaríem filtres DIY (do it your-self) per no perdre pistonada del mónmodern. Quina llàstima aquesta desco-neixença fotogràfica per part d’alguns...

És evident que no podem romandreamb els ulls clucs davant les noves tec-nologies, però bé, d’aquí a la banalitza-ció hi ha un llarg trajecte. Quan erapetita el meu pare no deixava de recor-dar-me que la millor càmera fotogràfi-ca era el meu ull i que estigués atentaa tot el que m’envoltava i sobretotvalorés la llum. Potser gràcies a ell sócuna persona força observadora.

I què en podem dir avui en dia de la rela-ció entre el fotògraf i la seva càmera?Res, absolutament res, ja que aquesta ésinexistent (ara tot és provisional, ràpid,efímer...). A casa, una fotografia sempreha estat valorada com a testimoni delpas del temps, de les experiències viscu-des, dels records que ens acompanyen...I apareixen les selfies, el que jo anome-naria el producte consegüent de la res-saca de la fotografia moderna.

Gràcies Josep Maria, de tot cor, pel teumagnífic escrit i, si mai tenim l’oportu-nitat de conèixer-nos, oi que no ensfarem una selfie?

Montse

El camí de ViladordisPer fer una mica de salut, vaig sovintcaminant fins a Viladordis i estic moltcontenta que, aprofitant el desdobla-ment de la variant de Manresa, s’hagiobert un carril per als vianants.Llàstima que només arriba fins al pontde la variant i que després la carreteraha quedat igual d’estreta i perillosa.

És un problema per a tota la gent quefa caminades pel sector, sigui corrent oa peu. I som molts. Hi ha força trànsit iels vehicles –molts de fora deManresa– hi passen sovint a gran velo-citat, perquè van amb la idea d’entrar al’autopista i desconeixen que és unazona de vianants.

A més, l’herba dels vorals priva visibilitati obliga els caminants a anar gairebé perdins de la carretera. Pregunto, doncs, al’Ajuntament: és previst de continuar elcarril fins a Viladordis algun dia?

Imma Junyent

PODEU ENVIAR-NOS LES VOSTRES OPINIONS,

amb una extensió màxima de 300paraules, a l’adreça electrònica:

[email protected] bé a la redacció de la revista:

carrer de Sobrerroca, 26, 1r.08241 Manresa (Bages).

6 EL POU · FEBRER 2016

de mes a mesEls Reis arriben a peu5 de gener. La Cavalcada dels Reis modifica el recor-regut habitual, a causa de les obres al carrer del Joc dela Pilota, fet que obliga la comitiva a pujar a peu desde Sant Domènec fins a la plaça Major. Els Reis tambéarriben al Xup, a la Font dels Capellans, als Comtals, ala Sagrada Família, a Cal Gravat i a la Balconada, i alPoble Nou.

Ampans tanca el 50è aniversari

9 de gener. Ampans clou els actes del cinquantè ani-versari amb un espectacle visual i multitudinari: unaxarxa humana que sobrevola la plaça de SantDomènec, amb la col·laboració de la Fura dels Baus iXàldiga.

Moren Joan Rodó i Francesc Junyent

9 de gener. Mor als 86 anys el restaurador Joan Rodó,ànima del Suís durant trenta anys. El dia 30, mor als 71anys Francesc Junyent, professor de llengua catalanaa la Salle durant 40 anys, estudiós del món dels rèptilsi vinculat a diverses associacions culturals de la ciutat.

La FUB obre el Lab 0_612 de gener. A l’edifici FUB2, l’antic CTM, s’inaugura elLab 0_6, un centre de descoberta, recerca i documen-tació sobre l’educació científica, que té l’objectiu d’a-costar la ciència als més petits, entre els 0 i els 6 anys.

La 69a Innocentada recrea el 1808

15 de gener. El teatre Conservatori acull l’estrena dela revolta manresana contra la dominació francesa enla 59a Innocentada, amb guió de Joan Barbé, i direccióde Pere Font, acompanyat d’Àngels Torrens. Quatrequadres, França, Anglaterra, Espanya i Manresa, molthumor, un fil daurat de rigor històric i l’actuació reei-xida de l’Esbart Manresà.

Torrallardona, copilot guanyador del Dakar

16 de gener. El copilot manresà Moi Torrallardona esproclama guanyador del ral·li Dakar, com a copilot deGerard de Rooy, en la categoria de camions.

Llobet i Serra repeteixen al Govern18 de gener. Toni Llobet, portaveu del govern muni-cipal, torna al departament d’Ensenyament, peròaquesta vegada com a secretari de PolítiquesEducatives, el mateix dia que Alexis Serra, expresi-dent del grup municipal de CiU, és confirmat com acap de gabinet de la portaveu del Govern, NeusMunté.

Marc Serena estrena ‘Tchindas’

24 de gener. L’auditori de l’Espai Plana de l’Om aculll’estrena a Manresa del documental Tchindas, de MarcSerena i Pablo García Pérez de Lara, després d’haverobtingut premis en diversos festivals i a punt d’estre-nar-se a la televisió pública dels EUA.

El Pont Nou estrena il·luminació

25 de gener. L’Ajuntament engega oficialment elnou enllumenat ornamental del Pont Nou, quesuposa –després de vuit mesos de treballs– la fina-lització de les dues primeres fases del projecte derehabilitació d’aquesta joia de l’arquitectura medie-val de la ciutat.

El ple aprova el nougovern de CDC i ERC

21 de gener. El ple municipal aprova el canvid’estructura del govern municipal, amb vuit regi-dors de CDC i set d’ERC, que entra en vigor l’1 defebrer. El regidor d’Unió, Miquel Davins, vota encontra de l’assignació de sous dels regidors.

Foto: Ajuntament de Manresa

7EL POU · FEBRER 2016

El Guillem Catà celebra els 25 anys27 de gener. Alumnes, pares, professors, exprofes-sors i personal dels serveis d’ensenyament omplen elsaló de sessions de l’Ajuntament en la commemora-ció del primer quart de segle de vida de l’institutGuillem Catà.

Maragall enceta les trobadessobre l’Alzheimer

28 de gener. L’acció Alzheimer a l’hora del cafè s’es-trena a la primera planta del cafè Maïami, amb el pre-sident Maragall, acompanyat de Diana Garrigosa iCristina Maragall, presidenta i portaveu de laFundació Pasqual Maragall. Hi assisteixen un cente-nar de persones.

Arriba ‘Temps del Romànic’ 30 de gener. S’inaugura al Centre Cultural del Casinola gran exposició Temps de Romànic, que explica lasocietat en temps del romànic. La mostra convida elvisitant a una experiència interactiva amb l’art i la vidadel segle XI al XIII.

Puigdemont visita Manresacom a president 28 de gener. El president de la Generalitat, CarlesPuigdemont, assisteix a la presentació a les ins-tal·lacions d’Oller del Mas del projecte#Invulnerables, impulsat pel departament deBenestar Social i Família, l’Obra Social La Caixa, laFundació del FC Barcelona i la Fundació RosaOriol. Prèviament, Puigdemont fa una visita al’Ajuntament i a la Fundació Rosa Oriol.

Una de freda...

Patrimoni en perillEl juny passat, el Centre d’Estudis del Bages (CEB), enuna jornada a la Biblioteca del Casino, va denunciarla situació extrema en què es trobaven una desenad’elements arquitectònics i un de pictòric al Bages.Es tractava del patrimoni miner pel que fa a Sallent iBalsareny, les pintures de les Ferreres, de Rellinars, inou edificis més: les torres de Fals, la dels Comtals ila d’en Carreras; el castell de Rajadell, la casaFàbregas de Manresa, o les fàbriques dels Panyos, laFàbrica Nova, la de les Obagues i la dels Polvorers,que a finals de gener del 2016 continuen en un estattal de degradació que, fins i tot alguns d’ells, correnperill d’ensorrament imminent, segons es va posarde manifest a la casa Lluvià, que va acollir l’inici d’u-nes noves jornades del patrimoni en perill a lacomarca, també organitzades pel CEB, ara junta-ment amb el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya–Delegació Bages/Ber guedà, l’Arxiu Comarcal delBages i el Museu Comarcal de Manresa. Especialistesde Barcelona i Manresa van alertar sobre la situaciócrítica dels patrimonis documental, arqueològic iartístic, i del paisatge industrial, especialment de lesinstal·lacions del patrimoni miner i de les colòniestèxtils del riu Cardener.

Manresa 1522Gairebé 2.000 visitants ja han passat per l’EspaiManresa 1522: la ciutat d’Ignasi, des de la seva inau-guració, el 21 de desembre, a l’antic claustre del con-vent de sant Domènec, situat al costat de l’església deSant Pere Màrtir, ensorrada durant la Guerra Civil, tal icom es pot veure en algunes de les fotografies queformen part de l’Espai. L’exposició recupera algunsdels elements originals de la història de la ciutat a l’è-poca de Sant Ignasi de Loiola. Per exemple, les paretsque són de pedra originals, una rosassa, medallons,capitells, escuts, sarcòfags i claus de volta que perta-nyien a les antigues esglésies de Sant Pere Màrtir i delCarme, i una maqueta que reprodueix fidelment comera la Manresa de les primeres dècades del segle XVI.Tant Jordi Rodó, director de l’empresa Quaderna,encarregada de la museïtzació, com Josep Huguet, deCatemocions, han remarcat la importància del con-vent de Sant Domènec com a lloc de recolliment delsant, però també per acostar la seva figura al centre, adiferència d’altres espais claus com la Seu, la Cova ol’hospital de Santa Llúcia.

Foto: Ajuntament de Manresa

...I una de calenta


d’aq

uí i

d’al

là

ientífica de vocació iper convicció, vaigmarxar cap a Lió arafarà tot just un any.En part, empesa perla necessitat de tenirexperiència interna-cional per poder tre-

ballar en el món de la recerca a casanostra i, en gran part, per la curiosi-tat personal de viure en un país dife-rent. Malgrat que França és un paísveí, els Pirineus han actuat de fron-tera cultural. La llengua, els horaris,l’alimentació, el sentit de l’humor i lainteracció entre les persones sónper a mi les diferències mes desta-cades. Ara bé, també he pogut tro-bar algunes similituds entre Manresa i Lió, sobretot elclima (estius calorosos i hiverns freds i humits) i el caràc-ter reservat de les persones o grups de persones en elmoments inicials de presa de contacte.

És la tercera ciutat més gran de França. Tot i així, no esrespira, ni de bon tros, el ritme frenètic de Paris. Dosrius força cabalosos, el Roine i el Saona, la travessen. Adiferència del que passa a Catalunya, la ciutat viu decara als rius. Els marges del Roine i del Saona estanadaptats i equipats perquè les persones els puguin uti-litzar. Milers de persones hi passen cada dia, tant ambbici com a peu (caminant o corrent), o en patins i pati-nets, sigui per traslladar-se cap a la feina, l’escola, launiversitat... o bé, simplement, per gaudir d’una esto-na de lleure tot fent esport. Els vespres d’estiu éstambé un bon lloc de trobada amb els amics per fer unpícnic, jugar a la petanca i observar la posta de sol oanar a beure en algun dels múltiples vaixells, anome-nats peniche, amarrats al llarg de la llera del Roine.

L’oferta cultural de la ciutat és elevada. Hi ha una granvarietat de museus d’art i d’història, però, particular-ment em crida l’atenció el museu Lumière, parada obli-gatòria per als cinèfils. De fet, Lió va ser el lloc de rodat-ge de la primera pel·lícula de la història del cinema,titulada La sortida dels obrers de la fàbrica. A més d’a-quests atractius culturals, un dels festivals més cone-

guts i multitudinaris és la Fête des Lumières (o Festa deles Llums). Durant quatre dies la ciutat es guarneixamb llums, es fan projeccions artístiques en edificisemblemàtics i es creen grans estructures lluminoses detemàtica diversa a parcs i places. És un espectacle queval la pena veure. Això si, no us oblideu d’anar benequipats per aguantar el fred! Aquesta festa es celebracada any als voltants del 8 de desembre, el dia de laImmaculada Concepció. La data no va ser escollida al’atzar, ja que està relacionada amb la veneració de laverge Maria per haver protegit els lionesos dels episo-dis de pesta del segle XVII.

Com a bona ciutat francesa, és una ciutat gastronòmi-ca. El restaurants tradicionals lionesos s’anomenenbouchon, la cuina típica té com ingredient estrella elporc, i us ben asseguro que segueixen al peu de la lle-tra l’expressió: «Del porc s’aprofita tot!». O en la versiófrancesa: «Dans le cochon tout est bon!». També sónhabituals els plats que contenen vísceres i tripes. Abanda d’això, però, per a les persones més reticentssempre hi ha un ventall d’alternatives. I, és clar, la cartade plats sempre va acompanyada d’una llarga i exqui-sida llista de vins francesos.

CDes de Lió

Laia Armengot

El riu Roine. Laia Armengot al parc de la Tête d’Or.

Laia Armengot Martínez treballa com a investigadora post-doctoral a l'École Normale Supérieure de Lió, en un labora-tori de reproducció i desenvolupament de plantes.

vides separades

Tot era mentidagafeu el concursant més espavilat ques’hagi presentat a Saber y ganar i dema-neu-li què recorda del «cas Malaya», de la«operació Pokemon», de la «trama Gürtel»,del cas «Palma Arena», del «cas Pretòria»,

del «cas Mercuri», del «cas Porto», del «cas Bankia», delcas dels ERO d’Andalusia, del cas del Palau de laMúsica... Quines persones hi estan implicades, comoperaven, de què se’ls acusa, si són a la presó o vanfent la viu-viu. I si ho sap contestar fil per randa... bé, siho contesta fil per randa creuré que aquell concursestà trucat. És impossible que una persona puguiemmagatzemar tants noms i tantes dades. La corrup-ció a gran escala està tan escampada que d’allò queavui s’escriu en titulars al cap de tres mesos ja ni se’nparla. Però hi ha alguns casos concrets que deixen unacicatriu a la societat que difícilment s’esborra. De totala misèria que ha sortit i de tot el que hem escoltat enaquests últims temps, res no m’ha semblat tan immo-ral i tan greu com la frase que va dir una advocada del’estat en relació a l’acusació que se li feia a la infantaCristina d’haver defraudat l’erari (sobra dir «públic»,l’erari sempre és públic). Sense ni tornar-se vermellaho va dir ben clar: «Hacienda somos todos és nomésuna frase publicitària». I a partir d’aquí va argumentarque no hi podia haver una acusació popular contra lafilla dels reis perquè robar a Hisenda no és robar alsciutadans en general.

Amb el seu raonament, i d’una tacada, es va carregaruna idea sobre la qual se sustenta el concepte d’allòque és públic i que ens incumbeix a tots els que con-tribuïm a mantenir les escoles, els hospitals, les carre-teres... Amb tot el seu cinisme, o potser amb tota laseva sinceritat, es va carregar aquesta bonica idea defer pinya, de ser solidaris, d’unir esforços. Ens va venira dir que la frase, «Hacienda somos todos», és tan gra-tuïta com aquella que diu «lo nunca visto en la pista deun circo», una pura fantasia per cridar l’atenció. Unamentida tan gran com la de la igualtat de tots davantla llei. I així, amb la seva estratègia per salvar la pell dela infanta, es va carregar un concepte que val més quetots els diners que hagin pogut robar.

AReivindicació de Paco Elvira

l manresà Joaquim Noguero, filòleg, periodistacultural, crític de dansa de La Vanguardia, excapde Cultura del Pou, reivindica l’obra del fotope-riodista Paco Elvira, mort el 30 de març del 2013en caure pel massís del Garraf mentre feia foto-

grafies. Noguero és el comissari de l’exposició 44 anys defotoperiodisme d’investigació, que es pot veure a la bibliote-ca Jaume Fuster de la ciutat comtal, dins del programad’actes del festival de novel·la negra de Barcelona, quetambé homenatja el periodista d’investigació XavierVinader, mort recentment. Paco Elvira, vist i llegit és el títolque dóna peu a la visualització de les vivències que el foto-periodista va anar recollint al llarg de la seva professió. Desdels inicis, l’any 1969, les seves fotografies reflecteixenfonamentalment la realitat social d’un país immers sota larepressió de la dictadura franquista, on, malgrat tot, les pro-testes estudiantils i les vagues obreres, a la universitat i a lesfàbriques, qüestionen el règim. El reportatge social seràuna temàtica constant del seu treball fotogràfic, que com-pagina constantment la passió per l’ofici amb el compro-mís amb els més febles de la societat. La història li interes-sava especialment, de tal manera que va fer llibres d’histò-ria gràfica de la Guerra Civil i principalment de la Transició,fins al punt de ser un dels fotògrafs més valorats en relacióa aquest període històric fonamental que donarà pas for-malment a una democràcia d’origen parlamentari. Ell vafotografiar, per exemple, des de diversos angles, la mani-festació de l’11 de setembre de 1976 a Sant Boi deLlobregat.

Treballador incansable, havia fotografiat països d’arreudel món: Àsia, Àfrica, Amèrica i Europa, on va cobrir,entre d’altres, la guerra dels Balcans i la violència de l’IRAa la Irlanda del Nord. Professionalment, com a enviatespecial havia fet fotos per a les agències Cover i AGEFotostock, així com per a les revistes Interviu, PrimeraPlana i Mundo. També al Magazine de La Vanguardia i elsuplement d’El Periódico de Catalunya. Havia estat pre-miat en diverses ocasions: Civisme, Fotopress de Naturao el Pica d’Estats. Va ser professor de fotoperiodisme a laFacultat de Ciències de la Comunicació de Bellaterra, deldepartament de Comunicació de la Pompeu Fabra i del’Escola Superior d’Imatge i Disseny de Barcelona (IDEP).Va ser autor de diversos llibres de fotografia per l’edito-rial Lumwerg i de la novel·la Un dia de maig.

E

Josep M. Oliva Jordi Sardans



L’experiència de viureen una casa singular

es cases del carrer deSobrerroca són testimo-nis excepcionals d’unaèpoca en què la vidaciutadana girava a l’en-torn d’aquell indret.Aquest carrer haviaestat l’artèria més

important fins a l’enderrocament de lesmuralles i moltes famílies manresaneshi tenien casal. Aquest és el cas de lafamília Vallès. Viure en un edifici histò-ric, però, té avantatges i inconvenients.Pere Alier, que hi va néixer, explica queen un edifici tan antic, que ha sofert tan-tes reformes, cal anar molt amb comptequan s’hi fan obres. Els hereus de lafamília Jorba, propietaris de la casaGomis del Born, també es queixen deles dificultats per mantenir un edificihistòric i adaptar-lo a les necessitats dela vida actual, tot i els bons records queen tenen durant la seva infantesa.

Maria Carme Riera, vídua de PereSantasusana, fa 42 anys que viu a laplanta principal de la casa Torrens (laBuresa). Recorda que en deien «la casaMilord» i ens diu que n’ha gaudit molt,de viure en una casa tan singular, tot ique es queixa de les dificultats d’escal-far «un espai tan gran». El seu fill,Francesc, explica que una altra dificul-tat és la neteja, que puntualitza que esfa diàriament «amb productes tradicio-nals». Però el problema principal, ésclar, és la façana. «El dia 1 de marçcomença la segona fase de reforma,però el cost total de la restauració estàpressupostat en 700.000 euros, despe-sa molt difícil d’assumir per al conjuntde propietaris de l’edifici», explicaFrancesc Santasusana Riera.

L’Albert Vilaseca va optar l’any 2006per viure en un loft del tercer pis delsantics magatzems comercials Jorba,que dóna a la Muralla del Carme. Per aell, viure-hi té avantatges importants:«Ets al rovell de l’ou, pots anar a fer elcafè on vulguis i, com que hi ha pocespai, has de racionalitzar-ho tot almàxim, cosa que a mi ja m’interessa-

va». Explica que la vida aquí és forçaanònima, «gairebé no conec cap veí». Ité, és clar, inconvenients: «L’apar -cament més proper el tinc a l’Era d’enFirmat, hi ha molt soroll... Tot passaaquí, les festes, les baralles...».

A l’Enric Torres i Anna Torra, propieta-ris de la torre d’en Vinyes, al sector dela Talaia, viure en un lloc tan visibledes de tota la ciutat els creava, al prin-cipi, una sensació estranya. Ara ja s’hi

han acostumat. I de fet, ens diuen que«ets observat relativament, però laconfiguració de la finca permet viure-hi aïllat de la ciutat que tens als peus».L’Enric i l’Anna van tenir clar quehavien de mantenir «parets, terra isostre... i la gran escala que puja fins ala torre» i adaptar els interiors a unacasa totalment funcional. Així, vanrestaurar amb cura l’enrajolat delterra. L’Enric ens confessa que en elfons té la sensació «d’estar cuidant unpatrimoni de tots».

I hi ha edificis que són «més que unacasa». Cal Jan Pastor, per exemple, vaser durant molts anys una mena de cen-tre social de les Escodines, segons ensexplica Valentí Serra: «A la nostra eras’hi batia la collita dels veïns; el blat, lesmongetes... El pallisser era la personaque treia la palla de la batuda i la duia ales cases... I els pagesos que no tenientina venien a fer el vi a casa». Peròtambé era un lloc per fer tertúlia, jugar ala brisca o prendre el sol, cosa més aviatdifícil a les obagues cases del barri. ElValentí ens remarca, davant de l’era,que «n’hi havia que es quedaven enaquest racó fins al darrer raig de sol».

Manresa conserva joies conegudes del modernisme, especial-ment de l’arquitecte Ignasi Oms i Ponsa, com ara la casa Torrents(la Buresa), però també hi podem trobar casals històrics mésamagats, grans magatzems reconvertits, masies integrades a latrama urbana o antigues torres d’estiueig. Alguna de les casessingulars on entrem en aquest reportatge pertany a una matei-xa família des de fa segles. D’altres han estat adquirides pelsseus propietaris actuals, que n’han fet una restauració o les hanadaptat a la vida actual.

tem

a de

l mes

L

Jaume PuigFotos: Francesc Rubí

Enric Torres: «En el fons, tinc la sensació d’estar cuidant un patrimoni de tots»

Fotografia: Francesc RubíFotografia: Francesc Rubí 11EL POU · FEBRER 2016

La família Vallès va ser una nissagadestacada en la vida pública localdurant el segle XIX i començamentsdel XX. Alguns representants il·lus-tres van ser Josep Vallès i Ferrer,alcalde de Manresa l’any 1865 i pri-mer president de la Caixa deManresa –que va heretar l’immobleen casar-se amb Maria Pons iComa–, i el seu fill, Manuel IgnasiVallès i Pons, advocat, regidor regio-nalista i primer president de l’as-semblea local de Creu Roja (1898).La casa havia tingut la façana ante-riorment per la travessia dels Drets iels Arcs de Santa Llúcia, i despréss’hi accedí pel carrer de Sobrerroca.

Actualment un dels hereus de lafamília, el Pere Alier Vallès, mantéen molt bon estat la planta noble,de prop de 400 metres quadrats, ones pot contemplar un magnífic salóde visites vuitcentista, que conservala decoració intacta de l’època; elmobiliari, les cortines i els retrats dela família. Al passadís central hi haun altar-capella, on es deia missa enocasió de les festes i celebracionsfamiliars, amb un magnífic retaulededicat a sant Manuel, que provéde la torre que la família tenia alsafores de la ciutat, i custodia un reli-quiari amb un fragment d’un dit desant Ignasi de Loiola.

Casa Vallès


La casa Torrents, també conegudacom la Buresa, perquè era propietatde Llogari Torrents i Antònia Burés –una de les nissagues industrials mésimportants de Manresa–, és obra del’arquitecte Ignasi Oms. Aixecat el1906, és un palauet de quatre plan-tes amb torres circulars als angles –una d’inacabada–, que presideix laplaça de Fius i Palà i amaga uns inte-riors genuïnament modernistes.

La planta noble, de 300 metres qua-drats, habitada durant mig segle perla família Torrents, va ser restaurada

acuradament per la famíliaSantatasusana-Riera als anys vuitan-ta, amb la intervenció dels pintorsManel Mestres Marcet i Manel PintóMestres, que hi van fer servir la tècni-ca i els materials de l’època original.Hi destaquen el despatx, el saló,decorat amb abundància d’elementsflorals, i el menjador, que mostra alsostre frescos que representen lesquatre estacions i una gran llar de foci uns vitralls modernistes a les portes,els quals podrien ser obra deBonaventura Bassegoda.

La Buresa


Aixecat a finals del segle XVIII, aquest casal de grans propor-cions del número 11 del carrer del Born va ser concebutseguint la tradició tardobarroca, tot i que a primers del XX lafaçana principal es va reformar per col·locar-hi els actualsbalcons de forja i els esgrafiats modernistes. Deu el nom a lafamília propietària, fins que Rosario Gomis i Abadal, filla deLluís Gomis i Elvira Abadal, es va casar amb Pere Jorba i Vall,fill de Joan Jorba i Rius. Encara actualment pertany alshereus de la família Jorba.

En aquesta planta, de 485 metres quadrats, comptant-hi elpati interior, amb pou obrat en pedra i excavat a la roca, des-taquen la sala de música, que, com altres habitacions princi-pals de la planta noble, llueix pintures de Francesc MestresCabanes. El menjador està presidit per una gran imatge desant Antoni, a qui la família tenia molta devoció. Cal dir queuna de les cambres era anomenada per la família com l’ha-bitació del bisbe, perquè deien que hi dormia quan venia aManresa.

Casa Gomis


Els nous magatzems Jorba van seruna de les poques mostres d’artdéco a Catalunya. L’edifici és obrad’Arnald Calvet, arquitecte que haviaprojectat a Barcelona la Casa Jorbadel Portal de l’Àngel. La construccióes va fer en tres etapes: 1936, 1943 i1952, i van mantenir l’activitatcomercial fins al 1984.

Després de llargues vicissituds, va serrestaurat i els interiors van ser recon-vertits en despatxos i oficines, com laseu de la Cambra de Comerç iIndústria, però també habitatges dediferents formats: àtics, dúplexs o lofts.

Un ‘loft’ a cal Jorba


Manresa té dins del terme algunesmasies remarcables, però el mas otorre d’en Vinyes és de ben segur l’e-difici d’arquitectura rural de caireresidencial que té una presència mésimposant des de tota la ciutat, pelseu emplaçament privilegiat al sec-tor de la Talaia, un balcó únic sobretota l’àrea urbana, però també sobreel pla de Bages, Montserrat, SantLlorenç del Munt i el Pirineu.

Construït l’any 1902 per la famíliaViñas, emparentada més endavantamb els Arderiu, el mas –catalogatcom a patrimoni protegit i reservat

per a usos residencials i de restaura-ció i hostaleria– va anar passant pos-teriorment per diferents mans finsque va ser adquirit l’any 2000 pelsseus actuals propietaris, que en vanemprendre una acurada i força rigo-rosa restauració de l’estructura exte-rior i de l’entorn, i en van reformar lesestances interiors per donar-hi un úsd’habitatge més funcional. Els 35.000metres quadrats de la finca que l’en-volta acullen amplis jardins i zonesd’esplai, però també horts, vinya ibancals d’oliveres, galliners d’època ifins i tot un probable refugi antiaeride la passada guerra civil.

La torre d’en Vinyes


Des del segle XVIII, la família Serra és lapropietària de cal Jan Pastor, una casade pagès, situada al carrer Vell de SantaClara. Cal dir que el nom és anterior a lafamília, que provenia de can Serra dePungrau, a Rocafort. El Valentí Serras’ha proposat la tasca de recuperar totsaquells objectes i màquines agrícolesque han caigut en desús: gavelladores,trills, ventadores i tota mena d’eines.Com altres cases de les Escodines, ésuna mostra del passat agrícola del barri.

Traspassar la porta de cal Jan Pastor ésdonar pas a una intensa i enriquidoramalenconia. Al celler s’hi conserven lesbótes i la boixa per on rajava el vi de latina, els cairons de la qual encarapodem veure en part. I els baixos de lacasa s’obren a l’antiga era, presididaper una olivera, on trobem eines detota mena i carros de diferents tipus(de trabuc, la tartana, el d’anar al mer-cat, el de vela, el de feinejar, etc.) il’hort, penjat sobre la cinglera des d’ons’albira una magnífica perspectiva delCardener i Montserrat, amb un gran pipinyer al fons.

Cal Jan Pastor


Anna Pujol

Més que d’un projecte empresarial, es tracta d’un pro-jecte de vida. La Laia va començar a fer braçalets deboles amb dotze anys i amb catorze ja els venia perpoder comprar més material, per poder seguir desen-volupant una de les seves passions: la joieria. LaMineria Artesana n’és l’empresa i la plataforma perobrir-se al món.

uan es va idear i crear La Mineria Artesana?—Laia Planas: Idear, als dotze anys. I crearLa Mineria com a tal, l’any 2012, amb elMiquel, la meva parella. Abans jo haviavenut en botigues com a autònoma, m’ha-via associat amb una altra noia, però nohavia sortit bé...

—Per què aquest nom?—Vam jugar amb els nostres noms, Miquel i Laia. Tambévam tenir en compte d’on som tots dos: de Súria, un pobleamb tradició minera. I utilitzo minerals en les joies, a mésd’altres materials com pells, alumini, plata i or. I totes lespeces són fetes a mà, artesanalment. Ah! I és un nom quees pronuncia i s’escriu igual tant en català com en castellà.

—Quan vas començar a viure’n, d’aquesta passió?—Al principi de vendre, entre els 14 i els 18 anys, tot el queguanyava era per a mi, i era bastant, perquè vivia a casadels pares, no havia de pagar autònoms... Després, l’asso-ciació va coincidir amb la crisi, les vendes van baixar consi-derablement, ens vam endeutar... Quan en vaig sortir ivam decidir engegar La Mineria Artesana amb el Miquelnomés teníem 100 euros! S’acostava el final de mes, haví-em de pagar factures, no teníem altres feines que ens aju-dessin, però vam invertir-ho tot a comprar material. Vaigfabricar peces, les vaig vendre i vam comprar més mate-rial. I així hem anat fent, fins ara! Ell s’encarrega de lacomptabilitat, i jo, de comprar, crear i vendre.

—Què li diries a algú que vol engegar un projecte?—Que l’ha de vessar molt, i aprendre’n. I que no cal gairecapital inicial. El que cal, sobretot, és trobar una passióque se li doni bé, i anar-la desenvolupant. Si li agrada deveritat, no se’n cansarà aviat. I com més difícil sigui, mésforça li donarà per seguir endavant. Sí que hi ha moments

d’estrès, feines que no ve tant de gust de fer, però nomésrecordant-se un moment de la frase «això és el que m’a-grada», les ganes tornen.

—Com utilitzeu les xarxes socials?—Amb Facebook ens adrecem a un públic més local. Encanvi, Instagram ens ha obert molt més la perspectiva. Ésuna xarxa social ideal per a empreses joves. Amb ella ensvam donar a conèixer a Madrid, i ens hi va sortir la prime-ra fira. També fem col·laboracions amb diverses blogue-res, a qui els agraden les nostres joies, i les intercanviemper publicitat. Amb tot això La Mineria ha crescut moltís-sim en els darrers dos anys. Fins i tot, ara tenim una tre-balladora més. La meva mare ens ajuda com a autònoma!

—La vostra botiga és virtual?—Sí, i a la vegada també pren forma física en els diferentsesdeveniments i fires on anem. Ens donen espai de visibi-litat i contacte directe amb el client. I pel que fa a envia-ments, en fem per tot el món: Ecuador, Londres, Seattle...

Laia Planas: «Instagram és una xarxa socialideal per a empreses joves»

empr

ened

ors

Projecte: La Mineria Artesana. Emprenedors: Laia Planas iMiquel Moncunill. Data de la idea: Als voltants de l’any 2000.Data de creació: 2012. Definició: Joies artesanals, edicions limi-tades i peces exclusives. Sector: Moda, complements, joieria.Públic: Femení, de totes les edats. Web: lamineriaartesana.com.Facebook i Instagram: lamineriaartesana. Adreça del taller:Magí i Fàbrega, 6, 1r. Súria.

QLaia Planas treballant al taller.


Paisatges sonors

Ignasi Cebrianna

tura

urb

ana

a vista és el més desenvolupat dels cinc sen-tits que tenim els humans. Per això, quanparlem de la natura ens vénen a la memòriaimatges tòpiques de paisatges, d’animals oplantes. Imatges massa sovint emmudides.Gairebé mai no pensem en els sons. La reali-tat, però, és molt més complexa. A aquestesimatges els faltarà la banda sonora, i, també,

les olors, els gustos i el tacte (temperatures i humitatsambientals).

L’Anella Verda i els diferents paisatges que la formen ésplena de sons. Cada paisatge és correspon amb un pai-satge sonor. I aquests no sempre són els mateixos, can-vien al llarg de dia i en el pas de les estacions de l’any.Les fonografies que n’obtenim són tan diverses com lesfotografies que en podem fer, i depenen de la percepcióindividual i de cap a on focalitzem les orelles. Segons elfonògraf, la fonografia serà diferent.

Per començar, tenim els paisatges sonors agrícoles deViladordis i el Poal. Escoltarem la remor de l’aigua de laSèquia afegida als cant del ocells, molt divers a la prima-vera i a l’estiu, i no tant a la tardor, on predominaran lesveus de les garses i els tudons. I de tant en tant, escolta-rem el soroll de la maquinaria agrícola: tractors, maqui-nes de podar. O, a prop del masos, els grunyits delsporcs, els bels d’ovelles, els cloqueigs i cants de gallines

i galls, els gossos bordant o alguna vaca mugint.

Els espais naturals de l’Anella, les rieres i els rius, tambétenen la seva sonoritat. Quan porten aigua i ets a la vora,sents molt bé la fressa confusa de l’aigua baixant. A laqual se sobreposen els cants dels ocells: el repic de lamallerenga carbonera, el refilet del rossinyol, algunpicot repercutint sobre un arbre i el cant coral d’altresocells, com el pit roig, l’oriol, la garsa, el tudó i la tórtora.A la nit i a la primavera, hi podem escoltar els raucs de lesgranotes, el flauteig dels gripaus, el trepig sobre la vege-tació d’algun animal mamífer d’activitat crepuscular onocturna, un porc senglar o un toixó, i els esgarips d’òli-bes i mussols. A l’estiu, i cap al migdia, el carrisquejardels grills i de les llagostes, i el brunzit dels mosquits.

En els entorns més propers a Manresa, atapeïts per xar-xes viàries, hi escoltem el soroll constant de la circulacióde vehicles. En algun punt, aquesta remor s’ha atenuatamb pantalles acústiques. I dins de la ciutat tot canvia.Poder escoltar els sons de la natura depèn del trànsitrodat, de l’hora del dia i del lloc on som. El paisatgesonor del parc de Puigterrà difereix molt del de l’avingu-da de les Bases. Quan el transit no ens apaga la resta desons, podem arribar a escoltar el parrupeig dels coloms,les tórtores i tu dons o el grallar d’alguna garsa despista-da i, fins i tot, si bufa el vent, el soroll de les branques ide les fulles dels arbres.

LA les fotografies, paisatges sonors de l’Anella Verda.

l 2004 la serra de Castelltallat va entrar aformar part del Pla d’Espais d’InterèsNatural (PEIN) de la Generalitat, i a laxarxa europea Natura 2000, el 2006. Elmotiu principal és el complex mosaicque barreja paisatge mediterrani i sub-mediterrani en una zona i extensió enquè és estrany trobar-ho. S’hi barregen,

depenent de l’orientació del vessant, unes varietats oaltres de vegetació. Aquelles zones més assolelladespassen pel domini del carrascar, amb brolles calcícolesi pinedes de pi blanc. Als vessants obacs, en canvi, hipredomina més la pinassa i el pi roig, que progressiva-ment han anat substituint les rouredes seques, araminoritàries. Racons com Coaner, masies, ermites, unric patrimoni historicoartístic i l’interessant observato-ri astronòmic acaben de configurar aquest indret, que,per bé que té una gran presència en el paisatge, ésencara ben desconegut.

Però, també és un dels elements geològics més destacatsdel Geoparc de la Catalunya Central. És una de les estruc-tures anticlinals, de desenes de quilòmetres de longitud,que travessen el Geoparc en direcció WSW-ENE per totala meitat septentrional. Fa 37 milions d’anys, es produí uncanvi enorme que va suposar la fi de la presència del maren aquesta zona, empès cap a l’oest pel constant creixe-ment i avançament dels Pirineus. Com a conseqüència,els rius i torrents que baixaven de les zones muntanyosescircumdants portaven les aigües i sediments a la plana,on sovint es creaven llacs, més o menys efímers. Ara faràuns 30 milions d’anys, un d’aquests llacs, gran i poc pro-fund, caracteritzava el paisatge d’aquesta zona.

Les roques formades en aquella època, en aquell llac,avui les veiem com les calcàries que donen forma a l’an-ticlinal, inclinades cap al nord en el vessant septentrio-nal i cap al sud al meridional, descrivint el plec convex.L’anomenada Formació Castelltallat les formen de 100 a200 m de margues intercalades amb calcàries, a voltesamb estrats de potència mètrica, i alguns gresos. Enaquestes roques s’hi pot llegir la història de la Terra enaquell punt i aquell temps, a partir de testimonis comles petjades d’entelodon a prop de can Prat Barrina, unavantpassat del porc senglar, els nivells de carbó, etc. Enmolts punts del traçat l’anticlinal de Castelltallat apareixbuidat, per erosió, en la part axial.

Nom del paratge: Serra de Castelltallat. Situació geogràfica:La serra queda pràcticament inclosa dins el municipi de SantMateu del Bages, el qual travessa gairebé completament endirecció W-SW a E-NE. Només en l’ extrem occidental entradins del municipi de la Molsosa (Solsonès). Les vies més ràpi-des per accedir-hi són per Sant Mateu de Bages, a través de lacarretera BV-3003, o bé per Fonollosa seguint la BV-3008 odes de l’Eix Transversal, a l’alçada d’Aguilar de Segarra, per laBV-3009. Situació geològica: Les roques de la FormacióCastelltallat. Procedència del nom: Ja s’utilitzava en el segleXII, i l’origen probablement té a veure amb la ubicació del cas-tell. Trets geològics: La serra està formada per una estructu-ra anticlinal, un plec convex. Materials geològics: A granstrets, les roques de la formació són margues intercalades ambcalcàries, a voltes estrats de potència mètrica, que represen-ten les roques més dures que donen forma a l’anticlinal. Edatde formació: Les roques tenen una edat aproximada d’uns 30milions d’anys. La deformació que produí l’anticlinal és tambéd’edat oligocena. Curiositats: El bray que caracteritza la cres-ta de l’anticlinal, a la zona de Castelltallat, es troba plena debancals que s’han treballat a les roques més toves, i més anti-gues, del nucli de l’anticlinal.


La serra de Castelltallat

Ferran Climent Costa / Josep M. Mata-Perelló(Geoparc de la Catalunya central)

indr

ets

E

Oller del Masespecial, PicapollNegre 2013

s un vi molt especial, perdiversos motius. Varietatautòctona del Bages recu-perada pel celler i una altapuntuació en guies derenom. Singularitat reco-neguda mundialment.

Organolèpticament, recorda regionscom Beaujolais, amb els seus gamay, oBorgonya i els seus mítics pinot noir.Color vermell molt pàl·lid, amb gens deforça ni capa, al nas és subtil i sugge-rent. Aromes que cal buscar, ambintensitat baixa, però de gran qualitat.Trobem fruites vermelles i de bosc fres-ques, lleugeres, gens espesses ni con-centrades. Terra humida de fons, ambrecords mentolats i refrescants, i tocsespeciats. En boca, l’entrada és prima,refrescant, amb l’acidesa que manté lavarietat. A mesura que passa per laboca, el vi es va obrint i ens ofereix unventall ampli, càlid, elegant igolós. Final llarg, plaent irefrescant, amb notes men -tolades molt presents.

Hi té un protagonisme prin-cipal la varietat i la terra onneix. L’home solamentcondueix el procés d’ela-boració, sense fustes niàmfores que amaguinvirtuts. Gran vi, per gau-dir sol. La seva suavitat igolositat no embafa.Apte per acompanyarplats de peix d’intensi-tat mitjana-alta i algunacarn suau. Una joialíquida feta aquí mateix.

Josep Pelegrínsommelier d’El Petit Celler


vins del BagesJosep Pelegrín

É


del tros al plat

Cafès Gener: cafès i tes a Cardonaafès Gener comença a mitjans dels anys cin-quanta de la mà de Josep Gener, Bonany, unramader de Cardona que encuriosit pel móndel cafè, comença a formar-se en l’ofici detorrar-ne. Veient les possibilitats de mercat,decideix compaginar la ramaderia amb unapetita botiga on feia la torrefacció. Aquestlocal ha acabat sent la seu del negoci fami-

liar, ja de tercera generació, fins al 1999, moment en el quales traslladen al polígon de la Cort, molt a prop de Cardona.Actualment, el local on van començar el negoci és la botigai l’activitat de torrar el cafè, envasat i emmagatzematge lafan als 4.000 metres quadrats de nau al polígon.

El cafè que prenem prové de les llavors del fruit d’un arbust(Coffea) que es cultiva en climes tropicals. Només dues deles quatre espècies de la planta del cafè es comercialitzen;el cafè Robusta (C. canephora) i el cafè Aràbica (C. arabica).La varietat Robusta és originària d’Àfrica central i creix enzones seques de 200 a 800 metres d’alçada. Conté el doblede cafeïna que la varietat Aràbica. Té un gust final amarg,amb poc cos i no gaire aromàtic. És una varietat molt resis-tent als canvis de temperatura i plagues, cosa que fa quetingui un rendiment més alt i comporti una producció mésbarata. El principal productor és el Vietnam. Per altrabanda, la varietat Aràbica és originària d’Etiòpia i creix enzones més elevades, de 600 a 1700 metres. És molt méssensible als canvis climàtics i a les plagues. La beguda quese n’obté és més aromàtica i de gust suau. El gran produc-tor és Brasil. En les mescles s’utilitzen les varietats Robustesper donar consistència i força i les Aràbica que li donen l’a-roma i el gust.

El Toni Gener, fill del Josep, que juntament amb el seugermà Joan i el seu nebot són els que s’encarreguen actu-alment del negoci familiar, explica que a ells els arriben lesllavors verdes de cafè dels països d’origen respectius i lesemmagatzemen en espais amb temperatura i humitat con-trolada, per garantir-ne la perfecta conservació. Despréscol·loquen cada origen en una sitja determinada i les pas-sen a les dues màquines que tenen per torrar. Antigament

el cafè es torrava amb llenya; ara es fa amb un sistema total-ment automatitzat i controlat. Un cop tenen el cafè torrat,ha de reposar unes hores, ja que emet uns gasos que inter-feririen en l’emmagatzematge. Un cop desgasificat, en fanles mescles pertinents i l’emmagatzemen en gra, mòlt o enmonodosi.

Cafès Gener fa tres tipus de cafè; l’Origens SpecialityCoffees, que són els cafès d’origen que provenen de petitesfinques o cooperatives cafeteres d’una regió determinada.El Blend Gener, que són diferents mescles elaborades perells de cafè Aràbica i Robusta. I el Monodosi, des del 2003.Tenen línia de cafès ecològics des de l’any 2005. I a part dela seva marca també treballen per altres distribuïdors. Amés, des de no fa gaire temps han incorporat una línia detes i infusions, els November Tea.

La distribució dels cafès i tes la fan ells mateixos, tant a hos-taleria i restauració com a botigues. A Manresa els podemtrobar en alguna botiga especialitzada i també a la sevabotiga de Cardona o a la mateixa nau. En un futur tenencom a objectiu ser distribuïdors de proximitat i potenciarsobretot el cafè d’origen.

Alba Piqué / Laia Puig

CToni Gener a l’aula de formació i degustació

Elaborador: Cafès Gener. Productes: Cafès i tes. Adreça: c/ Forns16. Polígon industrial de la Cort (fàbrica i magatzem). Plaça de SantaEulàlia 7. Cardona (botiga). Telèfon: 938692064. Correu electrò-nic: [email protected]. Pàgina web:www.cafesgener.com.


Sergi Macià Calmet

Jordi SardansFotos: Francesc Rubí

uè en saps del teu avi,el professor de catalàJosep Calmet?—Va tenir un papercabdal en la mevainfantesa, ja que lamare va morir quantenia vuit anys. L’aviera una persona molt

culta, amant de la llengua catalana, delpaís, del mutualisme i del món associa-tiu en general. Pel que m’ha dit la gent,va exercir durant molts anys de profes-sor de català quan el nostre idioma noes podia ensenyar públicament i fins ala seva mort va fer de mestre per a lagent gran. L’anomenada popularmentacadèmia Calmet estava situada al pison ell vivia, a la Buresa. Jo hi anavacada tarda després de sortir d’escola, jaque la iaia em donava berenar i des-prés jugàvem amb la colla d’amics.

Centre Hospitalari—Les activitats del teu pare marquendefinitivament la teva professió?—Sí, és clar. El meu pare va ser el fun-dador i director de la Mútua Manresanai del Centre Hospitalari per satisfer unade les necessitats dels diversos empre-saris de l’època. El 1969 es va crear laMútua, que provenia de la MutuaManresana de Seguros Sociales (funda-da entre d’altres pel meu avi durant elsanys 30) i també es va començar aconstruir el Centre Hospitalari, ambparticipació de Caixa de Manresa, per launió de diversos empresaris. QuanAlthaia aconsegueix unir els tres hospi-tals (Sant Joan de Déu, CentreHospitalari i Clínica de Sant Josep), nos-altres com a Mutuacat tenim patronsen la Fundació Althaia. Al seu dia, la

Mútua Manresana va cedir l’hospital ala fundació. El Centre Hospitalari tambéhavia estat com una meva segona casa.La família sempre ha tingut lligamsamb el món sanitari i mutual.

—Què se’n farà del Centre Hospitalari?—Em sembla que a hores d’ara no hosap ningú. L’edifici està protegit, tot i quese’n pot canviar l’ús. S’estan exploranttotes les opcions, però ara encara no sesap quina activitat s’hi portarà a terme,tot i que s’ha parlat de diverses possibili-tats: hotel, residència, centre sa nitari,pisos tutelats, però no es pot derruir.

Mutuacat —Quin és la història de la MútuaManresana?—La Mutua Manresana de SegurosSociales neix el 24 de setembre de1933, tot seguint l’esperit mutualistadels diversos gremis i confraries. L’any1969 van sorgir la MútuaIntercomarcal, que es feia càrrec delstreballadors de les empreses, i la MútuaManresana, que s’ocupava dels autò-noms i dels empresaris. La Mútua es

dedicava a les prestacions sanitàries,mitjançant el Centre Hospitalari, a lacobertura per malaltia dels empresaris idels autònoms, per mitjà de l’assistèn-cia sanitària i els subsidis. Hem poten-ciat aquestes branques i ara tenim enformat de producte una secció d’enter-raments com les associacions de veïns,però diferenciats de l’empresa mercan-til, ja que el nom de mútua s’ha perver-tit molt. També atorguem indemnitza-cions en cas de mort o invalidesa. I arael ventall és molt ampli.

—Encara existeix la Mútua Manresana?—Sí, encara continua activa. No desapa-reix ni de la realitat ni dels estatuts i somels mateixos de sempre. Evolucionemper créixer en el territori català. Però araens interessa més promocionar la marcacomercial Mutuacat per aglutinar mésterritori. És a dir, el nostre objectiu éssituar-nos a tot Catalunya. En aquestsmoments som físicament a Vic, Girona iBarcelona. Posem molt èmfasi a comu-nicar els nostres valors. Pel que fa ainfraestructures, el nou local deManresa, és a dir, Mutuacat, té només sis

Q Subdirector de Mútua Manresana, com a grup Mutuacat han creatdiverses empreses. Ell és president de la Residència Relat,d’Avinyó; gerent de Presaba, dedicada a la Prevenció de RiscosLaborals; impulsor de l’Institut Mèdic per la Imatge, a la Clínica deSant Josep; de la corredoria d’assegurances Ara Mútua i delCentre Mèdic Salut Solucions. Des de fa dos mesos és presidentde Pimec Joves a la Catalunya Central. Va jugar a la Divisiód’Honor amb el Barça de beisbol i va ser monitor de beisbol feme-ní. Forma part del Consell Escolar de l’AMPA del CEIP Montserrat,de Sant Salvador de Guardiola. Participa als Pastorets, on fa deJeremies, i també al grup de caramelles i bastoners del poble.

l’ent

revi

sta


anys i ocupa l’antic aparcament delCentre Hospitalari, propietat de MútuaManresana.

—Com esteu estructurats organitzati-vament?—En una assemblea general, que deter-mina una junta directiva que presideixMercè Piñot i una direcció general a càr-rec del meu germà Ricard, en què jo faigde subdirector. A més de l’equip directiui del comitè de direcció hi ha diversesàrees: economia i finances, sinistres oserveis, TIC o sistemes d’informació imàrqueting i comercial. Cada empresadel grup té el seu òrgan de govern, ambun consell d’administració, on sempre hiha representants de Mutuacat.

Sense ànim de lucre—A quin públic us dirigiu?—A les famílies, a les persones, alsautònoms i a les empreses, en aquestcas amb conveni d’accidents i de ser-vei a les empreses. Som la primeramutualitat a Catalunya amb servei deprevenció de riscos laborals.

—Manresa quedava massa petita per al’entitat?—No. Ja fa trenta anys que estem endiversos llocs del territori català.Mutuacat és una marca global per defi-nir millor els nostres objectius i els tresvalors característics de les veritablesmútues del nostre país: compromís ambla societat, la solidaritat i el catalanisme.

—Per què s’ha modernitzat Mutuacat?—L’entitat ha d’evolucionar per res-pondre al servei del país. Es tracta d’as-segurar el màxim de persones de laCatalunya Central i de tot Catalunya.L’esperit des que va néixer ha estat enconstant evolució, hem observat sem-pre quins serveis necessiten els nostresmutualistes, en funció de la demanda ide les necessitats de la gent. Femaccions per revertir la confiança en elsnostres mutualistes, amb una sensibili-tat diferent, ja que no tenim accionis-tes darrere que esperin cap dividend.

—Així, no totes els mútues són iguals?—No. Si parlem, per exemple, de lamútua Adeslas i ens referim a una asse-gurança de salut, o Sanitas (del RegneUnit) o Mutua Madrileña, ens equivo-quem, perquè es tracta d’unes compa-nyies mercantils que tenen els seusaccionistes que n’esperen un benefici,ja que el seu objectiu és guanyar

diners. Una cosa són les mútues deprevisió social sense ànim de lucre iuna altra de ben diferent són les com-panyies asseguradores, que guanyencent de milions d’euros i no tenen capproblema a fer ús dels treballadorsperquè encara volen guanyar més.

—Tot i així, teniu el vostre grup d’em-preses?—Sí, però amb la mateixa filosofia deservei a la societat. Com a grupMutuacat hem creat diverses empre-ses. Així, per exemple, la ResidènciaRelat, d’Avinyó, de la qual sóc presi-dent; Presaba, dedicada a la Prevencióde Riscos Laborals, on faig de gerent. Itambé hem impulsat l’Institut Mèdicper la Imatge, a la Clínica de Sant Josep;la corredoria d’assegurances Ara Mútuai el Centre Mèdic Salut Solucions. Entotal, aquest grup d’empreses està for-mat per 110 treballadors.

—A Catalunya conviu bé el sistemapúblic amb el privat, oi?—Sí. A Catalunya històricament hi hahagut els dos models: el públic i el pri-vat, que han funcionat prou bé.Actualment, hi ha al país al voltant dedos milions de persones asseguradesen mutualitats. Nosaltres semprereivindiquem que som una estructurad’estat a l’ombra perquè, si l’actual sis-tema públic ja està col·lapsat, si no hifóssim i els nosaltres associats hagues-sin de passar al sistema públic, el des-trossaríem del tot, perquè no podriaabsorbir tot el volum de feina. Hi haforça gent que fan un esforç per estardoblement assegurats i ningú no elsho reconeix. Nosaltres continuaremlluitant perquè el mutualisme, que ésbicentenari, continuï vigent.

—El vostre principal referent és laCatalunya Central?—De sempre és més de país que nopas només del centre de Catalunya iara amb Mutuacat repeteixo que apos-tem per tot el territori català en el seuconjunt, alhora que ens sentim molt aprop de les accions solidàries que espoden fer des de Manresa. Som pre-cursors en els ajuts a la iniciativa social.Hem atorgat premis de 3.000 euros envalors com la solidaritat, la salut i l’es-port, destinats a associacions i entitatspetites. Hem finançat molts projectesde petites associacions fins fa un parelld’anys en què la crisi també ens vaafectar, però tenim ganes de tornar-hi.

No cal dir que des de fa dotze anyscol·laborem en la Marató de TV3.

Marató—D’on sorgeix la idea de mobilitzar-vos per la Marató de TV3?—Arran d’un dinar amb el meu germàRicard vam veure la necessitat de crearla plataforma Manresa Mobilitza’t per laMarató. L’entitat vetlla per la salut i, pertant, calia fer un pas més enllà, com és lacoordinació de la plataforma per uniresforços per tal de recaptar el màxim dediners i de gent. Vam començar a trucarportes com la del Club Atlètic, que cadaany organitza una cursa per la Marató, itambé amb l’Associació contra elCàncer. Amb esforç han crescut lesinfraestructures i hem coordinat lasocietat civil, cosa que significa deixar-hi hores, però entenc que és millor invo-lucrar la societat i fer accions per recap-tar diners, que no pas donar-los directa-ment. Aquesta iniciativa innovadora haaconseguit que durant molts anyshàgim estat els qui hem recaptat mésdiners de tot Catalunya. Fins a l’any pas-sat i en total, hem assolit més de300.000 euros per a la Marató. S’hamobilitzat més de 100.000 persones iestem orgullosos perquè s’han assolitmoltes petites aportacions. Enguany,60 entitats, associacions i empresess’han sumat a la plataforma. Fins i tot,hem tingut problemes logístics a la salade reunions, que ha quedat petita. Elmés important d’aquesta fundació de laMarató és la solidaritat.


—Quina ha estat l’evolució del recaptede diners?—Està en funció de la malaltia quetracta la Marató. En una edició podemassolir 36.000 euros, però en una altrapoden ser 20.000. Penso que la recap-tació està en consonància amb elstemes que proposa la mateixa Marató.

—Personalment, què en penses, de laMarató de TV3?—És una de les que recapta més dinersde tot Europa i demostrem que somdiferents com a societat. És l’acte solida-ri per excel·lència de Catalunya, i ningúno dubta del seu treball. Està molt bengestionada, amb auditories, màximatransparència, i obté uns grans resultats,que s’adrecen al món de la investigació,on sabem que s’obtindran resultats allarg termini. És una conjunció de peti-tes aportacions que contribueixen albenestar de les persones. Tot i que fal-

ten recursos, curiosament, Catalunya éscapdavantera en investigació. L’any quela Marató va tenir una seu al Kursaal, pera mi atendre el telèfon va ser una expe-riència de vida molt maca.

Pimec—Què és la Pimec?—És la principal patronal de Cata -lunya, ja que representa el 99% de lesempreses treballadores, és a dir, delteixit empresarial català. Abraça des dela micro, la petita i la mitjana empresa.Defensa els seus interessos en totes lestaules de l’administració. L’altra granpatronal és Foment, que representales grans empreses del país. Lamicroempresa és un taller, amb moltpocs treballadors, i a partir dels 250parlaríem d’una gran empresa.

—Com es finança la Pimec?—Rep les quotes dels socis i dels serveisque presta com a patronal de formació,de consultoria, d’assessorament, etc. Estracta d’una entitat solvent, amb elsnúmeros auditats, clars i nets.

—Quines són les principals activitats?—Formació, consultoria i assessora-ment. La formació fa programes espe-

cífics d’internacionalització, en el temade l’energia o del comerç, per alsdiversos subsectors, amb comissionspròpies. És un entramat molt gran,amb 130 treballadors. Es poden fercursos d’habilitats directives, d’anglèso finances, comerç internacional...Consultoria sobre negocis, emprene-doria, i serveis amplis com ara energia,telefonia fins un pla de negocis perso-nalitzat. I l’assessorament, pel que fa alfinançament, la internacionalitzacióper a les empreses que vulguin expor-tar i tinguin dificultats per fer-ho, i lesdiverses necessitats empresarials.

Pimec Joves—Quin són els objectius de PimecJoves?—És un club dins la Pimec que abraçaels menors de 41 anys. Els nous empre-nedors joves es poden sentir méscòmodes parlant amb empresaris o

emprenedors de la mateixa edat, ambun tarannà semblant i amb la mateixamanera d’entendre l’empresa.Pretenem que directius i empresarisde la mateixa edat facin una xarxa queserveixi per fer un teixit empresarialque posi en coneixement les empresesdel territori. És el que es coneix com anetworking, és a dir, el conèixer-nosels uns als altres, per veure en quèpodem col·laborar.

—Què és el Catemprèn?—És un pla de comunicació que pre-tén introduir el català a l’empresa entots els àmbits comunicatius. És un ser-vei enfocat a l’empresa, amb una dedi-cació especial a l’assessorament en lallengua catalana.

—Per què la Pimec s’ha posicionat afavor del procés de sobirania?—Entenc que s’ha manifestat a favordel dret a decidir i a defensar el quesurti de les resolucions del Parlamentde Catalunya.

—Què és el Manifest del Far?—Una trobada de mutualistes que vatenir lloc el 8 de maig del 2014, que vanaprovar l’anomenat Manifest del Far de

Sant Sebastià. El 3 de setembre del2015 se’n va fer la presentació públicaa la Pedrera. Pimec dóna suport incon-dicional al procés, que té un amplisuport al Parlament i està avalat peruna majoria dels diputats, que ha depermetre als ciutadans de Catalunyaexpressar lliurement la seva voluntatsobre el futur del país. Es compromet arespectar la decisió definitiva que pren-gui el poble de Catalunya i a fer-li cos-tat, sigui quina sigui.

—Què demaneu al govern de laGeneralitat?—Un veritable reconeixement d’a-quest teixit empresarial. Fins fa pocsmesos i després d’anys de negociació,on Foment tenia el 75% d’aquest teixiti la Pimec només el 25%, ara, desprésd’una lluita aferrissada, hem aconse-guit que la relació sigui 50 a 50 percent. També fa només uns mesos, laPimec joves vam presentar a l’anteriorpresident de la Generalitat, Artur Mas,un llibre blanc, que era com una guiaper veure què s’havia de millorar per talde promoure joves empresaris.Remarcàvem la simplificació de laburocràcia, un accés més fàcil al finan-çament, que arribés també als nousemprenedors, l’apropament de la for-mació al món empresarial, una fiscali-tat adequada, els ajuts a la internacio-nalització i una simplificació adminis-trativa, la lluita contra la morositat, quearriba a ser de més de 300 dies per partde les grans empreses que acaben sub-contractant petites i mitjanes empre-ses que no poden sobreviure per l’ofe-gament a què les sotmeten les grans...Fins ara, la Pimec ha impulsat la llei demorositat, que ha assolit que el paga-ment de les administracions sigui de 30a 60 dies. Fer esperar més porta a l’ofe-gament econòmic de les empreses, ino precisament per una mala gestió.Per tant, ara el que ens cal és un règimsancionador d’aquestes conductes.

Segones oportunitats—Què en penses de la llei de segonaoportunitat?—És molt necessària, perquè el fracàsestà estigmatitzat i mal vist en la nostrasocietat, mentre que en altres cultures éstot al contrari. En lloc de considerar l’e-quivocació com un fet greu, nosaltresens posicionem com a facilitadors d’a-juts, per tal de col·laborar amb les admi-nistracions per dur a terme unes deter-minades accions en benefici de les

«Sempre reivindiquem que som una estructura

d’estat a l’ombra: L’actual sistema públic està

col·lapsat i si no hi fóssim estaria destrossat»


el perfilergi Macià Calmet neix a Manresa el 23 denovembre de 1977. Fill d’Antoni, que passa decamioner a directiu empresarial –del CentreHospitalari i de la Mútua Manresana– i MariaÀngels, mestressa de casa que va morir jove, als

51 anys. És el més petit de sis germans. El porten a la llard’infants de la Parada i després comença els estudis a laJoviat de Sant Joan de Vilatorrada, fins que passa a la BadiaSolé, on cursa fins a primer de BUP. D’aquí va a l’institutLluís de Peguera fins al COU. Comença estudis deSociologia, que no acaba, per la UNED, i estudia de nitRelacions Laborals a la Universitat de Cervera, ara ja tanca-da. Treballa des dels 14 anys, sobretot als estius i caps desetmana. Als 18, entra al Centre Hospitalari, on fa tasquesd’arxiu i manteniment. El 1997 entra a treballar a la MútuaManresana, que estava annexada al Centre Hospitalari, onfa feines d’arxiu i endreça en general, així com tasquesadministratives i d’atenció al públic, mentre el seu paren’era el director, tot i que es jubila el mateix 1997.Aleshores el seu germà, Ricard Macià, passa a ser-ne el noudirector. Ell prioritza la feina, ajuda a tirar endavant lamutualitat i va adquirint responsabilitats, primer en elcamp informàtic i després al departament de sinistres oserveis d’atenció als mutualistes. Quan es produeix un crei-xement important de la Mútua, li proposen ocupar el càr-rec de subdirector de l’entitat. I quan el grup Mutuacat creanoves empreses, basades en l’emprenedoria, assumeixnoves responsabilitats. Per exemple, és president de laResidència Relat, d’Avinyó, gerent de Presaba, entitat deprevenció de riscos laborals, alhora que ajuda a impulsar lacorredoria d’assegurances, Ara Mútua, a mitjan 2015,l’Institut Mèdic per la Imatge, a la Clínica Sant Josep, i elCentre Mèdic Salut Solucions, al carrer de Sant Josep, onabans hi havia hagut Salut7, com a centre de referència perals seus mutualistes. Des de fa gairebé un any forma partde la junta de Pimec Joves i des de fa dos mesos és presi-dent de l’entitat a la Catalunya Central.

També és un apassionat del motor i el seu somni seriacórrer algun dia el Dakar. Motard, especialitzat en endu-ro i trial, «a la Catalunya Central hi ha campions del mónen totes les especialitats», cosa que no l’impedeix seramant de la natura. Va ser objector de consciència i va ferde monitor de beisbol, ja que arran d’una estada d’unmes als Estats Units s’hi va posar en contacte. Va estar unany i mig jugant a la secció de beisbol del Futbol ClubBarcelona. Després va ser monitor de beisbol femení.Havia jugat amb Els Pirates –actuals Dracs–, on li vandonar el premi al jugador més valuós, en un torneig de laselecció catalana. Casat amb Montse Merly, és pare detres criatures i viuen al poble de Sant Salvador deGuardiola. Forma part del Consell Escolar de l’AMPA delCEIP Montserrat. Amb el grup o la colla dels Quintos, par-ticipa en els Pastorets, on fa el paper de Jeremies, i tambéa les caramelles i els bastoners com un repte personal, ontambé intervenen els timbalers de Xàldiga.

S

empreses. Hi ha gent que ha fracassat debona fe, sense fer malament les coses, aqui s’ha induït a fer un concurs de credi-tors, tot i haver assumit una responsabi-litat i haver intentat crear llocs de treball,i ara hauran de conviure de per vida ambla llosa del que puguin deure a Hisenda ila Seguretat Social i seran pagadors persempre. No sembla prou just.

—Què és la fundació i per a què serveix?—Hi acabo d’aterrar. Però, els progra-mes que conec entenc que serveixenper ajudar els empresaris o emprene-dors que han hagut de tancar el nego-ci. Cal donar-los suport a tots elsnivells, fins i tot el psicològic si elsconvé, perquè puguin remuntar laseva vida. En aquest sentit em sembla

interessant esmentar El corredor, uncurtmetratge que ha estat guardonaten diversos certàmens. Es centra en lessegones oportunitats i analitza el quesignifica, per a un empresari, arruïnar-se. Arran de la crisi, s’ha produït unagran destrucció de llocs de treball id’empreses, de tal manera que la fun-dació està treballant ara per ajudar lespersones afectades per tal que puguinremuntar. Sobretot en aquells casos enquè gent que no té una formació prouadequada i s’atreveix a tirar endavantun negoci sense tenir en comptedeterminats factors de risc. Des dePimec sempre els intentem ajudarbasant-nos en els coneixements quenosaltres tenim. Per tant, donemsuport a les segones oportunitats a

còpia de guiar les persones que tirenendavant nous negocis.

—Quin pes específic té Manresa dins laPimec?—Està molt ben considerada, sobretotper la feina que ha anat duent a termeen aquests darrers anys. Aquest passat2015, Manresa va ser nomenada lamillor seu de Pimec, que abraça moltterritori, concretament el correspo-nent a la Catalunya Central: Osona,Berguedà, Anoia, Bages i Moianès. Hiha molt teixit empresarial que estàcentralitzat a Manresa. Tant el presi-dent, Esteve Pintó, com la secretàriaterritorial, Montse Ficapal, i jo mateixtenim el repte de fer actes per tot arreuper tal de créixer en socis i serveis.


patrimoni ciutadàLluís Virós. Foto: Francesc Rubí

Febrer 2016

El pont de Vilomara

ituat a cavall dels termes de Manresa i el delPont de Vilomara, no són molts els manre-sans conscients que el pont de Vilomaraforma part de ple dret del patrimoni de laciutat. Com els altres ponts medievals deManresa, el Nou i el Vell, es tracta d’un pont

gòtic construït entre els segles XIII i XIV, i reconstruït elXVII, entre 1617 i 1623.

El pont té nou arcs, el central apuntat i els laterals rodons,i fa 130 m de llarg. La construcció és de pedra i, per aug-mentar la resistència a les crescudes, té alguns pilarsreforçats per la banda d’aigües amunt per tallaaigüestriangulars i també té obertures en forma de finestrasobre els pilars del costat manresà del pont. Per la bandad’aigües avall, els dos pilars de l’arc central són de formaarrodonida i formen refugis rodons a nivell de la via.

Històricament, el pont formava part del camí ral deManresa a Barcelona. Va substituir una antiga palanca defusta que hi havia una mica més amunt. Es va finançar de

la mateixa manera que el pont Vell i és de la mateixaèpoca (l’any 1313 ja existia). Al segle XIV una riuada el vaafectar i es va haver de refer parcialment amb arcs apun-tats. La gran riuada de 1617 es va endur els tres arcs cen-trals, que els manresans van reconstruir fins al 1623 i s’hivan posar escuts de la ciutat que encara es poden veure.Un dels arcs deixa pas al canal de la fàbrica Jover iRegordosa del Pont de Vilomara. Forma part del sistemade ponts de què es va dotar la Manresa medieval al costatdel Vell, el Nou i el de Cabrianes, que van convertir la ciu-tat en el nus de comunicacions del centre de Catalunya.

El catàleg li dóna una protecció integral i proposa que esdeclari Bé Cultural d’Interès Nacional perquè es tracta d’unbé singular, de gran valor arquitectònic, històric i artísticque s’ha de mantenir íntegrament, amb respecte per lesseves característiques i pels elements que el componen.

patrimoni ciutadà

SPER SABER-NE MÉS:- SITJES I MOLINS, Xavier (1988), Els ponts medievals del Bages,Centre Excursionista de la Comarca de Bages, Manresa.


El jardí de la casa Fornells-Urópotencia l’art local

Ferran Sardans

amor per l’art els vede lluny. La famíliaFornells ha ajudatdiferents artistes i haestat molt vinculadaa l’art durant dèca-

des. A tall d’exemple, el sastreFornells havia elaborat trajos per aSalvador Dalí i, durant la guerra civil,el pintor Eliseu Meifrèn (membre fun-dador dels Quatre Gats) i part de laseva família es van refugiar a casa delsFornells, fins al final del conflictearmat. També està estretament rela-cionada amb el món de l’art la famíliaUró, que té l’escultor, dibuixant i pin-tor de ceràmiques Lluís Uró com amàxim representant. Tanmateix, non’és l’únic amant de l’art, i diferentsmembres de la família han estat vin-culats amb el Museu de Manresa.

Així doncs, no és estrany que en unmoment d’absència de galeries d’art aManresa la família prengués la decisióde cedir el jardí de casa seva peraquest motiu. Jaume Fornells subrat-lla que no tenen ni han tingut mai lapretensió de ser una galeria d’art,«sinó un espai per apropar l’art deManresa als ciutadans, en un entornagradable, amb llum natural i a l’airelliure», i afegeix que la falta de localsdestinats a la difusió artística, de micaen mica, es va corregint, ja que «avui aManresa estan sorgint nous projectesmolt interessants».

Primera exposicióJaume Fornells, que durant la joventutva estudiar dibuix al Col·legi d’Arts iOficis, va entrar al Cercle Artístic i vaestablir bona relació amb diferentspintors de Manresa, que li van mani-festar les ganes de disposar d’un espaiper a la difusió artística. Un d’ells, LluísPuiggròs, li deia que els artistes de

Manresa tenien ganes d’ensenyar laseva obra, «però que no tenien on fer-ho». Així doncs, el setembre del 2014es fa la primera exposició de la mà deLluís Puiggròs a la Casa Fornells-Uró,situada a la carretera de Santpedor,número 5, de Pineda de Bages.

«Vist l’èxit que va tenir i el ressò quese’n va derivar, així com les bones opi-nions rebudes, vam veure clar que aManresa hi havia ganes d’art i vamdecidir continuar amb el projecte»,assegura Josep Fornells. Han comple-tat la primera temporada amb l’orga-nització de vuit exposicions, protago-nitzades per vuit artistes locals ambuna trajectòria àmplia i reconeguda:Lluís Puiggròs, Joaquim Falcó, Eduardde Pobes, Ernest Descals, MiquelEsparbé, Jaume Casacuberta, RamonOms i Joan Vila Arimany.

«Tots els artistes que han exposat enshan demanat de repetir, tots han que-dat molt satisfets, tant pel que fa a l’en-torn i la bona presència de públic comper la difusió en cadena que han expe-rimentat a través de les xarxes socials»,assegura Josep Fornells, que remarcaque ara que ja han habituat el públic apropostes de qualitat, tractaran depotenciar artistes nous, compaginantartistes consolidats amb artistes emer-gents. Però hi haurà artistes que repe-tiran la propera temporada. A l’hora deseleccionar els artistes, «apostem deci-didament per l’art de quilòmetre 0, per

artistes de la Catalunya Central, quetenen un talent i una qualitat enveja-bles», sosté Josep Fornells.

Èxit de públic«Algun artista em parava pel carrer iem demanava d’exposar a casa», recor-da amb un somriure Jaume Fornells,que assenyala que van decidir progra-mar una exposició al mes per no carre-gar massa la gent: «Voldríem obrir lesportes a molts més artistes −afegeix–,però el calendari ens limita». Les mos-tres d’art es celebren durant les tem-porades de primavera i estiu, ja que elfet d’exposar al jardí està molt condi-cionat per la meteorologia.

Cadascuna de les exposicions de la pri-mera temporada ha aplegat més de200 persones, tot un èxit per a un «pro-jecte familiar, en què participem elsquatre membres de la família», afirmaJosep Fornells, tot i que són ell i el seupare els que més implicació hi han tin-

La família Fornells-Uró va decidir el mes de setembre del 2014obrir les portes del jardí de casa seva, a Pineda de Bages, a dife-rents artistes de la Catalunya Central, per tal que exposessin lesobres en un entorn acollidor. Ho fan per amor a l’art, que és elque ha apassionat la família durant molts anys, segons ens expli-quen Josep Fornells i el seu pare, Jaume Fornells.

fila

cultu

ral

L’

Il·lustració: Anna Crespo.


gut. Tots dos apunten que «hem d’a-grair enormement la bona acollida queestan tenint les exposicions i agraïm elsuport dels ajuntaments de SantFruitós de Bages i de Manresa, així comdels artistes i persones individuals».

La primera temporada d’exposicionsmensuals al jardí dels Fornells-Uró hapropiciat que les persones a qui agra-da l’art tinguin un espai on trobar-sede forma relaxada i distesa: «Tothomés rebut amb una copa de cava Artiumi una coca artesana elaborada a lamateixa casa», assenyala JosepFornells, que afegeix que les exposi-cions «tenen un cert componentromàntic perquè permeten apropar-sea l’art d’una manera diferent a l’habitu-al: a l’aire lliure, amb llum natural –quepermet apreciar diferents tonalitatscromàtiques en funció de l’hora– i pas-sejant en un entorn verd». A més, enaquesta mateixa direcció, JaumeFornells sosté que han intentat vincu-

lar diferents activitats amb les exposi-cions, «des de pintar quadres en direc-te fins a compaginar l’exposició ambmúsica en viu». Aquest aspecte serà undels punts a potenciar de cara a lesproperes temporades, ens comenta lafamília Fornells-Uró.

De cara a la propera temporada, des dela casa Fornells-Uró asseguren que hihaurà sorpreses: «Iniciem el cap de set-mana del 2 i 3 d’abril amb una exposiciócompartida de la Neus Suárez, caracte-ritzada per un estil figuratiu amb domi-ni del color i les formes, i el ceramistaPaulí, antic monjo de Montserrat», asse-

nyala Josep Fornells. «Seguirem –afe-geix– a finals d’abril amb una altraexposició compartida de l’ErnestDescals i l’escultora Roses. I seguirem almaig amb una exposició individual delpintor manresà Joan Sallent. També hiexposaran la Marta Genís i l’EnricBesora. I pendents de concretar dates,també cal destacar que ja han confir-mat exposició el Jaume Casacuberta ialtres artistes que anirem desvelant benaviat. Ens sentim molt motivats peraquesta nova temporada, estem moltcontents dels artistes que hem aconse-guit programar fins ara i estem segursque agradaran a tot tipus de públic».

Born, 24 - 08241 Manresa - Tel. [email protected]

Àngel Guimerà, 74 08241 Manresa Tel. 93 873 38 82www.parcir.com [email protected]

Josep i Jaume Fornells al jardí de casa seva, amb una de les pintures d’Ernest Descals.


propostesMÚSICA Marc Vilanova

Febrer de llum i goign primer lloc, en aquest espai voldríem desta-car la tornada de la banda cardoninaStrombers a la Sala Stroika (dissabte, 27 defebrer, a les 23.30 h) per presentar el nouàlbum Tavernaris, amb una proposta més a

prop dels ritmes llatins però amb l’inconfusible segellde xerinola i disbauxa habitual. Canviant d’espai, el tea-tre Kursaal programa tres concerts que de ben segurhem de tenir en compte per aquests mesos de febrer imarç. En primer lloc, la visita de l’Orquestra Simfònicade Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), amb unprograma variat per a tots els gustos (diumenge, 7 defebrer, a les 18 h). Destaquem també els incombusti-bles Elèctrica Dharma, que celebren el 40è aniversaridel llançament de seu àlbum icònic Diumenge (diven-dres, 12 de febrer, a les 21 h) i per acabar, a principis delmes de març, gaudirem de la visita del súper vendesAntonio Orozco, a punt de publicar el nou treball dis-cogràfic Destino (dissabte, 5 de març, a les 21 h).

CINEMA Gerard Quinto

Cinema necessaril setembre de l’any 1965, a Indonèsia, amb elpretext d’un suposat intent de cop d’estat perpart d’uns militars propers al Partit Comunistacontra el règim de Sukarno, l’exèrcit, liderat pelgeneral Suharto, va prendre el poder del país i

va fer una salvatge campanya de repressió contra tot elque tingués a veure amb el comunisme. Va assassinarprop d’un milió de persones. Els responsables de la mas-sacre viuen encara avui tranquil·lament i gairebé com aherois, mentre que les víctimes i les seves famílies sem-bla que s’han acostumat al silenci i a la por. L’any 2012,el texà Joshua Oppenheimer va estrenar The Act ofKilling, impressionant documental on feia prendre cons-ciència dels seus crims a alguns dels repressors. A Lamirada del silencio, dóna veu a les víctimes representa-des per una família que descobreix la identitat delsassassins del seu fill a partir del visionat de The Act ofKilling. El fill més jove, optometrista, intenta que elshomes que van matar el seu germà acceptin la respon-sabilitat de les seves accions mentre els fa una revisióocular. El film, doncs, completa un potentíssim i neces-sari díptic sobre la impunitat i les seves conseqüències, iarriba a un dels cims del gènere documental del nostretemps. És, a més, un exemple irrefutable de la utilitat delcinema per mostrar realitats ocultes i donar veu als quisembla que no la tenen. La mirada del silencio es projec-tarà el dia 14 de febrer a l’Auditori de la Plana de l’Om.

TEATRE Joan Morros

‘Universari’ al Kursaalquest mes el Kursaal està d’aniversari. El 20 defebrer farà nou anys que el teatre va ser rei-naugurat com a resultat d’un procés de partici-pació ciutadana que va impulsar El Galliner desde finals de 1995. Però al febrer també celebra-

rem un altre aniversari: el dels 25 anys d’actuacions ensolitari del pallasso Marcel Gros. Per commemorar-lo,l’artista manresà (Premi Bages de Cultura 2001) presen-tarà l’espectacle Universari. El Marcel defineix aquest noumuntatge com «un espectacle al peu de la lletra en quèlletres i vocals es transformen en elements arquitectò-nics per construir edificis de paraules i sorprenents pai-satges plens d’objectes inesperats a base d’humor i d’i-maginació». Són precisa-ment aquests dos elements,els que donen sentit a totsels espectacles que MarcelGros ha presentat al llarg d’a-quest últim quart de segle.Per molts anys, Marcel!

ART Maria Camp

Temps del Romànicart romànic i el seu temps no són pas unsdesconeguts per a la majoria de nosaltres...Tot i que potser sigui un coneixementgeneral, sense haver-hi aprofundit gaire.Ara tenim l’oportunitat d’endinsar-nos-hi i

redescobrir-los amb l’exposició Temps del Romànic. Art,vida i consciència. Una exposició organitzada per l’obrasocial de La Caixa i el departament de Cultura, en elmarc del programa Romànic obert, que ens proposauna aproximació interdisciplinària que va de l’art i elpensament intel·lectual a la vivència de la gent corrent.Un recorregut transversal que ens permetrà interpretarl’art romànic català mitjançant recursos audiovisuals iinteractius, amb una visió actual i fresca d’un delsmoments més transcendents de la nostra història ipatrimoni. S’organitza al voltant de cinc conceptes: elspilars, els contrastos, el missatge, la vida i els mons iRomànic català, europeu, únic. La mostra és, finalment,una invitació a visitar les empremtes d’aquest correntartístic esteses per tot el nostre país i es podrà visitarfins al 31 de març al Centre Cultural del Casino.

E A

E L’


espai d’artAntonio Aguilera


fa 25 anysJaume Puig

Hi havia un diari, tres ràdios,una televisió i un mensual

mb el títol en portada de: El pastís de la infor-mació local, el reportatge central de la revistade febrer, elaborat per Montse Ayala i AnnaVilajosana, repassava el panorama força desi-gual dels mitjans locals. Mentre Edicions

Intercomarcals, editora de Regió7, tenia una setantenade treballadors i estava a punt de fer el salt a l’edició dià-ria, Ràdio Manresa, adherida a la Cadena SER i que haviapassat a ser SA dos anys abans, dedicava l’ona mitjana aprogramació informativa, majoritàriament autòctona, ila FM als 40 Principals. Ràdio Ciutat complia cinc anysaquell mes i aspirava a obtenir llicència de ràdio comer-cial, segons declarava Ignasi Ribas, llavors president del’Ateneu Cultural Llamborda. I Ràdio Nova Manresa viviauna etapa de canvi, amb la desaparició de la Cadena 13i la compra per part de la COPE. Pel que fa a l’àmbit tele-visiu, TVM havia començat a funcionar el 1989, tenianomés set treballadors de plantilla i una programaciólimitada, de dilluns a divendres.

El boom dels dentistes sud-americansUn dels reportatges del mes analitzava l’arribada dedentistes sud-americans a Catalunya i a la ciutat. El fetde funcionar d’acord amb la lliure competència i quela Seguretat Social no cobrís la majoria de despesesdentals afavoria l’increment de preus, especialmentde les pròtesis.

Radiografia de la Font dels CapellansUn altre reportatge, de Joana Martínez, feia una aproxi-mació a la realitat del barri de la Font dels Capellans,que feia deu anys que havia estrenat el mercat delsdimarts, llavors ja plenament consolidat. L’associacióde veïns havia aconseguit fer realitat reivindicacionscom limitar-ne el creixement, acostar-se a la ciutat iuna negociació constant amb ADIGSA per millorar lescondicions de l’entorn.

S’inaugurava el Centre de Salut MentalEl dia 6 de febrer s’havia fet a l’ajuntament un home-natge a qui havia estat president del Parlament deCatalunya i d’UDC, Miquel Coll i Alentorn, sota la presi-dència del president del Parlament de l’època, JoaquimXicoy, i de l’expresident Joan Rigol. El dia 8 mossènJosep M. Ballarín feia el pregó que encetava els actes dela Festa de la Llum, organitzada aquell any pel GrupCultural de l’Agrupació Cultural del Bages. El dia 10Rialles tornava a convocar el Carnestoltes infantil, ambgran nombre de comparses. I el dia 15, el conseller deSanitat, Xavier Trias, inaugurava el Centre de SalutMental de l’Hospital General.

‘Regió7’ era un diari en contínua expansió.Ràdio Manresa i Ràdio Nova Manresa eme-tien força radiofórmula en cadena, RàdioCiutat maldava per ser una alternativaradiofònica jove i Televisió de Manresa notenia els mitjans ni els recursos econòmicsper fer una televisió digna.

A

Sala d’editatge de TVM.


crònica social

l 4 d’octubre de 1944 Manresa va acolliramb tots els honors l’assemblea general dela Federación de Cajas de Ahorros Catalano-Balear. L’entitat, que aplegava una vintenade caixes d’estalvis, va celebrar la seva

reunió anual a la sala de sessions de la Caixa d’Estalvisde Manresa.

Va presidir l’acte el manresà Lluís Argemí de Martí, jaque li havia cedit aquesta tasca el president de la fede-ració, Carles Sanllehí i Girona, marquès de Caldes deMontbui. Argemí havia format part del govern de laMancomunitat i aleshores era el president de laDiputació de Barcelona. En el discurs d’obertura vadeclarar sentir «viva emoción por ver reunidos en miCiudad natal, a la que tanto cariño profeso, a los repre-sentantes de entidades tan venerables y beneméritas».

Per commemorar la visita, la caixa manresana va con-cedir dos premis, de 500 pessetes cadascun, als seusdos treballadors més antics. Un cop finalitzada la ses-sió, els assembleistes van visitar les instal·lacions del’entitat i van fer un recorregut pel nucli antic que elsva dur a la Cova i a la Seu. El canonge Josep MariaCornet va fer una detallada explicació dels diversosobjectes del museu de la basílica, inclòs el frontal flo-rentí del segle XIV, que va captivar els visitants.Finalment, van anar a la fàbrica Pirelli, els responsablesde la qual van obsequiar-los amb un vi d’honor. La mul-tinacional italiana just feia vint anys que estavainstal·lada a Manresa i tenia prop de 400 treballadors.

La jornada es va tancar amb un dinar a la MasiaNoguera, de Monistrolet de Rajadell, propietat de JoanGallifa i Soler, que era el president de la Caixa d’Estalvisde Manresa i de la Cambra de Comerç i Indústria de laciutat. Les propietats de la família Gallifa comprenienles fàbriques del mateix nom a Sant Joan de Vilatorradai Manresa i la de La Plantada, a Cardona. Tot això a mésde la casa pairal, que havia estat àmpliament reforma-da feia poc més de dues dècades per l’arquitecte man-

resà Ignasi Oms i Ponsa en estil modernista. Més tardacolliria el restaurant Carles Pressegué, i avui és pro-pietat de la família Tous.

La foto de grup dels assistents a l’assemblea va serpresa just davant de la capella de la masia. Al mig(quart començant per l’esquerra) hi veiem LluísArgemí, amb Joan Gallifa al seu costat esquerre −situ-at en la fila just per darrere. Un mica més a la sevaesquerra −quart començant per la dreta de la foto, a lasegona fila−, hi figura l’alcalde de Manresa, DomènecPrunés, que tampoc no es va perdre l’esdeveniment.

Mireia Vila

Assemblea de caixes d’estalvis (1944)

E

Fotografia: Arxiu Comarcal del Bages


fanal de cua

Humans i animalsriatures humanes i altres petits animals (Mosaics,2015) és el debut de la manresana Anna Mon te -sinos en el camp de la narrativa infantil. Són elsprimers contes que publica (il·lustrats, a més, ambels magnífics dibuixos de Montse Español), però

n’ha escrit molts més, de moment encara inèdits, durant lapila d’anys que fa que es dedica als nens com a mare, mes-tra d’educació especial, psicòloga, logopeda i metgessa.

A Criatures humanes... hi ha quatre contes que parlen de laconvivència entre els infants i la naturalesa. Són quatre pro-postes narratives que pretenen assolir un doble objectiu:fer xalar la canalla i, al mateix temps, contribuir a educar-los.I és amb aquests objectius que els protago-nistes dels relats −que tant poden ser nens,com animals domèstics, animals salvatges,plantes o, fins i tot, fenòmens meteorològics−es deixen endur sovint per conductes repro-vables que poden servir de mirall als petitslectors que, en veure-s’hi retratats, faran tre-ballar la consciència per, tant de bo, corregir-les o evitar-les. Així, hi ha un roure que se sentgelós i enrabiat amb el cirerer que acaben deplantar vora seu i es comporta, davant delrival, amb arrogància i orgull. Una gelosia dife-rent és la que senten la Maria i el Ramon (unpersonatge, aquest darrer, que sorprendrà ellector) per l’arribada d’un nou membre a lafamília. L’Agustí, un jove pagès a qui no agra-da treballar, es passa l’estona mirant elsnúvols i insultant-los fins que aquests, tips de sentir-semenyspreats, se’n vengen. Una garsa garlaire, la Raquel,descobreix que els animals no sempre maten per menjar ique els humans no sempre saben com tractar les bèsties.Per aprofundir en els coneixements que es desprenen de lalectura, o ampliar-los des de disciplines ben diverses (llen-gua, medi, plàstica...), hom pot descarregar-se una bonaquantitat d’activitats, gratuïtament, des d’internet.

Potser els textos d’Anna Montesinos no tenen la profundi-tat lírica dels contes literaris que de vegades semblen pen-sats més per als adults que per als nens, però s’ha de reco-nèixer que, en canvi, estan escrits amb habilitat didàctica itransmeten uns missatges clars, senzills i efectius que con-nectaran, segur, amb el públic infantil a qui van destinats.

CFer net

o hauríem d’oblidar mai que tota una llopa-da de professionals de la corrupció en ter-mes econòmics −a qui ja podem titllarobertament d’organització criminal, tal comja és d’habitud que els qualifiquin els jut-

ges−, en concret aquells que a l’empara de les majo-ries absolutes del PP, han literalment arrasat i devastatel País Valencià i les Illes, han dut a terme, a més, totun programa de pràctiques genocides mitjançant unasèrie d’imposicions disfressades de legalitat.

Però, com que, més tard o més d’hora –com diu la dita−«A cada porc li arriba el seu sant Martí», després d’un cal-

vari que semblava fer-se etern, la forçade les urnes ha aconseguit un sanitós inecessari canvi d’aires. Davant la magni-tud del desastre anterior, molts pensà-vem en el temps i l’esforç que costariatornar les aigües a mare. Així i tot, pocdesprés de la sorpresa i l’alegria deconstatar que una nova forma degovern havia estat possible, ens sentimnovament joiosos i sorpresos davant larapidesa amb què valencians i mallor-quins s’estan posant a fer net.

D’aquesta manera, podem dir que el fetque el Parlament valencià hagi derogatla llei de senyes d’identitat valencianes(amb l’anti al davant, queda clar què vol

dir realment) imposada pel PP poc abans de fer figa, ésuna de les notícies més positives i digna de ser celebra-da d’aquest mes de gener.

No oblidem tampoc que la mateixa llei a Mallorca vatenir més curs. Recordarem sempre tots els episodis lli-gats a la persecució de banderes i a la batalla lingüísticaa l’escola: manifestacions, vagues de fam... Conseqüènciadel fet que al davant del PP illenc hi hagués, com el qua-lifica Sebastià Alzamora, un autèntic incendiari.

Felicitem-nos, doncs, d’aquestes victòries, per si matei-xes i perquè ho són també dels Països Catalans.«Sempre amb la clau al pany, nit i dia, la Pàtria...!»(Vicent Andrés Estellés).

N

Llorenç Capdevila Lluís Calderer

Dani Hernández Massegú


mb la creació del macrogovern municipala principis d’aquest 2016, a l’oposició delPle li queden cavalls de batalla limitats.Al marge del discurs cupaire que, per amés inri, es mig desactiva amb un correli-

gionari de comissionat de les penúries del centre his-tòric, partits com el PSC encapçalat pel companyFelip González tenen mala peça al teler. La seva fun-ció és ben legítima, però llançar una pedra i crear unapolèmica incerta al cap de 24 hores acaben sent totu. Per això, sembla que l’únic os difícil de rosegar peral nou regidor Marc Aloy s’ubica a la baixada delsDrets. S’ha endreçat el carrer Joc de la Pilota i, ambpenes i treballs, s’ha obert la plaça de Sant Ignasiamb l’eliminació de la Sala Ciutat. Però els Drets sónal mig i, de moment, la solució (de continuïtat?) noqueda del tot clara.

Com tampoc no queda clar l’impacte del trànsit rodat ala zona de Sobrerroca. Si la idea és crear carrers agra-dables per al trànsit de persones i tan pocs cotxes cir-culant com sigui possible, restar a la mercè de la cançóde l’enfadós dels botiguers per mantenir places d’apar-cament i cotxes a dojo quan ni els veïns poden esta-cionar és de jutjat de guàrdia. En tot cas, potser hauriende ser els manresans i manresanes que viuen al sectorels que opinessin sobre com volen que sigui aquellapart de la ciutat. Ara que parlem de pressupostos par-ticipatius, potser seria un bon moment de fer cas de lagent. Per variar, no estaria gens malament. El desnivelldels Drets és inevitable i si hi ha solucions mecàniquesper salvar-lo, han de ser estudiades a fons com, en elseu dia, la passarel·la des de les Escodines va represen-tar una bona solució de connectivitat. De mitges tintes,ja n’hi ha massa a Manresa.

ELCULDELPOUREVISTA D’OPINIÓ I OPINIÓ FEBRER 2016 - NÚM. 224

ADesnivells democràtics

37

Il·lustració: Jaume Gubianas


BUGADA AL POUEl comissariAlguacil a TV3Aquest mes la cosa comença ambcares conegudes de la ciutat. Eldimarts 19 de gener, a TV3, el progra-ma Sense ficció va emetre el reportat-ge La cançó censurada, amb la partici-pació de diversos testimonis. El docu-ment girava al voltant de la repressióque van patir els cantants catalans al’hora d’interpretar o de veure radia-des les seves cançons, tant a finals delfranquisme com en els primers anysde la transició. Entre les veus que hiapareixien (a part de cantants comLluís Llach o Quico Pi de la Serra, l’ex-ministre Rodolfo Martín Villa i de cen-sors, d’editors o d’organitzadors deconcerts), hi havia una de les personesque, sense ser-ne seguidor, segura-ment va ser dels que van assistir a mésrecitals de cançó. Un vell conegut demolts manresans, l’agent de la brigadapolítico-social (col·loquialment, lasecreta), Francisco Alguacil, que harestat en la memòria popular amb elnom familiar de Paco i que, en aquellstemps, era un assidu de les últimesfiles de la Sala Loiola, del Conservatori,del Kursaal o de la Pista Castell, vet-

llant perquè els cantants es limitessina interpretar les cançons que elshavien estat autoritzades i es contin-guessin en les manifestacions. El secre-ta menys secret que s’hagi vist mai igairebé un més de la colla a cada con-cert. A diferència d’altres agents detrista memòria, del Paco no se’n recor-da cap episodi condemnable mésenllà de la seva feina ingrata. De fet,més endavant, el Francisco Alguacil,ja ocupant escalafons més importants

a la Policia, es va integrar a la vida localfins a compartir tertúlies amb algunespersones que, en altres temps, milita-ven a les files d’aquells a qui ell li toca-va vigilar. En els últims anys, va ocuparel càrrec de comissari provincial delcos de la Policía Nacional a Tarragona ides de fa ben pocs mesos està jubilat.Ara se’l pot veure sovint passejant uncotxet i exercint d’avi per Manresa. Síque en dóna de voltes, la vida.

President i capgròsM’expliquen que Òmnium Bages vaorganitzar una visita a l’Espai Pedrolo,al castell de Concabella, a la Segarra. Hihavia, entre d’altres capgrossos, unamb la cara de Manuel de Pedrolo i elsparticipants, durant la visita, van serconvidats a col·locar-se’l. Davant delsdubtes, en qualsevol entitat, sempredecideix el criteri del president. Aixídoncs, la persona ideal per dur-lo vaser, sense discussió, el president de ladelegació, Jordi Corrons. Aquí el teniu,retratat, amb la seva considerable alça-da i caracteritzat amb la cara de l’autorde Mecanoscrit del segon origen.

Les cadires del KursaalAquest mes també m’ha arribat unaimatge curiosa corresponent a l’hotelMartí, de Sant Julià de Vilatorta. Unslectors van anar-hi a sopar i es van tro-bar amb una sorpresa. Entre l’acuradadecoració modernista del menjador hihavia ni més ni menys algunes de lesantigues butaques del Kursaal. Davantde l’estupefacció dels manresans peraquella troballa, els propietaris de l’es-tabliment els van explicar que leshavien comprat a un antiquari deManresa i que van pensar que queda-rien perfectes en aquell indret.

Esperen a la Candelera?De fet, la decoració dels establiments,especialment els de restauració, és unade les claus per atraure la clientela. I,per Nadal, qui més qui menys col·locaalgun detallet per fer ambient entre laconcurrència. És el cas dels propietarisde la terrassa d’un bar-cafeteria ubica-da als jardinets del carrer PompeuFabra. En un gran pi negre, hi vancol·locar els típics llumets nadalencs. Ala instantània que publiquem, veiemque, de moment, no tenen intenció detreure’ls. És com el pessebre de casa.Fer-lo, ja fa il·lusió ja. Però desmuntar-lo, esperant o no a la Candelera, costaDéu i ajuda.

QUINTÍ TORRA CORDONS


Mala ‘Acollida’Encara que molts en defensin l’existència,des d’aquestes línies, denuncio el brutalincivisme que pateix la ciutat amb els pin-tors i embrutadors oficials de parets i mobi-liari. Hi ha gent que em diu que, per a mésindignació, la gran majoria estan identifi-cats i no se’ls pot imputar cap delicte. En fi,un altre dels temes que molts ciutadans noarribarem a entendre mai. El cas és que lapulcritud de l’escultura Acollida de RamonOms que hi ha davant de la Buresa va tar-dar pocs dies a conservar-se. En aquestafotografia que envia un veí, podeu com-provar que, els mateixos de sempre, no vantardar gens a deixar-hi la marca.Vergonyós. Em diuen que l’Ajuntament jas’ha encarregat de netejar-les però, o moltm’equivoco, o no tardarem massa a tornar-hi a veure el segell de l’incivisme.

DES DE LA BUTACA D’EN VOLTAIREijous, 28 de gener, festivitatde Sant Tomàs, nomenatsant patró de les universitatsi dels centres d’estudi catò-lics. Un bon dia, doncs, per a

l’àmbit educatiu... O podria ser que no.Revisant diaris del dia em quedo enca-llat en els titulars de dues publicacionsescrites diferents: «La crisi dispara elstrastorns de conducta dels menors» il’altre: «Més consultes per trastorns en

adolescents» i subtitula, aquest, «un decada cinc nens manifesta desordres desalut mental o conducta». Evidentment,m`ho llegeixo i, després, m’ho passo pelsedàs de la butaca d’en Voltaire.

Resulta que és la presentació d’un infor-me i que, ara ve el millor, és el resultatd’una enquesta feta a diferents profes-sionals, pediatres, professors, psiquia-tres i psicòlegs de la xarxa de salut men-tal. És bo conèixer opinions, potser ésmés agosarat extreure’n conclusionselevades a la categoria de dogma; oimés quan les maleïdes retallades posenen tensió la pràctica diària i interfereixenen la percepció del nostre entorn o de lacasuística atesa (la casuística atesa és laque coneixem, la dimensió real d’un

problema i la població afectada maino es pot conèixer).

En l’informe es posa en el mateixsac una conducta inapropiada,problemes de la conducta o untrastorn de la conducta (mal defi-nit en els manuals mèdics). Queles consultes per aquest motiuaugmentin no vol dir que la res-posta sigui psiquiatritzar o, pot-ser pitjor, psicologitzar la pobla-

ció, i menys la població infantil. Un pro-blema de conducta és un signe, unapunt que alguna cosa va malament,des del propi individu, la seva família,l’entorn escolar, el grup relacional o elbarri o la comunitat on viu. El problemaa l’hora de discriminar és quan cada pro-fessional ni es relaciona ni coneix lesintervencions d’altres professionals d’unaltre àmbit. Els pares tenen tot el dret ademanar ajuda, la crisi econòmica no hafet més que posar de relleu febleses enels valors personals i familiars de les per-sones: No podem carregar tots els neu-lers en un sol sac… la crisi.

Un altre karma repetit, l’ús de fàrmacsen els infants –no infantes– afectats pelTDAH (trastorn per dèficit d’atencióamb hiperactivitat). «Tots els nens esmediquen». Doncs no, les xifres oficials–any 2013– són que un 1,2% delsmenors de 18 anys han seguit un tracta-ment d’almenys tres mesos en fàrmacs.La prevalença esperada és de –xifreseuropees– un 5%. El que hauria de pre-ocupar és que en gairebé un 40% d’a-quest 1,2% la recepta l’ha iniciada unprofessional no especialista.Invertim en valors i en una millor comu-nicació interprofessional, si us plau!

L’HOMENOT DE LA PIPA

DTitulars

39


TANTA ROBA I TAN POC SABÓ

VA COM VA

JAUME GUBIANAS

LLUM DEGÀS

na de les experteses delsvidents consisteix a clissarqui pots plomar sense quees noti. A Manresa, unvident molt viu acaba d’es-

garrapar una pila d’euros a un clientinteressat a tenir sort en els jocs d’atzar.Mes rere mes, l’home esquitxava unsdiners que, en teoria, havien de servirper cridar la bona sort. Al cap d’untemps, i en veure que la sort passava dellarg, el dissortat ha decidit denunciarel vident als Mossos d’Esquadra, quehan procedit a detenir-lo per estafa.

A benefici de la sort diré que és enemi-ga de les presses. Sovint es fa esperar,per més que encenguis totes les espel-metes votives de Montserrat. Per atreu-re la sort no n’hi ha prou amb omplird’or tots els vidents. Cal deixar fer i noobsessionar-s’hi. Com les multes de

trànsit, la sort t’arribarà quan menyst’ho esperes. Entretant, pots fer-te lail·lusió que pots comprar-la amb pregà-ries i al comptat, però la sort, com l’a-mor i la pluja, és capriciosa i imprevisi-ble. I sovint té un gran sentit de l’humor.Com en el cas d’aquell home que, des-prés de perdre la feina i la dona, vainvertir tots els estalvis en uns quantsdècims de loteria, dels quals no va recu-perar ni un duro. Aleshores, pelat i des-esperat, va anar a trobar el vident que lihavia recomanat invertir en un determi-nat número amb la intenció de fer-liuna cara nova. Insultat i amenaçat, elvident –que feia dues vegades el clienten tot– va esclafar-li el nas, va partir-liun braç i va enfonsar-li un parell de cos-telles. Ingressat a l’hospital, va ser atèsper una infermera amb qui al cap d’unmes ja vivien junts. Una infermera a quitambé acabava de deixar el marit i que,

tot just reaparellada, va cobrar una for-tuna considerable fruit d’una herènciad’un parent llunyà. Abans de casar-se elconvalescent encara va tenir el detalld’obsequiar el vident amb una ampollad’un bon cava. Llàstima que no va ser atemps de pair-lo, perquè les bombolle-tes eren de salfumant.

ULes coses de l’atzar


QUI NO CONEIX... LO GAITERDEL CALDERS

EL SENYOR RAMONIL·LUSTRACIÓ: MARIA PICASSÓ

6 de generEl rei Felip recentments’ha atrevit a donar potaal mandat del Parlament.Aquest home és idiota?

Amb les armes i els canons ja fa 300 anys i un dia que Castella ens humilia amb uns reis com els borbons.

Com si pugéssim al Món com va fer el pare Falgars: el president Puidemont, campana amunt i ni cas.

29 de generUn cop més han fet malbé el Pi sagrat del país,que va cantar Verdagueramb tanta gràcia i encís.

Perquè és símbol de la terraalgun cretí mal nascutl’ha ferit amb una serrai un altre cop ha rebut.

Per fer aquesta animaladas’ha de ser molt mal parit!Per què llet, malaguanyada, et varen dar de petit?

30 de generQuè volen aquesta gentque amb la barretina alçadaamenacen follamentels que aquí volen fer estada?

Es diuen SOM Catalansi amb això es tapen la caraCom serà que els manresansque els facin la gara-gara?

Amb un parell d’esteladesi cartells en catalàon escriuen bajanadesel que fan és denigrar

el procés sobiranistaque ha estat sempre integrador.Catalunya no és racista,ni vol ser-ho, No, senyor!

n aquesta secció no hi corregaire jovent, és clar, però enJordi Preñanosa i Serramereix, amb tot just 23 anys,ser l’excepció. I qui és que no

el coneix? Sempre amunt i avall, fentfotos i més fotos, en una afició que ja live de petit, quan li van regalar aquellaprimera càmera mig de joguina.Després en vingueren d’altres, i a la fitingué a les mans la seva pròpia rèflex.També va fer el primer curset a FotoArt, amb Santi Bajona i Maria DolorsCots, i molts més companys a quiagraeix l’acollida i que l’acabessind’espavilar. I el Jordi, que ja feia totesles fotos a l’escola d’Ampans, va passara col·laborar amb ManresaInfo –tresanys!– i continuà millorant, gràcies alsserveis d’inserció laboral. Després vanvenir les pràctiques a Regió7 i en aca-bat s’incorporà a la plantilla de TLB, onja fa dos anys que grava i fa fotos «...ique duri, perquè això de trobar feinaés complicat!». I doncs, què? Segurque el teniu present! Sempre va ambuna càmera a sobre per atendre el fetanecdòtic. I no para, de dilluns adivendres en horari laboral i, els capsde setmana, resseguint festes i troba-des d’arreu del Bages, on es trobacompartint la dèria amb la Sussi Garcia

Jordi Preñanosa, fotògraf

i l’Anna Ballesteros. El resultat escompta per milers, i el trobareu a l’a-bast en més de dues-centes galeriesde fotos a internet, o als vídeos delYoutube, en una tasca pacient i cons-tant que ens recorda la malaguanyadaRossy López i aquelles primeres càme-res digitals... I bé, el Jordi també retra-ta natura i més d’un cop el podeu tro-bar a la falda o el cim de Collbaix. Iencara més, que no es perd ni unalluna plena! Soci i company delsGeganters de Manresa, també guardafidelitat a Foto Art i se sent deixeble deRosalina Camps, per a qui només téelogis. Ha fet exposicions i ja ha gua-nyat alguns premis, també alguns defotografia gastronòmica, que ha gau-dit sopant als restaurants. I és per totplegat que en Jordi Preñanosa és unexemple primer de superació. I elrecordem el darrer mes de juny, en unKursaal ple de gom a gom, parlant alcostat d’en Pep Guardiola, commemo-rant els 50 anys d’Ampans. «La nostraforça és la nostra gent», deia el lema. Iés ben bé així: la força de personescom ell, que té la voluntat de superar-se, de treballar i d’aconseguir cada diala foto més preciosa que pot. De lagent i de les festes; d’aquesta llunaque tant s’estima.

E


EPITAFI ELCULDELPOUMOSSÈN GUDIOL

stimadíssims germans i germanes, no sé pas siés un bon presagi que la primera visita del pre-sident Carles Puigdemont a la nostra ciutatestigués patrocinada per la Fundació RosaOriol. El Molt Honorable, sens dubte, va saber

apreciar la caritat cristiana de la família Tous i el bon sen-deri de la germana Lucía Caram. No en va, la monja con-templativa té una capacitat miraculosa: es multiplica pelsmitjans de comunicació com, en la història sagrada, esrelata que es multiplicaren els pans i els peixos, a fe deDéu. Sigui com sigui, espero que, aprofitant l’avinentesa,Puigdemont també fos informat que hi ha altres entitatsque treballen a la ciutat sense fer tant soroll i, paral·lela-ment, els serveis socials municipals treuen fum. QueNostre Senyor em perdoni, però si el que va veure elPresident l’hi van vendre com la gran i definitiva apostasolidària manresana, l’hem ben cagat. Perquè LucíaCaram atresora, perfectament, la indefectible dita: unstenen la fama i els altres carden la llana. Ras i curt, si enshem de refiar només de la Fundació Rosa Oriol i les sevesiniciatives –sempre ben esteses en els mitjans locals inacionals, per cert– no crec que arribem pas gaire lluny.És clar que és de suposar que la connexió entre l’expri-mera dama catalana, Helena Rakosnic, i el clan Tousdevia propiciar la visita de Puigdemont, tot entomant unacte pendent de l’agenda de Mas.

Entre Banc d’Aliments, fundació misericordiosa i vida imiracles de l’osset, fóra d’esperar que el pas perl’Ajuntament de Manresa que també va fer el Presidenttambé fos aprofitat pel govern municipal per apuntar-lidiversos temes candents relacionats amb la ciutat, lescomunicacions, el teixit industrial i, especialment, laprojecció futura de Manresa en la –si Déu ho vol– futu-ra república catalana. Ja hauria estat bé que, com es vafer en el seu dia, Puigdemont hagués vingut a Manresaen tren i hagués tornat a Barcelona per la C-55; o fent-se instal·lar al cotxe oficial un teletac d’urgència perreduir costos i fer via per la segura C-16. A banda deltransport, un gironí com ell devia quedar impressionatamb la façana sud manresana. Res a envejar al pas delTer per sota dels ponts gironins. No sé pas si tan enco-ratjador li va resultar l’estat del nostre centre històricque, a fe de Déu, no s’assembla ni en broma al del de laciutat on Carles Puigdemont feia d’alcalde fins fa poc.En fi, preguem a l’Altíssim perquè el nou Presidentpensi en Manresa tant com les responsabilitats decomandar el timó del país l’hi permetin. Per si de cas,però, val mes que Valentí Junyent i companyia seguei-xin trucant a Palau i a les conselleries per anar una micaper feina. En certs temes, anem a misses dites.

La visita del President

E

C/ Urgell, 35 - Tel. 93 872 99 97MANRESA

Aromateràpia - Espelmes aromàtiquesObjectes de regal i decoració...

Objectes de decoració - Florsartificials - Moble auxiliar

FINANCEM LA SEVA COMPRA

FINS A 12 MESOS SENSE INTERÈS

LES TAPES DEL POUEl Pou, però d’etiqueta

Comandes al tel. 93 872 50 18 o a [email protected]

p

27 i 28 de febrer de 2016

VIULES FESTESMANRESA

ADE - El Pou Digital · una potencialitat espectacular i única per a nous usos. Si bé és cert...

Documents

Transcript of ADE - El Pou Digital · una potencialitat espectacular i única per a nous usos. Si bé és cert...