ARQUITECTURA BARROCAARQUITECTURA BARROCA

ies montsacopa. olot

FaçanaFaçana

Giacomo della Porta en va dissenyar la façana

Retorn a la planta longitudinal per reacció a la centralitzada, considerada pagana.

Precedents: Il Gesú Precedents: Il Gesú (1568-1584)(1568-1584) , Vignola , Vignola

Trets característics de l'arquitectura barroca: plantes Trets característics de l'arquitectura barroca: plantes Les obres del barroc es defineixen per la riquesa decorativa, l'exuberància, el dinamisme i el moviment La planta: Les plantes dels edificis dibuixen formes el·líptiques, ovals, o una combinació de les dues. Les formes poden ser còncaves o convexes.

Trets característics de l'arquitectura barroca: Trets característics de l'arquitectura barroca: oberturesobertures

Les formes de les obertures són molt diverses: ovalades, de mig punt , arquitravades...

Trets característics de l'arquitectura barroca: Elements de suport Trets característics de l'arquitectura barroca: Elements de suport Són molt freqüents les columnes (o pilars) corínties, compostes i les salomòniques (amb formes espirals)

Trets característics de l'arquitectura barroca: façanesTrets característics de l'arquitectura barroca: façanesA les façanes s’utilitzen formes corbes (còncaves i covexes) i els frontons es parteixen

Trets característics de l'arquitectura barroca: sostresTrets característics de l'arquitectura barroca: sostresPresenten diferent tipologia. Normalment amb formes corbes i molt recarregats de decoració

L’OBRA DE BRAMANTE A SANT PERE DEL VATICÀEl papa Juli II va encarregar a Bramante (1506) una basílica en substitució de l'antiga que havia quedat petita i no expressava el missatge que el papat volia pel nou moment històric.Dissenyà un edifici de planta central, molt utilitzada durant el Cinquecento i que seguia l’esquema de creu grega. Aquesta edificació havia de tenir el punt culminant en la cúpula central. A la mort de Bramante el 1514, l’obra quedà inacabada i cap dels seus deixebles no culminà el projecte del mestre.L’OBRA DE MIQUEL ÀNGEL A SANT PERE DEL VATICÀ A la mort de Bramante el papa va encarregar a diversos arquitectes que acabessin l’obra (Rafael, Sangallo i Peruzzi), els projectes dels quals, però, no s'acceptaven.Finalment, el 1547 Miquel Àngel va rebre l’encàrrec d’acabar-la. Va partir del projecte inicial de Bramante, cobert el 1557 amb una gran cúpula de 138 metres d’altura que descansa sobre quatre grans pilars i amb l'allargament d'un dels quatre angles del quadrat de manera que l'accés al temple fos fàcil.L’OBRA DE MADERNO A SANT PERE DEL VATICÀLa nova mentalitat sorgida del concili de Trento donà impuls a les obres de Sant Pere del Vaticà, dirigides per l’arquitecte Carlo Maderno i acabades l’any 1626.La intervenció de l'esmentat arquitecte es concretà a allargar la planta de Miquel Àngel amb la finalitat d'ampliar el conjunt de l'edifici i donar-hi més protagonisme, i a culminar l'edifici amb una façana de clares connotacions barroques.

SANT PERE DEL VATICÀ. Carlo Maderno.SANT PERE DEL VATICÀ. Carlo Maderno.AAcabada el 1612cabada el 1612

El projecte de Maderno parteix de les obres anteriors però allarga l’eix longitudinal i l’acaba amb una façana que plasma una de les aspiracions del Barroc: harmonitzar les esglésies amb el context urbà.El projecte de Maderno tenia el problema de no deixar en segon terme una de les obres més significatives del període anterior: la cúpula de Miquel Àngel, aspecte que li va comportar serioses crítiques.

Maderno va afegir a la planta de Miquel Àngel tres trams de 13,130 metres. Així la nova planta longitudinal es converteix en el camí que condueix a l’espai central, presidit per la cúpula.També s’enfrontà al problema de la façana, per a la qual va recórrer a elements funcionals. Sant Pere del Vaticà havia de ser l’església central del món catòlic des d’on el papa acolliria i beneiria els pelegrins. Per tant la façana havia de ser el lloc on el successor de sant Pere faria patent la seva funció. Tot plegat obligava a crear un espai quasi teatral, que tant arrelà durant el Barroc. La façana, doncs, és una edificació colossal amb galeria a la part alta que recorda més un palau que no pas una església.

BASÍLICA DE SANT PERE DEL VATICÀLa construcció del conjunt de Sant Pere del Vaticà es dugué a terme entre el pontificat de Juli II (1503-1513) i el d’Alexandre VII, en què Bernini acabà la decoració dels interiors l’any 1666. Durant aquest llarg període de temps, Sant Pere es convertí en l’església predilecta dels papes. L'arquitectura d'aquest conjunt expressa l'excel·lència de l’art del Renaixement i l'esplendor del Barroc.

COLUMNATA de la PLAÇA SANT PERE del VATICÀ.COLUMNATA de la PLAÇA SANT PERE del VATICÀ.11657657.. Gian Lorenzo BerniniGian Lorenzo Bernini

El conjunt és una de les obres més madures de l’estil barroc italià i la que defineix millor l’urbanisme del nou estil gràcies a la gran càrrega simbòlica. Responia a la necessitat de dotar el temple més gran de la cristiandat d’un espai que fes possible les grans concentracions de pelegrins i devots que acudien a Sant Pere del Vaticà amb motiu dels grans esdeveniments papals.

Bernini va donar a l’espai de la plaça una forma el·líptica amb quatre fileres de grans columnes entre les quals circulaven tres carrers: una estratègia teatral servia els interessos religiosos; s'havia de correspondre amb una església que era la destinació de molts pelegrins amb vista a orar i a visitar la tomba del primer papa i amb la funció de desvetllar l’emoció del pelegrí que finalitzava el camí i que es trobava no solament davant la tomba de sant Pere sinó també davant la institució que representava la continuïtat del seu magisteri: l’Església i el papat.

PLANTA DE LA PLAÇA DE SANT PERE DEL VATICÀ

Aquesta gran plaça, de 340 x 240 m, té l’eix major

situat en sentit transversal i queda delimitat per un

pòrtic arquitravat. L’obelisc egipci i les dues grans

fonts, la de la dreta dissenyada per Maderno i la de

l’esquerra copiada fidelment per Bernini, reforcen

aquesta línia. L’eix longitudinal marca un camí que

s'encreua amb l’eix transversal en l’obelisc i condueix

la mirada fins a la cúpula de Miquel Àngel. Amb

aquesta fórmula es destaca l’eix major en detriment

del menor, criteri que Bernini també seguirà a Sant

Andreu del Quirinal.

Un edifici de planta trapezoïdal, que arrenca dels

extrems de la portada mateix i que enllaça amb la

columnata ovalada, uneix la plaça ovalada i la façana

de Maderno340 m

240m

340 m

El 1658, Bernini va construir una esglesieta per als jesuïtes. Igual que a la plaça de Sant Pere del Vaticà, va tornar a recórrer a la forma el·líptica per a la planta: l’entrada i l’altar estan situats als extrems de l’eix menor, amb què sorprèn novament l’espectador. Bernini va prescindir de les plantes centralitzades que obligaven a una visió uniforme de l’espai interior i es va decidir per una opció que obliga l’espectador a multiplicar els punts de vista.El conjunt de columnes interiors reben molta claror procedent de la cúpula i que es concentra principalment a la zona de l’altar.

Planta de Sant Andrea del QuirinalPlanta de Sant Andrea del Quirinal

SANT CARLO ALLE QUATTRO FONTANE*SANT CARLO ALLE QUATTRO FONTANE*.. 1638-1638-16401640.. Francesco Castelli, Francesco Castelli, il Borrominiil Borromini

Aquesta façana la componen dos pisos de tres carrers

cadascun. Així com al primer pis el carrer central, amb la

porta d’accés al temple al centre, és convex i els laterals són

còncaus, al segon pis els tres carrers són còncaus. A la

planta baixa, la cornisa marca el moviment principal del

conjunt i hi destaca el ritme còncau-convex-còncau, mentre

que al nivell superior es dibuixa un moviment còncau-

còncau-còncau trencat tan sols per un gran medalló que

presideix tota la façana i per un petit templet el·líptic amb

balconada.

PLANTA

L’església de San Carlo presenta una planta

el·líptica que té l’eix més gran disposat en sentit

longitudinal i que condueix de la porta a l’altar.

És tot el contrari del que presenta Bernini a Sant

Andreu del Quirinal.

L'esquema bàsic es podria resumir en un rombe

que formen dos triangles equilàters amb la base

comuna i disposats al llarg de l’eix transversal

de l’edifici.

INTERIOR DE LA CÚPULA L’alçat de l’edifici condueix la mirada cap a la cúpula, que corona tot l’espai interior del petit edifici i que s'aguanta sobre quatre petxines.Aquesta cúpula ens mostra una gran decora-ció que vol simular un teginat clàssic amb motius octogonals, hexagonals i en forma de creu que s'empetiteixen a mesura que s'aproximen al llanternó.

Aquest projecte, de 1637-1641 i

contemporani de San Carlo alle Quattro

Fontane, no va arribar a dur-se a terme

mai i és conegut gràcies a l’obra Opus

Architectonicum. La planta segueix una

línia còncava que trenquen al carrer

central una destacada porta i un nínxol

al pis superior. Tot el conjunt de la

façana fa pensar en la de San Carlo. No

és gens estrany que els crítics

d'aleshores titllessin Borromini de

capriciós, perquè les façanes que ideava

trencaven amb la tradició.

Projecte de l’oratori dels FilipinsProjecte de l’oratori dels Filipins (St. Felip Neri) a Roma (St. Felip Neri) a Roma

Sant’Ivo alla Sapienza

GUARINO GUARINIGUARINO GUARINI

Cúpula de la Capella del sant Sudari. Torí

PALAU DE VERSALLESPALAU DE VERSALLES*. *. 1661-17151661-1715.. Jules Hardouin-Jules Hardouin-MansartMansart

El 1668 Lluís XIV, el rei Sol, va decidir convertir el palau en la seva residència oficial. Era el moment més àlgid del seu poder, que coincidí amb la derrota dels exèrcits espanyols i el tractat d’Aquisgrà. La nova ampliació consistí a envoltar l’antiga edificació amb dues llargues ales respectant, però, el pati central. La façana del palau mirava a ponent (sector contrari al pati) i donava als jardins, característica dels models barrocs italians, ben presents a Versalles. Aquesta façana oferia una llarga terrassa que més endavant es cobriria i donaria lloc a la famosa Galeria dels Miralls.

EVOLUCIÓ Versalles té l'origen en l’edifici de cacera de Lluís XIII, el qual s'amplià entre el 1661 i el 1668 sota la direcció de Le Vau. Del 1668 al 1678 s'hi dugué a terme una segona ampliació, també dirigida per Le Vau, per envoltar la primera construcció. La tercera i definitiva ampliació, obra de Hardouin-Mansart, s'allargà del 1678 al 1700.El palau feia també les funcions de Cort i de seu dels serveis administratius de l'Estat (ala dreta). Al palau varen arribar a viure més de 15.000 nobles, obligats pel rei a traslladar-hi la residència.

Plànol del conjunt de Versalles (palau i jardins)Plànol del conjunt de Versalles (palau i jardins)

Palau

Jardins, 100 ha

Cour d’honneur

Canal: 1’5 Km

GALERIA DELS MIRALLS Mesura 73 m. de llarg, 10'50 m. d'ample i 12'30 m. d'alt Obra de Charles de Brun, té uns setanta-cinc metres de llarg per deu d’ample amb disset grans arcades que es corresponen amb altres tants miralls situats davant dels finestrals. Els miralls ajuden a escampar-hi la claror i alhora contribueixen que la sala faci la sensació de ser més gran que no és en realitat. El sostre està decorat amb pintures al·legòriques al monarca i a les seves gestes militars. Completen el conjunt rics marbres de colors, bronzes i mobles així com grans llums que pengen del sostre.

Capella i escala reial

ELS JARDINS Lluís XIV era el Rei Sol, que il·luminava França i Europa amb el seu poder. Aquesta ideologia queda reflectida en els seus jardins, en la immensitat dels quals s'organitzava l'espai seguint els cànons dels jardins barrocs francesos. Són dividits amb una gran varietat de traçats, i hom hi troba nombroses escultures al·legòriques i edificacions escampades, entre les quals destaca el Grand Trianon.