a la Ció

1

a la Ció

3

He naufragat en una mar profonda:no em parleu de platges.Tu, amiga, mereixesun cant sense falliments

Llibre d’amic, de Joan Vinyoli

5

Quan jo mori, compartiu el que quedi de mi amb els nens.

Si necessiteu plorar, ho feu pels vostres germans que caminen al vostre costat.

Abraceu als altres i els hi doneu el que vulgueu donar-me a mi. Us voldria deixar una cosa, quelcom millor que paraules o sons: Cerqueu-me en la gent que vaig conèixer i vaig estimar. I si no podeu viure sense mi, deixeu-me viure en el vostre cor, la vostra ment i els vostres actes de caritat.

Podeu estimar-me més deixant que les mans toquin altres mans i regalant felicitat al qui la necessita. L’amor no mor, les persones sí.

Així doncs, quan de mi no quedi més que amor, entregueu-me.

‘Vitaminas para el alma’ de J.Canfield

7

Introducció

9

Aquest és un recull de les intervencions que van formar l’acte que INTRESS va organitzar en homenatge a la Ció, germana i amiga, col·laboradora i amiga, mestra i amiga.

Cada apartat consta de la presentació que varen fer la Pilar Núñez i la Belén Albizu, seguit de l’escrit que va llegir el/la ponent.

M’he permès la llibertat d’afegir dos escrits a modus de pròleg: la ressenya de la Meritxell Campmajó, directora del CAUI, per a la revista d’INTRESS, i una carta de la Reina Capdevila, una cosina nostra que, amb quatre ratlles, ens porta a la infància i adolescència de la Ció: tota trajectòria comença en aquesta època.

I dos epílegs: un de la mare, que fa un seguiment dels últims dies de la Ció, i un altre que vol ser un agraiment a tots els que heu organitzat aquest acte, un reconeixement que la Ció, que no buscava lloances però agraïa els piropos, hauria acceptat, vergonyosa, “a regañadientes”.

Toni Barjau, tardor de 2009

11

Pròlegs

13

Meritxell Campmajódirectora del CAUI Josep Pallach

La Ció era una persona molt compromesa amb el món de la infància i els serveis socials.

Era un punt de referència per a molts professionals del nostre centre; la seva experiència i les seves idees han marcat estil i ens deixa un pòsit important de la seva saviesa en el seu tan estimat CAUI.

Era una persona forta i valenta que sabia plantar cara a les adversitats i que ens va ensenyar a buscar més, a aprendre més, a conèixer, escoltar i comprendre. Com diem al CAUI, estem tristos pel dol d’aquesta pèrdua, però estem contents d’haver tingut l’oportunitat d’aprendre d’ella i amb ella; d’haver-hi compartit el repte de treballar amb els nens, les nenes i les famílies.

A part del CAUI, la Ció formava part del projecte de l’entitat INTRESS i col·laborava activament amb altres serveis d’INTRESS. Per tant, per a no-saltres és una pèrdua molt important perquè perdem un talent però, per damunt de tot, perdem una amiga.

15

Reina Capdevilacosina

Estimada Ció,ara que no puc ser aquí, ara que he rebut la noticia com un fort sotrac, em vénen a la memòria moments viscuts al teu costat.

De nena, quan jugava amb la Lali, l’Eulàlia llavors, i en Toni, tu erets la cosina gran. Els teus projectes, les teves idees, els teus estudis... eren model d’admiració (fins i tot el teu nom trobava fort, original, bonic: Ció).

Després, de jove, la coral, les classes d’anglès i el barri que vam com-partir.

En la teva lluita amb la malaltia has tornat a esdevenir un model. El darrer dia que ens vam trobar al TNC vam riure. I les teves ànsies de vida eren tan fortes que vaig quedar convençuda que guanyaries. El darrer correu que et vaig enviar ja no va tenir resposta.

Avui, a 12.000 Km de distancia, vull compartir l’amor i l’enyor per tu. Amb dolor, ràbia i impotència, però amb la serenitat i la pau que tu em vas transmetre.

Ara vull compartir el silenci amb tu.

Reina

17 d’agost de 2009, Santa Cruz de la Sierra, Bolivia

17

Homenatge d’intress a la Ció

Pati Llimona, 20 d’Octubre de 2009

19

Bona tarda a totes i tots i en especial els germans i la mare de la Ció.Avui ens hem reunit una part molt significativa de la xarxa personal, professional i estimada de la Ció per homenatjar-la.Volem que aquest acte sigui per gaudir i celebrar haver format part de la vida de la Ció i, també, que ella hagi format part de la nostra.Li hem demanat a la Presidenta de l’entitat, INTRESS, que ens ajudi a començar.

1. Benvinguda.

21

Aquesta tarda la Ció ens convoca a les persones que vem compartir amb ella la vida des de diferents llocs, des d’experiències diverses, des de l’amistat o la professió, però sempre des de l’apreci, des del respecte....des de l’afecte.

Gràcies per acudir a aquesta cita. Des d’INTRESS sentiem la necessitat de reunir-nos al seu voltant, de recordar-la, de celebrar que vem tenir la sort de que formés part de les nostres vides.

M’agrrada evocar-la quí, avui, recordant l’última tarda que vaig com-partir amb ella: Barcelona, 27 de Maig, Assamblea annual de sòcies i socis d’INTRESS. Érem a punt de començar i va arribar la Ció i tots ens varem alegra de que hagués vingut. i escolta, intervé, qüestiona, proposa, riu, en fí, la Ció de sempre. Com l’enyorarem!

La Ció era sòcia d’INTRESS des del mes de Maig de 2005, però la seva història de treball a INTRESS és molt llarga. El seu compromís amb la in-fància i els Serveis Socials han sigut referència i motor per a molts professi-onals d’aquest sector. Sempre ha estat vinculada als serveis d’INTRESS dins l’Àrea de Família, molt especialment a INTRESS Catalunya.

El seu treball a INTRESS s’inicia en el 1987, amb el disseny i posta en marxa del Servei asesor d’acolliments familiars, assessorant i supervi-sant ajuntaments i comunitats autònomes per a l’organització de serveis d’acolliment familiar.

En el 1992 comença a treballar al Centre d’Acolliment I Urgències per a la infància “Josep Pallach”, CAUI, de Barcelona com a treballadora social i terapeuta familiar en el marc d’un equip interdisciplinari.

A partir del 2002 ho combina amb el Centre d’Atenció a les Families, CAF, com a assessora i terapeuta de famílies en crisi.

Al llarg de molts anys a estat mestra de professionals a través dels cur-sos de Formació especialitzada en intervenció psicosocial amb famílies en dificultat o risc social, en programes de protecció infantil, en acolli-ment familiar, així com en la supervisió de professionals.

Persones com la Ció em ratifiquen en el convenciment que el millor d’INTRESS és la seva gent.

Montserrat Castanyerpresidenta d’INTRESS

23

La Escuela de Trabajo Social en la que ella se formó y años más tarde la acogió como maestraElla estaba muy satisfecha de compartir su actividad laboral entre la experiéncia de trabajo en primera linea y la docéncia. Son muchas las compañeras y algunos compañeros que aprendieron con ella que la atención a las personas y, en especial, a los niños y niñas, necesita profesionales que sepamos mirar la realidad con el corazón.

2. Escola de Treball Social.

25

Estimada Ció,te n’has anat sense despedir-te, sense fer soroll, com tu volies, no eres un dona d’anar darrera de ningú, eres tu mateixa. Forjada en el teu caràcter i en la teva individualitat. És difícil descriure’t en paraules.

Tu eres la meva mestra a la Supervisió de les pràctiques quan jo tot just m’endinsava en la professió del treball social. En aquell temps reco-llies patiment de tot el què vivia i m’ajudaves a aturar-me a pensar, men-tre ampliaves amb escreix els anàlisis que fèiem els alumnes temorosos que comencen a caminar. Et sentíem a prop, i sempre ens feies costat amb bon humor, però sense descuidar-te de dir res.

Pensaves sempre el que deies i la forma de dir-ho. Recordo com les teves metàfores provocadores feien que fos significatiu el què calia apren-dre. Destacaria la coherència i qualitat dels teus anàlisis nodrits de la teva experiència professional i fons teòric, sempre en la línia de protegir i vet-llar el patiment dels nens i les seves famílies. L’educació no està renyida del sentit de l’ humor i tu ho sabies més que ningú.

Recordo que sortia corrents de classe cap la biblioteca per anar a bus-car els llibres que recomanaves. Alguns d’ells, sobre resiliència i treball sistèmic amb famílies han estat imprescindibles en la meva trajectòria i, sense cap dubte, han estat substància per la formació de molts dels alum-nes que han passat per les teves classes. Niños maltratados, de S. Cirillo, n’era un dels teus preferits.

La nostra relació va anar fent camí i no vam deixar mai de seguir-nos la pista. Aquest fil es va estrènyer quan vaig iniciar-me en la funció docent: fixa’t, tornava a tenir-te al costat, quan novament feia les meves primeres passes. Tu sempre per davant, enmirallant-me. Recordo algu-nes anades al cinema, i sopars per parlar-ne, i després com m’acollies a casa teva, per no haver de tornar a deshora cap a Vic.

Més endavant he d’agraïr- te totes les estones en les que vam com-partir els teus viatges en vaixell de vela per la mediterrània i les meves tempestes de maternitat. Sempre em sentia a gust, perquè trobava amb tu la comprensió, l’afecte i, sobretot, m’emportava les butxaques plenes

Núria Pratex-alumne de l’Escola de Treball Social

26

d’un element nou per pensar la relació amb els fills, la funció docent i la vulnerabilitat del món.

Els darrers temps en la malaltia no et van faltar mai les ganes per veure’ns i celebrar-ho al costat del mar, poques vegades parlant de tu, i sempre oberta als altres: Explica’m -em deies-.

Per a mi tu ets la noia dels blaus, del mar, amb tocs de color vermell, que ha estat una gran mestra, companya i amiga.

Gràcies Ció.

27

Ció siempre recurria a sus primeros años de experiéncia profesional. El proyecto de pisos para niños y niñas con Mabel, Beli y otras com-pañeras, se concretó, años más tarde, en la Granja Escuela Sinaí En Ció marcó una impromta de compromíso y de implicación que siempre exigía en el trabajo con la infància.Le hemos pedido a sus compañeras que den voz a esta experiéncia.También les agradecemos su generosidad. Ellas han querido regalar en este acto la organización del pequeño refrigerio que despues facilitarà el encuentro entre nosotros.

3. Granja Sinaí

29

A la Ció, en memòria del temps que vem compartir i treballar juntes.Corria l’any 1973 quan varem retrobar-nos amb la Ció en una institució al carrer Rosselló de Barcelona, l’Obra Social de Alojamiento Juvenil, que acollia nens i noies del Tribuna Tutelar de Menors.

Tenia dos centres: un pis de noies amb moltíssimes dificultats i una llar d’infants. Ella treballava de secrtaria.

Un any més tard es van voler introduir en la Llar d’Infants alguns canvis necessaris i la Ció va ser la primera a sumar-se al projecte com a educadora.

Estava en el carrer Bailèn 102, principal 1era. Una adreça que, de ben segur, va quedar gravada en les nostres vides per sempre!

A la llar d’infants, “el piso de los niños”, li deiem, hi vivien 10 nens i nenes d’edats compreses entre els 2 i els 9 anys. Vàrem començar amb il·lusió i posant, com es diu, “toda la carne en el asador”.

Els nens vivien en el pis i anaven a una escola del barri, l’escola Sagra-da Familia, i els més petits a la guarderia. Asistien també a activitats del barri: l’esplai, el cau, a dança, ...

Poc a poc, amb l’entusiasme que us he dit, varem anar treballant perquè cada moment fos important i cuidat: per exemple...recordem una anècdota de la Ció en la que, fins i tot el color de l’arròs era important! Deia “vull que es mengin un arròs com Déu mana...I si em descuido ja m’ha han barrejat tot!”.

Sí, procuràvem que cada moment fos important i cuidat: el d’anar a l’escola, el del dinar, el dels deures, les dutxes, el de jugar, el d’explicar contes, el de cantar cançons de bressol, el de celebrar festes, el d’anar al parc o les vacances,...el de tenir temps per parlar...per escoltar...per fer i refer una història, la de cada nen i també les nostres.

A més, sempre ens arribaven aires de l’altra banda de l’equip, treballadors de l’altre centre, presents actualment en aquesta sala, que ens interrogaven: “els nens riuen més...han canviat de color i estan més guapos...se’ls veu con-tents...però, ja superviseu? Com és que encara no heu buscat una escola es-pecial pel Javi? És important que col·laborin en les feines de casa, estructura molt! Hauríeu de descansar...si voleu us donem un cop de mà...!

Beli Baixaseducadora de la Granja Escola Sinaí

30

Posteriorment es va dissoldre la institució i molts treballadors dels dos equips pedagògics varem fundar una nova associació, ARANI, amb totes les dificultats que això suposa (ho sabreu tots els que heu posat en marxa algún projecte d’aquest tipus!)... I varem continuar amb els dos centres: entre altres coses, teníem un interès especial en que no es trastegessin els nens i les noies, que hi hagués continuïtat.

I és així com vam poder treballar amb la Ció i altres educadors, pri-mer al carrer Bailèn i després a la Diagonal, durant nou anys, amb alguna entrada i sortida en un grup de nens molt estable: Montse, Maribel, Javi, Mònica, Santi, Benedicto, José Antonio, Adolfo, Conchi, Diego i Matil-de, a qui molts dels amics i familiars de la Ció heu conegut, heu portat de la mà, heu acompanyat amb el 600 o heu tingut a casa.

No se si amb tres minuts us he pogut transmetre la màgia d’aquell “piso de los niños”. Vaig a intentar-ho: Caldria música de fons i el soroll de cotxes del carrer Bailèn, una mica de colònia barrejada amb olor de truita de patates:

Les set d’un dia qualsevol, Ana a la cuina, els nens acaben de dutxar-se, la Ció està marcant bates de l’escola i vigila els petits, se la sent parlar de lluny i se senten riures, Montse para la taula, Benedicto i Maxi, ja en pijama, miren els dibuixos a la tele, Maribel i Mónica juguen a disfressar-se i Conchi se les mira, avui celebrem l’aniversari de José Antonio i està emocionat i no para de sortir i entrar de la cuina, sona el timbre: ha vin-gut una educadora que ha vingut per celebrar l’aniversari. I José Antonio surt a rebre-la content i va mirant el que porta per saber si porta algun re-gal, Ana crida a sopar i es forma un grupet a la cuina, la Ció pregunta: el pastís està controlat? On son les espelmes? Javi tu lo llevarás! Donde está Adolfo?, el Santi apareix perquè no es pot posar la sabatilla i ploriqueja, la Mónica se’l mira: ¡eres un llorón! i l’ajuda. I l’història continua; poc a poc anem vivint els moments...

No se tampoc si he sabut transmetre com aquests nens varen ser im-portants per a la Ció. De ben segur, és una etapa que no hauria esborrat mai. També de ben segur, la Ció ha quedat inscrita per sempre en la seva infància i les seves vides.

31

I l’experiència va anar tirant endavant i la Ció va deixar el pis per tre-ballar d’assistent social, però sempre va estar ajudant i reforçant I, fins i tot, va tornar a treballar com a educadora en un moment que no arribava una subvenció i semblava que l’única sortida era que els nens anessin a una altra institució. Sempre vem poder comptar amb ella.

Finalment aquest pis es va tancar l’any 1983. Al tancar els pisos, ARA-NI va seguir endavant amb el seu projecte educatiu en el centre que actu-alment és la Granja-Escola Sinaí, també al barri Sagrada Familia.

La Ció, que ja no treballava a l’institució, va seguir recolzant la nostra tasca formant part de la Junta Directiva, que era realment important i necessari, fins fa molt pocs anys, i ha estat sempre una persona important i estimada per nosaltres.

Ara, al tornar de vacances, a la pissarra gran de la cuina de l’Escola hi ha hagut durant molts dies una poesia dedicada a la Ció que deia:

Floriran altre cop les oliveresi tornaran a fer-te companyiala dolçor de la neu dalt la muntanyai la pluja suau en l’herba finai el somriure del món en contemplar-se.

33

El Col·legi de Treball Social aixopluga a tots els professionals de l’àmbit social.Ha estat un honor comptar amb les col·laboracions d’una col·legiada que sempre va estar orgullosa de la seva professió.

4. Col·legi de Treball Social

35

Núria CarreraPresidenta del Col·legi de Treball Social de Catalunya

Aquest és un acte per poder tenir paraules d’agraiment, per poder tenir paraules d’emoció, i per compartir amor i valors amb una persona que tots estimavem. Primer de tot, com a presidenta del Col·legi i en nom de tota la col·legiatura, de la Junta de govern i també del Consejo General de Colegios de Diplomados en Trabajo Social vull donar les gràcies a totes les persones i les organitzacions que heu gestionat aquesta trobada, aquest merescut homenatge a la memòria de la nostra companya i amiga, a la Ció.

La Ció, sobretot, ha estat un far que ha il·luminat la nostra feina, la nostra professió, i ens ha mostrat un camí. És un exemple molt clar de compromís i d’entrega generosa que ens obliga, als que tenim responsa-bilitat, i als que fem acció social molt especialment, a amplificar aquesta petja que la Ció ens ha deixat. Són valors compartits amb la professió i la col·legiatura que avui també compartim aqui, amb vosaltres. Seguirem la seva petja.

El treball social, com sabeu i sabem, és una professió que es va cons-truint dia a dia, amb l’aportació de mils de persones que han optat, en cos i ànima, per tenir un compromís personal i de saber fer i d’estar al costat de la gent. Jo crec que la Ció és una mostra del conjunt d’accions que nosaltres hem d’aprendre d’ella.

Recordar la companya, en aquests moments, és també un acte de re-coneixement a les energies i la saviesa que ella ens va transmetre, i també ens referma en el compromís com a col·legi de saber captar aquest posici-onament respecte a la fortalesa interior i com a col·lectiu.

La Ció, evidentment, va ser un agent de canvi. La seva voluntat de transformació per la millora continuada va ser constant en les diferents tasques que es va plantejar. També, des d’aquesta mirada, el nostre com-promís ha de ser seguir buscant agents de canvi en aquesta realitat d’en-torn on ella va lluitar de manera científica, de manera pausada i de mane-ra, a la vegada, revolucionària. Per tant el llegat de la Ció és un mestratge viu, és un mestratge clar, i, des de la nostra posició, novament volem mostrar la gratitud més profunda per la trajectòria exemplar d’aquesta companya.

37

A la Lourdes, una entranyable amiga personal i de professió, li hem demanat un resum dels seus anys a l’Ajuntament de Barcelona, a Ciutat Vella, territori d’on la Ció havia après molt de les seves persones i les famílies que van atendre.Aprofitem per agrair a l’Ajuntament i els seus tècnics per haver-nos cedit generosament el local i la disponibilitat que han mostrat en la tramitació administrativa perquè aquest acte fos possible.

5. Districte de Ciutat Vella

39

La Ció tenia 24 anys i jo 22, quan una tarda del mes de febrer del 1980, ens varem veure per primera vegada en una sala de l’Ajuntament de Barcelona. Haviem superat el concurs d’oposició que havia convocat l’Àrea de Serveis Socials per a cobrir 23 llocs de treball d’assistents socials.

Ens varen deixar escollir el districte en el que voliem treballar, per or-dre de qualificació. La Ció va ser la primera d’escollir i va triar el Districte primer (Casc antic, Barri gòtic i Barceloneta) coneixent el districte i sabent que era el lloc on li agradava de treballar. Jo vaig ser la segona en escollir i vaig demanar també el Casc antic només per una raó: estava a prop de l’es-tació de França i havia de venir de Mataró cada dia en tren. En funció de la població i problemàtica del districte hi anava un determinat nombre d’assis-tents socials. Al Raval hi anaven 4 persones, al Casc antic només dues.

Ens varem presentar, haviem de treballar juntes, ella anava amb un mocador lligat al cap i uns esclops de color vermell. Vivia a Barcelona i coneixia la ciutat, jo a Mataró i em perdia per Barcelona. Era el meu primer treball com assitent social, ella ja tenia experiència de treball al pis amb la Mabel. La meva impressió va ser que ella sabia què haviem de fer al districte. I jo, no en tenia ni idea.

A l’any d’haver començat a treballar, els assitents socials que havien triat el Districte 5è (avui Raval) havien plegat i ens hi varen traslladar a nosaltres, dient que estaven contents de la nostra feina. La Ció em va dir: no et pensis que és un premi, senzillament els hi sembla que podrem aguantar. No va ser un barri triat, però hi varem treballar molt a gust; s’hi van incorporar companys que avui son aquí, varem fer un bon equip, i ha sigut el nostre barri. Jo encara hi vaig a passejar, encara hi varem anar amb la Ció aquest darrer mes de juny a menjar una ensaimada a la granja del Carrrer Xuclà.

Varen ser 5 anys intensos, durs en alguns moments: els funcionaris del districte no sabien què era un assitient social ni que feia, no teniem despatx, la gent no venia a demanar, haviem d’anar nosaltres a les cases I, en un principi hi havien escales que, després de començar a pujar-les, les tornava a baixar perquè no m’atrevia a arribar a dalt. Li vaig proposr a

Lourdes Sellarèscol·laboradora i amiga

40

la Ció d’anar les dues juntes, i em va dir: no ens paguen per això, si et fa por entrar en alguna casa demana a la guardia urbana que t’acompanyi. Em va ensenyar dues coses: la responsabilitat que tens quan treballes a l’administració, i a ser capaç d’afrontar situacions difícils.

Varem treballar juntes un any al Districte I i quatre anys al Districte V. Ho tornaria a repetir. Per a mi va ser una sort inmensa, al seu costat vaig aprendre i em va donar seguretat. Li dec a ella una part molt gran de la treballadora social que sóc avui.

Sempre he separat la feina de la meva vida privada. La Ció ha sigut una de les poques excepcions; sempre ens ha unit la nostra feina i ens hem sentit orgulloses de ser treballadores socials, però al llarg dels anys hem arribat a compartir de tot: esmorzars diaris a Can Juanito de la boqueria, anades al cinema, al teatre, a veure dança contemporànea, celebracions dels 50 anys seus i meus, anades a Camprodon, a la neu, el meu casament del que en va ser testimoni, vetlles a Montserrat, e-mails, nits al carrer Bailen, visites a l’hospital quan l’accident de cotxe, alumnes de pràcti-ques, carxofes a la planxa, pastís de maduixes, dinars amb els companys d’Erasme Janer, hores a casa seva estudiant les oposicions a l’Ajuntament, preparant la convalidació del títol de treballador social, anades i vingudes amb taxi per Barcelona, reunions amb les Associaicons de veins, reunions de treball, supervisions d’alumnes, viatges i congresos de feina, algunes passejades amb la barca de l’Aleix, els pastorets, les Santes a Mataró, la platja al port de la Selva, darrerament visites al CAP, a la Seguretat Social, dinars que acabaven a l’hora de sopar i trucades de telèfon inacabables.

Erem molt diferents en el nostre dia a dia, però compartiem una ma-nera de pensar, una manera de veure el mon, una manera d’entendre la professió i una forma de gaudir treballant. Li agradava molt, molt, parlar, al llarg d’aquests anys ens ho hem explciat tot, també sabia escoltar i ens hem ajudat en moments difícils, i ens ho hem passat molt bé, hem rigut molt, moltíssim, i crec que ens hem estimat molt.

I d’aquest darrer any i mig encara hi he d’afegir una cosa: l’he admirat molt de com va ser de valenta! Per a mi, ella ho sap, la millor!

41

Nos vamos a Madrid. Pepe Jesús Sánchez Méndez, al frente de la organización de formación para todo el territorio español desde el Ministerio de Sanidad y Política Social también habría querido poner su voz para transmitir su respeto, admiración y valua profesional de Ció en la mucha formación que im-partió en diferentes lugares de España, pero le ha sido imposible asistir al acto y nos a mandado su testimonio, que leerá Aleix Ripol, gran amigo y colaborador de Ció en el Servicio de Acogimiento Familiar del Ayuntamiento, que antes nos dirá unas palabras.

6. Ministerio de Sanidad y Política Social

43

La Ció ja no és amb nosaltres.Va treballar gairebé fins al final, enfrontant-se amb la malaltia amb el seu estil de sempre: vital, reflexiva, alegre.

De vegades dinàvem plegats: l’esperava al bar, assegut a la taula -la puntualitat no era la millor de les seves qualitats- i quan la veia arribar de lluny ja començava a riure, començàvem a riure. Veig la seva cara riallera, intel·ligent... recordo la seva conversa profunda, crítica, creativa. Estar una estona amb ella era un luxe. Tornaves a la feina animat, positiu i rialler.

Som molts els que ja l’enyorem: la família -que bé que s’han portat la Maria i els seus germans!-, els seus companys i companyes de feina i els alumnes, de la Universitat, de l’Ajuntament, d’INTRESS... els seus amics.

I molts infants que, a causa de la seva edat, potser n’oblidaran el nom, però als quals ha marcat amb el seu estil honest i vital.

Aleix Ripolcol·laborador en el Sevei d’Acollida Familiar de l’Ajuntament

45

Amigos, amigas,es difícil para mi escribir unas palabras para que sean dichas en esta ocasión que nos reúne para recordar a Ció. Tal vez si las dijera, sería más sencillo, pero escritas... Sin embargo, su recuerdo pesa más en mi ánimo que el esfuerzo de escribir, así dejaré que mi voluntad de estar con voso-tros oriente mis palabras.

Antes que nada, gracias por invitarme a compartir este rato y por la oportunidad que me ofrecéis de expresar mis sentimientos por Ció, siempre la compañera más exigente en la tarea.

Conocí a Ció hace más de 20 años, cuando iba enseñando profesio-nalidad y ganas de bien hacer en los temas de infancia.

Los primeros encuentros están referidos a cursos de formación a los que, como docente, ponía empeño y ganas de repartir conocimientos sobre acogimiento familiar; acababa de promulgarse la Ley 21/87, cuyo impacto muchos de vosotros recordareis, y ella fue una de las pioneras en su divulgación.

Después me la encontré en los foros donde la infancia maltratada se iba haciendo presente entre los profesionales y en la sociedad, gracias a la volun-tad y el empeño de unos pocos. Ció fue una de esas profesionales dedicadas y empeñadas en dar a conocer el tema. Trabajó en programas y lo mismo daba una conferencia en el marco de un Congreso, con aportaciones ori-ginales y novedosas, que daba un curso de formación en el que compartía con generosidad sus conocimientos con otros profesionales que poco a poco iban tomando su puesto en la defensa de los derechos de la infancia.

Tesón y hasta una cierta terquedad franca, a veces desenfadada, había detrás de su pasión por el trabajo bien hecho. Exigente y sobre todo exi-gida, no sabía en muchas ocasiones donde poner límites a su actividad, parecía que todo lo podía.

Después se centró en sus programas para trabajar con niños y famili-as, siempre estuvo cerca de la infancia que más necesitaba. Coincidimos en más ocasiones, en encuentros, en cursos, en espacios formales y en otros que no lo eran tanto.

Pepe Jesús Sánchez MarínMinisterio de Sanidad y Política Social

46

Siempre tenía una sonrisa tras un comentario inteligente. Sabía azu-zar y sus palabras no dejaban indiferente. También como la buena gente que era, en ocasiones mostraba su perturbación, sus dudas y entonces se la sentía más próxima. Había una cierta ingenuidad tras la apariencia de profesional rigurosa.

En los últimos años he tenido la fortuna de compartir con ella más trabajos y hemos colaborado conjuntamente desde el Ministerio en la organización de varios cursos de formación on line, que nos obligaba a estrechar aún más nuestra relación profesional y personal. Ha sido una experiencia extraordinaria y una oportunidad de conocerla mejor. Su fi-gura se me hizo más cercana y sus esfuerzos siempre se vieron recompen-sados por los mejores resultados. Hasta que apareció la enfermedad que nos la ha arrebatado.

Mantuvimos meses de silencio, como si el silencio contuviera en su esencia la curación. Y así pareció cuando un día tuve una llamada de Ció y me contó, no ya de sus avatares, si no también de sus posibilidades de salir adelante. Yo me lo creí, siempre me había creído lo que me había dicho Ció y en esta ocasión, además, tenia todo el interés del mundo en que fuera cierto. Todos tenemos derecho a ser ingenuos frente al dolor y la muerte de alguien querido.

Pero la ingenuidad no nos exime de la realidad, de la muerte en pleno verano de una amiga, cuando ni brisas corrían.

47

A Ció, mi recuerdo emocionado, y a su hermosa humanidad, unas palabras de amor de Salvador Espriu:

De tan senzill, no t’agradarà Cansat de tants de versos que no fan companyia -els admirables versos de savis excel·lents-, i de mirar com passa l’emperador tot nu, i del gran plany del vent, aquest vell adversari, i de l’excés de mi, sense missatge, ara us diré, amb paraules ben clares, amb crit elemental, lluny d’artifici, que vull només parar-me en el camí, ja decantat amic de l’última injustícia, i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort, damunt la bona terra.

49

Bárbara es una alumna con la que decidieron mantener una relación de amistad. Ció era así, le encantaban las personas inquietas, curiosas, con ganas de aprender.Con Bárbara compartieron conocimiento y sobretodo muchas, muchas salidas al teatro. Con ella damos cuenta de su gusto y disfrute por el arte escénico.

7. Amistat

51

A mi gran amiga CióHoy, que me cuesta acostumbrarme tanto a su ausencia, tengo la gran suerte de saber que la tuve a mi lado y que, a través de los momentos compartidos, me llega el consuelo de saber que siempre estará presente en mis pensamientos y en mi corazón. Me queda en el recuerdo.

Muchas horas y obras de teatro compartidas. No lo vimos todo, pero lo que vimos lo disfrutamos, lo criticamos, nos reímos, lo sufrimos... has-ta ideamos finales diferentes. Pensamos en producir una obra de teatro con los personajes que más nos gustaban. Ella pensaba en Jordi Dauder y yo en Anna Lizaran. Nos daba igual la obra, siempre que ellos fueran los protagonistas.

Las tertulias hasta las 4 de la madrugada en la esquina de su casa, o en el bar de la Villarroel. Disfrutando de una caña y la agradable compañía de ese chico guapo por dentro y por fuera, que nos deleitaba con su agra-dable conversación. Siempre disfrutábamos a lo grande de la compañía y el poder comunicarnos. Hablar era lo nuestro.

Gracias a Ció, que compartía mis historias familiares, pude entender muchas cosas de la suerte y la complejidad de pertenecer a una familia numerosa.

Aprendí a interpretar y a ver la importancia que tiene nacer en un momento determinado de la historia familiar y a seguir comprendiendo a mi familia desde la distancia. Aprendí a darme cuenta que puedo hacer las cosas de forma diferente.

Compartimos el gusto por llegar tarde a casi todos los sitios y a pagar a la Cooperativa del Taxi. No aprendimos a llegar puntuales. Al final la gente que te quiere casi siempre te espera, menos el AVE que perdimos juntas y nos penalizaron por llegar tarde.

Ella presumía de la gente que conocía. A todos sus amigos los consi-deraba gente muy interesante, y la verdad es que tenía razón. Le gustaba compartir sus amigos y gracias a esto he conocido a varios de ellos y sé que antes o después nos volveremos a encontrar para poder recordar a nuestra gran amiga.

Bárbara Vegaex alumne i amiga

52

Lo hablamos muchas veces, estábamos predestinadas a encontrarnos. Primero fue mi profesora en Trabajo Social de la UB. Más tarde me dio clases en un Postgrado de la Autónoma. Luego compartimos alumnas y, gracias a un encuentro inesperado en el CAUI, nos hicimos compañeras inseparables de teatro. Además de grandes amigas.

Hoy doy gracias a la vida porque he tenido el gran placer de conocerla. Gracias a ella aprendí que el trabajo que hacemos requiere compromiso y tiene un gran valor. Pero sobre todo aprendí, que si nos entrenamos, cada día podemos ser mejores personas.

53

El CAUI. El seu CAUI. És en aquest centre on la Ció va desenvolupar una de les seves activitats professionals més apreciades.Ella estimava el CAUI i el CAUI a ella. Nens i nenes, educadors i educado-res, cuineres, bugaderes, administrativa, equip directiu i equip tècnic....Tots els que ens relacionàvem amb ella en els darrers 18 anys la vem sentir parlar del CAUI.I ella va fer projecte, i tant! I va construir molt del model d’atenció, i vàrem aprendre i riure amb ella. Qui no recorda una experiència o situ-ació en la que no hi hagi hagut una invitació a la reflexió i a millorar el posicionament amb un nen i la seva família?.L’equip del CAUI també ha estat convidat a compartir una mica de la seva experiència amb ella.

8. CAUI. Educadors

55

Ció, gràcies.- Ens vas ensenyar que la realitat es construeix amb els ulls de l’obser-

vador i que, per tant, no hi ha veritats sino hipòtesis. - Gràcies per ajudar a entendre els professionals de la xarxa que nosal-

tres, els nens, podem i a més és bo, que ens acomiadem dels nostres pares per poder obrir el nostre cor a una nova familia.

- Gràcies per ensenyar-me que abans de fer un petó a un nen hem de demanar-li permís, sobretot si acaba d’arribar.

- Per aquella vegada que vas dir a un educador jove i inexpert, que calia mirar-me als ulls quan em renyés. Vas estar molt encertada.

- Per a tu era molt important que tots aprenguessim a comprendre abans d’actuar, i eres una gran defensora de l’educació per la pell, a través dels nostres actes i no tant sols de les paraules.

- Vas mostrar a tothom que encara que formessis part de l’equip tèc-nic, gaudies quan ens donaves el biberó o ens banyaves, i que així el teu treball amb els nostres pares tenia més sentit.

- Ens vas ensenyar que tots i cadascuna de les persones que aquí tre-ballem sóm rellevants per l’educació dels nens, i en especial la manera com ens relacionem. Tant podies citar Barudy o Cirilo com a qualsevol dels teus companys.

- Com tu deies, no està malament recordar que en un centre no es bo fer servir el mètode Estivill... on hi hagi uns bons braços!!

- Gràcies per tots els coneixements que ens vas aportar com a docent, per les teves reflexions i crítiques a les reunions d’equip, per la teva clare-dat i a vegades cruesa, per totes les vegades que vaig marxar a casa auto-qüestionant-me el sentit de la nostra feina, i vaig arribar a la conclusió de que sí valia la pena seguir endavant.

- Gràcies per no haver-me ajudat a créixer, sino per haver-me ensenyat a créixer. A veure que tot és un procés en el què ens hem pogut fins i tot acomiadar, no amb paraules sino amb mirades i abraçades. Puc enviar-te un petó?

Equip del CAUInens i educadors

56

- Gràcies per no morir-te de cop, i haver-nos donat temps per abraçar-nos, si no hagués estat així, ara encara seria molt més dolorós.

- Una vegada vaig sentir a dir que una treballadora social deia: la Ció m’ha explicat que les families no son multiproblemàtiques sino que hi ha moltes families que tenen problemes.

- Varies vegades et vaig sentir dir que la retirada d’un nen no prete-nia ser el càstig per uns pares, sino un toc d’atenció i una oportunitat d’aprendre a fer millor de pares. També que, per a aquests fills maltrac-tats eren això, els seus pares, i no teniem dret a condemnar-los perquè en les seves situacions vitals i personals molts de nosaltres, haguéssim fet coses pitjors.

- Tantes tardes que hem compartit donant biberons, agafant nens que ploraven i a d’altres que sense plorar també ens ho demanaven amb les seves mirades! Estem segurs que nens com el Joel, el Juanma, el Luis, l’Helena, la Sara, en Manuel, la Maria, el Damian, la Míriam, el Juanito, el Samuel, l’Africa, el Juan, el Jordi, l’Anna Karen, la Valentina i molts més, sempre et portaran al seu cor.

- Gràcies Ció, pel plaer de la teva companyia, pel teu suport, per estar al costat, per optar per els més febles, per la teva conversa amiga, per la teva conversa sàvia. Per ajudar-nos a créixer personal i professionalment, pel teu gran sentit de l’humor i la capacitat d’enriure’s d’un mateix, per les teves metáfores que ens feien veure més enllà.

57

El CAUI és terreny d’aprenentatge, d’il·lusions fetes realitats, de creixe-ment professional i personal. En el CAUI han sorgit i sorgeixen grans professionals que ara ocupen altres llocs de responsabilitat.Alguns d’ells, quan han d’explicar les seves normes de treball, simple-ment diuen, en tò d’humor: es que som cionistes

9. CAUI. Manifest Cionista

59

Ens complau presentar davant de tant distingit públic els primers es-boços del Manifest Cionista. Aquest és el fruit de la destil·lació d’un munt d’experiències derivades d’haver conegut a la Ció Barjau i, a partir d’aquesta coneixença, admirar-la i estimar-la, com a professional i com a amiga.

Ja fa temps que els cionistes som cionistes. En la sola escolta i el re-cord del seu llegat, som cionistes. I en compartir cada dia en la nostra tasca idees i paraules que vam aprendre d’ella, som cionistes.

La Ció Barjau és un personatge polièdric. Observable i valorable des de molts punts de vista. Aquí repassarem, sense ànim de ser exhaustius, alguns dels principis que han ajudat a conformar les bases del Cionisme. Així que, endavant amb el Manifest!

Principi primer: Arribar tard.Qui ha conegut la Ció sap de la tenacitat amb la que defensava aquest principi. Els seus seguidors ens esforcem dia a dia en emular-la. És segur que ens trobarem amb la incomprensió de caps i companys, però hem de continuar, no cedir i fer-la present amb aquest acte.La lletra petita d’aquest principi també indica que la millor hora per treballar és a partir de les 2 de la matinada, però no cal ser tant estric-te amb el seguiment dels principis.

Principi segon: Un cop a la vida s’ha d’anar a l’Egeu en peregrinació.Assegurar-se d’una bona conversa i un bon llibre. Fer una ofrena a Sísif, aquell que cal imaginar feliç carregant la pedra, muntanya amunt.En el cas de no tenir pressupost personal, els cionistes podem optar per incloure aquest viatge al nou conveni d’educació. És una proposta.

David Briet i Jordi Garciaeducadors i cionistes

60

Principi tercer: No llegir mai cap llibre.Únicament deixar-se portar per la inspiració cionista. Malgrat tot, hem d’admetre que realment sempre hem pensat que s’ha llegit tots els llibres que deia no haver obert, i que fins i tot hauria pogut escriure alguns d’ells. Però ja que ella ho deia, no ens queda més remei que creure-la.

Principi quart: Comprendre abans d’actuar.En relació a aquest principi cal admetre que no tots estem a l’alçada. Sovint ens passem tant de temps intentant comprendre que confonem la comprensió amb saber-ho tot i acabem sense actuar.

Principi cinquè: Ser tieta de tota la infància.Amb els seus horaris, tant de la infància desperta com de l’adormida. Un efecte secundari de l’aplicació pràctica d’aquest principi son els cobriments de cor que es poden provocar als educadors o educadores que treballen per la nit al CAUI, que han d’ampliar els supòsits de co-brir baixes laborals amb les aparicions sobtades de la Ció. Ja veurem si els cionistes ho acabem fent.

Principi sisè: No hi ha veritats, només hipòtesis.Està per veure si aquest principi és veritat.

Principi setè: Disfruta plagiant a la Ció.Tots els principis anteriors es poden resumir en aquest.No serà ni amb la seva mirada, ni amb el seu gest, ni amb la seva pell, ni amb el seu somriure ni amb la seva ironia ni la seva fermesa, però plagia-la. I si algú et diu que la imites, simplement digues:

Sí, sóc cionista!

Adéu Ciou!

61

La Ció va participar com a docent en el post-grau d’infància, formació complementària que s’imparteix a la Universitat de Barcelona.D’aquesta formació han arribat molts alumnes a fer les seves pràctiques el CAUI, podent tenir l’experiència en directe d’allò que la Ció havia explicat a classe.Ells també han volgut donar veu a aquesta experiència de treball.

10. Curs de Postgrau d’Infància

63

Isabel Crespo i José Luís LaluezaUniversitat de Barcelona

La primera vegada que varem veure a la Ció va ser a Sevilla, en un con-grés de la FAPMI, al 1995. L’Oriol Vall la va convèncer per venir al taller que havíem preparat els de la UAB, així que tots dos es van presentar i el taller va ser un èxit, bàsicament gràcies a la Ció que va generar tantes ganes de fer coses i de discutir, que varem sortir d’allà quan la resta del congrés ja estava dinant.

Impressionats, li varem preguntar a l’Oriol, “Qui és aquesta dona?”, i ens va contestar, “No la coneixeu? És la Ció. A que és fantàstica!”. Més endavant entendríem el significat d’aquestes tres frases concatenades, a mida que anà-rem coneixent a la Ció.

Dos anys desprès, des de l’ACIM se’ns va fer la proposta d’endegar un programa formatiu de postgrau de caràcter universitari, adreçat als professionals que treballaven en el camp de l’atenció a la infància en risc social. La Ció, la Maica Comellas, la Isabel Sierra i nosaltres, ens varem posar a treballar en el que durant set anys seria el Diploma de Postgrau en Intervenció en Famílies en Dificultat Social i Protecció de Menors de la UAB. Al grup inicial s’afegí de seguida més gent com la Belén Albizu, el Juan Manuel Alonso, l’Alberto Barrientos i altres professionals. Aquesta va ser una intensa experiència en la que tots (no només els estudiants) varem aprendre moltíssimes coses. El treball va ser dur, es feia amb hores robades del nostre temps lliure, però a l’hora va resultar enormement divertit. Era un plaer trobar-nos, tot i que fos per treballar, i el “brutal” sentit de l’humor de la Ció, així com el seu coneixement sobre desenes de bars interessants per visitar desprès d’unes hores de feina, van ser una contribució fonamental a la “sostenibilitat” d’aquella experiència.

Pel que fa a les moltes coses que la Ció ens va ensenyar a través de les nostres constants discussions sobre els continguts del curs, ens referirem només a una: la necessitat d’adoptar diverses perspectives en el tracta-ment d’una família. Tots els que treballem en aquest camp sabem que entendre la situació des de la perspectiva del nen és fonamental, i sovint l’hem de defensar davant d’altres professionals i autoritats que no per-ceben el patiment de la criatura ni entenen les seves necessitats. La Ció tenia una particular capacitat per adoptar aquesta perspectiva. Però el que no és tan obvi, i la Ció ens ho va fer entendre, és la necessitat d’adop-

64

tar també la perspectiva dels pares per damunt de les censures i de les reticències. Assolir aquest joc de perspectives per construir un diagnòstic adequat, va esdevenir un objectiu fonamental per a la formació de nous professionals.

Pel que fa a la frase de l’Oriol Vall, de seguida varem entendre el sig-nificat de la primera part (“No la coneixeu?”). I es que no era possible no conèixer a la Ció si treballaves en el camp de la protecció infantil. Tots coneixien a la Ció i la Ció coneixia a tothom. I no ens referim només als grans noms, com Steffano Cirillo, Jorge Barudy o Joaquín de Paúl, que van resultar se íntims de la Ció, sinó a cada una de les persones que treballen en la seva petita parcel·la: aquell psicòleg de l’EAIA, aquella edu-cadora del barri, aquella treballadora social d’un poble, aquell alumne, aquella fiscal.... La Ció se’n recordava de tots, els cridava pel seu nom, i tots semblaven tenir complicitat amb ella.

I això ens porta al final de la frase de l’Oriol (“A que és fantàstica!”). Ció ho era al menys per tres motius. El primer, és que era una dona molt interessant!. Era fantàstic conversar amb ella. Com que coneixia a tothom, li havien passat coses amb tothom, les sabia narrar, i era capaç d’aprendre de cadascuna d’elles. Així, la seva conversa, interminable, era un plaer. El segon, la seva coherència. Era capaç de valorar les seves ex-periències, d’acompanyar el discurs amb l’acció. Potser aquest era l’únic punt que de vegades la podia fer antipàtica: si ella era coherent, també esperava que els altres ho fossin. Per últim, el tercer, la seva complicitat, o millor dit, la seva capacitat per que els altres en sentim còmplices d’ella. Una complicitat que desitjaves tenir, i que descobries que ella compartia amb una gran quantitat de gent.

Per raons de política universitària, l’inici del pla Bolonya i aquestes coses, varem aparcar el curs de postgrau a partir del 2006, tot esperant que es clarifiquessin les coses. Però sempre que ens trobàvem amb la Isa-bel, la Maica, l’Alberto i la Ció, parlàvem de que tornaríem a endegar-lo plegats. Ara em sento com un seguidor dels Beatles quan van matar a John Lennon. Ja no serà possible.

Però si d’aquests ens queden les cançons, de la Ció ens queda tot el que d’ella varem aprendre.

65

Per últim, nosaltres, les seves companyes de treball, les seves amigues.Els professionals que treballem amb famílies de vegades fem servir la me-tàfora de la cadira buida. Ens serveix perquè les persones, les famílies que es senten atrapades en el dolor puguin dir-li a la persona que no hi és o han perdut allò que tenen pendent. Aquest fet els hi permet, de vegades, reprendre la seva vida de forma diferent obrint-se a altres possibilitats.

11. La cadira buida

67

Nosaltres hem estimat a la Ció i encara que avui la seva cadira és buida, sabem que ella se sentia estimada per nosaltres.

Són tantes les vivències, discussions, acords i desacords, i riures que hem compartit! Sabem que ella és mereixedora d’aquest reconeixement!

De la mateixa manera que a les families i persones que atenem, el ritual de la cadira buida ens serveix a nosaltres, també.

El haver parlat d’ella, i sense ella, ens connecta amb la tristesa i el dolor però ens deixa un pòsit de dolçor, del plaer d’haver-la conegut i de tot el que d’ella tindrem per sempre.

Aceptamos la pérdida de aquél que hemos querido cuando, sin añorar lo que ya no tenemos, aceptamos lo que el otro nos dejó en herencia, lo tomamos y lo hacemos nuestro.

Y ha sido mucho lo que Ció nos ha dado y nos ha enseñado.Como compañeras y amigas queremos darle las gracias por todo lo que

de ella en estos años hemos tomado. Este es el sentido de este homenaje. Como las palabras hoy podian llegar entrecortadas por la emoción

tambíen hemos querido contribuir a su homenaje con estas imágenes:

Pilar Núñez i Belén Albizucol·laboradores i amigues

69

Volem finalitzar aquest acte, agraint la vostre presència i participació. A vosaltres, germanes i germans, gràcies, moltes gràcies per ajudar-nos, i participar i compartir amb nosaltres aquest acte. Sí, ja ho veiem: sou Barjau Capdevila, persones fermes, generoses i compromeses.La identitat familiar que és construeix i que cal agrair de forma especial als pares.I aquest final el farem amb un regal: en Josep, un dels germans de la Ció, ha vingut amb la seva coral. Ella era cantarina i nosaltres també volem honorar-la a través de la canço!

12. Comiat

71

1er epíleg

73

Els últims dies de la Ció van ser uns dies molt forts però, gràcies a Déu, molt bonics ja que, degut al temps en que va passar tot, els meus fills es trobaven de vacances, i tots van deixar el lloc on estaven per tornar-se al costat del llit de la Ció, de dia i de nit. Ella els rebia a cada un amb el seu somriure als llavis fins que el dolor la feia gemegar i li donaven un calmant. Després dormia una bona estona.

També, quan eren amigues del treball que venien a veure-la, les rebia amb el somriure a la boca. No podien estar-hi gaire estona perquè el seu estat no ho permetia. El dia 11, sant de la Clara, i aniversari de la Marina, totes dues filloles seves, (també ho era l’Anna, filla d’en Francesc) varem comentar amb l’infermera com les havia mimat, fent de padrina. I que el dia 12, aniversari d’en Francesc, tant ella com la Maria tenien el costum de felicitar-me per telèfon, com sempre que era l’aniversari d’un germà. Em vaig despedir, per no allargar els comentaris, i la Ció em va agafar la mà d’una manera tant forta que ho recordaré tota la vida, perquè segur que volia ser la felicitació per l’aniversari d’en Francesc, i que potser no ho podria fer, degut a les hores en que estava sedada.

El dia 13, dijous, va rebre la Unció dels malalts, acompanyada per tres germans que es trobaven allà: la Maria, en Joan i en Francesc. Ho feu el sacerdot cuidador de l’Hospital de Sant Pau, i va dir que a continua-ció celebraria la missa i pregaria per ella. Tots pregàvem per ella aquells dies, perquè veiem com anava perdent. Encara que, gràcies als calmants, dormia molt serena moltes hores del dia. Arribà el pare Jordi Castanyer, amic i monjo de Montserrat, i al veure’l, amb un gran somriure li digué: Jordi! Ell li va dir que li portava records d’una colla de monjos que ella coneixia, ja que de jove s’havia cuidat de les Trobades de Joves a Montser-rat. Els vaig deixar sols amb la Maria, que s’hi passava dia i nit. I al sortir, a la porta de l’hospital, li vaig preguntar com havia anat, i ell em va dir que no s’havien pogut despedir perquè ella dormia. Però tots recordarem aquell Jordi! amb que el va rebre.

Concepció Capdevilamare

74

L’endemà, vigília de l’Assumpció, al sortir de l’hospital en Francesc m’acompanyà a missa de 7. Vaig encarregar per l’endemà que l’Eucaristia fos per una malalta que estava expirant; ho van escriure en vermell. I la sort que varem tenir que aquella missa era de Vigília, i de festa, molt can-tada. Tant en Francesc com jo hi varem participar pensant en la Ció.

El dia següent, a les 10 i 10 del matí, expirava. Vaig poder estar amb ella, fins al migdia, amb tots els meus fills, i ella tenia la serenor del- dormir, havent deixat de patir, i jo els hi deia que ella s’havia trobat al cel en un dia de gran festa: l’Assumpció de la Mare de Déu!! Al sortir de l’hospital, ens reunirem tots els fills i nets a dinar a casa d’en Josep i la Mercè, tal com ho varem fer el dia de la mort del Pare.

La meva germana Montserrat va anar a missa d’una a l’esglèsia de Pompeia, on jo havia demanat per una persona que estava expirant, i els digué que ja havia mort. Ho van fer saber abans de començar la missa i també a l’hora de la pregària per els difunts.

A la tarda ja poguérem anar al Tanatori de les Corts, on el seu cos ja estava exposat, feia0 cara de dormir plàcidament. Donava gust de mirar-la! Li havia demanat tant, a la Mare de Déu de la Misericòrdia, perquè es posés bona, o el que més li convingués per el bé de la seva ànima que mirant-li la cara ja es veia que era feliç! Havia acabat el patir, i va estar acompanyada tot el temps de gent que se l’havia estimat durant la seva vida. Va rebre un ram de roses vermelles, amb la dedicatòria: “Tus ami-gos de Madrid y de Grecia”, i un altre dels veins de casa seva. Tothom l’estimava molt!

El diumenge, dia 16, va ser el funeral en el mateix Tanatori. Quanta gent que va venir! El pare Jordi Castanyer va oficiar l’acte amb molta proximitat, es notava que éren amics. La Maria va llegir una lectura del Càntic dels Càntics i, a l’acabar, l’Eulàlia va llegir un text preciós.

L’endemà vàrem anar al cementiri d’Alella a dipositar les cendres al costat dels seus avis i de l’oncle Josep.

Descansi en pau!

75

2on epíleg

77

Dolor.Amb la Ció ens agradava fer jocs etimològics, a buscar les arrels i el sentit de les paraules, encara que a vegades feiem trampes i això encara ho feia més interessant.

Un dels nostres últims descobriments va ser la procedència de l’ex-pressió “en olor de multitudes”. En llatí, llaurer era laurus, i d’aquí ve que quan algú és apreciat per algún fet és laureat. Una de les seves derivaci-ons és “loor”, per tant la famosa frase hauria de ser, correctament, “en loor de multitudes”: aclamat o lloat per la gent.

Seguint aquest fil, i amb el sentiment sempre present de la seva pèr-dua, m’he adonat que la paraula dolor està composta per dol i loor i m’ha obert una llum d’esperança i, ara mateix, de realitat: després del dol ve la lloança que és, en definitiva, l’acte que tots vosaltres li heu dedicat.

També ens agradava jugar amb les imatges, amb metàfores, tot el que tingués corda per treure’n algún sentit, expressió, síntesi.

Per exemple:

La Ció va morir el dia 15 d’Agost, a les 10 i 10 del matí.És una creença cristiana que el dia 15 d’Agost, dia de la Mare de Déu, és una diada de joia al cel. Així m’ho va fer saber la mare i per tant així és com deu ser.Alhora, en el món de la publicitat, les 10 i 10 és aquella hora en la que les manilles del rellotge dibuixen un somriure. Podeu comprovar-ho cada cop que veieu un anunci de rellotges.La Ció, doncs, va tenir l’encert de triar dia i hora per marxar i, amb ells, deixar-nos el seu llegat: viu amb joia, somriu als altres.Així és com sempre la recordarem.

En nom de la mare i tota la família vull donar-vos les gràcies per aquest acte que, sobretot a nosaltres, ens ha obert una altra dimensió del que és i va ser la Ció.

Per a nosaltres ha estat una agradable sorpresa i un emotiu regal el vostre reconeixement cap a la seva dedicació professional. Vull dir que

Toni Barjaugermà

78

amb ella vem compartir la vida des de petits amb aquella quotidianitat familiar del dia a dia i també seguiem els seus passos professionals amb interès, però quan algú porta la seva tasca com ho feia ella, amb senzille-sa, un no acaba d’adonar-se de fins a quin punt és important el seu paper dins de l’estructura del seu lloc de treball. Sabiem de les seves conferèn-cies, classes i reunions, viatges i ponències, però l’acte que avui heu orga-nitzat ens emociona i enorgulleix per la part d’ella que portem a dins.

Gràcies, doncs, per haver-nos mostrat com va ser d’important, la Ció, no només per els nens i nenes als que va dedicar i transmetre tantes il·lussions, sinó també per a tots vosaltres, companys de feina que, amb aquest acte, ens demostreu fins a quin punt va ser una bona col·laboradora i excelent professional. Per a nosaltres va ser un luxe tenir-la de germana i companya de jocs i aprenentatges; felicitats per a vosaltres, doncs, per haver-la tingut com a colega que, salta a la vista, va ser un altre luxe.

Una abraçada ben forta!

Família Barjau Capdevila

a la Ció

Documents

Transcript of a la Ció