Colombins · 2018. 7. 30. · El passeig del Born, abans de 1714 ... a Amèrica en el seu segon...

BUTLLETÍ DEL CENTRE D’ESTUDIS COLOMBINS, NÚMERO 52, JULIOL 2010

Colombins

sumari

2

Any XX, Nùm. 52, juliol 2010

Edita: Centre d’Estudis Colombins, Òmnium Cultural.President: Miquel Manubens, vicepresident: Jordi Marí, tressorer: Reinald Benet,secretari: Ramon Navarro, vocals: Francesc Albardaner i Joaquim Arenas.Oficina del Centre: Jaume Canyades.Redacció: Diputació, 322, 08006-Barcelona Tel. 93 254 66 59web: www.cecolom.cat, e-mail:[email protected] gràfic:bcngrafics.cat Ocells,34 09857-ValliranaImpressió: Casa Boada, Comptal, 26, 08002-Barcelona. Dipòsit legal: B-16689/95

Amb la col·laboració de:staf

fxpòfol

americae

histomon

En Boyl, primer vicaride Roma a AmèricaErnest Vallhonrat

15

38

Els Pinzón tornen a Palos

35

llibreria

cathistòria 3328

centre

20

Descoberts els fonamentsd’un temple romà en unaesglésia de Girona

L’ADN canvia el passatde l’espècie humana

La Mona Lisa és catalana

34

Joan Colom Bertran: difuntabans del 13 - 09 -1477Francesc Albardaner

15

exposició

29El passeig del Born, abans de 1714

600 aniversari del darrer monarcacatalà, per Armand de Fluvià

1813

3031

Montjuïc, bressol de Barcelona26Els caputxins van introduïr la patata

27Quan el Raval era una maresma ila Rambla un torrent

Restauració de la tomba de Pere II

27

22El tresor més desconegut

24Colom va portar els primers negresa Amèrica en el seu segon viatge

Com seria la cuina si no haguésimdescobert Amèrica

25

Problemes de comunicacióMiquel Manubens

ens diuen... Cristòfor Colom ila ciència naùtica catalanaManel Capdevila

A Boriquèn es va cel.lebrarla primera missa a AmèricaErnest Vallhonrat

La teòria de Pedro Magrugacom Colom no té basehistòrica o documental

L’escut d’armesd’en Ferran Colom EnriquezMiquel Manubens

19137

14

editorialTornem a ser aquí amb un noubutlletí. Com podeu veure aixòestà en marxa i a tota vela. Desdel març hem complert amb elcompromís de les conferènciesmensuals i hem pogut fruir dequatre excel·lents conferències.

La primera, va tenir lloc el 30 demarç, de la recuperada pelcolombinisme Dolors de Gual,amb el titol “Cristòfor Colomi els nobles empordanesos” onl’amiga Dolors reobrí la posibilitatque en Colom haguès estat un

Caramany-Campllonch, basant-se en el seu escut.La segona, intitulada “Cristòfor Colom i la cièncianàutica catalana” va tenir lloc el 13 d’abril, a càrrecdel consoci Manel Capdevila i el nostre amic deixàclar que les eines de navegació d’en Colom nopodien ser sinó catalanes. La tercera, “Les donesa la Catalunya de l’època d’en Cristòfor Colom”impartida per Teresa Vinyoles, cel.lebrada l’ 11 demaig fou una lliçó magistral de com esdesenvolupava la vida de les dones a l’edat mitjana.i finalment, l’ultima, del company FrancescAlbardaner “Colom, corsari, i els germans Pinzón,pirates en el Mediterrani, abans de 1492”que tingué lloc el 15 de juny, ens deixà clar, uncop més, que en Colom Bertran era mort i elsPinçons eren uns pirates castellans gensempordanesos. Vull creure que per a gent raonableaquets dos últims temes són “cas tancat”.

A la recepció d’aquest butlletí haurem complerttambé amb la regularitat en les dates d’apariciódels butlletins. Aquest és el quart butlletí de l’anyincloent el monogràfic dels Margarit.

L’augment de quotes decidit per l’assemblea del

passat 15 de febrer s’ha demostrat necessari pera equilibrar els comptes de l’Associació. Una bonapart dels nostres consocis han optat per triar laquota alta, per així ajudar més si és possible al’Associació, cosa que és molt d’agrair.

Ens hem reunit amb la nova presidenta d’Òmniuma qui hem demanat més col.laboració, tanteconòmica com logística. Algunes de les cosesdemanades ja s’estan implantant.

Ens vàrem reunir, també, amb el director del MuseuMarítim de Barcelona i properament li farem unaproposta per ampliar la nostra Biblioteca Colombinahostatjada a la seva seu.

Estem negociant amb l’Institut d’EstudisNordamericans l’organització d’un acte a la sevaseu el mes d’octubre, i també amb l’ambaixadadel Perú un homenatge a Luis Ulloa el 9 de febrerde l’any vinent.

Properament començareu a notar canvis en elnostre web, serà més modern i amb mésinformació. Poc a poc anirem incorporant novainformació que estem preparant fins que establimuna bona base per a tenir una EnciclopèdiaColombina a internet, que pugui ser consultadaper tots els estudiosos del món. Però això sí queserà una mica més lent.

Amb tot això haurem millorat molt la comunicacióde la nostra associació, haurem enfortit la sevabase, i ens pot situar, per cap d’any, en una situacióprou forta com per reclamar a tota la comunitatacadèmica i cientifica catalana el recolzament delspostulats del nostre Centre.

Miquel ManubensPresident del Centre d’Estudis Colombins

3

El contingut dels articles és responsabilitat dels autors i no ha de coincidir necessàriamentamb els principis que regeixen l’associació.S’autoritza la reproducció, parcial o total, dels articles publicats en aquest butlletí, sempreque s’hi faci constar la procedència. Agrairíem que se’ns fes arribar un exemplar de lespublicacions on els nostres treballs hagin estat reproduïts o esmentats o fins i tot unafotocòpia que identifiqui la publicació i la data d’edició.Tots els nostres butlletins els associats els podeu consultar a la nostra pagina webwww.cecolom.cat, i els no associats ho poden fer un cop transcurregut un any.

Imatge de coberta : Astrolabi català de l’any 980 (aprox). Es considerat l’astrolabisobreviscut més antic a Europa. Llegat de Marcel Destombes al Museu de l’Institut delMòn Arab, Paris.nota

Butlletí Centre d’Estudis Colombins, n 52, juliol 2010

Fa alguns anys que a cop de titular de diari i llibresmediàtics, un filòleg i historiador i el seu grup deseguidors, van creant un conte xinès d’un suposatColom inexistent, de més de 90 anys quan vamorir. Afirmen que l’almirall salpà de Palsd’Empordà en el seu primer viatge i, recentment,que de Barcelona en el segon, i s’inventen, a més,una rècula d’afirmacions indocumentades de graumenor. Totes aquestes teories recorden molt lesd’un suís de nom Erich von Däniken, que fa unsanys atribuïa als “déus” la construcció de totaresta arqueològica trobada a Sud-Amèrica. De lamateixa manera, recentment tot personatge històricque “s’investiga” acaba resultant català, fet queprovoca la hilaritat en la comunitat científicaespanyola (i sort que la internacional no se’nassabenta), i ja és habitual haver d’escoltard’historiadors espanyols frases com “al final diréisque Dios es catalán”.

Tot això començà amb la teoria de "Pals versusPalos" de la Sra. Teresa Baqué i Estadella,enunciada oficialment i pública en un congrés dela Corona d'Aragó l'any 1987. Després la va publicaren els primers números de “Terra Rubra” (Revistadel poble de Tarroja de Segarra) a principis delsanys 90. Teoria que va fer seva posteriorment elSr. Jordi Bilbeny. En cap cas al document es refereixa Pals d’Empordà, sinó a Palos, però escrit encatalà, de la mateixa manera que escrivim Càdiso Saragossa. La teoria dels "Pinsons" de l'Empordài més exactament de Pals és deu també a la Sra.Teresa Baqué i Estadella de la mateixa època, comes pot comprovar en els primers números de laRevista “Terra Rubra”, ja esmentada, que gaudídel total suport del seu espòs Sr. Dionís Prat, quitambé va publicar alguns article en la mateixarevista en defensa de tan desencertada teoria.

Aquestes teories es basen en una pèssimainterpretació d’un document publicat perl’eminentíssima historiadora catalana Sra. NúriaColl i Julià amb el títol "Vicente Yañez Pinzón,descubridor del Brasil, corsario en Cataluña" a larevista «Hispania» de l'any 1950 del CSIC. La Sra.Coll va transcriure perfectament un document enquè surt l’expressió "Vicent Anes Pinson de la vilade Pals", Baqué no va tenir en compte que aquestpirata anava plegat amb dues altres naus i piratesde "Çivilla" (Sevilla). Tampoc va tenir en compte

el contingut de la protesta, ja que va dirigida alRei de Castella, perquè els malfactors eren d'aquestregne. A partir d'aquí, es va començar a embolicarla troca. El Sr. Bilbeny va copiar, també, aquestateoria i la va publicar en els seus primer llibres iarticles. En cap document es parla d’uns Pinçonde Pals d’Empordà. Evidentment es parla d’unsIanyes o Eanes, però és que es poden trobar finsa 15 personatges documentats d’aquesta famíliaa la cort del rei Pere, però cap es diu Pinçon,excepte el pirata castellà Vicent Anes Pinson de lavila de Palos -de la Frontera- que ataca nauscatalanes.

La teoria que vincula l’Almirall amb en Joan ColomBertran, parteix de la data de la tonsura del nenJoan Colom i Bertran que tingué lloc a Barcelonal'any 1425. El document va sortir publicat perFrancesc Albardaner en un article del nostre Butlletífruit de les seves recerques. Per tant, si el vantonsurar aquest any, la cosa més normal és queel seu any de naixement sigui entre el 1415 i el1417. Si Bilbeny el fa més vell, encara molt pitjor.L’any 1414 és una data inventada, però que donacom a resultat que el Colom Almirall hauria mortamb noranta-dos anys, cosa que desquadra ambtot, excepte amb la teoria del Sr. Bilbeny.

Però més encara. On volen anar si tenim documentsque demostren que Joan Colom Bertran era jamort en 1492?(http://www.cecolom.cat/media/files/file_460_135.pdf )

Un dels últims exemples d’aquesta forma de ferés un comunicat de premsa on una associacióhistòrica (cch.cat) anunciava haver trobat a laBiblioteca de Catalunya un exemplar d’un llibre“perdut” de Narcís Feliu de la Penya, on s’afirmaque Colom, en el segon viatge, salpà del port deBarcelona, i ingènuament se’n va fer ressò el diariAvui del 4 d’abril de 2010(http://www.avui.cat/cat/notices/2010/04/el_segon_viatge_de_colom_a_amer ica_va_sor t i r_des_de_barce lona_93728.php. )

Els intrèpids investigadors es basen per fer talafirmació en el Llibre "Anales de Cataluña" (1709),de Narcís Feliu de la Peña, conservat a la Bibliotecade Catalunya, i segons semblava per la noticia,novament retrobat.

Problemes de comunicacióPer Miquel Manubens

4

el centre


En primer lloc, el llibre d’en Feliu de la Penya ésconegut, i publicat en edició facsímil per l’EditorialBase l'any 1999 (http://www.editorialbase.com). No és unllibre amb referències històriques, es tracta mésaviat d'una apologia política a favor de Catalunyaen un moment històric molt complicat. De fet eltext és tan conegut com poc fiable documentalment(surt fins i tot a la wikipèdia:(http://ca.wikipedia.org/wiki/Catalanitat_de_Crist%C3%B2for_Colom#Precedents_de_la_tesi).

És cert que el llibre diu el que diu, peròdissortadament i documentalment, en Colom partícap a Cadis per a organitzar l’expedició molt abans.Es nota que no han estudiat la documentaciórelacionada amb el segon viatge i, per no complicar-ho massa, vull recomanar el primer volum de lesobres de Martín Fernández de Navarrete (Madrid,1954). Allí trobaran tota la correspondènciarelacionada amb el segon viatge de Cristòfor Colomi per ordre cronològic. Poden cercar també "ElItinerario de Cristóbal Colón" (1451-1506), deJesús Varela Marcos i M. Montserrat León Guerrero,Valladolid, 2003, p. 160.

Resulta que Colom entre els dies 1 i 16 de setembrede 1493 es trobava a Sevilla; el dia 17, dimarts,Colom va sortir de Sevilla; el 18, dimecres, arribàal Puerto de Santa María i del 19 al 24 de setembrede 1493 el trobem a Càdis. (Vid. A.G.I., Patronato295, carpeta 1ª, doc. nº 21, Barcelona, 5 deseptiembre de 1493. Carta de los Reyes a Colón.En el cantó de la dreta de la part superior possa:"reçibida a 18 de setiembre en el puerto de SantaMaría"). Queda molt clar, doncs, que en el segonviatge el descobridor no va salpar des de Barcelona.Ja ens agradaria.

Per part nostra no cal dir que varem enviar unmail als mitjans de comunicació que van publicarla notícia, amb els arguments abans esmentats.Ningú no va publicar cap rectificació.

Una setmana més tard, el mateix diari va entrevistarl’historiador Ernest Belenguer, l’investigador NitoVerdera, i el president del CEC Miquel Manubens,i en Jordi Bilbeny.( http://www.avui.cat/cat/notices/2010/04/cristofol_colom_fal_lera_per_sortir_de_l_ocultacio_94300.php).Per una errada del periodista, segons sembla,s’atribuí a l’historiador Belenguer una frase queno era d’ell sinó que devia ésser d’en Bilbeny, ons’afirmava que:”a l'arxiu de protocols notarials deBarcelona hi ha dipositat un poder notarial atorgatdes de Sevilla per Diego Colom, fill del descobridor,perquè un mercader pogués comprar una casa delseu pare a Barcelona. El document és una prova

de la residència de Cristòfol Colom a la capitalcatalana”.

Posats en contacte amb l’historiador Belenguer,ens ho desmentí, i ens ratificà que aquí ningú hatrobat cap document de cap casa de Colom aBarcelona i que tot ha estat un malentès delperiodista del diari “Avui”, que va suposar que allòque diu que va veure el ara director de l'ArxiuNacional de Catalunya, Sr. Sans Travé, fa moltsanys a l’Arxiu de Catalunya, però que mai méss’ha retrobat ja era un fet comprovat pel Dr. ErnestBelenguer i Cebrià.

Més tard, el mateix diari “Avui” del 21 d’abrilpublicà una nova informació:http://www.avui.cat/cat/notices/2010/04/mes_sospites_sobre_colom_95585.php, on el Sr. Bilbeny afirmà “tenim els 1.200documents que proven com el segon viatge es vafer des de Barcelona”. Fixeu-vos que en només 17dies, hem passat d’una referència en un llibresuposadament perdut, a tenir 1200 documents!I el que és pitjor és que aquestes tres notíciesdemostren que des dels mitjans de premsa esdóna suport a teories sense cap base documentalni rigorositat periodística.

No podem bastir una tesi basant-nos en suposicionsi, a sobre, afirmant que tots els documents delaltres són falsos. En primer lloc perquè elsdocuments són considerats bons per tots elshistoriadors internacionals, i si són falsos s’ha dedemostrar pericialment un a un. I en segon lloc,perquè si tots els documents són falsos, les provesde catalanitat serien fum. Gràcies a Bilbeny i elsseus seguidors, la teoria catalana no prospera enla classe acadèmica del nostre propi país, ja queno agrada ningú que el prenguin per boig. I si aquíno s’hi dóna suport imagineu-vos com es freguenles mans de satisfacció els historiadors castellansquan llegeixen les afirmacions de tal senyor. Pertant, que ningú esperi que els historiadors foransacceptin la teoria del Colom català fàcilment, jaque és a casa nostra precisament on no es deixensurar els nostres poderosos arguments, perdutsen aquest mar de sargassos.

No cal dir que també és absurd afirmar que elstreballs dels americans Charles Merrill o la Dra.Estelle Irizarry reforcen les “teories bilbenyenques”quan cap d’aquests dos doctors pensen i treballencom ell. Merrill és associat del Centre d’EstudisColombins i els dos cops que ha presentat el seullibre a Barcelona ho ha fet amb la junta del C.E.C.al seu costat, i la Dra. Irizarry ha comptat ambl’estreta col·laboració d’en Nito Verdera, socidestacadíssim d’aquest Centre, i absolutament

el centre

5Butlletí Centre d’Estudis Colombins, n 52, juliol 2010

6

contrari a les dèries bilbenyenques. En cap delsllibres dels dos autors hi ha el mínim recolzamenta les idees estrafolàries dels llibres del Sr. Bilbeny.Aquests dos historiadors defensen el “corpus comú”de la teoria catalana que avala el Centre d’EstudisColombins.

L’expansió internacional de la idea del Colomcatalà, amb els dos documentals “Enigma Colón”del Discovery Channel, i la repercussió mediàticatant dels documentals com dels treballs dels dosautors americans, no és en cap cas, atribuïble almèrit del Sr. Bilbeny, sinó que han pogut surar,malgrat ell, amb el suport en tots els casos de lagent del Centre d’Estudis Colombins.

El Sr. Bilbeny no és associat del CEC, perquè se’lva haver d’expulsar del Centre l’any 2005, i no vaser perquè penses diferent, ni pels seus treballs,sinó perquè va enviar una carta insultant a tot elCentre, que es va publicar i podeu llegir a l’ediciódigital del butlletí nº 37.(http://www.cecolom.cat/media/files/file_460_135.pdf (pàgina 7).

És per tot això que hauríem de meditar tots plegatscom corregir l’actual escenari, per a poderaconseguir que les autoritats acadèmiques recolzinla nostra feina de fa més de 20 anys, i no en veigcap altra que demanar als mitjans d’informacióque comprovin les “noticies” amb el Centre d’EstudisColombins, abans de publicar-les, sent aixíextremadament rigorosos en les informacions quetransmeten doncs és el Centre d’Estudis Colombins,delegació funcional d’Òmnium Cultural, l’entitatque aplega tots els colombinistes catalans.

I per a mi, especialment a la vista de lesestadistiques de visites a les webs colombistes ainternet on es demostra que molt poca gent sesent atreta per teories estrafolàries, el Centre hade deixar les petites batalles dialèctiques ambautors confusos, i dedicar-se plenament al seusobjetius, fixant-se com a objectiu màxim elreconeixement de la comunitat historiogràfica icientífica a la feina del Centre, i reclamar el seurecolzament a la tesi del Colom català, deixant elsassociats que sigui únicament el Centre quicomuniqui amb la societat, seguint el principi de“Virtus Unita Fortior”.


ens diuen...

La casa d’es Capità Colom a Gènovade Mallorca

Després d'haver llegit una nota a La Vanguardia,sobre el tema de la catalanitat de Cristòfor Colom,he recordat quelcom de quan era petit...

Soc barceloní, però la meva mare ve de Mallorca,on hi viu la seva família. Quan jo era petit (socnascut el 1947) anàvem sempre a casa els avisper festes, vacances, etc.. El meu avi tenia unacasa per vacances d’estiu al poble de Gènova (alcostat de Palma).

Allà a la vora de casa l'avi (que es deia Ses VoltesBlanques) hi havia ( probablement ja no en quedares ) una casa molt vella de pedra que al pobleen deien "Ca es Capità", de la que es comentavaque havia estat la casa de la família de CristòforColom.

Bé, no se si te cap valor, però almenys ja els hohe comunicat. En qualsevol cas penso, una vegadamés, que a banda de les virtuts pròpies, els italianssempre han sabut vendre molt be tot lo seu .... iel que no ho és !

Joan Cabarrocas

Un escut com el d’en Colom a laNormandia

Benvolguts, us faig arribar un escut d’armes francès.Sempre havia llegit que ningú havia trobat mai unescut com el d’en Colom, l’antic del “soliadesllevar”, que l'escut familiar de Colom sigui únicamentcompatible amb l'heràldica catalana. L'escut ésfrancès, d’en Jaques Vincent, i està localitzat a laregió de Normandia. Cal investigar l'antiguitat iorigen de l'escut.

JMS

Els 6 anys que vaig passar a Madrid (85-90) emvan donar empenta per a investigar el passathistòric de Catalunya, senzillament per a que elsamics que tinc allà deixessin de menystenir lahistòria de Catalunya, que va tenir molt a veureen la creació de l’imperi espanyol, i donessin al”Cèsar el que és del Cèsar”. Aquesta afició ja emvenia dels anys 60... quan vaig veure a Anglaterraels “spanish ponnies of the New Forest” descendentsdels salvats del naufragide l’Armada. Ho vaigtrobar en uns llibresanglesos de l’època, lesrestes del naufragi delGirona a la costa sud, ien Joan de Cardona,capità general de Sicíliamanant “il corno destro”de l’armada de Lepant(suposo que descendentd’en Ramon Folch deCardona, segon del GranCapità i primer virrei deNàpols). De fet d’acordamb unes cartes trobadesel 1950, el que manavaera en Lluís de Recasens( i l c o m m e n d a t o r emaggior als gravats quevaig trobar). Per acabarmeravellant-me a unaexposició del Departmentof Env i ronement aLondres en veure elgravat d’en Cortès aVe rac ruz amb l e ssenyeres catalanes.

CATALUNYA BRESSOL DE LA CIÈNCIA EUROPEA

Especialment em va apassionar tot el tema referenta la ciència catalana medieval després de llegirque en Menéndez i Pelayo diu a la seva “Historiade los heterodoxos españoles” que tota l’alquímiamedieval porta nom i dos cognoms catalans, ambels alquimistes de catalans: Ramon Llull (1212-1316), Arnau de Vilanova (1240-1311), i un altred’Osca, etc...

Hi ha un tractat d’alquímia del S.XIV amb diàlegsmestre/deixeble, i els mestres del diàleg són:Platonus, Lulius, i Arnaldus. L’expert que n’ha fetun estudi (publicant-ne un facsímil) diu que no elvan escriure ni Ramon Llull ni Arnau de Vilanova,però que posaven els seus noms per donar-li méscategoria –més a favor nostre! vol dir que tenienrenom–. Cal no deixar de costat tampoc a Enricde Villena o d’Aragó (1384-1434) pare d’Isabel de

Villena. Castella ens vadonar el marquesat deVillena com a “torna”, enel canvi de Múrcia i ara elscastellans volen que Enricd’Aragó sigui castellà (d’elles coneix una trobada ambalquimistes sarraïns aCòrdova).

Els europeus que vanviatjar a Espanya buscantcone i xemen t s ( p . e .Adelardo de Bath, MichaelScot o Chaucer -d’aquesthi ha documentat un viatgea Montserrat- i que són elsque van por tar e lsconeixements àrabs aEuropa o Anglaterra) elsvan cop i a r de l e straduccions llatines delsnostres monestirs. Dominarl’àrab amb mestria noestava a l’abast d’un viatgerocasional, els nadiussempre els portavenavantatge (Michael Scot fou

un cas apart, ja que residí aquí mitja vida) d’unamanera especial els jueus que estaven a cavalld’ambdues cultures, van venir pel nord d’Àfricaaprofitant la invasió àrab i es van submergir a lacultura cristiana, coneixent fins cinc o més llengües.

Catalunya estant repartida a ambdues bandes delsPirineus va tenir el paper de “últim tenedor”d’aquestes ciències abans de passar a Europa. Elpaís basc amb una posició semblant (Hendaya),va perdre aquesta opció degut al seu aïllamentnatural, (no va ser dominat ni per romans, ni per

Cristòfor Colomi la ciència naùtica catalana.Per Manel Capdevila

7

xpòfol


bàrbars, ni per àrabs, d’ací el perquè han mantingutla seva llengua primitiva…)

Un altre cas amb proves documentals és el deGerbert d’Orlhac -creador del primer autòmat i delprimer “rellotge mecànic” de la història-, ja queestudià i ensenyà al monestir de Santa Maria deRipoll passant per Vic, convertit més tard, l’any1006 en Papa (Silvestre II), va ser un gran defensori propulsor de les xifres hindo-aràbigo-catalanes.Si bé, no es van poder imposar els “guarismes”,fins avançat el segle XVI, i a les fraccions els vacostar encara una mica més.

Alguns punts que certifiquen aquest fet:He trobat un document de Ripoll (Millàs Vallicrosa)on es descriu “el rellotge mecànic”, amb peses i“tintinabulla” en el que es va inspirar Gerbert pera fer el seu “rellotge mecànic”, tenia una caixa-tambor amb compartiments estancs i un foradet,amb aigua com regulador, amb lo que, tot i queli falten uns fulls al principi, només podia ser comel descrit 200 anys més tard en “el libro del saber”d’Alfons X (per cert, no és una clepsidra ja que esmou per la força d’unes peses i una corda enrotlladaal tambor, “donant corda”).

El manuscrit més antic amb xifres hindo-aràbigo-catalanes es el “codicus albeldensis”, d’Albelda ala franja de ponent (el monjo que el va escriureexplica que havia estat a Ripoll o venia de Ripoll),encara que he trobat una pàgina a Internet, quediu que és d’Albelda de la Rioja, però la Riojaqueda un mica lluny de Ripoll.

L’astrolabi més antic que es conserva amb xifrescarolíngies, és català, encara que es conserva aParís, l’Acadèmia de Ciències de Barcelona, el vademanar per a fer-ne una rèplica, així ens em deveure!

Galileu fa el seu astrolabi de 50 cm. (museu de laciència de Florència) basant-se en astrolabis àrabs(estan marcats ”de la escuela de Alfonso X elSabio” , s’ha fet molt bon marketing de Toledo!!..)

ANTECEDENTS D’ASTRONOMIA CATALANA

ALTRES ASTRÒNOMS: Jacob ben David Yomtob(Bonjorn o Bondia), Sen Bonet, Levi ben Gersonde Banyuls, Llobet de Barcelona (LupitusBachinonensis)ABRAHAM BAR HIYYA HA-BARGELONÍ-“FORMA DE LA TERRA” (S.XII..)•“Surat ha-ares” Hebreu, basat en Tolomeu, Al-Fargani i Al-Batani.

•“CÀLCUL DEL MOVIMENT DELS ASTRES” (S.XII:1136)•Hebreu, basat en Tolomeu, Hiparc, Al-Fargani iAl-Batani.•B.Medicea (P.88,C.28,C.30), B.Vaticana(nº.379)•BNP (1044,1092), Bodleian(Oct.5)•Leyden (Warner.37)•B.Museum(Add.27.106) ,Tor ino(nº .66)•B.Casanatensis (nº.203).

RAMON LLULL (Obres d’astronomia)-TRACTAT D’ASTRONOMIA•British Museum Ms. Add.16.434•Acabat a Paris l’octubre de 1297 (antiaverroiste)•En català (d’en Àrias en lloc de “de n’Àrias”)•15 manuscrits en llatí (Tractatus novusAstronomiae)-DE PRINCIPIS MEDICINAE•Referència a temes d’astrologia-DE REGIONIBUS SANITATIS ET INFIRMITATIS•Referència a temes d’astrologia

INSTRUMENTS I PORTOLANS CATALANSAvui dia no hi ha ningú que pretengui ser coneixedorde la matèria que no reconegui la importància delscartògrafs catalans (la majoria jueus de Mallorca,Abraham i Jafuda Cresques -cartògrafs e bussolers-etc...). El gran problema és que “l'anglès científic”de l'època, era el llatí, i amb el text en llatí, elserudits italians s’han volgut apropiar de moltsd’ells: Per a ells Petrus Rosselli, com no!, italià!(conec un parell de Pere Rossell), en aquest cashem tingut sort ja que existia un altre portolà, delmateix traç en el que es llegia: “Petrus Rossellime fecit ab Majoricarum Insulae”. D’AngelinoDulcert els italians pretenien que Dulcert era“Dalorto” mal escrit -italià és clar!-, cosa que varebatre Rey Pastor. Si van arribar a això imagineuamb Colom!

Julio Rey Pastor, va saber posar els punts sobreles is, en el seu llibre “La Cartografia Mallorquina”(que no es pot obviar, malgrat estar imprès el1959, i més imparcial no ho pot ser ja que era dela Rioja. Dec el seu coneixement a en Bilbeny fa14 anys, encara que uns anys desprès vaig trobarque la secretaria de la “Library of Congress” elrecomanava com a cabdal. Rey Pastor era un granmatemàtic i apassionat amant de la cartografia,de fet els cartògrafs a part d’artistes havien dedominar les matemàtiques, al menys algun d’ells,ja que la projecció de l’esfera sobre un pla lesnecessita.

Rey Pastor en aquest llibre “La CartografiaMallorquina”, dóna una explicació de perquè cap

8

xpòfol


erudit espanyol havia tocat el tema, al referir-sea la injusta apropiació per part dels italians:“Nuestros geógrafos, insuficientementepertrechados, permanecieron tímidamenteneutrales; y los belicosos vindicadores de la cienciaespañola que D. Gumersindo Laverde habíaorganizado en falange defensora de la banderaenarbolada por el joven Menéndez Pelayopermanecieron silenciosos, porque el gran eruditohabía olvidado este capítulo de la ciencia medieval”..No poso en dubte que això sigui cert, però vullafegir un altre argument al que ell cita. Si s’haguéstractat de cartografia gallega en lloc de catalanai, depenent del moment polític, pot ser sí quel’haurien tocat…

Rey Pastor abans dem o s t r a r - n o s c o midentificar obres d’aquestaescola diu: “...En elmonumental Periplus delinsuperable Nordenskjóld,vi con grata sorpresa, quelos más abigarradospergaminos, exornadoscon efigies de monarcasfabulosos y leyendasingenuas, redactadas encatalán con informacionesf í s i c a s , b i o l óg i c a s ,políticas.., de cada región,tienen su origen, ignórasela fecha, en Mallorca,siendo designadas como -cartas catalanas-...” . Ia f e g e i x : “ . . e si m p e r d o n a b l e q u eescribieran sobre el temasin leer a BARROS, queclaramente dice : -mándou vir da ilha deMal lorca um mestreJacome, hornera muidouto na arte de navegar,que fasia e instrumentosnáuticos e que Ihe custoumuito pelo trazer a este reino para ensinar suasciencia aos officiaes portuguezes d'aquella mester". I també escriu:”Que JAFUDA CRESQUES (c.1415) actuaba como director de la Academia deSagres, era cosa sabida de los historiadores hacemás de un siglo, aunque no se havían identificadoambos cartógrafos: el de Mallorca y el de Sagres.Hasta entonces cabía (a base de gran ignoranciacartográfica) atribuir a la escuela del Infante, yno a él en persona, la invención de los portulanos;pero ¿qué sentido tenía eso al fundar hacia el 400

esa escuela o academia el emigrado CRESQUES,ya setentón y cansado de fabricar durante mediosiglo planisferios para el insaciable PEDRO IV DEARAGÓN y el heredero, también cartomaniático,DON JUAN?Este hecho ya lo recoge PACHECO PEREIRA en lasiguiente forma escueta: "..Muijos beneficios temfeytos o virtuoso Infante Dom Anrique a estesReynos de Portugal, por que descubrió a ilha daMadeyra no anno de nosso senhor de mil CCCCXX,e ha mandau pouoar e mandou a Cicilia pellascanas de açuquar, ...; isso mesmo mandou á ilhade Malhorca por um mestre Jacome, mestre decartas de marear, na qual ilha primeiramente sefezeram as ditas cartas, e com muitas dadiuas emercés ho ouue nestes Reynos, ho qual as ensinou

a fazer áquelles de que osque em nosso tempoviuem, aprendéram."

Els primers hereus de lacartografia catalana vans e r , d o n c s , e l sportuguesos. Es conservenles cartes entre Enric elNavegant i els Cresquesi és doncs Jafuda Cresquesqui, un cop convertit ambel nom de Jacme Ribes,va fundar l'Escola deSagres (hi ha divergènciad’opinions sobre qui vaanar a Portugal, però non’hi ha cap que JacmeRibes era Jafuda Cresques,queda el lligam -Jacme-Jacob-Jafuda).

Els cartògrafs catalans vanarribar a treballar a moltspaïsos: Els Oliva, Prunes,Martines a Itàlia (Messina,etc..) a l’època, primerca ta lana i després“espanyola”. Els Oliva aMarsella, els Colom a

Holanda (encara que Johan Colom apareix unamica més tard), etc....Tant van viatjar que no ésdebades pensar que els hereus remots de lacartografia mallorquina siguin els flamencs. Elmoviment cartogràfic holandès no va poderaparèixer, zas!, per generació espontània, hi had’haver una base, i aquesta podria ser perfectamentl’escola catalana. En el moment que es produeixaquesta eclosió, els Països Baixos formen part del’imperi espanyol. Carles I arriba aquí i es trobaamb uns vassalls seus a Mallorca que són mestres

9

xpòfol


cartògrafs, alguns com els Martines han emigrata Messina, el més normal és que els utilitzi, i perque no, en els seus viatges a Flandes se’ls enduguicap allà arribant a crear escola: l’escola decartògrafs flamencs, que va donar figures comMercator, Hondius, Blaeu.., sense oblidar elcartògraf Johan Colom!

INSTRUMENTS CATALANS

- Abraham Cresques (magistrum mapamundorunet bruxolarum).

- Jafuda Cresques ”que fasia e instrumentosnáuticos”.

- ABRAHAM JAFUCÍ, cartas de Pere el ceremoniós“que em porti l’astrolabi de bronzo que li vaigencarregar”, “que em porti l’astrolabi d’or i plataque li vaig encarregar”.

-LES TAULES DE PERE EL CEREMONIÓSPere el Cerimoniós va ser un gran impulsor de lacartografia i de l’astronomia. A part de fabricarbombardes i fer-ne servir una contra Pere el Cruelal setge de Barcelona (descrit a la seva crònica), vapromulgar un decret pel qual tota nau catalana haviade dur a bord: un compàs, una carta (portolà), un“astrolabi” i implícitament per tant unes taulesastronòmiques, (un “astrolabi” sense taules, per apoca cosa serveix…). La longitud es calculava perestima. En canvi la latitud es calculava per mesuresd’angles preses amb instruments (fets pels nostresjueus bruixolers).

Com complement doncs d’aquesta llei, va encarregar(1360-1380) a un grup d’astrònoms (vegeu els nomsal resum) que fessin unes taules astronòmiques,construint un observatori i fabricant uns instrumentsde mesura (esferes armil·lars, quadrants, astrolabis,etc...), de grans dimensions, únics al seu temps (perdesgràcia desapareguts).

El més important és que van ser totalment calculadesa Barcelona. És a dir, van ser les primeres taules notraduïdes de les d’Al-Kwaritsmi, Al-Fargani o Al-Batani. Ens diu: “les van calcular els més savisd’Aragó, Catalunya, Montepelusano i Marsella”.No negaré que són les que han tingut més difusióperò: Les “tablas alfonsíes” són una simple traduccióde les d’Al-Kwaritsmi (d’una primera versió plenad’errors). Al-Farjani i Al-Batani les van corregir peròaquestes correccions es van quedar només a la sevesversions àrabs (J.M. Millàs Vallicrosa té una traducciód’aquestes versions). Si Alfons XII les hagués corregitamb càlculs d’astrònoms de Toledo, com diuen alguns

“experts”, el primer que aquests haguessin fet hauriaestat corregir els errors originals, cosa que ja havienfet els àrabs en aquells temps. “Se coje antes a unmentiroso que a un cojo”. Els manuscrits d’aquestestaules no van aparèixer fins el s.xx!!. (sis-cents anysperduts entre piles de manuscrits), el 1920 es vatrobar el manuscrit de la BNP en llatí, consultant alSr. Rico Sinobas com a expert que amb tota la malafe (o d’expert no en tenia res) va dir: “es un epígrafede las tablas alfonsíes”, varem haver d’esperar aque el Sr. M. Steinschneider trobés un ms. hebreua la Vaticana, el comparés amb el de la BNP idesmentís al Sr. Rico, dient que d’epígraf res, queno desvirtués el text i que les taules, encara queincompletes, no tenien res de comú amb les alfonsíes,afegint que ambdós manuscrits deien que s’havienfet a Barcelona per ordre del Rei Pere, suposo queho va fer com a jueu perquè es reconegués el treballdels seus correligionaris, però gràcies a aquestainiciativa es van trobar els altres manuscrits enhebreu conservats a Suïssa i al Vaticà, a més deldocument en hebreu de Barcelona cedit per un rabíde la ciutat abans de la guerra (veure el detall delsmanuscrits en el resum). Però el colofó el va posaren J.M. Millàs Vallicrosa quan va trobar un manuscritcatalà a la biblioteca de Ripoll, i entre tots vaaconseguir reconstruir les taules originals

Al començament es va pensar en Pere el Gran, peròfinalment comprovant l’època dels astrònoms quehi van participar: Mestre Pere Gil-Bert, natural deBarcelona (En llatí: Petrus Engisbert), Dalmau SesPlanes o Çaplana, (escrivà de la taula de les armadesreials de Barcelona), Jacob Corsino (Sevilla- 1376“Tratado del astrolabio”) i Profacio Judeo, es vadeduir que havia de ser Pere el Cerimoniós.

LES TAULES DE COLOM - ABRAHAM ZACUTH

Colom per arribar al nou continent necessitavataules, essent el viatge tan important, no es podiarefiar només de medició de l’alçada de l’estel polar.

Les taules eren necessàries per a la navegacióamb el sol o amb un estel diferent de l’estel polar:“De nit es mesura l’alçada de l’estel polar sobrel’horitzontal, i aquesta és la latitud. Al migdia esmesura l’altura del sol sobre l’horitzó, però caltenir la declinació del sol per aquell dia, aquí éson fan falta les taules. La resta d’hores del dia ésun pel més complicat, es fa pel triangle esfèricpol, zenit, astre, amb l’altura del sol sobre l’horitzó,les taules i l’hora del dia” (mesurada ambl’ampolleta -paraula nostra que passà al castellànàutic).

10

xpòfol


Llegint un llibre d’astrolabis d’un oficial de l’Armadaespanyola, vaig trobar: “el Sr. Millàs Vallicrosa hadescubierto en Ripoll un manuscrito muyinteresante..”. No vaig parar fins que vaig trobarl’estudi “Tablas astronómicas de Pedro elCeremonioso” (1962), a una llibreria suïssa detemes jueus. És un llibre buscadíssim pels “scholars”d’aquests temes, i encara que una mica car, estavaen perfecte estat (enquadernat en pell) i el seucontingut ho val.

Aquest llibre va ser possible perquè, tot i l’espolique han sofert els nostres arxius i biblioteques,palès amb la crema final dela biblioteques de Ripoll iPob le t per par t ded’inqualificable “Comted'Espanya” a la segonaguerra carlista (1835),havíem tingut la sort, comabans he explicat, queapareguessin a principis delsegle XX, el manuscrit enllatí (amb part de les taules)a la BNP, els cinc MS. enhebreu i finalment el MS.en català de Ripoll.

Un cop llegit vaig intuir lagran importància quehavien tingut el jueusc a t a l a n s e n e ldesenvo lupament del’astronomia moderna, laprimera reflexió va ser queaquestes taules havien detenir alguna relació amb lesque va fer servir Colom, ino vaig parar un altre copfins a aconseguir un facsímilde les taules de Zacut(aquesta vegada a Portugal), confirmant les mevessospites.

Abraham Zacuth no podia treure el 1487 les sevestaules per generació espontània. Es va haver debasar en l’obra dels astrònoms anteriors als jueuscatalans del segle XIV que després de passar perla nit de Catalunya: Martí l’Humà, el compromísde Casp, etc, torna a sortir a la llum en les tauleseditades a Portugal (les que va fer servir en Colomper anar a Amèrica) (ell mateix ens ho diu):Diu que és d’una família emigrada del sud deFrança (Catalunya nord). Diu que el seu nom ésZACUT, ZACUTO és la castellanització, com Colomoho és de Colom.Es declara deixeble de jueus dePerpinyà Jacob ben David Yomtob (Bonjorn o

Bondia) i Levi ben Gerson de Banyuls.Colom el va conèixer a Salamanca: ”dióle muchoslivros de astronomía”.

Salamanca, el centre de l’astronomia mundial!,amb una junta d’astrònoms (si és que va existir)enganyada per Colom amb el seu càlcul delperímetre de la terra, de no haver existit Amèricael viatge de Colom fins el Gran Ka era impossible.Els astrònoms portuguesos no van acceptar laseva explicació del perímetre de la Terra més curt(una altre cosa és que Colom pel pre-descobrimentsabés que hi havia terres a una distància navegable,

i conegués la ruta d’anada(amb els alisis de Cap verd)i la ruta de tornada (amb laCorrent del Golf).

Quan a Castella necessiten unastrònom per a definir la “Líneade Tordesillas”, (havent fugitZacut perseguit per laInquisició) van a buscar a unastrònom català, en JacmeFerrer de Blanes, del quesabem que es cartejà ambColom, però fins fa cinquantaanys als llibres castellansapareixia com “el lapidario deBurgos”..., com si no sabéssimque Blanes es troba a pocskm. al nord de Barcelona.

Potser no podrem demostrarque Zacut fos un jueu catalàfugit a Castella, amb les dadesde què disposem (encara quela línia d’investigació quedaoberta), de fet les seves taulesles edita quan ja havia passata Portugal fugint de la

Inquisició del regne d’Aragó, però al menys hemdeixat palès que la seva escola, els seusconeixements i la seva inspiració venen deCatalunya.

Resumint, a Catalunya teníem (especialment desde Pere el Cerimoniós) i eren ben nostres, havent-hi contribuït el jueus catalans d’una forma especial:Instruments de navegació, Cartes de navegacióTaules astronòmiques, i no oblidem la pòlvora ambel salnitre de Collbató. És a dir, Colom va arribaral nou continent amb instruments, cartes i taulescatalanes.Vull afegir una altre asseveració més. Els successorsde Zacuth: Sacrobosco, Regiomontanus (Colomva fer la predicció d’un eclipsi de lluna amb les

11

xpòfol


12

xpòfolseves taules), Galileu, Copèrnic, Kepler, i el mateixNewton quan diu que va pujar “sobre espatlles degegants”, tampoc van partir de zero, van beuredels coneixements d’Alexandria per la via hispano-arabo-jueva (jueus catalans), degut a que la viad’orient va quedar tancada pels turcs el 1451 ambla caiguda de Constantinoble i que quan esrecupera: a mitges, amb la independència deGrècia el 1820, Bulgària, Romania, Balcans ifinalment amb la independència del països àrabsdesprès de la 1ª Guerra Mundial, ja no hi quedavapràcticament cap coneixement desconegut.Europa va aprendre a navegar de llibres catalans.

NOMS PROPISMartí Cortès: El seu “Breve Compendio de la Spheray de la Arte de Navegar” es va traduir a totes lesllengües dels països que navegaven (anglès,holandès, francès).

Pere Medina (valencià segons Arcadi Garcia Sanz)El seu “Arte de Navegar” (Valladolid 1545) es vafer famós a tota Europa. Les edicions 2a (1552)i 3a (1563), amb un text un pel simplificat, vanrebre el nom de “Regimiento de navegación”. Aixòde Valladadolid, el 1545, imprès per Fernández deCòrdova sota Carles I (+1558), no s’ho creuen niells... Perquè Felip II va haver d’enviar JaumeFerrer (jueu valencià) a fer la crítica medició deManila que van haver de falsejar... .

Jaume Ferrer (jueu valencià). Felip II el va enviara Mèxic i Manila (on va morir), per a mesurar lesseves longituds amb un sistema basat en l’anglede la lluna i el sol (va calcular la de Mèxic amb unerror de 400km). La seva medició de Manila vadeixar les Filipines al costat espanyol (mentinttambé), quan de fet són al costat portuguès.Espanya abraçava de 50º W-Atlàntic a 130º E-Pacífic. Filipines i Moluques van de 116º E a 130ºE.

Aquest sistema millorat per Tobia Meyer deGottingen, guanyà un accèssit de 10.000 lliures,al premi del “Board of Longitudes”, conceditfinalment a Harrison pels seus rellotges (genspràctics per cert, el 4t. el va portar Cook a Austràlia)per influència del Príncep de Gales (fanàtic delsrellotges). I que un cop perfeccionat per José deMendoça i Ríos en les seves taules de 1805 el vanfer servir la Royal Navy, L’Armèe, i l’Armada, (perno dir totes les marines) fins 1905, en que enMarconi al creuar l’Atlàntic amb el telègraf vapermetre sincronitzar els rellotges a tot el mónper inexactes que fossin.

Sobre aquest darrer punt vull fer una reflexió iamb ella retre homenatge a l’amic Ricard Jaimeque em va fer costat. Quan vaig estudiartrigonometria esfèrica a Preu vaig voler la respostaa dues preguntes, la 1a “com es troba la latitud?”,la 2a “com es troba la longitud?”. La resposta ala 1a: amb el sextant, em va convèncer, peròtothom em va contestar a la 2a: amb el rellotge.Jo intuïa que es podia fer sense rellotge, em vacostar quasi 15 anys provar-ho, ja que m’ho vannegar: el Dr. de l’observatori Fabra, un enginyerde camins, dos companys astrofísics..., no erasinó el sistema de distàncies llunars de JaumeFerrer de València (per això no vaig parar finsaconseguir un original de la 1a edició de les taulesd’en Mendoça per a demostrar-ho als incrèdulspoc documentats).

Tant s’ha vilipendiat el sistema que, fins i tot enel DVD basat en el llibre de Dava Soebel “Thelongitude” es fa mofa de Maskelyne i altresastrònoms dient “i que fan quan és núvol?”, doncsSra. deixi’m contestar des d’un lloc publicat aInternet, a la nècia pregunta a que ha conduït elseu llibre (que l’ha fet guanyar milions): “el mateixque els que naveguen amb el rellotge : esperar aque marxin els núvols”. La majoria dels defensorsde Harrison pensen que el rellotge és una menad’oracle que et dóna la longitud directament, peròamb el rellotge també cal fer mesures amb elsextant. Per cert, el càlcul de la longitud mitjançantel rellotge va ser proposat per primera vegada perFerran Colom.

En acabar la guerra civil Espanya es va quedarsense els grans cervells, tots eren repúblicans(Julio Rey Pastor marxà a Argentina, Severo Ochoamarxà a USA), per aquest motiu van tenir entreels anys 40 i 50, ensenyants mediocres, fins alpunt que el llibre de geografia de quan tenia 7anys deia que les estacions eren degudes a ladistància de la terra al sol, era estiu quan eren aprop i hivern quan eren lluny. Quan va trucar unNadal, l’Angelina des de Brasil dient que allà eraestiu, ho va desmuntar tot. A nivell universitariva passar el mateix, el sentit comú (el menyscomú dels sentits), o millor dit, aquella intuïcióque ha de posseir tot investigador que se’n senti,no s’ensenya a la universitat. Cert jove llicenciaten filologia em va dir que el grec era una llenguaciríl·lica, un físic amic meu mantenia que ladiferència de durada del vol d’anada London-NewYork i el de tornada era per causa que la terragirava! i els enginyers de camins que van calcularla llosa de la NII li van treure 80 cm de llum (delsostre a la sorra), del que tenia abans 1,20m),resem perquè no baixin dues riuades seguides!.


xpòfol

13

xpòfolEn Boyl, primer vicaride Roma a Amèrica

Per Ernest Vallhonrat

El segon viatge de Cristòfor Colom a les Índies esva dur a terme amb una flota de disset naus ambmés de mil tres-cents passatgers dels quals unstres-cents eren catalans. Entre ells Miquel Ballesterel tarragoní amic de l’Almirall i el frare Bernat Boylde la Vila de Saidí que pertanyia a la diòcesi deLleida i a la arxidiòcesi de Tarragona on va exercirquaranta-cinc anys com a arquebisbe l’aragonèsPedro de Urrea, fins a la seva mort al 1489, tresanys abans de l’arribada de Colom al Nou Món.

Alguns historiadors creuen que Boyl era català,natural de Tarragona, entre ells el genovès PaoloEmilio Taviani qui afirma: “Padre Boyl era nato aTarragona”, en I Viaggi di Colombo (1986), p. 308.Fins i tot el jesuïta Jaume Caresmar (s. XVIII),contundentment, escriu: “Bernard Boyl va néixera Tarragona cap a 1445”. El frare va mantenircorrespondència en llengua catalana i van serfreqüents les seves relacions amb l’arquebisbetarragoní i el rei Ferran qui aquest al seu torn vaser hoste d’Urrea a Tarragona des de 1462 a 1468.La reina mare Juana Enríquez va morir al Palaude la Cambraría de la Catedral de Tarragona el 13de febrer d’aquell últim any sent enterrada alMonestir de Poblet.

La primera noticia que tenim d’en Bernard Boyl ésdel 29 de setembre de 1473, quan figura com asecretari de Pedro Zapata, arxipreste de Darocai home de confiança de Ferran. Tres anys despréscom a secretari del rei és enviat amb Joan deCodony i Andrés López a entrevistar-se a baionaamb els ambaixadors del Rei de França. El 6 demaig d’aquell mateix any, Ferran ja coronat,concedeix el “fidelem secretarium Bernardum Boyl”el rectorat de Maó, a l’illa de Menorca.Boyl, “secretari de dit senyor rei”, està documentatl’any 1480 com a “conduhidor” o “comandantgeneral” de la flota que a les ordres de l’AlmirallVilamarí va reduir la sedició sarda organitzada pelmarqués d’Oristany.

L’historiador Anselm M. Albareda, monjo benedictídel Monestir de Montserrat, admet que potser demanera sobtada i imprevista, cap a l’any 1480Boyl experimenta el desig d’emprendre la vidamística. Va ser ermità de Montserrat però no

monjo. El 15 de maig de 1482 consta com aprevere i superior dels ermitans de Montserrat.De l’estudiós colombí -el recordat i estimat PereCatalà i Roca- en el seu article “Montserrat”, publicaten el llibre Colom i el Món Català (1993), sóninteressants les dades següents: El 13 de novembrede 1486, el rei Ferran, escriu: “estant aquí, aSalamanca, es vingut a mi e a la sereníssimareyna, la meva molt cara i estimada dona, FraBoyl, sacerdot ermita de la muntanya deMontserrat, de part de l’abbat i dels frares della,

el qual ha dit com tenen desig de posar-se enobservança”.

El papa Alexandre VI en 25 de juny li entregaButlla com el seu Vicari en el Nou Món, que dispensaa “ell i els religiosos que amb si portés”, el trencardesdejunis, “per ser aquella terra tal i el camí tanllarg”. Segons Yepes i altres cronistes, el 28 dejuny de 1493 van prendre possessió del monestircatalà catorze monjos procedents de la Congregacióde Sant Benet el Real, de Valladolid. Quan l’Almirallva salpar el 25 de setembre de 1493 del port deCadis en el seu segon viatge a les Índies van anaramb Bernard Boyl dotze religiosos benedictinscastellans nouvinguts al Monestir de Montserrat.


14

xpòfolÉs probable que la trobada del Nou Món fóra unvell projecte forjat pel Gran Navegant súbdit de laCorona d’Aragó, per contactes i relacions ambimportants persones, segons manifesta ell mateixals Reis Catòlics en carta de l’any 1501: “Tractei conversa he tingut amb gent sabia, eclesiàsticsi seglars, llatins i grecs, jueus i moros, i amb moltsd’altres sectes”. Des de la seva arribada a Castella,a primers de 1485, Colom intel·ligentment vaarribar a interessar i convèncer els monarqueshispans i al papat romà els qual van prestar totala seva atenció, ajuda i suport econòmic i eclesiàstica la gran empresa colonitzadora i evangelitzadora.

Com senyala la historiadora porto-riquenya HaydèeE. Reichard de Cancio en el seu llibre Puerta delSol por donde entró el Cristianismo a Boriquen(2009), la flota de disset naus de Cristòfor Colomen aquell segon viatge al Nou Món, abans d’arribara Santo Domingo, la tarda del 17 de 1493 vandesembarcar en una gran badia de la part nord-occidental de la pròxima illa de Boriquen per ferla “aigualida” o aprovisionament del líquid per aconsum i també per a la neteja de les naus. Aquestlloc és avui conegut per Aguadilla, en el lloc delqual es va celebrar la primera missa en terrad’Amèrica.

A Boriquèn es vacel.lebrar la primeramissa a AmèricaPer Ernest Vallhonrat

La historiadora i escriptora porto-riquenya HeydèeE. Reichard de Cancio ha tingut l’amabilitat de fer-nos arribar el seu últim llibre “PUERTA DEL SOLpor donde entró el Cristianismo a América” (2009),que porta un prefaci de Monsenyor Ulises CasianoVargas, bisbe de la nova diòcesi de Mayagüez,Puerto Rico, que va ser instituïda i li va encomanarl’any 1976 sa Santedat Joan Pau II.A fi de transmetre l’herència cultural i religiosa alsfeligresos de la nova diòcesi, el bisbe va encarregara l’il.lustre historiadora de Aguadilla, Puerto Rico,la investigació i realització de l’estudi que va donarper resultat el cos de dita obra.

En el pròleg del llibre, Roberto Fernández Valledor,escriu: “Tota cultura és producte de la constantexperiència històrica i vital del poble. L’esser humà

per consegüent, neix condicionat i enriquit per unadeterminada cultura. A causa d’això, ella és unarealitat històrica i social per a les persones”.

He d’agrair a l’autora que en el primer capítol dela seva obra fa referència al meu llibre “Colónsúbdito de la Corona de Aragón” (2005), en el ques’explica que Hernando diu de l’Almirall: “resavatotes les hores com els eclesiàstics i religiosos”.

També es refereix al Llibre Copiador de CristòforColom o El Manuscrito de Tarragona que a l’any1986 va aparèixer en una llibreria antiquària deTarragona, en el que l’Almirall diu va vorejar l’illapel nord i va desembarcar per la part del seuextrem occidental on “va veure” una aldea i descriuel paisatge, la flora i la fauna de l’illa. En l’actualitataquesta badia és reconeguda com la d’Aguadilla-Aguada, i així ho va determinar l’Acadèmiad’Historiadors de Puerto Rico a finals del segle XX.

Quan l’Almirall va salpar el 25 de setembre de1493 del port de Càdis en el seu segon viatge alNou Món van anar amb el Vicari del papa, l’aragonèsBernardo Boyl i els dotze religiosos benedictinscastellans recent arribats al Monestir de Montserrat.Per la mateixa religiositat i devoció de Colom, escreu que durant els dies 17 i 18 de novembred’aquell any en què les disset naus de l’expediciócolonitzadora i evangelitzadora van estar amarradesa la badia d’Aguadilla se celebrés la primera missaa Amèrica.

Encara que passaria una dècada a establir-se laprimera església a l’illa essent el sacerdot domJuan Fernández de Arévalo, potser un d’aquellsdotze benedictins vallisoletans que van arribaramb Colom, va ser el que va tenir l’honor de serel primer capellà de l’església de la Mare de Déudels Remeis de la Vila de San Germán, segonsexplica al seu llibre la il·lustre historiadora porto-riquenya.

Des de l’arribada a principis del segle XVI delsfrares de Monestir de Montserrat a l’illa delsfrondosos turons, els feligresos porto-riquenys hansentit gran devoció per la Mare de Déu deMontserrat a la què han implorat la seva intercessió.

En els segles següents es van establir a PuertoRico centenars de catalans que van obrir allí casesde comerç, els quals eren devots de la “Moreneta”,patrona de Catalunya, i així la nova diòcesi deMayagüez te per Patrona a la Mare de Déu deMontserrat.


15

xpòfol


Els Pinzón tornen a PalosRosa M. Bosch (lavanguardia.es)

Noves investigacions sobre l'origende Cristòfor Colom descarten lateoria que el navegant partís de Palsd’Empordà en la seva ruta a Amèrica.El Centre d'Estudis Colombinsdemostra que Colom no era elbarceloní Joan Colom Bertran.

Mentre el genetista José Antonio Lorente no puguideterminar l'origen de Colom, les indagacions delsdefensors de la catalanitat del navegant segueixenaportant noves dades. Dos documents de l'ArxiuHistòric de Protocols de Barcelona (AHPB) analitzatsper Francesc Albardaner, del Centre d'EstudisColombins de Barcelona (CEC), descarten la teoriaque darrere de l’identitat de l'almirall s’oculti elpatrici barceloní Joan Colom Bertran, tesi defensadaper un sector que reivindica el Colom català.Altres escrits també refuten la presumpció que elsgermans Pinzón fossin de Pals d'Empordà i salpessindes d'aquest port de l'Empordà rumb a Amèrica.

Un d'aquests documents, amb data de 13 setembrede 1477, cita que en Joan Colom Bertran ja eramort en aquesta data, quinze anys abans queColom arribés a Amèrica. El CEC sempre hasostingut que Joan Colom Bertran no podia ser elnavegant, i ara Albardaner remarca que “quedaràprovat d'acord amb aquest i altres manuscrits. Elpersonatge que encaixa en el perfil històric, segonsel parer de Albardaner, es un altre Joan Colomcatalà, "nascut el 1441 o 1442, que va ser nomenatPROEL de la galera de Barcelona el 1455 alcomandament del patró Ramon Guerau".

"Del navegant sabem que escrivia i parlava encatalà, que el seu català estava influenciat pelcatalà oriental, que era noble, que el 1472 eracorsari" relata Albardaner, conscient que l'origende l'almirall només es determinarà si les anàlisisgenètiques de Lorente arriben algun dia a bonport. Albardaner va presentar les últimes troballesdel Centre d'Estudis Colombins dimarts passat enuna conferència a Òmnium Cultural de Barcelona.Un altre dels punts que van centrar la sevaintervenció és el port de partida de la primeraexpedició a Amèrica: Palos de la Frontera, tal comsosté la història oficial, i no Pals d'Empordà comha suggerit algun autor. La catalanització de Palosen la forma de Pals en un escrit de 1477 recollit

per la historiadora Núria Coll a la revista HispaniaX, el 1950, va donar peu a l'equívoc. En aquesttext Coll demostrava que Vicente Yañez Pinzón,company de Colom en el viatge del descobriment,va saquejar a la Mediterrània vaixells carregatsamb llana i mantes, propietat del comerciant MateuCapell. Aquest acte de pirateria va portar a lesautoritats de Barcelona a protestar davant el Reide Castella, Ferran el Catòlic, a través d'un escriten català en què es referien a Pinzón com "VicensAnes Pinson de la Vila de Pals". Aquest Pinzón,explica Albardaner, no té res a veure amb unportuguès Vicente Eanes, que va residir a Palsd'Empordà en aquesta època.

Albardaner ha recuperat un document de l'AHPB,de 27 de febrer de 1477, en què, igual que en unaltre de l'Arxiu General de Simancas, de 18 degener de 1480, parla de Vicentio Anes Pinzon, dela vila de Palos, com patró d'una de les caravel.lesdels pirates.

En el segon document, al costat de Vicente YáñezPinzón es cita al seu germà, Martín Alonso Pinzón,com veïns de Palos. De fet, Nito Verdera - un altredels defensors de la catalanitat de Colom - vatranscriure aquest escrit en el qual es parla de lesaventures dels germans Pinzón en el seu llibre Laverdad de un nacimiento, Colón ibicenco. (EditorialKaydeda, 1988).

Joan Colom Bertran:difunt abans del dia 13de setembre de 1477Per Francesc Albardaner Llorens

La importància de l’Arxiu Històric deProtocols de Barcelona.

Malgrat que algun consoci nostre ha expressatpúblicament el seu sentiment personal de que hemarribat a un punt i final en el buidatge dels fonsdocumentals dels nostres arxius més propers,sobretot els de Barcelona, nosaltres consideremque potser la situació no és ben bé aquesta, jaque darrerament hem aconseguit rescatar algundocument força interessant, tot i que li hem dereconèixer al Sr. Navarro, que no es tracta dedocuments directament relacionats amb eldescobridor del Nou Món. Les troballes mésimportants les hem trobat, un cop més, en l’ArxiuHistòric de Protocols de Barcelona, arxiucompletíssim en documentació referent als seglesXV i XVI, que és el període que més ens potinteressar.

16

xpòfol


Malgrat que aquest arxiu ha estat buidat nombrosesvegades per diversos historiadors com els directorstècnics Sr. Madurell i Sr. Carreras Valls, o els eruditsEnric Mitjana de les Doblas i Teresa Baqué, no peraixò hem de donar forçosament per esgotadaaquesta font documental tan important. Altreshistoriadores molt importants a casa nostra, comla Sra. Maria Teresa Ferrer i Mallol o la Sra. NúriaColl i Julià, han tret un profit extraordinari en lesseves recerques d’aquest arxiu, a tall d’exemple.

Darrerament ha tornat a sortir a la llum públicauna “llegenda urbana” existent sobre aquest arxiu,com és la possible existència d’uns poders deDiego Colón, fill del descobridor, fets a un mercaderde Sevilla, per tal de que podés vendre unes casespropietat del seu pare, Cristòfor Colom, situadesa Barcelona (o a algun altre indret de Catalunya).La confirmació de la suposada troballa d’aquestdocument pel diari AVUI digital, va desfermar unasèrie de corre-cuites per ensenyar a la premsaaquestes cases de Colom a Barcelona per partd’alguns estudiosos de la possible catalanitat deColom. Entre els grups més exaltats i, alhora, mésirresponsables, varen córrer e-mails que deien.“No, si al final encara tindrem raó!” a tall d’exemple.No és així Sra. Pilar Montoliu?. Doncs no, ningúva tenir raó, ja que la notícia va resultar ser falsa,doncs ningú havia trobat aquest document tantcobejat i que, segurament , podria demostrar deforma fefaent la catalanitat de Colom i fins i totel seu origen barceloní. El diari AVUI, amb unamanca de professionalitat extraordinària, no vadonar cap nota de rectificació alertant de l’errorcomès.

L’origen de la llegenda o realitat de l’existènciad’aquest important document surt de les repetidesdeclaracions que ha fet periòdicament el Sr. JosepMaria Sans i Travé, actualment director de l’ArxiuNacional de Catalunya, i bon coneixedor de l’ArxiuHistòric de Protocols, ja que en va ser el seudirector durant molts anys. No serem nosaltresqui posarem en dubte la paraula d’un professionalde la categoria del Sr. Sans, i, per tant, sempreens quedarà el dubte de si efectivament existeixaquesta procura de Diego Colón enterrada entrela quantitat ingent de documents preservats dinsde tan venerable institució. Per tant l’AHPB encaramereix ser considerat com una possible font dedocuments interessants per la causa de lacatalanitat de Colom.

SEPARAR EL GRA DE LA PALLA

Sembla mentida la quantitat de bestieses ques’arriben a publicar al voltant de la figura deCristòfor Colom contínuament. Si aquesta setmana

ens arribava la notícia de que Hollywood s’interessaen fer una pel·lícula sobre la teoria d’un Colomgallec, a Mallorca continuen organitzant“simposiums internacionals” per convèncer-nosde que Colom fou fill del Príncep de Viana, o laMarisa Azuara troba qui li paga un documentalsobre el seu Colom sardo-aragonès. Tot això creauna confusió extraordinària, que anorrea tot intentcientífic d’aclarir la veritat de la vida del descobridor.

Nosaltres hem decidit continuar les nostresrecerques als arxius de mitja Europa sense teniren compte aquestes cortines de fum de la guerrillapseudo-històrica, que certament molesten idesprestigien la teoria de la catalanitat de Colom.No volem, ni podem, perdre el temps, desmentinttotes aquelles falses afirmacions o fabulacions detant afeccionat indocumentat.

Avui, però, farem una petita excepció, al presentarun nou document, que demostra de maneraincontestable que la teoria que proposa a JoanColom i Bertran com al vertader descobridor delNou Món amb el conegut nom de Cristòfor Colomés una pura fabulació, un engany o, més ben dit,un parany en el que malauradament hi cauenpersones honestes que, com més patriotes icatalanistes, més perseveren en el error.

En realitat no era necessari aportar cap noudocument als ja coneguts, per convèncer aqualsevulla ment racional i amb sentit comú, quel’identificació proposada en el llibre “Colom, Príncepde Catalunya” és impossible. Però ja que de maneracasual hem pogut trobar aquest nou document,que encara acota més la vida de Joan Colom iBertran, us posem a continuació el llistat delsquatre documents, que demostren de formadefinitiva la falsedat d’aital teoria:

13 de setembre del 1477: Anton Palomeres207/12 – Manuale Decimum 1476-1477“Ego Jacobus Columbi filius honorabilis JohannisColumbi, quondam, mylitis in Civitate barchinonedomiciliati, heresquem universalis dicti quondampatris mei ,cum testamentum quod fecit et ordinavitin posse discretum Nicolai de Mediona notariuspublicus Barchinone die 26 mensis Januarii annoa nativitate dominus 1469, de crastina constituoet ordino vobis venerabilis francisci Johannesfuster, mercator cives dicte civitates....

2 d’agost de 1484 : Document d’Antoni Soler iParellada . Publicat al Butlletí N. 37

4 de gener del 1487: AHPB – Notari Pere Triter“Testament de Anna, qui fuit serva hon. Joan

17

xpòfol


Colom, quondam, milite, nunc libera et alforra etven. Religiosa Caterina Coloma, monialis dictemonasterii de Valldonzella, sorores dicti JacobiColom,......

18 de març del 1488 : Sentència de 18 de Marçdel 1488, promulgada per l’infant Enric, lloctinentgeneral, el cavaller Lluís Colom i el donzell JaumeColom, fill de Joan Colom, germà de Lluís, forencondemnats al pagament de 12 lliures anuals apartir de l’any 1464, per raó de dotze aniversarisinstituïts per Guillem Colom, avi de Lluïs en elmonestir de Sant Vicenç i en l’església parroquialde Sant Miquel de Cardona.

Per tot això queda demostrat que Joan Colom iBertran va morir abans del dia 13 de setembre del’any 1477. Proposem, per tant, per aquestimportant personatge de la nostra història, enbase a l’esmentat nou document i al registre dela seva tonsura, un parèntesi de vida aproximatentre 1415 i 1477. Si algú pot presentar dadesmés exactes li estarem ben agraïts si les exposa.I, aprofitem també aquesta ocasió per pregar quetots aquells que continuen difonent que Colom vadescobrir Amèrica al voltant dels 78 anys parin defer el pallús.

RETRAT ROBOT DEL COLOM CATALÀ

Sense ànim de molestar ni de donar lliçons a ningú,i en un acte de sinceritat complet, volem exposarles dades que fem servir actualment per poderidentificar la vertadera personalitat de Colom:1 : Data de Naixement: Al voltant dels anys 1441o 1442.2 : Estudis. En una escola d’una catedral catalanaen el període 1451-1455.(Barcelona, Girona,Elna,etc.) Tonsura als 10 anys aproximadament.Període d’anys estudiats = 4 anys.3 : Entrada a la vida marinera: Cap als anys 1455o 1456. El Joan Colom que entra com a “proher”el dia 30 de Juny del 1455 en la galera de laGuàrdia de Barcelona, podria ser perfectament elnostre home. (Llibre d’acordaments. AHCB)4 : Acceptem el seu servei al Rei “Reynel” d’Anjoucom a capità de nau en la persecució de laFerrandina l’any 1472 als 31 anys, aproximadament.5 : Entra al servei de Guillem de Casenove Coullonl’any 1473 i fa el seu traspàs del Mediterrani(Marsella) a l’Atlàntic (Honfleur): pren part a labatalla naval d’Alacant del setembre del 1473 als32 anys.6 : Participa en la batalla del Cap de Sant Vicensde mitjans d’agost de l’any 1476, com a membrede la armada franco-portuguesa als 35 anys.7 : Casa a Portugal l’any 1479, o poc després,

als 38 anys (segones núpcies?)8 : Descobreix Amèrica als 50-51 anys.9 : És arrestat l’any 1500 als 59 anys.10 : Mor l’any 1506 als 65 anys.

Només volem acabar aquesta curta apuntaciósol·licitant honestedat, rigor i treball, molt treballals arxius històrics, a tots aquells que vulguin feraportacions vàlides en la nostra lluita per esbrinarl’autèntica personalitat del descobridor del NouMón. Gràcies.

NURIA COLL I JULIÀ :Hispania X (1950) Pàg. 596 (Revista española dehistoria)AHCB, Letres Closes, 1477-1479,17 v. Lloc i data:Barcelona, 1 de Març del 1477Al potentíssimo y vituosíssimo lo senyor Rey deCastella, de León, de Sicilia, de Portogal ePrimogènit d’Aragó.Potentíssimo e virtuosíssimo Senyor: en la plagede aquesta vostra ciutat són arribades tres calaverasarmades; de la una diu ésser senyor Ferran d’AriesSayavedra, de la altre Pero Vascas de Sayavedrae de la terça Gonsalbo de Struyaga, e los patronsse dien Diego de Mora, de Civilla, Joan RodriguesStoriano, de Civilla, e Vicens Anes Pinson, de lavila de Pals. E per quant dits senyors e patronssón vassalls e súbdits de la Serenitat Vostra, enaquesta vostra ciutat e encara en tots los lochsde la costa de aquest vostre Principat són statsavituallats e tractats com a jermans...... . . . . .han robades quantas fustes hantrobades,.........potant-se’n violentment lurs robese mercaderies, e signantment, trobant als Alfachsun balener d’en Galceran Andreu, per força li hanlevades e robades vint sachas de lanes e una balade flassades qui sus dit balener eren carregadesdel honorable En Mateu Capell, mecader d’aquestavostra ciutat, home molt virtuós, etc........De la sereníssima Senyoria Vostra humils servidors,los conselles de Barchinona.

18

xpòfol


FRANCESC ALBARDANERAHPB: Notari Lluis Jorba (238/12)Barcelona, 27 de febrer del 1477

“Noverint universi Quod Ego Matheus Capellmercator civis Barchinone ex certa sciencia confirmoet ordino vobis magnificum Alvero de Nave militem,Consiliarium et capitaneum generalem Classismaris serenissimi et potentissimi domini RegisCastelle licet absentem tanquam presentemprocuratorem meum certum et specialem ac etiamad subscripta generalem itaque especialitasgeneralitati non deroget nec e contra videlicet adpetendum exhigendum recipiendum recuperandumet havendum pro me et in nomine meo a Diegode Mora Johannes Rodriguez Storiano, civitatesCiville, Vicentio Anes Pinson ville de Palos patroniscalavera/ fferdinandi daries Sayavedra mariscal;Petri Vasques de Sayavedra / et Gondissalvus deStuniyega/ dominorum ipsarum calaverarun,compianonis et dominacionis dicti domini RegisCastelle et ab propis dominis ac ab aliis etiampersonis indetentis seu obligatis et bonis ipsorumomnes illas Saquas lanorum et alias res et mercesque per ipsos manu armati michi depredate fueruntin portu dels Alfachs Dertuse principatus Cathaloniea balanario Galcerandi Andreu qui illich pro memercabat de lanis et inde apoca vel apocas......etc.... ac Barchinone XXVII die mensis ffebruari annoa nativitati Domine MCCCCLXXVIISignum Mathei Capell predictum hec laudo etfirmo.

NITO VERDERAPublicat a “La verdad de un nacimiento, Colónibicenco”. 1988. (transcripció a pàg. 228-230,i reproducció document a pàg. 241-243)Arxiu de SimancasToledo, 18 de gener de 1480

Los Reyes Católicos encomiendan a Diego deMerlo, su Asistente en Sevilla, que haga justiciay dicte sentencia en el pleito surgido entreBernardo Galamó, Gaspar Brondo, JuanMartínez y otros vecinos de Ibiza, por unaparte, y Martín Alfonso Pinzón y Vicente Yañez,vecinos de Palos, por la otra, a causa queéstos, en 1479, abordaron a los primeros enel mar, quitándoles su mercancía de trigo yotras cosas que transportaban, que quedaronembargadas en Palos.“Dada en la mi noble çibdad de Toledo, a diese ocho dias del mes de enero, anno delnasçimiemto de nuestro Sennor Ihesu Christode mill e quatroçientos e ochenta annos”.


xpòfol

La teoria de Pedro Madrugacom Colom no té basehistòrica o documentalMS. Regueiro (elfarodevigo.es)

S'ha de desmuntar el mite queenvolta els Soutomaior de violents,gairebé traïdors

"A casa de Soutomaior” (1142-1532) és el títol del'obra que va presentar ahir en el sisè edifici delMuseu l'historiador Suso Vila, un treball que és,segons explica l'autor,"una aproximació a la casade Soutomaior des d'un punt de vistainterdisciplinari, des de la història però també desde l'economia, la història social o de les mentalitatsi fins i tot la seva relació amb la mort i aquestsentit dels integrants de la casa de deixar algunacosa per a la posteritat ".

Quan apareix en la història de Galícia la casa deSoutomaior?La casa de Soutomaior apareix sobretot en el segleXII i el rellevant és que ja en aquest moment apareixencom a senyors del territori, en aquest cas el territoriassociat al castell situat al municipi de Soutomaior.El fet que apareguin com senyors en aquell momentja dóna una idea de la seva importància superior agran part de la petita noblesa que existia en aquellmoment i que no tenia aquest gran patrimoni queja els constava als Soutomaior.

A partir d'aquests moments inicials quina influènciatindrà la família a l'edat mitjana de Galícia?La casa de Soutomaior va comptar amb moltainfluència en la política gallega medieval, sobretotseran importants per als propis monarques lleonesosi castellans que els tindran sempre al seu costat, elsSoutomaior influiran de fet moltíssim en la políticade el seu moment, sobretot en els segles XIV i XV.

En paral.lel a la seva influència política està l'artísticaquin va ser en aquest cas el paper d'aquest llinatge?Aquest aspecte és realment molt important perquèla casa de Soutomaior va aportar alguna cosaimportant: completar el panorama de l'esculturafunerària a Galícia, un aspecte realment moltinteressant i que habitualment es deixa de bandaperò reflecteix exhaustivament la mentalitat de lacasa noble, aquí és on es concentra l'activitat artísticade la casa noble, en l'escultura funerària, de lestombes. I a majors hi ha els patrocinis sobre esglésiesi altres que els Soutomaior van posar en marxa, unbon exemple d'aquests mecenatges és la capçaleradel convent de Santa Clara a Pontevedra, patrocinadaper la casa de Soutomaior tant de forma directa,amb aportacions de diners, com indirectament jaque l'abadessa en el moment de construcció de lacapçalera era una Soutomaior.

A més de les ruïnes del convent de Sant Domingoa Pontevedra, on es poden trobar avui les esculturesfuneràries promogudes pels Soutomaior?A les ruïnes de Sant Domènec però també a SantoDomingo de Tui, a la catedral de Tui també existeixeni després ja desaparegudes les que existien al monestirde Melo i en algun altre lloc, però realment és aPontevedra i a Tui on es concentra aquest llegatartístic, aquest patrocini que resumeix bé les principalsaccions en el polític, cultural, etc dels integrants dela família durant l'edat mitjana.

Si algun personatge d'aquesta família de l'edatmitjana gallec destaca és la de Pedro Madrugaquant hi ha de llegenda i de realitat en tot el ques'ha escrit d'ell?Pedro Madruga és una figura molt transformada,sobretot pel període romàntic. El Romanticisme(teories del segle XIX que en realitat es prolonguenfins avui) presenta a Pedro Madruga fora del seucontext històric i de les circumstàncies que li van

L’escut d’armes d’enFerran Colom EnriquezPer Miquel Manubens

Al web de la Societat Catalana de Genealogia,Heràldica, Sigil·lografia, Vexil·lologia i Nobiliària ( http://www.scgenealogia.org/index.htm) podem llegir: Ésmolt estesa la creença que tothom que porta unmateix cognom pertany a una mateixa família ollinatge. Aquesta opinió generalitzada no té, però,cap fonament. Pel que fa a l’heràldica, la cosa éssemblant. L’adquisició d’un escut d’armes és unfet referible a una sola persona. Aquesta i els seusdescendents -homes i dones- per línia masculinasón els únics, en principi, que poden emprar-lo.Per aquesta raó diem els heraldistes que no hi haescuts de cognoms sinó escuts de llinatges o defamílies. Per tant:- No existeixen escuts de "cognoms".- Els escuts pertanyen a llinatges, gairebé semprenobles, la qual cosa explica que siguin més aviatpocs.- No tothom té escut d’armes. La majoria dellinatges no en tenen ni n’han tingut mai.- Fins i tot pot passar que dins d’un mateix llinatge,una part de la família sigui noble (els descendentsd’una persona ennoblida) i una altra no.

-No es pot utilitzar l’escutd’un altre. Fins no fa gairesa ixò era un de l ic tecomparable a l’ús d’unaidentitat aliena. Ara,demostra més av iatpuerilitat i un interèssuperficial per la històriade la nostra família, per lanostra identitat: quelcomimperdonable, en especialper a les persones cultes.

Bé, doncs, mirem aral’escut que dibuixà en

Ferran Colom, fill de l’Almirall al seu testament.


xpòfoltocar en el seu moment, per això jo en aquesta obratracto de desmitificar moltes d'aquestes històries ques’ han comptat al voltant d'ell i moltes de les qualsen realitat formaven part del caràcter i la mentalitatde la pròpia família, del seu llinatge.

Quina és llavors la veritable història d'aquest senyordel castell de Soutomaior?És l'hereu de la casa en un moment històric moltconcret, la guerra “irmandiña”, que hereta del seugermà mitjà. Són unes circumstàncies històriquesmolt especials per a aquesta casa, que està veientcom tots els seus territoris estan amenaçats perl'avanç “Irmandiño” i el que ell va a buscar és recuperarel poder i els territoris que li havia deixat el seugermà. Després enllaçarà la guerra nobiliària a Galíciaamb la guerra de successió a la corona espanyola iper tant la imatge que tenim de Pedro Madruga ésuna imatge distorsionada, provocada sobretot perfets bèl.lics que no ens han deixat contemplar elPedro Madruga en un període de pau prou duradorper veure l'home polític, el que ens ha arribat nomésés l'home guerrer brillant, i no el cavaller renaixentista,més que un cavaller medieval.

És inevitable preguntar per la teoria que identificaPedro Madruga amb l'almirall Cristòfor Colom.Segons aquest corrent, tots dos serien la mateixapersona ...La teoria de Pedro Madruga com Colom no té captipus de base històrica o documental. El que sabemamb certesa és que Pedro Madruga va morir el 1486,ho sabem tant per la seva principal cronista com pelsseus contemporanis, era un personatge àmpliamentconegut, havia estat moltíssim a la cort, era enemicd'Isabel la Catòlica, a la qual no agradava res perquèMadruga en la guerra de successió havia donat suporta Joana i per tant aquesta situació és prou clara comper a rebutjar qualsevol relació entre Pedro Madrugai Colom. Madruga era massa conegut per la pròpianoblesa castellana (de fet mor a Alba de Tormes quanva a parlar amb el seu amic el comte d'Alba) i janomés per aquests dos fets la teoria flaquejaria. Ia més hi ha tot un seguit de documents que descartentotalment aquesta relació per la presència eclesiàsticade Pedro Madruga, per la seva existència aquí i perres la relació amb el mar que sí que tenia Colom.

Insisteix que si hi ha una llegenda dels Soutomaiors'ha de descartar és l'associació amb la guerra ila violència, mentre s'oblida la seva lleialtat ...Una cosa sobre el que cal cridar l'atenció és la lleialtat,efectivament cal desmuntar aquest mite que envoltaels Soutomaior de violents, gairebé traïdors o dels quecalia desconfiar, quan de la documentació que aporto ide l'anàlisi que cal realitzar el que es dedueix és la sevalleialtat, és el que la caracteritza, fonamentalment alsmonarques castellans perquè forma part de la pròpiavida del llinatge, una actuació que li va suposar èxits.


És conegut que en Colom tenia escut propi,concretament coneixem de l’existència de tresdiferents, el d’abans del "soliades llevar" perdeducció, el del decret reial, i l’ampliat per DídacColom a la portada del Llibre dels Privilegis dipositatal Museu del Mar de Gènova. Està datat entre el5 de gener i el 14 de març de 1502.

En que s’assemblen? Vist així en blanc i negremolts han vist 3 quarters copiats del escut delpare (induïts sens dubte pel lema exterior), peròsi observem la forma del llençol inferior, això nove d’en Colom sinó dels Enriquez. Però no havíemquedat que la mare d’en Ferran era una pobretanoia de Còrdova?, per tant sense cap dret a escut.Com es dons que aquesta pobreta noia te lesarmes dels Almiralls de Castella. Teniu algun dubte?Dons torneu a rellegir el text inicial, i continuem:

Beatriu Enriquez de Arana, era segons elshistoriadors, filla de Pedro de Torquemada i AnaNuñez de Arana. Quedà orfe molt petita i residiaamb la seva tia Mayor Enriquez a Santa Maria deTrasierra (Granada). ( Rafael Ramírez de Arellano,Datos nuevos referentes a Beatriz Enríquez deArana y los Aranas de Córdoba). Tingué el fill d’enColom, Ferran, el 15 d’agost de 1488 a Còrdova.El 24 de maig de 1493 l'Almirall ordena al seu fillDiego que li passi una pensió de 10000 morabatinsl’any.

En el testament de Cristòfor Colom aquest reclamaal seu hereu Diego que no descuidi a Beatriu, "'pera que pugui viure com a persona amb la que tinctant càrrec. I això es faci per descàrrec de la mevaconsciència, perquè això pesa molt per la mevaànima. La raó d’això no es lícit d’escriure-ho ací..."Veiem ara els escuts Torquemada i Arana:

Escut Torquemada Escut Arana

Res a veure, excepte la bola del món de la queparlarem més tard. Això el que certifica és que lamare d’Hernando no era Torquemada ni Arana,sinó Enríquez, perquè els escuts no s’hereten dela tia materna. Així, doncs, l’escut d’en Ferran

Colom es composa de: castell i lleó Enriquez, unesilles en un llençol que representen el Virregnat delseu pare (sense afegir la Terra Ferma que Dídacafegeix el 1502), i una bola del món coronadaamb una creu. Aquesta bola del mon l’hem trobata dos llocs. La trobem al cap de l’escut Torquemadavist mes amunt, i la trobem també en l’escut deMont-ras d’Empordà.

Escut de Mont-ras

Hi ha qui ha volgut veure en el Terrarubra ambque suposadament Bartomeu Colom va signar unmapamundi fet a Anglaterra per a Enric VIII, citatper Ferran a la seva Historiae però mai vist, latraducció llatina del cognom català Montrós, peròl’escut d’armes dels Mont-ros es una muntanyacoronada amb una rosa.

Però que també estigui al escut Torquemada ensdeixa en dubte. Haurem de continuar cercant. Elfet que Beatriu Enríquez fos una Enríquez nodemostra ni que fos filla de l'Almirall de Castellani que fos germana de la reina Joana d'Aragó, jaque els Enríquez eren molt prolífics. (veurehttp://es.wikipedia.org/wiki/Casa_de_Enríquez). Nomésdemostra que descendia del primer Enríquez,l’Infant Fadrique de Castella.

NOTA: Apart del de Mont-ràs, hi ha alguns municipismés també amb la bola del mon al seu escut. Elsignificat del simbol, apart del seu significat depoder imperial o reial, és l’atribut que representael Crist Salvador, i com a tal figura en els escutsde municipis que tenen Sant Salvador com a patró:http://ca.wikipedia.org/wiki/Albat%C3%A0rrec Albatàrrec(Segrià)http://ca.wikipedia.org/wiki/Montoliu_de_Lleida Montoliu deLleida (Segrià)http://ca.wikipedia.org/wiki/Golm%C3%A9s Golmés (Plad’Urgell)http://ca.wikipedia.org/wiki/Granyanella Granyanella (Segarra)http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Salvador_de_Guardiola SantSalvador de Guardiola (Bages)http://ca.wikipedia.org/wiki/Monistrol_de_Montserrat Monistrol deMontserrat (Bages)http://ca.wikipedia.org/wiki/Montmajor Montmajor (Berguedà)http://ca.wikipedia.org/wiki/Poliny%C3%A0 Polinyà del Vallès(Vallès Occidental)

xpòfol

El tresor més desconegutJosé Ángel Montañés (elpais.es)

Una restauració integral tornarà elseu esplendor al monestir gòtic deSant Jeroni de la Murtra, a Badalona

La restauradora Marta Rebora dóna els últimsretocs a les pintures d'un dels arcs gòtics delclaustre del monestir de Sant Jeroni de la Murtra,a Badalona. Ha passat tres mesos eliminant lescapes grises que durant segles han ocultat lespintures originals del segle XV , que han conservatles seves vius colors. El silenci en el qual harealitzat aquest treball de precisió només s'ha vistinterromput per la campana d'un rellotge que cada15 minuts recorda que el temps tampoc s'aturaen aquesta zona aïllada de la serra de la Marinaon creixen pins, roures, alzines i murtes com elque hi ha en un dels vores del claustre i que vadonar nom al monestir. "A Sant Jeroni hi ha unaatmosfera màgica; sembla que sempre estanvigilant-te", assegura aquesta jove italiana des dedalt d'una bastida mentre assenyala amb el seupinzell dues escultures de pedra que semblentreure el cap des de la base dels arcs. Són els ReisCatòlics, Isabel i Fernando, que van pagar laconstrucció d'aquests arcs en el segle XV", assegura.

No són les úniques figures. En els arcs del claustrees conserven més de 60 escultures de monjos,mercaders i persones vinculades al monestir. "Ésuna galeria de retrats en pedra del segle XV, entreells dos que representen a Cristòfor Colom, queva passar per aquí després del seu primer viatgea Amèrica", explica Jaume Aymar, responsabled'Amics de Sant Jeroni de la Murtra, l'associacióque ha finançat els 7.500 euros necessaris perpagar la restauració de l'arc i tots els treballsrealitzats fins ara. Aquest any, coincidint amb lacapitalitat cultural de Badalona, l'Ajuntament dela ciutat ha encarregat un pla director que permetràabordar les necessitats del monestir i realitzar unarestauració integral del conjunt. "Serà una anàliside l'estat de conservació de l'edifici i de la sevasituació jurídica, i marcarà un full de ruta perrehabilitar", assegura l'alcalde, Jordi Serra. "Ambell coneixerem les prioritats i podrem buscarfinançament, ja que el projecte sobrepassa lespossibilitats de Badalona", subratlla el regidor deCultura, Mateu Charmeta.

A Badalona molts coneixen Sant Jeroni i l'inclouenen les seves rutes pels voltants de la ciutat. Al

març, el monestir va resultar vencedor d'unaenquesta en què els ciutadans van votar quin erael tresor més preuat de Badalona, marcantdiferència respecte a les ruïnes romans de Baetulo."Aquí som conscients que tenim una joia gòtica,però fora d'aquesta ciutat és un autènticdesconegut, és el moment de canviar i potenciar",diu Charmeta.

Mentre el pla director comença a aplicar, Amics dela Murtra, que des de 1981, a més de conservarl'edifici, gestiona una hostatgeria successora deles dues que tenien els monjos jerònims fins a laseva expulsió el 1835, té clar quines són lesnecessitats més urgents: "restaurar la torre de

defensa, l'absis de l'església i algunes cobertesque estan en mal estat", explica Aymar. "Aviatcomençaran els treballs en la resta dels arcs dela galeria dels Reis Catòlics i la restauració d'unade les capelles de l'església", assenyala aquesthistoriador, que a més és sacerdot en duesparròquies de Badalona.

Sant Jeroni és Monument Historicoartístic d'InterèsNacional des de 1975."Els treballs que s'estanrealitzant són correctes i és una forma d'avançari de fer pedagogia, ja que poden servir per mostrarles seves possibilitats", indica Charmeta.

A la recerca d'un lloc en la història: JoanII, els Reis Catòlics, Carles I i Felip IIvan dormir al convent

Corria la Setmana Santa de 1493 i els Reis Catòlicspassaven una temporada al monestir de SantJeroni, després de l'atemptat que Ferran acabavade patir a Barcelona a mans del regicida Joan deCanyamars. En aquesta data, els reis van rebrea Colom després de tornar del seu primer viatge

22

amèrica


a Amèrica. No s'ha pogut establir amb seguretatel lloc de la rebuda, però molts autors sostenenque va ser en aquest monestir de Badalona. "Hiha una cosa segura, i és que el 50% si estavaaquí", explica Aymar referint-se als reis, i defensaaquest lloc per la trobada enfront d'altres possiblesllocs, com el Saló del Tinell.

Sant Jeroni va ser fundat l'any 1416 pel mercaderbarceloní Bertran Nicolau. Els reis Joan II, Isabeli Ferran, Carles I i Felip I van estar allotjats almonestir i van deixar empremta pagant algunesde les obres de construcció del conjunt. Joan IIva costejar el refectori on els monjos menjavenentre pregàries, tal com s'afirma en una inscripcióal sostre - Rex Ioannes em fecit -que va aparèixeren els treballs de restauració de 1993 i quereinauguraren altres reis, Joan Carles I i Sofia,coincidint amb els 500 anys de l'arribada de Coloma Amèrica. Algunes de les cel.les i el cor del'església, avui desaparegut, van ser subvencionatsper Carles I, que apareix reproduït en un delscapitells (amb el seu peculiar prognatisme) i enuna pintura amb la seva dona, Isabel de Portugal,i el seu fill Felip I va fer construir la torre prioral,un enorme edifici de vuit plantes on els monjoses refugiaven en cas d'amenaça pirata i els mursde tres metres de gruix segueixen impressionantper la seva solidesa. Antoni Viñas, el notari queva introduir la lletra cortesana a Catalunya, vapagar les quatre cantonades del claustre, i dos

religiosos vinculats a Sant Jeroni de la Murtra vanser el conseller reial Pere Benejam i Ramon Paner,el primer cronista del descobriment que va descriurela cultura Taina que va trobar Colom en arribar aAmèrica.

"A Catalunya s'han privilegiat unes èpoqueshistòriques i l'art que van produir, com la delscomtats reials, l'expansió per la Mediterrània, l'artromànic i gòtic, però l'època dels Trastàmares, elsÀustries i els Borbons ha passat a un segon pla,i el seu art també", assegura Jaume Aymar. "Aaquest monestir se l'ha vinculat al 'espanyol', quanen realitat el 90% dels monjos i priors van sercatalans, cosa que no ha passat en el deMontserrat", explica el sacerdot. "La llegenda negradels Reis Catòlics ha pesat molt, però cal revisarla història, ha de ser més objectiva", afirma.Aymar, convençut que el context català i aquestmonestir tenir un paper destacat en els primersviatges al continent americà, assegura que "fanfalta més estudis que duguin a Sant Jeroni a trobarel seu lloc en la història". Pel que fa a la restauracióque s'efectuarà en els propers anys, el sacerdotés contrari a "algunes rehabilitacions contrastadesque s'han realitzat a Catalunya i que han acabattransformant els edificis". Ell defensa que laintervenció ha de ser "molt pensada, dialogadaamb l'edifici perquè el respecti, i sobretot quepermeti conservar el silenci que aquí es respira,l'autèntic tresor d'aquest lloc".

23

amèrica


Com seria la cuina si nohaguésim descobertAmèricaAda Parellada (lavanguardia.es)

Imaginem com seria la nostra cuina tradicional sino haguessin arribat els aliments del Nou Món,com el tomàquet, les mongetes, els pebrots, lapatata, el blat de moro o el cacau. Els nous alimentsvan eliminar alguns locals, com els naps. El colordels plats va passar de blanc i torrat a vermell igranatós.

Si preguntéssim quins són els plats que millorrepresenten les diferents cuines d'Espanya és mésque probable que el resultat fora: la truita depatates, l’empanada gallega, la fabada asturiana,el gaspatxo i la botifarra amb mongetes, entrealtres. I si féssim triar entre la cuina tradicional ila moderna, serien molts els consumidors quepreferirien la primera amb l’argument que és lade tota la vida, elaborada amb els productesautòctons del país. És el que té tot el que éstradicional, que no permet rebatre, argumentar niraonar el qualificatiu. Allò que és tradicional ésintocable.

És lícit que defensem la cuina de tota la vida aultrança, però hem de saber que el que estemmenjant no és de tota la vida, sinó que té un inicidocumentat i ben delimitat. És a dir, que els nostresavantpassats de Cromagnon no menjaven taronges,ni arròs amb safrà, ni tan sols patates - encaraque ens semblin molt primitives -, perquè la nostracuina tradicional és un compendi de múltiplesinfluències de les diferents cultures que ens hanvisitat i dels llargs viatges que van realitzar elsaventurers descobridors.

Tot va començar amb els romans, la influència vaser fonamental en l’alimentació mediterrània: lavinya i l’olivera. La invasió àrab va contribuir amillorar i ampliar l’horta gràcies als nous sistemesde regadiu, introduint els cítrics, l’albercoc i elsafrà.

Però el que realment va revolucionar la nostracuina van ser els productes procedents d'Amèrica,amb el descobriment. La nostra cuina va canviarde color, dels blancs i els torrats passem al roigviu i al granat. El tomàquet i el pebrot es van erigiramb el títol d’imprescindibles fins al punt que nohi ha plat de la gastronomia popular espanyola

que no contingui algun dels productes americans.No va ser fàcil introduir els aliments americansLa història sempre ens sorprèn. Aquests aliments,avui del tot imprescindibles si volem menjar demanera tradicional, van passar àrdues peripèciesper a ser acceptats per una societat plena deprejudicis religiosos i supersticions diverses.La patata va ser titllada de pecaminosa, ja que elseu consum no sortia reflectit en la Bíblia. Lamanera com va ser acceptat el seu consum és deltot surrealista. Davant la fam que els francesospassaven en èpoques de guerra, Lluís XVI va volerconvèncer els seus súbdits dels avantatges demenjar patates. Se li va ocórrer plantar un campjust davant de palau, custodiat dia i nit per laguàrdia reial, a la qual va donar l’ordre d'adormir-se de tant en tant. El poble, intrigat per l’interèsreal cap al tubercle, va acabar robant algunespatates en el moment en què els guàrdies dormien.L’estratègia va funcionar i el poble va acabarmenjant patates amb el convenciment que erencrême de la crême.

També va costar acostumar a la població alstomàquets, que eren considerats verinosos pelsprevinguts espanyols. Quan van arribar de lesllunyanes terres tenien un color groc daurat, demanera que els italians els van anomenarpommodoro (poma d’or). Amb aquest nom vantriomfar a Itàlia, però a Espanya van trigar méstemps a ser acceptats. Ara costa creure-ho perquèels cultivem tot l’any i som fanàtics del tomàqueten totes les seves vessants i presentacions.El producte que sí que va triomfar amb celeritatva ser la xocolata. Les dames de la cort van trobarmolt chic el fet de prendre xocolata calenta, ambvainilla i sucre. Tant els agradava que el ingeriena tota hora i amb qualsevol excusa. El rosari esfeia etern, tantes hores sense prendre xocolata...,fins al punt que les nobles dames van aconseguirque els bisbes determinessin que la xocolata, enser líquida, no trencava el dejuni. A partir d’aquellmoment, en les esglésies, la banda sonora a l’horadel rosari combinava la dringadissa dels comptesamb la dringadissa de les culleretes, remenantl’espès xocolata de les xicres.

Finalment, després tot un seguit d’anècdotes, eltomàquet, les mongetes, els pebrots, la patata,el blat de moro, el gall dindi i el cacau van serintegrats en els nostres plats, prenent cada vegadamés rellevància fins al dia d’avui que sónestructurals en la nostra dieta quotidiana.Tot i que la creença popular és que ens haguéssimperdut gran quantitat de sabors sense els productesarribats d'Amèrica, l’opinió d’alguns experts enhistòria de la gastronomia és que potser també

24

amèrica


hem perdut quantitat de sabors amb la incorporaciódels aliments del Nou Món, ja que la nostra cuinas’ha unificat, sota la dictadura del tomàquet i lapatata, que probablement va arraconar altrestubercles que tenien presència generalitzada, aixícom una gran varietat de naps. Els nous alimentsamericans no es van sumar als que tenien presènciaconsolidada en el nostre país, sinó que van acabarper desbancar-los. Tres trets:

Color : Els aliments que van arribar d'Amèrica vantintar els plats espanyols d’un intens color vermell,a causa tant al tomàquet com al pebrot. La nostracuina tenia un color blanquinós, en el cas delsguisats, o marró torrat, en el cas dels rostits,potser amanit amb un toc verd, tribut del julivert.

Sabor : La cuina precolombina tenia el dolç coma contrapunt predominant en els plats principals.Tant era així que no se sabia quan començavenles postres i quan acabava l’àpat. La mel i la fruitaeren les responsables de la dolçor dels plats, quecontrarestava els sabors potents, com el bacallào la caça.

Aroma : No podem reproduir l’aroma dels platsd’aquella època, però si féssim una aproximació,veuríem, o millor dit oloraríem, aromes a bosc, arostits, a fruites fresques i pastes dolces amb basede fruits secs.

Gaspacho andalús : Les sopes fredes medievalseren molt populars a l’estiu. La necessitat d’hidratar-se i alimentar-se en els càlids mesos d’estiu,mentre es treballava al camp, va fer de la sopafreda d’hortalisses un dels plats més desitjats.Tenint en compte que les verdures que esrequereixen per a les sopes fredes han de contenirmolta aigua, hauríem d’incloure síndria o meló.El toc picant del pebrot el substituiríem per unamajor presència d’all, aconseguint un resultat entreun gaspatxo i un ajoblanco, però també amb elcomplement dels raves, una hortalissa que aportafrescor i sensació de picant.

Colom va portar elsprimers negres a Amèricaen el seu segon viatgeMarta Torres ( larazon.es)

Van passar deu anys abans que es comencés ac o m e r c i a r a m b e s c l a u s a f r i c a n s .Cristòfor Colom (1451-1506) sempre va viatjar

en les seves expedicions amb un esclau personalafricà. Douglas Price, que treballa aquests dies ala República Dominicana, en col·laboració amb laUniversitat Autònoma de Yucatán, acaba dedescobrir que almenys tres negres lliures vanformar part de la tripulació de Colom deu anysabans que es comencés a comerciar amb esclausde l'Àfrica, un anunci que pot posar cap per avallalgunes teories.

Segons publica el diari "The Washington Post”,Price ha obtingut aquestes conclusions desprésd'examinar la dentadura de les restes dels homesde la segona expedició de Colom a Amèrica,realitzada en 1493-1494. Aquests cossos handescansat al cementiri de l'assentament de laIsabela, on es creu que van poder viure nadius,espanyols, i africans.

L'estudi dels esquelets del que va ser el segonassentament en el Nou Món ha sorprès alsinvestigadors: hi ha restes d'africans enterrats ameitat del segle XVI al cementiri de Campeche. El geoquímic James Burton, que treballa amb Priceen les excavacions, prefereix trucar a la calmaabans de precipitar amb les conclusions “Semblenafricans, però no podem assegurar encara que nofossin espanyols”, recorda Price.

Aquest lloc va ser la primera ciutat colonial europeaa Amèrica, situada a l'illa La Espanyola que avuicorrespon al país del Carib de RepúblicaDominicana. El primer assentament va ser el deLa Nativitat, aixecat el 1492, en el que avui esconeix com Haití. Colom va deixar als seus homesallà, que van decidir establir-se en aquesta zonade l'illa. Quan va tornar l'any següent, es va trobarque la seva tripulació havia estat assassinada i ellloc havia estat arrasat. Llavors, va optar perestablir La Isabela a l'altra part de l'illa.

És possible que les tripulacions de Colomcomptessin amb africans lliures recollits a les illesCanàries o immigrants d'aquest continent quevivien a Espanya. Entre els esquelets del cementiride La Isabela es troben nadius taïnos, entre elsquals destaca una dona al costat d'un nadó quepodria haver estat el primer mestís.

De moment, tampoc es descarta que pogués haverestat una africana. D’aquesta manera, aquestestudi pot donar la volta a la història, almenys, laque diu que els espanyols van ser els gransconqueridors que van venir a les Amèriques perdominar i explotar. Una cosa és que arribés unhome blanc per aprofitar-se dels nadius i una altramolt diferent que ho fes en companyia de donesafricanes.

25

amèrica



cathistòriaEls caputxins vanintroduïr la patata ala cuina catalanaEnric Badia (revistarural.com)

L’arxiver Fra Valentí Serra de Manresa ésautor d’un llibre sobre la cuina caputxinaFra Valentí Serra de Manresa, com vol ser conegut,és de família pagesa, en concret de cal Jan Pastor,al barri de les Escodines de la capital del Bages.Va triar la vida religiosa ja d’adult. Actualment, ésl’arxiver dels caputxins, un expert en la vidad’aquests frares. Viu entre els vells llibres i materialsde l’arxiu caputxí de Sarrià i les feines religiosesen la seva i altres esglésies de la seva ordre.

És un religiós caputxí, historiador, també, referènciapel que fa al coneixement de la vida de la sevaordre a Catalunya i Balears. Després de resseguirla història dels caputxins a Catalunya de cap apeus, ara ha publicat un llibre sobre la cuina enels convents.

Pregunta. Per què un estudiós de la vida caputxinacom vostè va triar un element com la cuina i elmenjar en les comunitats del seu orde religiós?No suposa una certa banalització?Resposta. M’he dedicat a historiar la vida caputxinaa Catalunya des de la Guerra de Successió fins alConcili Vaticà II, seguint la línia de recerca delmeu antecessor com arxiver dels caputxins, elpare Basili de Rubí, amb diferències de mètode,però seguint la línia. Tot estudiant la vida quotidianadels frares, que m’interessa molt especialment pelque fa a la relació amb la societat de Catalunya,es troben aspectes col·laterals que tenen la sevaimportància, i un és aquest.

P. És també una manera de fer accessible a lasocietat la vida dels caputxins?R. Jo no tenia la intenció de fer aquest llibre, peròel frare Jordi Cervera, prologuista de l’obra, emva insistir en què calia perquè era una manerasimpàtica d’accedir als ambients dels caputxins.Els temes de l’alimentació i de la cuina són entreels més venuts i aquesta gastronomia de la vidaconventual o monàstica també té avui una bonarequesta. És unamanera indirecta de donar-nos a conèixer.

P. El llibre va més enllà de ser un pur receptari.R. Tot llegint aquest llibre hi haurà gent quedescobrirà que hi ha vida consagrada, que hi ha

frares, que aquests viuen en comunitat i que fanuns àpats a l’entorn dels quals es configura lacomunitat, la fraternitat... i que tot això s’had’organitzar. També, per exemple, cal explicar queen els temps de penitència hi ha una gastronomiapròpia, i que en els moments joiosos, com passaa les famílies, n’hi ha una altra, més de celebració.

P. Com és la cuina dels caputxins?R. Hi ha una gran comunió amb la dels estamentspopulars. Als convents es fan moltes coses que esfeien a les cases pairals. La manera de conservaraliments per poder-los fer servir a l’hivern, lavoluntat d’aprofitar i vetllar perquè l’aliment noes faci malbé, l’austeritat i la pobresa... Hi haalgunes aportacions dels caputxins a la cuinacatalana. Per exemple, quan vaig fer el doctoratvaig estudiar el segle XVIII i vaig descobrir queels caputxins van introduir la patata a la cuinacatalana. Ho vaig trobar registrat al llibre delSíndic, en referència al convent de Martorell,l’any 1812. La patata a Catalunya ja es plantava,però eren les trumfes que es donaven als porcs.Els frares teníem una missió a la GuaianaVeneçolana des del segle XVII i coneixíem lespossibilitats de la patata, i van començar a Martorella menjar-ne, substituint altres menges queescassejaven a l’època.

P. Què aporta aquest recull de receptes que hafet?R. El llibre no és un tractat sobre cuina.Ni l’edició d’un manuscrit concret sobre cuinacaputxina. És una tria de la cuina conventual delscaputxins a Catalunya i Mallorca. La cuinamediterrània. He triat les receptes que m’hansemblat emblemàtiques. Bona part són inèdites.Alguns són mòlt simpàtiques i són indicativesde la incidència dels estralls de la vida social. Perexemple, de la sopa fresca, els frares en deienescudella dels 40 màrtirs.

P. Per què?R. Perquè hi posaven molta trinxamenta i menuts.Un altre dels plats amb molta trinxameta en deienEl platillo de la batalla d’Almansa, per veure laimportància i la incidència que va tenir la batalla.

P. Un vocabulari ben especial?R. Hi ha un vocabulari propi. Formes d’entendre’s,a vegades, perquè els seglars no els entenguessin.Per exemple, quan havien de parlar de l’allioli,parlaven de “l’Unguentum apostolorum”. Tambées veu l’evolució dels termes els canvis en elvocabulari, per exemple la diferència que feienentre la letuga i l’enciam.

27

cathistòriaP. S’han mantingut alguns noms d’aquests?R. Amb l’exclaustració es van perdre. És un tall.Els frares que restauren mantenen algunesparaules, però molt poques. El que sí que es mantéés la famosa sopa dels pobres, des de la fundaciópràcticament fins a la postguerra. En el llibre tambérecordo algunes pitances, entrants. Per exemple,la de naps, que era un plat que es cuinava perquè“omple molt”.

P. Pot destacar algun plat?R. Hi ha alguns plats que serien dignes dels gransrestaurants, com ara els “rellenos”. Són propisdels convents del Maresme. També n’hi de curioses,com els bocadillos de cigrons, que no són entrepans,sinó petits plats.

Restauració de latomba de Pere IIEuropa Press

Descobreixen que la tomba de Pere II el Gran harestat intacta des de l'Edat Mitjana. El consellerde Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan ManuelTresserras, ha anunciat aquest dijous al monestirde Santes Creus de Tarragona que la tomba delrei Pere II el Gran és l'única tomba reial de lacorona catalanoaragonesa d'època medieval queno ha estat profanada.

Aquest fet s’ha constatat després d’una endoscòpiaamb una petita càmera dins del sepulcre, quetambé ha demostrat que, tot i que hi ha hagutintents de saqueig, la tomba segueix intacta. Lainvestigació de les restes mortals de Pere II, quedurarà durant sis mesos, permetrà obtenir valuosainformació sobre la causa de la seva mort, elsrituals dels enterraments reials i la indumentàriadel segle XIII.

L'estudi s'emmarca en el projecte de restauracióde les tombes del monestir de Santes Creus,pressupostat en 750.000 euros. També esrestauraran les tombes de Jaume II i la seva dona,Blanca d'Anjou, i de Roger de Llúria.

Quan el Raval era unamaresma, i la Ramblaun torrentSantiago Tarin (lavanguardia.es)

El barri barcelonès va ser un terreny humiti amb estanys contaminats fins al segleXVIII. La Rambla era un torrent que escreuava per ponts.

El Raval és avui un barri dens, necessitat dereformes, amb problemes de delinqüència, queconjuga un parell d’avingudes amb carrersestrets. Però sota el seu asfalt queden les tracesde l’antic territori: fins al segle XVIII era unamaresma, un paratge humit regat per torrents,en el qual es van formar llacunes contaminades ique quedava tancat a les muralles medievals.La memòria d’aquest Raval es recull en un completestudi dels geòlegs Oriol Riba i Ferran Colombo,titulat Barcelona: la Ciutat Vella i al Poblenou,assaig de geologia urbana, publicat conjuntamentper l'Institut d'Estudis Catalans i per la ReialAcadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. No éssimplement un treball sobre la composició delterreny, sinó que també aporta claus per entendrel’influencia de la geologia en el desenvolupamentde l'urbs des de la seva fundació en els temps deRoma. La veritat és que, avui dia, passejant pelRaval és difícil fer-se a la idea que, a principis delsegle XVIII, era tal com ho descriu la historiadoraMontserrat Rumbau en el seu llibre La Barcelonade fa 200 anys: "Una zona deshabitada, excepteper la presència de convents, esglésies i hospitals.Predominaven els camps i els horts. (...) El Ravalés una zona amb molts canals i molta aigua, iresulta molt fangós". Al segle XIX la situació haviadonat un tomb espectacular, ja que, tal com explicaJaume Sobrequés a Història de Barcelona, el 1833el 33,7% de la població de Barcelona ja residia aaquest districte.

L’estudi dels geòlegs dóna compte de com laconstrucció de les muralles medievals va contribuira la consolidació d’aquesta mena d’aiguamoll. Això


28

cathistòria

passava perquè el Raval està a un nivell més baixque l’eixample i les aigües quedaven estancadesa l'interior del recinte emmurallat.

Ferran Colombo va explicar a “La Vanguardia”aquesta evolució, una història que comença ambRoma. "Les civilitzacions antigues s’instal·lavenon hi havia bones condicions", explica el geòleg. Iels romans van escollir el mont Tàber, que correspona l'actual plaça Sant Jaume i els seus voltants, ique va ser emmurallada en dues ocasions, laprimera en el segle I de la nostra era i la segonaal segle IV, quan es va adossar un impressionantl lenç reforçat amb setanta-vuit torres.Entre aquest recinte i Montjuïc s’estenia un plaregat per nombroses rieres i torrents que baixavendes d’altres barris de l'actual Barcelona, com elsd’en Malla, Tarongers, Creu d’en Malla o Magòria.Aquests cursos solien provocar inundacions, peròla mà de l’home va canviar la situació. Riba iColombo expliquen com el factor decisiu va serl’edificació de la primera muralla medieval, laconeguda com de Jaume I, entre els segles XIIIi XV, que discorria pel que avui és el marge esquerrede la Rambla.

Aquesta fortificació, i més l’ampliació del llençol,duta a terme en l’època de Pere III (segles XV iXVI) i que envoltava al Raval, va tenir un dobleefecte, expliquen els científics: va impedir lesavingudes perquè va desviar totes les rieres queabans circulaven lliurement, però tambéimpossibilitaren la renovació de les aigües del'interior de la ciutat.

Una de les lleres que van canviar de rumb va serla riera d’en Malla, que va seguir el seu viatge finsal mar just pel que avui és la Rambla. Una de lesaportacions de l’estudi és explicar que la Ramblaes va formar com riera sobre elevada, és a dir,que el llit estava per sobre dels terrenys de lesriberes. La causa va ser que els dipòsits d’allau

van elevar el curs, i encara avui es pot percebreperquè els carrers que parteixen de la Ramblabaixen cap a la Via Laietana. Ferran Colomboexplica que una de les proves d’això són les restesdels ponts que es van construir per salvar lacorrent, com el que es situava enfront de laPortaferrissa, del qual hi ha vestigis arqueològics. LaRambla va portar aigua fins a 1447.

Quin paisatge veuríem si pugéssim dalt la muralla?Ferran Colombo ho explica: "Un lloc molt humit,amb aigües estancades. Un aiguamoll de paisatgeherbaci. La fauna segurament va quedar moltesquilmada ja en l’època dels romans".De totes maneres, no cal fer-se il·lusions: no eraun lloc idíl·lic ni bucòlic. A la zona on avui hi ha lacarrer Hospital i els jardins de Sant Pau del Camphi havia una llacuna en unes condicions que noqueden dubtes, vist el nom: el Cagalell Vell.La cosa no millorava a poca distància, en l'actualcarrer Nou de la Rambla, on diverses llacunes méses coneixien com Cagalells Nous. A aquestes bassesanaven a parar les immundícies i els detritus quedesaiguava la ciutat, i van quedar dins el nourecinte urbà quan es va traçar l’ampliació de lamuralla medieval, amb tots els problemes sanitarisque això comportà.

És evident que d’aquest paisatge pantanós noqueda res. La urbanització del XVIII va tallar lesvies de torrents i rieres i assecar les llacunes. Però,sota l’asfalt del Raval, queda un terreny fàcilmentinundable, com s’ha demostrat en diversesocasions. Per exemple, a la construcció del metroi els nous edificis al costat de les Drassanes vanaflorar fangs pestilents i va ser necessari bombarmolta aigua, el mateix que per consolidar el Liceu,comenta Ferran Colombo. I la zona on hi havia elCagalell Vell patia periòdiques inundacions desprésde les tempestes, fins que es van construir elsdipòsits pluvials.

Descoberts els fonamentsd’un temple romà en unaesglésia de GironaAgència EFE

Un antic temple d'època romana, amb planta enforma de creu, absis, tres naus i dues capelleslaterals, així com diverses tombes dels segles VIi VII, han aparegut després de les primeresexcavacions realitzades en el presbiteri de l’esglésiade Sant Feliu de Girona.


29

cathistòria

Aquesta intervenció s’emmarca en el projecteeuropeu "Sopra i sotto. La Città Euopea", delprograma CULTURA, en el qual participenl'Ajuntament de Brindisi (Itàlia) com a organitzadorprincipal, amb la participació com a socis de l'ÉcoleNationale Superior d'Architettura de Toulouse(França), la Universitat i l'Ajuntament de Girona.Els treballs, que han durat tres setmanes, hanpermès descobrir també diverses tombes cristianesi una romana que, segons els experts, podrienpertànyer a alguns bisbes o persones destacadesde l’època. Segons ha explicat l’arqueòleg iresponsable de les excavacions, el catedràtic JosepMaria Nolla, no han aparegut restes humanes, elque indicaria que, posteriorment, els cossos vanser traslladats a un altre lloc.

"Han aparegut una sèrie de tombes en bateria,bastant ben conservades, algunes d’elles moltantigues i que no presentaven ni un sol fragmenthumà", ha detallat Nolla. L’expert ha subratllatque es van trobar "uns claus en fusta i, per tant,hi havia hagut algú enterrat dins d'un taüt però,quan van desmantellar l’església antiga per fer lanova, van haver de recollir totes aquestes restesòssies i enterrar en un altre lloc ".

El catedràtic ha explicat que la tomba del sant que

va portar el cristianisme a Girona, Sant Feliu, mortl’any 304, "ni ha aparegut ni apareixerà mai, peròla planta de l’edifici és única". "Tindríem unaesglésia amb un absis dins del qual van situar perforça la tomba inicial del sant, de la qual no quedares (...), però tenim evidències, indicis suficientsper saber que era així ", ha indicat.

El projecte europeu a què s’ha acollit Girona escentra en la recerca de solucions a alguns delsproblemes que tenen les ciutats de dimensionsmitjanes per conèixer el seu passat històric iurbanístic quan l’explotació dels jacimentsarqueològics d’interès es troba enmig d’un teixiturbà.

Montjuïc, bressol deBarcelonaJosé Ángel Montañes (elpais.es)

La muntanya va acollir un dels majorspoblats ibèrics i un assentament romàanteriors a la fundació de Barcino, segonsrevela un estudi.

El vincle de Montjuïc amb Barcelona ha estatconstant en la història: la muntanya ha acollitesdeveniments que han marcat la ciutat, entreells una exposició internacional i uns jocsolímpics. Però també podria ser el seu bressol.Almenys, això es dedueix de l'estudi que publicaràel dimarts la revista Quaderns d'Arqueologia iHistòria de la Ciutat de Barcelona (QUARHIS), quemanté que a la muntanya va existir, des del segleIV abans de Crist un dels poblats ibèrics mésimportants de Catalunya, que va controlar elcomerç marítim i fluvial del riu Llobregat, vaencunyar monedes amb la llegenda Barkeno i va


30

cathistòriaentrar en contacte amb les potències econòmiquesdel moment, entre elles la Roma republicana.Es sabia que hi havia un poblat ibèric, però esdesconeixia la seva importància i que hi va haverun assentament romà a la muntanya abans de lafundació de la ciutat a la plana, al segle I abansde Crist. Per això, quan es va fundar la colònia seli va donar, entre altres, el nom de Barcino, adoptantaixí el del poblat ibèric i la seva moneda.Els autors saben que hi haurà polèmica: el poblatibèric, per les seves dimensions, seria dels mésgrans coneguts, i per això buscat des de fa tempssense èxit fins ara, de l'altra, el nou assentamentrepublicà avançaria en diversos segles la presènciaromana en els voltants de la futura ciutat.

Cinc persones han revisat durant dos anys elmaterial ibèric aparegut en excavacions (el 1946,1984, 1987 i 1990) i troballes casuals a Montjuïc.Això li permet a l'arqueòloga del Museu d'Històriade la Ciutat, Carme Miró, no dubtar de l'existènciad'un gran poblat a la muntanya. El problema ésque no s'ha pogut excavar. "El 1990 van aparèixerestructures i un mur de més d'un metre d'amplea l'avinguda dels Ferrocarrils Catalans que podriaser part de la muralla d'aquest poblat, però novam poder ampliar l'àrea d'excavació", admet Miró,que va coordinar aquests treballs. El que sí queha pogut excavar són 21 sitges subterrànies onaquests ibers emmagatzemaven el cereal amb quècomerciaven. "Són les més grans de tot el nord-est peninsular", assegura l ’arqueòloga.

Segons l’estudi, "en una d’elles es podia guardargra per alimentar 245 persones durant un any iper a omplir-les totes es necessitarien 204 hectàreesconreades. Cap altre assentament ibèric presentauna acumulació d’excedent cerealística equiparableal del nucli de Montjuïc", assegura Miró . Quan esvan excavar les sitges ja no existia gra en el seuinterior.

Però hi havia alguna cosa millor. En deixar d'usar-se es van omplir de terra i runes. Això permetsaber quan van ser inutilitzats (a partir del segleIV abans de Crist) i conèixer part dels objectesque van formar part de la vida quotidiana delsseus amos.

Així, destaca una gran quantitat de ceràmiquesrealitzades a Grècia, Itàlia, Eivissa, Marsella iCartago, el 17% del total, xifra molt superior a lade qualsevol altre assentament proper i noméscomparable amb jaciments com Ullastret, sota lainfluència de la ciutat grega d'Empúries.A part d'espases i fíbules, una d'elles decoradaamb comptes de corall vermell de les que no esconeixen paral·lels, el 1946 va aparèixer un carrode ferro i fusta del segle IV abans de Crist que ésl’únic sencer que es conserva d’època ibèrica.

Les ceràmiques trobades, segons els arqueòlegs,

deixen veure el poder adquisitiu dels ibers quevivien aquí, "un grup dominant". Per alsinvestigadors no hi ha dubte que la intensitat iriquesa del material aparegut, la immillorableubicació geogràfica del poblat com a port controlantel comerç "remeten a l’existència a Montjuïc d’uncentre urbà de poder". Aquesta activitat no s’aturaal segle IV, segons es llegeix a l’article, sinó queen el segle III coincideix amb l’encunyació demonedes (dracmes de plata) amb la inscripció"Barkeno".

Però hi ha més. Segons els autors, la pedreraexplotada des d’època republicana, les estructures,els paviments i les restes d’una via romana conegutsa la muntanya remeten a la presència de Roma aMontjuïc anterior a la fundació de la ciutat al segleI abans de Crist. Per a Miró, a la muntanya hi vahaver un nucli portuari romà amb poblacióespecialitzada que comerciava amb els ibers deMontjuïc. "Els romans no arriben envaint. Primerhi va haver contactes i acords comercials amb elshabitants del territori i després van fundar lesseves ciutats", defensa.

Segons l’arqueòloga, l’emplaçament va ser utilitzaten la romanització del territori al llarg del segle IIi I abans de Crist, com passa en altres poblatsibèrics laietans.

Des d’aquí, a finals del segle I, l’antiga Barkenoibèrica de Montjuïc va donar pas a la modernaBarcino romana, i durant un temps haurienconviscut els dos nuclis.

"El nostre treball ha estat rigorós, però sabem querebrà crítiques", reconeix Miró. "El més interessantseria crear un debat que permeti avançar en elconeixement d’aquest moment fonamental de lahistòria de la ciutat", conclou.

El passeig del Born erafins 1714 la plaça Majorde BarcelonaIgnasi Aragay (avui.cat)

L'historiador Albert Garcia Espuche, artífex delsalvament de les restes del Born, quemalauradament no seran visitables fins al 2012,va donar a conèixer dimarts al vespre a l'AteneuBarcelonès, durant la conferència entorn de l'Onzede Setembre que organitza cada any l'entitat, unasimbòlica descoberta sobre la ciutat esclafada el1714: "El Born era la plaça Major de Barcelona",


31

cathistòria

i així és conegut i citat en diversos textos delscronistes de l'època, segons ha documentat GarciaEspuche, que dirigeix la col·lecció del Museud'Història de la Ciutat al voltant del jaciment delBorn.

El que avui té forma de passeig arbrat, que connectaSanta Maria del Mar amb l'antic Mercat del Born,a finals del segle XVII i principis del XVIII era unaplaça rectangular que exercia la funció de corcomercial d'una ciutat puixant, cosmopolita ifestiva: "En absolut es pot parlar d'una ciutatendarrerida i aïllada", precisa Garcia Espuche. Alcontrari. A la plaça Major, botigues amb productesd'arreu li donaven caràcter.

Però després de la derrota catalana en la Guerrade Successió, la Corona espanyola va manarenderrocar part del barri per fer-hi la Ciutadella,des d'on s'havia de controlar la capital catalana.Va ser aleshores quan la plaça del Born, eixd'aquella ciutat dinàmica i oberta, va ser escapçadaper un extrem, on es van enderrocar les cases.Amb el temps, la plaça es va acabar convertint enel passeig que és avui i a l'esplanada entre laCiutadella i el que havia quedat de la Ribera s'hiva aixecar el Mercat del Born.

Contra l'oblitGarcia Espuche, que lamenta l'oblit d'un passatmolt més brillant del que la gent creu, defineix laBarcelona del 1700 com "la ciutat del Born", unaplaça que a banda de ser l'espai central diari devenda de fruita i verdura, era l'escenari de lesgrans festes populars en una ciutat en quèliteralment era no laborable dia sí i dia no. Peròés que, a més, alhora era, "gràcies alcosmopolitisme de les seves botigues, l'espai ones feia més evident la intensa relació de Barcelonaamb el món".

Quinze anys de guerra (1691-1714) van estroncar

aquella brillantor, amb el desastrós final de l'Onzede Setembre: "Quasi totes les cases de la ciutatvan ser colpides pels projectils. De fet, bona partde la ciutat històrica de la qual ara gaudim va seren bona part refeta després del 1714". Barcelonai Catalunya van haver de tornar a començar inomés gràcies a l'empenta del segle XVII la represava ser factible al XVIII. "Per descomptat, aquellasocietat no necessitava, per tirar endavant, queuna suposada racionalització exterior vingués aobrir-li els ulls i marcar-li la direcció d'un futurmillor", diu Espuche per rebatre aquells queinsisteixen a identificar la recuperació econòmicacatalana amb les polítiques borbòniques.

Proposta per al segle XXIGarcia Espuche creu que seria bo per al barri delBorn, castigat per les inacabables obres que hande convertir l'antic mercat en jaciment visitable icentre cultural -i en un context de degradació delGòtic i el Raval -, reconvertir el passeig en plaçai aprofitar l'operació per revitalitzar la zona."Barcelona és l'única ciutat del món que té unaplaça Major i que no ho sap. Aquesta plaça era, ihauria de tornar a ser, el Born".

"La derrota de 1714 va ser la culpable que esdesfigurés el caràcter de plaça que havia tingut elBorn, deixant-lo amputat i amb una certa formade passeig. Més tard, això va provocar un oblitmajúscul. I ara la plaça Major de Barcelona no tansols no és Major, sinó que, anomenada passeig,ni tan sols és plaça. Som capaços, afortunadament,de recordar els fets de 1714, però no sabem quetenim plaça Major, mutilada i oblidada precisamentcom a conseqüència d'aquells fets".

L'eternització de les obres de l'antic Mercat delBorn, on ara es comença la recuperació dels pilarsde ferro, dels quals es desconeixia la greu patologiaque patien, no fa sinó donar més força a la propostade Garcia Espuche, que creu que en part es podriacompensar el justificat malestar veïnal amb unprojecte de futur que no arriba mai.

600 aniversari del darrermonarca catalàPer Armand de Fluvià (avui.cat)President de la Institució Catalana de Genealogia i Heràldica

Avui fa sis-cents anys, moria a Barcelona, als 53anys, el comte-rei Martí I l'Humà, rei d'Aragó, deValència, de Mallorca, de Sardenya i de Sicília(Martí II), comte de Barcelona, de Rosselló i deCerdanya, duc d'Atenes i de Neopàtria. Havia


32

cathistòrianascut a Perpinyà el 29-7-1356, essent el setè filldel comte-rei Pere III el Cerimoniós, i el segon fillde la seva tercera muller i cosina segona, la infantaElionor de Sicília, també pertanyent al Casal deBarcelona.

ES VA CASAR DUES VEGADES. La primera, aBarcelona, el 13-6-1372, amb una dama de lamés alta noblesa aragonesa, Maria de Luna,comtessa de Luna, morta a Vila-real, el 29-9-1406, filla de Lope de Luna, primer comte de Lunai senyor de Sogorb i de Brianda de Got (o Agoult),neboda del papa Climent V; i la segona, a Barcelona,el 17-9-1409, amb Margarida de Prades i deCabrera, filla del seu cosí segon, Pere de Pradesi Eiximenis d'Arenós, baró d'Entença, i de Joanade Cabrera i de Castellbò, morta a Riudoms, el23-7-1430. Només tingué quatre fills de la primeramuller: l'infant Jaume,que va morir essentnadó, el rei Martí I deSicília, i els infants Joani Margarida, tambémorts nadons.

AQUEST ARTICLECOMMEMORATIU el faigtambé per una altraraó. Al llarg dels anys,mo l ta gent m'hapreguntat qui seria avuidia el descendent mésproper de Martí I i quanels responc que seria elrei Joan Carles I esqueden parats. I per què és així? Doncs moltsenzill: el Compromís de Casp va escollir com acomte-rei l'infant Ferran de Castella, que era nebotcarnal, per part de mare, del difunt comte-rei, iva regnar amb el nom de Ferran I. Aquest va ésserpare de Joan II i aquest darrer ho fou de FerranII el Catòlic, pare de Joana I la Boja, que va ésserla darrera sobirana de la dinastia castellana delsTrastàmara (del llinatge dels borgonya-Ivrea) imare del primer Àustria, Carles I l'Emperador.

De pares a fills, els Àustries es van extingir, el1700, amb Carles II, que va fer hereu el seubesnebot, Felip de Borbó, duc d'Anjou, primer reid'Espanya, que va regnar amb el nom de Felip V,i d'ací, de pares a fills, arribem a l'actual rei JoanCarles I que, agradi o no a molts, és el legítimcomte de Barcelona.

ARA BÉ, COM SEMPRE, ELS JUTGES no són del totimparcials i malauradament, moltes vegades sóncondicionats per fortes pressions. Dic això, en el

cas concret del Compromís de Casp, perquè elscompromissaris tenien dues opcions: elegir elparent més propinc per línia femenina o per líniaagnatícia. Vegem ambdós casos, genealògicamentparlant i prescindint de motivacions polítiques:

A) SI ACCEPTEM QUE A LA CORONA d'Aragó lesdones podien heretar el tron o transmetre llursdrets a la corona, és evident que la nova comtessa-reina hauria d'haver estat la infanta Violant (+1443), filla del comte-rei Joan I, germà de MartíI l'Humà, que estava casada amb un Capet de labranca dels Anjou, el rei Lluís II de Nàpols, comtede Provença. Si hagués estat així, avui seria ellegítim comte de Barcelona l'arxiduc Otó, cap dela casa imperial d'Àustria i reial d'Hongria,descendent directe de la infanta Violant.

B) SI LA SUCCESSIÓ ALTRON només e rapossible, en aquellmoment, a través de lal ín ia mascu l ina oagnat íc ia , e l t roncorresponia al cosí segonde Martí I l'Humà, elcomte Jaume II d'Urgell(+ en captiveri el 1433).I si hagués estat elll 'e legit, avui seriacomtessa de BarcelonaMaría Victoria EugeniaFernández de Córdoba yF e r n á n d e z d eHenestrosa, duquessa

de Medinaceli, de Dénia i de Sogorb, marquesade Pallars, d'Aitona i de Camarasa, comtessad'Empúries, d'Osona, de Prades i de Cocentaina,vescomtessa de Cabrera, Bas i Vilamur, directadescendent del Dissortat.

CAL NO OBLIDAR QUE EL REI DE SICÍLIA, MartíI el Jove, mort el 1409, en vida del seu pare, Martíl'Humà, no va deixar fills de les seves dues mullers,la reina Maria I de Sicília i la que després seriareina Blanca I de Navarra, però havia tingut un fillamb Tarzia Rizzari: Frederic d'Aragó, també conegutcom Frederic de Luna (* v 1402 + 1438). El seuavi el rei Martí hauria volgut que el succeís, peròva morir abans d'aconseguir que el Papa el legitimési això féu que la seva candidatura al Compromísde Casp fos rebutjada. Si hagués estat legitimatper succeir al tron hem de dir que es va casar ambla noble catalana Violant Lluïsa de Mur, queabandonà aviat i morí empresonat pel rei deCastella Joan II, a Cuéllar, sense deixar fills.


exposicióMHCLa Nova cançó. La veu d'unpobleMuseu d'Història de CatalunyaDel 3 de juny al 31 d'octubre de 2010El Museu d’Història de Catalunyaposa el colofó final a les celebracionsdel 50è aniversari de la Nova Cançóamb l’exposició La Nova Cançó. Laveu d'un poble. La cançó en catalàha estat la banda sonora que haacompanyat la vida quotidiana delsciutadans dels Països Catalans enl’últim mig segle. Des del despertardel final de la postguerra, l’any 1959es considera oficialment l’inici delmoviment, fins a les acaballes de laprimera dècada del segle xxi, elscantants catalans han posat veu al’ànsia de llibertat del seu paísprojectant-la cap al món i hanconsolidat l’ús de la nostra llenguacom a vehicle d’expressió.

Pedralbes. Els Tresors delMonestirA la sala del Dormidor es pot visitar"Pedralbes. Els Tresors del Monestir",una col·lecció d'obres d'art, mobiliarii objectes litúrgics que, després d'unaextensa tasca de restauració iconservació, s'exposa per primeravegada

MNACLa moneda falsa. Del 'ant iguitat a l 'euroDe l’11 de Juny de 2010 al 8 maig2011 La falsificació ha acompanyata la moneda des dels seus orígens. Les autoritats emissores l'hancombatut, amb el dret, mitjançantnormes punitives i, amb la tècnica,impulsant el perfeccionament de lafabricació del numerari. A més,també en cada època s'han divulgatmètodes pràctics per desemmascararles peces falses. L'exposició treu ala llum aquesta veritable històriaclandestina de la mà d'algunes de les més notables peces protagonistesd'aquesta l larga, contínua iapassionant aventura que va des del'antiguitat fins als nostres dies. Elprimer àmbit presenta la falsificacióen l'antiguitat hispànica, des de lesprimeres fraccions falses que vanfabricar els grecs a Empúries fins ales peces que van falsificar ibers iromans. També posa en evidèncial'aparició d'una duríssima legislació

romana i visigòtica contra els falsaris.El segon àmbit està dedicat a lafalsificació i el setge del metall de lamoneda de l'edat mitjana. Percontrolar les peces falses, així comel falsejament del pes legal de lespeces legítimes, es va difondre l'úsde balances i ponderals monetaris.En el tercer àmbit es mostra unaaproximació a la falsificació en l'edatmoderna. En aquest període es vaintroduir la mecanització de lafabricació monetària i es va llaurarel cant per evitar si prop. En el quarti últim àmbit l'atenció es fixa enl'època contemporània i en lafalsificació de bitllets de banc i de lestargetes de pagament. Finalment,també es presenta un altre tipus defalsificació d'arrel moderna: la còpiade monedes antigues amb la voluntatd'enganyar els col leccionistes.

MUSEU MARÍTIM DE BARCELONARetrats de mar presenta unase lecc i ó d ’ ob res g rà f i quescontemporànies fetes per artisteslocals i procedents dels fons delsmuseus i institucions que formen laXarxa de Museus Marítims de la CostaCatalana.La mostra pretén apropar a la societatel patrimoni que custodia la Xarxa ité l’objectiu de sensibilitzar-nosrespecte la necessitat de preservaraquest patrimoni, com a llegat delnostre passat marítim, per a lesgeneracions futures.L’exposició, que s’estructura en tresàmbits,es podrà veure de maneraitinerant a tots els museus de laXarxa fins el 2012.

El Marítim entre bombesDel 10/06/2009 al 30/11/2010Setanta anys després de l'acabamentde la Guerra Civil, l'exposició ElMarítim entre bombes situa el MuseuMarítim de Barcelona en l'etapa de1936-1939, a través dels documentsdel seu Arxiu General.Enguany el Museu celebra el 80èaniversari de la seva creació. Aquestadata coincideix amb els setanta anys

de l’acabament de la Guerra Civil iamb la victòria de les tropesfranquistes.

COSMOCAIXADarwin, observador -Darwin naturalistaAmb motiu de la commemoracióde l'Any Darwin, CosmoCaixaBarcelona organitza una exposiciósobre la influència de l'observaciói l'experiència en l'elaboraciód'una teoria científica, de la qualCharles R. Darwin és un bonexemple.L'exposició se centra en el viatgeque, a bord del HMS Beagle, vafer al voltant del món tot recollintespècimens, i es basa en lesdescripcions que en va publicaral seu famós diari del periple.Després d'anys de dedicació iestudi en camps molt diferents,va publicar L'origen de lesespècies, obra capital delpensament científic la idea nuclearde la qual, codescoberta ambAlfred Russel Wallace, podemconsiderar com el naixement dela biologia com a ciència.De dimarts a diumenge i dillunsfestius, de 10 a 20 h. Activitatgratuïta, Visita inclosa en l'entradaal museu. Isaac Newton 26,Barcelona.


34

histomonL’ADN canvia el passatde l’espècie humanaNuño Domínguez (publico.es)

La troballa de la 'Dona X'confirma el potencial de lesanàlisis genètiques per estudiarl’evolució. L’anàlisi d'ADN estàcanviant el passat. Dijous, unfòssil de la mida d’un botó vaposar al mapa una espèciehumana desconeguda que vaviure fa 40.000 anys, molt aprop d’humans moderns i

neandertals. Les dades es desprenen del seu ADNmitocondrial, el que lleguen les mares als fills.L’anàlisi hauria estat impensable fa un parell dedècades i es tracta només del pròleg d’aquestanova història de l’evolució humana, ja que aquestany es publicarà el genoma complet del neandertali també el de la nova i misteriosa espècie,anomenada Dona X. "Hi haurà una allau de dades",explica Carles Lalueza, un investigador de laUniversitat Pompeu Fabra que ha participat enl’anàlisi del genoma neandertal. "L’evolució humanas’ha de repensar completament", pronostica.

Cruïlla entre espèciesEls nous genomes podran donar resposta a lesgrans preguntes que obsessionen els científics. Esvan creuar les diferents espècies humanes? Vantenir descendència? Hi ha encara rastres genèticsde neandertals o humans més arcaics en els gensde poblacions actuals?

Les conseqüències són evidents. "Si els neandertalsi els sapiens es van poder barrejar no eren espèciesdiferents, sinó subespècies", explica Públic MilfordWolpoff, un paleontòleg de la Universitat deMichigan (EUA) que ha anat sempre acontracorrent. Mentre la majoria dels seuscol·legues defensa que els humans moderns, elsHomo sapiens, van sortir d'Àfrica fa 50.000 anysi van reemplaçar per complet a la resta d’homínidsque ja poblaven la Terra, Wolpoff creu que hi vahaver barreja i que, per tant, neandertals, humansi el nou llinatge de la Dona X formen part, enrealitat, de la mateixa gran espècie.

Els mateixos autors de l’estudi de la Dona Xaccepten aquesta possibilitat. "Una petita part delnostre genoma podria venir d’una altra espècie",assenyala Johannes Krause, un dels investigadors

de l'Institut Max Planck d'Alemanya que ha analitzatl'ADN de la suposada nova espècie. El seu grup,amb el qual col·laboren Carles Lalueza i altresinvestigadors espanyols, és la punta de llançad’una nova forma d’aclarir els orígens de l’homeque no només mira els ossos, sinó que els trepaper analitzar els seus vestigis genètics.

La tècnica ha permès recuperar el genoma gairebécomplet d’espècies extingides fa milers d’anys,com el mamut llanut. També s’ha aconseguit laseqüència parcial del neandertal, gràcies en parta les restes que van aparèixer a la cova asturianadel Sidrón. Molt aviat es completarà aquestaseqüència i es podrà comparar amb la de la DonaX, l’avantpassat comú amb els neandertals i elssapiens. "Serà molt útil per aprendre de nosaltresmateixos", opina Juan Luis Arsuaga, codirectord'Atapuerca. "Sabrem si els sapiens som únics ien què", afegeix. Igual que l’equip de Krause, elde Arsuaga està també bolcat a estendre al màximl’ús de l'ADN per aclarir una cosa que va succeirfa milers d’anys. El 2006, es va apuntar un nourècord. Va aconseguir rescatar petits fragmentsd'ADN mitocondrial dels ossos d’un ós de lescavernes que va viure a Atapuerca fa 400.000anys. Si un fòssil d’ós encara conserva materialgenètic, els d’humans d’aquella època potser tambéen continguin, explica. Si aconsegueixen seguirendarrerint el rellotge podrien provar una hipòtesique porta brunzint des que es van publicar lesdades de la Dona X: el seu llinatge és en realitatel de l’Homo antecessor que va habitar a Atapuerca."Em va sorprendre molt que no l’esmenten coma candidat", lamenta Arsuaga. Els últims rastresd'Homo antecessor a Atapuerca són de fa uns900.000 anys, 100.000 després que el llinatge dela Dona X es separés del dels humans moderns. Elsseus descendents podrien haver sobreviscut finsfa 40.000 anys, quan els investigadors calculenque va compartir les muntanyes Altai del sud deSibèria amb sàpiens i neandertals. "És la hipòtesimés plausible", opina Maria Martinón-Torres,investigadora del Centre Nacional de Recerca sobreEvolució Humana. Els autors són cauts. "És unapossibilitat, encara que pensem que el nostre fòssilés massa jove per ser d’un antecessor", adverteixKrause.

Potser mai es surti de dubtes, ja que encara ningúha aconseguit rescatar ADN d’un os de 900.000anys. Arsuaga no descarta que en un futur puguinraspar mostres de fòssils de antecessor. "Abanshaurem d’estar molt segurs que trobarem algunacosa", adverteix.

El proper capítol, el genoma complet del neandertal,


35

histomon


arribarà "en unes setmanes", assegura Lalueza.Encara no pot comentar els resultats, ja que larevista en què es publicaran retiraria l’article. Síavança que els dos models, el del reemplaçamenti el multiregional, quedaran barrejats en un méscomplex. "La idea de l’evolució humana el 2010serà molt diferent de la que teníem el 2009",conclou.

El principi de la fi de les espèciesL’estudi sobre la 'Dona X' ha estat el primer quesuggereix una nova espècie humana amb dadesgenètiques i no morfològiques, és a dir, la formai la mida d’un fòssil. Els experts en el camp no esposen d’acord de si això és possible. "No es potdefinir una espècie genèticament", opina CarlesLalueza, de la Universitat Pompeu Fabra. "L'ADNaporta més informació que la morfologia", addueixJohannes Krause, que ha estudiat les restes de la'Dona X'.

Els criteris morfològics no segueixen unes reglesfixes. "Per a alguns autors només cal una mandíbulai, per altres, és necessari un crani complet",assenyala Lalueza. En realitat, el concepte d’espèciees va crear per a coses vives. Quan dos éssers nopoden procrear i tenir descendència fèrtil, sónespècies diferents. Ni tan sols això és satisfactori,assenyala Krause. "Un ximpanzé i un bonobo podentenir fills fèrtils i els separen dos milions d’anysd’evolució", assenyala. Per a alguns, els nousgenomes de neandertals i de la 'Dona X'demostraran que són en realitat la mateixa espècie. "Fa 100 anys es mirava a les diferents races comsi fossin espècies diferents", comenta MilfordWolpoff. "No hauríem de cometre el mateix erroramb els fòssils", afegeix.

La Mona Lisa és catalanaDesprés de 17 anys d’investigació, Maike Vogt-Lüerssen confia que la Mona Lisa és Isabel d'Aragói Nàpols, besnéta d'Alfons el Magnànim. Dissetanys d’investigació, començant a Alemanya, hanportat a l'historiadora Maike Vogt-Lüerssen a la

conclusió que ha resolt unenigma de segles d’antiguitat.L'historiadora d’art amb unapassió pel Renaixement estàconvençuda que ha descobertl’identitat de la Mona Lisa i eldolor darrere del seu somriuretrist i misteriós. Mona Lisa, diuVogt-Lüerssen, és en realitat laduquessa de Milà, Isabel d'Aragó-i no la dona d’un comerciant de

seda florentí-, com s’ha cregut. La seva investigacióha estat publicada a Alemanya en el seu llibre “Quiés la Mona Lisa? A la recerca de la seva identitat”,afegint als seus treballs anteriors sobre LucrèciaBorja, la vida quotidiana a l'Edat Mitjana, i lesdones en el segle XV i XVI. Per Vogt-Lüerssen, ladifícil tasca d’identificar a una de les dones mésfamoses del món es complicava pel fet que elsretrats del Renaixement no van ser nomenats, nitampoc la majoria d’ells signats. "Si un va a unmuseu es veu Leonardo da Vinci i un nom, veuràBernardino Luini i un nom, sinó que és unasuposició, és realment una suposició", diu ella. Noobstant això, assenyala que les claus de la MonaLisa estan en la pròpia pintura i en altres pintures,els diaris i els registres de l’època. A part del lleusomriure i l’absència de joies, la gran bellesa, el vestit auster degut a que la mare d'Isabeld'Aragó havia mort l’any anterior, són detalls del’obra més famosa de Leonardo da Vinci. En aquestmoment, la duquessa tenia 17 anys i recentments’havia casat amb el seu marit, però ben plantatdissoluta, Joan Galeazzo II, Maria Sforza, duc deMilà.

Visible en el vestit marró de la Mona Lisa són elsímbol dels anells de connexió de la casa de Sforzai per sota dels nusos i cadenes que representenla connexió entre les dinasties dels Visconti i elsSforza, amb qui s’havia casat. Vogt-Lüerssen diuque aquest grup possible es redueix a un grupde vuit dones. S’han trobat els retrats de les altres:Bona de Savoia, que era la sogra d'Isabel;L’emperadriu Blanca Maria Sforza i Anna Maria (lesfilles legítimes de Bona i Galeazzo Maria Sforza,pare de Joan); Caterina Sforza, Àngela i Hipòlita(les filles il·legítimes de Galeazzo Maria Sforza),

i Beatriu d'Este(casada amb l’oncled’en Joan).El retrat de MonaLisa és d'Isabeld'Aragó instal·lataquest context."Aquesta és la sevaimatge, després quetinc descartadestotes les altresdones", diu Vogt-Lüerssen.

Isabel d'Aragó, fillad'Alfons II de Nàpols,neta de Ferran I deNàpols, fill bastardd'Alfons el Magnànim

Á DEMANDA DO BERCEINFALÍBEL DE CRISTOVOCOLÓNAutora: Loreta LontraEditorial: Baía Edicións.A Coruña. Març del 2010.www.baiaedicions.netISBN 978-84-92630-46-2

Per Llorenç Margarit i Torras

Uns bons amics gallecs m’hantramés un nou llibre sobreCristòfor Colom escrit en llenguagallega, fet que ja converteixaquesta edició en un acte heroic,tal i com estan les coses, a favorde la identitat d’un poble, cosasempre respectable, ja que lestirades de les edicions d’obresgallegues solen ser encara méscurtes que les catalanes, que jaés dir. Bé, els meus amics emvolien tocar el crostó, ja queprecisament aquest llibre no remaa favor de les teories d’un origencatalà o balear de Colom i, aprimer cop de vista, vaig suposarque seria una nova teoria“infalible”, com diu el títol, sobreel bressol gallec del nostrealmirall.

Però, no senyor, no és

exactament el que havia suposatd ’ i n è r c i a i c o n s i d e r o ,honestament, que té molt méssuc del que jo esperava, sensearribar a haver de tirar coets, nimolt menys. En primer lloc caldir que es presenta com unanovel·la i ja per això enspredisposa més a perdonar elspossibles errors o exageracionspatriòtiques que hi poguéssimdetectar. Però al començar lalectura es veu immediatamentque aquesta obra ha estat escritape r una p e r s ona mo l tassabentada de totes les teoriesque han circulat i circulen,sobretot a les webs, sobre elsdiferents orígens nacionals deCristòfor Colom, o quasi totes, jaque sembla desconèixer l’obrad‘Ulloa. Això ens ha fet sospitard’entrada que l’autor o autorad’aquesta obra narrativa s’haamagat sota el pseudònim de“Loreta Lontra”, ja que no hemtrobat cap altre producció literàriad’aquesta suposada autoragallega. La nostra curiositataugmenta, doncs, per aquestamisteriosa circumstància: Quis’amaga sota el nom de LoretaLontra?

Perquè en realitat aquesta obravol ser una novel·la negrad’espionatge, societats secretesi misteris, seguint bastant lespasses de la novel·la/assaig “OCodex 632”, però aquestplantejament fa aigües per a totarreu. Ho podem dir ben alt i clarque aquesta novel·la és moltdolenta com a novel·la negra ode misteri. La trama és irrisòriai no té ni solta ni volta. A lacontraportada del llibre, però, elseditors ens diuen: “Á demandado berce infalíbel” aparentatractar sobre el lloc de naixementdel navegant, però és molt mésque això, és una reflexió sobre

el mètode científic”. En realitatl’autor/autora ha volgut escriureun llibre de crítica, moltesvegades massa radical i tot, deles diverses teories que hi hasobre les diverses nacionalitatatribuïdes a Colom i, per tald’amorosir la lectura d’una tascatan rutinària i avorrida, li havolgut donar un toc de novel·lanegra.

L’objectiu fonamental d’aquestllibre és, però, el de fer veurecom el mètode científic aplicat ala història ha estat tergiversat iescarn i t f ins a ext remssurrealistes en la majoria, per nodir totes, de les teories de lesdiverses nacionalitats atribuïdesa Colom. Per tant, aquí li tocarebre a tothom, i aquest ésl’aspecte interessant del llibre, jaque aclareix com es veuen certesteories, entre elles diversesreferents a un Colom de parlacatalana, des de una altra realitatcultural i això, amics meus,sempre resulta interessant, sísenyor, molt interessant.

En el capítol setè l’autora jadescarta d’una tacada deuteories: sevillana de JuanSolórzano y Pereira, extremenyad’Oliva de la Frontera, anglesade Charles Mollow, francesa deJean Colomb, suïssa de Ginebra,dàlmata de Korcula, armènia,noruega, la de Jon Skolp o la d’unorigen americà de Colom! Acontinuació continua amb la teoriacorsa de Calvi i amb la Genovesa,sense definir-se del tot, perreprendre sense pietat lacondemna de les teories delAlfonso Rodríguez de Mendozade la Alcarria, la francesa delparent de Guillaume de CasenoveCoulon i la més antiga portuguesade Simao Monis Palha. Acontinuació fa un salt cap a

36

llibreria


37

llibreriaGrècia, més exactament a la illade Xiu o Xios, seguint la teoriade ser Colom un príncep grecd’aquesta illa i membre de lafamília imperial de Bizanci, etc.

Crec que el que més ens interessaés l’anàlisi de les cinc teories queha escollit l’autora dins del apartatd’un Colom de parla catalana ique són :

1 - Cristòfor i Bartomeu Colomfills pròfugs d’un Joan Colom deFelanitx per causa de la derrotaen la revolta forana.

2 – Cristòfor Colom fill del príncepde Viana i una tal MargaridaColom de Felanitx.

3 – Cristòfor Colom d’Eivïssa;teoria d’en Nito Verdera.

4 – Colom català “repartidor debarretines”. La teoria de laconspiració espanyola contraCatalunya. Jordi Bilbeny enplenitud!

5 – Colom de Terra Rubra, jasigui Tarroja de Segarra o de VilaRotja de Tortosa.

Les dues teories mallorquines lesdescarta per la manca total dedocumentació que les justifiqui.Nega la possibilitat de bastiraquestes teories només amb ladocumentació existent, amb laqual cosa no podem estar-hi mésd’acord. Com s’atreveixen encaraels mallorquins a donar la murgaamb llibres, conferències i“simposiums internacionals” ambuna base documental tan prima,per no dir inventada?

En quant a la teoria eivissencad’en Nito Verdera, l’autora declaraque li cau molt bé en Nito perque el considera honest i ple deseny, i l i reconeix el seuentusiasme en el tema i tot elquè hi a treballat (Pàg. 89). Ditaixò, però, lamenta que tampocli semblin convincents els

arguments d’en Nito basatsúnicament en els estudis delstopònims i en els estudislingüístics, ja que no pot aportarcap documentació contemporàniadels germans Cristòfor oBar tomeu Co lom per ladesaparició de tots els documentsnotarials de Eivissa anteriors al1609. Destaca l’autora les queixesde Verdera contra alguns socisdel centre d’Estudis Colombinsde Barcelona que s’han aprofitatdels seus estudis per defensaraltres teories que fan a Colomdel principat de Catalunya o, finsi tot, mallorquí, sense maidefensar la seva tesi eivissenca!Aquest punt del llibre és l’únic enel que es fa una referència alnostre Centre d’Estudis Colombinsi no precisament per quedar bé,si no per esdevenir afuselladorsi aprofitats dels treballs d’en NitoVerdera. Quin panorama mésgaldós pel nostre centre i calveure com ens ajuden els nostressocis i “amics”!

Passant a les teories catalanesdel principat, sobta que no surtiper enlloc el nom de Luis Ulloa iCisneros. Jordi (Alsina) Bilbenyha aconseguit no només serconsiderat a tot el món l’autor dela principal teoria sobre lacatalanitat de Colom, si no que,sobretot, l’iniciador d’aquestateoria, la qual cosa és la mésgran fal·làcia de les moltes queha aconseguit colar al públic engeneral. Però els fets són els quesón i actualment, quan algú parlade la teoria de ser Colom català,es refereix a les teoriesb i l b e n y e n q u e s d e l e sconspiracions espanyolistescontra un descobriment d’Amèrica100% català i, sobretot, sortintdel port de Pals d’Empordà en elseu primer viatge descobridor!L’autora carrega durament contraaquesta teoria i la qualifica alfinal en la següent forma:

“Català – barretine dispenser:Eliminem aquesta teoria per

b a s a r - s e e n m e n t i d e slingüístiques reiterades i evidents,per la seva arbitrar ietatexpositiva, pel seu chauvinismenacionalista centralista i per quen o e x i s t e i x e n p r o v e sdocumentals”. (Pàg. 83).

No hi podem estar més d’acordi encara hi afegiríem crítiquesmolt més radicals i profundes. EnBilbeny ha estat una vertaderaplaga, com diu l’Albardaner, perla teoria catalana de Luis Ulloafins a extrems inimaginables.Confiem que, si més no, elsitalians (o els espanyols, aneu asaber!) li hagin recompensatmerescudament els seus serveisquintacolumnistes, ja que hadestrossat total i eficientment laherència de Ulloa en el millor estilTerminator!

No cal dir que les teories catalanesderivades de buscar una TerraRubra a Catalunya les consideramassa febles i indocumentades,i, per tant, descarta també leshipòtesis de Tarroja de Segarrai de Tortosa de manera fulminant.

Loreta Lontra (o aneu a saberqui!) es pren la molèstiad’argumentar detalladament totsels punts contraris a la teoriagenovista de Colom, ben conegutspels catalans des de l’any 1927,i sense que n’aporti cap de nou,per arribar a la conclusió de laseva total fatuïtat. Quedadescartat per l’autora un Colomgenovès. Com es pot comprovar,fins aquí ja han estat descartadesmés de vint teories diverses,entre les que també es troba unateoria basca, però encara no haencarat l’autora la validesa, o no,de les diverses teories gallegues.

És a la tercera part del llibre, queporta el suggestiu títol de“Solucións” i que, per tant, ensfa sospitar que ens revelarà laseva veritat, on l’autora començatot descartant definitivament lateoria de Calvi o de Còrsega, per


llibreriaatacar seguidament i amb mésdetall una teoria portuguesa dela que n’és autor en MascarenhasBarreto. Per arguments propis ipels nombrosos arguments quep u b l i c a r e n h i s t o r i a d o r sportuguesos reconeguts comLencaste e Távora, Luis deAlburquerque, Graça Moura oAlberto Vieira en contra de lateoria del Salvador FernandesZ a r c o d e C u b a , q u a nMascarenhas, sense la menoreducació, va increpar al presidentdel govern i el primer ministrede Portugal, Loreta Lontra tambédescarta una de les teories quemés paper imprès ha produït enels darrers anys.

Pel final de tot l’autora deixa ados finalistes, una, com era deesperar, és la teoria gallega, peròl’altre va ser una sorpresa pernosaltres, ja que és ni més nimenys que la teoria del Sr.Alfonso Enseñat de Vilallonga,que nosaltres varem considerar,potser massa ràpidament, coma impresentable quan la varemllegir, degut a la rècula de canvisde noms propis que proposavapels germans Colom, sense capbase documental. Per aquestesraons i pel fet de que a cada llibrenou que publica el Sr. Vilallongapresenta un discurs ben diferentdels fets de la seva teoria, l’autoratambé el desestima. Hem de teniren compte que el Sr. Enseñatacaba (abril 2010) de fer unesdeclaracions molt guerreres a undiari de gran tirada en contra dela teoria de poder ser Colomcatalà. Més li valdria al Sr.Enseñat, que tornés a reescriurela seva novel·la fantasiosa perveure s i la pot fer mésversemblant.

Però el pinyol final d’aquestanovel·la/assaig no és la defensaa ultrança de les teoriesgallegues, ja que la autora tambéels hi nega validesa a totes i horaona, si no que es treu un as dela màniga i es decanta finalment

per donar suport a la teoriaexposada per Emilio Micheloneen el seu llibre “Il Mito diCristoforo Colombo” en el queens diu que Colom no va existirmai.No cal entrar a fer granscomentaris a aquesta “boutade”final, però, al nostre entendre, elque considerem que pretén laautora (o l’autor) és fer-nos veurei conscienciar-nos de que totesles teories que hi ha actualmentsobre l’origen nacional deCristòfor Colom no resisteixen laprova del mètode científic,incloent-hi la catalana d’enBilbeny en un lloc preferent. Nosabem si també inclouria la teoriad’Ulloa si l’hagués conegut, tot ique suposem que sí per mancade proves documentals fefaents.Semblen inútils i patètics elsesforços que esmercen moltsautors actuals de les diversesteories en defensar la sevahipòtesi, tot criticant a mort lesdels altres, sense veure el poc onul valor científic que tenen lesseves teories. I molts d’ells estanconvençuts que publicant moltsllibres, sortint com sigui en elsdiaris i televisions, editant websi fent el que faci falta, la sevamitja veritat acabarà imposant-se sobre les mitges mentides delsaltres. I com aquestes campanyesd’autopromoció les fan tots i cadacop hi ha noves teories mésbèsties i menys raonades quemoltes de les anteriors, un estapa a l’altre i es crea un guirigallespectacular!

Ens agradaria conèixer a l’autord’aquesta novel·la i ens plauriamolt si el Centre d’EstudisColombins el pogués convidar afer una xerrada. Quant al llibre,per aquells que puguin llegirgal lec, els el recomanemparcialment i sense gaireentusiasme, però poden passaruna bona estona amb lesestripades crítiques no reprimidesde totes les teories hagudes i perhaver

“Plantem cara, Defensa dela llengua, defensa de la terra”de Joan Solà i CortassaLa Magrana-RBAPeces breus, majoritàriamentpublicades al diari Avui en unasecció anomenada "Parlem-ne",es caracteritzen per l'erudició, laironia, la rotunditat, la complicitatamb el lector i la facilitat en latransmissió de coneixements.Com veureu en els articlesrecollits en aquest volum -que hacomptat amb la col·laboració deNeus Nogué i Helena Gonzàlez- escrits entre 1998 i 2008, JoanSolà ofereix lliçons de gramàticai reflexiona sobre una etimologiaamb la mateixa senzillesa iprecisió que opina sobre unaspecte polític o comenta unllibre.

El ADN de losescritos deCristóbal ColónEstelle IrizarrySan Juan de PuertoRico: Ediciones Puerto,2009.ISBN 9781934461778Promarex, tel932925198,

[email protected], Disposabletambé a amazon.com

Colom. 500 anysenganyats. Perquè s’amagàl’origen català deldescobridord’AmèricaCharles J. MerrillISBN: 978-84-9791-567-0, Cossetània

Edicions, ISBN:978-84-9791-567-0,Disposable a amazon.com en versióanglesa.

Cristóbal Colón,El libro de lasfalacias y relaciónde cuatroverdadesNito VerderaISBN: 978-84-611-8722-5Barcelona, setembre2007


Notes:1 La quota anual per socis col.laboradors és de 60 euros. La quota anual per socis honorífics és de 120 euros.2 Les quotes es cobren en dos semestres, a l’abril i a l’octubre.3 Els socis col.laboradors reben el butlletí per e-mail en format PDF. Els socis honorifics reben el butlletí imprès a casa seva. Els no socis poden accedir al butlletí al web del Centre, a l’any de la seva publicació.4 Si ho desitgeu podeu deixar en blanc el camp del número de compte. Posteriorment contactarem telefònicament per completar les dades.5 Les vostres dades no seran facilitades a cap organització.

NomAdreçaCodi postal i poblaciótelèfonmòbilfaxe-mailtipus d’associat col.laborador honoríficnúm. compte

El Centre d’Estudis Colombins necessita nous associats.Si ja ets associat fes fotocòpies d’aquesta pàgina ireparteix-la entre els teus amics, coneguts i saludats.Si no ets associat del Centre, i vols col.laborar amb lesinvestigacions històriques de Cristòfor Colom, Amèrica iCatalunya omple les dades i lliura’ns el full.

Centre d’Estudis Colombins, delegació funcional d’Òmnium CulturalCarrer Diputació, 276 tel 93 319 80 50 08002 Barcelona

Carrer Diputació, 276 tel 93 319 80 50 08002 Barcelona

ColombinsCentre d’Estudis

Colombins · 2018. 7. 30. · El passeig del Born, abans de 1714 ... a Amèrica en el seu segon...

Documents

Transcript of Colombins · 2018. 7. 30. · El passeig del Born, abans de 1714 ... a Amèrica en el seu segon...