Història de l'artIES Ramon Llull (Palma)Marina Prohens Barceló

48. Tempietto di San Pietro in Montorio

48. Tempietto di San Pietro in Montorio

I. Fitxa tècnica

II. Context històric

III. Descripció formal

IV. Estil

V. Significació

VI. Iconografia

VII. Models i influències

VIII. Actualitat

IX. Bibliografia

Índex

I. Fitxa Tècnica

II. Context històric

Roma, cap a l'any 67 dC Pere, un dels deixebles de Jesús, ha estat a la ciutat imperial tractant de difondre els missatges del seu mestre. Però, corren mals temps per la recentment creada secta jueva dels cristians: l'emperador Neró els acusa, entre d’altres coses,de l'incendi de la ciutat i desencadena una persecució contra ells. Així que Pere decideix abandonar Roma i posar-se fora de perill, a les afores de l'urbs, té una trobada miraculosa amb Jesús i decideix tornar sobre els seus passos.

Les conseqüències d'aquest fet són ben conegudes: poc temps després, l'apòstol és detingut i, finalment, crucificat cap per avall. Passa a ser ara Sant Pere i a tenir la consideració de primer Papa de Roma, d'acord amb la frase de Jesús: "Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva església“.

Petita llegenda

Lloc: Originalment, no estava concebut per a situar-se en una plaça circular, sinó en una plaça rectangular. Això és molt important, perquè canvia molt la forma de veure l'edifici ja que seria molt més impactant si fos rectangular.

Història: En un turó a Roma, va ser erigit el templet pels Reis Catòlics en commemoració a la presa de Granada el 1492. Se suposa que el turó és el lloc on va ser martiritzat Sant Pere.

San Pietro in Montorio

El Renaixement és un nom que s'aplica a l'època artística, i per extensió cultural, que dóna començament a l'Edat Moderna i en què es reflecteixen els ideals del moviment humanista que va desenvolupar-se a Europa el segle XVI.

El terme procedeix de l'obra de Giorgio Vasari, Vides de pintors, escultors i arquitectes famosos, publicada el 1570, però fins al segle XIX  aquest concepte no rep una àmplia interpretació històrico-artística. El nom "renaixement" es va utilitzar perquè aquest corrent reprenia els elements de la cultura clàssica. El terme simbolitza la reactivació del coneixement i el progrés després de segles de predomini d'un tipus de mentalitat dogmàtica establerta en l'Europa de l'Edat Mitjana. Aquesta nova etapa va plantejar una nova forma de veure el món i l'ésser humà, l‘interès per les arts, la política i les ciències, revisant el teocentrisme medieval i substituint-lo per un cert antropocentrisme.

Definició general de Renaixement:

Renaixement

Vasari va formular una idea determinant, el nou naixement de l’art antic i romà que pressuposava una marcada consciència històrica individual, fenomen completament nou en l'actitud espiritual de l'artista.

De fet, el Renaixement trenca, conscientment, amb la tradició artística de l’Edat Mitjana, a la qual qualifica, amb ple menyspreu, com un estil de bàrbars o, més tard, de gots.

I amb la mateixa consciència s'oposa a l'art contemporani del nord d'Europa, que segueix evolucionant des de l'art gòtic.

Des d'una perspectiva de l'evolució artística general d'Europa, el Renaixement significa una ruptura amb la unitat estilística que fins a eixe moment havia estat supranacional.

El Renaixement no va ser un fenomen unitari des dels punts de vista cronològic i geogràfic. El seu àmbit es va limitar a la cultura europea i als territoris americans recentment descoberts, als quals les novetats renaixentistes van arribar tardanament. El seu desenvolupament va coincidir amb l'inici de l'Edat Moderna, marcada per la consolidació dels Estats europeus, els viatges transoceànics que van posar en contacte a Europa i Amèrica, la descomposició del feudalisme, l'ascens de la burgesia i l'afirmació del capitalisme. No obstant això, molts d'aquests fenòmens superen per la seva magnitud i major extensió en el temps l'àmbit renaixentista.

Arquitectura del RenaixamentPintura del

RenaixamentEscultura del Renaixament

Giorgio Vasari (1511-1574), arquitecte i historiador de l'art, utilitzà el terme italià Rinascità, per a referir-se a l'art italià del segle XV i volia així remarcar la idea que aquest art suposava un nou naixement del "bon art antic" i un trencament amb la tradició artística medieval. El renaixement seria, doncs, l'art sorgit a Itàlia el segle XV i estès per tota Europa el segle XVI, i fonamentat en un retorn als criteris estètics de l'antiguitat clàssica grega i romana, en l'exaltació de la naturalesa com a model i en el nou sentit de l'home, aportat per la filosofia humanista.

Els supòsits històrics que permeteren desenvolupar el nou estil es remunten al segle XIV  quan, amb l'humanisme, progressa un ideal individualista de la cultura i un profund interès per la literatura clàssica, que acabarà dirigint, forçosament, l'atenció sobre les restes monumentals clàssiques.

Diferents etapes històriques marquen el desenvolupament del Renaixement:

-La primera té com a espai cronològic tot el segle XV, és denominat Quattrocento o Primer Renaixement, i comprèn el Renaixement primerenc que es desenvolupa a Itàlia.-La segona, afecta el segle XVI, el Cinquecento o Alt Renaixement, i el seu domini artístic queda referit a l'Alt Renaixement, que se centra en el primer quart del segle.Aquesta etapa desemboca cap a 1520-1530 en una reacció anticlàssica que conforma el Manierisme.

Cinquecento: Judici final, de la Capella Sixtina, de Miguel Àngel (1536-1541).

Quattrocento: Verge i nin, obra de Domenico Veneziano.

Art renaixentista italià

-Roma substitueix a Florència com a capital artística de moment.-Saqueix de Roma per part de les tropes imperials de Carles I. -Aquest fet propiciarà la diàspora de molts artistes i Florència tornarà a resorgir amb artistes manieristes.

-L' arquitectura del Cinquecento es caracteritza per:

-La tendència a eliminar elements superflus i decoratius.-La recreació d'una monumentalitat basada en la simplicitat i l'harmonia.-El màxim representant del classicisme arquitectònic serà Donato Bramante (1444-1514) amb obres com:-Tempietto de San Pietro in Montorio-Projecte de la Basílica de Sant Pere del Vaticà.-El seu classicisme serà recuperat més tard per Andrea Palladio.

Etapa a la que pertany San Pietro in Montorio

Cinquecento (1500-1527)

Donato d'Angelo Bramante conegut simplement com Bramante (Urbino, 1444 - Roma, 1514) va ser un arquitecte italià, que va introduir l'estil del primer Renaixement a Milà i el «Alt Renaixement» a Roma, on la seva obra més famosa va ser el planejament de la Basílica de Sant Pere.

Va tenir una formació quatrecentista però la seva plenitud artística li arribà al segle XVI. La seva arquitectura està caracteritzada per la severitat i l'ús de planta central coberta amb cúpula.

Donato d’Angelo Bramante

Bramante i San Pietro in Montorio

A la ciutat eterna la seva primera obra és fruit de l'encàrrec dels Reis Catòlics, qui per commemorar la Presa de Granada (1492) decideixen aixecar una església en honor a Sant Pere. En el lloc, on es creu va ser martiritzat, es va construir el 1502 el Templet de San Pietro in Montorio o Tempietto.

Aquest templet va ser gairebé una mena de prova per part del papa Juli II. Està considerat un dels edificis més harmoniosos del Renaixement. Malgrat la seva petita grandària, la construcció té totes les proporcions rigoroses i la simetria de les estructures clàssiques, envoltat per fines columnes toscanes, amb una cúpula per sobre.

Imatge del Reis Catòlics

Imatge del Papa Juli II

Bramante va planejar un pati amb columnes que ho envoltés, però es van posar en marxa plans més grandiosos: la Basílica de Sant Pere.

Projecte de Bramante

Al novembre de 1503, Bramante és nomenat arquitecte pontifici, portant a terme dues intervencions: el Palau dels Papes i la nova Basílica de Sant Pere del Vaticà, projecte aquest últim que només va arribar a començar i que seria més tard continuat i modificat per Rafael , Antonio de Sangallo i Miquel Àngel, per ser conclòs en el segle XVII per Carlo Maderno.

El papa Juli II contracta a Bramante per a la construcció de l'obra arquitectònica europea més gran del segle XVI: la completa reconstrucció de la Basílica de Sant Pere. La primera pedra del creuer es va col·locar amb cerimònia el 18 d'abril de 1506. Sobreviuen molts dibuixos de Bramante, i molts més d'ajudants seus, el que demostra l'extensió de l'equip que havia reunit. La visió de Bramante per Sant Pere, una planta de creu grega que simbolitzava la sublim perfecció per a ell i la seva generació, va ser fonamentalment alterada per l'extensió de la nau després de la seva mort el 1514. El pla de Bramante preveia quatre grans capelles omplint els espais de les cantonades entre els transseptes de la mateixa mida, cada un d'ells cobert per una petita cúpula envoltant a la gran cúpula sobre el creuer. Així que el pla original de Bramante era més romà-bizantí, en les seves formes, que la basílica que en realitat es va construir.

El 1536 i 1546 Antonio de Sangallo va dirigir les obres de la Basílica de San Pietro.

Miquel Àngel, també hi va col·laborar.

Ocupat amb Sant Pere, Bramante tenia poc temps per altres encàrrecs. Entre les seves primeres obres a Roma, abans d'emprendre la construcció de la basílica, hi ha els claustres (1504) de Santa Maria della Pace prop de Piazza Navona. Les belles proporcions li donen un aire de gran simplicitat. Les columnes de la planta inferior hi ha complementades per les de la primera planta, que alternen amb columnes més petites col·locades centralment sobre els arcs inferiors. Bramante és també famós per el seu revolucionari disseny per al Palau Caprini a Roma. Aquest palau, erigit en el rione de Borgo, ja no existeix. Va ser més tard propietat de l'artista Rafael, i des de llavors se li coneix com la Casa de Rafael.

Claustre de l' Esglèsia de Santa

María della Pace

(1504)

Palazzo Caprini (1510)

III. Descripció Formal

Elements de suport i suportats

Setze columnes d’ordre toscà s’alcen damunt d’un sòcol esglaonat i suporten un entaulament que, seguint el model clàssic, consta d’arquitrau, fris i cornisa. El mur circular s’envolta de pilastres adossades. Al pis superior, el tambor suporta la cúpula nervada de mitja esfera coronada per una llanterna.

Espai exterior i interior

Al temple s'accedeix per quatre portes, com si ens trobéssim en una ciutat romana i l'interior disposa d'un altar major al peu, en una cripta, es troba el buit en què, segons la tradició, va ser clavada la creu de l'apòstol . Tota la construcció, inaugurada el 1502, és de granit, pedra i marbre, i amb ella arrenca l'arquitectura italiana del Cinquecento que, en aquest cas, es caracteritza per l'absència de tota decoració innecessària.

La planta d’aquesta obra arquitectònica de dimensions reduïdes és circular i s’erigeix damunt d’una cripta on se suposa que s’alçà la creu en què fou crucificat Sant Pere. Els escassos quatre metres i mig de diàmetre de la cel·la només fan possible de celebrar-hi cerimònies íntimes; malgrat tot, hi ha un altar al cantó oposat a la porta d’entrada.

Alçada

Planta

La galeria de columnes que dóna la volta a l’edifici s’enlaira damunt un basament esglaonat. Sobre les columnes hi ha un entaulament, el fris del qual està decorat amb tríglifs I mètopes amb motius de la litúrgia cristiana i instruments del martiri de Sant Pere.

Després de la columna apareix el mur, que es relaciona amb la columnata per la forma circular i per suaus pilastres (també toscanes) que es corresponen a les columnes exteriors. El que en la columnata era volum i obertura, aquí s'ha convertit en plenitud i impenetrabilitat.

Els diferents trams entre pilastres es decoren, alternadament, amb finestres i fornícules, que obre el diàleg entre llindes rectes (grecs) i arcs de mig punt (romans) que es continuarà a gran escala a la part superior.

El petit passadís entre ambdós es decora amb grans florons clàssics, amb trepanat.

Basament esgaonat

Tríglifs

Mètopes

L’edifici consta de dos pisos. Tant als murs de l’un com als de l’altre s’alternen les fornícules (o nínxols) i els finestrals amb la interposició de les pilastres. Les fornícules es decoren només a la seva part alta. A l’alçada del pis superior hi ha una balustrada que dóna la volta a l’edifici. Damunt d’aquest segon pis s’enlaira la cúpula nervada, els nervis de la qual conflueixen en la bella llanterna exterior.

En el pis superior:

-Balustrada

-Cos cilíndric (funció de tambor)

-Finestres obertes i cegues

-Nínxols en forma de semicúpules coronades

-Cúpula

-Llanterna rematada amb creu.

Exterior de la cúpula

Interior de la cúpula

Balustrada

Fornícules

Llanternó

Nervis

L’edifici consta d’una petita cel·la de planta circular per l’oficiant i els seus acòlits, té 4‘5 metres de diàmetre i permet allotjar un altar, però no aplegar fidels per a les cerimònies (mateixa funció temples antics). La cel·la envolta el forat obert de la roca, on la tradició cristiana situa la crucifixió del primer Papa. El cercle, símbol de perfecció còsmica, té aquí un protagonisme total.

D’una gran innovació és situar el templet sobre un crepidoma circular, de tres graons, i un podi perimetral, que li proporciona una major alçada i contribueix a fer-lo més monumental; a més, la continuïtat del podi es trenca amb tres graons en l’intercolumni que dóna accés a la porta.

Una altra innovació destacable és superposar o coronat la cel·la circular amb una cúpula amb llanternó, cosa que introdueix Bramante respecte dels models antics.

La cel·la circular està envoltada per una columnata períptera de 16 columnes toscanes de granit, que suporta un entaulament dòric amb un fris ornat de tríglifs i mètopes, coronat per una balustrada de petites i delicades columnetes.

Èxtasi de Sant Francesc de F. Baratta, deixeble de Bernini. A l'interior de la cel·la.

Interior de la cel.·a

El mur interior circular de la cel·la s’articula a base de pilastres que es corresponen amb les columnes del pòrtic, així com en l’alternança de les 4 obertures: fornícules cobertes per semicúpules en forma de petxines i finestres llindades (ni havia els 4 Evangelistes).El mur interior té una alçada major que la columnata, de manera que el segon pis actua com a tambor de la cúpula de mitja esfera.El conjunt es completa amb un tambor, que alterna fornícules amb nínxols rectangulars i una cúpula semi esfèrica, que tan sols insinua els nervis, coronada per una llanterna cega.Combinació harmònica d’elements arquitravats i voltats romans.Temple sobri i auster a nivell de decoració, mostra formes arquitectòniques clàssiques, pures i clares. Configurat com un conjunt unitari i tractat com si fos una escultura.Grandiosa monumentalitat, malgrat les seves petites dimensions. Les seves formes varen tenir una gran difusió per tot Europa .De planta circular i una sola cel·la, presenta simetria central.En el seu projecte, el templet se situava en el centre d’un claustre circular i concèntric, envoltat d’un deambulatori columnata, un corredor anular descobert, que no es va arribar a construir mai, per acollir fidels..

Exterior Interior

Putti (conjunt d'amorets) de la cappella Ricci (Bartolomeo

Ammannati), a l'interior de San Pietro in Montorio

Putti (amorets) de Bartolomeo Ammannati,deixeble de Miquel Àngel, a la Capella de

Sant Pau.Arquitecte Vasari

Fets de gelatino-bromur de plata.

Crepidoma circular de tres graons

Peristil amb

columnes toscanes

Cel·la interior

Quatre portes

d'accés al temple

Escultura exempta

Columnes adossades,

també d'estil toscà

Basament esglaonat, escalinata cilíndrica amb un podi curt on descansa la columnata.

Les columnes del peristil són toscanes amb fust llis i capitell sense decoració.

Planta circular, influència del tholos grec.

Entaulament dòric: arquitrau,fris decorat amb tríglifs i mètopes.

Pilastres adossades d'ordre toscà.

La segona planta té una disposició semblant a la inferior, amb una consecució d'obertures amb llinda i amb closca. Corona l'obertura central d'il·luminació un escut.

L'edifici es remata amb una cúpula semiesfèrica amb llanternó.

Balustrada que dóna la volta a l'edifici.

Nervadura

Cel·la interior.

Tambors amb nínxols.

Creu i esfera.

Materials: granit, pedra i marbre.

IV. Estil

Petit temple votiu, edificat on conta la tradició que va ser crucificat Sant Pere, aquí Bramante renuncia als ornaments i accentua la simple estructura i els valors formals.

Aquest templet és considerat l’exemple més acurat de classicisme bramantià i, a més, no ha patit transformacions ni afegits, cosa per la qual ha esdevingut una obra modèlica, un manifest de l’estil de la nova època del racionalisme renaixentista.

El disseny del temple de San Pietro in Montorio es convertí ràpidament en un model a imitar durant tot el Cinquecento. Bramante s’apropà a l’esperit clàssic, combinant amb harmonia els ideals romans de la dignitas (dignitat) i la severitas (austeritat) amb l’elegància i la frescor del Renaixement italià.

L’arquitecte s’inspirà en dues obres romanes: l’antic temple dedicat a la deessa Vesta i el Panteó de Roma.

V. SignificatAquest tempietto fou finançat pels Reis Catòlics per tal de commemorar el martiri de Sant Pere i simbolitzar la fundació de l’església. Per aquests motius s’alçà al lloc on, segons la tradició, va ser crucificat sant Pere.

La forma circular de l’edifici, obviant els referents històrics que la inspiraren, obeeix fonamentalment a la creença neoplatònica que afirmava que a Déu li corresponia la forma esfèrica, que és la més perfecta.

La cúpula, coronada per una llanterna sobre la qual hi ha la creu, sembla alçar-se des del món terrenal cap al món celestial.

VI. IconografiaForma circular: el Món, la realitat del Cosmos, la nova Jerusalem.1ª vegada que un entaulament disposa de mètopes amb litúrgia cristiana = el calzes i la patena.

1r cos templet: la Cripta = 1ª església romana de les catacumbes.

2n cos: la Capella = l’església militant.

3r cos: la cúpula = església triomfant, la Glòria del Cel.

Nova Jerusalem

Calze i la patena

Antigues catacumbes

romanes

Església militant

Glòria al cel

VII. Models i influències

Posteriors: enormes perquè marca cànons d'arquitectura renaixentista:

-Marca les característiques de l'arquitectura renaixentista:

1.Ús de l'arc de mig punt

2.Ús de la cúpula

3.Preferència pels elements arquitectònics i decoratius propis de l'art de l'antiguitat.

4.Elements estructurals com a ornamentació.

Anteriors: Quattrocento i art clàssic d'antigues Grècia i Roma (tholoi grecs i martyriums orientals).

S'inspira indubtablement en el tholos grec d'Epidaure, Delfos i Olímpia, o en els més propers temples romans circulars de Vesta.

Tohlos grec d‘Epidaure, Delfos i Olímpia i la seva respectiva planta.

L’arquitecte s’inspirà en dues obres concretes romanes: l’antic temple dedicat a la deessa Vesta i el Panteó de Roma.

Temple de Vesta

Panteó d'Agripa a Roma

Estudiant Da Vinci, Vitrubi, Brunelleschi…, Bramante resumirà, magistralment, els valors grecoromans. San Pietro serà el model, a escala, de la que podia haver estat, més tard, la seva gran obra: Sant Pere del Vaticà, fins influenciar a Saint Paul de Londres (segle XVIII).

Sebastiano Serlio (1537) i Andrea Palladio (1570) reprodueixen la planta i l’alçat, en els seus llibres dedicats a arquitectura, i consideren Sant Pietro la realització més classicista de totes les de la seva època.

VIII. ActualitatSan Pietro in Montorio (en castellà «Sant Pere a la muntanya d'or») és un convent de franciscans espanyols a Roma. Actualment l'església segueix oberta al culte i en els antics claustres està instal·lada l'Acadèmia d'Espanya a Roma. En el primer pati s'aixeca el famós Tempietto de Bramante. El monestir va patir importants danys el 1849, quan les tropes franceses van atacar la ciutat per suprimir la Segona República Romana. Aquí va estar l'últim quarter general dels romans, es va instal·lar un hospital de sang i va quedar en primera línia de foc.

Façana de l'església de San Pietro in

Montorio (1605).

IX. Bibliografia

http://www.slideshare.net/baldufa8/

http://www.google.es/

http://www.iesramonllull.net/moodle3/mod/resource/view.php?inpopup=true&id=1934

http://www.iesramonllull.net/moodle3/course/view.php?id=19

Història de l'artIES Ramon Llull (Palma)

Alumna: Marina Prohens Barceló (2n B batxillerat)Professora: M Assumpció Granero Cueves