Acte en record d’Ernest Lluch.2 de desembre de 2010. Saló del TinellIntervenció Jordi Hereu, alcalde de Barcelona

Introducció

• Com alcalde em sento honorat d’expressar l’admiració de Barcelona per Ernest Lluch. 10 anys després de la seva mort, volem tornar a retre-li un sentit homenatge, igual com els barcelonins ho han fet en el passat.

La gran resposta popular després del seu assassinat, una concentració com no s’havia vist mai abans a Barcelona, va ser una prova de l’admiració que desperta Lluch, però també de l’irrenunciable tarannà democràtic de la ciutat. Un tarannà que llavors va voler manifestar-se de forma aclaparadora i sincera en contra de la tirania de la violència.

La mort de Lluch, com la del guàrdia urbà Juan Miguel Gervilla també al districte de les Corts quan jo n’era regidor, són episodis que guardaré sempre de manera molt personal a la memòria. Com tampoc no oblidaré mai els atemptats que, ara fa també deu anys, van segar la vida dels regidors del PP de Viladecavalls Francisco Cano i de Sant Adrià de Besòs José Luis Ruiz.

• L’oposició a la dictadura de la violència, el principal enemic de la llibertat i la democràcia, va ser, de fet, un dels motius principals que em va empènyer a passar de les

1

profundes conviccions democràtiques a la militància política.

De la mateixa manera que m’hi va empènyer la vocació de transformar la realitat i fer-ho en una ciutat i un país, Barcelona i Catalunya, indissolublement vinculats.

• Va ser l’estima per la llibertat, l’anhel transformador i la visió del país, el que em va portar a militar al Partit dels Socialistes de Catalunya. El partit on militava Ernest Lluch, amb la seva audàcia intel·lectual i la seva singularitat.

Un rodamón involuntari, com ho havia sigut Josep Pallach, també un apassionat de la cultura i la política, un erudit i professor que va ser clau en la resistència del socialisme català durant la dictadura. I també en la meva militància política.

• Avui, pocs dies després de les eleccions al Parlament de Catalunya, i fent bona la coincidència amb l’homenatge a Ernest Lluch que avui ens convoca al Saló del Tinell, voldria compartir amb vosaltres algunes reflexions.

Obrint nous camins

• És difícil resumir l’extens llegat d’Ernest Lluch. Però jo sempre hi he reconegut un primer tarannà exemplar: la seva capacitat d’obrir camins nous.

2

• Lluch va ser qui va marcar el camí per vertebrar un sistema públic de salut universal a Espanya. Ho va fer amb la Llei General de Sanitat, que va convertir l’accés a la sanitat en un dret universal, i també sostenible i durable.

Si avui el nostre sistema sanitari és un dels serveis més ben valorats per la ciutadania i és estudiat i admirat arreu; si avui estem assolint noves conquestes i podem renovar la resposta a les problemàtiques socials; és gràcies a passos pioners i decidits tan determinants com aquest.

Les noves generacions de polítics podem mirar lluny perquè d’altres van obrir camí. I ens recorden el compromís públic i la voluntat de superació i de fer millorar les coses.

La política al servei de la ciutadania

• Aquest exemple em permet fer una altra afirmació absolutament pertinent: la política ha assolit grans metes en benefici de la societat.

Si alguna cosa ens diuen trajectòries com la d’Ernest Lluch és que la política és honorable, és altruista, és combativa, i també és -sobretot ha de ser- tremendament útil.

Com suggereix una frase del Nobel d’Economia suec Gunnar Myrdal, que Lluch feia seva, per fer progressar la societat, és tan necessari ser rebel com competent (la frase original és: “és molt més fàcil ser un conformista que un rebel competent”).

3

I la política només pren tot el sentit quan s’aproxima veritablement al ciutadà. Quan li presta servei i al mateix temps l’implica, quan l’escolta i al mateix temps l’acompanya. La política, al cap i a la fi, és un exercici més de ciutadania.

“M’agrada la gent que no només és un gran músic, un gran matemàtic o un gran economista –deia l’Ernest l’any 99- sinó que també son grans persones, grans ciutadans”.

I ell va donar-ne bon exemple: era un gran economista, però per damunt de tot va ser un gran ciutadà.

Un ciutadà que va portar el compromís amb les llibertats col·lectives i la seva pròpia llibertat fins a les últimes conseqüències.

Per això Lluch no va deixar mai de militar en el Partit Socialista ni de reivindicar en el seu si la seva independència per proposar i discrepar, i per dialogar.

El treball polític ha de ser una suma d’esforços personals per construir cooperativament, des del diàleg i la discrepància, accions a favor de l’avenç de la col·lectivitat.

Aquesta és una faceta seva que conec de prop i que provocava alhora atracció i admiració entre els joves militants que vèiem com un catedràtic i exministre no dubtava mai a dir la seva, encara que no fos allò que els altres volien sentir.

4

Reinventar-se, la clau de la política progressista.

• La figura de Lluch em suscita una tercera afirmació: la política s’ha de saber reinventar.

Ernest Lluch va ser un inconformista, que mai no va tenir por de dir el que pensava i que va lluitar amb coratge per les seves conviccions. I aquest és un ingredient bàsic per al que ha de ser un actiu essencial en política: la capacitat de reinventar-se.

La política ha de ser capaç d’anticipar els canvis, i en tot cas saber-s’hi adaptar i conduir-los a partir d’uns valors clars i alhora una actitud permanentment oberta.

• I quan dic política, em refereixo sobre tot a l’acció concebuda, explicada, compartida i exercida des del progressisme.

Si algú no pot dimitir mai de la capacitat de reinventar-se, de la capacitat d’innovar, aquests som els progressistes.

Si algú ha de situar-se sempre al capdavant de la voluntat transformadora, de la voluntat de fixar nous horitzons de futur, aquests som els progressistes.

Si algú ha estat, i ha d’estar a prop del ciutadà, som els progressistes.

5

El millor socialisme

• L’Ernest era el rostre del millor socialisme.

D’aquell que va transformar un país des de zero, i va contribuir a redistribuir la riquesa i a socialitzar el benestar. D’aquella generació de socialistes que van fer front, com deia ell, “a la por a la malaltia sense assistència, a la vellesa sense recursos, o al no poder estudiar si es tenen condicions i ganes”.

• Els socialistes som i ens sentim hereus d’Ernest Lluch. Com també som fidels al llegat de moltes altres persones, que han fet de la suma de trajectòries i esforços individuals una història col·lectiva d’èxits.

Som hereus del Moviment Socialista de Catalunya, encapçalat per Josep Rovira, Josep Pallach, Joan Reventós i Raimon Obiols. D’aquells que van contribuir a mantenir l’esperit de la socialdemocràcia durant la dictadura franquista.

Som hereus, també, del Front Obrer de Catalunya, que de la mà d’Isidre Molas, Pasqual Maragall, Narcís Serra o Josep-Ignasi Urenda, van generar i foren expressió de la nova esquerra.

Som hereus del PSC-Congrés, dels que com Alexandre Cirici, M. Aurèlia Campany, Llimona, Serrat o Ràfols Casamada, es van anar incorporant al socialisme ja en democràcia.

6

I som hereus del Congrés de la Unitat del 1978. Però sabem molt bé que la Catalunya del 2010, i la que volem portar al 2020, és molt diferent de la que vivíem el 1978.

• Tots aquests noms ens fan notar la importància dels orígens que un no pot oblidar mai, dels valors que han d’inspirar l’acció política, i dels equilibris que de vegades cal refer.

Tots aquests noms han estat protagonistes de moments crucials i especialment durs pel nostre país, i també de les conquestes polítiques, socials i nacionals que han estat capaços d’assolir.

Per això sabem que guanyar la partida sempre és difícil. I que és difícil revalidar-la. Però sabem que és possible.

Catalunya i “les Espanyes” de Lluch

• Catalunya obre una nova etapa política. I en aquests context, el record de la figura d’Ernest Lluch també és especialment oportú.

• Lluch estimava i vivia amb intensitat moltes Espanyes. I allà on fos, va mirar d’entendre sempre com era la gent que hi trobava i posar-se en la pell dels altres.

Va exercir de català allà on va anar: sense deixar de manifestar la singularitat de Catalunya, va apostar sempre per l’entesa i la concòrdia.

7

Lluch posava en valor i defensava la diferència perquè és de la unió entre diversos com s’enforteix la cohesió.

• Aquesta ha de ser, ara, renovada, la via a seguir en aquests moments complexos per Catalunya i la relació amb Espanya.

Entendre’s és possible. Però s’han de donar unes condicions:

- que les parts s’acceptin com són i com volen ser,

- que es puguin expressar de igual a igual i amb plenitud i lleialtat,

- i que les bases de la relació estiguin clares.

I quan es tracta de bases clares, sovint el pragmatisme aporta més motius de clarividència que les essències portades a l’extrem. De la mateixa manera que el pragmatisme no ha de suposar cap renúncia, si no tot el contrari: assolir fites concretes a partir de les idees i les conviccions.

Per això la nostra història també parla, i ho fa en un lloc inherent a la nostra personalitat, de fer créixer l’autogovern i defensar la identitat de Catalunya, i d’un esforç constant per democratitzar l’Estat i fer-lo avançar cap a una perspectiva plurinacional.

8

Barcelona al capdavant: catalanitat i progrés.

• Barcelona és avui creditora de molts dels valors que Ernest Lluch personificava.

• Ho és per què és la millor targeta de presentació de Catalunya i Espanya, i possiblement el seu actiu més sòlid.

Perquè vol ser reconeguda i situar-se al capdavant de Catalunya i Espanya.

Perquè Barcelona és un argument pràctic i tangible de la Catalunya orgullosa i de l’Espanya plural. I com a tal pot exercir més de nexe d’unió que d’argument de separació.

• I ho és per què manté viu un camí d’ideals irrenunciables a favor d’una prosperitat que no deixi ningú enrere; cap barri, cap carrer, cap vorera, cap escala.

Una prosperitat que forma part d’un camí traçat fa temps, que sovint s’ha conegut com a model Barcelona, i que encara té un llarg recorregut per davant.

9

És el camí que permet a Barcelona fer bandera de la modernitat i mantenir viva la capacitat de reinventar-se. I representar l'esperança en el futur i la confiança en la gent.

No ens conformem, iniciem la represa a Barcelona

• No ens podem conformar amb el que tenim. A Barcelona ho sabem molt bé. Perquè a Barcelona mai ningú li ha regalat res, ens ho hem hagut de guanyar tot.

Si Ernest Lluch s’hagués conformat amb el que teníem, no hagués universalitzat el sistema sanitari; i si hagués pensat que el conflicte basc mai no tindria solució, no hagués emprat tantes energies en afavorir el diàleg.

Barcelona ha après molt d’exemples com el d’Ernest Lluch. Ha après a no fer-se petita quan les circumstàncies l’impel·lien a liderar una resposta eficaç. Però sobretot ha après que cal estar amb els qui avancen, innoven i arrisquen.

• Estem i estarem al costat dels barcelonins que s’omplen de coratge per tirar endavant en moments difícils com els actuals. Per què segueixin treballant amb el valor i la perseverança que exemplifica la trajectòria d’Ernest Lluch.

Els valors pels quals Lluch va viure i va morir, són els que ara hem de saber recuperar i revalidar. Amb la mateixa convicció i amb la mateixa capacitat per contrastar-los amb la realitat. Perquè Lluch va ser un idealista des del més profund realisme, un transformador de realitats a partir dels millors ideals.

10

• El seu llegat ens diu que Lluch va produir molt en tots els àmbits, i no va dubtar a compartir molt amb tothom. Per això som tants avui aquí.

Estem amb Ernest Lluch. I estem amb Barcelona.

Perquè és un moment de represa, i la represa comença a Barcelona. Perquè Barcelona és capital per al futur de Catalunya i el futur de les ciutats. Perquè a Barcelona els valors del progrés esdevenen realitats.

A tots, moltes gràcies.

11