2018 - Foguera Baver els Antigons€¦ · EDITA Foguera Baver-Els Antigons amb 350 exemplars....

El llibre ha participat en la convocatòria dels premis

de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià

Foguera Baver-Els Antigons

2018

EDITA Foguera Baver-Els Antigons amb 350 exemplars.

DIRECCIÓ Miguel Ángel Orgaz i de la Torre, David Vaquero i García.

PORTADA, DISSENY I MAQUETACIÓ David Vaquero i García.

TÍTOL DE LA PORTADA TRANSFORMACIÓ.

ASSESOR LINGÜÍSTIC Maria Josep Mira (Ajuntament d'Alacant, Oficina promoció del valencià)

AGRAÏMENTS Christian Martínez, Jose Javier Sanchez, Juan Carlos Armengol, Josep Àngel

Ponsoda, Toñi Martín-Zarco, Chiky Sánchez, Lupe Samper, Raquel Mora, Ángel Romero.

MATERIAL FOTOGRÀFIC AMA (Arxiu Municipal d'Alacant), Jose Simarro, Federació de Fogueres,

Associació Cultural Alicante Vivo, Jose Antonio Plaza, Adrián Fernández, Cendra Digital, Ángel Romero,

Reme fotógrafas.

PUBLICITAT Miguel Ángel Orgaz i de la Torre.

COL·LABORA Generalitat Valenciana

IMPRESSIÓ INGRA Impresores

DEPÒSIT LEGAL A 240-2013

El llibre ha participat en la convocatòria dels premisde la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià

SUMARI

TRANSFORMACIÓPRÒLEG

ANTIGONS 2018

PRESIDENTSCOMISSIÓ

ESBOSSOSBELLESES I DAMES

CÀRRECS D'HONOR

FOTOGRAFIES FOGUERES 2017

RECORDS

PROGRAMA DE FESTES

7

9

79

8082

8488

96

98

106

122

GUIA COMERCIAL 124

TRANSFORMACIÓ

PròlegRes roman immutable i inamovible, vivim en un

continu i frenètic procés de transformació a tots els

nivells: natural, social, cultural, personal, global,

festiu...

Només la fotografia és capaç d'atrapar un moment

concret i exacte, congelant-lo per a la posteritat. Però

fins al paper i tinta que conformen el seu suport patix

un gradual procés de canvi amb el pas del temps.

La unió o concatenació de xicotetes o grans

modificacions posa en marxa un procés del qual la

majoria de vegades no s'és plenament conscient al no

percebre's amb claredat, però que a la llarga finalitza

provocant tota una transformació, una xicoteta o gran

alteració, que pot ser positiva o negativa.

No cal tindre por al canvi, però sense caure en el

menyspreu o oblit al passat i la tradició, ja que patim

el risc de repetir errors. I és que el poble que no coneix

la seua història està condemnat a repetir-la.

Igual que el sòl sobre el qual caminem està

eternament en moviment, ocorre exactament igual

amb totes les facetes de la nostra vida, ciutat, o festa.

I és que la transformació és inevitable

7

Miguel Àngel Orgaz i de la Torre

L'evolució de LA FESTA…i d'Alacant amb ella.

9

Qui li anava a dir a José María Py, creador de lesFogueres de Sant Chuan allà pel 1928, que aquellafesta que crec, xicoteta i en la qual tan sols vanparticipar 13 comissions, es convertiria en el fenomenen què s'ha convertit a hores d'ara, capaç de generarmultitud de llocs de treball (directes i indirectes),atraure milers de persones a Alacant, generar unimpacte econòmic a la ciutat de gran importància iportar el seu nom a tots els racons del planeta.

En els començaments de les Fogueres, la gentparticipant era poca, i no era una festa que acapararamoltes mirades, a pesar de comptar amb actes degran solera com l'ofrena de flors més antigad'Espanya, creada el 1941.

Un dels fets que va fer que la festa s'obrira alsvisitants va ser la seua declaració com a Festad'Interés Turístic Nacional el 1965, la qual cosa li vadonar més promoció al llarg de tot el territorinacional i va aconseguir que s'alçarà expectació perella i per conéixer-ne els detalls.

A fi de la dictadura, es va donar realment la majorespenta a la difusió de la festa de fogueres a nivellnacional. Després d'anys de repressió, la gent de totel país tenia ganes de gaudir i una de les millorsmesures que es van instaurar a finals dels anys 70,en concret el 1979, va ser la creació de la BarracaPopular que donava la possibilitat a tots els assistentsa de tindre un lloc per a relacionar-se, gaudir de lescaloroses nits de juny i escoltar bona música.

Els inicis de la festa

10

La dècada dels 80 va ser una dècada de moltíssims

canvis en la festa. El major de tots i més perceptible

va ser el canvi de nom de la festa de "Fogueres de

Sant Chuan" a "Fogueres de Sant Joan" i el més notori

va ser que es va aconseguir passar del títol de Festa

d'Interés Turístic Nacional a Internacional,

aconseguint una expansió pel món que ha anat

creixent fins al dia de hui.

La Barraca Popular no es podia quedar fora de tant

canvi i, a part de les múltiples ocasions en què va

modificar la seua localització, el 1988, va unir forces

amb la Barraca de la Cadena Ser i la Diputació

muntant a una Barraca Popular única i aconseguint

portar a la ciutat grans grups del panorama musical

com Loquillo y Los Trogloditas o Danza Invisible, la

qual cosa va potenciar encara més l'arribada de gent

a la nostra urbe.

A aquestes altures, aquelles 13 comissions que van

començar el camí ja havien sobrepassat les 60 i des

de la Comissió Gestora es buscava que la festa no se

entrara només en els dies grans de juny, i que la

massa festera augmentara.

Per això, durant els anys 80 i 90 es van anar succeint

distintes implantacions d'actes al llarg de l'any fester,

i a més, es van anar instaurant altres actes de

convivència entre foguerers com per exemple el

sopar de Fogueres al Nadal, que es va constituir el

1982 o el Festival de Paelles, que es va constituir per

primera vegada el 1986 i atrau la gran majoria de les

foguerers i barraquers a pocs dies del començament

dels dies grans.

En la dècada següent, la dècada dels 90, l'èxit de la

festa continua creixent i a més es consoliden alguns

actes festers en mesos que abans no solien acaparar

aquest tipus d'esdeveniments, com el festival de

playbacks (ara conegut com a concurs artístic) i que

a finals de tots els anys mou un gran públic tant en

les eliminatòries com en les finals que es realitzen

en les seues distintes categories. El nivell d'aquest

festival ha anat creixent cada vegada més i a hores

d'ara les comissions ens ofereixen números a l'altura

de grans musicals. Aquest concurs atrau multitud de

persones a la nostra ciutat i tenen repercussió en les

festes veïnes, ja que moltes comissions de València,

Elda o Sant Vicent del Raspeig es fixen en Alacant per

a la preparació dels seus números .

El 1999, l'Ajuntament decideix instaurar les festes de

fogueres com a festes oficials de la ciutat. I aquestes

continuen avançant, evolucionant i avançant en bona

direcció. Ara són les mateixes fogueres les que

busquen atraure cada vegada més persones als seus

racons per a aconseguir un benefici que no

aconsegueixen en els últims anys amb cartilles

veïnals al llarg de l'exercici, i és per això que durant

les últimes 2 dècades s'han anat programant distints

tipus d'esdeveniments als racons festers per a

atraure la gent i així aprofitar el reclam turístic que

suposen les nostres festes. El més comú sol ser fer

concerts d'alguns grups de música o grans

orquestres, o sessions de deejays molt reconeguts

o distintes animacions per a fer amena i divertida la

nit a tots els que acudeixen als racons festers.

La dècada del canvi

“Les millors Fogueres de la història”

L'evolució de la festa s'ha pogut veure al llargd'aquests 90 anys i Alacant ha evolucionat de la seuamà, i gràcies a ella en molts aspectes. La creació dellocs de treball, tant directes com indirectes ésenorme i comprén distints àmbits laborals, des delsmateixos artistes de fogueres, a augment de vendesper part de ferreteries, fusteries, botigues dep i n t u r e s , b o t i g u e s d e t e l e s , e m p r e s e sd'esdeveniments, bandes de música, etc...

L'impacte que ha generat a la ciutat ha sigut cada anymajor arribant a un punt, l'any 2017, en què lesfogueres van ser qualificades, segons el llavorsalcalde Gabriel Echevarri, com les millors fogueresde la història amb les dades següents:

-La festa ha portat 1 milió de visitants durant els diesgrans del mes de juny.-Durant els dies laborables de Fogueres hi ha hagutun 85% d'ocupació hotelera.-Durant els dies de festa que han caigut en cap desetmana l'ocupació ha sigut d'un 100%.-L'impacte econòmic que les Fogueres 2017 vandeixar a la ciutat van ser 70 milions d'euros enbenefici d'hotels, comerços i serveis de tota la ciutat.

És per això que el col·lectiu fester no entén la mancade col·laboració d'una gran part d'empreses de laciutat ni amb un senzill anunci per a publicacionsanuals com aquesta. El col·lectiu fester obrim lanostra festa al món i lluitem durant tot l'any perquèla nostra ciutat s'òmpliga del 20 al 24 de juny, perònecessitem l'ajuda de tots aquells que se'n beneficiengràcies a les comissions de fogueres per a poderseguir avant. Alacant ha evolucionat gràcies a lesFogueres, i ara són les Fogueres les que necessitenl'ajuda d'Alacant per a poder aconseguir que cadaany continuen sent, pels seus números, “Les millorsfogueres de la història”.

12

TRANSFORMACIÓ ARTíSTICA.Origen de l'estil alacantí.

José Javier Sánchez i López

16

1. Foguera Benalua 1928

2. Foguera Benito Pérez Galdós 1931



5. Foguera Plaça de la República 1934

1

Quan José María Py va establir com a Festes Oficials de la ciutat els festejos

celebrats en el solstici d'estiu, no hi havia un patró artístic i es va recórrer

al model valencià de creació de monuments destinats a cremar, substituint

així les piles de mobles i trastos vells que s'amuntonaven als espais públics

per a celebrar les festes de les fogueres de Sant Joan, tan típiques del

Mediterrani.

Però a diferència de València, on els monuments els construïen artesans i

fusters agremiats, a Alacant, la idea va ser presa per artistes reconeguts i

amb gran trajectòria que es van afanyar perquè l'any 1928 es pogueren

veure als carrers les primeres fogueres.

Aquesta circumstància va donar peu des d'un principi que s'aplicara la

interpretació plàstica dels corrents artístics en la construcció dels distints

monuments. Grans pintors com Heliodoro Guillén, el paisatgista Emilio

Valera (deixeble de Sorolla), l'aquarel·lista Melchor Aracil i Adelardo Parrilla,

entre d'altres, així com els escultors Juan Esteve o Miguel i Adrián Carrillo,

proposaven la seua particular interpretació del monument. Però, sobretot,

artistes de la talla de Gastón Castelló i del dibuixant Lorenzo Aguirre serien

els encarregats d'importar des de França l'última moda, l'Art-Decó,

determinant en la configuració plàstica dels monuments que es realitzaran

a partir d'aquests moments.

L'Art-Decó va tindre el seu bressol al París dels anys 20 i va ser un estil

selecte del disseny, elegant i d'una sofisticació fresca. La simplicitat i la

geometria es combinaven amb els colors vibrants. Les línies són rectes i

angulars en gran manera, però també corbades i circulars. La simetria

apareix en moltes de les seues representacions.

Lorenzo Aguirre va tindre la seua etapa parisenca, obtenint el 1925 la

medalla de les Arts Decoratives de París i va ser l'autor dels primers cartells

de Fogueres i, en concret, el de l'any 1929 estava realitzat al més pur estil

decorativista, just un any abans que Gastón Castelló construïra la seua

primera foguera en aquest estil.

També el tàndem format per Agustín Pantoja i Manuel Baeza va propiciar,

a començament dels anys 30, la creació d'uns monuments de disseny i

típicament decoratius, fora de la línia valenciana i que es caracteritzaven

per la carència de rematada i pels seus trets surrealistes.

Gastón Castelló havia residit a París anys abans per la qual cosa va ser

influenciat de forma directa i no va tardar a aplicar aquest estil a les seues

fogueres. Només cal observar fotografies i esbossos seus dels anys 30 per

a detectar-hi la simbologia pròpia de l'Art-Decó. Geometria, simetria,

policromia, les línies elegants i el recurs de les figures al·legòriques classicistes

junt amb l'estilització de les formes, caracteritzen les fogueres dels seus

primers anys.

17

2

3

4

5

Foguera Alfons el Savi 1961

19

Franquisme i democràcia.

Durant els anys 40, els monuments es configuren a partirde grans volums cúbics sobre els quals evolucionen lesescenes amb ninots a distintes altures, s'uneix la simetriai rigidesa arquitectònica. La rematada, de grandàriasuperior al ninot, normalment se situa al centre de gravetatde la construcció, a penes assumint risc. Els volums cúbicsque conformen el cos de la foguera són utilitzats, sovint,com a llenç per a la realització de pintures o paisatgesrelacionats amb la temàtica de la foguera. Es cau en lareiteració i és fa necessari un canvi de tendència.

Aquest arriba de la mà de l'Escultor Ramón Marco i ambell s'assoleix la màxima espectacularitat del monument,s'engrandeix la base i la foguera adquireix una alturaconsiderable, sostenint habitualment rematadesmonumentals que fan aparéixer el risc. Són els anys 50.

Desapareixen els bastidors i els llenços plans així com leslínies geomètriques i l'acumulació de ninots i figuresgrotesques solen ser habituals. Es produeix unaaproximació a la línia valenciana que posava en perillaquesta forma diferent de construir els monuments quees venia efectuant des d'abans de la Guerra Civil. Tot aixòfeia presagiar el final d'aquesta tendència o estil de quèfeien gala els artistes alacantins.

El mateix Gastón Castelló ja arreplegava aquesta situaciói en la Revista Oficial de Fogueres de 1966 manifestava ambla màxima preocupació: “…Pero quiero hacer notar algoinsólito en el constante evolucionar de las cosas. Lomoderno, otrora triunfante, ha sido vencido, al cabo de uncuarto de siglo, por el realismo clásico que parecíaarrumbado definitivamente en nuestra ciudad. Díganle sino, las fogueras actuales, realizadas según, el más puro yortodoxo estilo fallero dignas, eso si, de figurar sin desdoroen los mejores lugares de la capital hermana. La manera–no me atrevo de llamarla estilo- que yo quise implantar,se ha esfumado cómo la pólvora de una traca….”

No obstant això, en ple període monumentalista i, per quèno, de gran brillantor, es va donar algun cas concret queens faria recordar aquelles fogueres de mitjan dels 30fortament influenciades per l'Art-Decó i la mitologiaclàssica, es tracta de la realitzada per Gutiérrez i Ginerl'any 1962.

Foguera Alfons el Savi 1962. Gutierrez i Giner

Foguera Benalua 1959

Foguera Benalua 1976de Remigio Soler


de Pedro Soriano


de Pedro Soriano

Foguera Plaça de Pío XXII any 1983

de Pedro Soriano

21

Remigio Soler, l'any 1976 i Ramón Marco, el 1978, en lesseues fogueres “Contaminación”, en Benalua, i“Cincuentenario”, en la Plaça de l'Ajuntament,respectivament, van ser els antecedents del ressorgirde l'estil alacantí que reflectien les noves tendènciesplàstiques. Curiosa va ser la Foguera Oficial d'aquestúltim el 1977 que ens feia recordar, amb les seuesformes, les autèntiques Arts en Decoració que tant vaninfluir en les nostres primeres fogueres.

Però no va ser fins a principi dels 80 quan, amb PedroSoriano, es creue la línia que arreplegarà els principisde les noves tendències artístiques. El surrealisme il'abstracció, l'avantguardisme i el futurisme, tot això,juntament amb l'estilització de les formes, determinaràel nou estil, ja denominat alacantí i que serà el referentper a la diferenciació de les fogueres enfront de lesfalles valencianes. Significatives van ser les fogueres“Amanecer”, el 1981; “Ofrenda”, el 1982; i “Mi ciudad”, el1984, plantades al barri de Benalua, així com la de laPlaça de Pius XII, el 1983 “De espaldas a la luz”.

A partir d'aquests moments, se succeirien novesformes, tendències, corrents plàstics i artístics, lesfogueres experimentals, la incentivació amb premis,tot això amb la finalitat d'accentuar, més encara si éspossible, la diferència existent en la construcció demonuments foguerers i fallers.

En els anys 90, diferents artistes van sorgir amb moltdiferents estils; uns, com Paco Juan, Pedro Espadero oJosé Muñoz Fructuoso, molt continuistes del nou estilque aplicava Pedro Soriano i d'altres amb estils moltdiferenciats com Pachi, Waldo o Paco Vázquez, queoptaven per introduir altres elements afegits als jahabituals de la fusta i el cartó, com van ser la roba, lesfulles, el paper o les teles.

Era una època on convivien diferents estils plàstics,gràcies als nous corrents que donaven els diferentsartistes a les seues fogueres.

Amb l'arribada del nou segle, en els anys 2000, va haver-hi un canvi en l'estil de la creació de les fogueres. Vancomençar a entrar molts i diversos artistes valenciansa construir fogueres i aquest nou aire va fer que lesfogueres i les falles estigueren més pròximes que maien igualtat artística. Va ser el 2002 quan per primeravegada va guanyar un artista valencià, concretamentPere Baenas, qui també va guanyar consecutivamentdes del 2004 fins al 2007.

És l'època dels avanços tecnològics i l'estèticaalacantina es va perdent en favor dels ordinadors i elsdissenys gràfics. Tot això ens porta un canvi d'estèticagràcies als corrents de València i Borriana onpredominen les figures grans, amb molt colorit, acabatsexquisits i escenes molt cridaneres.

Amb tot això, els artistes de “fora” es fan dominadorsdels premis més importants, de fet, des que Pere Baenasguanyara el 2002, tan sols 3 anys fins a l'actual 2018porten la firma d'alacantins: 2003, Paco Vázquez enPolígon de Sant Blai, amb “Mi historia”; 2011 Fede Molineri Pedro Abad en La Ceràmica amb “Contempl-arte” i2013, els Germans Gómez Fonseca, en FoguererCarolines, amb “Fuego en las venas”.

En contrapunt, en aquest període, Pere Baenasaconsegueix el màxim guardó en 7 ocasions (CarolinesAltes), Vicente Martínez en 3 ocasions (Florida Portatge)i José Gallego i Manuel Algarra en 3 ocasions més(Sèneca Autobusos).

Foguera Ajuntament 1978 "Contaminació"Ramón Marco. AMA

Consideracions sobre l'estil alacantí.

L'estil alacantí només ha d'entendre's dins del contextde la construcció de monuments foguerers i nomésdins d'aquest àmbit podrà definir-se.

Amb massa freqüència caiem en l'error de qualificarcom de l'estil alacantí tota aquella foguera que nocombrega amb la línia valenciana. No tota foguera perinnovadora o creativa que siga ha d'entendre's compertanyent a aquest gènere. L'estil alacantí va mésenllà.

L'èxit dels monuments de Gastón Castelló es basavaen la combinació de dos elements. D'una banda, laforma, aplicant-se la moda artística del moment, l'Art-Decó, i d'una altra, el fons, representat per les escenesfolklòriques i costumistes de l'època. La sàviaconjunció d'aquests dos components va generar unasèrie de monuments foguerers amb unes formesplàstiques que eren perfectament enteses perl'alacantí de l'època.

Si pretenguérem extrapolar aquesta fórmula a lafoguera actual, hauríem d'integrar, d'una banda, elscorrents artístics innovadors i atrevits que propiciaranla forma, i per un altre costat, la idiosincràsia i elsentiment alacantí, representant-se el color, latradició, la llum mediterrània i tot el que en essènciaprocedeix d'aquesta terra però que, al seu torn, es creuun monument capaç d'obtindre l'acceptació popular.

En la moda de l'Art-Decó empleada per Gastón Castellóquedava compresa l'elegància i la senzillesa en larepresentació de les formes. Hui en dia molts dels estilsartístics, abstractes i indefinits, encara queinteressants, no són ni elegants ni senzills, i són difícilsd'interpretar popularment. Aquesta circumstànciacomporta que hàgem d'afegir-hi un nou ingredient,l'estètica, i en una dosi més que suficient.

La foguera ha de ser bella i bonica perquè el públicl'admire i l'entenga, perquè no hem d'oblidar que enstrobem dins del context d'unes festes la finalitat de lesquals és el gaudi popular tant lúdic com cultural.

En relació a aquestes consideracions, l'artista PedroSoriano escriuria: “Se pretende dotar a éstas fiestasdel fuego, de un lenguaje plástico diferenciador de lastradicionales fallas valencianas, que recoja las propiascaracterísticas lumínicas y la personalidad, en todoslos sentidos de nuestra tierra. La hoguera alicantinadebe de tener su propia idiosincrasia, tamizadasiempre por la propia e inevitable visión de cadaconstructor, debiéndose buscar formas y colores quefueran con nuestra luz, nuestro clima y nuestrocarácter”.

El futur vindrà determinat pels nous corrents artísticsque es produïsquen. No obstant això, en essència, totallò nostre haurà de romandre juntament amb laimatge estètica i elegant, perquè els alacantins puguemidentificar-nos plenament amb el monument foguerer.

22Foguera Plaça del Ajuntament. Any 1993

"Crisol" de Pedro Soriano

23

Foguera Sèneca-Autobusos 1r premi especial 2017

de Manuel Algarra i José Gallego

Foguera San Blas 1988 1r premi especial

de Pedro Soriano

Foguera Carolinas Altas 1r premi especial 2002

de Pere Baenas

La transformació de la DIFUSIÓ DE LES FOGUERESa través dels mitjans de comunicació

Josep Àngel Ponsoda i GómezComunicador

Raonament inicial:Les Fogueres d'Alacant, la festa major de la nostraciutat, un esdeveniment social, cultural, massiu itradicional d'esta gran entitat, que creix amb el pasdels anys i que atrau turisme, interés i forma part de lapersonalitat alacantina necessita una difusió correcta,i amb cada any que passa, molt més massiva ja que acada minut la festa creix i genera informació i eixainformació té uns receptors àvids de rebre-la,interpretar-la, difondre-la, compartir-la, moure-laper tots els mitjans a qualsevol hora: tots o quasi totstenim un Smartphone i un dit entrenat per a polsar atota velocitat.

La premsa escrita (encara que amb l'auge d'internetel paper se substituïx pels formats digitals) i la ràdio,afortunadament han sigut, són i seran els mitjans quesempre estaran ací. Potser amb el protagonisme robatper les noves i personals tecnologies de les xarxessocials que ho transmeten tot al moment; però semprecaurem en els mitjans de comunicació de tota la vida,hem de fer-ho afortunadament per al bon criteri, pera confrontar de manera sòlida la informació unavegada l'hàgem escoltat, llegit o vist al moment, alsegon, inclús en directe en qualsevol xarxa social.

Sempre existirà allò que es continuarà denominantcom “fonts oficials”, i cal respectar eixe nínxold'informació seriosa, solvent i completa que és lapremsa escrita i la ràdio.

Però per favor, permeteu-me que, per majorconeixement i experiència personal, em centre en estearticle únicament en el mitjà de comunicació que haformat part del noranta per cent de la meua carreraprofessional: la televisió.

Els que ja pentinem canes recordem aquella època enquè únicament comptàvem amb premsa escrita, ràdioi una televisió nacional, amb la seua primera i segonacadena, com a úniques finestres d'informació, i en lesque la difusió festera alacantina es basava, almenyspel que fa a la televisió, a la cobertura en directe (ambmajor o menor fortuna) de la nit de la cremà(arrossegats per l'exemple de les Falles de València)o alguna nota en els informatius, un reportatge quesolia ser un calc del realitzat mesos abans al mes deMarç per a València: la nit de la planta.

Durant esta etapa bàsica de difusió festera, cultural itradicional, la festa alacantina com a producte demasses se centrava més en el detall del turisme de soli platja, del turista nacional i sobretot estranger quearribava a Alacant i es trobava amb la ciutat celebrantuna curiosa festa sospitosament pareguda a les Fallesde València. No existia més informació, no hi haviaoportunitat de major diferenciació entre ambdósfestes.

No hi havia molta més difusió, no hi havia un altaveugran, i potser el detall o la diferència consistia en eltreball de les mateixes comissions foguereres amb lesseues activitats culturals dins i fora del calendari oficial,i sobretot amb les seues publicacions festeres, eixosmeravellosos llibrets que formen i formaran part dela història escrita de la festa i amb els que escomençava a crear consciència alacantina, culturaalacantina, informació alacantina diferenciadora de lavalenciana. Cultura pròpia i entitat pròpia. Bé per lescomissions alacantines, verdaders ens periodísticscreadors del germen de l'alicantinisme i del'especialització festera.

Ardía la ciutat, ardíem els alacantins i els foguerersllavors en el desig que la nostra festa tinguera la difusiólocal, regional, nacional i internacional que realmentmereixia.

Primera etapa bàsica.Televisions nacionals,

premsa i ràdio.

26

Passa el temps, passen els anys, encara que tampoctants, i les televisions nacionals (ja no únicament lespúbliques) mantenen, sense ànim ni intencionsd'augmentar-ho, la seua quota bàsica d'informació:reportatges en els informatius sobre la plantà, sobrela cremà, sense oblidar els directes de RTVE el 24 deJuny.

Solen ser en essència reportatges centrats en les xifresdel turisme que atrau la festa alacantina, tot molt bàsic,tot correcte, però encara ningú se centra en una difusióglobal de la festa fora de l'anecdòtic d'una ciutat queplanta uns monuments que cremarà quatre diesdesprés: la seua cultura, les seues bases artístiques,el seu sentit tradicional, la diversitat dels seus actesque no sols se centraven en una setmana de juny, etc

Entren llavors en escena les televisions d'àmbitlocalista: les autonòmiques i locals que cobrixen unespectre social més pròxim que una televisió nacionalno pot tindre en la seua línia editorial respecte acontinguts. I faig especial menció en les televisionslocals que, amb escassetat de mitjans però amb moltail·lusió arriben fins als racons on ni les nacionals ni lesautonòmiques arriben: les nacionals perquè no formapart de la seua comesa i les autonòmiques perquèconsideren que no és el seu producte o el seu “target”com es diu en vocable televisiu.

No arriben al localisme i la personalitat, a laidentificació amb nom i cognoms, a l'anècdota, alsdetalls, i millor encara: els actes menys generalistesde les festes, és a dir: a eixos racons que els festersconeixem i on ens reconeixem quan encenem latelevisió buscant continguts, buscant informacióespecífica sobre la nostra ciutat i la nostra festa.

L'extint grup de comunicació RTVV, que ara s'anomenaCorporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, i laseua televisió: Canal 9 i Punt 2 (ara À punt) va formarpart d'eixa gran difusió de les festes de la comunitatvalenciana entrant a Alacant, en principi amb recel perpart dels foguerers a causa d'un interés i una coberturaexcessiva de la festa valenciana en detriment del'alacantina o la castellonenca. Servidor que vos escriuva formar part d'eixa època de desembarcamentvalencià a Alacant per a cobrir com Alacant es mereixiaels actes de les Fogueres de Sant Joan.

La meua formació professional prèvia en una televisiólocal em va servir com a passaport per a ser la cara ila veu visible dels festers alacantins en la televisióautonómica Canal 9, i no amague que vaig haver desortejar alguns esculls entre molts companysvalencians acostumats al centralisme de la televisióautonòmica i poc proclius a diversificar la informaciófestera ja que, a banda de València, també existiaCastelló, i també existia Alacant.

La meua insistència en els corredors i despatxos deValència perquè es destinaren mitjans i minutsd'emissió a les Fogueres d'Alacant em va valdre elmalnom de “el pesat d’Alacant”.

Però a molta honra.

27

Segona etapa.Eclosió de les televisions locals.Televisió autonòmica

Desapareix la televisió autonòmica.Repunt dels mitjans locals. Internet ixarxes socials.

Una enorme desgràcia per al tema que ens ocupa (ladesgràcia en si mateixa va ser molt més gran a l'afectarun espectre d'informació tan ampli que va deixarmanca, muda, sorda i cega a la nostra ComunitatValenciana) va ser la trista desaparició de la televisióautonòmica que, amb les seues llums i les seuesombres, sí que puc dir que almenys pel que fa a lesfestes i les tradicions populars, sí que va posar el seugranet d'arena a la difusió de les festes de la ComunitatValenciana per tot el nostre territori i per tot el món.

Servidor que vos escriu va ser durant molts anys unade les cares visibles i de les veus audibles d'eixa difusiói sé del que parle ja que, com anteriorment hecomentat, vaig estar al capdavant d'infinitat deretransmissions en directe i en diferit i reportatges dequalsevol tipus no només amb la festa de Les Foguerescom a tema principal.

En eixe moment, les televisions locals que es van voreenfosquides amb l'enorme ombra de la televisióautonòmica, amb la seua sobtada desaparició vantraure intel·ligent rèdit d'eixe buit que de sobte vaexperimentar la difusió de la festa, van traure pit, vanredoblar esforços i van recuperar (si és que algunavegada ho havien perdut) l'interés i la credibilitat perpart dels alacantins i els festers que van tornar aconnectar amb les seues emissions, a tornar la vistacap a les seues retransmissions i ara, a més, acol·laborar i interactuar amb les seues xarxes socials,que han sigut eixos elements de més, eixos ingredientsextra que s'afigen a la recepta de la informació festera.

Com a professional dels mitjans de comunicació queha tingut, per edat, l'oportunitat de travessar, patir itambé disfrutar de totes estes èpoques, considere queel futur de la difusió de la festa de les fogueres ho tenimtots nosaltres en la mà. Els periodistes i tots vosaltres,amants d'Alacant i de les seues Fogueres. Ho tenim,ho teniu a l'abast del dit.

Independentment de que existisquen els llits habitualsd'informació: ràdio, premsa escrita i digital, una novatelevisió autonòmica i el grup (continue opinant quemassa nombrós) de televisions locals, i que el públicacudisca a tots ells amb més o menys assiduïtat, ladifusió de la festa de les fogueres (la difusió dequalsevol esdeveniment festiu que convoque a unamassa humana tan gran) estarà centrada, per la seuafacilitat i immediatesa, a colp de dit, a colp de mòbil, acolp de whatsap, instagram, Facebook i youtube.

Eixe canvi que ningú ha organitzat i que hemprotagonitzat i estem protagonitzant tots (fins anosaltres els periodistes) ja està ocorrent i no pararàmai.

L'únic problema que veig és la qualitat d'eixe“periodisme”, la pulcritud d'eixa informació, el registreeditorial i la de vegades perillosa llibertat de tindre enla mà una arma d'opinió que, pel fet de ser personal,és lliure i inqüestionable ja que obeïx a la nostrallibertat d'opinió i a la llibertat de fer-la pública perquèes veja, s'escolte, es compartisca si és procedent, i siés procedent es discutisca.

28

Torne a incidir i a apostar pels camins habituals, perles vies de sempre, les oficials, les de tota la vida: lapremsa escrita, la ràdio, també la televisió:l'autonòmica quan torne que esperem que sigaprompte, i les moltes locals que tenim. Aposte per estesvies d'informació i de difusió perquè em consta que entotes elles treballen, treballem, un gran nombre depersones que ens hem preparat professionalment pera este treball i que a més sentim, amem, vivim la festaamb intensitat i posem eixa energia al servici de la ciutati les seues fogueres.

Però repetisc: el futur de la difusió de la festa està enmans de tots els que tinguem un ordinador, una tableto un smartphone.

Atenció amb el que acabe de dir: el futur de la difusióde la festa no és el mateix que el futur del periodismesobre la festa. Difondre un esdeveniment és tan fàcilcom alçar la mà i polsar un botó.

El periodisme, encara que siga el periodisme immediatde les xarxes socials modernes és, a més d'això, criteri,informació, serietat, perspectiva, cultura, contenció iequilibri. He vist exemples meravellosos de periodismefester de la mà de particulars, en perfils de xarxessocials, etc… com també he vist tot el contrari:exemples de desinformació, de creació de polèmiquesestèrils, faules, incorreccions, portanoves i la resta degrans enemics de la informació, de la difusió de lanostra festa.

Hi ha vegades que és millor guardar el mòbil i disfrutarde la festa amb els ulls i amb tota l'ànima, abans queestar pendents que es carreguen les imatges a l'horaprecisa en la xarxa.

Siga com siga, que el que ens moga als periodistes deprofessió i als aficionats a la comunicació directa sigal'amor per la nostra ciutat i la nostra festa, i l'objectiude fer-la gran i famosa i reconeguda en tot el món.

Camins hi ha molts.

La clau està a recórrer-los correctament.

29

Joan Carles Armengol i Baeza

Com el pas dels anys ha cambiat L'OFRENA

Potser una de les ofrenes més antigues de tot Espanya,

que aglutina milers de persones, és l'ofrena de flors a

la Mare de Déu del Remei, per davant de l'ofrena de

Saragossa o el Rocío. L'ofrena de flors de les Fogueres

de Sant Joan, que encara que la festa està dedicada a

Sant Joan Baptista, l'ofrena de flors està dedicada a la

seua patrona.

Hui, quan es complixen 90 anys de la festa, fem la vista

arrere i veiem com ha evolucionat aquesta desfilada,

des de quan l'ofrena acabava a la plaça de l'Ajuntament,

amb el recorregut oficial per la plaça dels Cavalls,

Alfons el Savi, la Rambla, Altamira i la plaça de

l'Ajuntament, on es col·locava un gran panell amb la

imatge de la nostra patrona, i on cadascun portava les

seues flors en agraïment a la Mare de Déu del Remei.

La devoció mariana es remunta al segle XVIII, on

després del Concili Vaticà II el dogma de la Mare de

Déu santíssima és acte de fe sota l'advocació que més

noms aglutina, segons la població. En aquest cas la

Mare de Déu del Remei, patrona i alcaldessa perpètua

de la ciutat. Aclarit aquest punt sobre l'origen de

l'advocació de la nostra patrona, vull seguir avançant

en el temps i revisar com amb el pas dels anys ha

canviat l'ofrena de flors, on els comissionats cada any

han millorat en els seus arranjaments florals, i com

últimament s'ha arribat a una uniformitat floral, ja que

només canvien els colors per a poder realitzar el tapís

que es confecciona a les portes de la cocatedral de sant

Nicolau.

Des d'un principi, allà pels anys 30, cada comissionat

portava unes senzilles flors o bé les agafava del camp

o del seu jardí, gens ostentós, i amb l'aroma i color que

desprenien les flors segons l'època de l'any. Al mes de

juny, molta gent portava clavells, margarides,

buguenvíl·lea i gessamins, acompanyats moltes

vegades per branques d'alfàbega que quan recorrien

els carrers de la ciutat anaven deixant al seu pas

aqueixa olor tan característica de l'alfàbega; açò sí,

sempre acabant l'empunyadura amb paper d'alumini

i una gran llaçada de color blanc o rosa. A mesura que

passa el temps, les comissions comencen a uniformar

la qüestió de les flors de manera que tota la comissió

porta les mateixes flors, ramells realitzats moltes

vegades pels mateixos comissionats, però portant totsl

mateix model en conjunt, molt més bonic.

A partir dels anys 80 es modifica el recorregut

reduint-lo i fent que entre per un dels carrers que

connecta la Rambla amb la cocatedral de sant Nicolau.

També es va modernitzant el tema floral, i cada

comissió competix per portar ramells més exòtics i

bonics, confeccionats quasi sempre per floristeries

especialitzades, encara que moltes comissions

continuen elaborant els seus propis ramells. Ja a partir

dels anys 90 és quan s'incorporen els monuments

florals que cada comissió realitza per a ofrenar a la

patrona, i també des de la Federació de Fogueres

s'insta totes les comissions al fet que, per a poder

realitzar el tapís floral, porten clavells del color que

els corresponga en el disseny creat per a l'ocasió

El tapís floral ha anat movent-se d'un lloc a un altre, ja

que l'espai on es col·loca és molt xicotet i la plaça de

Penalva, davant de la cocatedral, no és molt gran. Per

açò durant uns anys es va col·locar, com a València,

una estructura central que quasi mai acabava plena

de flors; i després d'uns anys es va decidir tornar a

l'estructura antiga de panells col·locats sobre la façana

de la cocatedral. Així i tot, molts anys encara es veuen

espais buits; no hi ha tanta flor com es necessita per a

completar el tapís. Això sí, les comissions cada any

s'esforcen a fer una gran ofrena de flors i es veu el gran

treball dels floristes. La recompensa de tot açò la

podem veure no solament en els premis que moltes

fogueres obtenen, sinó quan el dia 23 ens acostem per

la façana de la cocatedral per a veure, una vegada

finalitzada l'ofrena, el tapís floral.

35

Toñi Martín-Zarco i MarínPresidenta de la foguera Port d'Alacant.

La transformació de

LA DONA EN LA FESTA

Al llarg dels anys que porte censada en la festa defogueres, molts han sigut els canvis que he vist i quehe sentit en la meua pròpia pell respecte al paperque la dona ha anat exercint en aquest món. El comveig la transformació de la dona en la Festa vos horelataré en primera persona, on jo mateixa he anatassimilant un a un tots els canvis i esdevenimentsque han fet que hui en dia siga, a nivell fester, lapersona que sóc.

Compte amb el matís! He dit persona, no dona, nom'agrada gens fer distincions en aqueix sentit,sempre ho he manifestat, només tardem un poc mésa vestir-nos, però la capacitat de portar avant unprojecte és exactament la mateixa en ambdós casos.

Des que em vaig enrolar molt activament en Portd'Alacant el 1988, molts han sigut els canvis que heviscut en aquest àmbit. En aqueixos primers anysvaig aprendre moltíssim de grans foguerers als quiadmirava pel seu treball i esforç i pels quals valia lapena apostar i continuar fent festa per a la ciutat.

Vaig tindre la sort de ser triada Dama del Foc el 1992,i de nou, vaig tornar a experimentar una altratransformació de com viure les Fogueres des d'unaaltra faceta. En aqueix moment, a on em portaven oa on assistia, el meu paper era representatiu,informatiu i difusor de la Festa de Fogueres.Reconec que encara que no vius la festa del “carrer”,i si t'apassiona aquest món, és una bona manera depromocionar les nostres fogueres i de “vendre-les”a totes aquelles entitats o persones que no sabenmolt bé què fem en realitat, que són bastants mésde les que pensem, però també és cert que en algunmoment havies d'explicar-li a algú que éremrepresentants de la nostra festa, personesintel·ligents amb opinions pròpies que en aqueixmoment representàvem la Festa de Fogueres.

.

Sense deixar de continuar adquirint experiència enel Port, als pocs anys, el 1996, vaig arribar a lapresidència de la meua foguera. Crec que era lapresidenta més jove d'aquella època, i a més, dona,i seguíem amb les “distincions”…, no m'agradaven,ni abans ni ara, però bé, ho assimilava i seguia avantamb la meua aportació personal.

En alguns moments i amb certes personesm'adonava que en ser dona i a més jove, no emprenien molt seriosament, primer per part d'algunscompanys presidents que es creien que ho sabientot, i després per algunes persones o càrrecs públicsque em tractaven com si jo en realitat tinguera uncàrrec representatiu en compte de ser responsablede la meua comissió. He de dir que expressava moltclarament a qui corresponguera quina era la meuacomesa, i de passada, igualment li deixava clar queno per ser dona era menys vàlida que els hòmens.

38

Vaig estar en la Gestora de José Manuel Lledódurant 6 exercicis, des de 1999 fins a 2005,treballant i apostant per igualar la Festa desdel meu humil càrrec i on tinc l'orgull de dirque hui tenim a la ciutat un carrer ques'anomena Bellea del Foc per una iniciativapersonal que li vaig fer al llavors alcalde, LuisDíaz, en reconeixement a l'esforç i comesaque realitza la Bellea del Foc, (era la segonavegada que li proposava una cosa, la primerava ser que reconeguera que les Fogueresforen la Festa Oficial de la Ciutat, perquè esdeia, però no estava oficialitzat, i en un ple hova ratificar com a tal). Sí, la iniciativa va sermeua, bastant temps hi dediquen lespersones que ostenten aquest càrrec, anyrere any, igual que les Dames d'Honor, perquèen reconeguem la vàlua, i tinguen com ahomenatge un carrer.

En aquests anys, una de les situacions mésincongruents que vaig viure quant a aquesttema va ser a València, en Falles. José Manuelno podia estar amb la bellea en un acte i emva dir que anara jo en el seu lloc. Quina va serla meua sorpresa quan, des de Junta Central,li van indicar que per favor anara un homeamb la representant, perquè no quedava béque anessen dues dones juntes a l'acte. Li vaigcedir el meu lloc a un company de Gestoraper no armar embolic en un lloc que enshavien invitat, però em va paréixer d'allò mésarcaic per part d'aquesta institució, elsmembres de la qual, per cert, tenen molt aaprendre de nosaltres en aquest sentit i no alrevés com creuen moltes persones.

39

Em vaig presentar en dues ocasions per a presidirla Federació de Fogueres i encara que no ho vaigaconseguir, vos confesse que em sent més quesatisfeta per haver passat per aquestes etapes enla meua vida festera. Em va servir per a adquirirencara més saviesa festera, vaig compartir ambdones i hòmens opinions i moments que m'hanaportat molt en la meua vida, i vaig poder conéixermolta gent que encara hui en dia continuen sentamics, i per a mi referents per la seua vàlua en lesseues comissions. Això sí, també he de dir que hihavia qui em deia que no veien bé que una donaacompanyara la representant del foc, i que per aixòno em votaven. Jo els deia que si eren capaços dedir-li això mateix a la llavors regidora de Festes,Marta García o fins i tot a l'alcaldessa de la ciutat,Sonia Castedo i que em presentava per a dirigir lainstitució, no per a representar-la. Comentaris ambabsència d'intel·ligència… Només espere que algundia una dona puga dirigir la Federació de Fogueres,però perquè siga eficaç, no per ser dona, i que, amés, ho vegem com una cosa normal.

40

La meua tasca no ha cessat mai i hui estic de noucom a presidenta de la meua Foguera, sóc unfoguerer més amb els meus companys, i ésimportant tindre clar que els càrrecs passen iqueden les persones i el treball realitzat durantaqueix temps. Evidentment la responsabilitat ésdistinta, però és que crec que tots els que formempart d'una comissió tenim la responsabilitat queaquesta arribe cada final d'exercici a un bon resultat,tant econòmic com culturalment parlant, aquestatasca no és només del president, és una tasca detots i fa igual si sóc dona o no, de fet en la meua juntadirectiva som 8 persones de les quals, 2 són hòmens.

És cert que queda molt camí per recórrer perquè noes facen distincions absurdes quant al gènere de lespersones, en el meu cas vaig seguir avant amb lesmeues idees i el que creia correcte defenent el meupaper en cada situació, però també cal adonar-seque la societat no avança tan ràpid en aqueix sentitcom volguérem. Som el reflex del que femdiàriament en la nostra vida i en la festa no seremmenys en aqueix aspecte.

Hem de continuar lluitant per la igualtat, laconciliació, i l'admiració igualitària; i per a això,l'educació i els exemples que donem els majors alsmés xicotets, (en el nostre cas als infantils), és unaeina primordial, si falla l'educació falla el sistema ihem de ser conscients que amb les nostres accionsi opinions ensenyem a la resta com tractar els altresi com respectar-los en la festa i en la vida.

41

LA INDUMENTÀRIA en la festa de Fogueres

Guadalupe Samper i Alemán

El Sr. Tomás Valcárcel organitzant una desfilada.

Ja són 90 anys des que el 1928 el Sr. José M. Py fundara lesnostres festes, les Fogueres de Sant Joan. Molts han sigut elscanvis i les evolucions que ha tingut la festa en aquests anys iun d'ells, la indumentària.

Remuntant-nos als seus inicis, el més tradicional podem dirque no tenia molta cabuda, ni tan sols hi havia una indumentàriaconcreta.

Els hòmens vestien com en el moment, amb trage jaqueta pera actes més oficials i altres vegades sense corbata i enexcepcions amb l'anomenat trage de saragüell, en un principiusat només pels banderins, estenent-se més tard a la resta defoguerers.

A fi de donar una uniformitat, l'any 1971, s'aprova el traged'etiqueta del foguerer, obligatori per a tots els seusprotagonistes masculins, conegut amb el nom de “trage defoguerer”, trage el disseny del qual va anar a càrrec del Sr.Tomás Valcárcel, tenint caràcter oficial i que va aconseguir unagran sensació.

La Indumentària en la festa

45

A partir d'aquest moment conviuran aquest trage ambel de saragüell, incorporant-se després el calçó negreanomenat de Torrentu i la “negreta”.

Amb el propòsit d'eliminar el trage inventat defoguerer, en un ple s'aprova la seua eliminació i s'afigal reglament el trage de pantaló llarg, conegut com elde mil ratlles, del segle XIX. Actualment, aquest pantalóes podrà confeccionar també amb altres tipus de teixits.

A partir de llavors, l'actual reglament de Fogueresidentifica com a trages d'home el de faena, mudar isegle XIX, així com els seus complements.

Pel que fa a la indumentària de la dona, al principi eslimitava al trage de nit, els quals durant anys van serobjecte de concurs en els actes d'elecció de la Belleadel Foc. Al marge i en alguns actes (ofrena de flors,cercaviles,…) era utilitzat el trage d'alacantina, enaquell moment els anomenats trages típicsrepresentatius per a cada zona, comarca, població opoble.

Amb el pas dels anys, i a fi d'uniformar, l'any 1961, es vaimplantar l'obligatorietat que totes les representantsfemenines participants en la festa, bellees i dames,lluïren el trage de Nóvia Alacantina, declarant-se trageoficial per l'Ajuntament el 1967.

Trage de Nóvia Alacantina que segons pareix, té la seuabase en els trages tradicionals, però mirant gravats odibuixos no es troba una semblança amb el que enaquell moment s'arreplegava com a trage típic, noobstant això, segons el Sr. Tomás Valcárcel, el seucreador, sí que es va basar en gravats i dibuixos i l'únicacosa que va fer va ser estilitzar-lo, refinar-lo i donar-li més luxe a fi que la dona estiguera més afavorida idonara una major presència a la festa. Una cosa queva aconseguir perquè va tindre un gran èxit i hui en dia identifica la festa de Fogueres.

Trage en què amb el pas dels anys s'han anat apreciantcanvis i evolucions, partint de teixits més lleugers iapagats, sense brillantor, fins a l'arribada de la sedaamb els seus colorits i brodats en or i plata, seguintamb l'altura de les mantellines que va anar passant

d'anar quasi enganxades al cap fins a arribar a certesaltures que també han anat variant, passant pel volumde les faldes amb la utilització hui en dia de cancansque no donen un volum natural. Des dels senzillscossets de ras, fins a l'ús d'altres tipus de teixits comvelluts, brocats i amb adorns de pedreria en lesmànegues. Davantals brodats en or i plata a davantalsmés xicotets brodats en negre i amb pedreria delmateix color. Des de l'adorn de clavells fins a arribar ala tarongina.

Hui en dia, aquest trage és utilitzat només per lesBellees i Dames, ja que prompte sorgeix la necessitatque convisqueren el trage de nóvia alacantina i el tragepopular o trage regional de la dona alacantina ques'assemblava al de la ciutat de Xixona. A finals delsanys 70, són cada vegada més les comissions on ladona vist amb el trage d'Alacant i és en els anys 80 quans'intenta recuperar aquest trage.

46

A part del trage de llauradora i per a donar majoresplendor a la festa, es van començar a introduirtrages de nivell més ric, i utilitzant com a base elsteixits i les formes del de nóvia alacantina, es vaimposar l'ús d'aquests trages, eliminant lamantellina del cap i col·locant un mocador alsmuscles (brodat, estampat, randa,…) i els davantalsque podien ser com el de nóvia alacantina o quadraten blanc.

Es continuaria amb la introducció de cossets decolors i jocs de mocador i davantal del mateix teixit en altres colors (beigs, negres,…) i brodats.

Però a poc a poc, comencen a sorgir els canvis icomencen a aparéixer els primers estudisd'indumentària tradicional, a buscar les arrels, adonar un sentit verdader als trages per a poderutilitzar la roba que ens caracteritza.

Al principi s'interpreta un poc a la lleugera, i s'adoptaun gust personal sense massa rigor, però a poc apoc anirà adquirint més serietat gràcies a l'estudimés rigorós que comencen fent els grups de dansesi que després es va estenent a altres grups depersones que s'hi interessen, el que es persegueixés una recreació històrica d'un trage en què no capl'originalitat.

Prompte aquesta indumentària tradicional del segleXVIII es va a veure reflectida en la festa, comença acalar i es convertirà en els trages que hui en dia sónusats per les dones, i amb els quals s'anirà, amb elpas dels anys, fent lliures interpretacions,innovacions i incorporacions de certs elements enun intent de guarnir la dona que res tenen a veureamb una indumentària tradicional, ja que la donadel segle XVIII es caracteritza principalment perportar un monyo amb rascamonyos i pinta, un cosmolt ajustat, una falda amb vol natural, ensenyantel peu, un mocador als muscles i un davantal, i ésuna indumentària que no porta a invents. Tal coms'identifica en l'actual reglament com a trage defaena i de mudar per a la dona.

47

En l'actualitat, tant la dona com l'home haurien devestir amb la indumentària tradicional del segleXVIII, la usada per la gent del poble, ja que, aquestsegle va imposar un marcat segell en la forma devestir, tant a Alacant com en la resta d'Espanya, laqual cosa es pot corroborar pels testimonis escrits,gràfics i, en alguns casos, físics, que aquestaindumentària seria la correcta perquè, enmoments en què l'ocasió ho requerisca, sabéremcom vestir-nos.

En aquesta indumentària comptem amb una granvarietat de teixits: el fil, el cotó, la seda, en les seuesdiferents varietats i la llana, les principals fibresnaturals que juntament amb altres secundàriessón les que seran utilitzades per a la confecció deles diferents peces de la roba de l'home i de la dona:faldetes, faldellins i guardapeus, gipons i cotilles,mocadors des dels més senzills fins als brodats encadeneta o de cotó, davantals grans, xicotets dediferents formes i colors, mantellines, calçons,jupetins, jupes, o toreres. Així com un altre tipusde complements i adorns.

Dins d'aquesta indumentària podem parlar detrages de faena, cotó i mudar, segons el tipus deteixits que s'utilitzen en la seua confecció i per a lafunció o ocasió a què estigueren destinats: eltreball, el passeig, les festes, el religiós.

El que hui en dia es busca és que els componentsde les comissions, deixant de banda el trage denóvia alacantina que es queda com representatiude Bellees i Dames, aprenguen a vestir-secorrectament, a saber què posar-se en cadaocasió, que es faça un bon ús de cada una de lespeces de roba i complements que engloba aquestavariada indumentària del segle XVIII.

Festa i tradició, incorporar a la festa aquestelement tradicional de la indumentària, els tragesque usaven els nostres avantpassats, conservaraquest llegat cultural, intentar ser el més fidelspossibles dins del que tenim hui i deixar de bandaels impulsos que puguen arribar a falsejarl'autenticitat, és un fet enriquidor i és la idea quee s p r e t é n t r a n s m e t r e p e r q u è s a p i e mcom vestir-nos.

49

La transformació dels "Playbacks" al...CONCURS ARTÍSTIC DE FOGUERES

Chiki Sánchez i Sevila

La dança o el ball és una forma d'art on s'utilitza elmoviment del cos, usualment amb música, com unaforma d'expressió, d'interacció social, amb finsd'entreteniment, artístics o religiosos. La dansa tambéés una forma de comunicació, ja que s'usa el llenguatgeno verbal entre els éssers humans, on el ballarí oballarina expressa sentiments i emocions a través delsseus moviments i gestos.

Des de sempre, ballar ha format part de la nostra festa,la música n'és una part imprescindible, ens uneix. Cadaun de nosaltres som diferents, però encara així podemballar en unitat, en conjunt per a aconseguir l'harmonianecessària quan s'està en equip.

Ens ajuda a tindre disciplina i aprenem a ser persistentsper a aconseguir allò que volem i esforçar-nos ambil·lusió per a arribar als resultats que volem.

Des de les comissions de fogueres, portem la culturamusical fins als més menuts, inculcant-los el gust perles arts escèniques.

I a més de tot açò que està molt bé, simplement ensdivertim i ho passem bé, que més es pot demanar?

Quan el 1988, José Ángel Guirao ens va portar el“Concurs de playbacks” no podíem intuir els gransnúmeros a què hem arribat.

En qualsevol discoteca, sobre xicotets escenaris ambmoltíssima il·lusió i amb una certa timidesa ens vamllançar i de Montserrat Caballé a la Década Prodigiosavan fer ballar i actuar els foguerers que sorpresosdescobrien el gran talent que hi havia entre els seuscompanys. Aquestes trobades tipus “La teua cara emsona” eren per damunt de tot divertides, tot teniacabuda, qualsevol podia sentir-se Isabel Pantoja, TinaTurner o el Duo Dinámico... es presentaven fins a 13números per foguera, els dimarts i dijous a la nit esfeien les eliminatòries, i a més, compartíem rialles ibons moments.

BALLAR, ACTUAR, GAUDIR...

Primer Premi Foguera Passeig de Gomiz 1996

Primer Premi Infantil Foguera Passeig de Gomiz 2000

Components de la Foguera PLa-Metal any 1999

52

El resultat va ser tan satisfactori que el tema va anarcreixent, cada vegada hi havia més números, cadavegada més participants en les actuacions i cadavegada s'anava millorant no sols en les coreografiessinó també en vestuari.

Les eliminatòries van començar a celebrar-se enuna Llar Provincial plena de gom a gom i la final alTeatre Principal, no cal ni dir-ho que no hi ha rescomparable al fet d'actuar en el teatre, la llum,l'ambient, el glamur són incomparables, la sensaciód'eixir a l'escenari és realment meravellosa.

Tan gran n'ha sigut la repercussió que ara ja noméspodem presentar un número per foguera i encaraque cert és que són verdaders espectacles ambcoreografies, vestuaris i decorats grandiosos i ambuna qualitat excel·lent, s'ha perdut un poquet lafrescor d'aquells primers anys…. ( tal vegada és quejo sóc major…).

Aquest certamen que va nàixer com una oportunitatde fer foguera, s'ha convertit en un reclam magníficper a aquells jóvens que no coneixen les fogueres ique a partir d'aquest certamen entren a formar partde la festa o donar activitat a una franja d'edat quenecessita motivació per a continuar-hi.

Prenguem açò com el que és, una oportunitatmeravellosa d'aprendre, compartir, engrandir igaudir més sense perdre de vista que és una festa.

No cal dir que és possible que em sent orgullosad'haver contribuït un poquet que el certamen sigahui el que és juntament amb un muntó d'artistesfoguerers que se superen cada any més.

Mil gràcies. I tal vegada l'any que ve l'estrella sigues

tu...

Foguera Baver-Els Antigons segon premi "Circus 1929" any 2012 Foguera Baver-Els Antigons modalitat infantil Primer premi any 2013

Concurs artístic modalitat adults Baver-Els Antigons 2017

Foguera Felipe-Bergé modalitat adults primer premi adults 2017

Foguera José Ángel Guirao modalitat única primer premi 2017

Foguera Baver-Els Antigons modalitat infantil primer premi 2017

53

Christian Martínez i Rodríguez

EL LLIBRET en la Festa de Fogueres:evolució o transformació?

1 Portada llibret foguera Alfonso el savi y adjacents 1928.

2 Portada llibret foguera Plaça de la República any 1935.

3 Primera portada de llibret foguera Benalua any 1928.

4 Coberta del suplement de "El Tio Cuc" original de Lorenzo Aguirre.

5 Portada llibret foguera Plaça de la República any 1936.

1

2

3

4

5

57

de la picaresca encoberta que seria el tema de

murmuració dels fallers del segle dènou. Resumint el

fi últim del primer llibret aparegut en la història, la seua

pretensió no era una altra que donar sentit i llum, de

manera jocosa o graciosa, del que plàsticament no és

clar, i que la mateixa publicació s'encarrega d'aclarir-

ho mitjançant el conjunt de versos i textos que conté el

monument.

I així, a les nostres terres naixen les primeres

publicacions que s'encarreguen de donar bombo i

platerets a la nostra festa Santjoanera, com la revista

El Tio Cuc, encara que seria el llibret el més netament

representatiu del que es tracta i del que consta en cada

comissió.

De les nou fogueres que es van plantar en començar la

festa, només se'n coneixen els llibrets de tres, els de

les comissions de Benalua, Méndez Núñez i la Plaça de

la Reina Victòria.

Aquests primers exemplars es caracteritzarien per una

presentació sòbria, tant exterior com interior, incloent-

hi, a més, el programa de festejos (moltes vegades el

del mateix barri),poesies al·legòriques i cançons de

tipus popular, com l'apareguda en el llibret de la Rambla

el 1928, que conta la història de Pepica i els seus

passejos per tan famós lloc.

Els escrits que acompanyen els llibrets es componen

de temes molt centrats en el barri en què s'edite, a

causa, en gran part, de l'estructura tan tancada

d'aquests, i sobretot, de l'ús intern que es practica en

aquests anys, igual que els primers monuments de

fogueres, que tractaran temes locals, però sobretot

temes del carrer, dels seus propis carrers.

Així, Benalua, el 1928, amb el seu monument “Parada y

fonda”, feia referència a les forçades i prolongades

esperes del tramvia a l'encreuament del pas a nivell

del barri; Carolines Altes, l'any 1929, en el seu primer

monument es queixava de les “Les necesitats de Barrio”,

Barri Obrer en aqueix mateix any “Colegio que nunca

llega”, i de nou, el 1930, la comissió de Benalua plantaria

“El pont del perill”, per citar-ne alguns exemples.

Si bé la festa naixeria de la mà de José María Py el 1928,

a imatge i semblança en molts aspectes de la festa

fallera valenciana, el llibret també seria un element

que es traslladaria fins a les nostres terres.

Josep Bernat i Baldoví, escriptor i poeta satíric molt

popular i llegit pels valencians, seria el creador de

l'anomenat “llibret de falla”, ja que l'any 1855, en

enquadernar junts els versos que aquest escriguera

per a la falla de la Plaça de l'Almodí, donaria lloc a la

creació d'una xicoteta revista que seria acollida de la

millor manera per part dels veïns i fallers. El llibret

portava per títol “El conill, Visenteta y Don Facundo”,

bolcant el poeta un descarat sentit satiricoeròtic en els

seus versos, superant fins i tot el que representava en

si la falla. El monument es componia únicament de tres

personatges: Vicenteta, una llauradora disposada a tot,

un conill i el senyor Facundo, un vell verd de pala i

foguejada. L'argumentari estava clar, sense necessitat

de donar majors explicacions, però el poeta faria passar

els seus versos a la història. La protagonista Vicenteta

vendrà el seu conill al mercat, i el senyor Facundo hi

acudeix a veure el que pesca. Quan aquests es troben

enmig del tracte,són denunciats i condemnats a morir

abrasats. No hi ha dubte del doble sentit de la història,

Des de 1928, any fundacional de la festa oficial de laciutat d'Alacant, cada comissió de foguera ha editat elseu llibret, trobant-nos en les seues pàgines elementsque romanen inalterables a hores d'ara, com la relaciói l'explicació del monument, relació de foguerers,bellees i dames de districte i durant els seuscomençaments poemes i escrits de persones rellevantsen el món de la cultura o la festa, quasi semprerelacionats amb les bondats de la nostra terra, com elclima, o aspectes diversos de la festa, aspecte aquestque ha canviat de forma radical a hores d'ara, on la parttemàtica o cultural s'ha vist ampliada de formaexponencial donant lloc al fet que, juntament els anuncispublicitaris, cada comissió puga generar-hisubstanciosos ingressos.

Seria rar, estrany o impensable que una comissió defoguera no editara anualment el seu llibret, ànima dela festa, el paper escrit que sempre queda quan elsmonuments s'han convertit en cendra.

Els orígens del llibret de foguera;l'antecedent faller.

“La Comisión de la Foguera a los vecinos de Benalúa.

Al constituirse esta Comisión, integrada por elementos de

las entidades locales, en el momento inicial de su labor,

dirigimos un saludo y un llamamiento a nuestros convecinos.

Esperábamos que su ayuda y colaboración fuera el mejor

estímulo a nuestra tarea, en nuestra buena voluntad

indudable confiábamos en vuestro entusiasmo. Sabíamos

que se concitaban dificultades, que encontraríamos

obstáculos difíciles, pero también sabíamos que el barrio

de Benalúa siempre estuvo en primera línea de la avanzada

fogueril. Y para seguir manteniendo este prestigio, para

que continuara victorioso a los cuatro vientos nuestro

pabellón de buenos “foguerers”, nos apresiamos a la lucha

decididos y animosos.

Pasó el tiempo. En el silencio de nuestra tarea, íbamos poco

a poco laborando nuestra obra. Convencidos de llevarla a

feliz término. Día a día sin desmayar, sin una vacilación, sin

que nadie desertase de su puesto, íbamos soslayando las

inconveniencias naturales lógicamente agudizadas. Cada

problema solucionado era acicate a nuestros mejores deseos.

Recordábamos años anteriores; y el camino que otros

recorrieron, con notable acierto era nuestro horizonte. Y

por esa ruta encauzamos nuestros esfuerzos para conseguir

por Benalúa, los honores que ellos consiguieron.

Hoy termina nuestro mandato fogueril. Podemos volver

orgullosos la vista atrás, nada hay censurable en nuestra

actuación. Nos comportamos como quien somos: con

honradez. Y nos permitimos abrigar la satisfacción de haber

cumplido el imperativo que nos impusimos. Hablar de los

éxitos conseguidos, sería poco elegante, son tan conocidos

que nadie ignora. Y al terminar cúmplenos un grato deber:

expresar a nuestros convecinos del barrio de Benalúa,

nuestro sincero agradecimiento, por el honor concedido y

por el cordial apoyo prestado. ¡VIVA BENALÚA!

LA COMISIÓN.”

58

L'estructura del llibret de foguera es continuarà

mantenint els primers anys de la festa, fins

aproximadament el 1932, data en què les comissions

se'n començaran a preocupar un poc més, millorant-

ne les presentacions i insuflant-hi més contingut, és a

dir, començarien a donar-li volum a més de qualitat, no

sense variar-ne el contingut i la temàtica.

Segons Fco. Javier Martos, el llibret de la comissió de

Plaça de Gabriel Miró de l'any 1933 seria el primer a

trencar la tònica imperant. L'exemplar estava ideat des

del començament com un producte cultural, volent

honrar i enaltir la memòria del “exquisito literario

alicantino”, omplint-se, per tant, l'exemplar de firmes

de grans escriptors com Julio Bernácer, Figueras

Pacheco, Ferrándiz Torremocha o Montero Pérez, entre

d'altres. També podríem dir que el canvi de rumb en la

publicació festera es deguera a raons sociològiques, ja

que la foguera s'enclavava en una zona residencial on

la burgesia buscaria una diferenciació cultural sobre

la resta de publicacions més de barri. Destaca el

propulsor de la idea, Manuel Collía, president de la

comissió, i posterior president de la Comissió Gestora,

caracteritzant-se per ser home lluitador i inquiet

perquè el llibret fora part important i fonamental de la

festa.

Interessant també l'exemplar del mateix any que

l'anterior de la Plaça de Ruperto Chapí, el primer

conegut amb grandària foli, que va servir com a

plataforma cultural.

A més, després del canvi substancial produït pels

llibrets referits, el canvi d'estètica estaria pròxim,

encara que la resta de comissions no es veurien

alterades, és a dir, mantindrien el seu origen primigeni,

que no és cap altre que el d'editar la publicació amb els

trets essencials i poc més, encara que a poc a poc van

anar introduint en la portada el preu de l'exemplar, cosa

que es veuria interrompuda després de finalitzar la

guerra civil, ja que es demanaria la voluntat als veïns i

col·laboradors per l'esforç d'aportar molt o poc en

col·laboració amb cada districte.

I ja en la nova etapa social i festera, amb el franquisme

a sobre, les comissions es tornen a unir i plantar

monument i editar llibret. La comissió de Benalua

saludava els seus veïns de la manera següent:

Primers anys de llibrets de foguera.

59

T a m b é é s d e s e r j u s t o s r e s s e n y a r l aimportància que en aquell moment tenia lapublicació del llibret de foguera, i elssentiments que entre la població en generaldeslligava, com bé escriuria Rafael Quilis enel llibret de la Foguera de la Rambla deMéndez Núñez el 1941:

“El “llibret” es el compendio de la “foguera”,que lleva a los hogares la impresión gráfica,no solamente de ésta, sino de la fiesta toda.

En sus hojas, los elementos foguerilesexponen sus iniciativas, su ingenio, su gracia,

o por lo menos, su buena voluntad.

Pero no sería completa la labor del “llibret”si únicamente se limitara su actividad al

interior de la población. El “llibret” sale deAlicante y sus hojas, como palomas

mensajeras, traspasan los límites de laprovincia, invaden toda España….y hasta

surcan los mares.

En el hogar, se lo disputa el marido con laesposa y los hermanos entre sí, todos quieren

ser los primeros en devorar sus páginas.

La llegada del “llibret” a manos de nuestrospaisanos residentes en otros países, es algoverdaderamente emocionante. Recuerdo un

párrafo de la carta de un buen amigoresidente en la Argentina, en la que me decía

textualmente: “Cuando recibí el “llibretexperimenté una de las mayores alegrías demi vida. Leyendo sus páginas, lloraba como

un chiquillo”.

El “llibret” es el alma de la “foguera”. Ésta,pese a su bella arrogancia, desaparece entrelas llamas sin dejar rastro de su grandiosidad,

pero su alma –el “llibret” regocijante,volandero y sutil como una alada mariposa- queda entre nosotros un año y otro más yhasta siglos, dando fe de la existencia de unhermoso monumento que desapareció para

no volver más”.

Programa de mà dels festejos. Il.lustració de Luis Sánchez

Portada llibret foguera Sèneca Autobusos any 1950

60

A poc a poc, el llibret es va fent cada vegada més

impersonal, és a dir, els autors dels articles que contenen

majoritàriament no pertanyen a la comissió de la foguera

o al districte en si. Els nous autors, coneguts i reconeguts

alacantins, se centren en escrits que lloen les bondats

de la nostra terra i la festa, carregats d'un llenguatge tan

florit que s'allunya cada vegada més del sentir popular

de cada barri.

Aquesta similitud per tant, entre els llibrets de les

diferents comissions, fa que siga de vegades difícil de

distingir-los entre si (únicament arribaríem a això en

trobar entre les seues pàgines l'esbós, bellees,

comissionats i el nom en portada), ja que no van dirigits

al barri en qüestió, trobant-nos, a més, el mateix article

escrit en diversos llibrets el mateix any.

Així, i d'aquesta manera, la funció del llibret es veuria

durant anys lligada a la funció merament econòmica a

través de la publicitat apareguda. Per tant, trobaríem la

salutació de la comissió, bellees, esbossos, explicació

dels monuments, llistat de comissionats i publicitat, poc

més cultural si no fóra per algun testimoni escrit o poesia

per a omplir pàgines.

Els formats usats serien pràcticament els mateixos,

portades amb pareguts raonables (quan no l'esbós del

monument) o la reiteració continuada a través dels anys

d'una mateixa portada, a manera de diferenciació, això

sí, canviant els colors cada any per a no despistar el

col·laborador o entusiasta de la publicació anual festera.

Els continguts, per tant, es desvirtuen amb el pas dels

anys, sent d'una pobresa lamentable conforme passa el

temps, encara que caben excepcions puntuals.

Evolució de laliteratura festera.

Excepcions com ara el 1950 amb el llibret de Sèneca-

Autobusos, dirigit per Vicente Ramos i amb fotos de

Sánchez, a més de comptar amb il·lustracions de

Melchor Aracil, Adrián Carrillo i J. Soler entre d'altres;

el de 1951, dirigit per Ludovico Correa, amb portada de

Melchor Aracil i fotografies de Sánchez i el del 1954. El

1956 destaca el de la comissió del Pont-Villavella, amb

una portada de l'artista Gutiérrez i contraportada de

Baeza, subvencionada i editada per la Caja de Ahorros

del Sureste de España i el seu director, Antonio Ramos

Carratalá (gran mecenes de l'època amb les fogueres)

i articles de col·laboradors (de gran renom) com Vicente

Ramos, Enrique Cerdán, Vicente Martínez Morella i E.

Trives, entre d'altres.

“Primavera, VeranoOtoño, Invierno.

Dos de ellos son la gloria,Dos, el infierno.

Su ir y volver,A quien no matan, le hacen

Envejecer.Por tener poco espacio

He sido parco,Y no digo más cosas

Que ha puesto Marco.Fue esto, una púa

Que es muy grande la HogueraDe Benalúa.”

Benalua 1971, “Las estaciones del año”

“Sobre un gran rollo de panA un señor, vemos que anda

Leyendo la propagandaQue de un partido le dan,

En tanto que otros iránLeyendo pornografía

O algo, que demostraríaQue se lee mucha basura,

Y el buen gusto en la lectura,Con la evolución se iría”

Benalua 1979, “Evolución”.

61

Ja en les dècades successives, en els anys 60 i 70, els

millors llibrets corresponen als editats per les

barraques, també propiciat pel nombre més gran

d'aquestes, ja que constituïen quasi el doble en

nombre que de comissions de foguera (per exemple,

a finals dels 70, hi havia menys de 50 comissions de

fogueres i 70 barraques censades). Les barraques

que van destacar per les seues portades i valor literari

en aquells anys van ser Los Gorilas, Tot per Alacant,

Pica i Vola o Mercers, paqueters i punt.

Quant al valor literari, a grans trets, predomina

l'anteriorment mencionat, es despersonalitza el

llibret quant al barri, les poesies i els textos de

persones alienes a aquest o a la comissió hi

predominen, a més, dels apartats ja imprescindibles

com els esbossos o la publicitat, però destaca

l'aparició de l'explicació de la foguera per part

d'Antulio Sanjuan.

Nascut a Alacant el 10 de juliol de 1902, Antulio era

poeta, escriptor, actor de teatre, tramoista i escriptor,

col·laborador durant moltes dècades en multitud de

publicacions de la festa i llibrets de foguera i barraca.

A part de dedicar-se a tot açò, era aficionat al dibuix

i l'aquarel·la de manera particular. Gaudia d'un gran

sentit de l'humor, i tot això queda patent en la multitud

d'escrits que podem llegir a hores d'ara, versos

explicatius de monuments que escrivia en castellà i

valencià. Va ser gran amic de personatges cèlebres,

com dels pintors Gastón Castelló i José Pérezgil, de

l'escriptor i periodista Emilio Chipont o del president

de la Comissió Gestora, Tomás Valcárcel Deza.

Alguns dels seus divertidíssims versos en l'explicació

de les fogueres deien així:

Portada llibret Benalua 1984

Portada llibret Hernan Cortés 1986

El començament de la transformaciódel llibret: Els anys 80

63

En dècades anteriors, la paraula clau per a definir

l'esdevindre de la literatura festera, el llibret, seria

“evolució”, evolució quant a contingut, forma, aparença

i utilitat (cal entendre utilitat com a paraula sinònima

de ferramenta), però ja a partir de 1977 és quan

seriosament comença la transformació del que

actualment coneixem com “llibret de foguera”.

En aquest any s'inicia l'augment de qualitat i interés pel

seu contingut, i comissions com les de Mestria

Industrial, Calvo Sotelo, Benito Pérez Galdós o Sèneca

Autobusos no hi són alienes. La comissió de Barri José

Antonio iniciaria, el 1983, una sèrie molt interessant de

llibrets “d'autor”, sent premiats i elogiats pel col·lectiu

fester. Destaca sobretot l'exemplar de 1985, primer

premi de llibrets de fogueres, amb portada de Paco

Blasco i escrit tot ell, inclosa la publicitat, a mà per part

d'Adolfo Belló. En el seu interior, ens trobem amb

escrits d'Alfredo Aracil, Baeza, Emilio Chipont,

Agatángelo Soler i Amparito Quereda, entre d'altres, i

pintures i dibuixos dels artistes Amérigo Asín, Gastón

Castelló, José Gutiérrez o Remigio Soler.

Una altra comissió que iniciaria un ascens important

quant a la importància de la publicació festera seria

Hernán Cortés, i un exemple en seria el seu exemplar

de 1986, que obtindria el tercer premi de llibrets.

L'original portada vindria a càrrec de Pérezgil, al·lusiva

a l lema de la pròpia comissió “Bon tabaquet”, amb

aportacions gràfiques dels artistes Antogonza, Alfonso

Madrid, Edmundo Lloret o Amérigo Asín, entre d'altres,

i interessants textos, poemes i reflexions com les

escrites per Tirso Marín, “Toros y Hogueras”; “Datos

para una historia de la Plaza de Hernán Cortés”, d'Emilio

Chipont; “Nombres para una plaza alicantina”, de José

Ángel Guirao; “A Alicante”, de Vicente Mójica; o “Adiós

Gastón”, de Tirso Marín, al·lusiu a la defunció el mes

anterior de l'artista Gastón Castelló, entre molts

d'altres.

Aquest important ascens qualitatiu canvia en forma

gràcies també a la comissió de Port d'Alacant, que en

els anys noranta seria la que acaparara més premis

(primers i segons) en els seus exemplars anuals.

Publicacions que ara sí que guanyen en qualitat, amb

uns continguts altament interessants, com

l'arquitectura urbana de la ciutat, fotografies d'un

Alacant antic, homenatge a diversos artistes ja difunts

o relats de la nostra ciutat mediterrània, cuidant la

forma i el continent d'una manera excepcional.

Ens trobarem amb exemplars de tapa dura de gran

valor artístic, i introduirien el valencià de manera

regular fins a dia de hui, aconseguint també per això

nombrosos premis de la Generalitat Valenciana.

Benalua, una de les comissions més antigues de la

ciutat, fundadora de la festa, oferia cada any en el seu

llibret les parts que el componen a la manera

tradicional, exemplars que quedaven com a record de

l'any i poc més, les portades dels quals en els setanta

pareixien totes iguals, ja que eren fotografies de

castells de focs artificials, testimoni de la comissió,

bellees, esbossos dels monuments i poc més. Entrats

els anys 80, i més concretament el 1984, canvia per

complet aquesta concepció, i edita un exemplar poc

usual per a aquesta foguera. I és que just 100 anys són

els que compleix el barri que dóna nom a aquests

festers, efemèride a festejar i que no deixaran passar

debades. L'edició d'aquest llibret se n'ix dels seus propis

esquemes; el contingut, el nombre de pàgines i els

col·laboradors, la portada i la grandària canvien de

manera dràstica. La portada va a càrrec de l'artista

Fernando Guillot, i representa, mitjançant un oli, els

antics benaluers, a la plaça central del barri escoltant

una banda de música que majestuosa toca al quiosc

que allí va haver-hi, el qual va ser traslladat des de

l'Esplanada.

En l'interior, dibuixos de l'artista Pedro Soriano, artífex

constructor del monument d'aquest any, a més de

diversos dibuixos de Gastón Castelló, i col·laboracions

com les de Vicente Mójica, Raúl Álvarez Antón, José

Pastor Liza, Francisco Aracil, la Falla Na Jordana de

València i Luis Dobón, entre molts d'altres. Aquest

llibret no passaria desapercebut pel que fa als premis,

però quedaria per darrere del de la comissió de

Portuaris-Pla del Bon Repòs.

Portada llibret Sèneca-Autobusos 1994




64

Sèneca-Autobusos, segons paraules d'Agustín Medina, és la que es

podria considerar com la pionera a donar protagonisme marcat a

les seues publicacions anuals, i així, l'any 1991, començaria una sèrie

d'estudis monogràfics de gran interés i valor testimonial.

Davall un punt de vista subjectiu, els llibrets de 1992 (any del 60

aniversari de la comissió), 1993 i 1994, són autèntiques joies de

col·leccionista.

El primer, el de l'efemèride tan especial, té com a autor de la portada

Rafael Gonzalvo, i consta de dues parts ben diferenciades. La part

més de la comissió, amb bellees, esbossos i comissió, a més d'un

interessant repàs gràfic a tots els monuments plantats al districte.

La segona part, la cultural, es compon d'un monogràfic confeccionat

per Juan Carlos Vizcaíno i Andrés Lloréns, que porta per títol

“Rotativos para la fiesta. La prensa alicantina i les Fogueres

d'Alacant 1987/1992.” Entre les seues pàgines, una molt

cuidada selecció de titulars de premsa i notícies de la festa,

totes elles acompanyades d'una anàlisi molt exacta de la situació

del moment. Amb aquest exemplar van obtindre el segon premi de

llibrets.

El de 1993, amb una magnífica portada de Lluís Amat, la part cultural

segueix càrrec de Vizcaíno i Llorens, i aquesta vegada tracten com

a tema monogràfic “Testimonis d'una Festa”, en el qual tenen cabuda

dotze entrevistes a dotze personatges del passat i present de la

festa, com són Lluís Amat, Raúl Álvarez Antón, Alfredo Aracil, Miguel

Castelló Villena, Alicia Crevillén, Miguel Díaz Verdú, Pascual

Domínguez, José Ángel Guirao, José Luis Lassaleta, José Muñoz

Fructuoso, Pedro Soriano i Josep Amand Tomás. Estaria, a més, a

dues llengües: castellà i valencià. Amb ell aconseguirien novament

el segon premi en el concurs.

El 1994 aconseguirien, al fi, trencar l'hegemonia de Port d'Alacant,

emportant-se el primer premi de llibrets, i de nou, gràcies al

monogràfic realitzat pel tàndem anteriorment mencionat, amb

portada també de Lluís Amat. El tema triat aquest any se centraria

en “Una posguerra de cartón”, en què a través de 104 fotografies de

monuments premiats o no es veu l'evolució artística i l'esdevindre

de cada dècada, finalitzant amb una enquesta a diferents

personalitats de la festa, en la qual emetien el seu vot, davall criteri

subjectiu, sobre quins havien sigut els millors monuments de la

història.

Entre les ja destacades comissions d'aquestes dues últimes

dècades, trobem alguna meravella literària que ens arriba en

anys puntuals, com el llibret de la comissió de Tercera Edat-

Pius XII de 1990. Presenta una portada de Pérezgil, al·legòrica

al ritual del foc en la Nit de Sant Joan mitjançant la cremà d'un

primitiu ninot. En el seu interior, col·laboracions literàries de

gran valor en mans de Raúl Álvarez Antón, Emilio Chipont,

Alfredo Aracil o Agustín Santana, entre d'altres, fins a arribar

a la trentena d'articles, que bé valdrien un quart premi de

llibrets, per darrere de comissions com Benito Pérez Galdós

o Plaça de Ruperto Chapí, que juntament amb noms com

els de Passeig de Gómiz (des de la seua aparició el 1994),

Virgen del Remedio-La Paz, Plaça de Santa Maria o Alipark

coparien els premis de les edicions dels últims anys del

segle XX.

Cal destacar especialment la comissió de la foguera de Pont

La vilavella, que després de diversos anys sense plantar, torna

amb més força que mai.

La seua publicació festera de 1999 “Del Pont… a la Vila Vella” és

un dels millors llibrets del fi de segle i de l'edició anual

(juntament amb el de Port d'Alacant i Sèneca Autobusos).

El president de la comissió, Juan Carlos Vizcaíno i Virgilio

Candela, juntament amb ell com a coordinador, duen a terme

un llibret dedicat a la comissió, amb un repàs de tots els

monuments plantats, premis, bellees i una infinitat de

fotografies per a recordar l'efemèride tan important de l'any,

la qual era celebrar el seu 70 aniversari (a part de comptar

amb un monument adult en tercera categoria, plantat a les

famoses i desaparegudes escales dels Pous de Garrigós).

També es trobava una monografia molt interessant sobre

les fogueres plantades en els anys 40, amb tots els esbossos

i les fotografies. Per a finalitzar, el tema “Els alacantins i el barri”,

amb col·laboracions literàries, artístiques i fotogràfiques de

primer nivell. Malgrat tot, només aconseguirien un quart premi.

Portada llibret Benito Pérez Galdós 1993

Portada llibret Plaça Ruperto Chapí 1996

Portada llibret Benito Pérez Galdós 1996

llibret Passeig de Gómiz 1994

65

Llibret Sèneca-Autobusos. Any 2000

66

Amb el nou segle, el concepte de llibret va canviar per

complet: el típic “llibret” amb l'esbós i l'explicació de la

foguera, les bellees del districte, programa de festes

del barri, bellea i publicitat deixava d'existir quasi per

complet, donant pas a una nova literatura de culte, de

col·lecció, de llibreria.

En 18 anys que portem en la nova centúria, moltes han

sigut les comissions que han mantingut el nivell, moltes

altres l'han superat i moltes més han fet el bot qualitatiu

en una matèria que es converteix a hores d'ara en una

“feroç” lluita a l'hora de fer el millor llibret de la ciutat.

Començant, doncs, l'any 2000, la comissió guardonada

en aquests temes, Port d'Alacant, revalidaria triomf amb

“Alacant 00, el començament d'un segle que s´acaba”,

un magnífic exemplar que ens tornava a l'Alacant de

començament del segle XX, amb temes com ara

l'economia, la política, la transformació urbana, la

demografia i la cultura i festa, de mans de noms com

Santiago Linares, de l'Arxiu Municipal d'Alacant, igual

que Agustín Medina, Francisco Moreno i Antoni Oliver.

Més de 200 pàgines en blanc i negre, amb portada de

cartó dur i una línia neta i depurada, sent una antesala

dels exemplars que veiem hui en dia.

Altres comissions a tindre en compte van ser les de

Rambla, Carolines Altes i una incipient Gran Via-La

Ceràmica, que ja començava a despuntar en aquestes

matèries, editant un molt interessant llibret sobre el

món de la ceràmica alacantina i que aconseguiria el

premi a l'ús del valencià.

Sèneca Autobusos ens va portar aquest any un llibret

de grans dimensions, original en tots els aspectes, que

servia com a homenatge als 50 anys de la primera

foguera especial del districte, categoria en què

militarien des d'aquest moment fins ara. A més, Mariano

Sánchez Soler escriuria la part monogràfica, que venia

a ser un joc de paraules amb el 50 anteriorment exposat,

mostrant la vida típica alacantina d'aquells anys. En les

pàgines publicitàries ens trobaríem amb imatges de

fogueres d'aquella dècada.

Sagrada Família celebraria el seu 40 aniversari; i per a

això, edita un molt interessant i original llibret

homenatge a totes les comissions que han passat pel

barri, bellees, presidents i la resta de col·laboradors.

Dividit en dues parts, una major i una altra infantil,

donant el merescut protagonisme a ambdós, ens

delecta amb imatges de diverses dècades, monuments,

presentacions, actes i una infinitat de dades i documents

que són el que tot col·leccionista i amant d'aquesta

literatura sempre busca.

El 2001, i amb una similitud evident quant a forma i

contingut respecte a l'anterior any, Port d'Alacant ens

mostra “Els poetes de la llum”, un llibret homenatge als

fotògrafs alacantins i forans que han plasmat com ningú

les vicissituds de la nostra terra, el seu dia a dia, les

seues festes i paratges. Homenatge, per tant, a Paco

Sánchez, Goyo, Tanito i Eugenio Bañón, de mans dels

mateixos autors que el 2000.

Sant Nicolau de Bari-Benissaudet presenta un original

llibret dividit en dos, dos llibres independents però

complementaris entre si, disposats en un luxós estoig.

Azorín donava portada a un exemplar dedicat a Enric

Valor, un dels llibres presentats, amb articles dels

autors Cerdán Tato, Josep Iborra, Ismael Belda o Isabel-

Clara Simó, entre d'altres, corrdinats tots per Lluís

Alpera. L'altre exemplar complementari estaria dedicat

íntegrament als temes pertanyents a la comissió.

El nou segle i el llibret: màximaesplendor i reconeixement enla festa.

67

La comissió de Polígon de Sant Bai aprofitaria el tema

taurí del seu monument d'especial per a donar forma a

l'exemplar de l'any, dedicat al món dels bous, amb una

original portada de Javier Sarrió i un monogràfic escrit

per crítics taurins i especialistes en la matèria.

Benalua seguiria en ascens, però fins i tot comptant amb

grans noms entre les seues pàgines, no aconseguiria

posicionar-se entre els vencedors. Aquest any el

dedicaria per complet al món de la festa i a les primeres

fogueres del barri, monogràfics que compten amb els

noms de Juan Carlos Vizcaíno o Alfredo Aracil, però que

deixarien pas a un caos on tot es mescla, inclosa la

publicitat, donant lloc a una confusió general, llàstima

tractant-se de molt bons articles.

En la mateixa línia, la comissió de Sèneca-Autobusos,

que amb un exemplar de xicotetes dimensions però de

gran volum, ens submergeix en el món dels artistes de

fogueres, els encarregats del principi i fi de la festa, la

part monogràfica dels quals corre a compte d'Ismael

Belda.

Plaça d'Alger, modesta comissió de la zona nord de la

ciutat, edita un xicotet exemplar, reduït en dimensions

i continguts, però d'un alt nivell literari, dedicant la seua

part cultural a Emilio Varela. Amb poc més de 25 pàgines

que compten vida i obra de l'artista, aconseguirien en

el concurs un gens menyspreable sisé premi.

2002 donaria novament el triomf a Port d'Alacant, com

era habitual des dels anys 90. Amb moltes menys

pretensions que en els anys precedents, ens acosta “El

plaer de recordar”, exemplar de nou en tapa dura, amb

la mitat de pàgines que altres anys, el tema de la qual

girava en torn, de nou, a l'Alacant antic, l'art i la festa.

Carolines Altes editaria un exemplar dedicat a la

comissió, a les seues bellees i monuments des que el

districte es va dividir i va agafar la presidència José

María Lorente, 25 anys arrere, realitzant un profund

homenatge a la seua figura.

Fet al més pur estil antic, Pont la Vilavella rescata la

conjunció de retalls alacantins escrits per diverses

personalitats, per a conformar un exemplar que es basa

en les opinions, les històries i els records dels seus

col·laboradors, deixant arrere la transcendència

d'anteriors anys.

“Almendras, azúcar y miel” són els ingredients de la

comissió de Sant Blai per a realitzar un profund

homenatge al torró, dolç típic de Xixona, mitjançant la

col·laboració de Lola Morant, Mari Carmen Jover,

Francisco Javier Sánchez i Laura Medrano, entre

d'altres, conformant un xicotet (en grandària) exemplar

de gran qualitat literària.

Innovant, i com no podia ser d'una altra manera, apareix

el llibret de Sèneca-Autobusos, dedicat a “La Festa

popular”, el contingut del qual tracta sobre les festa de

carrer, la festa major de la ciutat, l'entrada de bandes i

un sincer homenatge a Gastón Castelló en el seu

centenari mitjançant molta documentació gràfica. El

format seria en espiral i apaïsat, donant el toc original

al conjunt.

Llibret foguera Pont La Vilavella 2002

6868

Premi portada original any 2003. Foguera Plaça de Santa Maria

L'any 2003 seria novament el de la comissió de Portd'Alacant, vencedora ininterrompudament des del 1997,la qual presenta el llibret “... i tan jove!”, en el qual elsarticles vénen de la mà d'Agustín Medina, SantiagoLlinares i Antoni Oliver, entre d'altres, que ensaproximen novament a una temàtica festera que es mouen el passat i present, com la dels primers fonsdocumentals de fogueres, la vigència de l'estètica actualo una biografia d'Antonio Suau, relacionat amb eldisseny en el món de les fogueres. Com en anysprecedents, les tapes dures donen un prestànciaimportant al conjunt, amb la novetat que tot ell estàimprés a color.

Amb semblants característiques, quant a continent, lacomissió de José María Py llança la casa per la finestraa l'hora de confeccionar el llibret d'aquest any, en laportada del qual apareix el rostre de la tan rellevantpersona que li dóna nom, amb lletres d'or. El tema triatés el de ressenyar els carrers del barri, els noms i leshistòries que hi ha al darrere, sense arribar a obtindregran resultat.

Florida Sud dedica el seu llibret als jocs populars,mentre la Marina fa un repàs a les festes de carrer.Plaça d'Alger, dins de la seua limitada posició, centra lamonografia en la música de la festa i en la festa, ambuna qualitat envejable, obtenint el premi al llibret méstradicional. Sant Blai Alt, l'any que trauen Bellea delFoc, dedica enterament el seu original llibret al món dela ràdio, amb baix relleu de qualitat inclòs, mentre Pontla Vilavella segueix la senda més tradicional, de nou,integrant diferents articles de personalitats, tots ellsreferits a la ciutat o al barri, per a conformar una méso menys coordinada temàtica o part monogràfica.

Un interessant llibret va ser el presentat per Gran Via-La Ceràmica, dedicat a les fogueres i a la música,ambdós de la mà durant 75 anys, que són els quecomplia aquest any la festa oficial de la ciutat.Col·laboradors experts en la matèria, com AndrésColomina, José Espín espí, Bernabé Sanchís i moltsd'altres van donar forma a les pàgines de l'exemplar,que parlava de temes (musicals) com la músicatradicional, les bandes de la ciutat i el binomi queanteriorment s'ha exposat. Va obtindre el cinqué premi,a més de la millor explicació de la foguera de la mà deMiguel Prim.

69

L'any 2004 va ser el d'un important creixement quant a la

qualitat dels continguts dels llibrets, a més de fogueres

que amb anterioritat no havien fet aquest esforç, moltes

vegades econòmic, per a poder estar en l'elit del concurs.

Passeig de Gómiz proposa “D'altres mirades, d'altres

paraules”. El primer que cal ressenyar és que els textos

estan a càrrec d'Isabel Tejeda, Armando Parodi, Javier

Villacampa, Javier Martos, Antonio Savall i Jerusalem

Lassaletta, el saber fer dels quals dóna forma als diferents

apartats: llibrets infantils, mirades i paraules de la festa,

fogueres experimentals i ninots (suposadament) indultats,

amb una frescor que resulta com a glopada d'aire nou en

la festa, encara que, per traure un defecte, escàs quant a

pàgines, perquè el suc que se li podia haver tret es va

quedar en un molt bon intent.

Igual que Barri José Antonio, de la direcció del qual es va

encarregar Rafael Galeote, comptant amb una portada de

Morán Berruti al·legòrica al mar, del tema de la qual

tractava el monogràfic, que es va quedar en una recopilació

d'articles amb fotografies de baixa qualitat .

Port d'Alacant cediria el tron aquest any a Sèneca

Autobusos. La foguera flotant presentava “Gent del poble…

gent de festa”, amb les mateixes característiques que anys

anteriors: tapa dura, més de 200 pàgines i bons

col·laboradors, però que quedaria relegat al sisé lloc,

potser, perquè el text era escàs en tot el conjunt, guanyant

més protagonisme les fotografies de les quals es nodria

la part cultural.

Un dels més transgressors fins a hui, bé pel tema que tenia

entre mans, va ser el triat per la comissió de Ciutat d'Assís

en el seu 45 aniversari. En portada l'efemèride a celebrar

és evident, però no deixa entreveure els amagatalls que

inclou. Ben derivat pel tema i lema del monument adult,

“Tabú”, de l'artista Francisco Vázquez, flamant vencedor

en primera categoria, el monogràfic està dedicat als

diferents tabús de la societat, en especial el sexual. És per

això que els textos i les reflexions parlen sobre

homosexualitat i la seua normalització, transsexualitat i

diversitat de qualsevol tipus a l'hora de pensar, sentir o

estimar.

Més aferrissada es torna la lluita el 2005 pel guardó de

llibrets. I encara que parega estrany, Gran Via –La Ceràmica

s'emporta el gat a l'aigua destronant les ja típiques. Amb un

magnífic monogràfic dedicat als 100 anys de futbol a Alacant,

deixa en les posicions posteriors Port d'Alacant i Sèneca

Autobusos.

La comissió portuària dedica en aquesta ocasió el seu llibret

al món del cine, canviant en part la concepció adoptada en

els anys anteriors, si bé és cert que dedica 40 pàgines de 180

que tenia a la temàtica en qüestió.

D'altra banda, la foguera de Sèneca se centra en un

recorregut per les diferents festes del foc de la província

d'Alacant, mitjançant la temàtica “Foc, Fogueres i Falles”, un

interessant recorregut per les festes que hi havia antany i

existeixen en l'actualitat, amb una gamma cromàtica molt

encertada que donava més prestància i èmfasi al tema.

Sant Blai guanyava en originalitat en el llibret, a més d'un 4

lloc, presentant un exemplar embalat, sense cap

identificació, amb segell lacrat, el qual en obrir-ho ens

mostrava “Las voces del silencio”, tema i lema del seu

monument, en forma de xicotets fascicles que desgranaven

la temàtica del monument del 75 aniversari.

La comissió de Carolines Baixes feia un esforç per millorar

el seu exemplar, donant-li en aquesta ocasió un volum

important per a desgranar entre les seues pàgines els ninots

de carrer que han presentat, de manera ininterrompuda des

de l'any 1998 fins a hui, adjuntant-ne els esbossos i diferents

fotografies.

Passeig de Gómiz destronaria les campiones de sempre, i

seria una altra comissió que deixara de costat les favorites,

com la foguera del Port, que dedica el 2006 el seu llibret al

món del teatre alacantí, amb totes les variants, relacionades

amb l'art en general i el món de les fogueres, oferint

novament qualitat en quantitat, i a més, a tot color, cosa poc

usual en aquest tipus de publicacions.

Sèneca Autobusos baixa en pretensions quant a “continent”,

i el seu xicotet exemplar dedicat a l'artista Julio Esplá es

col·loca com el tercer millor d'entre tots els de l'edició. Luis

Amat s'encarrega de transmetre l'ànima de tan bon artista

i millor persona, que queda com a homenatge a un gran

desconegut i a vegades poc valorat constructor de fogueres.

70

Com a opinió personal, he d'admetre que els llibrets de

fotografies i poc més no em solen cridar l'atenció, però el

de la comissió de Pla del Bon Repòs de l'any en qüestió em

pareix magnífic. En les seues pàgines es mostren fotografies

de la col·lecció de Vicente Alcocer, totes elles adornades

amb literatura local, nacional i internacional, cosa que no

s'havia vist abans en la festa, donant un aire especial al

conjunt. Obtindria el molt merescut quart premi.

Benalua dedicaria el seu exemplar al seté art, d'una manera

caòtica, com és habitual en els últims anys, mesclant la

publicitat amb la part cultural, amb les bellees, esbossos i

tota la resta. Florida–Portatge repassa les festes de foc a

la província, mentre Carolines Altes sorprén amb un molt

voluminós exemplar que serveix com a homenatge al

foguerer José Ángel Guirao.

Concloent, el xicotet en grandària però molt interessant

llibret de la Marina, a càrrec de Juan Carlos Vizcaíno, que

parla del mar, fogueres de temàtica marina i les comissions

que planten a la vora del Mediterrani, molt impactant

visualment i entretingut de lectura. Obtindria, a més, el

premi a portada original.

L'any 2007, potser, serà el de major nivell fins a hui, nivell

aquest que continuaria augmentant en anys successius.

Entrats en matèria, moltes són les comissions que posen

ho posen tot per a oferir el millor llibret en contingut,

portada, volum i fins i tot pes. Però com a guanyador només

pot n'hi pot haver un, el triomf torna una altra vegada a

Sèneca-Autobusos.

Dediquen amb gran entusiasme el seu exemplar al 75

aniversari de la comissió, per la qual cosa tota la temàtica

gira entorn de la celebració; des dels monuments plantats

fins hui en dia, passant per les foguerers de la comissió i

fins i tot els successos més rellevants en els anys de la II

República, donant lloc a un volum de grans dimensions de

més de 200 pàgines.

“Alacant Souvenirs” és la proposta de Gran Via–La

Ceràmica, que va ja a la saga quant a exemplars

voluminosos, i en aquesta edició presenta una temàtica

cultural infestada de col·laboracions, en la qual destaca una

novel·la amb tints negres i una cuidada selecció de postals

antigues de la ciutat, obtenint el tercer premi

i l'originalitat del llibret.

De les propostes més interessants, destacarien dues

comissions: les de Sant Ferran i Pla del Bon Repòs.

La cèntrica comissió edita “Economia alacantina”, la

monografia de la qual parla sobre l'economia de la ciutat

en els anys de la postguerra i la democràcia, a més de la

pròpia de la festa, amb interessants taules sobre costos de

monuments al llarg dels anys, aconseguint tot això un nové

premi.

La comissió del barri de Bon Repòs ens porta l'experiència

dels jurats dels Ninots de Carrer de l'any anterior, amb una

àmplia galeria gràfica dels plantats en l'anterior exercici,

amb una maquetació audaç i fresca, aconseguint el premi

al llibret més innovador de l'edició.

Port d'Alacant no puntua bé aquest any, i les seues “Flames

del desig” no aconsegueixen estar en la taula alta dels

guardonats. El seu llibret és dedicat als fars existents a

Alacant i diversos punts més de la geografia de la província,

novament a tot color, però sense el resultat d'anteriors

edicions.

Florida-Portatge ens porta una monografia dedicada a la

gastronomia alacantina, que en poques pàgines resumeix

de manera encertada els menjars de la terreta, i que

s'emporta, a més, el desé premi.

Cal destacar el d'Altozano, l'exemplar de la qual ve en una

carpeta on el tema triat es divideix en un xicotet llibre dedicat

a Gastón Castelló, i Plaça de Chapí, que acosta la Setmana

Santa des de les seues pàgines centrals.

Portada llibret Florida-Portatge 2007

Portada llibret Gran Via-Garbinet 2009


71

Molta més implicació tenen les comissions per a

commemorar el 80 aniversari, i la competició es torna més

que mai imparable en els monuments de la categoria

especial, assolint xifres de rècord que mai més s'han tornat

a veure, igual que passa amb els exemplars editats per les

comissions de foguera. Molts són els que han guanyat en

pes i qualitat, però és Port d'Alacant la que, de nou, reina en

les altures.

Després d'un canvi d'aires rere anys de relativa sequera,

en aquesta especial efemèride porta un complet exemplar

ple d'opinions i d'articles de molta gent de la festa, els quals

tenen una comesa en les seues respectives comissions,

amb tasques que exerceixen de manera altruista per a

enriquir els aspectes de la festa. Des de delegats artístics

fins a presidents, delegats de llibrets i una infinitat més per

a delit dels amants dels amagatalls que pocs veuen.

Gran Via-Garbinet, amb Juan Carlos Vizcaíno com a delegat

de llibret, comença una sèrie d'exemplars dignes de

col·lecció i admiració, relació que arriba fins als nostres

dies. Aquest primer volum ens introdueix en les publicacions

de la festa, però no sols les oficials i les de cada comissió,

sinó que ens referix a una infinitat d'estudis, programes de

festes i la resta d'aspectes que engrandeixen la festa.

La Ceràmica se centra en la indumentària regional, els

teixits i complements de la festa de fogueres, com un

decàleg de bon foguerer, deixant de banda en aquest

exercici els temes més localistes o festers.

Sèneca-Autobusos redueix grandària però no qualitat en

el seu exemplar, que és dedicat a Tono Marín i la seua

perspectiva de la festa a través de l'objectiu de la seua

càmera, mentre Sant Ferran tracta el tema dels transports,

més concretament el tramvia, fent un repàs a la seua

història a la ciutat, des de la seua desaparició fins a la

tornada del modern.

Portada llibret Sant Ferrand 2009

72

Barri José Antonio dedica la monografia del seu llibret a

l'Ofrena de Flors a la Mare de Déu del Remei, en un exemplar

de grans dimensions i qualitat i Esplanada parla dels fills

de la nostra terra, grans personalitats que donen vida i veu,

diversos periodistes i foguerers.

Per a concloure, Sant Blai – La Torreta ens acosta als

festivals de l'elecció de la Bellea del Foc i les seues Dames,

on tenen cabuda tots els aspectes que envolten aquest acte,

amb articles des de delegades artístiques de Federació fins

a creadors dels escenaris.

Un altre any més, la innovadora comissió del Bon Repòs

aporta un aire fresc al 2009, amb el seu rosat llibret “Elogi

de l'experimentalitat”, on entre les seues pàgines tenen

cabuda les diferents formes de concepció del monument

foguerer i fins i tot faller a través dels anys. Interessant en

concret l'escrit per Agustín Medina, titulat “Les Fogueres

de Sant Josep en València i les Falles de Sant Joan en

Alacant”, on mescla els conceptes artístics adquirits en cada

ciutat i les seues adaptacions en la realització dels

monuments, no sense crear polèmica.

Sant Ferran segueix la línia marcada en els últims anys, i el

saber fer d'Alejandro Borja queda patent en cada publicació

que firma, com la dedicada al segle XXI, el qual repassa les

fins llavors huit edicions de la festa i els seus monuments

foguerers.

“Esbossos, abans de la fusta i el cartó” és la proposta

d'Armando Parodi per a la comissió de Gran Via-La

Ceràmica. La idea constitueix tres exemplars editats en tres

anys successius, i en aquest primer s'estudien i es detallen

els expedients i esbossos de què disposa l'Arxiu Municipal

e Alacant, en el període comprés de 1928 a 1931.

Gran Via-Garbinet ho posa tot per a aconseguir el triomf, i

ho aconsegueix, amb un fantàstic exemplar de Vizcaíno

dedicat a la gent de la nostra terra, mitjançant entrevistes

a personalitats destacades i artistes foguerers com Otilio

Serrano.


73

Baver-Els Antigons sedueix amb un xicotet exemplar

dedicat a les caigudes de diferents fogueres a través

dels anys, i La Torreta dedica en aquesta ocasió la

seua monografia a les arrels de la festa, de la terra,

de tot allò nostre, on també hi ha cabuda per a narrar

la història de la sisena categoria i fer un homenatge

a l'artista valencià Enrique Burriel, el qual va tindre

gran impacte en els anys 90 en els monuments que

confeccionaria per a diferents comissions.

2010 és un altre d'aquells anys de gran qualitat com

així ho demostren comissions com les de La

Ceràmica, Gran Via-Garbinet, Sant Ferran, Sèneca

Autobusos, Port´d'Alacant, Pla del Bon Repòs, i

també, Nou Alacant.

Aquesta última comissió sorprén gratament amb un

homenatge a la Mare de Déu del Remei, mitjançant

un estudi realitzat per Víctor López Arenas, amb

textos, a més ,de Pepe Espadero, no arribant a

obtindre un premi digne, cosa que no passaria

desapercebuda per als amants de la festa, els quals

no van veure just que no es classificara de bona

manera.

Cinc anys en la festa són els que compleix Gran Via-

Garbinet, la qual edita un dels seus millors exemplars

de llibret (per a qui escriu és el millor), dedicant la

monografia festera a la dècada dels 50, amb un ampli

repàs a tots els actes succeïts en la dècada i una molt

acurada i interessant selecció de fotografies, obtenint

un molt injust tercer premi.

Sèneca-Autobusos dedica el seu a la figura d'Arturo

Tresáncoras Reig, la part de la comissió es

desenvolupa com si fóra un còmic, fent molt divertida

la lectura del seu últim any fester. Amb aquest

exemplar només aconseguirien el sisé premi.

La sorpresa vindria de la mà de Princesa Mercedes,

la qual mitjançant un exemplar molt acurat en detalls

i execució, tot imprés a color, arribaria a col·locar-

se en la segona posició, a més d'aconseguir el premi

a la portada original, amb una temàtica un poc

escassa sobre els jocs de carrer infantil, però que a

ulls del jurat va resultar un bufit d'aire fresc.

El primer seria aquest any per a Pla del Bon Repòs,

un altre escàs en mitjans (escàs en grandària i

pàgines), però molt interessant per al lector, ple

d'articles sobre els últims 20 anys referits a la ciutat

i a la mateixa comissió, que tornaria a la festa després

d'un parèntesi de fa just aquests anys, els quals en

primera persona relaten el seu pas per aquest racó

del Pla.

Sant Ferran segueix el seu especial interés per tot

allò relacionat amb la ciutat, i en aquesta edició

presenta “Dissenyant la ciutat”, on es donen a

conéixer les grans obres urbanístiques de la nostra

terreta i els PGOU que s'han portat a terme.

Bulevar del Pla llança una original idea amb mitjans

escassos però plens d'imaginació, ja que amb

“Creator”, precisament obtenen guardó per la

innovació.

Portada 1r premi llibret Sant Ferrand 2012

Portada 1r premi llibret Sèneca-Autobusos 2012

74

Nou Alacant torna el 2011 amb forces renovades, dedicant

el seu exemplar a la família d'artistes Granja, amb una

part cultural que se centra en la saga d'artistes, repassant

les seues millors obres i insistint en el seu peculiar segell

a l'hora de confeccionar monuments, emportant-se a

més un seté premi.

La vencedora d'aquest any, després d'intentar-ho durant

unes edicions, seria la comissió de Sant Ferran i el seu

llibret dedicat al mar, on té cabuda tot allò relacionat amb

aquest líquid element a la nostra ciutat, des de les

edificacions pròximes al Mediterrani passant pels

monuments que al llarg de la història han dedicat els seus

cadafals a les seues bondats.

“Cendres d'innovació” seria la presentació de Pla del Bon

Repòs en el món de les fogueres experimentals, les quals

se n'ixen dels cànons “establits” a l'hora de realitzar el

monument. És per tot això que el llibret tracta sobre els

diferents tipus d'innovacions en la festa, en cada un dels

seus elements, en el monument que es planta al carrer.

Gran Via-Garbinet realitza un joc de paraules amb el

número 1 per a acostar-nos la història de les fogueres

que s'han plantat en totes les dècades l'edició les quals

han acabat en 1, creant un conjunt molt interessant que

arribaria a aconseguir el segon premi.

Potser, la gran novetat de l'exercici de 2012 vinga gràcies

a la idea de Victor Arenas i el seu llibre “Jugar con Fuego”,

obra que va ser possible gràcies a la comissions de La

Goteta, Bulevard del Pla, Nou Alacant, Pla del Bon Repòs

i José Ángel Guirao, comissions que es van ajuntar per a

l'edició especial de l'exemplar, limitada a 500 unitats,

possible gràcies a les seues aportacions econòmiques,

ja que cada una va editar al mateix temps un xicotet llibret

amb bellees, comissió i esbossos per tindre una part

pròpia. Una genialitat que no tindria recompensa, ja que

el premi a la innovació l'aconseguiria la comissió de Via

Parc-Vistahermosa amb la seua “Com a ta casa”, compost

per una carpeta de tipus oficina que a través d'una agenda

i uns números telefònics d'interés presentava els actes

de tot un any, a més de les parts fonamentals de la

comissió.

Sèneca aconseguia triomf, seguida de Felipe Bergé, la

qual començava la seua escalada cap a la fama (que no

tardaria a aconseguir), mentre Garbinet quedava

tercera amb el seu “Magma de fogueres”, que tornava

a mirar al passat de la festa.

La Ceràmica es conformaria amb un huité lloc amb el

seu llibret “Dades històriques”, interessant recopilació

de curiositats dels monuments de la festa a través de

la seua història, aquesta vegada imprés a color, però

que no arribaria del tot a convéncer el lector.

Esplanada es quedaria en quart lloc mentre Baver Els

Antigons i la seua monografia dedicada al diari

Información quedaven en un molt meritori cinqué lloc.

Portada 1r premi llibret Ángels-Felipe Bergé 2013

75

Darrere d'ells, el perfecte exemplar de Pla del Bon

Repòs-La Goteta (nomenclatura després de la fusió

d'ambdós comissions), amb el seu exemplar “Adéu

Alacant”, que donava bon compte del que a la nostra

ciutat hem dit adéu, des de llocs emblemàtics fins a

edificacions singulars, passant per desfilades que

es desenvolupaven els dies de fogueres i festes

tradicions caigudes en l'oblit.

La Ceràmica se centrava en els Nanos i Gegants,

dirigida la part cultural per Felipe Sanchís , el qual

desenvolupa un perfecte llibre sobre la història dels

diferents personatges que han tingut cabuda en tot

tipus de celebracions culturals, emportant-se el

tercer premi.

En quart lloc, Baver-Els Antigons, orgullosa del seu

“Especialment diferents”, desenvolupa una temàtica

en què tot allò diferent de la festa de fogueres (i

falles) té cabuda per a ser contat per una infinitat de

col·laboradors.

Hernán Cortés, d'altra banda, deixa pas a les festes

més tradicionals dels barris d'Alacant perquè

conten la seua història de carrer, de veí, de poble,

donant especial protagonisme a la Federació

d'Associacions Festives en Barris i les diferents

festes qualificades com tradicionals. Obtindrien un

desé lloc.

Les últimes edicions fins a arribar a hui han sigut

les més disputades de la història, si bé a les ja

tradicionals en pugna s'unien unes altres comissions

amb menor pressupost, però amb ganes de puntuar

en el llibret.

El 85 aniversari de la festa que secelebrava el 2013 va ser el tema triatper Àngels-Felipe Bergé a l'hora deconfeccionar el seu llibret, unautèntic repàs de la festa ple demultitud de fotografies, relats ie x p l i c a c i o n s q u e d e t a l l e nl'esdevindre de la festa a través delsanys, amb el qual aconseguirien,aquesta vegada sí, el primer premi dellibrets.

Portada Sèneca-Autobusos 2014

Portada 1r premi Sèneca-Autobusos 2016

Portada 1r premi Sèneca-Autobusos 2015

76

Àngels-Felipe Bergé torna a la càrrega el

2014 amb “Efímer”, un excel·lent volum que

relata històries, casos i coses de la festa

fallera valenciana com a espill de

l'alacantina, no obtenint meritori resultat. Al

següent any, “Alacant és cultura” defén

protagonisme, obtenint millor puntuació. El

2016 “Art Alacant” segueix l'estela de

l'anterior, però hauria d'esperar al passat

any per a emportar-se el premi de la

Generalitat i una molt bona posició en el

concurs de la Federació de Fogueres,

mitjançant una monografia dedicada a l'illa

de Tabarca.

En imparable ascens, la comissió de

Sèneca-Autobusos, la qual ha creat

verdaderes joies literàries, com les

multipremiades “Música al carrer”, “Xiquets

de fogueres i fogueres de xiquets”,

“Evolució”, de 2016, que obtindria quasi tots

els premis disponibles i el de l'anterior

exercici “Dones de la festa”, que no

aconseguiria el premi del valencià però sí

una molt bona distinció en el concurs de la

nostra terra.

Foguera Baver-Els Antigons 2014. Portada 2n premi llibret de fogueres

77

Pla del Bon Repòs-La Goteta seguiria la

s e n d a m a r c a d a a n y s a b a n s , l a d e

confeccionar un llibret no molt extens en

pàgines però carregat de temàtica

interessant i molt ben redactada. Els últims

exemplars van ser “Artistes en trànsit”,

homenatge a artistes de fogueres que van

deixar la professió, “Festes líquides”, de 2016

o “Perill d'extinció”, de 2017.

Baver-Els Antigons s'ha unit a la pugna, i

continua presentant llibrets de gran qualitat,

com el de 2014, “En l'ombra”, homenatge a

totes aquelles fogueres especials de la

història que han quedat en segon lloc,

“Alacant, un esclat de festa”, homenatge a

totes les festes de la ciutat, “Setanta anys

d'especial”, repàs a totes les fogueres

especials de la història i “Sabies que…?”, un

divertit i interessant recorregut per

singularitats de la festa.

La Ceràmica, decidida i compromesa en la

seua activitat cultural, no deixa de costat la

seua literatura, exponent pel qual és molt

coneguda i ha obtingut bons i substanciosos

premis. El 2015 presentava “Alacant CXV”, un

repàs que comprenia els primers anys del

segle passat, 115 anys arrere, “Artistes del

foc i la paraula”, el 2016, i finalment, “Les

fogueres del Tio Cuc”, apassionant història

de la revista satírica que va començar a

parlar de la festa des dels seus inicis.

Amb la mateixa aposta cultural, Gran Via-

Garbinet continua, de la mà de Juan Carlos

Vizcíano a l'hora de confeccionar la part

cultural del ll ibret, que ens porta

“Pinzellades del passat”, “Mirades”, “De

quatre en quatre” i “De temps, d'art i de festa”,

tots ells plens de fotografies del seu arxiu

personal acompanyades d'un gran valor

literari.

Ací s'uneixen comissions com les d'Avinguda de

Loring, Esplanada, les barraques Pica i Vola, Quina

Fumaguera, I no volíem, Óscar Esplá, Sant Blai La

Torreta, Passeig de Gómiz o Sant Anton de Dalt.

Cal destacar que en el moment actual, celebrant ja

el 90 aniversari de la festa, aquest mitjà de

comunicació al barri sobre la seua foguera passa

aquests límits primigenis, convertint-se en un tipus

més de literatura sobretot en llengua valenciana;

potser, pels substanciosos premis recuperar la

nostra llengua, la llengua de la festa, la llengua amb

què van nàixer les Fogueres de Sant Joan.

2018 - Foguera Baver els Antigons€¦ · EDITA Foguera Baver-Els Antigons amb 350 exemplars....

Documents

Transcript of 2018 - Foguera Baver els Antigons€¦ · EDITA Foguera Baver-Els Antigons amb 350 exemplars....