ABRACADABRANT!Núm. 20 Febrer 2014

LOVEandHATEHe decidit odiar‐te.

Em resulta més còmode,així serà més divertit.

Serà més pràctic començar una nova relació d' aversió.A veure, si és veritat que la frontera

de l'amor i l'odi és fina.Estic cansat de combatre!

Francament, ja sé que t'estimo,i tu amb falses veritats dius que

m'estimes.Si em busques fujo,

si fujo no em busquis.Això nostre s'ha acabat.

Enric deTierz

Abracadabrant!Edició i redacció: Enric de Tierz, Cris López, Enric Bergadà i Alba Vilaplana.Portada: Diana Borbón Cuchí.

LOVEandHATEHe decidit odiar‐te.

Em resulta més còmode,així serà més divertit.

Serà més pràctic començar una nova relació d' aversió.A veure, si és veritat que la frontera

de l'amor i l'odi és fina.Estic cansat de combatre!

Francament, ja sé que t'estimo,i tu amb falses veritats dius que

m'estimes.Si em busques fujo,

si fujo no em busquis.Això nostre s'ha acabat.

Enric deTierz

SOBRE EL SENTIMENT TRÀGIC DE LA VIDAMiguel de Unamuno. Filòsof? Poeta? Polític? Ell ens podria contestar–igual que don Quijote‐, yo sé bien quién soy; alertant‐nos sobrel’error quotidià d’intentar capturar l’existència amb conceptes, ireduint‐la a allò que puc categoritzar, tot excloent com a no real,allò que se m’escapa o que em desborda.És dins d’aquesta dicotomia entre el que s’ha establert com aracional, i el que jo experimento dins meu, d’on neix el sentiment

tràgic de la vida, títol d’una gran obra d’Unamuno. Com puc donar una explicació del mónsols amb la raó, tal com pretenen alguns filòsofs o científics? Pot l’explicació racionalsaciar, omplir de sentit, la meva vida particular?Segons Miguel, l’home experimenta abans que res, que és en el món, i que el temps li jugaen contra. El sentiment de finitud s’imposa a qualsevol raó. Unamuno ataca a lesentranyes de l’home, i assenyala amb gran lucidesa que encara que jo em mori amb ús deraó i amb una explicació raonable... això importa davant del fet de deixar de ser? Jo vullser, i ser sempre, i ser‐ho tot!És que potser no notem ja ara, amb el pas dels anys, com ens defuig lentament la vida delcos? I no es revolta el nostre cor, la nostra ànima, tot el nostre ser? I no és aquesta lacaracterística que ens fa més humans, i no pas la racionalitat? Unamuno ja ho diu, que ésaquest home, de carn i ossos, del que s’ha d’ocupar la filosofia i la vida, perquè al final detants sistemes i teories, sóc jo, sola amb mi, i l’angoixa de la mort, allò que em semblamés autèntic. En l’home, el desig de ser infinit, etern, immortal, és més real que lacausalitat, la inducció, o les conclusions lògiques d’axiomes.Allò més veritable, serà allò que ens impulsi, encara que es contradigui amb el món;perquè no hi ha res pitjor que una veritat lògica o racional, d’acord amb els fets exteriorsdel món, però que castra el moviment de l’home, que el deixa quiet, mort en un racó.Segons Miguel, l’autoritat del món de fora, no està per sobre de l’autoritat del món dedins. El criteri racional, aïllat de tot el que és l’home, no és suficient. Hi ha les raons delcor.

Hay que ganar la vida que no fina,con razón, sin razón o contra ella.

Si hi pensem bé, no és aquest desig d’immortalitat una prova de la felicitat immensa queexperimentem en la vida, malgrat ser finits i limitats? Aquest desig de perpetuar‐se, devoler ser déus, no és pel poder ni pel coneixement, és pel fet de poder ser sempre, i quetu també ho siguis. Perquè t’estimo, vull que no moris mai.

Cris López

DE LA BONDAT A LA BELLESA

De nou torno a escriure sobre literatura russa. Aquest cop reflexiono sobrela lectura de la novel·la L’idiota del gran Fiodor Dostoievski. L’idiota ésrecordat per la seva cèlebre sentència que apareix dins el llibre: labellesa salvarà el món. Al llarg de la novel·la es menciona molt laparaula bellesa, i es pot considerar que és l’autèntica protagonista. Però el temaprincipal és la bondat, la bondat d’un home.Durant la meva lectura m’he vist obligat a remarcar una sèrie de frases quem’han fet aturar i reflexionar sobre el que es diu sobre la bondat i la bellesa, i lesemocions que experimenten els protagonistes del llibre. Us presento les mevesreflexions sobre aquests dos conceptes i com estan tractats en el llibre amb unextracte de 4 frases:

“Em consideren un idiota, però tanmateix sóc intel·ligent i ells no sen’adonen... ”Aquest és el pensament del protagonista real del llibre, és el príncep Mixkin queretorna a Peterburg després de passar una temporada a Suïssa per recuperar‐se dela seva malaltia.El protagonista als ulls de la gent és considerat un ase, un idiota. Però ell, éssimplement un home bo i actua amb bondat. La bondat és una virtut que costaacceptar a la societat tant al segle dinou com ara. Aquest és un defecte que calcorregir, no ens hem de fiar de la primera impressió que causa la bondat perquèquan coneixem un home bo ens hem de deixar encisar per la seva sensibilitatradiant.

“Ah, si fos bona. Tot estaria salvat.”Si hem de vincular la paraula bellesa a un personatge de la novel·la, és NastàssiaFilíppovna que és sorprenentment bella.S’anomena la seva bellesa a partir de l’aparició del seu retrat. El príncep Mixkins’encapritxa de la seva curiosa bellesa i s’esforçarà per ajudar‐la i l’intentaràsalvar, però el príncep amb la seva bondat no podrà aconseguir‐ho. Sap que ellano és bona perquè el seu esperit i la seva bellesa està pertorbades. I ella tambého sap, i això els fa ser una parella impossible, perquè ell és bo i ella no.Queda demostrat en una carta que li escriu al príncep Mixkin:“[...] vós sou per a mi la perfecció! Tinc, però, també un pecat pel que fa avós: us estimo. I la perfecció, de fet, no es pot estimar [...]”

“ – I us casaríeu vós amb una dona així? –prosseguí Gània.– Jo no puc casar‐me amb cap dona, estic malalt –manifestà el príncep.”Aquesta és la conversa entre el príncep Mixkin i en Gània, referint‐se al retrat dela bella Nastàssia.Diu que està malalt, però aquesta no és la paraula correcta. Ell és bo, i per culpade la seva bondat està convençut que mai estarà amb cap dona. És per això quecreu que no es casarà, perquè la bondat d’un home provoca la infelicitat,sobretot a les dones.

“[...] És veritat, príncep, que una vegada vau dir que el món seria salvat perla «bellesa»? Senyors – cridà en veu alta a tots‐, el príncep afirma que labellesa salvarà el món! [...]”Aquesta bella declaració s’expressa en una celebració del príncep. La diu unpersonatge en veure el príncep molt feliç i pensa que està enamorat.Segurament és així, el príncep utilitza aquesta sentència (encara que mai lapronuncia) per expressar la sensació que percep i el sentiment més proper quepot definir un home bo que ha pogut palpar la bellesa és l’enamorament.El príncep està immers en aquesta situació plena de felicitat perquè per fi potgaudir de la bona i autèntica bellesa proporcionada per l’aristòcrata AglaiaIvànova....

Són poques les frases analitzades però crec que aquesta és l’essència de labellesa, almenys això és el que he pogut extreure. Ja es diu en la novel·la que labellesa és un enigma i és difícil jutjar la bellesa; els que som bons no estempreparats.Recomano la lectura de L’idiota a tots aquells que creuen en la bondat i en què labellesa salvarà el món. Crec que els conceptes de bellesa i bondat estaníntimament vinculats; un depèn de l’altre. No hem d’oblidar que allò que és bo ésbell i allò que és bell és bo.

Buscapé

Tempesta tenebrosa

Un embat de dolor precís i humit s'escolaper la cleta del temps, escarràs de recordsentapissats amb calç renuents a morir.Empès a contracor pel tobogan dels anys,caus matusserament damunt fullam marciti veus el rastre ocult de la cendra dels dies:la soledat del món les tardes de diumengeescoltant el gemec d'un transistor malalt,els anhels matxucats amb la permesa mandrade l'enjogassament balb de la pubertat.Tenies una vida i molts anys per malmetre‐la,però els carrers cremaven i les llarss'enfonsaven.Veies gossos salvatges corrent en la nita l'habitació de trista llum ictèricai t'hauria agradat tallar‐te les parpelles;tot era tan escàs que no volies ressi no ho tenies tot.Elefant abaltit per llargs hiverns de llauna;coneixes el teu cor, ignores el dels altres.

Enric Bergadà

De la comoditat a la comunitatLa comoditat la definiria com treballar, en una feina que segurament no et diu res i,com a conseqüència, viure amb pensaments reiterats del que hem de fer, del que varemfer, del que hauríem pogut fer. Fer coses que no van amb tu i, conseqüentment, deixarde banda el present i esperar que arribi aquell moment imaginari en el qual tenir tempsper fer tot el que no t'has permès fer. Pensar en diners, despeses i sense adonar‐nos,oblidar‐nos de nosaltres mateixos i, així, no notar el pes, la gran responsabilitat i tambéla gran joia que comporta ser amo de la mateixa vida.

Surts al carrer, i mires amb ulls de nena el teu voltant, i què hi trobes? Persones que jano semblen persones. Semblen fora de si. L’un que mira el mòbil, l’altra que sembla queparli sola, però que parla amb els auriculars a un interlocutor imaginari. L’altre amb unamirada cap a l’infinit, amb una cara que sembla incapaç de somriure. Actues, amb corde nena, i proves de fer una abraçada, per veure com reaccionen, i la seva actitud etsorprèn; és més o menys la mateixa que tindrien davant d’un atracador! I finalment etpreguntes: On ha anat a parar la tendresa?

Llavors tens la sensació que potser hauríem de seguir la natura, d’abandonar ciutats itornar a la terra i canviar la comoditat per la comunitat. Viure en manades i ser lliures.Deixar estar qualsevol substitut d’aquella felicitat que et pot oferir un grup que creix ies renova. Hi ha gent que la busca dins d’una parella, dins d’una botiga, dinsl’ordinador, dins d’un cos, dins d’un llibre sagrat, dins d’una ampolla, dins un paper deliar... Només pel desig de sentir‐se formar part d’una cosa, que es diu humanitat. Sentirque estem units tot i ser cadascú de nosaltres, únic.

Potser amb l’era industrial ens hem preocupat de desenvolupar només el cap, deixant debanda allò que ens fa sentir vius. Aquelles coses que passen sense adonar‐te’n quan etsents més “tu” i comparteixes coses precioses amb qualsevol, li parles d’una manerapropera, contrastes opinions, escoltes noves idees i les dus a terme, per què no? Desobte et poses a ballar perquè sí, perquè et ve de gust. I vius, rius, plores, t’enrabies isents por i ho mostres, així, tal com raja, davant dels altres, senzillament.

Potser, de tant en tant, deixar de creure en l’estabilitat, és més, desafiar‐la. Triar tucap on va el vaixell sense esperar que vinguin bons vents. Pensar, ni que sigui per uninstant, que no necessites res per complir els teus somnis, i començar a caminar cap aell, potser amb por, però sense parar‐se, amb una mica de voluntat a les butxaques. Itrobar pel camí persones que semblen ja conegudes i admirar la posta de sol, dormirabraçats, somiar junts i veure que no ets tan estrany com et penses, que són com tu ialhora diferents. Que la llibertat de descobrir‐vos us porta a la veritat.

Tanit Amorós

Tempesta tenebrosa

Un embat de dolor precís i humit s'escolaper la cleta del temps, escarràs de recordsentapissats amb calç renuents a morir.Empès a contracor pel tobogan dels anys,caus matusserament damunt fullam marciti veus el rastre ocult de la cendra dels dies:la soledat del món les tardes de diumengeescoltant el gemec d'un transistor malalt,els anhels matxucats amb la permesa mandrade l'enjogassament balb de la pubertat.Tenies una vida i molts anys per malmetre‐la,però els carrers cremaven i les llarss'enfonsaven.Veies gossos salvatges corrent en la nita l'habitació de trista llum ictèricai t'hauria agradat tallar‐te les parpelles;tot era tan escàs que no volies ressi no ho tenies tot.Elefant abaltit per llargs hiverns de llauna;coneixes el teu cor, ignores el dels altres.

Enric Bergadà

Més informació, subscripcions, suggeriments i propostes a clubabracadabrant@gmail.comi també al Facebook (ClubAbracadabrant)

Podeu consultar tota la col·leció a: http://issuu.com/abracadabrant/

Aquesta és una revista inquieta, si arriba a les vostres mans que no s'estigui quieta.Feu‐la córrer!

Tempesta tenebrosa

Un embat de dolor precís i humit s'escolaper la cleta del temps, escarràs de recordsentapissats amb calç renuents a morir.Empès a contracor pel tobogan dels anys,caus matusserament damunt fullam marciti veus el rastre ocult de la cendra dels dies:la soledat del món les tardes de diumengeescoltant el gemec d'un transistor malalt,els anhels matxucats amb la permesa mandrade l'enjogassament balb de la pubertat.Tenies una vida i molts anys per malmetre‐la,però els carrers cremaven i les llarss'enfonsaven.Veies gossos salvatges corrent en la nita l'habitació de trista llum ictèricai t'hauria agradat tallar‐te les parpelles;tot era tan escàs que no volies ressi no ho tenies tot.Elefant abaltit per llargs hiverns de llauna;coneixes el teu cor, ignores el dels altres.

Enric Bergadà

Et buscodins del sonmar endinssota el sòl

dalt del cim.T’empaitot’invento

t’emprenyot’estimot’escupo.Despertadepressa!El cel caul’ocell fuigl’amor morl’àngel tus!

Redéume’n vaigben lluny.

Déudorm.