1

René Descartes

René Descartes (La Haye, 1596 – Estocolm, 1650) és considerat l’iniciador de la filosofia moderna, perquè va reformular tot el pensament a partir d’un nou principi: la consciència. Fill de la petita noblesa, estudià amb els jesuïtes a La Flèche, on començà a interessar-se per la nova ciència. Estudià Dret a Poitiers (1615-16) i posteriorment va portar una vida de gentilhome (esgrima, equitació…). El 1618 es va allistar a l’exèrcit del príncep Maurici de Nassau i conegué el jove científic Isaak Beeckman, qui el va estimular en l’estudi de la matemàtica i la física. El 1620 va abandonar la vida militar, continuà viatjant per Europa, fins que tornà a París on conegué l’any 1624 el P. Mersenne. Posteriorment es retirà a viure a Holanda (1628) on treballaà en les seves obres principals de física (diòptrica, meteors), matemàtica (geometria analítica) i filosofia.

El 1637 va aparèixer el Discurs del Mètode a Leiden sense el nom de l’autor. Al mateix temps Descartes treballa en les Meditacions que sotmetrà a crítiques de diversos interlocutors. Les Meditacions van ser publicades el 1641 i ampliades el 1642. Continuà vivint entre França i Holanda, fins que el 1649 accepta una invitació de la reina Cristina de Suècia per a anar a Estocolm, on morí de pulmonia l’onze novembre de 1650. 1. Finalitat de la filosofia. Descartes vol trobar un fonament segur tant per a la ciència com per a la filosofia, per això confia en la raó com a font de coneixement vàlid i pren la matemàtica com a model de saber rigorós. Descartes dóna per suposada la unitat de tot el saber:

Tota la Filosofia és com un arbre, les arrels del qual són la Metafísica, el tronc és la Física, i les branques que surten d’aquest tronc són les altres ciències, que es redueixen a tres principals, a saber, la Medicina, la Mecànica i la Moral; considero la Moral la més elevada i la més perfecta, perquè, pressuposant un total coneixement de les altres ciències, és el darrer grau de la Saviesa.

Carta Prefaci als Principia Philosophiæ [AT, IX, p. 149]

Arbor Scientiæ, il·lustració medieval

2

2. Formulació d’un mètode.

Per mètode entenc això: unes regles certes i fàcils, gràcies a les quals tots els qui les segueixen exactament no prendran mai com a vertader allò que és fals; i, sense cansar-se amb esforços inútils d'intel·ligència, mitjançant un creixement gradual i continu de la ciència, aconseguiran d'arribar al vertader coneixement de tot allò que són capaços de conèixer.

Regulæ ad directionem ingenii, IV.

Regles del Mètode: En el Discurs del Mètode, Descartes proposa quatre precepte bàsics per a conduir l’ordre dels pensaments, aplicables a tots els àmbits del coneixement humà. 1ª regla: Evidència. És vertadera tota idea coneguda de forma clara (directament) i distinta (no pot ser confosa amb cap altra idea). Aquesta definició és el criteri de veritat.

Anomeno clara aquella percepció que és present i manifesta a un esperit atent; i distinta aquella percepció que és de tal manera precisa i diferent de totes les altres que solament comprèn en ella mateixa el que apareix manifestament a qui la considera com a tal.

Principia Philosophiæ, I, 45

2ª regla: Anàlisi. Cal dividir les dificultats en tantes parts com sigui possible. 3ª regla: Síntesi. Cal reunir els element simples de què hi hagi certesa de llur veritat per anar ascendint fins al coneixement dels més complexos. 4ª regla: Enumeració. Cal evitar d’ometre res.

Activitats intel·lectuals: Descartes dóna primacia a dues activitats intel·lectuals de caràcter racional, per davant de la sensació i de la observació. Es tracta de la intuïció i de la deducció.

— Intuïció: coneixement clar i distint d’una idea. — Deducció: operació intel·lectual a través de la qual a partir d’una idea vertadera se n’arriba a una altra sense confusió. I com que la multitud de lleis proporciona sovint excuses als vicis, de manera que un Estat està més ben regit quan en té ben poques però hi són molt estrictament observades; així, en comptes del gran nombre de preceptes de què consta la lògica, vaig pensar que en tindria prou amb els quatre següents preceptes, mentre prengués la ferma i constant resolució de no deixar d'observar-los ni una sola vegada. El primer era no acceptar mai res com a veritable sense conèixer amb evidència que ho era; és a dir, evitar acuradament la precipitació i la prevenció, i no incloure en els meus judicis res més que allò que es presentés al meu esperit tan clarament i tan distintament que no tingués cap motiu de posar-ho en dubte.

El segon, dividir cadascuna de les dificultats que examinés en tantes parts com fos possible i com calgués per a resoldre millor les dificultats. El tercer, conduir per ordre els meus pensaments, començant pels objectes més simples i fàcils de conèixer, per tal d'ascendir a poc a poc, gradualment, fins als coneixement dels objectes més complexos, i suposant ordre fins i tot entre aquells que no es precedeixen per naturalesa els uns als altres. I el darrer, fer arreu recomptes tan complets i revisions tan generals de tot, que estigués segur de no ometre res.

Aquestes llargues cadenes de raons, tan simples i fàcils, de les quals els geòmetres solen servir-se per arribar a llurs demostracions més difícils m'havien donat l'ocasió d'imaginar

3

que totes les coses que poden caure sota el coneixement dels homes se segueixen de la mateixa manera les unes de les altres i que, només que ens abstinguem d'acceptar-ne cap com a veritable sense ésser-ho i que guardem sempre l'ordre que cal per deduir les unes de les altres, no n'hi pot haver de tan allunyades que no hi puguem finalment arribar, ni tampoc de tan ocultes que no les puguem descobrir.

Discours de la Méthode, II.

3. Regles de la moral «per provisió». R. Descartes és qui de manera més clara (i més unànimement reconeguda) representa la filosofia de la Modernitat: la raó ha de cercar una veritat certa, totalment indubtable. Però mentre això no s'assoleix, la vida continua; són precises, doncs, algunes «regles moral per provisió» (Discurs del Mètode, III).

1ª màxima: «obeir les lleis i els costums del meu país» simplement perquè és on ha de viure i perquè és prudent «i el més útil regir-me segons aquells amb qui havia de viure»; tot prenent com a guia «les opinions més moderades i allunyades de l’excés que fossin comunament admeses en la pràctica pels més assenyats d’aquells amb qui havia de conviure». Aquestes opinions són «les més moderades i les més còmodes en la pràctica». Descartes recull, així, la idea aristotèlica del «terme mig» que s’allunya de l’error i del vici. Un dels «excessos» que s’han d’evitar són «aquelles promeses amb les quals retallem alguna cosa de la pròpia llibertat». 2ª màxima: la fermesa i la determinació, és la més important, «ésser el més ferm i decidit possible en les meves accions», tot abandonant les incerteses que aturen l'acció: «això tingué la virtut d'alliberar-me de tots els penediments i remordiments que solen agitar les consciències d'aquells esperits febles i vacil·lants que es deixen dur inconstantment a practicar com a bo allò que després consideren dolent». 3ª màxima: autodomini: «procurar vèncer-me a mi mateix més aviat que a la fortuna, i canviar els meus desigs més aviat que l’ordre del món, i en general acostumar-me a creure que no hi ha res que estigui en el nostre poder sinó els nostres pensaments». Es tracta que l’enteniment guiï la voluntat, la qual «s’inclina per naturalesa a desitjar sinó les coses que l’enteniment li presenta d’alguna manera com a possibles» Aquesta màxima remet a l’Estoïcisme (Epictet, Sèneca) i també a Sant Ignasi de Loyola. 4ª màxima: l’elecció de vida, com a conclusió, Descartes decideix dedicar tota la seva vida a «cultivar la raó i avançar tant com pogués en el coneixement de la veritat». Aquí Descartes dóna per suposat que «Déu ha donat a cadascú llum per distingir el ver del fals», i recull matisadament l’intel·lectualisme socràtic, ja que «n’hi ha prou de jutjar bé per obrar bé».

4. Aplicació del dubte metòdic.

Ja fa temps que me n’he adonat que des dels meus primers anys, havia admès com a veritables un munt de falses opinions i que allò que he fundat des d’aleshores sobre uns principis tan poc assegurats no podia ésser més que força dubtós i incert, de manera que em calia seriosament endegar un cop a la vida la tasca de desfer-me de totes les opinions que havia admès fins aleshores en la meva creença i començar-ho tot de bell nou des dels fonaments, si volia establir alguna cosa ferma i constant en les ciències.

Meditationes de prima philosophia, I Es tracta de posar en dubte tots els coneixements que hom té a fi d’esbrinar quins són certs i d’eliminar-ne els obscurs.

— Respecte al coneixement sensorial (dubte sobre l’existència del món extern).

4

— Respecte a la bogeria (en les Meditacions Metafísiques). — Respecte als raonament (dubte sobre el coneixement intel·lectual). — Respecte a l’estat de somni o de vigília. — Respecte a la bogeria (en les Meditacions Metafísiques). — Hipòtesi del “Deus deceptor” (en les Meditacions Metafísiques). — Hipòtesi del “geni maligne” (en el Discurs del Mètode i les Meditacions

Metafísiques). 5. Intuïció de la primera veritat. “Je pense, donc je suis”, “cogito, ergo sum”, “sum cogitans”, “penso, així doncs, sóc”: Aquesta és la primera veritat i prototipus de totes les altres veritats (que se’n deduiran).

Després, examinant atentament el que jo era, i veient que podia fingir que no tenia cos i que no hi havia món ni lloc on em trobés, però que no podia pas fingir per això que jo no existís, sinó que, al contrari, del fet mateix que pensés a dubtar de la veritat de les altres coses, se’n derivava amb tota evidència i certesa que jo existia, mentre que, només que hagués cessat de pensar, encara que tota la resta del que havia imaginat fos veritat, no tenia cap raó de creure que jo existís; a partir d’aquí vaig conèixer que jo era una substància tal que tota la seva essència o naturalesa no era sinó pensar, i que per a existir no necessita cap lloc ni depèn de cap cosa material. De manera que aquest jo, és a dir, l’ànima, per la qual sóc allò que sóc, és enterament distinta del cos, i fins i tot és més fàcil de conèixer que aquest, i, encara que el cos no existís, l’ànima no deixaria pas de ser tot allò que és.

Discours de la Méthode, IV

Ja he negat que jo tingui sentits ni cos. Amb tot, titubejo, ja que, què se’n segueix, d’això?, sóc tan dependent del cos i dels sentits que sense ells no puc ser? Ja estic persuadit del fet que res no hi ha en el món; ni cel ni terra, ni esperit ni cossos, i no estic igualment persuadit del fet que jo tampoc no existeixo? Doncs no: si jo estic persuadit d’alguna cosa, o merament si penso alguna cosa, és perquè jo sóc.

Meditationes de prima philosophia, II La res cogitans, la substància pensant —la ment—, és la primera realitat de què hom te constància certa. És substància perquè pot existir per si mateixa, el seu atribut és el pensament i els modes d’aquest atribut són les idees que té. 6. Anàlisi de la res cogitans.

Pel que fa al seu contingut intencional, es pot distingir tres tipus d’idees: — adventícies: les provinents de l’exterior. — factícies: les que són fruit de la imaginació, a partir de la memòria. — innates: aquelles que estan en tots els humans i que no tenen origen en l’experiència

ni en la imaginació (la idea d’infinit, Déu, la matemàtica, la idea d’extensió…) 7. Demostració de l’existència de Déu. En analitzar les idees innates, hom veu que totes elles tenen en comú una certa relació amb l’infinit. Aleshores, es considera la idea relativa a una substància infinita, és a dir, Déu.

— La prova noètica: La idea de Déu no pot provenir ni de l’experiència externa ni de la imaginació, ha de ser, doncs, una idea la causa de la qual sigui efectivament tota la realitat i perfecció que representa, és a dir, Déu mateix.

5

— L’argument ontològic: Déu és definit, àdhuc pels ateus, com aquell ésser que reuneix totes les perfeccions. L’existència és una perfecció, car allò que existeix és sempre més real, més perfecte, que allò merament pensat. Així, doncs, l’existència és una qualitat necessària de Déu.

A continuació, reflexionant sobre el fet que jo dubtava i que, per consegüent, el meu ésser no era del tot perfecte, ja que m'adonava clarament que era una perfecció més gran conèixer que dubtar, se'm va acudir cercar d'on havia après a pensar en una cosa més perfecta que jo; i vaig conèixer amb evidència que havia de venir d'alguna naturalesa que fos, en efecte, més perfecta. Pel que fa als pensaments que tenia de moltes altres coses fora de mi, com el cel, la terra, la llum, la calor i mil més, no em preocupava tant saber d'on venien, perquè, no veient-hi res en què semblessin superiors a mi, podia creure que, si eren veritables, depenien de la meva naturalesa, en tant que aquesta tenia alguna perfecció; i que, si no ho eren, em venien del no-res, és a dir, els tenia a causa de la meva imperfecció. Però no podia succeir el mateix amb la idea d'un ésser més perfecte que el meu. Perquè que em vingués del no-res, era cosa manifestament impossible; i, com que no hi ha pas menys contradicció a pensar que el més perfecte és una conseqüència i un resultat del menys perfecte, que a pensar que de no-res procedeixi alguna cosa, una tal idea no podia procedir de mi mateix. De manera que només restava com a possibilitat que hagués estat posada en mi per una natura que fos veritablement més perfecta que no era jo, i fins i tot que posseís en ella totes les perfeccions de les quals jo pogués tenir alguna idea, és a dir, per explicar-me en un mot, que fos Déu.

Discours de la Méthode, IV (p.138-140) 8. Déu, garantia de la veritat. Déu ha creat el món i el subjecte pensant de forma que hi pugui haver coneixement cert de la veritat. Déu, summament perfecte, no és capaç d’enganyar; d’aquí que la poderosa inclinació que sentim a considerar que les idees adventícies provinguin d’objectes reals no és falsa.

[…] Perquè la raó no ens diu pas que el que veiem o imaginem sigui veritable, però sí que ens diu que totes les nostres idees o nocions han de tenir algun fonament de veritat; ja que no és possible que Déu, que és tot perfecte i veritable, les hagués posades en nosaltres sense aquest fonament. I, per tal com els nostres raonaments no són mai tan evidents ni tan sencers durant el somni com durant la vigília, encara que les nostres imaginacions siguin aleshores tan vives i nítides o més, la raó ens diu també que, com que els nostres pensaments no poden ser tots vertaders perquè nosaltres no som totalment perfectes, allò que aquests tenen de veritat ha de trobar-se infal·liblement més aviat en els que tenim estant desperts que no pas en els nostres somnis.

Discours de la Méthode, IV (p.149) 9. La res extensa. Els objectes externs comparteixen tots ells extensió en l’espai: «L’extensió en longitud, amplada i profunditat constitueix la naturalesa de la substància corpòria.» D’aquí que les úniques nocions clares i distintes dels objectes són la magnitud, la figura que resulta de l’acabament de la seva extensió, la situació dels cossos en l’espai i en el temps, i el moviment o canvi d’aquesta situació. Aquests qualitats són totes elles primàries i expressables matemàticament.

A més, hi ha qualitats secundàries en els objectes de caràcter subjectiu: «Les altres qualitats, llum, colors, sons, olors, sabors, calor, fred i altres qualitats que es troben sota el tacte, es troben en mi tan obscures i confuses que fins i tot ignoro si són vertaderes o falses».

La física cartesiana, seguidora de la de Galileu, es construeix a partir dels conceptes de matèria i de moviment. La matèria, inert i extensa, pot canviar de lloc únicament per l’acció de causes externes (Descartes nega el dinamisme i el finalisme dels objectes) que s’expliquin per les tres lleis de la mecànica:

6

— Principi d’inèrcia: tot cos en moviment continua movent-se fins que és aturat per l’acció d’un altre cos.

— Direcció del moviment: tot cos en moviment tendeix a mantenir-lo en línia recta. — Llei del xoc: «si un cos que es mou en troba un altre, té menys força per continuar

movent-se en línia recta. […] I si té més força, aleshores arrossega amb ell l’altre cos.»

Déu és causa última del moviment de l’univers, ja que l’ha introduït a la matèria inert. La quantitat de moviment de l’univers és constant. 10. El dualisme antropològic. L’ésser humà és un conjunt de cos (res extensa) i ànima (res cogitans), ja que jo tinc idea clara i distinta de cada una d’elles. Però la conjunció és tal que l’ànima guia els moviments del cos i estan tan estretament lligats que tota afecció del cos (com el dolor) ho és també de l’ànima que la percep amb total intensitat. La interacció entre ambdues substàncies té lloc en la glàndula pineal.

il·lustració del Traité de L’Homme

7

Bibliografia Obres principals de René Descartes (1596-1650) 1628: Redacció de les Regulæ ad directionem ingenii (inacabades i publicades pòstumament en 1701) 1630-33: Redacció de Le Monde ou Traité de la Lumière 1637: Discours de la Méthode seguit de La Dioptrique, les Meteores et La geometrie. (1644: traducció llatina Disertatio de Methodo) 1641: Meditationes de prima philosophia (1647: traducció francesa Méditations Métaphysiques) 1644: Principia Philosophiæ (1647: traducció francesa Les principes de la Philosophie) 1649: Les passions de l’âme. Composició del ballet La naissance de la paix (publicat en 1920) R. Descartes: Oeuvres, ed. Ch. Adam & P. Tannery. Paris, 1891-1912, 11 vols. —: Oeuvres philosophiques, ed. F. Alquié. París, Garnier, 1963-1973, 3 vols. —: Oeuvres et lettres, ed. A. Bridoux. Paris, Gallimard (“La Pléiade”), 1937. Traduccions Discurs del Mètode. Traducció i edició a cura de Pere Lluís Font. Barcelona, Edicions 62 (“Textos Filosòfics”, 74), 1996. Meditacions metafísiques. Traducció i edició a cura de Robert Veciana i Tormo. Barcelona, Edicions de 1984, 1995. Meditacions metafísiques. Traducció i edició a cura de Miquel Costa. Barcelona, Edicions 62, 2008. Regles per a la direcció de l’enginy. Traducció i edició a cura de Salvi Turró. Barcelona, Edicions 62 (“Textos Filosòfics”,

78), 1998. Tractat sobre les passions. Cartes sobre moral. Traducció de Miquel Costa, edició a cura de Pere Lluís Font. Barcelona,

Edicions 62 (“Textos Filosòfics”, 80), 1998. Lllibertat i generositat. Textos Morals. Edició a càrrec de Salvi Turró. Barcelona, Proteus, 2010. Discurso del Método. Meditaciones Metafísicas. Traducción de M. García Morente, Madrid, Espasa Calpe, 1984, 7ª

reed. Los principios de la Filosofía. Introducción, traducción y notas de G. Quintás. Madrid, Alianza Editorial (AU 825), 1995. Meditaciones metafísicas con Objeciones y Respuestas. Traducción, introducción y notas de Vidal Peña, Madrid,

Alfaguara, 1977.

Bibliografia complementària ALCOBERRO, Ramon: El racionalisme cartesià. Barcelona, UOC, 2008. CASSIRER, Ernst: El problema del conocimiento. 4 vols. México, F.C.E.1986, 4ª reimpr. GÓMEZ PIN, Víctor: Descartes, la exigencia filosófica. Madrid, Akal, 1996. SCRUTON, Roger: Historia de la filosofía moderna. De Descartes a Wittgenstein. Barcelona, Eds. Península, 2002. Pàgines web www.alcoberro.info www.pensament.com/filoxarxa