L’ombra dels tres nois, retallada per la llum de la lluna, s’es-clafa, plana i negra, contra l’asfalt.

Duen posada la caputxa de la dessuadora, de maneraque amb prou feines, de perfil, se’ls veu el nas. Contem-plen, amb les cames separades, l’edifici, davant del qualqueden, de moment, plantats i silenciosos. Es fixen espe-cialment en la renglera de finestres de la planta baixa.

El més alt de tots tres flexiona el cos enrere, estira elbraç i el projecta, descrivint un arc de cent vuitanta graus,cap endavant. De la mà li surt, a gran velocitat, una pedracom un puny que, al cap de no res, impacta contra unvidre amb un cop sec. No l’ha trencat, però hi ha dibuixatuna teranyina d’esquerdes que el fa més vulnerable. Elscompanys l’imiten; llancen pedres, el vidre s’esmicola i undels projectils, finalment, salta a l’interior.

No sona cap alarma. Les cases habitades més properessón a un centenar de metres i, per tant, ningú no ha pogutsentir la trencadissa.

Amb una palanca de ferro eixamplen el forat i, l’undarrere l’altre, es planten al bell mig d’un passadís llarg,fosc i silenciós. Un d’ells ha encès una lot i l’enfoca ara capa un costat, ara cap a l’altre.

11

No es veu ningú.Vacil·len un moment, com si no sabessin què fer, però

el més alt, que dirigeix el grup, assenyala en una direcciói els altres, amb la lot, el segueixen. Es planten davant d’unaporta. Amb un parell de puntades de peu l’esbotzen i, quanla llum de la lot es passeja per l’espai que hi ha al darrere,veuen una sala plena d’ordinadors.

El líder del grup es passeja per aquella sala durant unminut. Passa l’índex delicadament per la superfície d’unataula com si volgués comprovar la quantitat de pols ques’hi acumula. De cop, agafa un monitor, l’aixeca ben alt il’esclafa contra el terra. Els altres dos, que han captat elmissatge, comencen a destrossar-ho tot. Fan servir peusi mans, i la barra de ferro. Barregen amb el soroll de tren-cadissa els seus crits i rialles. Al cap d’un minut, la sala s’haconvertit en un abocador de ferralla electrònica inservible.Només han salvat un parell de PC portàtils, que s’enduen adins d’una bossa d’esport.

La parada següent és en un despatx ple d’armaris icalaixos. Comencen a obrir-los i a escampar per terra elpaperam que contenen. Un dels assaltants, de cop, exclama:

—Mireu!La llum de la lot es dirigeix, directament, cap a les

mans del qui ha cridat. Hi porta una petita capsametàl·lica. L’obren a cops de barra i de dins en treuen unbon feix de bitllets i algunes monedes. Udolen i criden, ensenyal de victòria. S’ho embutxaquen tot i surten, altrecop, al passadís.

12

Volten impunement per l’edifici, sense trobar ni unarata. Corren i salten, excitats. Per allà on passen van dei-xant un rastre de vidres trencats, papers escampats i totamena de destrosses. Pugen al primer pis i segueixen elmateix ritual. Després al segon pis. Ho deixen totdamunt davall.

Abans de marxar, passen per la cantina, situada a laplanta baixa. No hi ha caixa enregistradora, i al calaix onguarden els diners només queden un parell d’euros enmonedes d’un, dos i cinc cèntims. Han de conformar-seamb unes quantes bosses de patates xips, vuit o deu llaunesde refresc i unes quantes pegues dolces, que entaforen a labossa, juntament amb els portàtils.

Un cop al carrer, el més alt furga dins la butxaca de lajaqueta i en treu un pot d’esprai. En fa saltar el tap amb elpolze, el sacseja, col·loca l’índex sobre el polsador i comen-ça a escriure, amb lletres majúscules, a la paret del costat dela porta principal de l’edifici.

13

I . L’ I N C I D E N T

I

Sona el despertador.Fa una setmana que l’Eduard ha de llevar-se pel seu

compte i, per si no n’hi hagués prou, també ha de despertarl’Enric, el microbi de set anys que té per germà. Ja no s’hi val,a ronsejar durant un quart d’hora fins que la mare, desespe-rada, el treu del llit… Ara, si vol arribar puntual a l’institut,ha d’espavilar-se. Si allarga la mandra cinc minuts i es torna aquedar fregit pot ser que no es desperti fins a mig matí, comfa dos dies. Aquell cop la cosa es va resoldre amb dues sim-ples amonestacions verbals, severes però comprensives, de lamare i del tutor. Però si es repeteix, ja es pot anar calçant.

Abans la mare feia el torn de tarda i el venia a despertarcada matí. El cridava els cops que feia falta, li abaixava elllençol i, si calia, li estirava les orelles fins que el veia, ullsmig clucs, sortir del llit. Per descomptat, la mare tambétenia cura de l’Enric, i l’única feina de l’Eduard era mirard’arribar puntual a l’institut.

Fa callar el bip-bip que li trepana el cervell. Rebotria debon grat el despertador per terra, però controla l’impuls.Remuga, endormiscat, un enfilall de renecs.

Abans d’anar cap al lavabo passa a despertar el germa-net i li ordena que en deu minuts el vol vestit, amb la cara

17

18

neta i pentinat. El petit se’l mira, apàtic, mig somnàmbul,amb posat de no acabar d’entendre a quin planeta viu.

L’Eduard, al seu torn, es renta la cara i es vesteix: vam-bes, texans que li cauen fins a mig cul i jersei ratllat ambcaputxa. Escalfa dos gots de llet al microones i, abans debeure’s el seu, hi suca quatre galetes. L’Enric, que ja està apunt i despert, l’imita, ulls esbatanats, com si al món no hihagués ningú més que el seu germà gran. Quan han enlles-tit, l’Eduard deixa els gots a la pica i es posa a la motxillal’entrepà que, això sí, li ha deixat a punt la mare a quarts desis, abans d’anar a la feina.

El menut i ell, que com a bons germans sempre es ba-rallen —el microbi no para de burxar-lo fins que li clavaun bolet— però que no sabrien viure l’un sense l’altre,surten de casa arrossegant els peus i els ànims.

A tres quarts de vuit, l’Eduard deixa l’Enric a casa de laTeresa, una veïna separada que té un fill de la mateixa edat. Elsdos microbis van junts a escola. L’Eduard troba que la Teresa,pels anys que deu tenir, està per sucar-hi pa. Normalment elsurt a rebre en pijama, perquè encara és d’hora, però quan fabon temps, com avui, la veïna dorm amb una samarreta llargai prou. Llavors el rep amb aquell pet de cuixes a la vista i ell,que no és de pedra, se la queda mirant com un badoc, i esdemana si un adolescent amb les hormones en ebullició noseria capaç de satisfer, arribat el cas, una dona necessitada.

—Apa, noi, que faràs tard… —li diu aquella creació deDéu, picant-li l’ullet. I sense abandonar el somriure li tancala porta als morros.

Camí de l’institut, i encara amb la imatge d’aquell bé deDéu de cuixes a la retina, es troba amb l’Oriol.

—Ei, Uri…—Què passa, Edu? Has estudiat?—Una estoneta… Està tirat.—Això per a tu, llardós, que vas sobrat i de seguida ho

captes tot… Jo m’he hagut de cremar les celles com un des-graciat fins a la matinada… —Badalla com si volgués cla-var una queixalada al món—. I tot per acabar catejant!Aquella tia em cau fatal… i fot uns exàmens que t’hi ca-gues… Si no fos pel culet que té… No t’has fixat mai que,mentre escriu a la pissarra, remena les galtes del cul com sitoqués les maraques…

—I a tu et cau la bava.—A tu no?Truquen a casa del Xevi, que treu el cap per la finestra,

amb una magdalena a la boca, per dir-los —més amb gestosque amb paraules— que baixa com un coet. Falten nouminuts per a les vuit i, si no s’afanyen, arribaran tard.Saben que a l’hora en punt el conserge tancarà la porta.Tothom que arribi a partir d’aquell moment serà apuntatpel professor de guàrdia en el full d’incidències i acumularàun retard que, si es repeteix fins a tres cops, serà comunicata la família i fins i tot pot ser que tingui conseqüències enforma de càstig: quedar-se a netejar taules, no participaren una sortida… Així és que val més no temptar la sort.

El Xevi surt, fregant-se els ulls i encara amb l’últim mosde l’esmorzar a la boca. L’institut queda un tros més enllà

19

de les últimes cases del poble. Si caminen de pressa encaraarribaran a temps.

—Au! Xevi, que sembla que arrosseguis l’ànima.—A aquestes hores, arrossego fins i tot els ous…—Doncs vigila que no te’ls trepitgis.L’Oriol i el Xevi: quin parell!Pel camí ensopeguen amb l’Anna —anella de plata a la

cella—, que va tranquil·la i al seu aire, amb l’MP4 a totdrap, cantussejant a mitja veu una cançó en anglès mentretecleja el mòbil, concentrada. Quan li passa per la vora,l’Eduard assenyala el rellotge, amb cara d’alarmat, però lanoia fa una ganyota de fàstic i un gest com dient «A mi tantse me’n fot» i continua redactant l’SMS que potser és per al’Albert, el seu xicot. Es veu que a ella —com a aquell paioamb qui surt— ja no li ve d’un retard.

A mesura que s’acosten a l’institut, s’uneixen a la pro-cessó de nois i noies que arriben d’altres punts del poble.Alguns passen, esperitats, dalt de la bicicleta o van fentesses sobre la petita plataforma d’un monopatí. La majoria,en canvi, com l’Eduard, l’Oriol i el Xevi, caminen amb cer-ta pressa, però sense córrer. Tenen apamat l’itinerari ambtanta exactitud que saben arribar a la porta just en elmoment que toca el timbre.

Avui, però, s’adonen que en passa alguna quan, en tombarl’última cantonada, veuen que davant de l’institut s’aplegauna multitud de noies i de nois sense cap pressa per entrar.

Tots tres fan el gest instintiu de fer un cop d’ull a l’horai, en adonar-se que encara falta un minut i trenta segons

20

per a les vuit, es miren amb cara de concloure que no sem-bla pas que tota aquella colla faci tard. De fet, allà fora hideu haver tot l’alumnat del centre. Encara no hi han dei-xat entrar ningú. Potser el conserge s’ha adormit, o s’hadeixat la clau, o qui sap si algun brètol ha enganxat unxiclet al pany, com va passar fa uns mesos…

Quan veuen arribar un cotxe de la policia decideixenque la cosa deu ser greu.

—Què hi passa, aquí?L’Eduard ho ha demanat a un noi de segon d’ESO, un

xitxarel·lo que li té més por que respecte. Mentre el noiet esdisposa a obrir la boca per contestar-li, però, s’adona que ala paret, al costat de la porta principal, hi ha una pintadafeta amb esprai.

ANEU A PRENDRE PEL CUL!

La llegeix en veu alta i es mira els companys, que nosaben si riure o fer veure que s’escandalitzen.

Al cap de pocs minuts apareix el director amb un posatde funeral que fa que al seu voltant, com una onada, s’es-tengui el silenci. Com que vol que el sentin, l’home s’enfilaen un banc. Sense abandonar la cara de pomes agres, espe-ra que tothom estigui atent i explica que durant la nit hanentrat a l’institut, i les destrosses que hi han fet són prougreus per veure’s obligats a suspendre les classes fins demà.Acte seguit comença a repartir uns papers explicatius quehauran de donar als seus pares.

21

A banda d’algun «Visca!» anònim, camuflat entre lamultitud, en general tothom mira de dissimular l’alegriacontinguda. La mitja rialla, però, apareix en totes les carestan bon punt comencen a girar cua. I és que ja els sap greu,ja, que hagin entrat a l’institut i hi hagin fet totes aquellesmaleses…, però un dia de festa inesperat no és mai una ma-la notícia… I encara menys quan falta tan poc per a laFesta Major.

22