A. FLORENSA.-FONT NOVA EN EL PATI DE LA CAPITANIA GENERAL

S UHARRIJOAN SACS, LA NOVÍSIMA ARQUITECTURA ACADÈMICA D'ADOLF FLORENSAJOAQUIM FOLCH I TORRES, DUES TAULES DE LA COL •LECCIÓ SOLER I MARCHJOSEP GUDIOL, PVRE., LES PINTES II : ROSEND LLATES, L'ART MODERNRAFAEL BENET, UNA OBRA DE RAFAEL LLIMONA : MARIUS GIFREDA, JOANCOLOM : JOAN CORTIS I VIDAL, JULIÁN CASTEDO : JOSEP PALAU,JUSTIFICACIÓ DEL CINEMA SONOR : JOAN CORTÉS I VIDAL, EXPOSICIONS

GENER 1930 ANY Iii 2 PESSETES

it

Fill de 11tttie1Mate u

Angcls, 3 BAIiCI:t.ONE1

Tota ¡nena de ferros: acers, bigues, planxes, bigites Grei-, etc.

Secció cíe maquinària: màquines, eines, utillatge, moles « y ortorr»

Demaneu catàlegs, pressupostos i tota mena de detall.,•

•

RAMON SUNYERTOIES, ESMALTS I ARGENTERIA

CSt«S, rrPrt7/Ió 9 ( i6.CALLE DE SANTA ELENA.6

BARCELONA

Sryi `s

CASA FUNDADA EN 1835

Corts Catalanes, 660 :: Telèfon 1 247

BARCELONA

fijüsfruccióity Ñecoracióii

TELEFON0.484A.

ELECTRICITATINJSTALL C O NJS G NEFALS

LLUM, FORÇA, TIMBRES, INSTALLACIONS DE LUXE 1 SEN-ZILLES. PARALLAMPS, ETC. ESPECIALITAT RAM D'OBRES.BOMBES BLOCH, PROJECTES 1 PRESSUPOSTOS GRATIS.

S. CODINA

PASSEIG DE GRACIA, 102ROSSELLO, 236-TEL. 71 741

B A R C E L O N A

MOBLES DE TOTS ESTILSOBJECTES PER A PRESENTS

JOAN BUSQUETSMestre Ebenista - Tapisser -Decorador

Estudi, Tallers, Exposiciói sales per a Exposicionsd'Art i Bells Oficis

Passeig de Gràcia, 36 - Telèfs 16825 - Barcelona

i casa Fi II (le Gui-m Puig, S.enC,]ai, 14, s'encar-ga de la confec-5 de tota nena

projectes i deseva realització.

®deri1S 1 alií cs

MOYEIONVENDA D'OBRESSELECCIONADES

D'ART ANTIC I PIODERN

A R C S, 6, entresol - Telèfon 22658 . Barcelona

GASETA DE LES ARTSARQUITECTURA, I:SCt LTURA, PINTUItA, BELLS OFICIS, CINEMAANY III NÚMERO 14 REDACCIÓ i ADMINISTRACIÓ: GENER 1930

SEGONA ÈPOCA VIA LAIETANA, 37, 4. -• DESPATX 38 - BARCELONA PREU 2 PESSETES

DIRECTOR - PROPIETARI

MARIUS GIFREDA

ART ABONAMEN I' ARTA N T I C MODERN

Un any: Barcelona 17 ptes. Península i8'— ptes.JOAQUIM FOLCH I TORRES Un trim.e » 6 . » t)'So » RAFAEL BENET

Amèrica Llatina: un an y . . . . . 21'— »Altres països: » » . . . . . 24'— »

NOU NÚMEROS ANUALS

Números extraordinaris inclusius. Interdita la reproducció d'Articles i Il • lustracions. Co11'rig/t GASETA DE LES Aers

ADOLF FLORENSA Residència a la Via Diagonal (Barcelona)

LA NOVISSI M A ARQUITECTURA ACADÈMICAv ADOLF FLOBB ENS _

Feia tants anys que a Catalun ya no es produïa quitectura capriciosa, escarrassadament excèntrica i

bona ni dolenta arquitectura acadèmica, que ara l'art extravagant ; després de tantes i tan ben fracassades

acadèmic d'Adolf Florensa ens sobta com una nove- temptatives de renovació deis estils arquitectònics ;

tat —estimable novetat—. Després de tants anys d'ar- després de tantes pensades cada una més bàrbara i

2 (, A S E T A DE LES S A RTS

A. FLORENSA Façana de la Capitania General (Barcelw,a)

grollera que l'altra, ara aquesta reinstauració dels or-dres i dels estils acadèmics ens delecta com un bany-

en plena canícula. Sense necessitat de raonar-la, ensencisa i conforta la contemplació dels edificis i res-tauracions qué el jove arquitecte lleidatà va escam-pant per la nostra ciutat.

Adolf Florensa es Fa admirar tant per la perfectaassimilació de les essènc_es covi per l'assimilació deles regles de l'academisme. Hi ha arquitectes i trac

-tadistes de 1'academisme que només poden copsar lesregles, i en conseqüència ens donen, o ens pronosen, oaccepten, un'i arquitectura acadèmica certament im-pressionant i bella, pera mori)tona, com per exemple,la casa número i de la Ronda de Sant Pere ; o bétrista i fins sinistra com la dels Porxos d'En Xifré,cons la façana del Teatre Liceu. Adolf Florensa ensdóna, junt anió el millor capteniment de les regies iuna fina intuïció de l'esperit dels ordres i estils esde-viliguts el«ssics, rola no menys fina adaptació d'aquestsordres _ estils a l'esperit modern. Si el bon gust perl'arquitectura escolàstica es propagués i persistís en-tre els nostres arquitectes, l'estil nou tan ansiat esproduiria a ?a curta o a la ]larga tot sol. No volgués

-sim pas que fos més aviat a la curta que a la llarga,ni inversament, perquè aleshores no faríem res de bo.Si deixéssim que aquesta resurrecció de l'escolasticis-me arquitectènic evolucionés espontàniament, alesho-res tindríem un estil nou perdurable, un nou estilque no moriria mai més, com aquests estils que arareadopten Florensa i alguns altres arquitectes emi-

nents de 1'actuai moment catalá. I ¿ no podria ésserque la nostra terra pogués oferir a les altres mésencleriades en l'empeseament d'un nou estil, un ordre,unes proporcions, una moclenatura, unes formes, unaornamentació que estiguessin prou bé perquè tothomho acceptés covi una adquisició definitiva i replà pera una nova ascensió en l'evolució natural dels estils?

Si A. Florensa és admirable per les raons susdites,no ho és menys per la simpiicitat amb què les suscita.Simplicitat, naturalitat i ingenuïtat són les caracte-rístiques del temperament d'aquest artista i tambébo són del ser, art. Jo no sé el que pensa Florensa dela seva arquitectura ni de l'Arquitectura en general,però gosaria dir que es donaria vergonya, en parlar-ne, de posar-se patètic i transcendental. Són legió elstractadistes, els literats posats a crític d'art i els ar-quitectes xarlatans que en parlar d'arquitectura s'om-plen la boca de sentències espaventables, i amb veucavernosa les van gitant com un nou Apocallipsi dela pedanteria. D'aquestes sagrades escriptures de I'ar-quitectura mal entesa n'està enfarfegada la bibliogra-fia (le tots els pobles i nacions ; i la nostra, tan ex-pansiva d'uns quants anys ençà, no n'lia pogut pres

-cindir. L'arquitectura, com la dansa, ha trobat pa-negiristes massa oficiosos que lían atorgat a aquestaart ap:icada honors d'art pura ; és més : d'art puraper exce•lència, art gairebé sobrehumana, farcida d'in-tencions i de virtuts semid i vines. I no és rar de tro

-bar entre aquests panegiristes eixelebrats un criteriper excés paradoxal en estimar les artes pures, ço és,

G ASETA DE LES A RTS 3

una desestimació de les arts Dures en tant que no si-guin ap licades, en tarat que no tinguin utilitat pràc-tica !

Florensa es troba molt lluny d'aquest concepte ri-dícul de l'arquitectura. L'estima probablement comuna art aplicada, la qual suporta l'art decoratiu, peròno com una art pura. L'arquitectura, com tota artaplicada i com tota art decorativa, val pragmàtica-ment per all'> que elabora, mentre que l'art puraval per allò aue explica. Es cert que algun Eupalinosha volgut assabentar-nos de ço que també l'arquitec-tura pot explicar, però no ha pogut sortir -se de laliteratura i del fantasiar de literat que no ha tocatamh el tou dels dits la pedra ni el compàs. AquestsEupalinos, val a dir-ho, parlaren sempre per bocadels literats. Terribles literats que no es sacien del'ofici llur i que s'immiscueixen maneflament en els al-tres gremis com si aquests els haguessin sollicitat. Elbon arquitecte, com el bon pintor, com el bon escultor,sempre repudiarà, en tant que arquitecte, la litera-tura. Quin horror i repugnància un arquitecte deusentir dels literats turiferaris de l'arquitectura, aixa110 és per a contar-ho : és per a veure-ho. No cal sinóposar una petita atenció de perfecte gustador d'arqui-tectura per a percebre en les arquitectures d'AdolfFlorensa aquesta repugnància. Elles són la reencarna-ció de les arquitectures del temps de l'arquitectura

per se, de quan l'arquitectura no liavia encara sentitel contacte adulador de la literatura pseudo-estetecis-ta. Hi ha en aquestes formes la ;ngenuïtat de l'oficiabans que 1' Acadèmia hagués nascut. Hi ha el gust,l'austeritat, la siniplicitat de l'ofici ; hi ha tota laformalitat de la primera i principal de totes les artsaplicades. 1 en la discreta, perfecta, escassa i opor-tuna decoració percebem el pur arquitecte, la dignitatde l'arquitectura que no tolera ingerències inferiors.

En l'academisme de Florensa lii ha virtuts de refi-nament que ne percebem sempre en els millors monu-ments de l'arquitectura pretérita que aquest arquitec-te continua. L'equilibri, la proporcionalitat, la finorde matisos, la depuració dels detalls que en aquestaarquitectura són valors gairebé constants, en molts mes-tres del temps antic justament admirats solen fallar.En les reproduccions adjuntes eu teiiim proves ben amà. Vegeu, per exemple, el claustre inercedari, obraexquisida del segle xvi, la qual ha romàs, molt benrestaurada per Florensa, en el pati de la CapitaniaGeneral. EIs formers del claustre de la planta baixasón recollits, en la paret, per unes lamentables pilas-tres lleument troncòniques i àdhuc entasiades. Flo-rensa mai no caurà en aquesta lletjor. Vegeu, d'altrabanda, el pati suara sabotejat ver gent sense gust nidelicadesa en la casa que fou propietat del Cercie Ar-tístic. Allí, eu la galeria alta, Florensa reproduí fins

A. FLUHENSA Antic local del Cercle Artístic Ie Barcelona. II;ill i escalo

4 CASETA DE LES ARTS

r ate. ir .--- AiY Ti

A. FLORENSA Fontlloca ell el pati de la Capitania General

a cert punt el claustre alt del convent de la Mercè queara mateix citàvem. Adaptació admirable i que provauna vegada més els incomptables recursos de l'antigaarquitectura i el que lii ha de pueril o d'inadvertimenten la pruïja de voler renovar per força i de cap i de noul'arquitectura. En aquesta adaptació Florensa ha in-troduït les variants de les columnes estriades i latransposició de les ménsules, corn aquell qui diu, ales claus dels arcs ; ço que venia indicat per la mode

-natura horitzontal que empresona per dalt i per baixaquesta galeria. El plafonatge dels carcanvols i delssòcols de les columnes de la casa del Cercle Artísticsón altres modificacions secundàries que no alterenles línies generals de l'arquitectura copiada.

Traslladem-nos ara a la part baixa d'aquest patii admirem-hi la noble simplicitat -l'aquest ordre toscàaplicat a una estructura llindal. La columna és lamateixa columna toscana de la part baixa d'aquellclaustre mercedari. Noteu, però, quina major puresaen aquesta de l'antic Cercle Artístic, quina millorproporció i quina major finor de galba. Això cal apre-ciar-ho en les dues columnes angulars, perquè les de

primer terme apareixen deformades, aixaparrades per1'ohjectiu del fotògraf : no cal sinó veure cons s'aixafeni esguerren el capitell i la base en haver d'adaptar-se al'Horrible perspectiva de l'aparell fotogràfic. Això éscausa també que aquest aniple peristil aparegui despro-porcionat, més ample del que realment era abans de labàrbara reforma, mentre que l'escala esdevé més es-treta del que realment és. Encara lii ha en aquestafotografia un altre enuig a eliminar imaginativament :el tauló que els paletes o el fotògraf oblidaren enl'angle de la coronisa i que lleva agudesa a aquestasubtilment tallant estereotomia.

En la casa número 30 de la Gran Via Laietanala modenatura, niés simple, s'adapta perfectamental gust modern, que és el que convé a l'arquitecturad'un gratacels. Cal veure aquesta de cap a peusper apreciar-ne la seva gràcia. La divisió en frac-cions apaïsades de les quatre grans pilastres que ate-nyen i-1 terrat seria un desencert ; si ens atenim ala gran alçada que aconsegueixen les tals pilastres, eldesencert es converteix en un enc rt. El coronamentd'aquest edifici d'estil neo-romà és realment, una co-

1

A. FLORE \SA Porta a la plaça de la Mercè de la Cal,irania General

(= A S E T A D1 LES S A RTS 5

f

A. FLOnE\SA forta d'enta •ada a la casa u:" 30 de laVia Laietana (Ba,crlua)

Executada leer la casa P, Corberó

rona, nobilíssim acabament. Una sola objecció faríema aquesta arquitectura : l'èntasi exagerat de les co-lurnnetes dels finestrals. A unes columnes tan petitesno els convé l'èntasi, i a l'estil o a la reestilitzaciódei romà, tampoc.

En la renovació de la façana de la Capitania, AdolfFlorensa tingué diversos encerts després d'haver tanperfectament sabut adaptar la nova arquitectura a leslíni_s generals de l'anterior. En primer lloc en aixe-car tan adequadament un pis tercer o quart, el qualcalgué inventar del tot ; després, en partir de lesdonades del pati o claustre per a refer amb les dona-des del barroc castellà, les quatre façanes d'aquestaseu de la primera autoritat delegada de Madrid ; lesboles i piramidons llerrerians i post-lierrerlans, els en-

quadraments de les finestres superiors dintre l'estilbarroc de Madrid. El mateix claustre, concebut dintreun estil Renaixement castellà, convidava a desenrot-llar el programa ; això encara és més ostensible en lafaçana posterior i en la magnífica font feta de cap ide nou per l'arquitecte reformador. ¿ Quants arquitec-tes es trobarien ara com ara a Barcelona oue fossincapaços de projectar tan graciosament i en el discretbarroquisme que exigeix l'arquitectura catalana, unafont tan bella com aquesta? Remarquem també en lafaçana posterior d'aquest edifici .21 bon to en harmo-nitzar els nostres estucs amb el barroquisme ben cas-tellà dels marbres polícroms--i tot això sense destruirel que quedava del vell aparell gòtic d'arran de terra.Cal en.ara advertir que en l'escala d'honor del palaude] Capità general els plafons dels replans conservenels bellíssims arabescos de l'estil imperi, fets de terracuita, que decoraven l'antiga façana d'aquest edifici,i que degueren ésser obra de l'escultor-terrisser Jo-sep Santigosa.

Ado:f Florensa, ja està vist, és un dels arquitec-tes que millor laboren per a la :?ignificació arquitec-tònica de Barcelona. El que diem ara en llaor del seuart és ben poca cosa al costat del que podríem dir.Is probable, doncs, que tard o dejorii calgui reparlaranib noves reproduccions d 1'apf nti de la gran arqui-tectura acadèmica d'Adolf Florensa, arquitectura d:la millor mena entre les novíssimes arquitectures bar-celonines.

JOAN SACS

A. FLORENS.'. Galeria del primer pis en l'antic localdel «Cercle artistic= de Barcelona

Tcinla romiunica policrowa la representantm Sa it l{ei amb la testa de relleu. Segle xii

C'uNceció SolerSolerj DI url )

Detall de les taules rontàui ques.

Dues taules de la

6 G ASETA DE LES S A R TS

L'arquitecte Alexandre Soler i March, professor dela nostra Escola d'Arquitectura i col-laborador nostre,és dels que tenen la bona sort che posseir, amés deltalent, el gust i la preparació per als estudis d'ar-queologia medieval (als quals es dedica ainb amor),els in tjans econòmics necessaris per a nosseir unacol.lecció interessantíssinia d'obres d'art. Home de ta-lent i de preparació científica, uneix a ap uestes quali-tats les d'uii gust afinat i per tant exigent, i així eules obres que figuren en la seva collecció lii ha a mésde la bellesa intrínseca de l'objecte, pintura o escul-tura, el de què aquest és un monument que en unaspecte o altre 4 nteressa a la nostra història artística.

En una coliecció així formada ja podeu comptarque tot és gra, i bé que no sigui nombrosa, com hosón algunes altres de la ciutat, és prou nodrida i se-

Col'Iecció Soler i March

col •leccló Soler i March

Tai la romünica policromada relpreseutaiituna Sai, ni. :unh la testa en relleu. Segle xii

(CoIkcciá M.ler i .1lm•c1E)

C A S ETA DE LE S A RTS 7

lecta perquè es faci vers ella l'atenció que mereix.Avui ens és grat de reproduir en les nostres co-

iumnes les fotografies de dues taules romàniques, obresmixtes de pintura i escultura, que al nostre modestentendre, són tan interessants per llur antiguitat comper llur tècnica. L'estil d'elles ens indueix a creureque són obres datables a la primera meitat del se-gle xii i llur format sembla que pot induir-nos a con-siderar-les com a taules laterals d'un tríptic d'altar,d'aquells que un templet presidia, en fornia queen cloure's les nortes quedarien les figures dins co-brint 1'ornacina central.

Al Museu de la Ciutadella lli lla unes pecessemblants, i que tindrien una mateixa utilitat. Por-ten els números 56 i 5i del catàleg i es diferenciende les que ací reproduïm per ésser més modernes i

8 G ASETA DE L r S A RTS

amb les figures totes de relleu, vientre que en el casque ens ocupa, les imatges són pintades i solament lestestes en relleu. A inés, com hem dit, són d'època mésavançada i deuen datar-se ja al segle fiu.

Quant a la data de les taules de la collecció Soleri March, creiem que no hi ha lloc a dubtes. Les for-nies dels plegats, dels vestuaris, els temes de les orlesque frangen aquests, la técnica dels perïats d'aques-tes orles, tractant de donar la sensació del brodat enperles, i d'altra part la forma de les sandàlies delpersonatge masculí, si les comparem amb certs detallsparallels de les p intures murals romàniques de SantCliment de Tahull, que són datades l'any 1170, ensporten a la conclusió que cal fixar l'època d'aquestsmonuments dins la primera meitat de la xic a centúria.

Des d'un punt de vista que ens és grat d'estudiar,perquè creiem que té un gran interés en la giiestiódels orígens de la pintura noble a l'Occident, aques-tes taules de la collecció Soler i March tenen impor-tància, car en elles aquesta collaboraci de la pinturai l'escultura ens ofereix una mostra inés, i ben pa-lesa, d'aquelles tècniques de l'escuitura en estuc i entalla i la pintura damunt taula, que es practicavena Catalunya, més que en altres bandes, en els tempsromànics, per causa sens dubte de la pobresa del país,com urna imitació de les obres d'orfebreria, massacostoses, com podem dir que eren la gran majoriadels altars i frontals d'altar dels temps, arreu d'Eu-ropa.

És sabut que una de les notes característiques del'orfebreria llemosina, en la qual l'esmalt predomina-va, és aquesta de l'obra mista de relleu i de pinturaplana a l'esmalt. Són abundants les maques de cober-ta d'evangelaris o de missals i les arquetes, on veientles imatges pintades a l'esmalt damunt la planxa decoure plana, i de les quals les testes únicament sónen relleu, fetes de coure fos i orillat, que és sobre-daurava.

Aquesta tècnica llemosina de les peces de relleufoses, donant les parts més dificultoses de pintar enles figures, s'inaugura el segle XII, com una indus-trialització dels esmalts de Limoges, que sol.licitatsarreu dels països del migjorn europeu, principalment,s'havien de produir en quantitat i a bon preu. Donatdamunt la planxa el dibuix a camp-tret (Champlevé),era fàcil el posar la pasta colorida, i podien fer aques-ta feina obrers modestos, sense aptituds ni coneixe-ments d'art. En canvi, el pintar una testa a l'esmaltera feina niés dificultosa i que exigia una preparaciótécnica més rara. Fosa la testa en relleu, un con elmotlle fet, tota dificultat desapareixia, i sols un coppintats els ropatges de les figures s'exigia el collocarla testa en el lloc que el dibuix a tret de camp jaindicava.

L'artista que féu les taules de la collecció Soleri March, és evident que tractà de reproduir amb unspobres mitjans els efectes d'una placa esmaltada. Totala figura pintada, excepció feta de la testa, aquesta és

en relleu, donant per cert en una i altra uns vissat-ges plens de vida, que de no ésser els detalls d'indu-inentária que hem anotat, diríem que, són d'èpocaposterior.

El nostre artista, nerú, va encarnar les testes,com lio eren en les obres inés fines d'esmalteria, çoés, en aquelles en qué tota la figura era poc o moltrellevada, i la testa principalment. Això a part, laresta de la figura completament plana, indica que elsmnodels que suggeriren aquesta obra mixta de pinturai relleu, són aquests llemosins de l'època industrialit-zada, la técnica dels quals hem descrit ; época queno desdiu de la que hem senyalat a les dues interessan-tíssimes taules de la collecció Soler i March.

s. 4 k_ JOAQUIM Foi cu i ToRluis

Pinta francesa en boix. 0137 X 0185. Segle xvi

((Jol• lecció 1/are Jesús lkrtr<nr)

G ASETA DE LES A RTS 9

-.p-r$

1 i1,t ly,►l i,L f►, ,i i A111►1 t►1it^t 1 ►t^,1

r•r• ^^

sQ

•4'

l'inca francesa en boix gravat i calat. Segle xvi. Mides: O'1b0 X 0'220 m. (Col-tecció 3k,rc Jesds Beri•aie)

LES PINTESJi

Hi ha dades que permeten afirmar que les pintes avegades eren un present que una persona oferia a unaaltra com a penyora d'especial estima. Així SantBeda el Venerable, en la Historia Ecclesiast ica Gen-lis Ainglorunt, llibre II, cap. XI, (P. L vol. XCV,col. roo), posa una carta que el papa Bonifaci V(619-625) dirigí a la reina Etbebreda, en la qual,després d'exhortar -la a viure bé amb el seu marit,diu que li remet com a benediccití de l'Apòstol SantPere sj^eculuin argenteu ;u et hectineain eboreum (i).

Un altre escrit del papa Adrià I (772-795), dirigita 1'emperadoi Carlemanv i que sembla fet en l'anySSS, conta que el duc Rachis de Benavento feia traïció,per la qual raó s'havia dirigit a l'emperador bizantídemanant-li adjutori, a la vegada que l'honor del Pa-triciat i el Ducat de Nàpols, oferint-se a adoptar en

els cabells i en el vestit l'ús dels grecs i romanentsota el poder de l'emperador. Aquest, acceptant laproposta, li havia tramès dos delegats per tal que liconferissin el que demanava : ferentes secuin vestesaitro lextas, simul et spaianl. vel jbectinema et perci-pes, sicut illi praedictus Arichisus et tonderi ollici-tus fuera! (P. L., vol. XLVIII, col. 40S) (2).

Entre les despeses de la cambra reial francesa delsegle xiv, es parla de Piques ¢oler les dols dia Rol' (3),en i34S. Quatre anys després s'esmenten altra vega-da Piques ,botir les dolls. Això indica que els monar-

(1) Li enviava nu mirall d'argent. 1 nua pinta de vori.() Portant amb ells vestits teixits amb or. a la vegada que l'espasa. la

pinta i les tisores a fi que l _arichis pogués tallar-se els cabells.(3) Pintes pels presents del rei.

IO

G ASETA DE LES A R TS

Pinta amatbria en boix. Gótica (Cot,lecció llene Jesús Bertr u)

ques francesos tenien el costum d'oferir aquests uten-silis a maicera de present a les persones cl llurcort i als senyors de llur seguici. (Habard : Dictioii-naire de l'ameublenaeül, vol. IV, mot Pei,'ne.)

Aquests p_ecedents portaren com a seqüela el fetque fins en època molt moderna els galans oferissinuna pinta a llur enamorada, que avui dia denominemPinta ccina,tòria, i la qual acostuma ésser luxosa i avegades porta algun emblema o llegenda eròtics. Peraixó ret.reurem que des de la nostra infiincia sentíema casa mateix cantar una estrofa de la cançó que en-tonaven els marxants italians, a fi de pregonar llurmercaderia, entre la que no hi mancava culi, scarhi-dor er (Yli. enamorali...

El col-leccionista barceloní En Marc Jesús Ber-tran, entre els exemplars que figuren en, la sevaaplega, ll i é dues pintes de boix, delicadament obra-des, que bé podrien haver estat dintre les qualifica

-bles d'amatòries. Una d'elles, ultra el trepat, pre-senta un mdalló de tàrsia, i en l'altra cara un mi-rallet de plata que es clou amb una porteta culadissaque, un cop oberta, deixa veure una llegenda quediu : «Te le done.» Aquesta pinta mesura 135 x x85mili í metres.

Una altra ofereix entre els trepats d'una de lescares, una dama d'ampla faldilla, amb un rala deflors a l'esquena i la mà posada junt a la d'un homeque li'n deuria haver fet present : mesura 150 X 220

mil-líineires.Encara n'li ,' ha una altra que presenta en una de

les seves cares un cor travessat per una sageta ; me-sura loo x 138 millímetres.

No són tan clarament amatòries altres pintes quefiguren en la precitada col-lecció, però sí una altraque tenim en el Museu Episcopal vigatà i que os-tenta u1, cor assagetat ; mesura 170 x 112 millímetres.Al Museu de Clunv, de París, n'hi ha un model tam-bé de hoix que ostenta el lema «Mi amor», i un cortravessat per una sageta.

I s difícil de dir si realment usa una pinta 1adama que en actitud de pentinar-se ll i ha en un ca-pitell del claustre de Santa Maria de l'Estany. En elde la catedral de Tarragona es veu una arpella migdona mig ocell, ocupada a arreglar-se la cabellera,per la qual raó té a la mà esquerra un mirall, mentreque anlb la dreta posa en ordre els abundosos eabz-lls.

Entre els mil objectes que, segons conta el Llibrede les done.;, d'En Jaume Roig, oferí a la seva esti-mada, s'hi compta basa, ai,uller, phi la, chenxer, etc.(versos 2166 i 67 de l'edició Chavàs).

finta ai atirria aleni anva eu boix (Ool•ieccióMarc Jesüs 73e,-lra r)

G ASETADE LE s A i T s II

Les pintes més luxoses eren de vori. D'elles tro-bem fieqüe'its mencions en els inventaris. Així, en1321, trobem en l'inventari del casteli de Gironellaunain pi;ttai ;t de aburnex i zi pintas abiirucas (CúriaFumada de Vic : Inventaris dispeisos). Entre els bénsque Jauiue II manà repartir el 5 de març de 1323,hi haya iinoni peden de evore (Rubió : Documents,volum II, cloc. XLVI). Era 1'anì 1339 quan entreels béns del prevere Berenguetr Salguera es feiennotar dilas fiiutas de ebore, uiiaiu bonamn et aliauifractam (C. F. : Inventaris dispersos). El canongeBernat de Lers, en 1343, posseïa una pirita eburnea(Id. íd.) En fer-se l'encant dels béns de Guillem Do-mènech, beneficiat, en 1375, 1 Pinta de vori de Pocavalor valgués sols 1111 diners (Id. íd.) En l'inventarid'En Pere Vall, en 1381, es distingia entre 1 clenixa-dor de vori- i II/II pintes de vori (Id. íd.) Sembla queel clenxador era una pinta de pues amples, mésusada pels homes que per les dones. En Jaume deMontoïi.u, c.lstellà del castell de Moncada de Vic, en1383, posseïa un cienxador de vori (Id. íd-)

Alguna vegada es nota que la pinta estava obradadel seu pon-, com succeïa en la que en 1410 tenia untal Jauane Vall : ioua pinta de vori obrada en lo roig(II. íd.) A En Franc Vivet, en 1114, se li nota unapinta de vori ab corone, daurades (Id. íd.) Entre lespertencuces de Micer Climent Vives, en 1527, es tro-bava unia ,iii1a de vori besa obrada (Id. íd.) Més lu-xosa era la que estava entre els béns de Joan Junyentprevere, l'any 1578 : urna pinta d vori guarnida abdos caps da;geiit y en lo mig dargent daurats ab sabossa de- seria (Id. Inventaris de Gaspar Benet Prat).

Hi havia exemplars colorits, segons veiem en 1414entre els béns d'En Bernat Jonear : unia pinta, devori ab pintura da-ça e dellà (Id. Inventaris dispersos).

A vegades es parla de pintes graus ' de pintespetites. Ent'-e aquestes darreres és de notar una queno faria gaire més de tres centímetres : una Pinletade vori de granea de I croal, qu_ hi havia, en 1413,entre els béns d'En Bonaimat prevere (Id. íd.)

Abundaven encara més les pintes de boix, i ésde notar que en els llocs de molta producció de pin-tes de fusta, era prohibit de fer-ne de fusta blanca.

Entre els nostres passats eren molt estimades lespintes de bolIx obrades a Perpinyà. El rei En Pere elCerimoniós, en 1366, posseïa due$ pintes de boix dePerperiyà (Rubió : Documents, doc. CCXV). L'anysegment, a Vic, el beneficiat Bernat de Senyars teniadino Pintes de boix operis perpiuiinail.i (C. F. : Inven-taris dispersos). El ja esmentat canonge Joan del'Avench, eu 1368, entre els seus béns tenia unanjp inta.m sine inla de boix operis de perpinntiano(Id. íd.) En l'anyada de 1414, en morir el FrancescVivet, se li inventariava una piula de boix descabetad'obres de perpeaya (Id. íd.) El canonge Ferrer Des-pujol podia disposar, en morir en 1449, de ires pinitiesde obrat;e de perpenyà de barber (C. F. : Inventarisdel notari Joan Sallés). Finalment, el sermó patriòticque en 1597 féu el doctor Onofre Manescal diu que las»in.las que 's fan en. Barcelona són de tots alabades yniés encara les de Perpinvd (foli 9, núm. ). Això no

Pinta amatòria. 0170 X 0112 (Jluseu Episcopal de Vi„)

vol dir que totes les pintes de boix vinguessin de Per-pinyà, tota vegada que en fer-se, en 1547, la llistadel que pertanyia al botiguer Pere Damians, se linotaven cent vinticinch pintes fraiice,ces (C F. : In-ventaris del notari Salvi Benló).

Come les de vori, també les pintes de boix erentreballades amb algun luxe. Així bo veient en III nin-

-les de luxo cuna iibarcl:.atiini tia medio que en 1371 estrobaven entre els béns del canonge Guillem de Vila(C. F. : Inventaris dispersos). Entre els d'En PereBassegós, barber, en 1428, es comptava una pintade boix obrada (C. E. Inventaris del notari EscayóPoqui). Ben especial seria la posseïda per En ArnauCoca en 1437, puix trobem que tenia dues pinte,, deboix, la una obrada al i nig ab figures de lebra (Id. : In-ventaris dispersos). En l'any 1457 consten en poderd'un Gabriel Granollachs, duce pintes grans a.iitfiles,una de vori e altra de boix, obrades al mil d'algunesobres (Id. : Inventaris del notari Joan Sallés). En-cara en 1527 Mícer Climent Vives posseïa una pintaen que ha letres de fast (Id.: Inventaris del notariF. Franch).

Donaren també alguns testimonis de l'existènciade pintes de boix pintades. Entre els béns d'En PereClos, en 11.44, lni havia una punta de bo_yx pintada

I2

G ASETA DE L ES A RTS

(Id. : Inventaris dispersos). En l'inventari dels bénsde Pere Alberch, en 1471, s'esmentava tina imta deboix pintada (Id.: Inventaris del notari Joan Sallés).Igual es diu d'un Antoni Roqueta, qui en 1472 teniaentre les seves pertinences, una pinta de boix pintada(Inventaris dispersos). Acabarem consignant l'existèn-cia de 1 i^ita de boix violada que en 1520 posseïa l'apo-tecari Gabriel Rovirola (Id. : Inventaris del notariF. Franch).

Rarament ensopeguem alguna dada referent a pin-tes d'altres matèries que les anotades fins ara. Noobstant, n'hi havia de fetes de banya, com una queen 1358 estava en poder d'En Pere Descoll, benefi-

ciat : cuna pecten de corta (Id. : Inventaris dispersos).En un inventari de l'any 1394 s'apunten sis pintes decona (Id. íd.) En altre de 1464, entre l'aixovar d'EnJoan Bosquetó, es llegeix l'existència de dues fiitntes,urna de boix e altre de os bones (Id. : Inventaris delnotari Joan Sallés). Al barber Domingo Alfonso—pot-ser un castellà establert a Vic—, en finar en 1380 seli troben tales jai; les dr lacto (Id. : Inventaris dis-persos). D'igual material eren dues pintes de lautaque es noten entre els béns d'En Gabriel VellorsCU 1529 (Id. : Inventaris del notari Salvi Benló).

Joser Guvior,, pvre.

LA RT MODERN

La diferència que hi lia entre una obra d'art i unateoria o un sistema (le la ciència, consisteix en què,mentre l'obra d'art duu el seu acabament en ella ma-teixa, la de ciència és només un graó vers un conei-xement més perfecte o més evolucionat. La literaturai l'escultura grega, avui com en el dia que forendutes a la llum del sol, diuen tot el que lían de diri no es pot concebre que hi hagi una continuaciód'elles que faci que la literatura o escultura resultantssiguin més gregues que l'art grec.

Això fa que, no podent ser les obres d'art expla-nació o evolució l'una de l'altra, siguin coses diver-gents i molt difícils de lligar en una teoria. És evi-dent que els cultivadors de l'art gòtic i els de l'artromànic, per exemple, es proposaven una cosa com

-pletamenta divergent de l'altra, i totes les transicionsi relacions que poden observar-se no són més que laplataforma on aquestes diferències prenen contrapeuper a lluitar.

També, com a conseqüència de tot plegat, es veuclarament que cada época lia tingut el seu art modern,perquè ha estat incapaç de completar o glossar el del'anterior, i això per les raons que hem citat. t Quinmoment senyala el canvi? No pot dir-se ; però no gensmenys, existeixen els canvis. Així com del fet quel'ull és incapaç de distingir, per regla general, eldreçament de les muntanyes i l'excavació dels rius,ningú no en pot treure raonablement la conseqüènciaque no existeixen muntanves ni rius.

I és que l'art, en comptes de recercar veritats ob-jectives, cerca sensacions collectives (no individuals,com s'ha dit ; si fos així, els artistes i el públic nos'interessarien, com passa amb els artistes massa iii-dividuals). 1 la collectivitat a cada época té un objec-tiu sensible diferent.

La nostra època, com totes, té la seva sensibilitatcollectiva i el seu art modern. 10uines característi-

ques són, al nostre parer, les de l'art dels nostresdies ?

Ens sembla evidentment que l'art del nostre tempstendeix a la simplificació ; fins diríem a la sequedat,Hcm dit simplificació i no ens acaba de fer el pesla paraula. illillor seria eliminació. Evidentment, quanun artista del nostre temps concep una obra, més quepensar què lit posarà, reflexiona concentradament quèlii tt'eurà.

No hi ha manifestació d'art sense la seva puntadel vel del misteri. És difícil buscar molts misterisen el pensament dels nostres dies, tan pragmàtic. Elmisteri està donat per l'aparició d'un element de lasubconsciència que deforma les proporcions estricta-ment raonables de l'obra seguint un criteri comple-tament renyit anib la raó, mes basat amb les sen-sacions i l'instint. El fons d'aquest criteri està infor-mat per totes les fílies i fòbies instintives que tél'home considerat com a pensador i crític solitari.

Quant a l'estil, té l'art modern una cosa peculiar ;com a fill de la Renaixença que és, té una tendènciaa deixar-se suggestionar pels estilistes passats demoda i a recrear el seu estil ; hi ha qui fa estil rus,suec i de cada segle ; però tots els que empren laservil imitació per fora (parlem dels bons artistes)per dinis són més nous que mai.

No deixa de ser curiós un art sense estil definit,però amb un fons tan seu. Això desment aquellaafirmació que fem de dir que cada época realitza l'es-til que necessita. Perquè la nostra els necessita tots,ara que interpretats a la seva manera.

Una altra característica dels nostres dies és l'apa-rició de l'incoherent pur. En temps anteriors s'haviavist artistes d'una gran gran fantasia, per exemple,Góngora, que poetitzaven exageradament a fi de poderdonar metàfores i àdhuc paraules a l'atzar ; un atzarcontrolat per un no sé qué d'endevinació que existiadintre el seu pensament. Però no s'havia arribat a larecerca metòdica i conscient de la inconsciència,

(,4rr/vtrin^ o M j u/. 21)

GASETA DE LES ARTS I3

EAFAEL LLIMONA La carretera

Una obra de Rafael LlimonaLa darrera exposició de Rafael Llimona ens ha re-

velat amb tota la plenitud el gran sensible. Entre unamitja dotzena d'obres expressives, de gran líric, liihavia aquest paisatge que reproduïm ací, que nosaitresconsiderem com un dels millors paisatges que s'hanpintat a Catalunya.

Rafael Llimona torna tota la valor al paisatgismeamb aquesta tela d'una 3 ian agudesa de visió de lanatura, penetrada d'una manera poètica i expressadaamb estrictes i ben manejats mitjans de pintor. Si elpaisatgisme català donés de tant en tant obres cornaquesta d'En Rafael Llimona, segurament els detrac-tors sistem:11tics del paisatgisme restarien desarmats.

Rafael Llimona, com Corot, posseeix una sensibi-litat intens'nnent amorosa, la qual davant dels gransespectacles de la llum damunt els núvols, els arbres,els camins, les cases . i els homes, pren tota la seva em-branzida lírica per a traduir-se en una obra pictòricaexpressiva d'un moment inefable de la natura. I ésque aquest pintor, cons els grans artistes, no ha eixu-gat el seu fons anímic, el seu fons humà, amb vir-tuosismes sense finalitat : per a Llimona la pinturaés uu mitjà del qual es serveix per a expressar elsseus sentiments de poeta inspirats per la naturalesa.

Aquest paisatge ple de la humitat de la boira, tanben vist i tan ben dit--amb aquella difícil simplicitatplena de frescor, que no és pas l'escamoteig de lescoses, sinó que n'és la veritable síntesi—, és un exem-ple per tants pintors que no tenen altra cosa a dir-nosque llur destresa, i per tants altres que cerquen ende-bades l'expressió poètica en pintura fora dels límitsde l'art pictòric. Quantes possibilitats té la pinturaencara, com el paisatgisme, quan qui els practica pos-seeix l'agudesa lírica, el sentiment de la llum i lapoesia del moment !

Quan qui els practica, amés d'un gran sensible,és alhora borne de seny- clàssic, home de tradició. Lli

-mona té una visió serena de les coses, però la sevaserenitat és feta d'apassionament contingut.

Aquest paisatge humit de la boira, de Rafael Lli-mona, és un momznt de gràcia del pintor, la paleta

del qual exempta de tota vulgaritat colorística, dónadintre un argentat difícil amb colors gairebé imper-ceptibles 1'ernoció de la llum i de l'infinit. Aquestpaisatge és, sens dubte, un paisatge d'antologia : calhaver-lo vist en l'original per a no oblidar-lo mai més.

RAFAEL BENET

I 4 G ASETA DE LES A RTS

JOAN COLOM

Paisatge

JOAN COLOM

Paisatge

GASETA DE LES S ARTS

JOAN COLOM Pintura

JOAN COLOM

15

Un dels esdeveniments d'aquesta temporada ha es-tat l'exposició de les obres de Joan Colom a la SalaParés.

L'expectació fou encara més accentuada per l'ab-sència excessiva de les pintures d'aquest artista enles nostres galeries d'art.

En anunciar-se l'exposició Colorit, i més en el diade la inauguració, el públic amatent i els nostres di-lectes col-leccionistes envaïren la sala gran de CanParés.

Diguem tot seguit que l'exhibició pictòrica respon-gué a l'interès mostrat.

No pretenem pas descobrir l'art substanciós de JoanColom ; la seva jerarquia és prou solvent i conegudaper a intentar-ho. Però, registrem amb entusiasme,l'èxit aconseguit de la seva exposició com una mostrasatisfactòria del nivell a què ha arribat el criteri delnostre públic.

Això no vol dir que ja considerem normalitzat elnostre mercat artístic. Malauradament, aquest mer-cat, encara conserva un cert parentiu amb el «mercatde Calaf» tal com ens el presenta Xavier Nogués enla seva suculent col-lecció de la «Catalunya pintoresca».Però el darrer triomf de Colom ens dóna una certaconfiança en l'avenir.

Sense intentar--com hem dit—descobrir les carac-terístiques del seu art, podem, en canvi, assenyalarlestat actual de la seva producció.

Actualment, la seva obra ha arribat a un punt demaduresa esplendent. La seva fuga anterior, que encerts fragments, quan no era prou aciençada, esde-venia particularment confusionària, ara, en ésser ce-nvida pel seu present mestratge, determina una cons-trucció ajustada de les accideutacions del model.

Hi lia, també, una major consistència en aquestaestructuració de l'accident, i a] mateix temps, unafluïdesa habitual en l'atmosfera i en els diversos ter-mes del paisatge com en els millors moments de lesseves anteriors teles.

Com a continuador de l'escola impressionista, JoanColom ens mostra el consegüent divisionisme, i finsen aquesta factura hi ltem anotat una major segure-tat. Prova evident no sols d'una superació tècnica,sinó també de què les fórmules pictriques són peraquest pintor, sols, un mitjà per a expressar la seva•paraula.

Verb racial, i no pel motiu expresat, sinó per laplasmació acurada dels factors essencials del nostrepaisatge.

MÀRIUS GIFREDA

I6 G ASETA DE LES S A RTS

JULIÁNJULhiN CASTEDO Paisatge de Segovia

JULIÁN CA STE1)O

Certament, força coses bones portava en si aquelljovençà i eixelebrat «Saló dels Evolucionistes» que esdonà a conèixer al nostre públic l'any 1918 a les anti-gues (ialeries Dalmau, de la Portaferrissp, aquell«Saló» que deixà d'existir com a entitat constituïda,cona tantes ; tantas de semblants d'un quant tempsençà, encara que no per circumstàncies idèntiques, enveritat, sí )rig;nades per una mateixa causa.

Era una de les bones coses d'aquells «evolucionis-tes», i potser la millor, aquella que, contràriament a

allò que poda semblar pel nom que els unia, que vaésser pres molt de temps i per força gent com a de-terminant d'una doctrina o d'una escola més o menysempescada *)er seguir la qual s'haguessin acoblat, cadaun d'ells s'encaminava ben lliurement ner on 11 asse-nyalaven la seva intel.ligència i el seu temperamentsense altre lligam amb els seus companys que elcomú reconeixement de les valors eternes de l'obrad'art i llur sinceritat i hones'-edat en especular sobreels seus problemes.

Deis joves «evolucionistes» de llavors, cap 'delsquals no ha dimitit encara la seva primitiva apel.lació,

són els millors artistes de les darreres promocionsami) què compten avui a casa nostra—z caldrà recor-dar que en són els escultors Viladomat, Rebull i Gra

-nver, i els pintors Serra i Sisquella, per no citar-nesinó els més representatius ?—, tots ben distints i di-ferenciats, per¿ presidida l'activitat de cada un d'ellsper la dignitat i la intel.ligència.

Dels pintors d'aquella agrupació que, nascuts sotael signe de Cézanne, la prohitat i 1_'auto-exigène = a delqual feren per a ells el més alt exem ple a imitar,posaren els fonaments de llur obra en la ferma baseestructura] que aquella devoció els dictava, era undels millors i amb un caràcter nersonalíssim i bendeterminat, el castellà Juliàn Castedo.

La pintura de Castedo, allunyat que es troba avuide Barcelona. és potser una mica massa desconegudai oblidada entre nosaltres. La seva llarga estada ací,en l'època precisament de recerca i orientació, no foupas massa pròdiga en exhibicions. Això ajuntat a lacontenció i a la manca de tota truculència que gover-nen la seva obra, pot explicar-nos en certa maneraaquest oblit i aquesta desconeixença que constatem.

G ASETADE 1, E S A RTS 17

JULIÁN CASTEDO Paisatge de Segbvia

L'absencia completa en l'obra d'aquest de qualsevolesgarip, de qualsevol gesticulació més o menys con-vencional, fa que l'espectador superficial—desgracia-dament, o afortunadament, la immensa majoria—passide llarg davant d'ella sense adonar -se de les formida-bles virtuts q ue conté.

Ben llunv de l'epidèrmica sensualitat, de la llam-pant opulència, de la graciositat i (le la boniquesa,Castedo és un pintor ascèt ; c, profund i sobri. Aquestartista té dintre seu el millor llevat de la seva terra.De vegades, per la nostra sensibilitat ens semblaràuna mica massa eixut, una mica massa concís, peròmai deixarem de trobar-lo fortament expressiu i vi-gorós.

Podríem dir que Castedo, més aviat que no donar-nos una sensació agradable, el que cerca és el fer-nosconèixer amb tota la seva puresa allò que té d'essen-cial l'assumpte que s'ha proposa!-, el fet que té aldavant, despullat de tot allò que podria ésser-ne orna-ment o afegidura innecessaris a l'express ,*ó que ens envol donar.

Castedo ens explica amb tota vigor la corporeïtatde cada objecte, accentuant-ne la fornia, acusant-ne , elsvolums. Ens expressa les qualitats sintetitzant intel-li-gentment els accidents, simplificant agudament els va-lors. Tonstrueix sòlidament, sense reticències ni vacil-lacions, implacable i eixut, però clar i lluminós. Enaquesta pintura no lli ha res vague, flonjo o indeter-

minat , tot se'ns hi presenta just, explícit i concret.L'ast de Castedo està a punt d'assolir, i ha assolit

ja en algunes obres de les darreres que n'hem vist,la seva completa madur,es,a. És indubtable que siaquest artista hagués romàs amb els seus antics com

-panys i en aquest ambient en el qual tan bé es tro-bava, 'i hauria estat bon xic més fàcil i planer el caní

que ha hagut de seguir sol. Tot amb tot, l'aïllamenten què s'ha trobat aquest antic «evolucionistas, situata Madrid—medi artístic ben poc adient al seu tempe-rament i a la seva fe—, li ha estat ben profitós.

Llunv de tota convenció ; oposat de tot cor al con-servadurisme estètic, per una banda, i per l'altraveient-,e privat, per la seva intel.ligència i la seva inte-gritat, malgrat el seu liberalisme, de posar-se al ser-vei de qualsevol de les inn{ameres tarambanades quees renoven contínuament en el món artístic actual, elcontacte de Castedo amb la naturalesa n'ha esdevin-gut més pur i més directe, sortint-ne gloriosamentrefermades i corroborades les seves primitives quali-tats. Aquella certa excessiva rudesa que entelava laseva fortitud ha anat desapareixent de les seves obresfins arribar a deixar d'existir del tot, conservant, però,tota la seva força profundament racial, expressiva iplena d'autèntica emoció, en arribar als saborosíssimsbodegons, a alguns paisatges i als retrats que darre-rament ens ha mostrat a la Sala Merli.

JOAN CORTÈS I VIIu,

18 C, A S E T A DE L E S A RTS

La litilitzaci0 ¡irimiu • ia del cinema sonar lia estat els tenues de mnsic-hall Ilulli/,' ooil Iteri, ^,

Justificació del cinema sono

Tot just ara revenien del nostre astorament. El ci-nema sembla liaver-nos traït. (luan més raons teníemd'estimar-lo, quan més encantats estàvem del seutriomf, iieus ací que ell ens juga una facècia monu-mental, renega del seu origen i del seu silenci ; delseu silenci, és a dir d'allí) que per a molts era la sevaforça, la seva essència.

El vàrem conèixer silenciós ; en el seu silenci ipel seu silenci vàrem aprendre d'estimar-lo. Els argu-ments que prenent per peu aquest silenci . ens adre-çaven llurs violents detractors, nosaltres els repujàvemi en fèiem glosses apologétiques. El seu silenci erala seva noblesa artística ; en aquesta eliminació mà-xima de sensacions per arribar a un contingut estric-tament visual, vèiem el signe de la seva puresa. Pelmés intellectual de tots els sentits ens arribaven les

imatges pren yades de ressonàncies emotives innombra-bles, talment jeroglífics que significaven la realitatpsicolòòg i.ca més pregona. En el sentit ocult d'aquestsjeroglífics, a pleret el cinema ens iniciava.

I ara és un fet , que el cinema lla trobat cl so, téuna VCu, canta i parla, hom sent el film a 1'ensenisque el veu ; en El con:paiica de Buster Keaton un jano sap si riu del que veu o del que sent ; el que restai.ncont,-stable és que la imatge lla esdevingut amaradade so i que en arribar-nos a través dini cortinatge so-nor ens impressiona distintament.

Un problema plantejat. La peresa de pensar-lo llafet dir a molts : No es tracta d'una modificació delcinema, sinó de la creació d'un nou gènere artístic.Corn si la invenció d'un nom equivalgués a la soluciód'un probletna.

E

GASETA DE LES ARTS I9

Coses que s'havien declarat incompatibles, exclou-re's nu'ituament, són ara juxtaposades. Juxtaposades?

No, quelcom de més profund ; no sembla tractar-se(l'una superxeria, d'una simple mescla, sinó d'un fe-nomen—permís pel símil—de digestió : vexem el cine-ma digerir, incorporar a la seva substància el so i laparaula. El cinema manifesta l'apetit de la música.

Si tota cosa, com explicaven els grecs, troba la raódel seu ésser en una aspiració vers la inmediata rea-litat superior, totes les arts semblen asp irar obscu-rament vers la música. No eus estranyem si ara elciüema la troba i si s'hi aparella. I)e fet bo és recor-dar-leo : el cinema ha viscut sempre cli ps una atmosferamusical. El públic té enfront les imatges, el sentiment(l'una absència i exigeix a les mateixes una animaciómusical, que sembla dotar-les de vida interior.

Parlàvem suara de jeroglífics de la realitat psico-lgica. Novalis deia que el món deis cossos uo és sinóun sistema de jeroglífics. El cinema parteix d'ell peratènyer l'ànima. 1 l'ànima no s'actualitza sinó en mfi-sica, que és la immediata transposició artística delmón psíquic. Una sola dimensió ací com allí, el tempsque es manifesta en successions. Les arts plàstiquestransposen a l'espai aquelles essències, que en éssercopsades per l'esperit es resolen en un sentiment d'eu-rítmia de qualitat musical.

El cinema porta damunt l'espai també, però és perdesenvolupar-hi una successió. L'espai per a ell no éssinó instant, és a dir, en el fons cosa estrictamenttemporal. El cinema sembla realitzar millor encara quela dansa una síntesi de les arts plàstiq ues amb lamúsica, la suprema animadora de totes les formes.

El cinema busca—per quins camins més tortuososi equivocats, prou bé ho veiem—la música. El movi-ment dels cossos amb la seva continuïtat s'acomodaper si mateix (le la continuïtat d'un motiu musical.No es tracta d'una possible juxtaposició, sinó pròpia-ment de la creació d'una síntesi vivent.

El cinema sonor existia potencialment ; calia per arealitzar-lo un fet tècnic. Aquest ha nascut llunv detota preocupació estètica ; el cinema sonor ha estat.

Suposen que tothom que ens hagi seguit fins aquí,comprendrà que el cinema silent continua indepen-dent i legítim per les mateixes raons que lii resta lamúsica. Cal posar ambdues coses en el mateix pla, isols amb aquesta condició el cinema sonor autènticserà un fet, per comprendre que la síntesi viventque neix de la cooperació de les dues manifestacionsartístiques, en res no atenta la seva vida autònoma,el desenvolupament independent de la qual no pot co-nèixer cap restricció. Ens convé insistir sobre això,perquè és estrany com amb ]'aparició del cinema so-

Una escena de Brvadic^iry de 1'. Fejos

por alguns han dit que el cinema silent havia caducat,i en canvi a ningú no li lia vingut aI pensament direl mateix de la música ; la paradoxa hauria estat mas-sa fantàstica. 1 amb tot en el cinema sonor autènticl'element so i l'element Llum hauran de cooperar perigual.

Però, i ia paraula, i el cinema parlat? Ací és onels crítics han despotricat més. La paraula anul-la e]gest ; en canvi, aquest, quina puresa d'expressió, qui

-na força alliberada del control verbal, lluny de la gra-màtica—artifici—, el gest—espontaneïtat natural

I no obstant, la paraula i la música s'han sollicitatde tots temps, i si ]a paraula s'avé amb la música ila música s'avé amb el moviment cinegràfic, no veiemper què ]a paraula ne podia introduir-se al cinema. Sen-tim que aquesta manera de plantejar el problema afec-ta tan sols el cinema cantant, per di-ho així, i deixaen peu el cinema parlat, el nus gordià de la qüestió,el punt negre de l'estètica del dia.

Anem a la grossa qiiestió, a l'entorn de la qual méss'ha desvariejat, i que a nosaltres també ens ha an-guniat més. Però finalment creiem haver trobat la

20 GASETA DE LES ARTS

ll'iui filin de P. Fejos: Ii n1i ny cant,t, podat i Dallat

sana solució, i és per comunicar-la, més que per altracosa, que hem escrit el present article..

Entre el gest i la paraula s'ha vist incompatibili-tat. 'bot el que concedirem a ]a paraula serà en per-judici del gest. El gest com a funció expressiva queel cinema ha posat en singular relleu, es basta, i fóraatentar a la seva força tractar d'introduir, d'aparellaramb ell els mots ! ¿ Però és que el gest i la paraulapoden substituir-se míltuament? Quina manera méssui generis de fer l'apologia del gest el dir que ell faprescindible ]a paraula! z No fóra més exacte clir qu°el gest regna en un sector de ]a nostra vida de rela-ció, en el si de la qual la paraula hi és incompetent?La paraula no pot atemptar la importància del gest,per quan ell té també e] seu camp específic.

Ací són singularment lluminoses unes paraules delgran metafísic Blondel, que deia molt abans de l'ad-veniment del cinema sonor : «No oblidem que a l'ex-pressió espontània i cona primària amb la qual la vida

humana tradueix, utilitza i transfigura la vida animal,cleu aliar-se, sense abolir-la, allò que els grecs ano-menaven amb un mot on paraula, pensament, verb iraó s'identificaven : logos. Ací és on el cinema és in-competent.»

És a dir, que la paraula no és sinó la pc-rllongacióen inteliectualització creixent de la vida de relacióque inicia el gest. És ]a tragèdia del cinema silentd'atansar-se a assumptes que exigeixen la paraula, ésl'èxit en canvi de les primeres escenes d'Albada, enposar la manca de ]a paraula com una necessitat ar-tística. El cinema parlat allibera el silent, d'assump-tes parasitaris que tant comprometen la seva puresa,a 1'ensems que anulla aquella incompetència de quèparlava M. Blondel en conquistar nous horitzons ambla inclusió de] mot que li ha de permetre, no ja solsl'explicació de la passió, sinó àdhuc la del movimentde la inteldigència.

JCSi?I' PALAU

(i A S E T A DE LES A R T 5

21

EXPOSICIONS

JOAN CO.M.NII^.I,ER.A , hi;liolr.

MARTÍ LLAURADÓ, escullo r.(Sala Badrinas)

La primera exposició d'aquest pintor i aquest es-cultor ens els lla mostrat plens d'empenta i posseï-clors de dots ben efectius. Per bè que els vegem va-cil.lants encara quant a la fórmula d'expressió queels ha d'ésser pròpia, car llur obra se'ns presentaforça irregular i és patent en ella l'acció de diverses1 fortes influències, l'alta qualitat d'aquestes matei-xes influències ens dóna una prova excel.lent de lainteliigència i la sensihilitat d'aquests dos joves ar-tistes.

Quan són tantes, tan diferents i oposades les doc-trines i les idees que corren pel món amb més omenys èxit i amb una propaganda niés o menys so-rollosa procuren guanyar-se adeptes, quan són tantesles obres, diverses i enemigues, que poden seduir untemperament jove com els de Commeleran i Llauradó,és una ferma garantia de probitat i bona intuïció elque les influències que obren dalnunt d'ells, inevi-tables i plenament justificables en tot artista, perpersonal que sigui, en començar la seva carrera, ha-gin estat precisament aquelles que els han orientatper un camí que no és pas el niés llampant ni elmenys difícil de seguir.

Commeleran és un pintor en el qual s'endevina,malgrat les evidents influències que lli constatem, unaautèntica força i un clar concepte del seu art. Elsseus temes de suburbi són tractats, per bé que un xicconfusament, amb fuga i concisió. En veritat, aquestpintor és ben lluny d'haver assolit un perfecte do-mini de l'ofici i és ben llarg encara el camí que litoca seguir, però les seves innegables dots haurande permetre-li, si no es detura, una perfecta eclosióde la seva personalitat.

De Llauradó, sobre el qual podent fer les mateixesconsideracions, beco de dir cona el trobem excel.lent-ment encaminat pels viaranys d'un plasticisme sòlidi substanciós. En les seves escultures són més visi

-bles, potser, que en les pintures del seu company,els exemples d'altres artistes. En tot cas, ens és for-ça Inés acceptable la influència d'una obra digna consla que emmiralla la seva, que no una gratuita «or ; gi-nalitat» sense cap ni centener. A condició, però, queno n'esdevingui un estancament de les pròpies facul-tats. Ens donen esperança que no d'ésser així, lesbones característiques del «Cap de noia» que repro-cluïnl, perfectament entès i concebut.

MAICIÁ LLAUnaDó Cup

t\I,FR1 E) FIGLTERES

(Galeries Laielaiies)

Aquest pintor, allunyat de molt de temps de Bar-celona, on, que nosaltres recordem, no havia exposatmai res, ens ha sorprès agradabilíssimament amb laseva exposició d'assumptes de carrer del Marroc fran-cs i de Provença, escenes d'interior i altres diversescomposicions.

El record de Cézanne plana damunt la pintura deFigueres, concreta i clara, sense deliqüescències ex-tra-plàstiques i vigorosament estructurada, plena desentit i d'una estricta objectivitat.

Figueres anota amb una factura sòlida i segura,amb una pasta ampla i simp*e, la seva visió de les

22 G ASET ADE LES S A RTS

J(AN COiIMELERAN Pintura

si de tant en tant queda esmorteïda sota d'aquella,corre el perill d'algun cija acedar-lll morta del tot.

MANUrI, ROCAMORA(La Pinacoteca)

Pintura que qualificaríem de tímida ; força benorientada i discreta, sense cal) estridència i d'una ele-gant contenció. Rocamora, en aquesta primera expo-sició, se'ns mostra un artista correcte, però potsermancat d'un vertader temp2rannent pictòric. Tot amhtot, semb'a prematur encara qualsevol judici, caraquest pintor se'ns dóna a conèixer en una actitudInés aviat de recerca que no de situació definitiva. Laseva afinada visió, la seva dicció intel.ligent i d'entona-ció agradable, ens els fa estimable en més d'un sen-tit, però l'absència en la seva obra d'aquella saborosaescalfor d'un instint emocionat ens lli fa envarar al-guna incorrecció, i fins alguna atzagaiada que ven-cessin la seva correcta indecisió.

viles lnarroquiii s ofegades per la calitja, la placide-sa de les poblacions del sudl de França. Els seus in-teriors amb figures femenines són tractats sense -apvulgaritat, sense «embelliments» pedestres i sense llet-jors gratuites, amb un afinat sentit de la intimitati de la llum.

Potser trobaríem aquest pintor algun plomant unalaica convencional en el seu «fauvisme», massa aceen-tuador de les estructures i dels contrastos, però éstan expressiu i fort en aquesta seva aplicació a do-nar-los purament el sentit pict¿ric de l'objecte, queno ens atreveríem a demanar-li res més.

MARQui:S-PUIG-(Sala Busquets)

Aquest intel .ligent artista que revela sota la calmai la correcció de la seva obra una ardència formidable,lla exposat novament un grapat d'obres—pintures idibuixos—dintre la tónica a què ens té acostumats.Aquestes calma i correcció de la n:ntura de Marquès

-Puig li donen una aparenta fredor que en moltes deles seves obres amaga el seu vertader temperament.

El realisme d'aquest pintor, per nosaltres diversesvegades un xic massa minuciós, la seva recerca por-fidiosi de les qualitats, en la qual arriba a obtei'irresultats esplèndids, la seva probitat en no deixarcap problema sense resoldre, cap accent per assenva-lar, cap valor confós, ofega en moltes ocasions la fon-da poesia amb què ha estat creada l'obra que ens haensenyat. No gens menys, en aquest darrer conjuntque n'hem vist, n'hi ha diverses en les quals el l.i-risme del pintor lla trobat ampla sortida, sense per-dre cap d'aquelles condicions, i hem pogut constatar-lo intens i fresc. De totes maneres, Marquès-Puig had'estar alerta a no deixar avançar massa la seva habi-litat per damunt de la seva sensibilitat, car aquesta,

VILA-PUIG(Sala Barcino)

Si hom considera—i Déu n'lli do !—la possessió d'unperfecte coneixement de l'ofici i de tots els seus mit-jans de bona llei, cons 1'línica condició per a la pro-clucció d'una obra bella, aquesta obra és, inclubtable-ment, la de Vila-Puig. Nosaltres, però, tot i reconei-xent que ja té molt guanvat aquest afortunat posseï-

.U.I-lil:l' I II^I'I:I,1I:s 1'iu1111.a

G A S ETA DE LE S A RTS 23

1IAN ( - 1:1. ItOC'AMORA Bodego

(lor, tot i constatant les innegables qualitats i les bo-nes condicions que reuneixen les teles d'aquest pin-tor, ponderades i intel-ligents, agradables i llumino-ses, potser les jutjaríem un xic anodines i superfi-cials en llur conjunt, per bé que en diverses d'ellesl'artista s'escapa (l'aquella mediocritat expressiva iperfectament presentada per donar-nos una expressióperfectament reeixida i plena d'autèntica emoció.

RAFAEL LI,IDMONA

(La Pivacoteca)

Potser encara es ressent la personalitat d'aquestpintor de les seves primitives febleses ; potser aquestartista no ha acabat (le deseixir-se del tot de les in-fluències que informaren el seu aprenentatge ; pot

-ser encara li queda alguna confusió contra la quallluita la seva personalitat ; però allò que sí és segurés que davant les pintures de Rafael Llimona enstrobem amb un temperament i una sensibilitat de bode bo i amb alguna cosa que va deixant d'ésser unaesperança per a l'esdevenidor, per convertir-se en unasòlida i rica realitat.

És superant notabiement :es obres exposades lapassada primavera que Llimona ha exposat de nouaquest llivern una col-lecció ele paisatges en els qualsfiem pogut constatar altra vegada les seves condi-cions de veritable pintor. Un cert encartonament, unacerta opacitat que notàvem en alguns deis paisatgesaliteriors, lían desaparegut avui completament, subs-tituïts per una flexibilitat i una transparència plenes(l'agudesa, i aquella estridència de color que en algu-nes ele les seves obres ens resultava tan inharmdnica,s'ha anat entonant i enriquint dins una gama mésben acordada.

C:1aaPS-RIRrRA(Sala Alerli)

Camps-Ribera és un pintor realment clotat i d'unagran capacitat d'assimilació. Aquest artista, de talentinquiet i atent a totes les veus que sonen i ressonenen el món de la pintura, al qual hem vist sempretituhejar entre una i altra tendència, entre una i altraexpressió, qui sap si mancat d'una personalitat benseva o maldant encara per manifestar-nos-la amb unLlenguatge propi, es fa acompauvar de força tempsençà per la gloriosa ombra de Nonell.

Seguint les petjades d'aquest gran mestre, Camps-Ribera ens dóna de vegades alguna obra d'una matè-

ria ben pastada i plenament entera en els seus ele-ments acc = dentals, però massa sovint mancada de vi-talitat. Aquest pintor estudiós i fecund, tenaç i cons

-cient, ens lia sorprès amb una exhibició d'un con-junt un xic massa discret. Bé és veritat que el record il'exemple d'una figura com la de Nonell és una bonacompanyia, reconfortant i alentadora, perd quan aques-ta companyia es fa massa constant i hom no comptaamh una forta expressió personal, aquell mestratge, mésque no servir al que d'ell s'acompanya, l'esclafa sotala seva magnitud.

Cal fer constar, però, que al costat d'obres d'unnonellisme recercat i estantís, i d'altres en les qualshom hi constata barrejat amb aquest una certa fra

-seologia de darrera hora Inés aviat conceptuosa idins una tònica que descobreix més voluntat queno sensibilitat, Camps-Ribera ens en mostra algunes

NA ,QUES-PLIG afagni,![a

24 GÂSETA DE LES S ARTS

en les quals sembla superar els entrebancs que ellmateix es posa i ens dóna una excel.lent manifestacióde les seves qualitats de han pintor.

Ii; PASQUAL

(Sala Parès)

Passant de l'lhuinit i líric paisatge d'Olot a la claralluminositat de les platges de la Costa de Llevant, IuPasqual se'ns presenta el mateix artista digne i ho-nest de sempre. Una perfecta traça de la millor esco-la, un ofici impecable, posats al servei d'una fina sen-sibilitat, moltes vegades, potser, una mica epidèr=mica.

Per bé que en algunes de les teles d'aquesta sevadarrera exposició el veiem més a la vora que mai eledeixar-se emportar per la seva mateixa, habilitat norefrenada per un control més exigent quant a la qua-litat intrínseca de L'obra, per bé que constatem enaquest excel.lent pintor potser massa vegades una ex-cessiva preocupació només per la boniquesa de l'as

-sumpte, amb es seus accessoris ben repartits i collo-cats, i de la seva fidel representació, té prou virtuts

exclusivament picti) riques el total de la seva obra per-què li siguin perdonades aquestes desviacions cap al'anècdota o cap al pur virtuosisme. Iu Pasqual seràsempre un pintor profund i viu i portarà amb ell undels aspectes més característics de la nostra bona pin-tura contemporània.

JOAN CORTLS I VIPAI,

A. FLUII;ENSA I'n deis estudis pera la nova estació ple laCoii li uiyia de ferrocarrils del Nor^l a IS;u•celona

L`ART MODERN( (^,n,t üi anriri dr ht pàg. l=)

La crítica, aquest utilíssim híbrid d'art i ciència,sempre inexacte i sempre orientador per qui sap prim

-filar-hi, també a la nostra època adopta una formaespecialíssima ; no és la dogmàtica ni la moralitza

-dora del temps passat ; tampoc no és una exegesi cons

en l'antigor, ni l'expressió d un humor individual delcrític entusiasta dels temps romàntics : es limita acomprovar si l'obra està d'acord amb ella mateixa.És a dir, si és all que ella es pensa ser. De la ma-teixa manera que fem dringar una peça de metallargentat per esbrinar si és o no d'argent.

Heus aquí, al nostre parer, les principals caracte-rístiques comunes a totes les arts dels nostres dies.

ROSSI?ND LI,A'I'ES

Fundada l'any 1698 a laTorre de Claramunt

Dr. Joaquim Pou, 6 (abans Martí i Julià)

BAR CELONA

LlilIs GuarroFABRICA DE PAPER I

CasasCARTOLINES

CASIMIR VIC ENSIz C

A I

J R9I, M

C

'Pallers, 72 - 'i'elèfon 15644 m BARCELONA

_.

c

E l recull ' J '^^ internacional d'art

BELVEDEREREVISTA MENSUAL PER ALS CONREA

-DORS I COL•LECCIONISTES D'ART

Dirigida des de 1'i de gener pel Dr. ALFRED STIXDirector de 1'Albertina

Cada fascicle conté almenys 32-36 pàgines 1 20 1lunines

Un número, 3 mares — Un any 36 marcs

LA revista, de l'edició de la qual ens hem

fet càrrec recentment, apareix actualment 1

1 enriquida de forma i acurada en totes les sevesparts, i acrescuda també en les seves propor-cions. Els més eminents conreadors i col . leccio-nistes d'art com Falke, Fiocco, Friedl:inder,G. Glück, A. L. Meyer, Panofsky, Schmarsow,Strzygowskv, Tietxe, Voss, Wòlfflin, etc., sónels nostres col • laboradors. Els museus més im-portants, les col • leccions més notables i elsnegociants d'art més famosos posen llurs ad-quisicions i llurs descobertes a la nostra dispo-sició. Per això la nostra revista és indispensable.

TOTS ELS MUSEUS — TOTS ELS

CONREADORS D'ART— TOTS ELS

NEGOCIANTS D'A_V TI UI TA TS

CASA EDITORIAL AMALTIIEA 11Z.URIc. — LEIPZIG — VIEN. f

REPRODUCCIONS ARTISTIQUESEN MARBRE, FEDRA, ETC.

FUNDICIÓ DE BRONZESA LA CERA PERDUDA

GABRIEL BECHINI

Telèfon 52996

Carrer Roger de Flor, 162

i Consell ele Cent, 43o

BARCELONA

FotogravatsJOSEP M.-L L A) V E T61s fofogravals

d'aquesíla revista

són fets en aquests

tallers

Casanova. 1:>7-159, Tel. 75465-Barcelona

sFi

ND

sLP

ND

CIMENT PORTLANDARTIFICIAL

TONES DE4009000 PIIODUCCIO ANUALMARCA QUE SERVEIXX DE TIPUS PE I4 ALSPOItTLJNDS ESPANYOLS

BARCELONAA MADRIDPASSEIG DE GRACIA, 45, pral. MARQUES DE CUBAS, i, pral.■■^— DIRECCIO TELEFONICA I TELEGRAFICA: /,S¡,4XD ^^

ietïnanari de Literatura, íIri i Política

I°ELAI, 62 : TEL Eli ON 13 00 : U1IU LONjI

SLIBSCRIPCIO: 2,50 PTES. TRIMESTRE

fanny

per CíI RLES SOLDEL ILÅ

Ha aparegut la segona edició d'aquesta

novella, un dels èxits editorials més gros-

sos d'aquests darrers temps. Va precedi-

da d'un pròleg i coarté un capítol inèdit.

Preu: 4 Pies. L CIJ AI TB AR LE 0UNI 1A A

Plaça de Catalunya, 17

V. GARCIA SIMONPintures - Reproduccions - Motllures

Emmarcamets d'Art - Policromia

exclusiva de la casa - Vidres d'Art .

Objectes per a presents

VIDRIERIA EN GENERAL

Rambla Catalunya, 29 — Telèfon 15677 Magatzems: París, 138 — Telèfon 70594

^a pinacotecade

Gaspar smatgesTares i C ravatsSaló d'Exposicions

f)assei de gràcia, 34telèfon 15704

73arce1ona.

FOMENTODE OBRAS& CONSTRUCCIONESSociedad Anónima Propietaris de la major part de les pedreres

de Montjuïc i d'altres de varis llocs d'Espanyattti.

CASA ESPECIAL EN EL RAMDE CANTERIA

"i; 1 RS

rF' ^ ~

ó '

^ Q

Ú{x

^ o0N O

lQ MN V1

^^ ó ó

per a empedrats i voreres, arenesca, de Montjuïc, de Caldes de Mont-PED RA buy, Argentona i Cabrera de Mataró (Prov. de Barcelona) porfídica imicrogranítica de Colmenar Viejo (Prov. de Madrid) basílica de lesprovíncies de Girona i Ciudad Real, etc.

a, '( ' de carreus per a façanes; de les pedreres de Montjuïc.1

PF D R Ade granit, de Cabrera de Mataró, per a columnes monolítiques.

iper a moles,

qarenes ues granit i sílex de totes menes i dimen-

J PEDRA ions.sions.Y¡- t

' PEDRA per a andanes; de Montjuïc i d'altres llocs. Per a mamposteria i gravede totes menes.

r̂ 7' per a muntantsp^D RA de maquinaria.

Contractes i subministres enobres públiques 1 privades.—Transports i carreteigs en totsels rams de construcció. Com-pra i venda de cavalleries. „

TOTA LA PRODUCCIODELS PINTORS

. Benet : ManuelHumbert : Ignasí MallolJosep Mompou : Joan

rSerra : Alfred SísquellaFrancesc Vayreda

la trobareu sempre a la

Petrítxol, 5 : Tel. 14665 1'

BARCELONA

N A G S A - Arts Gr4JliquesCasanova, 212-214 - Barcelona