ANTONI MIRÓ70 anys

2014Mas Sopalmo, l’Alcoià

Antoni Miró, dintre el suggestiu i nou plantell de pintors al-coians, destaca la seua ferrenya voluntat de creació. Sobre la seua pintura no cal parlar d’estils ni de modalitats més o menys fugisseres, perquè tot ell és sang i nervi en acció, pin-zell i espàtula fecundíssims. Expressionisme, post-expressi-onisme? Jo diria que no. Els nus que ara pinta —més enllà de la bellesa fixada en cànons estereotipats— tenen la torturada gràcia d’una subjectivització fortament onírica, personalís-sima, fruit d’un seny artístic que ha meditat i tracta d’ense-nyar-nos un món de missatges marginals on el somni canta en color i traç, conquerint-hi originalitats difícils, però, a la fi, persuassives.

A Antoni Miró li augure un camí de descobriments, perquè ha entrat, de ple, en el misteri de la inspiració autèntica, la que no es val d’esnobismes ni alienes fulguracions.

JOAN VALLS, Alcoi 1965

EL BEVEDOR 1960 (82×60)

[…] Antoni Miró reivindica, per al treball artístic, la categoria humana del treball manual. I aquesta és el motiu pel qual totes les seues obres, tant aquelles que temàticament es re-lacionen amb l’home circumstanciat —Vietnam, la fàbrica, l’ànsia de llibertat— com les que abstraeixen de qualsevol circumstància històrica —els papers arruats, la geometria metàl·lica— hi siguen signades, pregonament i càlidament signades, per una actitud positiva: restituir a l’art la seua con-dició d’exercici quotidià, d’autèntica activitat humana.

ERNEST CONTRERAS, Alacant 1968

PAISATGE D’ALCOI 1962 (122×72)

NUA-2 1964 (46×50)

Antoni Miró és un artista de gran receptivitat, però dinàmica, és a dir, creadora, doncs allò que rep ho assumeix i, acte se-guit, ho transforma en quelcom decididament seu.

La seua obra sol ésser una bigarrada finestra cap a gaire-bé tot el que avui es fa (pintura, escultura, dibuix), des del populisme de les estampes fins a la nova generació, passant per l’experiència cinètica, el matèric… Tot.

ANTONIO MANUEL CAMPOY, Madrid 1971

1

3

2

VELLES BOGES AL MANICOMI 1967 (135×100)

«VIETNAM» NAPALM I XIQUETS 1970 (70×70)

A CHE GUEVARA 1970 (90×90)

4

6

5

TOT ESGUARDANT ANTONI MIRÓ

Home i nom Miró,que mirà i amenaçà des de la seva història,melena i barba de jove antic.D’Alcoi, d’allà amunt, com àguila que albira en color refulgent o obscurla injusta condició humana,muntó d’homes-misèria que esperen.Solament esperança, paraula, gest que resta al fons,most de raïm abans del suïcidi.Espera, perquè la teua realitat és vidai s’anomena ESPERANÇA, i pinta,perquè la teua mà escriu aquesta històriai romans per ésser viu de la teua altra vida.

PABLO SERRANO, Madrid 1973

[…] el més important d’Antoni Miró és la seua curiositat insadollable, la seua vigilància sobre les exigències tes-timonials de l’art com a figura de significació de la nostra vida, que ell trasmuda molt sàviament en figuracions del seu inquiet univers, pesquissitiu, denunciatiu, premonitori, les aspiracions del qual celebro joiosament.

JOSÉ DE CASTRO ARINES, Madrid 1973

[…] Coneixedor de totes les tècniques d’expressió plàsti-ca, ferm, lúcid i treballador infatigable, bé que Noctàmbul, molts sabem, i jo sé, del que ets capaç de donar. Ja pots imaginar-te quant se t’exigirà.Una abraçada.

ARCADI BLASCO, Madrid 1973

VENCEREM 1972 (100×100)

GEST DE FAM 1972 (100×100)

IGUALTAT PER A TOTHOM 1972 (100×200)

7

9

8

(A Antoni Miró)

… Superfícies planes,sense modular, acerades, tibades en llurs contrastos,on predominen el negre,pregon com els abismes,com el nostre destí senseesperança.

EUSEBI SEMPERE, Madrid 1973

Quan vaig veure per primera vegada l’obra d’Antoni Miró a Marsella, vaig quedar fascinat del seu ofici i la seua sen-sibilitat, que li ha permès de donar un ressò català a un estil que està molt connectat a tots els nous corrents rea-listes de la pintura internacional, es tracta d’una perfecció tècnica amb complement d’un contingut palès a les seves pintures […].

Més encara que la forma, n’és el contingut qui m’ha tocat i marcat. N’estic persuadit i segur que abordar tan directa-ment els problemes és la preocupació, i en preocupar-nos a tots, esdevé així d’eficaç.

JEAN BOISSIEU, Marsella 1973

[…] els qui pensen que en l’art l’ingredient de lluita també és important, tenim dret a reconèixer-nos i assentir com a nostres artistes que, com Antoni Miró, d’una manera avan-çada i valenta cívicament connecten amb les nostres ma-teixes preocupacions, alhora ciutadanes i artístiques.

[…] El resultat final, emmarcat dins d’una obra que és de les més interessants, coherents i renovadores que es fa avui als Països Catalans, és, també, d’un esplèndid valor plàstic i d’una revulsiva contundència.

JAUME FÀBREGA, Banyoles 1974

LA GIOCONDA 1973 (66×48)

HERCULUSA I DAVIET 1973 (150×150)

ESCLAU I ESCLAVITZADOR 1973-74 (150×150)

10

12

11

[…] En aquest darrer sentit, l’obra d’Antoni Miró, posant sobre la taula les seues cartes polítiques, pertany també a l’inconformisme d’aquells que cerquen sempre sense re-pòs els camins visius contemporanis. Reconeixent la seua historicitat —la seua identificació amb el propi temps i les seus tensions— vol rectificar el curs de la història vers rumbs positius mitjançant la conscienciació com a antítesi de l’alienació. És a dir: està, senzillament, fent ‘art’. I el fa aferrant els elements simbòlics i emblemàtics que jutja co-municants i actius al present.

Per a acomplir la missió que s’ha imposat, Antoni Miró escampa la seua ampla capacitat, la seua fecunda inventi-va, el seu creixent perfeccionament.

VICENT AGUILERA CERNÍ, València 1975

El dólarYo te alambré hasta hundirte en las tinieblasEl dólarTe corrompí hasta hacer de ti un gusanoEl dólarTe ensangrenté y maté para luego escapar y abandonarteEl dólarPapel del crimen pronto para ser ya cubierto y enterradopor la más luminosa materia fecal libre de los hombres.¡El dólar! ¡¡El dólar!! ¡¡¡El dólar!!!

RAFAEL ALBERTI, Roma 1975

En el fons de la sostinguda i proteica feina d’Antoni Miró hi ha, des del primer dia, una decisió crítica projectada damunt l’home i damunt la societat que l’home occidental ha creat. Unes vegades és el crit de denúncia, unes altres és el sarcasme revulsiu, de tant en tant és la mateixa in-congruència d’un art acorralat per les pròpies hipòtesis. D’aquí la profunda suggestió que en deriva. I la lliçó.

JOAN FUSTER, Sueca 1975

LA LLISTA DELS CECS 1974 (100×81)

DÒLAR ENFORCAT 1974 (100×100)

SOBRE LA PROCESSÓ 1975-76 (2-100×100)

13

15

14

Toni y qué haremos nosotros con una democracia burguesa.Nos damos cuenta dedemasiadas cosastenemos, más que un carnet,una conducta de siempre,una lucha sin horizonte de beneficios.Toni, ¡somos perdedores seguros!Seremos eliminados sin juicio.Será demasiado evidente.Siento más que nunca no hablar mi lengua,una injusticia más que hicieronpara separarnos

ANTONIO GADES, Altea 1977

En aquest món bàrbar i cruel en què vivim, on encara homo mominis lupus, Miró, amb tècnica variada, completa i perfecta, utilitzant tots els elements dels quals avui pot disposar, reflecteix la realitat social que l’envolta.

GONÇAL CASTELLÓ, Barcelona 1980

(A Antoni Miró)Quin màgic laberint de flames!

Com una processó de records condemnats al silenciamb crits desesperats cremen els arbres: fum.El foc, una orgia ferotge de fantasmes, em furta, aquesta nit, la calma i la memòria. Demà, el verd tindrà regust de cendra.

Anunci de dol, metàfora de res, les paraules. Un home ho pensa, des de la cambra a fosques, en veure el lament encès de l’horitzó. Al seu costat un cos-plaer adorm la nuesa.

No hi ha demà possible;només l’instant concret de la passió. I aquella mar llunyana, morós taüt d’estrelles, des d’on encara alçar un crit constant de goig.

Obrir totes les finestres impossibles.

JOSEP PIERA, Gandia 1980

LLANCES IMPERIALS 1976-77 (250×850)

ENCLUSA I MALLAIRE 1981-88 (2-190×150)

SANT PAU FUMATA 1981-82 (80×80)

16

18

17

EL RETORN A LES MUNTANYES (Per a Antoni Miró)

[…] Aquesta terra ja no és la nostra, però vénen missatges dels laberints del cel. Creixen les ones altes,les roques són safaris, retalls del cor, llampecs de la mirada!El present bota foc al molt estrany diarion ens han vist dansar sobre els segles dels segles,perquè no som avui, ni hem pertanyut al maisinó a la impermanència.

SALVADOR JÀFER, València 1984

MÓN D’ANTONI MIRÓEn homenatge al gran artista alcoià

Molt a migjorn del nostre país rar,aguaita nit un solitari far.

El bleix del sofriment el va sotjant,ones endins, a l’hora del foscant.

Ell em segueix en l’aspre desconhortde vanament lluitar contra la mort.

—Les mans amb gruix de cordes m’han lligat, quan als senyors demano llibertat,

—No puc fer res per ajudar ningú,perquè jo sóc tan desvalgut com tu.

Però sense descans, amb viu clamor,em serviran la forma i el color.

És un combat que mai no vol repòs.Hi deixo l’esperit, el moll de l’os.

—Entona, doncs, un càntic triomfaldamunt abismes guardadors del mal.

Heu ben guanyat, clars ulls, lluny de cap vesc, tan sols esbatanats a l’aire fresc.

I sentiràs com l’ala de l’ocellt’uneix, al blau, al nom d’un poble vell.

SALVADOR ESPRIU, Barcelona 1984

[…] Una gran peça, Llances imperials, realitzada aquests darrers dos anys, ens dóna la benvinguda. Aquesta versió sinònima de la velazquesa Rendició de Breda és situada en un context molt diferent. D’una banda i a grandària natural, hi ha arrogants vencedors, els qui van guarnits amb senye-res de l’imperi espanyol. A l’altra banda hi ha els vençuts, els de testa abatuda, els qui branden les quatre barres. En lloc de donar la clau, es fa el lliurament d’un onerós tribut monetari (un dòlar). Vencedors i vençuts, opressors i opri-mits, clarament determinats. És aquesta una pintura-objec-te de 2,50 × 8,50 m treballada sobre taula amb minuciosi-tat i gran detall. Indubtablement una peça mestra de Miró. Dins el mateix gènere, hi ha a l’exposició una sèrie de tau-les vogides, que silueten personatges (Garrotada, Meta-morfosi, etc.). Soldats, policies, guerrers, dòlars rebregats, éssers apallissats i oprimits, torsos femenins flagel·lats…, són la base temàtica d’una anàlisi del nostre món feta amb agosarament i gran expressivitat. […]

DANIEL GIRALT-MIRACLE, Barcelona 1977

RETRAT EQÜESTRE 1982-84 (200×200)

GORA EUSKADI, VISCA PICASSO 1985 (200×200)

DIÀLEG A TRES 1987 (98×136)

19

21

20

[…] La muntanya té porgadures i una mètrica silenciosa; són pobles de rella amb banderes pacífiques fetes péntolsper moviment de dol i canons contra la pau o les treves,contra una rècula de vinyes,abocats al pedreguer de l’obliton fan dibuixos formigues envanideso errant a la rodalia del Sopalmo.

VICENT BERENGUER, València 1985

[…] Sota el cel ofegat quin sol o quina boca,l’aspra geniva i la pell esguerrada,llengua de fang i rosegades ungles.Només la solitud de l’evidènciadel temps perdut al laberint grotescd’un fals desig i unes paraules fosques.Només la solitud de l’evidènciad’haver-hi estat els favorits dels déus,ara ofegats en el boscam metàl·licd’aquests ulls follament enverinats.

JAUME PÉREZ I MONTANER, València 1985

A ANTONI MIRÓ DES DE BARCELONA

[…]

COMENÇA! Jo.— De Toni Miró recorde que és tímid, afectiu, artista, solidari, alcoià, tossut, retossut, formiga, cavall pur, gat oriental, envejat, castigat, generós i estimat.

OVIDI MONTLLOR, Barcelona 1986

RÀTZIA 1987 (98×68)

MEDITERRÀNIA 1988 (200×200)

DONAMÒBIL I ALCALDE 1988-89 (100×100)

22

24

23

Jo l’admire i és moltel que l’estime com a persona,i méscom a pintor.Sé quanta i quina és la seva honestedat,crec que saber quant és el seu amor, pel que fa.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS, València 1987

KM 14,5 IBI-ALCOI

[…] Ovidi, Francesc, Juana, Gonçal, Isabel, Lluís, Josep, Alfons, Carles, jo i tants l’acompanyaren a les hores del mussol d’or i penediments que el vaixell de la constància s’haurà d’endur lluny, molt lluny, mentre l’amic segueixca pintant.

JOAN-VICENT HERNÀNDEZ MAS, Alacant 1987

A ANTONI MIRÓ

Ítaca, donzella virtuosa,et qüestiona els nenúfars del jardí.

Un brot de passiós’entreveu entre les natges.

Quatre arraps de sang damunt la veremaenalteixen les cuixes florides per l’arravat del fúcsia,mentre uns coloms ferits n’escampen la fúria.

Els ulls clars del Sopalmo et vigilen el país.

LLUÍS ALPERA, Alacant 1987

ESTIMAT GAUDÍ 1989 (200×100)

VIGILANTS A L’ALBA 1989 (100×100)

INTRÚS A COFRENTS 1989-90 (100×100)

25

27

26

A Antoni Miró, l’enèrgic i perceptiu artistaque a través d’un gran artse sap mirar al MÓN en un doble pla.

JOAN COROMINES, Barcelona 1989

[…] Pocs artistes expressen amb tanta claredat com An-toni Miró, el comunicador, les seves preocupacions sobre la condició de l’home, sobre el destí individual de l’home i el de la nació a la qual pertany, l’un i l’altra objecte d’ex-torsió; pocs saben com Antoni Miró combinar amb els sig-nes d’avui els signes que ens han arribat del passat per a descriure les violències de les situacions presents —o la poesia de moments fugaços del present que són així eter-nitzats— amb una intenció tan directa d’incidir en el camí vers el futur.

És per aquest conjunt de circumstàncies que concorren en l’obra d’Antoni Miró, per aquesta posició d’esperança incommovible, insensible a la caducitat de les modes, per aquest caràcter de la seva obra que mai no és contempla-tiva i prou, sinó sempre activa i inductora a l’acció, per tot això, a part de les raons pictòriques intrínseques, que Miró esdevé un dels mestres més sòlids de les arts plàstiques d’avui […].

ENRIC CASASSAS I SIMÓ, Prada 1990

[…] Des del fons dels teus quadres—espill en la selva dels dòlarsi les lletres de canvi—,descrivies les nafresd’un atzucac vastíssimque subhastava el móna còmodes terminis,que venia les pàtriesa petites tongades,amb el silenci espèsde falcons i lladres.

Des del Sopalmo estant,el nostre aprenentatgeressegueix un camí indefugiblerefet amb una cendra vivaque encara sagna al cordins el crepuscle.

EMILI RODRÍGUEZ-BERNABEU, Alacant 1989

BICI-BOU-BLAU 1991 (68×98)

TRES BRANQUES 1993/ Catalunya (136×98)

LITORAL MEDITERRANI 1993 (98×98)

28

30

29

ANTONI MIRÓ, L’ART DE CREAR UN MÓN PROPI:IMAGINATIU I REFLEXIU

L’obra d’Antoni Miró es mostra plena d’atractius plàstics i humans, des-borda màgia, romanticisme, ironia… rica en continguts i d’escenografia estimulant per a la percepció estètica. És una obra en majúscules que utilitza credos i iconografies amb destresa i tècnica brillant; superant fronteres establertes i suggerint imatges i escenes rescatades de llegats iconogràfics amb un significat acumulat que Miró despulla i enfronta al moment actual, ací i ara, descobrint-nos innovadores interpretacions sota signes i cal·ligrafies que pertanyen al seu singular univers artístic.

[…] Inquiet i mordaç cronista plàstic del nostre temps, Antoni Miró és un autèntic agent actiu de l’art en conjunt de formes, plantejaments i tèc-niques. Agent actiu que manifesta mitjançant la seua diversitat creativa tot un món on es donen bona cita la ironia, la poesia i l’anàlisi filosòfica en dosis i procediments tan sorprenents com notables […].

[…] La seua relació amb l’exterior és la imprescindible, no per falta de sociabilitat, que prou li’n sobra. Home assossegat i de fàcil discurs, és un amant de la conversa i de la reflexió per a les quals té bona destresa i una decidida inclinació.

[…] Un home i un artista en suma que caminen junts, que s’entreguen junts i es projecten junts.

MANUEL RODRÍGUEZ DÍAZ, Madrid 1992

[…] Tanmateix, com dèiem, els quadres posseïxen un signifi-cat ampli, començant per la percepció estètica i acabant per desxifrar cada detall. La primera cosa, sens dubte, és la més important.

Si al destacat escriptor Jorge Luís Borges l’anomenen «bibli-otecari de la literatura mundial», al pintor valencià Antoni Miró és possible amb tot dret anomenar-lo «tresorer de la pintura mundial». La seua finca Mas Sopalmo, prop d’Alcoi, on el pin-tor viu amb la seua dona i el seu fill, és com un museu: tot ací està sistematitzat i catalogat. Millor inclús que en molts mu-seus. Amb la seua habitual ironia ens feia broma mostrant-nos una de les seues obres de pintura-objecte (la figura del sol-dat-dòlar que es desintegrava en dues meitats) dient que qui l’obtinga tindrà un benefici doble perquè pel mateix preu posseirà una pintura i una escultura en la mateixa obra.

Vull acabar dient sobre Antoni Miró, imitant-lo, que aquest llibre representa no sols l’obra d’un pintor brillant, sinó la pin-tura mundial en general.

OLEXANDR BUTSENKO, Kíev (Ucraïna) 1992

L’obra d’Antoni Miró ens és ben coneguda, tant a través de les seves nombroses exposicions com de la seva bi-bliografia abundant. I en aquesta hi ha quelcom que con-vé destacar: no es limita a reproduir les pintures, gravats i escultures del moment, sinó que, en les diferents mono-grafies, s’inclouen també, en gran proporció, realitzacions d’etapes anteriors. D’aquesta manera, amb una certa insis-tència, que considere que hem d’agrair, ens permet tenir sempre a la vista el conjunt de la seva producció.

[…] En el cas d’Antoni Miró veiem que totes les cartes són damunt la taula; cosa que ens permet apreciar la cohe-rència de la seva evolució i la seva autenticitat. […]

JOSEP CORREDOR-MATHEOS, Barcelona 1990

ESBÓS DE LLETRA A ANTONI MIRÓ

Toni Miró, que dic, escolta això:la impertinent verbositat del tempsés un parany devastador i obscèi tu que ho saps passes de llarg i escrius,lúcidament, part dellà del mirall.Minuciós dibuixes clarobscursdamunt la pell cansada i vehement,perquè la llum penetri pel teixitincert dels anys i escampi claredatsmolt més enllà de l’horitzó fal·laçd’aquest vaivé d’un viure trepidantsempre abocats a l’anorreament.[…] Et penso molt amic llunyà, i em plauconversar amb tu silenciosamentper convertir la quietud en cant i guanyar espais de música subtil.Tot s’esdevé prement la solitud, configurant ardidament els mots,renunciant a l’oripell i el fastper assolir l’esclat essencial;tot s’esdevé de claredats endinsi el repte, el crit, la turpitud i el goigno són sinó l’aurèola del llampamb què podem, potser, combatre el vellparany del temps, verbós, impertinenti, al capdavall, obscè i devastador.

MIQUEL MARTÍ I POL, Roda de Ter 1992

[…] La inspiració de Miró es nodreix d’una iconografia prèvia a manera de selecció dels propis ancestres (pro-cedesc de qui m’estimula, no de qui sols em precedeix), en la qual, a més de color, la taca o la figura, s’introdueix la paraula. Totes valen, una a una o en grup, la marca enre-gistrada, el refrany, la frase feta, la citació literària o el títol previ d’una altra obra. Totes amb la capacitat autoreferen-cial del llenguatge que, a més de mitjà de comunicació, es transforma en grafisme, en signe amb capacitat simbòlica que entra a formar part de l’estructura del quadre i equi-libra la composició. Polisèmia que vola i revela: plana pel llenç i explicita connexions. […]

RAÚL GUERRA GARRIDO, Donostia 1994

ÀLIGA DISSECADA 1996/ l’Alcoià (200×200)

BICI AÈRIA 1996 (68×98)

INTERLUDI 1998/ Io-jima (300×300)

31

33

32

Más bella es siempre la imagen que la mirada que la unirá, porque la imagen nos dice lo que no sabíamos ver. Una imagen es también una mirada detenida siempre en la pri-sión gráfica que la condena a una perpetuidad para los otros ojos. Siempre miramos, miran otras miradas. Y ahora vienes con ojos primitivos, con antiguas pupilas diciendo los enigmas arcaicos y nos has devuelto las imaginaciones perdidas de las fronteras. Alguien dirá Antoni Miró.

VÍCTOR INFANTES, Madrid 1995

PENJADA 1998 (200×100×29)

DOLOR D’AMAR 1999 (45×45)

MIRA QUI PARLA 2000 (150×150)

34

36

35

En qualsevol moment, el principal problema per a un artis-ta és la recerca de la seva nova paraula. Antoni Miró tenia prou direccions entre les quals triar aquesta nova paraula —és un autèntic home de cultura que va rebutjar tot el que s’havia fet i va començar des del principi—. La seva ànima pertany a l’antiga bellesa. L’esguard perspicaç de l’autor va fer notar com el poder de l’encant femení va colpir l’àni-ma grega, sense pietat per les persones, ni pels herois, ni pels déus.

VALENTINA POKLADOVA, Kaliningrad (Rússia) 1997

[…] Collidor d’un amplíssim diversidari d’imatges, però no només açò. Fonamentalment és una cosa com un taxo-nomista de classificacions imprevisibles que treballa amb acurada precisió, un taumaturg que obra mitjançant les més sorprenents associacions, que ordena, que vincula, que organitza, que imbrica.

[…] És en conseqüència, gràcies a aquest vitalisme encaixer d’imatges, que recuperem la capacitat de mirar amb deteniment, amb fruïció, reflexivament en l’exercici creador d’Antoni Miró, afortunadament en el de molts al-tres, l’art torna a contaminar-se amb les peripècies de la vida; amb totes les peripècies de la vida.

ALFREDO TORRES, Montevideo (Uruguai) 1996

No és, doncs, gens estrany que l’aura del surrealisme ema-ne de moltes composicions de l’artista. La sinestèsia d’ele-ments de xoc, les citacions, els sobreentesos precisos. Inú-til seria cercar ací el desgavell del barroc; les dissonàncies del fauvisme. El pensament i la mà de l’artista ens duen a situacions transparents, a formes de contorns purs, de lí-nies decididament conduïdes i d’un colorit pur, amb gust assaborit, inclinant-se cap al monocromisme.

JADWIGA NAJDOWA, Szcecim (Polònia) 1996

HORITZÓ ROIG 2000/ l’Havana (200×100)

ÍDOLS 2001/ Cuba (116×81)

MANHATTAN PEOPLE 2002/ Nova York (116×116)

37

39

38

[…] Tant si està ocupat amb pintura gràfica, escultura o ob-jectes, Miró, com un autèntic esperit renaixentista, sempre hi mostra la joia del descobriment i, també, el radicalisme. Allò que realment sorprèn és la seua absoluta devoció, no solament cap a l’art, sinó a una forma específica de vida i pensament, que, de nou, condiciona i determina eixa re-lació específica amb el seu propi talent i el seu propi art.

TATJAN MILOSAVLJEVIC, Kragujevac (Sèrbia) 1997

És tan important la composició en els treballs de l’artis-ta que fins i tot els petits detalls de la seua obra tenen un significat semàntic important. La utilització mestra dels es-tilismes i del Pop i Op-art, la metaforització de les imatges, l’humor, la ironia i allò grotesc reforcen la influència de les obres sobre els espectadors. L’artista intenta expressar, de manera visual, les imatges de les sensacions interiors, i convida els espectadors a experimentar-los amb ell.

ALEXANDER ZHURBA, Kherson (Ucraïna) 1997

[…] Transfigurar la realitat per a fer-ne més visible aquelles dimensions ocultes que sovint se’ns amaguen: per a retor-nar-li un crèdit tantes vegades oblidat o perdut. I aconse-guir això, a més de ser un secret paradoxalment clamorós, és, efectivament, un art en el ple sentit de la paraula. Que, pels temps que corren, cal dir que no és poca cosa.

JOAN F. MIRA, Castelló de la Plana 1998

PIAZZA DI SPAGNA 2002/ Roma (81×116)

GUGGENSHEIM MUSEOA 2003/ Bilbao (92×65)

DESERT DE KUWAIT 2004/ Kuwait (100×200)

40

42

41

A Antoni Miró, pintor admiradíssim, bon valencià i amic fidel, amb una salutació molt afectuosa.

ENRIC VALOR, València 1998

[…] Un otoño nos saludamos en Madridcasi cuarenta años de arte a sus espaldasy la bóveda del tiempo que escribe estos versoscomo briznas de sal y de viday el hacha y el pincel que guarda junto a los árbolesdonde reposan sus mejores luces(en mi cueva se abre paso la satisfacción)y la sorpresa y la virtudque nos brinda ANTONI MIRÓ.

J. SEAFREE, Madrid 2004

ANTONI MIRÓ

[…] Quan l’enrenou col·lectiuFa mutis pel foro delsForagitats al bell migDe tots els blues BLAUSLa FEINA de més de trentaAnys i de tota la VIDAD’un mai no callarExpressada en poesia visualPoiesis, tecnè, ART i bellesaFer imatge sens paraulaCom poiesis ÉS FER ÉS(RODES en qualques direccions)Fer poesia POETA.

FRANCESC FERRANDO, Alcoi 1998

AMINA I WASILA 2004/ Kurami, Nigèria (116×116)

GAZAFUTUROLOGIA 2004/ Palestina (81×116)

HÈCTOR-OVIDI 2005/ Alcoi (200×85×41)

43

45

44

L’HOME QUE PINTA[…] VL’home que pinta tanca els ulls, l’embolcaLa pau dels innocents. El matíS’esgola per la serra i la plaçaLes pomes, el pa i els crits del vinaterTracen òrbites en un món perfecte.El primer sol rebota en les façanes,S’emmiralla als estanys i entra a les fàbriques.Tot està en ordre quan l’home que pintaS’adorm: ara somia.Va sol per una blanca superfícieI alhora que camina els peus dibuixenGuerres, vaixells, l’el·lipse dels dofins,L’aspre silenci de les multituds.Els altres. Tot allò que no essent ellViu en cada persona, fet o cosaSempre que el groc malson de la històriaCrea monstres que la raó no explica.

JORDI BOTELLA, Alcoi 1998

[…] Si la ironia és una burla subtil destinada a donar a entendre el contrari del que es diu, potser és aquesta figura la que resumeix el llenguatge plàstic d’Antoni Miró. La ironia és un instrument dia-lèctic essencialment mediterrani, un excipient de la intel·ligència que està entre la consciència i l’anàlisi. Antoni Miró és un mestre en aquesta manera de comunicar-se amb l’espectador, mitjan-çant una senya de complicitat que mou el somriure del cervell.

[…] La primera llei de la pintura consisteix a expressar el món mitjançant el llenguatge plàstic. Qualsevol metàfora, significat o motiu han d’estar subjectes al llenguatge pictòric pròpiament dit; res no es pot dir sense dir-ho amb les formes i colors escaients. Potser la segona llei de l’art consisteix a saber detenir-se a temps. Saber aturar-se en el moment en què l’obra està suficientment i màgicament inacabada, perquè l’espectador arriba al punt del camí en el qual el creador l’espera per tal d’acabar ambdós el treball. Aquesta saviesa només es té quan s’és un bon artista. Sens dubte, Antoni Miró té aquest talent […].

MANUEL VICENT, Madrid 1999

[…] Antoni Miró és un creador que s’expressa amb la més absoluta llibertat i sense fer l’ullet a una sospitosa neutrali-tat: el seu insubornable compromís, així com els seus co-dis estètics no es presten a abdicacions ni enganys. I és així, amb la garantia de la seva fermesa, com l’espectador assisteix a un món fascinant i turbulent, amb el qual es re-conciliarà o no, però s’hi reconeixerà a la fi, gairebé en un descuit. […]

Antoni Miró lúcidament apassionat ha disposat en se-qüències el fulgurant fris de la seva obra. Antoni Miró és un artista versàtil i proteic que domina l’ofici: dibuix, color, volum, matèria, tècnica i un equilibri formidable entre la forma i l’expressió plàstica de les criatures. Aquest equili-bri facilita la necessària transparència per als exercicis de la crítica, de la denúncia i de la burla, dels despropòsits d’una realitat, en què s’implica amb l’atreviment de les se-ves resolucions artístiques […].

ENRIC CERDAN-TATO, Alacant 2000

FER EL PLORICÓ 2005/ Varsòvia (65×65)

REPARTIMENT GLOBAL 2005/ Roma (65×65)

VALÈNCIA PRODUCTIONS 2005 (116×116)

46

48

47

A TOTS NOSALTRES ENS CAL

A Antoni Miró

A TOTS nosaltres ens caltenir sempre una llum en els ulls,un somni permanent, una altra manera d’imaginar-nos.I aquesta força, aquesta flaire fugaç, ens ajuda a no caure,a no avorrir-nos,esdevinguts enveja enmig de l’enveja,mediocritat enmig del no-res.

No hi ha res viusense la bellesa d’una mirada.

FRANCESC VERDÚ, Palma 2000

[…] Me resulta necesario hablar del trabajo sociocultural que Antoni Miró viene desarrollando en Alcoi porque gracias a él se han podido ver en la ciudad del Serpis algunas de las propuestas artísticas más inquietantes de los últimos años. Propuestas incluso más interesantes que las que ofrecía la capital de la provincia, siempre ceñida a los vaivenes y caprichos de la clase política. Probablemente porque le han dejado hacer, o porque sabe convencer, lo cierto es que desde hace más de una década, en aquella población puede hablarse de regularidad —que no monotonía— en lo referente a actividades que tienen que ver con el arte.

[…] Aunque lo cierto es que, si tienes la oportunidad de acercarte a él, te darás cuenta de que se trata de una persona sencilla con unos planteamientos claros y sólidos, que procura no dogmatizar con su pintura, pero sí ilustrar y servir de testigo del mundo que nos en-vuelve.

[…] Es un planteamiento de vida tan digno como el de cualquier otra persona, con la única diferencia que él ha tomado la decisión de servir de elemento transmisor de las heridas sin cicatrizar de la especie humana.

JOSÉ AYELO PÉREZ, Villena 2000

[…] En aquest tipus d’art de denúncia, de compromís, és freqüent que el tema prevalga i reclame tota l’atenció de l’artista, de manera que l’execució de l’obra queda una mica subjugada o relegada, si no obertament abocada a una mena de caricatura de mal gust. Aquest fet no s’esde-vé mai en Antoni Miró. Quan pren una imatge de qualsevol mitjà de comunicació l’enriqueix pictòricament. L’enri-queix sense desvirtuar-la, sense opacar-ne la procedència, que n’és també la referència, que autentifica la intenció de l’autor. L’obra m’atrau pel que té d’art, això és el que porta a aturar-s’hi, en l’intent tan recomanat estèticament de fer la nostra. És aleshores que té lloc l’eficàcia del missatge, quan veiem l’opressió, la degradació, la submissió, la bru-talitat i la violència, en definitiva, la manca de llibertat que l’artista denuncia.

JOSÉ MARÍA IGLESIAS, Madrid 2000

STANLEY TOOKIE WILLIAMS 2006/ Califòrnia (200×100)

MANIFESTANTS 2006/ Sarajevo (116×114)

ABU GHRAIB 2006/ l’Iraq (65×92)

49

51

50

EL DESCUBRIMIENTO DE LAS BICICLETAS (DE MIRÓ)

[…] Es fácil naufragarDecíasSobre todo cuando la distanciaEntre a vida y la muerteSe va acortando

Ahora, ahoraEl gato, gatito está domésticoY vos, por el parque,Comenzaste a andarEn las bicicletas,En las bicicletas de Miró.

DANIEL DA ROSA, Santa Lucía (Uruguai) 2001

No existe la verdadni en el arte ni en la vida,mas si una manoque la inteligencia y el corazónguían,y toda obra de pintorcon ella está escrita.Así, Antoni Miró,que ve el mundo desde arribaen línea horizontal,con la mirada acariciaa aquel que, desvalido, pide justicia,y con su arte claro y firme, rotundamente afirmaque un cuadro suyoes una voz, un grito,de amor,de poesía.

JOSÉ LUIS GALICIA, Madrid 2001

[…] Per al nostre artista, com l’art està en la societat, l’acti-vitat artística no ha d’aparéixer divorciada de la resta d’ac-tivitats humanes, ja que el seu implícit mòbil creador no pot considerar-se —en cap moment— segregat del seu propi context cultural. Si l’objecte de la pràctica de l’art és, alhora i a més d’estètic, sociològic, històric, psicològic i lingüístic, les obres artístiques […] es funden, primer que res, en una dialèctica entre dimensió individual i dimensió social que porta en els seus fonaments un ferment ètic […].

JOAN ÀNGEL BLASCO CARRASCOSA, València 2002

ADMIRANT VELÁZQUEZ 2006/ Madrid (92×65)

RAMADÀ 2007/ Melilla (162×114)

GRAND PALAIS DE PARIS 2007 (162×114)

52

54

53

[…] L’estratègia de la descontextualització, per altra banda, es veu reforçada en una eficàcia comunicativa per un con-junt de recursos tals com la repetició, l’oposició, la super-posició insòlita d’imatges, la paròdia i la ironia, utilitzant, entre d’altres, citacions amb obres emblemàtiques de la història de l’art (Velázquez, Goya, Tiziano), donant-los un sentit nou i diferent […].

JOSEP ALBERT MESTRE, Alcoi 2003

Estimat Antoni Miró:M’has fet molt feliç amb la tramesa del quadre amb ‘bi-

cicleta’. No tinc paraules per dar-te les gràcies! Serà el re-cord més esplèndid de la nostra trobada a València.

En espera d’abraçar-te personalment, rep tot l’afecte de

ANTONI TÀPIES, Barcelona 2003

A L’ANTONI MIRÓ

Calçant les espardenyes dels patriotes per defugircamins a prop d’Almansa.Fins on la mar suavitzai acarona València,nua de blaus,i el front quadribarrat.[…]

Les nits es fan lluïssori tebi alé,l’albada li somriu neta i joiosasense boira al miralld’aquest noble país,proclama els drets humansdels homes malferits.

JORDI GIL, Alcoi 2002

VISITA A L’ACRÒPOLIS 2007/ Atenes (81×81)

VICTÒRIA DE SAMOTRÀCIA 2007/ París (162×114)

LA FAMOSA GIOCONDA 2008/ París (81×116)

55

57

56

Quan mira Mirómiraun ull que és un farque encén la vida.

Quan pinta Mirópintauna mà que és un solde justícia.

Quan crida Mirócridaun color que és dolor i rebel·lia.

MARC GRANELL, València 2003

[…] Per bé que inicialment veiem Antoni Miró com un ob-servador privilegiat de la ciutat, com un intèrpret dels seus amagatalls, la veritat és que en els treballs del pintor d’Al-coi trobem prou detalls per a construir un teixit significa-tiu de la seua condició de lluitador. Se’ns transmet així no sols una postal pictòricament atractiva dels seus viatges i passions, sinó sobretot un posicionament enèrgic contra el silenci còmplice. La veu del pintor és la queixa del poeta. L’acció sobre el llenç comporta un repte, una implicació clara, una declaració de principis. […]

RICARD HUERTA, València 2005

[…] Mirar dins la història de l’art motiva el caràcter de pro-funda reflexió de la tekné figurativa de Miró en els darrers quatre o cinc anys. Reflexiona sobre la condició humana en una implicació que, de la memòria individual, els pen-saments, els sentiments, va a una successiva explicitació quasi d’un fons d’irracionalitat col·lectiva. El seu ‘ull al·legò-ric’ objectiva fantasmes, malsons, memòries, presències i ho atribueix tot a una evidència material d’imatge que en el llenguatge emblemàtic de la seua narració, en un cro-matisme sempre encès i emotivament captador, els com-para a les grans escenes urbanes, que donen lloc a sòlides construccions pictòriques […].

[…] Ací, en les superfícies vibrants dels seus ardents escenaris metropolitans, Miró ha trobat finalment el seu atelier: The artist in the studio, com hauria de sonar el títol ideal del seu inquietant i metamòrfic musée imaginaire.

FLORIANO DE SANTI, Brescia (Itàlia) 2005

L’ESTACIÓ D’ORSAY 2008/ París (114×162)

LES GALERIES 2008/ Alcoi (162×114)

LA GIOCONDA A L’HAVANA 2009 (92×65)

58

60

59

Antoni Miró es hoy por hoy uno de los artistas europeos contemporáneos más conocidos en Cuba. […]

Pienso que la misma coherencia que percibimos en su conducta se nos manifiesta también en su obra. Ella nos habla, de un modo u otro, directa o indirectamente, de la criatura humana, de su desamparo, de la intemperie moral donde sobrevive, de todo lo que daña y envilece, de todo aquello que niega o mutila su dignidad. […]

ABEL PRIETO, l’Havana (Cuba) 2008

[…] És clar, som ja al país d’Antoni Miró, hem dit, i dintre d’aquestes fronteres algunes coses canvien. Els objectes i les formes ens parlen, ens sedueixen amb missatges que adquireixen noves formes semàntiques que potser sem-pre han tingut però mai no havíem percebut. Tot element que se’ns desplega a davant en cada cop de vista és allà per alguna raó, per ensenyar-nos alguna cosa, per cridar o plorar o somriure o fer burla i ajudar-nos així a entendre els mecanismes que mouen la vida i la mort, els engranat-ges que fan que la societat que coneixem funcione d’una determinada manera i no d’una altra. Cap dels objectes, cap de les figures humanes palplantades al nostre davant està allà per causes fútils o atzaroses, sinó per a fer-nos entendre que l’art, a través de la vista i mitjançant la mobi-lització de la consciència, té el poder de somoure fins els fonaments de les més fermes creences […].

PAU GRAU, Alcoi 2008

Tots junts, per compartir el seu afecte i acompanyar-lo, un bon grapat d’anys més, en el seu viatge. El trajecte conti-nua. El somni fet realitat: «Vull ser pintor» i així ho va fer. Per molts anys. Endavant.

CARLES CORTÉS, Alacant 2005

TARDOR A PARÍS 2009/ París (81×116)

LA NOVA ERA 2009/ Lublin (65×65)

BURKA POLÍPTIC 2010/ Afganistan (486×456)

61

63

62

[…] El viento y la lluvia llegaron antes que los niños, pero aún así ellos estuvieron. Se contrastaba el color de la mues-tra y de ella en los libros, con el gris del exterior, cargado de flashes y oscuras nubes. Los niños desde su inquietud llegaban con asombro y las piezas de Antoni Miró pasa-ban de sus ojos a las palabras a la velocidad de lo mágica-mente inverosímil.

[…] Tal vez en esta tarde-noche de algún lugar de su comarca o del mundo, él pueda sentir en el viento, que en un barrio periférico de una Ciudad cercana a Santa Lucía, su arte y generosidad se agradeció.

[…] Antoni Miró nos alcanza esas ventanas inobjetables, para que cada uno de nosotros pueda releer, nuestros en-tornos e interiores cada día, en busca de caminos afines a nuestra razón de la mano de la justicia.

RODOLFO TORRES, Santa Lucía (Uruguai) 2009

Cronològicament no és fàcil d’establir en el ja considerable con-junt de la seua producció artística una certa periodificació pel que fa a la utilització dels recursos, tècniques i opcions estilísti-ques, ja que, de fet, Antoni Miró —sobretot abans d’abordar de-cididament els camins del realisme social— no dubtava a experi-mentar amb tot el que, d’una manera o una altra, arribava a les seues mans i aconseguia despertar el seu interès.

[…] En aquest sentit, al llarg dels anys de progressiva fermança personal —com a inquiet autodidacta, practicant i convençut— no costa de trobar desiguals incursions tant en plantejaments abstractes com en respostes figuratives, cobrint així, en aquesta franja cronològica, un ampli espectre estilístic, segons el distints mitjans artístics en què anava treballant i el coneixement i do-mini dels quals li han anat possibilitant després el manteniment d’aquesta versàtil capacitat que li permet ara continuar abordant, amb plena desimboltura, el quefer pictòric, l’escultura, el mural, l’obra gràfica més diversa, la ceràmica, el collage o el mail-art o tot dialogant també amb les noves tecnologies, com a estratègies operatives.

ROMÀ DE LA CALLE, València 2010

[…] hi ha persones que en altres àmbits —en la societat civil, al carrer— són capaces de transmetre valors, ensenyaments, edu-cació i cultura a través, en aquest cas, del seu art.

[…] El temps transcorregut no l’ha fet retrocedir gens en els seus principis, en el seu compromís. Al contrari, li ha permès de-cantar el seu llenguatge expressiu i la seua capacitat de comu-nicació. El seu aspecte extern quasi no ha canviat. Manté aquell aire professoral que em va impactar quan el vaig conèixer: sobri, senzill, discret, de parla pausada i assossegada en l’expressió, sense estridències però ferm en les seues conviccions.

[…] Miró ha pintat, gravat o esculpit la nostra història, la de tots, la més llunyana i la més actual, i ha deixat la seua empremta en les institucions que van tenir la sort de disposar de la seua col·laboració. I ho ha fet des de les seues profundes conviccions, des del més pur activisme sociopolític, combatent amb les armes més belles que l’ésser humà pot emprar, amb treball metòdic i pacient, i sense renunciar mai a arribar, amb la seua veu plàstica […], a tots els racons de la sensibilitat dels altres […].

ARMAND ALBEROLA ROMÀ, Alacant 2010

MENDICAR 2010/ Barcelona (114×162)

ESQUERRA 2010/ Barcelona (162×114)

GRAN MADRID 2010/ Barranquillas, (162×114)

64

66

65

[…] Aquests darrers anys, Antoni Miró s’ha fixat en els es-pectadors i en els espais de l’art. Les grans obres passen a un segon terme: La Gioconda del Louvre contemplada per una munió de curiosos i fidels, espectadors de reverèn-cia fugaç i foto apressada; estudiosos i amants de l’art que transiten a l’ombra del Partenó o sota el sol d’Epidaure, passejants de museus grecs en actitud d’afecte i respecte als qui van fer aquell temple […].

JOSEP FORCADELL, Alacant 2010

[…] I Antoni Miró ha triat, no debades, la nit per a laborar a l’obrador del Sopalmo. Un silenci furtiu, folrat de veus anònimes que s’escolten, a través dels pinzells polits de la perfecció, al bell mig de la multitud que habita la intel·li-gència. I tots, ara, sense melancolia, però amb certa nos-tàlgia de futur, van prenent veu, i van dient la seua, perquè el pintor, l’artista, com un demiürg generós, presta la grà-cia de la representació. Des del no-res, creix l’andròmina d’una vida possible, mercè la voluntat, que mai no s’atura, del pintor […].

JOSEP SOU, la Nucia 2010

EL COMBAT D’ANTONI MIRÓ

Antoni Miró és un artista diferent; i no sols perquè hagi trobat camins nous, formes expressives terriblement ori-ginals, ni tampoc perquè aboca en cada obra tota la seva saviesa tècnica i artística; no: és diferent perquè s’involu-cra en nosaltres. Ell és l’antítesi de la torre d’ivori, on els senyors del pinzell solen tancar-se. Ell s’involucra, es com-promet. No ens deixa sols, ni permet que l’art sigui una barrera. Tot al contrari: l’art d’Antoni Miró és un vincle. Un vincle on diposita no sols la seva dignitat sinó també la nostra precària i angoixada dignitat.

[…] Antoni Miró és un combatent. I tanmateix, és tendrís-sim i carregat d’amor. Digueu-li solidaritat, si voleu…

ISABEL-CLARA SIMÓ, Barcelona 2010

POLÍPTIC PERSONATGES 2012

PROHIBIT PENSAR 2012/ València (116×116)

BOMBERS EN LLUITA 2013/ Madrid (162×114)

67

69

68

[…] en Antoni Miró forma i expressió, contingut i continent posseeixen un substrat sense fissures que és difícil de trobar en altres autors pel que fa al seu sentit unificador i multipolièdric alhora. Certament s’ha parlat molt —jo ma-teix ho estic fent ara— de la seua pintura com a vis polí-tica, però crec que això no ha de fer-nos oblidar que la seua personalíssima versatilitat artística, constatada a tra-vés de nombroses tècniques i recursos lingüístics, ha es-tat i és capaç de sobrepassar les barreres entre diferents disciplines artístiques […]. La qual, enllaçant tots aquests extrems, s’aprecia que ho fa amb el domini i soltesa de qui sap expressar el mateix —el seu persistent contingut d’enjudiciament crític de la realitat en el sentit més ampli i intens— a través de diferents vies i al llarg de les diverses etapes per les quals ha transcorregut la seua plàstica.

WENCES RAMBLA, Castelló de la Plana 2010

[…] y todavía las reliquias de latascoloreadas, granos pre-bio-etanol, escapularios, balas pro-asesinas, pirámides, torsos, puertas, escaleras, el mundo entero de Miró, ¡la Samotracia y otras tantas Victorias!

TERESINKA PEREIRA, Toledo, Ohio (EUA) 2012

[…] L’obra d’Antoni Miró ens recorda que cal enfrontar la història partint de referències cíviques, tractant sempre de fer comprensible allò que ens preocupa […]. Antoni Miró pren partit, en la seua fina mirada a la realitat circumdant i sap que la tasca necessària no és merament imitar el que succeeix, sinó tractar d’oferir instàncies crítiques emanci-padores, la seua és una estètica traçada amb tot luxe de detalls, amb precisió i sempre amb fúria, el que revela és una actitud de contínua rebel·lia. Per mitjà de la seua obra prenem consciència del desastre contemporani, la seua mirada plural ens obliga a comprendre la crisi en què ha-bitem, amb missatges directes i amb les imatges justes. Després de tantes imatges, amb poques paraules, Antoni Miró té clara la seua tasca: «Reflecteix la problemàtica de hui.»

FERNANDO CASTRO FLORES, Madrid 2012

CATALUNYA DIU PROU 2013/ Barcelona (114×162)

70

EL RELLOTGE DEL TEMPS

[…] De sobte, les agulles s’aturen de cop i volta:la ciutat ja no vol mostrar les seues misèries,amaga els oprimits als vianantsque es veuen des de dalt dels terrats.Ací, a pocs quilòmetres del Cap i Casalbrolla la sement fèrtil del Poble a la Vall,des de la muntanya es veu l’horror:la hipocresia de façana a sota les urbs.Des de dalt li renten la cara emmetzinadaperò des del poble brolla una llum nova:de nou les agulles de la bici marquen les hores.

MIQUEL CRUZ, Alcoi 2014

Assumiràs la veu

d’un poble