52. NIT ESTELADA. VINCENT VAN GOGH

52. Nit estelada VINCENT WILLEM VAN GOGH

Història de l’art IES Ramon Llull (Palma)

Professora: Assumpció Granero Cueves

ÍNDEX

0.- FITXA TÈCNICA

1.- ANÀLISI TÈCNICA I FORMAL (1p)

2.- ASPECTES ICONOGRÀFICS (1p)

3.- INSERCIÓ EN EL CONTEXT HISTÒRIC (1p)

3.1.- Vida i etapes de l’obra de l’autor

3.2.- Com va perdre la seva orella

3.3.- El final de Vincent Willem van Gogh

4.- JUSTIFICACIÓ DEL SEU ESTIL, MODELS I INFLUÈNCIES (1p)

4.1.- Justificació de l’estil

4.2.- Models i influències

5.- BIBLIOGRAFIA

FITXA TÈCNICA (documentació general), 1v (2004, juny)

Catalogació i anàlisi formal

Títol La nit estelada

Pintor Vicent Willem van Gogh (1853-1890)

Cronologia 1889

Estil Postimpressionista

Localització Museu d’Art Modern de Nova York (MOMA)

Tècnica i suport Pintura a l’oli sobre llenç

Dimensions 73’7 cm x 92’1 cm

Influències El quadre mostra la vista exterior durant la nit, des

de la finestra del sanatori de Saint-Rémy de

Provença, on es va recloure Van Gogh després

d’un dels seus freqüents atacs. És un quadre que

ha estat reproduït en diverses ocasions, sent una

de les obres més conegudes.

52. Nit estelada

POSTIMPRESSIONISME POSTIMPRESSIONISME (2a meitat segle XIX)

51.- Paul Cézanne: Els jugadors de cartes

52.- Vincent (Willem) van Gogh: Nit estelada. 1 (2004, juny).

51 EL S JUGADORS DE CARTES (1890-1892)

PAUL CÉZANNE (1839-1906)

MUSEU D’ORSAY. PARÍS

52 NIT ESTELADA (1889)

VINCENT (WILLEM) VAN GOGH (1853-1890)

MUSEU D’ART MODERN DE NOVA YORK (MOMA)

1v

ARTS FIGURATIVES

2ª meitat XIX i pas al segle XX

POSTIMPRESSIONISME

Història de l’art

IES Ramon Llull

Maria Assumpció Granero Cueves

Esquema general

En pintura, el segle XIX es va caracteritzar perquè, en cada una de les seves dues

meitats, es va donar la presència de dos estils:

Primera meitat Neoclassicisme

Romanticisme

Segona meitat Realisme

Impressionisme (que va derivar, a final segle XIX i principi XX, en el neoimpressionisme o

puntillisme, i el postimpressionisme).

ARTS FIGURATIVES

2ª meitat XIX i pas al segle

EL CAMÍ CAP A LA

MODERNITAT

LA PINTURA

POSTIMPRESSIONISTA

POSTIMPRESSIONISME

TOULOUSE-LAUTREC

VINCENT WILLEM VAN GOGH

PAUL CÉZANNE

PAUL GAUGUIN

Mestres o màxims representants del postimpressionisme

VINCENT

VAN GOGH

ÍNDEX

0.- FITXA TÈCNICA










5.- BIBLIOGRAFIA


Nit estelada és una obra pictòrica

postimpressionista de l’holandès

Vincent Willem van Gogh (1853-

1890), pintada en 1889 amb la tècnica

d’oli sobre llenç (73’7 cm x 92’1 cm),

que es pot contemplar al MOMA.

Autoretrat

1889

oli sobre llenç

65 x 54 cm

1.- ANÀLISI TÈCNICA I FORMAL (1p) Un quadre reproduït en diverses ocasions, sent una de les obres més

conegudes de l’autor.


TEMÀTICA. És un paisatge nocturn,

que reflecteix el drama i l’angoixa d’un

home ansiós de comunicació, ja que el

quadre mostra la vista exterior durant

la nit, que tenia Van Gogh, des de

finestra de la seva habitació, en el

sanatori psiquiàtric de Saint-Rémy de

Provença, on es va recloure després

d’un dels seus freqüents atacs.

Van Gogh en Hospital de Saint-Rémy


TEMÀTICA. Apareix un camp de blat amb les muntanyes al fons; el poble amb

l’església; dos xiprers de diferent mida, la verticalitat dels quals CONTRASTA amb

l’horitzontalitat de les estrelles. S’interpreta que, mitjançant aquestos xiprers, Van Gogh

pretenia contactar amb Déu.

Nit estelada, 1889, oli sobre llenç, 73’7 cm x 92’1 cm, Museu d’Art Modern de Nova York (MOMA)


Van Gogh manifesta interès per l’expressió

dels COLORS de la nit, a més del sentit de

la nit com a temps de misteri, solitud i

angúnia.

Camps amb xiprers


A Van Gogh li atreia especialment la nit

perquè desplegava una llum especial. Les

estrelles i la lluna donaven vida a un

paisatge adormit i immòbil.

En aquesta obra la nit cobra un sentit totalment

subjectiu. La TEMÀTICA de l’obra és, per tant,

de naturalesa subjectiva de la NIT.

De tots els paisatges que va crear, aquest

és el més vigorós i suggeridor. La

naturalesa ho embolica tot, deixant l’ésser

humà petit, que es veu aclaparat davant

una força que no pot controlar.


Van Gogh s’havia de sentir

així, indefens davant les

adversitats de la vida i, fins i

tot, davant si mateix, incapaç

de superar la seva angoixa.


Vincent Van Gogh, Camp amb sol radiant, 1889, 71 x 90’5 cm

L’estructura també crida l’atenció. La COMPOSICIÓ del quadre es

divideix clarament en dues parts diferenciades, DOS MÓNS: el món

terrenal representat per les cases i el poble, i el món celestial, és a dir, el

cel estrellat al que s’arriba a través dels xiprers.


COMPOSICIÓ. A sota es troba el poble, presidit per la llarga agulla, que forma la

torre de l’església, i on hi ha llum en algunes finestres.

A dalt hi ha el cel, amb la lluna i les estrelles, irradiant la seva llum des d’unes formes

circulars.


CARENA, GEOMORF: En una

muntanya o una serralada, línia

divisòria de dos vessants.

El firmament és molt dinàmic,

amb uns fluxos ondulants que

es combinen entre sí.

La claredat que envolta la

carena podria ser la primera

llum del matí.

Però el gran xiprer, que hi ha

en primer pla, trenca aquesta

divisió entre el cel estrellat i el

poble, elevant-se ondulant fins

dalt de tot de l’obra.

Fins i tot, les muntanyes

serpentegen i semblen unir-se

amb el cel.

1.- ANÀLISI TÈCNICA I FORMAL (1p) COMPOSICIÓ. A sota es troba el poble, presidit per la llarga agulla, que forma la

torre de l’església, i on hi ha llum en algunes finestres.


COMPOSICIÓ. A sota es troba el

poble, presidit per la llarga agulla,

que forma la torre de l’església, i

on hi ha llum en algunes finestres.


COMPOSICIÓ. A dalt hi ha el cel, amb la lluna i les estrelles, irradiant la seva llum des

d’unes formes circulars.


COMPOSICIÓ. El firmament és molt dinàmic,

amb uns fluxos ondulants que es combinen

entre sí.


COMPOSICIÓ. La claredat que envolta la carena podria ser la primera llum del matí.

Però el gran xiprer,

que hi ha en primer

pla, trenca aquesta

divisió entre el cel

estrellat i el poble,

elevant-se ondulant

fins dalt de tot de

l’obra.

CARENA, GEOMORF:

En una muntanya o una

serralada, línia divisòria

de dos vessants.

1.- ANÀLISI TÈCNICA I FORMAL (1p) COMPOSICIÓ. Fins i tot, les muntanyes serpentegen i semblen unir-se amb el cel.


El pintor ha usat la PINZELLADA LLARGA I

DENSA, que li és característica, dibuixant

clarament cada traç, entonant el quadre en la

gama dels COLORS blaus i verds, que contrasten

amb un groc ben viu com a focus de llum, que li

dóna a la lluna, a les cases i als astres.


Aquest TRAÇ va cobrint la tela, com teixint-la amb puntades llargues que van

formant les diferents coses..., fent ritmes diferents,...,


Aquest TRAÇ va cobrint la tela, com teixint-la amb puntades llargues que van

formant les diferents coses..., fent ritmes diferents,..., que són circulars pels

astres, ondulants pel firmament, de tirabuixons per la vegetació del fons, de

traços rectes per les cases, i serpentejants i verticals pels xiprers. Aquesta

COMPOSICIÓ li dóna al conjunt un caràcter vibrant, decidit i esvelt.


En l’obra és notable el CONTRAST entre la claredat i el moviment del cel,

amb la quietud i foscor del poble, ja que a la part superior a la dreta, trobem

una lluna embolicada per un aura lluminosa, que fa que aquesta es confongui

amb un sol. És un paisatge nocturn autènticament pur, ja que la LLUM

artificial és pràcticament nul·la.


Vincent van Gogh creà per sobre del realisme, perquè va més enllà quan

mostra els efectes de la naturalesa.

Els COLORS cridaners que utilitza (groc,

blau i morat) i les LÍNIES en espiral del

cel i del xiprer reprodueixen la

inestabilitat del seu estat d’ànim i la

necessitat de descarregar la frustració

que l’inundava per dintre.

La NATURA és el lloc on reprodueix la

seva tensió interior, i la LLUM i els

COLORS són el mitjà per expressar-la.

ÍNDEX

0.- FITXA TÈCNICA










5.- BIBLIOGRAFIA

2.- ASPECTES ICONOGRÀFICS (1p) Van Gogh expressa, a la Nit Estelada, el seu

estat d’ànim.

Al segle XIX, hi ha una regressió dels

valors religiosos que són discutits pels

grans avenços científics; molts busquen a

la naturalesa i al Cosmos una resposta a

l’anhel humà d’infinit.

Van Gogh havia crescut en la fe, fill d’un

pastor protestant, i ell mateix havia estudiat

teologia i s’havia dedicat a l’apostolat.

Així, Van Gogh pinta assumptes religiosos, l’asil i paisatges, on projecta la

seva inquietud espiritual, convertits en un grafisme de la seva ànima.


Vicent van Gogh

Camí amb xiprers i estrelles

1890, oli sobre llenç

92 x 73 cm

Vincent Van Gogh

L’església d’Auvers-sur-Oise


Vincent Van Gogh,

Hospital en Saint-Rémy

La NATURA i l’AGRICULTURA no solament li serveixen per expressar la seva

percepció d’un món primordial i pur, diferent de la realitat moderna

contaminada, sinó també el seu drama religiós.


Vincent van Gogh, Al capvespre: descans després del treball, 1889-90

L’artista pinta buscant consol i deixant aquí, de costat, els assumptes

tradicionalment usats.


Olivera...,

o xiprer...,

camp...

i cel,

això és...,

..., els ELEMENTS

DE LA NATURA

són les limitades

eines

PICTÒRIQUES

formals, que Van

Gogh explota per

donar cos al seu

estat d’ànim.

A la part inferior de l’obra, veiem un XIPRER GEGANT. Van Gogh

fa servir el xiprer com un vincle obscur, dens i alhora vibrant,

com una flama ardent, un xiprer mogut pel vent, que uneix la terra

amb el cel, i que té la seva identitat pròpia; és un arbre que

manifesta elevació (s’aixeca cap el cel, immens i llunyà) i s’usa per

simbolitzar, per la seva verticalitat, la fe en la vida després de la

Mort i, segurament, fa al·lusió a la mateixa idea de la Mort.


Aquesta part de la pintura està

marcada amb una LÍNIA

NEGRA GRUIXUDA, que es

correspon amb allò funerari i,

si ens fixem, les ÚNIQUES

LÍNIES RECTES són les de les

teulades de les cases.

El POBLE està lluny, perquè Van Gogh està sol (l’observa des

de la finestra de sanatori), així, el pintor dóna forma al calor

humà, present a les experiències que es produeixen rere els

vidres de les cases il·luminats, calor humà i experiències de les

que l’artista no hi pot participar. L’ESGLÉSIA, amb la seva agulla,

és el ressò del xiprer, llunyana i inútil.


Vincent Van Gogh busca, en la immensitat de la nit, la

resposta de Déu, que li amaga el seu rostre.

Vincent Van Gogh busca, en la

immensitat de la nit, la resposta de

Déu, que li amaga el seu rostre.

L’ESGLÉSIA, amb la seva agulla, és

el ressò del xiprer, llunyana i inútil.

Alhora les ESTRELLES, llunyanes, misterioses, dinàmiques..., i el FIRMAMENT,

que no té límits i és el lloc de Déu, li serveixen per expressar l’anhel religiós

de forma innovadora, amb un element de la natura.


En aquest quadre, l’artista ha aconseguit donar

forma a la seva crisi íntima, que té un

component religiós important, mitjançant una

TEMÀTICA aparentment secular, el PAISATGE.


Van Gogh, com a home del

seu temps, busca en la

NATURA les respostes a les

seves qüestions sobre l’infinit,

que la vivència religiosa

tradicional no li pot donar.

ÍNDEX

0.- FITXA TÈCNICA










5.- BIBLIOGRAFIA

3.- INSERCIÓ EN EL CONTEXT HISTÒRIC (1p) 3.1.- Vida i etapes de l’obra de l’autor

Vincent Willem van Gogh (Zundert, març

del 1853 – Auvers-sur-Oise, juliol del 1890)

fou un pintor postimpressionista

neerlandès (Holanda). Fill d’un pastor

protestant holandès, va intentar el camí de la

religió com a predicador, però va fracassar.


Tot i això, aconsegueix

projecció amb el seu

llenguatge clar i líric, que

va revolucionar l’art.

De caràcter obsessiu, boig i turmentat, però tot un geni artístic creador, no va

rebre cap reconeixement durant la seva vida.

Solitari i suïcida, la seva vida va estar marcada pel sofriment, la pobresa, la

seva lluita constant per no perdre la raó per complet, vida regida pels atacs

d’epilèpsia i l’automutilació.

VINCENT

VAN GOGH OBRES

Vincent Van Gogh


La seva carrera pictòrica està marcada pels llocs on va viure

i treballar. Això es copsa ja en:

La seva PRIMERA ETAPA, als Països Baixos (1880-86). Va

començar a pintar a Holanda amb molta influència de Millet,

obres on es dedica a pintar la vida dels pagesos i les famílies

pobres de ciutat (situacions de la realitat de l’època, pintura

costumista i realista).

Vincent Van Gogh, Els teixidors Vicent van Gogh, Els menjadors de creïlles (patates), 1885

Jean-François Millet,

L’Angelus,

Musée d’Orsay,París

Vincent Van Gogh, Els teixidors

En la seva paleta hi predomina una gamma de TONALITATS fosques i

ombrívoles (sombrías), disposades en amples PINZELLADES amb molta

pasta i amb un marcat DIBUIX.

PRIMERA ETAPA, als Països Baixos (1880-86).

Vicent van Gogh, Els menjadors de creïlles (patates), 1885

Aborda el problema social en Els menjadors de patates, on descriu i denuncia

la misèria i els patiments dels pagesos, amb figures deformades.


Vicent van Gogh, El cafè per la nit, 1888



La SEGONA ETAPA com a pintor s’inicia el 1886,

quan arriba a París, on queda enlluernat per la

lluminositat cromàtica dels impressionistes i

aprèn la seva tècnica, i també entra en contacte

amb les estampes japoneses. Abandona les

tonalitats ombrívoles i practica una PINZELLADA

més flamejant amb COLORS més alegres i vius.

Vicent van Gogh, La caravana

La caravana

Es caracteritza per les pinzellades curtes, però tot i que els colors no són tan

ombrívols encara no han aconseguit la intensitat de les seves darreres obres.

SEGONA ETAPA com a pintor s’inicia el

1886, quan arriba a París,


La SEGONA ETAPA com a pintor s’inicia el 1886, quan arriba a París.

Pel febrer de 1888, es va establir a Arles, on té lloc la seva FASE

més prolífica.

Entusiasmat amb la llum de la Provença, pinta paisatges i figures

serpentejants, flamejants, que projecten el seu caràcter impulsiu i ja

trastornar (“enajenado”), el seu foc interior.

De fet intenta agredir a Gauguin i a ell mateix tallant-se una

orella.

Després de superar l’impressionisme, se centra en el COLOR

violent i de gran potència emotiva, i també va copsar l’exaltació de

la intensitat lluminosa.

En aquesta època, va pintar: Els gira-sols (1888), els seus variats autoretrats i amb l’orella

tallada... Una de les seves obres més conegudes és L’habitació a Arles (1889).

Vicent van Gogh

La cadira de Van Gogh

1888

Colors més alegres i vius.

Vincent van Gogh

Els gira-sols,

1888,

oli sobre llenç, 91 x 72 cm,

Münic, Bayerische

Staatsgemäldesammlungen

Neue Pinakothek

Els gira-sols (1888)

Empra colors més vius i forts,

el color groc que li atreu molt i

l’usarà en nombroses obres.

Vincent van Gogh

Gerro amb dotze gira-sols, 1888

Vincent van Gogh, Pont elevat amb carruatge, 1888

El pont. Té influència de la pintura japonesa.

Habitació d’Arles (1889). Volia aconseguir una sensació de tranquil·litat i serenitat però,

amb els forts colors i les pinzellades pastoses aconseguí el contrari.

Vincent van Gogh,

Dormitori de Vincent en Arles,

1889, oli sobre llenç, 72x90cm

Vincent van Gogh, Dormitori de Vincent en Arles, 1889, oli sobre llenç, 56´5 x 74 cm, París, Musée d´Orsay

Vincent van Gogh,

El cafè Le Notte

Vincent van Gogh,

Terrassa del cafè Le Notte

Vincent van Gogh, Camp amb sol radiant, 1889, 71 x 90’5 cm

Vincent van Gogh, Al capvespre: descans després del treball

1889-90

Vincent van Gogh, Nit estelada, 1889, oli sobre llenç, 73’7 cm x 92’1 cm,

Museu d’Art Modern de Nova York (MOMA)

Vincent van Gogh, Autoretrat dedicat a Paul Gauguin,

1888, oli sobre llenç, 60’5 x 49’4 cm


Pel febrer de 1888, es va establir a Arles, on té lloc la seva FASE més prolífica.

Vincent van Gogh, Autoretrat,

1888, 65 x 50,5 cm

Vincent van Gogh

Autoretrat, 1889,

oli sobre llenç,

65 x 54 cm

Autoretrats

Destaquen les pinzellades curtes

i els colors sense barrejar.

Caracteritzen aquestes obres la

mirada del pintor, que reflecteix

perfectament la seva inquietud.

En uns les pinzellades són més

sinuoses que en altres, però els

colors són sempre forts i intensos

a base de tons blavosos, rosats i

vermellosos.

Vincent van Gogh

Autoretrat, 1889,

oli sobre llenç,

65 x 54 cm

Vincent van Gogh

Autoretrat, 1889

Vincent van Gogh,

Autoretrat amb orella embenada,

1889

Vincent van Gogh, Lliris, 1889

Vincent van Gogh

Joseph-Etienne Roulin

1889

oli sobre llenç

66’2 x 55 cm

Vincent Van Gogh

L’església d’Auvers-sur-Oise


L’església d’Auvers

Realitzada a base de pinzellades

llargues, sinuoses, inestables, dóna la

impressió de què l’església es va a

ensorrar. Transmet inestabilitat. Els

colors són forts i predominen els verds,

blaus i vermells.

Vincent van Gogh, Corbs sobre camp de blat en una nit estelada, 1890, oli sobre llenç, 50’5 x 100’5 cm


Corbs sobre camp de blat en una nit estelada

És el darrer quadre de Van Gogh. Les pinzellades són ràpides i sinuoses. Els

colors són fortíssims.

ÍNDEX

0.- FITXA TÈCNICA










5.- BIBLIOGRAFIA

3.- INSERCIÓ EN EL CONTEXT HISTÒRIC (1p) 3.2.- Com va perdre la seva orella

El 23 de desembre de 1888, Van Gogh i Gauguin varen tenir un altercat, i Van Gogh va

amenaçar amb un ganivet. Del disgust, aquella mateixa nit, Van Gogh es va mutilar el

lòbul de l’orella, però no l’orella sencera. Després va dirigir-se al seu bordell favorit

donant-li el lòbul, com un present, a la seva prostituta favorita, Rachel. La policia el va

trobar desmaiat a ca seva i el va portal a l’hospital de l’Hôtel-Dieu.

Vincent van Gogh,

Autoretrat amb orella embenada,1889

Paul Gauguin, Autoretrat de l’artista amb l’ídol

1893, 43’8 x 32’7 cm

Vincent van Gogh,

Autoretrat amb orella embenada,

1889

ÍNDEX

0.- FITXA TÈCNICA










5.- BIBLIOGRAFIA

3.- INSERCIÓ EN EL CONTEXT HISTÒRIC (1p) 3.3.- El final de Vincent Willem van Gogh

El pintor holandès més conegut de tots els temps va

viure els seus últims dies en Auvers-sur-Oise. El

poble francès que el va acollir per superar la seva

epilèpsia. En Auvers-sur-Oise, va pintar les últimes

obres mestres, aquest poble el va inspirar en 70

pintures abans de llevar-se la vida.

Vincent Van Gogh, Carrer del poble a Auvers, 1890


Van Gogh forma i deforma el món

segons la seva visió interior, és una

apassionat del COLOR, mitjançant

el qual reflecteix el seu estat

d’ànim depressiu i turmentat, de

manera que els xiprers flamejants es

torcen, el Sol s’agita, el terra tremola

pels terratrèmols, els edificis tenen

línies retorçades, etc.

Vicent van Gogh

Camí amb xiprers i estrelles


92 x 73 cm


La seva PINZELLADA s’omple de pasta, és densa, s’ondula o es divideix en

comes o taques, la qual cosa li atorga una sensació de vida.

Vincent van Gogh,

Camps amb xiprers

Vincent van Gogh, Camps amb xiprers


Els COLORS són, a vegades, agressius, amb contrastos no freqüents: grocs

sobre taronja.

Vincent van Gogh,

Al capvespre: descans

després del treball

1889-90

Vincent van Gogh, Al capvespre: descans després del treball

1889-90


El 1889, ingressa a un manicomi on pinta un dels seus quadres més famosos:

Nit estelada (1889).


El juliol de 1890, surt del manicomi i aquest mateix any, quan només tenia 37

anys, es suïcida d’un tir amb la seva pistola i en un atac de bogeria, a Auvers-

sur-Oise, on el seu germà Theo l’havia enviat per rebre tractament.

Tombes de Vincent i Theo van Gogh, al cementeri de

Auvers-sur-Oise Vincent van Gogh, en el seu llit de mort, dibuix del

seu metge i pintor afeccionat, Dr. Paul Gachet

Vincent van Gogh

El doctor Paul Gachet

1890

El doctor Paul Gachet

Retrat d’un metge amic de

Theo, que es va

comprometre a cuidar-lo.

Els colors són molt vius i

predominen els blaus i el

vermell.

ÍNDEX

0.- FITXA TÈCNICA










5.- BIBLIOGRAFIA

4.- JUSTIFICACIÓ DE L’ESTIL, MODELS I INFLUÈNCIES (1p) 4.1.- Justificació de l’estil

La seva producció evoluciona d’un estil ombrívol, de perfils realistes i ingrats

(etapa holandesa) a creacions vibrants, fetes per mitjà de l’exaltació del color

i un vigorós toc d’una gran potència expressiva (segona etapa). L’ús de

colors estridents, que es relacionen i contrasten, i la fragmentació dels

contorns arriben a deformar la imatge.

Vincent Van Gogh, Carrer del poble a Auvers, 1890



Vincent van Gogh, La vigna rossa, 1888

Els contorns que envolten els objectes són obscurs i tanquen un interior ple

d’espesses capes de color uniforme. La pintura està aplicada amb ràpides,

corbes i sinuoses PINZELLADES plenes de pasta de colors purs

Vincent van Gogh, Lliris, 1889


Katsushika Hokusai, La gran ona de Kanagawa,

1823-1829, gravat, Metropolitan Museum of Art, New York

La seva admiració pel gravat japonès apareix en la seva obra en la senzillesa del

dibuix, els espais plans de color, les exagerades perspectives i l’absència

d’ombres.


Katsushika Hokusai, La gran ona de Kanagawa,

1823-1829, gravat, Metropolitan Museum of Art, New York

El seu estil es correspon plenament amb el

postimpressionisme.

ÍNDEX

0.- FITXA TÈCNICA










5.- BIBLIOGRAFIA

4.- JUSTIFICACIÓ DE L’ESTIL, MODELS I INFLUÈNCIES (1p) 4.2.- Models i influències

A totes les seves obres, Van Gogh aconsegueix

fusionar les qualitats dels seus predecessors

holandesos del barroc (Rembrandt, Frans Hals,

Vermeer, Ruysdael, Hobbema), com ara la

devoció per la naturalesa, amb l’ús del color i la

tècnica de la pintura francesa.

Rembrandt, El bany de Diana

Frans Hals, La gitana, Museu del Louvre

Jan Vermeer de Delft,

Vista de Delft, 1602


Ruysdael, El molí.

Els seus paisatges es converteixen casi en un

estat anímic carregat de dramatisme.

Hobbema, Avinguda de Middelharnis.

S’inclina pels paisatges mes estàtics d’arbres

esvelts i camins, que s’allunyen per l’horitzó.

Aquesta obra constitueix un dels més clars

exemples de la profunditat aconseguida en el

barroc.


El tractament religiós del paisatge havia estat iniciat pel paisatgista romàntic

alemany Caspar David Friedrich (per exemple, Monjo a la vora del mar, 1808) i

reprès per altres artistes, com Millet, el pintor dels camps i de la vida tradicional i

humil, amb una altra sensibilitat (L’Àngelus), i Van Gogh havia recorregut moltes

vegades a aquests assumptes.

Caspar David Friedrich,

Monjo a la vora del mar ,1808-1810

Jean-François Millet,

L’Angelus,

Musée d’Orsay,París


Monjo a la vora del mar (1808-1810)

- CASPAR DAVID FRIEDRICH (Greifswald, 1774 - Dresde, 1840).

Monjo a la vora del mar (1808-1810).

Soledat i indefensió d’intensitat

aclaparadora.

Figura diminuta d’un monjo caputxí,

que contempla la immensitat d’un mar

buit, en una composició d’extrema

senzillesa, en què la representació

dels elements més monòtons del

paisatge aconsegueixen plasmar, de

forma insuperable la soledat de

l’home davant la creació d’un Déu

absent.

Redueix el paisatge a tres franges de color: la terra, el mar i el cel, i situa la figura

humana molt per sota de la línia de l’horitzó de manera que l’home queda empetitit

davant la natura inabastable. Model per als surrealistes del s. XX (tendència a representar

espais opressius, que interroguen...). La seva pintura l’han comparada amb la música del

Schubert, romàntic que considerava normal que la música estigués mancada d’alegria.



El caminant sobre un mar de núvols

o Viatger sobre un mar de boira,

1818, 74,8 x 94,8 cm,

Museu Kunsthalle,

Hamburg (Alemanya)


Malgrat la qualitat de la seva obra, va caldre esperar a la seva mort per a què els

seus mèrits fossin reconeguts i es convertís en un gran pintor. Avui en dia, és

considerat un dels pintors que més ha influït en l’art del segle XX. La seva obra

transmet una gran càrrega passional, mitjançant la LLUM i el COLOR.

Vincent van Gogh,

Al capvespre: descans després del treball

1889-90

Els seus paisatges, interiors, retrats, autoretrats,

escenes de camp i quotidianes, i arquitectures gairebé

fantàstiques, estan dotats de vitalitat física i espiritual.


Obres que evoquen emocions del seu món interior, la qual cosa prefigura l’origen

de l’expressionisme (fou el pioner). Van Gogh influirà en els expressionistes

com el noruec Munch i els alemanys Kirchner, Kokoshka, etc.

Edvard Munch, El crit

Ernst Ludwing Kirchner,

Carrer de Berlín

Oskar Kokothka,

La novia del vent o La tempesta, 1914,

Kunstmuseum, Basilea


Amb les vigoroses pinzellades i els colors vius, Van Gogh s’anticipa al

fauvisme i influirà, també, en els principis de l’abstracció.

Henri Matisse, Els postres.

Representa a figures decoratives de línies

sinuoses. L’únic punt de fuga és la finestra, per

on es veu un paisatge. Wassily Kandinsky, Composició

Vicent van Gogh

La cadira de Van Gogh

1888

Des del segle XXI, l’anàlisi

del missatge que es desprèn

de les seves pintures és

positiu i alegre.


En la seva breu dedicació artística, Van Gogh aconsegueix

un domini tècnic i una productivitat que pocs artistes han

aconseguit. La seva obra consta d’uns 900 quadres i 1600

dibuixos. A més, va deixar 800 cartes, 650 d’elles dirigides

a Theo van Gogh, el seu germà petit, que va ser la figura

central de la vida de Vicent Willem van Gogh.

Les seves pintures estan entre les més cares

del món. Per tot l’esmentat, Van Gogh es

convertirà en una icona imprescindible de la

Modernitat cultural.

INTERPRETACIONS

ÍNDEX

0.- FITXA TÈCNICA










5.- BIBLIOGRAFIA

http://ca.wikipedia.org/wiki/Vincent_van_Gogh#Obra

http://www.xtec.cat/~jarrimad/contemp/vangogh.htm

http://ca.wikipedia.org/wiki/La_nit_estelada

5.- BIBLIOGRAFIA

http://ca.wikipedia.org/wiki/Vincent_van_Gogh

http://www.xtec.cat/~jarrimad/contemp/vangogh.htm




ANNEX

POSTIMPRESSIONISME

POSTIMPRESSIONISME POSTIMPRESSIONISME (2a meitat segle XIX)

51.- Paul Cézanne: Els jugadors de cartes

52.- Vincent (Willem) van Gogh: Nit estelada. 1 (2004, juny).

51 EL S JUGADORS DE CARTES (1890-1892)

PAUL CÉZANNE (1839-1906)

MUSEU D’ORSAY. PARÍS

52 NIT ESTELADA (1889)

VINCENT (WILLEM) VAN GOGH (1853-1890)

MUSEU D’ART MODERN DE NOVA YORK (MOMA)

1v

ARTS FIGURATIVES

2ª meitat XIX i pas al segle XX

POSTIMPRESSIONISME

Història de l’art

IES Ramon Llull

Maria Assumpció Granero Cueves

Esquema general

En pintura, el segle XIX es va caracteritzar perquè, en cada una de les seves dues

meitats, es va donar la presència de dos estils:

Primera meitat Neoclassicisme

Romanticisme

Segona meitat Realisme

Impressionisme (que va derivar, a final segle XIX i principi XX, en el neoimpressionisme o

puntillisme, i el postimpressionisme).

ARTS FIGURATIVES

2ª meitat XIX i pas al segle

EL CAMÍ CAP A LA

MODERNITAT

LA PINTURA

POSTIMPRESSIONISTA

ANNEX

1.- POSTIMPRESSIONISME

1.1.- Definició

1.2.- Origen

1.3.- Característiques generals

2.- TOULOUSE-LAUTREC

3.- VINCENT WILLEM VAN GOGH

4.- PAUL CÉZANNE

5.- PAUL GAUGUIN

1.- POSTIMPRESSIONISME 1.1.- Definició

Paul Cézanne, Els jugadors de cartes,

1890-1892,

Museu d’Orsay, París

Estil pictòric desenvolupat a França a finals del segle XIX i caracteritzat per una major

preocupació per la forma, enfront del predomini de la sensació visual que havia caracteritzat

a l’impressionisme precedent. En aquest estil s’inclouen Cézanne, Van Gogh, Gauguin i

Toulousse-Lautrec. Cobreix el període entre la darrera exposició impressionista de 1886 i

el naixement del cubisme, en la primera dècada del segle XX.

Vicent van Gogh,

Nit estelada, 1889, oli sobre llenç, 73’7 cm x 92’1 cm,

Museu d’Art Modern de Nova York (MOMA)

1.- POSTIMPRESSIONISME 1.2.- Origen

El mot fou encunyat a posteriori, per Roger Fry, arran

d’una exposició de pintures (1910) de Cézanne, Gauguin i

Van Gogh (“Manet i els postimpressionistes”). Toulousse-

Lautrec també s’inclou en aquest moviment.


Claude Monet,

Sol naixent, Impressió (1872)

L’impressionisme, amb el seu afany per captar la llum del natural, havia

anat diluint les formes, dins l’ambient captat, i tots els elements del quadre

havien anat perdent volum, dibuix i sentit de l’espai.


Georges Seurat,

Un diumenge d’estiu a l’illa de la Grande Jatte, 1884-86

Als anys ’80 (segle XIX) el grup dels impressionistes es

comença a trencar, perquè hi ha artistes que volen anar

més enllà, com Seurat o Signac dits divisionistes o

puntillistes (també neoimpressionistes), que apliquen la

llei dels contrastos simultanis de Chevreul per

aconseguir una impressió global harmònica a través de

petits punts o traços de colors purs.

Paul Signac,

Les veles grogues, 1935


Als neoimpressionistes els segueixen els postimpressionistes.

En els darrers anys del segle XIX i principi del XX trobem uns pintors

vinculats al moviment impressionista, però que partint d’ell deriven cap a una

pintura més personal, és a dir, desenvolupen una individualitat artística, que

els allunyà dels principis del primer impressionisme, i que anuncia alguns

dels moviments pictòrics més importants del segle XX.

TOULOUSE-LAUTREC

VINCENT WILLEM VAN GOGH

PAUL CÉZANNE

PAUL GAUGUIN

Mestres o màxims representants del postimpressionisme

1.- POSTIMPRESSIONISME 1.3.- Característiques general

El nom postimpressionisme engloba múltiples tendències i estils. És un gresol

(crisol) de diferents tècniques que responen a les inquietuds dels diferents artistes. No

n’hi ha un estil unificat, sinó que l’obra és el reflex de la individualitat dels plantejaments

de cada artista. Tenen influència del món oriental. En 1868, Japó s’obri a Occident i les

mostres dels ukiyo-e-hanga ofereixen una alternativa, una nova forma de realitat

(Katsushika Hokusai, La gran ona de Kanagawa). Seran els pintors dels 80 els que

descobriren amb aquestes obres la possibilitat de renovar l’art.

Katsushika Hokusai,

La gran ona de Kanagawa,

1823-1829, gravat,

Metropolitan Museum of Art,

New York

1.- POSTIMPRESSIONISME 1.3.- Característiques general

- Revisa alguns dels postulats dels impressionistes.

- Recupera la importància del dibuix i el traç (perfils, contorns, “siluetas”), a diferència de

l’impressionisme el dibuix li dóna qualitat a la matèria, a la forma i al volum.

- Preocupació per captar no només la llum, sinó també l’expressivitat de les coses i les persones

il·luminades. Volen anar més enllà de la captació de la llum pura, que era l’objectiu dels

impressionistes.

- Igual que els impressionistes, els postimpressionistes basen la seva obra en l’ús del color, però

rebutgen la representació fidel de la natura, per la qual cosa presenten una visió del món més

subjectiva.

- També reaccionen contra la representació de la fugacitat que pregonen els impressionistes.

- El color s’aplica en grans superfícies planes, sense matització i sense perdre intensitat en la

llunyania.

El postimpressionisme prescindeix del convencionalisme anterior:

TOULOUSE-

LAUTREC

VINCENT

VAN GOGH

PAUL

CÉZANNE

PAUL

GUAGUIN

http://www.abcgallery.com/G/gauguin/gauguin16.html

52. NIT ESTELADA. VINCENT VAN GOGH

Education

Transcript of 52. NIT ESTELADA. VINCENT VAN GOGH