SANT JORDI A LES ESCOLES 2013

Llibre de primer i segon d’Educació Secundària

XIV JOCS FLORALS BADALONA SUD

Pla educatiu d’entorn

Badalona Sud 2013

CENTRES I ENTITATS PARTICIPANTS

Llar d’infants Ralet-ralet Escola Baldomer Solà

I.Eugeni D’Ors CC Lestonnac

CC Mare de Déu de l’Assumpció CC Santíssima Trinitat

Escola Maregassa CFA Sant Roc

Escola Oficial d’Idiomes Centre de Normalització lingüística

ORGANITZA Comissió de dinamització de la lectura

COL·LABORACIÓ Consorci Badalona Sud

El jurat atorga la FLOR NATURAL a:

Marina López

Pel seu treball: “Una trobada casual”

El jurat atorga la FLOR NATURAL a:

Alejandro Mejía

Pel seu treball: “Un altre dia de merda”

El jurat atorga l’ENGLANTINA D’OR a:

Núria Barquero

Pel seu treball: “Un somni ben estrany”

El jurat atorga la VIOLA D’OR I ARGENT a:

Laura Gómez

Pel seu treball: “El temps i l’amor”

CENTRE TITOL AUTOR/A CURS Escola M. D. Assumpció El temps i l’amor Laura Gómez 1r ESO

Escola M. D. Assumpció Sant Jordi David Correa 2n ESO

Escola S. Trinitat La mala sort... i els cinc fantasmes! Júlia Silva 1r ESO

Escola S. Trinitat Un somni ben estrany Núria Barquero 1r ESO

Escola S. Trinitat Una trobada casual Marina López 2n ESO

Institut Eugeni d’Ors Un altre dia de merda Alejandro Mejía 1r ESO

ESCOLA M. DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ Laura Gómez 1r ESO EL TEMPS I L’AMOR

Hi havia una vegada una illa on vivien tos els sentiments: l’Alegria, l’Amor, la Tristesa,

la Vanitat i altres...

Un dia van avisar als habitants d’aquesta illa que s’inundaria. Espantats, l’Amor va

cuidar perquè tots els sentiments se salvessin. Ell els va dir:

- Fugiu, l’illa s’inunda!

Tots van córrer als seus vaixells per anar fins al turó més alt. Només l’Amor no es va

afanyar.

Ell es volia quedar una mica més a la seva illa. Quan estava gairebé ofegant-se, va

córrer a demanar ajuda. Va passar la riquesa i ell li va dir:

- Riquesa, deixa’m anar amb tu, si us plau.

Ella va respondre:

- No puc, el meu vaixell és ple de plata i Or, no hi cabràs

Va passar llavors la Vanitat i ell li va demanar:

- Vanitat, deixa’m anar amb tu ?

La resposta va ser:

- No puc, podries embrutar el meu vaixell nou.

Va passar la Tristesa:

- Tristesa deixa’m anar amb tu, si us plau.

La Tristesa va respondre:

- Ai, Amor, estic tan trista que prefereixo anar sola.

Va passar l’Alegria, però estava tan contenta que ni va escoltar a l’Amor. Desesperat

i creient que havia de quedar-se sol, l’Amor va començar a plorar. Llavors va passar

un vellet que li va dir:

- Puja Amor, jo et porto.

L’Amor estava tan feliç que va oblidar preguntar el nom del vellet. Arribant al cim del

turó, l’Amor va preguntar el seu nom, que era Saviesa. I doncs, l’Amor li va preguntar

a la Saviesa, qui en va portar fins aquí?

I la Saviesa va respondre:

- El temps!

- I per què el temps només m’ha portat fins aquí?

I la Saviesa respongué:

-Perquè només el temps és capaç d’entendre un gran amor.

ESCOLA M. DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ David Correa 2n ESO

SANT JORDI

Compte la gent del poble, que fa molts anys, la vida era molt dura i costava molt sortir

endavant. La gent treballava en el que podia i sabia fer, i tot i així no sortien de la pobresa. Un dia el Governador va anunciar que pujava els impostos i els tributs que

la gent solia pagar. Això va fer pujar el malestar de la pobre gent, que amb grans esforços i penes sortia endavant. Aterrats per la nova situació es van reunir amagats en reunions de les cases de la gent que podia organitzar-se de forma amagada. Llavors van acordar que entre tots i de forma amagada haurien de trobar la forma de tornar els diners al poble, perquè la situació es tornaria incontrolable i la millor forma de fer que el Governador canviés la seva idea seria donar-li un gran ensurt i atemorir-lo tant, que d’un dia per l’altre, tornés a posar uns tributs justos per a tots. Mentre la gent trobava idees, entre les reunions que es feien, de grans grups, de famílies senceres, d’amics de tota la vida, d’artesans, de pagesos, de ramaders i de tota mena... I va haver una veu, que entre el petit soroll que feien quan parlaven, va aparèixer i va exclamar: -Deixeu-me fer a mi !! Els que estaven van parar de parlar, i es van quedar mirant un home que feia poc que era en el poble, i ningú el coneixia massa. -Què vols fer tu? - li van dir un dels homes grans que portaven la veu de la reunió. Soc capaç de fer que aquest governador sigui tant home com vosaltres i com aquell que vol viure dignament!! Els homes li van demanar que s’expliqués, però, va dir que el deixessin fer, i que si no ho aconseguia, ell mateix, els donaria tot el que havien de pagar cada mes. Com que no el coneixien prou, van dir que no tenien res a perdre i el van deixar, però no tenien seguretat de que complís la seva paraula. Llavors ell els hi va respondre que la mateixa paraula de un pobre home val igual que la de un gran senyor! Un cop preparat, al dia següent, l’home que duia una petita bossa amb terra i llavors va anar cap al Castell del Governador, i un cop allà el van rebre amb menyspreu, dient-li: -Què vols tu, home del poble?! Com t’atreveixes a venir a parlar amb mi en nom de tots, si jo soc qui mano a tots vosaltres, i vosaltres heu de fer el que jo mani? -Sí senyor! - li va dir. -Vostè ens mana, i nosaltres el servim, però no podrà rebre més del que ens demana!!

-Per què? - li va dir el Governador. - Per què si vostè ens treu la vida, no tindrem forces per moure aquesta terra, i no produirem aquestes llavors per tornar a plantar. Ara vostè faci el que vulgui, i quedis la terra i les llavors, que nosaltres ens anirem amb les nostres últimes forces a una altra terra, i si no ens deixa ens quedarem i morirem de gana... Esculli!!! Vostè ha triat... El Governador es va quedar bocabadat del que l’home li va dir, i posant cara de penediment li va contestar: -Està bé, bon home, tens raó, digues a tots que tot tornarà a ser més fàcil, i que a partir d’ara mateix treballarem tots plegats per fer la vida millor per a tots, i que la imposició dels tributs queda anul·lada, i a més a més, unirem esforços per trobar millors solucions als problemes. Un cop acabat, fins i tot li va donar la mà el Governador al Bon Home, i mirant-li els ulls, li va preguntar: -Una cosa: com et dius? Diga’m el teu nom, si us plau. El Bon Home va fer una expresssió de felicitat i li va respondre: -Em dic Jordi, Jordi de Capadòcia. El Governador li va oferir que es quedés amb ell, per dirigir el poble com a conseller. Llavors en Jordi li va agrair contestant: -No cal. Tu ja ets prou Bon Home per adonar-te del què està bé, i del què està malament. Crec que tens molta capacitat per ser just. Jo he de continuar el meu camí, amb el meu amor a la terra i les meves llavors. Aquesta és la meva missió: la missió que Déu m’ha encomanat. Llavors el Governador li va preguntar: -Jordi, si us plau, de què són les llavors que portes? Són per grans fruits o conreus? -I tant Governador. Són les millors llavors del món. Són Llavors de Roses de la Justícia i la Gratitud, les que més necessiten les persones.

ESCOLA SANTÍSSIMA TRINITAT

Julia Silva 1r ESO LA MALA SORT ...I ELS CINC FANTASMES! Era una nit càlida d’estiu quan en Joan, cansat d’ estar ajagut al sofà, va sortir a passejar. S’ estava bé caminant pel parc de davant de casa ara que el sol s’ havia amagat. De sobte, dels matolls del jardinet, va sortir un gat negre: el pèl desllustrat, de gat abandonat, però els ulls vius, encesos. En Joan va sortir corrent perquè sempre havia sentit que portaven mala sort.... Aviat es va aturar veient que s’ havia atabalat massa per un pobre animal, quan d’un arbre vell i corcat va sortir un fantasma i li va dir: -Hola, bona nit!. Vigila, perquè si veus cinc fantasmes durant aquesta nit, et passarà alguna cosa mooolt dolenta. - Aaaah!! Valgui’m Déu! - cridà en Joan espantat. En Joan es va quedar esglaiat pel que li va dir el fantasma, però va decidir continuar el seu passeig per distreure’s una mica; no podia ser veritat el que acabava de veure i sentir!!. En el seu llarg passeig va arribar fins a la platja i hi va parar atenció, el silenci era absolut. Darrere d’una roca brillava alguna cosa, era un mirall!!. Però... quina mala sort! El va agafar, li va caure i es va trencar. De sobte, ràpid com una espurna, se li aparegué un altre fantasma! I li va dir: -Hola, et queden tres fantasmes perquè et passi alguna cosa mooolt dolenta! -Quina cosa tan dolenta em passarà?? -No t’ho puc dir. Adéu! Que la sort t’ acompanyi, encara que ho dubto! Totalment bloquejat va mirar al seu voltant i va veure que no estava sol. Hi havia un home amb una escala de mà arreglant el llum d’ un fanal. En Joan, sense saber ja què feia, va passar per sota de l’escala. Només travessar-la va ensopegar amb el tercer fantasma que el va avisar: -Vigila, et queden dos fantasmes! En Joan va començar una cursa a tota velocitat cap a casa. A la porta de la casa, sense cap gafada per part seva, se li van aparèixer els dos últims fantasmes: -Hola, Joan! Ara i aquí, et passarà la cosa taaan dolenta..... I el van convertir en un fantasma!. En Joan es va notar lleuger, com sota una transparència blanca.... I es va posar a cridar desesperat.

Va obrir els ulls desconcertat, a l’ interior del seu llençol blanc, tremolava. -Uf! On estic? Traieu-me aquest llençol se sobre!! - va dir retirant-se el llençol i llevant-se del llit d’ un bot. - Sort que ha estat un somni! I se’ n va anar a esmorzar. Tantes aventures li havien obert la gana.

ESCOLA SANTÍSSIMA TRINITAT

Núria Barquero 1r ESO

UN SOMNI BEN ESTRANY En escoltar el primer cant d’ocell del dia, em llevo d’un bot del llit. Em poso a mirar cap a tots el costats molt esverada, no sé on sóc. M’aixeco del llit amb molta cura i faig dos passos cap endavant. Crec que estic en una mena de casa de camp, això crec... Just al costat del llit hi ha una finestra enorme que omple l’habitació de llum. Repasso una altra vegada la immensa sala i m’adono que hi ha una tauleta petita en un racó, amb una mena de sobre estrany. Miro al meu darrera per comprovar que no hi ha ningú i m’apropo sigil·losament a la tauleta. Al sobre hi ha escrit el nom d’ algú, però no em sona conèixer a ningú amb el nom de “Shilsbi”. Em guardo el sobre a la butxaca, crec que no robo res agafant aquest sobre, això crec. Faig una ullada per la finestra i hi veig un bosc d’avets gegants al meu davant. Per evitar topar-me amb qualsevol persona estranya, si és que viu algú en aquesta casa, obro la finestra i surto per allà. Només sortir veig els enormes arbres que fan la sensació que em cauran a sobre. M’endinso pel bosc per poder trobar el camí a casa. Quan començo a caminar per aquest bosc sospitós, investigo el sobre tan estrany que em vaig trobar a la taula, i descobreixo que hi ha unes lletres petites pel darrere que posen: “ Per la Coriandre: Si aquest sobre agafes, pel fi comences i pel principi acabes.” No ho entenc gens bé. Com es pot començar pel final i acabar pel principi? És impossible! Segur que té algun truc aquesta frase. I quina por! Aquest sobre l’ha enviat algú per a mi!. De sobte, veig una llum petita de color blanc al tronc d’un arbre que em fa espantar. Em quedo aturada una estona, però no aconsegueixo tornar-la a veure. Llavors hi continuo caminant; el paisatge s’ha tornat estrany, inquietant. Cada vegada es fa més fosc i n’hi ha més boira, la densitat del tel m’ envolta fins que arriba un moment que no aconsegueixo veure res. I en aquell just moment torno a veure la mateixa llumeta, però.... No! Ara és de color vermell!. Intento anar cap allà, tot i que la boira i la foscor m’impedeixen caminar, no em deixen avançar, m’ empresonen. No sé com, però ensopego amb la soca d’ un arbre, m’hi assec i intento dormir. Tanco els ulls amb força desitjant que la son m’acaroni, però fa massa fred i el meu cos tremola. Una enorme fulla llisca al meu damunt i em tapa delicadament... per fi aconsegueixo adormir-me, per fi m’arriba una dolçor que em transporta... Al dia següent, no us ho creureu, em vaig despertar a casa meva i dins el meu càlid llit. Tot havia estat un somni, imatges del subconscient que jo ja sabia que no eren reals. Però, cosa estranya, veritat? Com és que encara duia el sobre a la mà?.

ESCOLA SANTÍSSIMA TRINITAT

Marina López 2n ESO

UNA TROBADA CASUAL

Un matí de desembre, en un lloc de Barcelona el sol brilla en un cel clar. La fressa dels cotxes es barreja amb el soroll de la gent que passa pel carrer. La Paula agafa el rellotge i, amb els ulls mig tancats per la son, pot veure que ja són les 8:15h del matí. Deixa el rellotge a la tauleta de nit i segueix dormint, encara uns minuts més.... Però, un moment ! És dilluns i les classes a l’ institut comencen a les 8:30h! Com no s’afanyi arribarà tard una altra vegada!. La Paula es lleva corrent, obre l’armari, passa una mirada per l’ interior. Què es posarà? No té temps de pensar-hi. Agafa el primer que troba: una samarreta taronja i uns texans. A corre-cuita va al lavabo, es vesteix i es pentina. Els seus cabells morens estan una mica esbutllats, però no té temps de controlar-los. Es fa la ratlla de l’ull com pot i surt esvalotada de casa. Sap que una altra vegada arribarà tard a classe, com sempre. S’imagina la cara del senyor Emili mirant-la de reüll mentre ella ocupa el seu lloc a l’aula de ciències. Aquell mateix dia de desembre, en un altre lloc de la ciutat, l’Àlex es mira per últim cop al mirall, es lliga la corbata vermella i ja està preparat. Amb un gest d’ aprovació li fa l’ullet al mirall i busca la seva maleta. Avui té una reunió molt important i, si no s’afanya, perdrà una bona oportunitat. Agafa les claus del vol que hi ha al costat de la porta i dóna una empenta forta perquè es tanqui. Surt corrents en direcció al cotxe i, mentre posa les claus, busca a la ràdio l’emissora dels 40 principals. La veu de la locutora l’ avisa que són les 8:30h: té temps de sobra. La reunió comença a les 9:00. Arrenca, condueix per la carretera principal amb la mirada clavada al cotxe de davant, quan comença a sonar-li el mòbil, l’agafa. -Sí? -Àlex, sóc la Laura. En recorda’t d’arribar una mica abans a la reunió per preparar el tema bé. -D’acord, no et preocupis arribaré en un moment... I, de sobte, l’ Àlex fa una frenada i li cau el mòbil a terra. -Ets boja o què? No veus que si no vaig llest et podria haver passat per sobre? -Tranquil! Eh? És evident que anaves distret trucant pel mòbil! Sort que t’ he esquivat....Podries portar-me amb el cotxe a l’ institut? Pren-t’ho com un favor que em cobro perquè no t’he denunciat per conduir parlant pel mòbil! Quasi m’ atropelles! -Tinc una reunió de treball i faré tard, no puc ho sento. -Crec que m’estic desmaiant...No sento una cama. Hauré de... Paula puja resolta al cotxe, els peus a sobre del seient. L’Àlex la mira amb cara de “treu els peus d’aquí”. La noia entén aquella mirada i els treu. Més val que estigui callada i amb bon posat, en efecte, el noi sembla agradable i ha accedit sense remugar gaire a portar-la fins a l’ institut. Segur que si ella no li cau antipàtica podrien quedar algun altre dia. Potser li agrada el cinema i la podria convidar a veure alguna pel·li interessant o passar a buscar-la a la sortida de les classes..... Quina cara posarien les seves companyes! Davant la porta de l’ institut, la Paula agraeix “el detall”, baixa del cotxe i es queda estona saludant amb la mà el cotxe que s’ allunya. Li ha semblat veure que el noi la mirava des del mirall del retrovisor. Enfila les escales una a una, lentament. Mentre el seu cap somia una bonica història, els seus peus la porten cap a l’ aula de ciències, on l’ espera un rellotge que marca retard i un concentrat professor que ja fa temps que ha començat la classe.

INST. EUGENI D’ORS Alejandro Mejía 2n Btx

UN ALTRE DIA DE MERDA Un altre dia de merda, desperto a les 07:35 del matí, agafo el primer que veig a l’armari (uns texans i una samarreta negra) em rento les dents, agafo el mòbil, els auriculars i surto de casa per a anar a l’institut o com en dic jo “El meu malson”.

Normalment sóc molt seriosa, però no puc evitar sentir-me feliç perquè només quedi un dia per acabar l’E.S.O. Avui acabaran quatre anys d’humiliacions, vergonya, solitud, tristesa, rancúnia... però quatre anys per fi acabats. Està clar que no m’agrada l’institut, a qui li agrada? Doncs, a la “majoria” de la gent, però jo mai he estat part d’aquesta “majoria” que la gent considera “normal”.

El meu pare havia aconseguit un ascens en la seva empresa y ens vam mudar a Anglaterra. En arribar els meus pares van haver de llogar un petit pis a Cardiff i van buscar-me un institut, va ser difícil trobar places perquè les classes ja havien començat fa tres mesos, però finalment van trobar un institut públic on quedaven dues places lliures. Vaig començar al dia següent, estava emocionada per conèixer noves persones, fer amics... però això mai arribaria a passar. Havia arribat al final del primer trimestre, tots es coneixien, tenien amics, millor amics, núvies o nuvis... excepte jo, no coneixia a ningú i com sempre quan ets nova en algun lloc et discriminen: per la teva cultura, religió, llenguatge, el teu nom ( Nòelia ) i milers de coses més. Tots es quedaven mirant mentre caminava per entre les taules fins arribar a l’última cadira, em van classificar com “friki” , per escoltar grups de musica poc coneguts: Metric, PopEtc, The Morning Benders, Bloc Party... per llegir, sí, per llegir, una cosa que sembla normal però que no ho és per als altres o si més no per als del meu institut. Des de sempre he estat molt tancada, seriosa i tímida, a casa intento estar sempre a la meva habitació per no veure als meus pares (Juan i Rosa) ni al meu germà (Antonio), tinc massa complexos per permetre menjar, quan no aguanto la temptació, menjo un iogurt, cinc minuts després estic al bany vomitant, plorant i patint.

Si no fos per Simon, el meu únic i millor amic, hauria deixat d’anar a l’institut fa molt de temps. El vaig conèixer afortunadament un dia que m’havien castigat, la majoria de vegades porto els deures, però un dia em vaig quedar veient fins les 02:00 del matí la televisió, em vaig oblidar fer una redacció d’un inventor, la professora de Naturals em va dir que m’hauria de quedar castigada a l’hora del pati; quan tots van sortir de classe jo vaig ser l’única persona a classe (això creia) vaig començar a treure la llibreta però abans de poder escriure la data una veu masculina que provenia de la meva esquerra em va dir:

-Hola – va pronunciar la paraula amb dubte, em va sorprendre molt ja que pensava que estava sola, però com sempre els meus cabells em tapaven la gran part de la cara, després de dubtar uns segons vaig dir:

-Hola... – No em vaig atrevir a girar-me .

Vaig començar a escoltar passos que s’acostaven, es va seure a la taula de davant meu, es va quedar mirant-me, em vaig apartar els cabells, i el vaig veure.

Tenia els cabells negres, curts i amb aspecte despentinat, portava una samarreta negra sense cap tipus de decoració, a la cara se li dibuixava un somriure. Des d’aquest moment vam començar a seure junts a l’hora del pati, sempre he dominat l’anglès així que no vaig tenir problemes per palar amb ell.

Com sempre agafo el bus, pujo, sec en el primer seient de l’esquerra, trec el mòbil de la butxaca dels meus texans, obro l’aplicació de música, vaig a “Àlbums” baixo fins a trobar “Paradise” y trio la cançó “Ride”. El trajecte d’autobús passa massa ràpid, deu minuts després ja he arribat, em llevo, intento passar ràpidament pel petit passadís, baixo i escolto al meu darrera el típic so que fan las portes quan es tanquen, ja he arribat.

L’institut es a cinc minuts de l’estació d’autobusos, mentre vaig caminant per una carrer petit em fixo en l’aparador d’una llibreria i veig que ja ha arribat el nou llibre de la saga Foscos, busco en la meva butxaca i trobo suficients diners per poder comprar-mel, recordo ràpidament on em dirigia i agafo el mòbil “07:48”, les portes de l’institut no s’obren fins les 08:00 així que tinc temps. Abans de poder empènyer la porta de la botiga sento que una persona s’apropa corrent, Simon.

-Ei, hola, vas a entrar a la llibreria? –Em pregunta.

-Hola Simon, sí, he vist que ja ha arribat el nou llibre d’una saga que m’agrada i m’ho anava a comprar, m’acompanyes? –Li pregunto.

-Sí, es clar, entrem.

Quatre minuts després ja hem sortit de la tenda, comencem a parlar de les vacances d’estiu.

-Els meus pares i jo anirem de vacances al Japó, el germà de la meva mare viu a Nagasaki i ens deixa passar l’estiu al seu pis, i tu?

-No he pensat encara que faré, el fet de que no hagi de tornar a l’institut mai més ja em fa prou feliç, però com altres anys segurament em quedaré a casa llegint i veient series.

Estan a punt de tancar les portes i ens posem a córrer, pugem per les escales, caminem pel passadís i entrem a classe.

Des que Simon i jo en vam fer amics van començar a ficar-se amb ell, cada vegada més , crec que més amb ell que amb mi.

Com que és l’últim dia de classe fan una petita festa, una foto de grup i ens donen les notes, després d’això sona el timbre que anuncia que sóc lliure, puc sortir i córrer cap a la meva llibertat, no hauré de veure a ningú d’aquest fastigós institut. Surto per la porta i Simon va darrera meu, tinc ganes de córrer, cridar d’emoció, saltar, però em limito a caminar ràpidament del passadís, em giro per veure si Simon està darrere meu, però no , veig que un noi es posa davant seu i li impedeix el pas, vaig ràpidament cap a ells i veig que el noi li ha tret la motxilla i li està traient les llibretes i arrancant fulles, fins que arriba a una pàgina on es pot veure un dibuix en el qual hi ha dues persones caminant i rient mentre escolten música amb uns auriculars, al costat de les dues persones es pot veure diversos cors, vermells, grocs, blaus; grans , petits... i dos noms: Nòelia i Simon.

-I què, tu i Noèlia ja heu triat data per el casament? – li pregunta el noi a Simon.

Però Simon es queda callat i quiet.

-Em convidaràs, oi?

Llavors, el noi arrenca el dibuix de la llibreta i el trenca en diversos trossos, Simon que havia estat quiet i sense dir res, de sobte aixeca el braç i li pega un cop de puny a la cara, el noi perplex deixa caure al llibreta a terra i salta a sobre de Simon, comença a pegar-li a tot el cos. Cada segon que passa em sembla que s’allarga fins convertir-se en una hora, no em puc moure, sé que en algun moment les meves cames no

aguantaran i cauré. Simon intenta defensar-se, aconsegueix donar-li un cop de puny a l’estómac, però abans de poder aixecar la mà per donar-li un altre, el noi ja li ha trepitjat la mà dreta i colpejat el pit, sembla que Simon es va a desmaiar, però abans de rendir-se aixeca el cap i el mossega a la cara, en aquest moment arriba el director del centre i comença a separar-los.

Estic a la sala d’espera de secretaria, el director ha trucat als pares dels dos nois, els primers en sortir del despatx són els pares del noi que va començar tot aquest embolic. Deu minuts després surt Simon i els seus pares, de seguida m’aixeco i corro per abraçar-lo, fa un so de dolor, m’adono que li he tocat el pit.

Els pares d’en Simon no estan tant enfadats amb ell així que el deixen acompanyar-me a cassa, No té diners per l’autobús , per això hem d’anar a peu. Pel camí Simon m’explica que el director els ha imposat com a càstig haver de fer el doble de deures d’estiu. Arribem a casa meva, m’acomiado de ell, li dono les gràcies per haver-me acompanyat i li faig un petó a la galta.

Entro a casa, tanco la porta, els meus pares arriben a les 09:30 p.m, el meu germà tampoc està, estic sola , vaig cap a la meva habitació, encén l’ordinador, em connecto a Twitter i escolto cancóns de Nicki Minaj. Vint minuts després m’aixeco per anar al lavabo però just en aquest moment vibra el meu mòbil, l’agafo i veig el nom de Maryse (la mare de Simon), contesto.

-Noèlia, Simon segueix a casa teva? –Em pregunta.

-No, fa gairebé mitja hora que se n’ha anat –Responc.

-I et va dir que aniria a un altre lloc abans de venir a casa o ...?

-Bé, hem vingut caminant perquè Simon no tenia diners per l’autobús, segurament estarà de camí.

-Això espero, gràcies Noèlia, si saps alguna cosa em truques se seguida, d’acord?

-Sí, és clar, adéu,

Penjo.

Em preocupo, Simon hauria d’haver arribat ja a casa seva. Agafo el mòbil, busco el seu número a l’agenda, però abans de poder donar-li a l’opció de “trucar” rebo un missatge, veig el nom “Simon” és un missatge amb una foto adjunta, veig la foto i el veig, el noi que aquest matí estava pegant a Simon, també hi ha quatre persones més al voltant i a terra està Simon, té la samarreta amb sang, els pantalons trencats i la motxilla al seu costat, te tancats els ulls, sembla adormir, inconscient. Darrere d’ells puc veure un rètol d’un bar “The Central Bar” que està a sis minuts de casa meva, reenvio el missatge a Maryse i surto corrent.

Vuit minuts després ja he arribat al carrer “3 Windsor place”, deixo de córrer, ja és fosc, però en la foscor destaquen llums grogues, blaves, vermelles i blanques. Davant del bar hi ha diversos cotxes de policia i en una cantonada un grup de persones acordonant a una persona, començo a caminar més ràpid, veig als pares de Simon plorant, arribo a on està la gent i em quedo parada. Veig a Simon tirat a terra, cobert majoritàriament de sang, amb la roba trencada, les llibretes i la motxilla tacades també de sang, té diversos blaus a la cara i als braços, corro cap a ell, però diverses persones m’ho impedeixen, treuen una llitera i el pugen al cotxe, s’allunyen i em quedo sola, sola en la meva foscor, ja no tinc forces per cridar o plorar, em quedo quieta i observo a l’ambulància mentre s’emporta , al meu únic i millor amic, mort. Surto corrent, arribo a casa i tanco donant un cop de porta, llavors totes les llàgrimes de 4 anys surten dels meus ulls, tots aquests anys suportant humiliacions, quatre anys deprimida, vomitant al lavabo perquè no es burlessin de mi, fins que vaig trobar una

petita llum a la meva foscor, Simon, i ara ja no hi és, ja no tornarà mai més, la meva única raó per la qual viure, és mort. No sé com però em trobo caminant cap al lavabo, obro la aixeta de la banyera i deixo que s’ompli, vaig a la meva habitació, busco la cançó “Born To Die” de Lana Del Rey, la cançó comença, alço el volum tot el que es pot, obro la pàgina de Twitter i escric el meu últim tweet “Adéu”, em dirigeixo a la cuina, obro un calaix i agafo un ganivet, vaig al lavabo i em trec la samarreta, les bambes, els texans , em fico a la banyera, l’aigua està molt calenta, aixeco el braç esquerre i amb la mà dreta em faig un tall vertical al canell, la sang m’esquitxa la cara, de seguida l’aigua ja s’ha tenyit d’un color vermellós, deixo caure el ganivet, de fons escolto els últims segons de la cançó “...Cause you and i, we were born to die...” sento un lleu dolor a la mà, però l’aigua calenta ho fa suportable, començo a tancar els ulls, primer el dret, l’esquerre i crec que mai més tindré la força suficient per tornar a obrir-los, submergeixo completament el cos a l’aigua i deixo que la foscor se m’emporti...

Moro.