Apol·lo i Dafne

Gian Lorenzo Bernini (1598-1980)

Biografia de l’autor Gian Lorenzo va nàixer a Nàpols el 1598, fill Pietro Bernini, escultor. Els pares es van instal·lar a Roma l'any 1605, on Pietro treballava per al cardenal Scipion Borghese, fet que va fer que Gian Lorenzo comencés a treballar al taller del seu pare. El seu pare Pietro Bernini era escultor i va ser el seu primer mestre. Va guanyar-se, pel seu precoç talent, el favor del papa Pau V. Com a favorit dels papes va esdevenir arquitecte de la basílica de Sant Pere del Vaticà. Va treballar sense interrupció pers als diferents pontífexs del segle XVII. Se li deu el Baldaquí de columnes salomòniques de l'altar principal de Sant Pere, així com el disseny de la majestuosa columnata i les estàtues que encerclen la plaça situada davant de la basílica.

Les seves fonts monumentals, i particularment la dels quatre rius, són típiques del barroc romà, ple de força i magnificència. També va tenir una gran influència sobre l'urbanisme romà i sobre l'organització de les places públiques en altres ciutats europees. Bernini, a més d’escultor, fou arquitecte i pintor, representa per tant el mateix que Miquel Àngel pel Renaixement, un artista complet que marcarà un abans i un després del seu art.

Fontana del Tritone. 1624-43

Bernini, Font dels Quatre Rius, Pl. Navona a Roma, 1648 Riu Nil

Context històric La Roma de principis del segle XVII era una ciutat immersa en un excepcional procés de renovació artística, en particular amb la revolució naturalista introduïda en la pintura per Caravaggio i la influència del barroc iniciat a Flandes per Rubens, i on el talent no necessitava més que ser reconegut.

En aquest segle l’església catòlica era la principals mecenes de l’art a Roma, sobretot els papes, que organitzaren l’urbanisme de la ciutat i continuaren les obres de la basílica de Sant Pere, la plaça de la qual es deu a Bernini. També l’estament eclesiàstic feia molts encàrrecs (palaus, escultures i pintures), destacant-hi la família Barberini, Borghese o Aldobrandini. Aquests tenien una educació molt refinada i un gran interès en el món clàssic. El principal interès però era demostrar la força i l’autoritat de la Contrareforma catòlica.

Tomba del Papa Urbà VIII 1627-47 Basilica de Sant Pere del Vaticà 1631, Longinus, S. Pere del Vaticà

Bust of Costanza Bonarelli, 1635

Bust del Cardenal Richelieu, 1641

Urbà VIII, per Bernini, fou un dels seus principals mecenes

Èxtasi de Santa Teresa, 1647-1652 Sta. Maria de la Victòria, Roma. Se la considera la seva obra mestra i la culminació de l’escultura barroca.

Documentació general Títol: Apol·lo i Dafne Autor: Gian Lorenzo Bernini (1598-1680) Cronologia: 1622-25 Estil: Barroc Tècnica: talla Material: marbre Formes: escultura exempta Tipologia: grup Cromatisme: monocroma Dimensions: 2,43 m (alt) Localització actual: Galeria Borghese, Roma Tema: mitològic

Descripció...

Anàlisi formal: composició

És la captació d’un instant. La noia que fuig, completament nua, té part del cos cobert per una espècie d’escorça i aquest forma una corba des del cap fins els peus, que es troben sobre una elevació rocallosa del que representa el terreny, o la base de marbre del grup. El noi que la segueix porta cobert part del cos amb una túnica. El conjunt té una composició dinàmica i helicoïdal. Multifacial. Els cossos van en una direcció, però els caps, sobre tot el de la nimfa, giren cap a un altre costat. Composició oberta.

El moviment està perfectament aconseguit a través de la composició: - Els braços estan disposats com

les astes d’un molí, uns en alt, altres a baix; un al davant i l’altre al darrere.

- Les cames també es mouen arquejades, com en una dansa.

- Els cossos s’arquegen un davant de l’altre, i el del noi s’abalança sobre el de la noia.

- Les robes també s’agiten i s’alcen en darrere mogudes per la pressa dels personatges.

- Línies diagonals i corbes accentuen la sensació de moviment.

- Dinamisme ascendent (dels peus fins les mans de la noia).

La sensació d’arqueig del cos de la noia s’accentua al produir-se una immobilització sobtada provocada per la seva transformació en arbre. Degut a la corba del cos femení, els dos caps estan una alçada semblant, tot i la clara elevació de la noia. Llum: efecte de clarobscur (torsió dels cossos, robes, cabells…) D’un bloc de marbre fred i estable Bernini ha creat una imatge de gran tensió i moviment. Treballat amb gran precisió i detallisme per tots els costats.

El noi (Apol·lo) atrapa a la noia (Dafne), agafant-la amb una mà per la cintura, cosa que provoca un crit desesperat en la nimfa. És el precís moment en que els seus cabells es converteixen en fulles, els braços en branques, els peus en arrels i les cames en escorça.

El noi encara no ha acabat la seva cursa, com demostra la cama esquerra aixecada i el braç dret a punt d’atrapar la nimfa.

Les expressions dels rostres són de sorpresa en Apol·lo i de terror en la nimfa. El moviment és el protagonista, juntament amb la paralització en un instant concret de tota l’acció, el moment en que s’inicia la metamorfosi. Els cabells aixecats enrere per la violència de l’acció.

L’escultura està perfectament acabada per tots els costats

La forma “serpentinata” que formen els dos cossos, crea sensació d’inestabilitat.

Magnífica diferenciació de textures amb el mateix material: aspres en les roques, el llorer que creix als dits i braços, l’escorça del cos de Dafne... I suaus i polides ens els cossos dels dos personatges. La llum està treballada al crear zones de clarobscur amb incisions en llocs concrets, com als clot dels ulls. Això augmenta la sensació de dramatisme de l’escena. Certa teatralitat, sense exagerar-la, com farà més tard.

Expressivitat dels rostres Acurat treballa dels cabells i les fulles…Gran virtuosisme.

Interpretació El grup escultòric està basat en un episodi de les “Metamorfosis” d’Ovidi, un poema que recull històries i llegendes mitològiques sobre el tema de la transformació o metamorfosi. Segons la mitologia clàssica, Dafne era filla del déu del riu Peneu. En consagrar-se a Àrtemis, deessa de la caça, renuncià, com aquesta, a casar-se. Quan Apol·lo la va veure se n’enamorà, però la nimfa el rebutjà. Es diu que fou Eros qui va enviar una sageta d’amor amb punta d’or a Apol·lo i una altra de rebuig a Dafane. Eros estava molest amb Apol·lo perquè aquest li havia fet burla de la seva perícia amb l’arc. Apol·lo va perseguir a Dafne pel bosc, llavors aquesta va demanar ajut al seu pare, el qual la va transformar en llorer (“daphne” en grec) en l’instant en que Apol·lo li va posar la mà al damunt. Des de llavors, el déu va fer del llorer el seu arbre sagrat, i va teixir una corona amb les seves fulles per coronar els poetes i els militars victoriosos. Ell la va portar sempre. En l’Edat Mitjana el mite pagà s’interpretà com a símbol de castedat, i es va mantenir fins el segle XVII. Les crítiques dels més puritans van fer que el cardenal Borghese hi afegís un díptic didàctic: “L’amant que cerca el plaer de la bellesa fugisera s’omple les mans de fullaraca o bé de fruits d’amargor”

Aquest mite també es refereix a la família del cardenal Maffeo Barberini, futur papa Urbà VII, amic i mecenes de Bernini, que tenia en el seu escut d’armes unes fulles de llorer. Bernini va esculpir entre el 1618 i el 1625 per el cardenal Padrone Scipione Caffarelli Borghese quatre escultures per decorar la seva Villa Borghese.

Maffeo Barberini La funció de l’obra era eminentment decorativa. La jerarquia eclesiàstica tenia gustos refinats i grans coneixements del món clàssic.

Els quatre grups d’escultures que va fer en la seva joventut pel cardenal Borghese el van mantenir ocupat durant cinc anys, i li van donar fama al moment. Aquests van ser: Enees, Anquises i Ascani (1619), El rapte de Proserpina (1622), David (1624) i Apol·lo i Dafne (1625)

L'Eneas i Anquises, molt influenciat per un fresc de Rafael a la Stanza dell'Incendio di Borgo al Vaticà, en el qual, fugint de l'incendi de Roma, un home madur porta el seu pare a l'esquena, seguit del seu fill. Representa Enees fugint de Troia amb el seu pare malalt al coll i el seu fill al darrere. Des d'un punt de vista al·legòric, l'obra representa les tres edats de la vida: Anquises porta a l'esquena una estàtua dels déus Lars mentre que ell mateix és portat pel seu fill Enees, mentre que Ascani els segueix portant el foc sagrat.

El Rapte de Proserpina 1621-22

El Rapte de Proserpina pren un tema tret de”Les Metamorfosis” d'Ovidi, quan Plutó segresta a Proserpina. La seva composició en espiral està feta per a accentuar el dinamisme dramàtic, i queda subratllada pel moviment dels cabells i de les robes. L'empremta dels dits del déu dels inferns sobre la carn de Proserpina està aconseguida amb gran realisme, i participa també de l'efecte dramàtic del rapte.

David. 1623-24

Bernini el va fer amb només vint-i-cinc anys. Està representat en el moment de llançar la seva pedra amb la fona, amb el tors girat i el rostre contret per l'esforç. És la reunió de tots els elements de l'art barroc: l'energia, el moviment i el dinamisme. Així mateix, hom pot dir que el David de Bernini és el símbol de la Roma de la Contrareforma, d'una Església disposada a enfrontar-se als seus adversaris

Beata Ludovica Albertoni, 1671-74

Models i influències Conservà l’herència del Renaixement en els seus temes mitològics i el punt de vista únic. També va fer composicions manieristes per donar més dinamisme a les figures. També combinà marbre i bronze en una única escultura. La seva obra és el paradigma de l’escultura barroca i és considerat el millor escultor de la seva època. Va obrir el camí de l’escultura dels segles següents, sobretot la neoclàssica.

Un antecedent clar de Bernini és Giambologna, en l’ús de la forma serpentinata i el dinamisme del conjunt. Aquí El rapte de les sabines, 1583.