78 HISTÒRIES PER A MENTS INQUIETES

L’índex de les històries

Una mena d’introducció o com mencionar una mica per sobre els nostres tòpics (inexistents) 13

Instruccions d’ús d’un llibre molt planer 17

El meu poble té nom de peixDe com un peix prehistòric acaba dient-se Alcover 19

Una mica +: Dues de les granotes més antigues del món 22

Dinosaures a la vista! El nostre Jurassic Park particular 24

Petroli a la catalana Riutort, una mina que volia i dolia 27

Una mica +: La nostra febre de l’or negre 30

Al català més vell de tots li van menjar el cervell (literalment) L’home de Talteüll, un crani amb història 31

El monstre del llac de Banyoles, el rebesavi d’en Nessie El miracle de convertir un carnívor convençut en herbívor 33

Cérvols, fletxes i un ritus de fertilitat Les primeres mostres de sexualitat en l’art 38

La muntanya de sal infinita La vall salina de Cardona, un fenomen geològic únic 41

Gavà, la Tiffany’s del neolític La variscita, el diamant dels vells temps 43

La cervesa més antiga d’Europa De com aquesta beguda neix de l’esperit d’intentar aprofitar-ho tot 47

El paisatge favorit d’Astèrix i Obèlix Els Vilars d’Arbeca, un lloc infranquejable únic a Europa 52

La barretina, un capell mil·lenari unit a la llibertat El barret que va perdre adeptes per culpa de la gorra amb visera 57

La llengua ibèrica i el basc, els idiomes dels catalans que encara no ho eren

Les llengües abans del llatí 64

L’àmfora, el tupper d’abans Marques de reconegut prestigi internacional al segle i 67

Una mica +: La Catalunya del segle Vii aC tenia el mateix nombrede pobles que l’actual 70

El lloc amb més oliveres mil·lenàries del món El territori del Sénia, un indret inigualable 71

Els pernils de la Cerdanya, els millors de l’Imperi Els cinc jotes de l’època 75

Una mica +: Aigües miraculoses de rècord Guinness 78

El gos d’atura català, un souvenir dels bàrbars Un quisso amb dots de pastor 80

La làpida trilingüe de Tortosa, una rara avis i de com el riu Ebre podria haver tingut un canal a l’estil de Panamà 85

Or (de debò) al riu Segre El temps de les mesquites 89

El naixement de les llengües romàniques, l’instant de llibertat La societat que es va construir al voltant d’una llengua 93

Educació a distància en ple segle ix La comtessa de Barcelona que va escriure el primer tractat

pedagògic de l’edat mitjana 98

Els misteris infinits de Montserrat Per què els nazis buscaven el Sant Greal a Montserrat? 104

La llegenda de les quatre barres, un plagi? Guifré, el paisatge de la seva darrera batalla 110

Una mica +: Una Alcatraz a la catalana 112

A la conquesta de la terra lliure! El brutal saqueig del panteó reial de Santa Maria de Poblet 116

Una mica +: Peus d’ós, plat refinat com no n’hi ha d’altre 122

Quan els monjos copiaven textos eròtics El Cançoner de Ripoll, l’obra d’un anònim enamorat 123

Cata... què? De les diverses teories que intenten explicar l’origen del nom Catalunya 131

Una mica +: Un clatellot per a tots els que vulguin ser cavallers! 140

Siurana, una tragèdia amb final de llegenda El salt de la reina mora, o com morir èpicament 141

Una mica +: Una guerra psicològica a base de peix fresc 144

L’ase català, la millor raça del món De com el nostre guarà va col·laborar en la conquesta

de l’oest nord-americà 145

La llegenda del cor menjat Entre batalla i batalla, un poema si us plau 153

Una mica +: Monjos aficionats al vi... i a les tortugues! 157

L’escudella, el plat nostre de cada dia De com un bon sopar pot convèncer algú de gairebé qualsevol cosa 160

Una mica +: i per Nadal, neules de postres 165

Lleida i els bolquers del nen Jesús La història de la mare catalana d’una reina mora 166

Quan els catalans menjàvem dofí Algunes receptes de sempre i d’altres d’impensables 171

Una mica +: La crema catalana, entre les postres més antigues d’Europa 175

La rosa, l’origen del dia dels enamorats Hi havia una vegada una diada de Sant Jordi en què treballar estava

penalitzat 176Una mica +: Tirant lo Blanc, el llibre preferit de Cervantes 180

Speculum al foder, el manual del fotre El primer manual eròtic europeu, en català 183

Una mica +: S’acaba el dret de cuixa 187

La vida sense forquilla De broques, ganivets, salers i tinells 188

Una mica +: Una normativa contra la falsificació del safrà 191

Mort a la bruixa! Quan la medicina estava en mans de les dones 192

Una mica +: El rei dels talismans 197

La mona de Pasqua, símbol de vida Com aprofitar els excedents d’ous i sortir-ne victoriós 199

Un país per omplir de gent Els primers xarnegos no van ser els castellans 202

El 13 de setembre de 1714, dia laboral De com després d’una derrota sempre s’ha de continuar endavant 205

Una mica +: Els brams dels cérvols 209

L’espardenya, un invent del neolític El calçat que va convèncer Yves Saint Laurent 211

Una mica +: Chiruca, el calçat dels muntanyencs 216

L’himne de Catalunya, una cançó amb base eròtica Feina, sexe i lluita en una mateixa partitura 217

El pa amb tomàquet: recepta original De quan va néixer i de com es fa 223

Una mica +: De l’esbroncada de la mare a un disseny d’èxit 227

El fundador del Moulin Rouge, un emprenedor de Terrassa Josep Oller i Roca, un gran empresari de l’espectacle 228

Una mica +: La reina del cant 231

El pagès que va innovar en la seva dieta i es va inventar el calçot De com un home crea tot un moviment gastronòmic 232

Rusiñol: l’artista modern Un addicte a la morfina amb molt d’art a dins 235

Josep Gironès, el boxejador que va ser guardaespatlles de Companys De com la Guerra Civil espanyola va trencar els somnis de molts 240

Cacaolat, la beguda que va néixer en un casament El primer batut de llet i cacau del món elaborat industrialment 245

L’home que va servir el darrer sopar de Marilyn Monroe Jean Leon o la reinvenció d’un mateix 249

Una mica +: Truman Capote s’inspira a Palamós 256

Bibliografia 257

Assessorament històric (en forma d’agraïment) 263

I, per rematar, unes dedicatòries 269

211

icones i símbols

L’espardenya, un invent del neolíticEl calçat que va convèncer Yves Saint Laurent

El final de la guerra de Successió, a causa del triomf de Felip V, no va suposar la fi de l’existència de partides guerrilleres seguidores del candidat austriacista. De fet, algunes d’elles van ser molt actives durant els anys posteriors a la derrota. Davant d’aquesta situació, les noves autoritats felipistes van confiar als catalans favorables al francès la repressió dels guerrillers. I aquest va ser l’origen de la creació dels Mossos d’Esquadra, sota el guiatge de Pere Anton Ve-ciana (1677-1736), que en aquells moments era alcalde de Valls. En concret, el que Veciana buscava era combatre les accions de Pere Joan Barceló, el Carrasclet (1682-1743).

Espardenyes i barret de copa

La direcció d’aquesta nova «policia» va restar en mans de la família Veciana des de la seva creació fins a l’any 1836. Més endavant, els Mossos d’Esquadra van ser abolits, el 1868, i van tornar a ser resta-blerts el 1876. Durant els anys de la Segona República restaren sem-pre al costat de la Generalitat, motiu pel qual la dictadura franquista els va supri-mir altre cop el 1939. El 1950, però, la Diputació de Barcelona va crear un cos similar plenament adscrit al règim. Poste-riorment, amb la restitució de la democrà-cia i la Generalitat, els Mossos retornaren a les ordres de les institucions catalanes, el

212

1980. Es van reconvertir en una policia democràtica de naturalesa civil, que des del 1994 s’ha anat ampliant fins a esdevenir la policia integral de Catalunya.

De l’uniforme de gala dels Mossos en destaquen, per sobre de la resta, dos elements: el barret de copa alta i les espardenyes. I desta-quen perquè semblen dos elements que no quadrin gaire, junts. Per explicar aquesta comunió tan curiosa tradicionalment es diu que aquests dos elements simbolitzen el fet que els Mossos serveixen igual els pobres (que estan representats per les espardenyes) que els rics (que se simbolitzen amb el barret de copa). Ve a ser una mena de simbolisme visual que vol mostrar allò que diuen (i que de vega-des costa de creure) que la justícia és igual per a tothom. Si més no, cal tenir en compte que tant l’espardenya com el barret de copa (una, al camp, i l’altre, a ciutat) eren del tot populars quan es van crear els Mossos.

Un model perenne

Hi ha objectes que evolucionen considerablement al llarg dels se-gles. En canvi, d’altres es mantenen intactes, com si a ells no els afectés el pas dels anys. És el cas de l’espardenya, un calçat total-ment fabricat amb materials naturals que, pels seus components i per la senzillesa a l’hora d’elaborar-se, ja s’emprava fa milions d’anys. De fet, al Museo Arqueológico Nacional de Madrid es con-serven unes espardenyes neolítiques, que es calcula que tenen vora sis mil anys d’antiguitat, que van ser trobades a la Cueva de los Murciélagos (Albuñol, Granada). Aquesta tradició s’ha conservat durant segles (molts segles!), amb algunes variants. Però, pel que fa a allò fonamental, continua sent igual: s’aconsegueix un calçat cò-mode, que ja portaven els nostres avantpassats de la prehistòria.

El calçat per antonomàsia del pagès

Sabem que l’espardenya es diu espardenya, com a mínim, des de 1322. Ho acredita un document trobat al nord de Catalunya amb

213

data d’aquell any en què es descriu aquest tipus de calçat, que no només és típic de Catalunya, ja que a les Illes Balears, al País Valen-cià i a les comarques murcianes contigües també n’hi ha una gran tradició. La sola acostuma a ser d’espart (d’on li ve el nom), però també pot ser de cànem trenat o de jute. Pel que fa a l’empenya, sol ser de cotó o lli. I és precisament pels seus materials, totalment naturals, que es pot considerar un calçat molt higiènic: el peu trans-pira amb llibertat (si és que un peu es pot sentir lliure).

Mentre a ciutat es va anar imposant el cuir per a les sabates, als pobles es mantenia la tradició de l’espardenya. Per què ha estat un calçat tan emprat al camp? Perquè s’agafa bé al terra i, per tant, és una bona eina per a l’horta i el bosc. Tot i que s’ha de dir que en dies de pluja l’invent no funciona gaire bé. Però els pagesos ho te-nien tot controlat: quan el mal temps els allunyava de la terra, es dedicaven, precisament, a fer espardenyes dins de casa. El negoci rodó! Per si de cas, però, alertarem sobre el fet que, quan unes es-pardenyes es mullen, s’han de rentar amb aigua i sabó i s’ha de deixar-les assecar al més aviat possible per evitar que el pes del cos en deformi la sola. Com a mínim, aquest és el consell que dóna la Manual Alpargatera, una de les botigues d’espardenyes amb més renom i història de Barcelona.

D’espardenya no n’hi ha només una. De fet, n’existeixen més de vint modalitats en funció del nombre i disposició de vetes i del ti-pus de color: la barcelonina, la de cama alta, la de capellà, la de Valls, l’escotada, la russa... Per models a triar que no quedi! La que s’anomena catalana és la que té una empenya de tela blanca que cobreix aquella part del peu. Trieu la que trieu, estigueu-vos-en prou, de calçar espardenyes en un dia de pluja!

L’espardenya es converteix en un objecte cool

Hi ha idees que, fins que no es posen en pràctica, poden semblar fora de lloc. Segurament és el que devia passar la primera vegada que algú va pronunciar les paraules espardenya i alta costura en una mateixa frase. Un calçat típic de pagès a les passarel·les de més categoria? Però

214

la vida és dels que no s’aturen davant d’allò que els és desconegut. És el cas de la família Castañer, establerta a Banyoles, que es dediquen a l’espardenya des de l’any 1776. L’empresa actual, una evolució del taller inicial, va ser fundada l’any 1927 per Lluís Castañer i el seu cosí, Tomás Serra. Els inicis no van ser fàcils, sobretot tenint en compte que durant la Guerra Civil espanyola l’em-presa va ser nacionalitzada. L’espardenya es considerava un producte d’interès militar, ja que era el calçat que portaven els soldats quan havien d’anar al front. Però la guerra va passar i la família va seguir endavant.

L’any 1968, el matrimoni format per l’hereu de l’empresa, Llo-renç, i la seva dona, Isabel, va viatjar a una fira de París. Portaven grans idees sota el braç per a l’espardenya, que fins llavors no havia sortit de la moda del camp. Però el concepte que lligava aquell cal-

çat al treball de la terra estava a punt de canviar, perquè allí van conèixer el mateix Yves Saint Laurent, que els va

escoltar i els va acabar encomanant la primera espar-denya amb cunya de la història. L’espardenya ja

formava part del món de l’alta costura. Amb els anys, YSL no ha estat l’únic a

interessar-se per les espardenyes dels Castañer, ja que firmes com Louis Vuitton, Chanel i Hermès també han picat a la porta dels banyolins.

Tant d’èxit han tingut que s’han convertit en el principal exporta-dor d’espardenyes d’arreu del món.

Foto antiga dels tallers Castañer.

215

LLETRES QUE FAN PARAULESLLETRES QUE FAN PARAULESLLETRES QUE FAN PARAULESLLETRES QUE FAN PARAULESLLETRES QUE FAN PARAULESLLETRES QUE FAN PARAULES

El Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans diu que la xiruca és una «sabata alta i �exible feta de lona amb les vores de pell girada, amb sola de goma gruixuda i resistent que s’usa ordinàriament per a fer ca-minades pel camp o la munta-nya». La paraula es va incloure l’any 1995, en la primera edició del DIEC.

Un calçat entre l’exèrcit i el folklore

Les tropes lleugeres de la Corona catalanoaragonesa calçaven espar-denyes perquè eren còmodes, pràctiques i pesaven poc. Com hem vist més amunt, els Mossos d’Esquadra les porten en dies de gala. I per tots és conegut que aquest calçat també és un complement folklòric molt emprat actualment: en els balls de sardanes, els de bastons i jotes, per als trabucaires, els diables...

216

Xiruca, el calçat dels muntanyencsDurant la Primera Guerra Mundial, la resistència francesa va abatre un avió a la zona dels Pirineus. Alguns dels trossos de l’aparell van anar a parar a Tortellà (la Garrotxa), i Esteve Fontfreda, un enginyer tèxtil que havia estat treballant a Alemanya, va decidir que el fuselat-ge de l’avió li seria molt útil per a un projecte que tenia entre mans. Ell havia vist molts francesos que creuaven la frontera, escapant de la guerra, amb unes botes que a Espanya no es podien trobar enlloc. I, com que no les podia aconseguir i li havien agradat molt, va decidir fabricar-se-les ell mateix. El fuselatge serviria per a la sola d’aquelles botes, que amb el temps, es van acabar dient Chiruca en honor a la seva dona, Mercè (Chiruca és un diminutiu d’aquest nom en gallec).Al llarg de la Segona República, l’Estat va expropiar l’empresa de sabates que Fontfreda havia obert, i el negoci no va tornar a mans dels seus amos �ns a l’arribada de Franco al poder. Als quaranta, Chiruca (juntament amb una altra marca del País Basc) es converteix en l’empresa que fabrica més calçat a Espanya. Algunes dades de la època diuen que el 80% dels espanyols, fonamentalment camperols i militars, calçaven xiruques. Amb els moviments d’obrers i d’estu-diants universitaris dels anys seixanta, també van gaudir de força èxit, ja que anaven molt bé per córrer davant dels grisos quan la necessitat així ho reclamava. Però l’altra cara de la moneda també les portava (i mai millor dit). Així, Franco apareix caçant en alguns vídeos del NODO amb les xiruques ben cordades. Però l’èxit de la xiruca cau en picat quan el calçat blanc (les populars vambes) s’introdueix en el mercat. L’empresa va patir tant que l’any 1987 ja no tenia cap tipus de pre-sència al mercat. És aleshores quan una empresa d’Arnedo (la Rioja) s’encarrega de fer reviure l’esperit de la xiruca. I s’ho van agafar amb tantes ganes que avui en dia Chiruca és la marca líder en la fabrica-ció de calçats de muntanya, trekking i caça.

UNA MICAUNA MICAUNA MICAUNA MICAUNA MICAUNA MICA ++++++