Moderna, 12.2.2015

Hores de visita: Dijous 11.30-13h

FILOSOFIA CLÀSSICA ALEMANYA (1781-1806/7)

1781: Primera edició de la crítica de la raó pura de Kant

1806/7: Hegel redacta i publica la Fenomenologia de l’Esperit

El període que s’estudiarà són 25 anys d’una densitat enorme de producció filosòfica en què es desenvolupa

tota la filosofia clàssica alemanya (+classicisme literari alemany i el naixement del romanticisme que és fruit

de la filosofia alemanya, + classicisme musical cap al romanticisme musical). Tots els moviments culturals

estan relacionats entre si.

I) Kant

1. Vida i obra

1724 Neix a Königsberg (capital de Prússia oriental, avui Kaliningrad), fill d’una família pietista

(luteranisme molt rígid a la pràctica i moralment però alhora molt poc dogmàtic pel que fe a

creences) de menestrals.

1732-40 Cursa l'ensenyament mitjà en el Collegium Fridericianum regentat per F.A. Schultz, pietista i

deixeble de Wolff, que defensava una convergència entre cristianisme i racionalisme.

1740-46 Estudia a la universitat de Königsberg, dedicant-se bàsicament a les matemàtiques, ciències

naturals i filosofia: influència del professor M. Knutzen, també wolffià, que li dóna a conèixer

Leibniz, Wolff i la física newtoniana.

1746-55 (Inici període pre-crític) Kant treballa com a preceptor privat de famílies nobles dels voltants de

Königsberg.

1747 Es gradua per la universitat de Königsberg amb la dissertació De igne, i obté l'habilitació docent

amb Principiorum primorum cognitionis metaphysicae nova dilucidatio. Wolffià amb certs

elements crítics.

Comença a impartir cursos a la universitat sobre diverses matèries: geografia, antropologia,

pedagogia, lògica, metafísica, teologia i ètica.

1755 Publica Allgemeine Naturgeschichte und Theorie des Himmels [Història general de la natura i

teoria del cel], el seu assaig més important de caire científic.

1756 No reïx en l'intent d'accedir a la càtedra de matemàtiques deixada vacant per Knutzen.

1762-64 Herder és alumne de Kant.

Amb la publicació d'Einzig möglichen Beweisgrund zu einer Demonstration des Daseins Gottes

[Únic fonament possible per a una demostració de l'existència de Déu]1 i Versuch, den Begriff

der negativen Grössen in der Weltweisheit, einzuführen [Assaig d'introduir el concepte de

magnituds negatives a la cosmologia] Kant inicia un allunyament progressiu de l'essencialisme

wolffià.

1765 Es nomenat sots-bibliotecari reial del castell de Königsberg.

1766 Publica Träume eines Geistersehers, erläutert durch Träume der Metaphysik [Somnis d'un

visionari aclarits pels somnis de la metafísica], text en què critica ja obertament el racionalisme

escolar. És un text que li permet fer un distanciament a la filosofia rebuda. El títol ja fa esment

que hi ha dos somnis: el visionari i el metafísic (racional-wolffiana). Swaderburg era un important

matemàtic i físic suec il·lustrat fins que 1730-40 té una conversió i ascendeix al cel i comença a

escriure les seves vivències (Arcana coelestia, 1749-65). A Kant li mereix l’atenció com per

dedicar-li el seu llibre. Com un il·lustrat acaba veient els esperits? Kant ho veu com un símptoma

de l’època: per més que siguem il·lustrats i científics, com ens interessen certs temes que la

ciència no hi dona explicacions, en busquem d’altres. La Il·lustració és l’època de les llums, però

també hi ha ombres. Aspirem a certes qüestions (la raó humana té el singular destí de

plantegarse certes preguntes) que sempre ens les plantegem, i si la ciència no en dóna

respostes, les busquem a un altre lloc. En el text de Kant ja apreix el tema que cal marcar límits i

froteres. Suedenborg té visions, una mena d’impressions que te el visionari, així, d’alguna forma,

per justificar al que ell diu, apel·la a una mena d’experiència tan radical que només és seva. En

el fons el visionari seria el que intenta donar resposta a les preguntes que tots ens emoinen des

duna experiència personal inefable. Llavors, el visionari demana fe, adhició, als seus seguidors

1 Text on discuteix les proves d’existència de Déu. Sosté més o menys l’existència de Leibniz: la prova a priori té principis interns, i defensa la prova de la necessitat, reelaborant-la millor. Per subratllar la possibilitat d’una prova a priori, Kant posa èmfasi en el fet que “l’existència no és cap predicat real, sinó la posició absoluta de la cosa”. Quan diem “X existeix/és” és totalment diferent de l’ús predicatiu “X és P”; l’ús predicatiu del verb ésser dóna característiques de X (els predicats, notes, significats, del subjecte), predicats reals de X (com Leibniz). Mentre estem dient predicats reals d’un subjecte no estem dient que existeixi, sinó que ens dediquem a relacionar conceptes (podem parlar dels triangles sense dir que existeixin) Ens movem en un punt conceptual/intel·lectual. En canvi, quan diem que X existeix, estem dient quelcom diferent: Quan diem “X existeix o és” estem dient no només que és cuarent lògicament, tampoc afegim cap predicat nou (X tindrà els mateixos predicats existeixi o no. Si jo dibuixo un traingle no li afegim una característica més al triangle); estem dient que X, amb tots els seus predicats, està allà, té la posició absoluta independentment de la meva ment i els meus conceptes. Existere, “Fora del pensament”. Existència és irreductible a una suma de predicats reals, és la posició absoluta de la cosa (fora de la ment). Com es pot demostrar existència en general? Si existència no és cap predicat real (quan utilitzem pr es quan opera el meu enteniment), ha d’estar relacionada amb l’experiència (no l’enteniment). Per això, si hi ha alguna prova d’existència de déu, ha de ser aposteriori, ha de partir d’alguna experiència, i no pot ser a priori pq des del simple concepte no pot passar a l’existència, pq l’existència no afegeix cap predicat en ell. Kant comença a pensar que l’experiència dona quelcom irreductible al concepte. // Acceptem que l’enteniment és capaç de calcular tots els móns possibles (Leibniz), com podem afirmar que dels possibles, el que existeix és justament aquest, si no hi ha alguna mena de constatació que permet referir de tots els possibles un a aquest. Seria conexiement en sentit fort tenir unc a`lcul acabat sense referent a l’experiència? Si no hi ha referent al’experiència com sabem que aquest càlcul explica el nostre mon? L’afirmació de qe aquest càlcul és un càlcul d’aquest món ja no és una afirmació de càlcul, és una afirmació que connecta el càlcul amb el món, i aquí hi intervé l’experiència. Kant s’adona que el coneixement necessita de l’experiència. Gràcies a Hume, Kant constatarà que per parlar de la realitat fa falta referir els conceptes a l’experiència (que és el que em dóna la cosa).

pq ells no han tingut la visió Font de fanatisme (experiència única, que no es pot comunicar, d

emanera que el seguidor ha de tenir una fe cega.

De la mateixa manera, la metafísica wolffiana vol respondre el mateix del visionari, però vol

donar resposta als problemes de s del concepte, des d ela raó i deduccions lògiques. El

metafísic tb respon a aquesta tendència de l’ésser humna de preguntarse sobre qüestions

transcendents i últimes. Però si el problema del visionari és qe la seva experiència és inefable i

no contrastable (demana fer per tant), el problema de la metafísica és qe vol donar resposta a

tot combinant conceptes (deduir), des del model del càlcul, però el càlucl són conceptes, així,

com els conceptes corresponen el món (experiència)? El metafísic somia en conceptes, mentr

que el visionari somia en experiències. La metafísica wolffiana s’ha extralimitat.

Conclusió de Kant: si aquestes preguntes últimes poden ser respostes (ell pensa que sí), cal

prèviament, per no caure en la il·lusió del visionari ni del metaf´sici, cal marcar els límits de

l’experiència, de l’intel·lecte, i veure com dins d’aquests límits opera el coneixement humà, per

no extralimitar-se.

Filosofia anterior per a Kant és un conjunt d’autors, com Leibniz i Spinoza, han remarcat molt el

concepte i altres molt l’experiència, però cap d’ells s’ha aturat a mirar els límits. D’aquí és on

sortirà amb el hegelialisme la distinció empirisme/racionalisme.

1768 Publica Von dem ersten Grunde des Unterschiedes der Gegenden im Raume [Sobre el primer

fonament de la distinció de les regions a l'espai] en què sosté l'heterogeneitat irreductible entre

els conceptes i l'espacialitat sensible.

1769 Rebutja els oferiments de professor ordinari a Erlangen i Jena.

1770 (-1780, període del llarg silenci kantià) Amb la Dissertatio de mundi sensibilis atque intelligibilis

forma et principiis, on defensa obertament la dualitat entre l'àmbit del sensible i de l'intel.ligible,

obté la plaça de professor ordinari de lògica i metafísica a Königsberg. On estan les distincions

bàsiques entre tenir experiència o pensar? Ja pareix el tema de l’espai i el temps que són els

qeu articulen tota l’experiència. No obstant, kant encara sosté que en làmbit del pensar ‘ratio’ o

‘intellectus’ són termes equivalents (això des d’aristòtil). Un pas capdal de la crísitca serà distingir

dos nivells, ‘enteniment’ i ‘raó’, nivells que no es fa a la Dissertatio.

S'inicia el llarg període de gestació de la primera crítica.

1771 Kant comunica a M. Herz (carta del 7.VI.) el projecte d'una obra que es titularia Els límits entre

els sentits i la raó, i que tractaria tres grups de problemes: els del gust, de metafísica i de moral.

1772 També en carta a M. Herz (21.II.) Kant especifica el pla de l'obra que, per contenir tot el sistema

de categories ("filosofia transcendental"), constituiria una veritable "crítica de la raó pura":

1. Filosofia teòrica:

Fenomenologia general.

Metafísica.

2. Filosofia pràctica:

Sentiment del gust i dels apetits sensibles.

Moral.

1776 Carta a M. Herz (24.XI): per fixar estrictament els límits entre l'empíric i el racional-pur (a priori)

l'obra haurà de contenir una «crítica, una disciplina, un cànon i una arquitectònica de la raó

pura».

1777 Comunica a M. Herz (carta del 20.VIII.) que totes les recerques efectuades porten a una obra

sistemàtica que ara anomena Crítica de la raó pura.

1778 Rebutja l'oferiment d'una plaça a la universitat de Halle.

1781 Publicació de la Kritik der reinen Vernunft [Crítica de la raó pura].

1783 Davant de la interpretació que Ch. Garve feia de la Crítica en una recensió publicada el 1782 -tot

equiparant la doctrina kantiana a l'idealisme de Berkeley (no coneixem els objectes, sinó els

fenòmens o representacions mentals)-, Kant publica els Prolegomena zu einer jeden künftigen

Metaphysik, die als Wissenschaft wird auftreten können [Prolegòmens a tota metafísica futura

que es pugui presentar com a ciència], text on resumeix la primera crítica.

1784-85 Herder inicia la publicació de la seva filosofia de la història i Jacobi enceta la polèmica sobre

Spinoza.

Kant els respon: Idee zu einer allgemeinen Geschichte in weltbürgerlicher Absicht [Idea d'una

història universal en intenció cosmpoliga], Rezension von Herders Ideen [Recensió de les Idees

de Herder] i Was heisst sich im Denken orientieren? [Què significa orientar-se en el pensament].

1785 A partir de les polèmiques anteriors, s'inicia una reformulació de les doctrines pràctiques del

Canon de 1781: Grundlegung zur Metaphysik der Sitten [Fonamentació de la metafísica dels

costums], obra que significa l'extensió del criticisme a la temàtica moral.

1786 Kant és nomenat rector de la universitat.

Publica els Metaphysische Anfangsgründe der Naturwissenschaft [Primers principis metafísics

de la ciència de la natura], aplicació dels resultats de la crítica a la metafísica corporal o

física racional. I a l'opuscle Was heiβt sich im Denken orientieren? [Què significa orientar-se en

el pensament?] respon a Jacobi.

1787 Segona edició (B) de la Kritik der reinen Vernunft amb importants modificacions en el capítol de

la deducció transcendental.

1788 El nou ministre de culte i educació, Wöllner, promulga dos edictes sobre religió i censura.

Kant publica la Kritik der praktischen Vernunft [Crítica de la raó pràctica]. Modificació de la part

pràctica de la Crítica de la rao pura.

1790 Kant publica la Kritik der Urteilskraft [Crítica del judici], on planteja les qüestions relatives al

tancament del sistema filosòfic.

1792 Kant publica l'article Über das radikale Böse in der menschlichen Natur [Sobre el mal

radical a la natura humana].

1793 Aplegant anteriors articles Kant publica Die Religion innerhalb der Grenzen der blossen

Vernunft [La religió dins dels límits de la simple raó], i l'opuscle Theorie und Praxis, on es

pronuncia sobre la revolució francesa.

Sota el Comitè de Salut Pública s'inaugura a París una càtedra de filosofia kantiana.

1794 Els escrits sobre temàtica religiosa originen un conflicte amb l'autoritat ministerial, fins que Kant

accepta no manifestar-se més sobre la qüestió.

1795 Kant publica l'article Zum ewigen Frieden [La pau perpètua].

1797 Kant es jubila de la tasca docent i publica, en dos volums, la Metaphysik der Sitten [Metafísica

dels costums] -vol. I: l'ètica; vol. II: el dret-, on desenvolupa la doctrina objectiva que es desprèn

de la segona crítica.

1799 Kant publica una nota on desautoritza els desenvolupaments de Fichte en la seva pretensió de

completar la filosofia crítica.

1798 Kant publica la Anthropologie in pragmatischer Hinsicht [Antropologia en una perspectiva

pragmàtica].

1804 Mort de Kant després d'un llarg període d'afebliment físic i psíquic: deixa un importat llegat

manuscrit (Opus postumum) que havia de constituir una nova sistematitzacio de la filosofia

crítica, en què treballava des dels anys noranta.

1.1. Forma de citació

Títol de l’obra (AK [Acadèmia], vol. en xifres romanes, i pàgina)

L'edició crítica de les obres de Kant és la de l'Acadèmia de prussiana de Ciències, Immanuel Kants

Gesamtausgabe (23 vol.), publicada a partir de 1902 i distribuïda de la següent manera:

Vol. I-IX: obres publicades en vida de Kant.

Vol. X-XIII: correspondència.

Vol. XIV-XXIII: llegat manuscrit que conté reflexions diverses, fulls solts i l'Opus postumum (vol. XXI-

XXIII).

Vol. XXIV ss.: lliçons conservades de Kant.

Les obres critiques de Kant s’abreugen en alemany

KrV (Críticia de la raó pura). Aquesta no se cita segons l’Acadèmia De la primera Crítica, Kant la publica el

1781. 1788 per uns malentesos de lectura, Kant incorpora modificacions a la primera edició. Aprofita per

corregir alguna errada o correccions d’estil, però també per fer afegidures importants o per suprimir alguns

paràgrafs o, per un capítol sencer, redactar-lo de nou (la noséquè transcendental de les categories). Per

aquest motiu, quan el segle XiX es decideix fer l’edició crítica, l’editor va decidir anomenar la primera edició

‘A’ i la segona ‘B’ Si el text és comú entre AiB (Apàg./Bpàg), si només està a A (A pàg); si només a B (B

pàg). Són pàgines de l’edició, no de l’acadèmia. KrV, A323/B321, per exemple.

KpV (Crítica de la raó pràctica) (Ak...)

KV (Crítica del judici) (Ak...)

13.02.2015

CRÍTICA DE LA RAÓ PURA Escrita en 3 mesos i pensada en 10 anys (1781).

“Raó pura” Perquè aquí ja s’ha acabat la tasca crítica. No obstant, per certes polèmiques, kant ha de

repensar alguns temes i és per això que publica la segona i la tercera crítiques, els temes de les quals ja

estaven plantejats en la primera.

Durant l’època, és un títol relativament innovador.

El text parla de la raó pura (Vernunft). Kant entén per “raó” en dos sentits:

1) Sentit específic: Facultat humana diferent d’altres que formen la nostra ment (sensibilitat, imaginació,

memòria, enteniment). Facultat d’efectuar deduccions/argumentacions.

2) Sentit genèric: Designa allò que caracteritza l’ésser humà Allò propi d’ell, en tant que és un ésser

racional (a l’antropologia diu que som ésser susceptibles a ser éssers racionals, de forma irònica).

Designa el propi dinamisme de l’ésser humà, no una facultat. Que tingui raó significa que té certs

interessos/fins als que dirigim la nostra activitat (raó pura interessada). I aquests interessos de la raó

són tres:

“Tot interès de la meva raó (tant especulatiu com pràctic) s’aplega en les següents preguntes:

1) Què puc saber?2) Què he de fer?3) Què m’és permès d’esperar?

La primera pregunta és merament especulativa... La segona pregunta és merament pràctica... La tercera pregunta –a saber: si faig allò que he de fer, llavors què he d’esperar?- és alhora pràctica i teòrica, de manera que allò pràctic condueix sols com a fil conductor a respondre a la pregunta teòrica i especulativa –si s’eleva prou amunt- .”

KrV, A 805/B 833

Tot ésser racional tendeix 1) a saber (Què puc saber?); 2) a actuar (Què he de fer?); 3) a esperar

(Què puc esperar?). aquests temes, com són temes de la raó humana, afecten a tot ésser humà

Trobem un concepte previ de filosofia que s’arrela a la raó humana i que és comú en tots. Tots en ho

preguntem i en donem respostes (més o menys acertades). Aquests tres conceptes constitueixen un

primer ocncepte de filosofia (mundà, existencial) al que kant anomena “filosofia en sentit còsmic”

(Weltbegrif)

“Fins aquí el concepte de filosofia és nomes un concepte acadèmic [Schulbegriff], i.e. el d’un sistema del

coneixement que sols és cercat com a ciència, sense tenir altre fi que la unitat sistemàtica d'aquest

saber, çò és, la completud lògica del coneixement […]. Però també hi ha un concepte mundà [Weltbegriff]

(conceptus cosmicus) [...]. En aquest sentit filosofia és la ciència de la relació de tot coneixement als fins

essencials de la raó humana (teleologia rationis humanae), i el filòsof no és un artífex de la raó, sinó el

legislador de la raó humana.

Nota: Concepte mundà serveix aquí per anomenar el que s’ocupa d’allò que interessa necessàriament a

qualsevol, mentre que determino el sentit d’una ciència segons el concepte acadèmic quan se la

considera com a una habilitat entre altres en funció de certs fins discrecionals”.

KrV, A 838-840/B 867-868.

Ara bé, per intentar respondre aquests temes, quan la resposta és una resposta metòdica i reflexiva

(conduïda tècnicament, no espontània), és quan sorgeix un altre concepte de filosofia: concepte

acadèmic o escolar (Schulbergriff) Filosofia com a disciplina que s’ensenya acadèmicament i que

té metodologia. En el fons, aquesta filosofia intenta respondre metòdicament les mateixes preguntes

que té l’home comú.

Les parts de la filosofia acadèmica corresponen estrictament a les tres preguntes: filosofia teòrica

(problemes que tenen a veure amb el saber), filosofia pràctica (problemes relacionats amb l’acció:

individual, ètica, o col·lectiva, política i dret), [si actuem tal com hem d’actuar, què podem saber per

adelantat del resultat últim de l’acció. Esperar és un saber projectat al futur en funció d’actuar com

hem d’actuar. Tercera pregunta posa en relació les dues primeres] Filosofia/religió (Religió

racional) Temes relacionats amb el bé suprem, la immortalitat de l’ànima, un altre món (temes de

fins últims). El tema de l’esperar també pot tenir una projecció respecte la història/progrés (què

podem esperar del futur de la història si actuem com hem d’actuar) Temes de filosofia de la

història (terme traduït del francès Voltaire).

“El camp de la filosofia en aquest sentit cosmopolita pot expressar-se en les següents preguntes:

1) Què puc saber?

2) Què he de fer?

3) Què m'és permès d'esperar?

4) Què és l'home?

La metafísica respon la primera pregunta, la moral la segona, la religió la tercera, i l'antropologia la quarta. Tot això, però, hom pot incloure-ho en l'antropologia, puix les tres primeres preguntes es refereixen a la darrera”.

Kant, Lògica (Ak, IX, 25).

Segona versió. A la lògica torna a aparèixer el tema però amb una petita variant: metafísca,

especulació, àmbit teòric; moral; religió; i antropologia. Totes es redueixen a l’última perquè l’home és

aquell ésser que es pregunta per 1,2,3 Aquetes tres donen el fil conductor per poder respondre

què és l’home i el seu paper en el món.

La filosofia acadèmica vol respondre aquests interrogants com ha respost això el racionalisme wolffià (que

és el que kant té més proper)? Pretenent que de forma estrictament logicodeductiva es podien resoldre tots

els problemes filosòfics. Mitjançant formes de raonament deductiu (mitjançant la sola raó, la raó pura) es

podran resoldre tots els problemes. Pressuposa que només combinant conceptes (Leib: definicions reals)

podem resoldres els temes del saber, de l’actuar i de l’esperar. Però una de les coses que kant ha après és

que des del pur concepte mai es pot passar a l’existència Els conceptes no són suficients.

Tampoc des de l cantó de la pura experiència Hume. Hume vol resoldre els problemes però únicament des

de les dades sensibles. Com ell dona per suposat que des de l’experiència es podria resoldre tot, arriba a la

conclusió que de fet no ho permet. Acaba caient en l’escepticisme.

Per tant, kant veu que la filo que fins ara ha existit, o bé ha treballat basantse en el concepte o només

l’experiència poden respondre les preguntes Aquestes bases no s’han acabat de fonamentar ni aclarir (

filosofia precipitada), i és per això que la filosofia fins ara ha fracassat. El capítol de “història de la raó”, kant

projecta aquest esquema: des dels grecs, uns autors han construït les seves doctrines des del concepte o

des de l’experiència (ja ho diu plató: gigantomàquia, camp de batalla entre dos fronts Idea (platònics

alumnes) / experiència (Heràclit).

És per aquest motiu que kant considera la crítica de la ráo pura com un tribunal de justícia, en què hi estan

jutjats els empiristes i els racionalistes, que no s’aclareixen mai. Kant és el jutge que ho sentencia.

Propedèutica/pas previ: abans de fer pròpiament filosofia acadèmica (desenvolupar les tres parts) cal fer una

crítica. Quan l’home intenta saber/actuar/esperar, entren en joc certes facultats (raó, sensibilitat, imaginació,

etc.) El pas previ consisteix en analitzar les pròpies facultats humanes, veure com operen i, segons com

operen, podrem saber els seus límits, i sobretot per dictaminar si aquestes pretensions de la raó pura

(racionalisme leibnizià/wolffià) es compleixen o no. És per això que planteja els tres temes en interrogants

Només sabent com operen i els límits de les facultats ho podrem fer (i això la filosofia anterior no ho havia fet

tan explícitament com kant2, havia anat directe al gra).

Crítica rp és una anàlisi propedèutica i necessària al sistema de la filosofia.

L’ús del terme ‘crítica’ és innovador en el terreny filosòfic (tot i que no és nou; de fet kant l’adopta de l’àmbit

de la crítica bíblica, sotmetre a judici el text bíblic per veure la seva pretensió de validesa, hereus d’spinoza).

d’entrada, ‘crítica’ no té cap connotació negativa, només significa ‘sotmetre a anàlisi’. Quan acaba la crítica,

kant ja creu que s’ha aclarit totalment el marc en què es poden plantejar els problemes, i ara ja es poden

construir els respostes a les preguntes humanes.

La crítica, analitzant les facultats, donarà resposta a les tres preguntes: podrem saber fins o n arriba el saber,

què caracteritza l’actuar i què cal esperar. Per això no pensa que posteriorment hi haurà una crítica de la raó

pràctica (tema 2) o del judici (per analitzar el concepte de finalitat, connectat sobretot amb la història, tema 3).

Els límits del saber és el que es desplega entre l’estètica, l’analítica i la dialèctica transcendentals; la

pregunta per l’actuar i l’esperar es responen en el “cànon”. Com que ja tenim les respostes fonamentals, ja

podem construir el sistema, construir les disciplines de les tres preguntes.

El mateix kant comença a construir el sistema: metafísica de la natura (1), metafísica dels costums (2) i uns

textos d’història en els que comença a desenvolupar el 3.

Aquesta propedèutica ha de treballar amb un cert mètode innovador Mètode transcendental. La filosofia

(o també en diu idealisme) transcendental és una tesi sobre com treballem per respondre les preguntes 1,2,3.

!!! La primera cr´tica no és pas un text bàsicament epistemològic, perquè també intenta donar la fonamentació

de les preguntes 2 i 3. de fet, aquest és el resultat de la crítica:

“Vaig haver de suprimir el saber [Wissen] per deixar lloc a la fe [glaube]” KrV, BXXX. És una fe racional. Quan

hem respost això, ens adonem que el saber s’ha de limitar molt a les seves pretensions, però alhora hem

entès que l’àmbit de l’actuar i de l’esperar té també una certa legitimitat sota una forma peculiar [ja

s’explicarà] El resultat de la crítica no és merament epistemològic, sinó una aclariment de la situació de

l’home en el món.

19.02.2015

2 És veritat que kant reconeix certs precedents (Lògica): Locke (sobretot), qui ja va intnetar, a l’Assaig de l’enteniment humà, fer quelcom semblant a kant tot i que la forma d’operar no era tan temàtica.

“Anomeno transcendental tot coneixement que no s’ocupa tant dels objectes quant en general del nostre mode de conèixer els objectes, en tant que aquest ha de poder ser a priori. Un sistema de tals conceptes s’anomenaria filosofia transcendental”.

KrV, A 12/B 25.

En general els coneixements s’ocupen d’objectes: Matemàtica/física/metafísica (Déu, ànima/ment, causalitat)

pretenen ocupar-se de certs objectes. La filosofia transcendental es diferencia dels coneixements en general

pq no estudia cap objecte en concret, sinó que reflexiona sobre què significa conèixer (com és possible que

hi hagi aquesta activitat del coneixement) No es fixa en el contingut, sinó en la pròpia activitat del

coneixement. Condicions de possibilitat del coneixement d’objectes.

Aquestes condicions són d’alguna manera a priori (aquí, significa “necessari”) Requisits necessaris del que

és coneixement.

Filosofia transcendental: sistema que reuneix totes les condicions necessàries perquè es pugui donar el

coneixement.

Per estudiar les condicions de possibilitat, hem de pressuposar que hi ha coneixement d’objectes Es

pressuposa que hi ha un àmbit de coneixement fiable (i per tant un àmbit que ens ajudarà en els moments

d’anàlisi): no pot ser la metafísica (ja que està en qüestionament. De fet kant fa aquesta crítica per pdoer

arribar a saber si és possible o no la metaf´siica), sinó la matemàtica i la física (això explica equ een moments

de l’ànalisi transcendental, els exemples siguin matemàtics o físics, en tant que aquests han assolit el camí

definitiu de la ciència). No és que la crítica sigui una reflexió de la mate o fisi, esuna reflexió sobre el

coneixement, però com a il·lustració de coneixement fiable, la matemàtica i la física son bons exemples.

Leibniz, descartes etc fan metafísica espontàniament, sense haver-se qüestionat el que es qüestiona a kant i

és per aquest motiu que poden arribar altrs autors (hume) que siguin escèptics de la seva teoria, cosa que no

passa en la matemàtica o en la física.

Introducció: la primera condició de possibilitat que hi hagi coneixement és que el coneixement es vertebra a

través del llenguatge predicatiu (llenguatge apofàntic). Donar predicats al subjecte (S és P). Aquesta forma

de llenguatge és la que permet dir el que les coses són, i això és el que en diem conèixer. Poder construir

judicis vertaders, judicis que mostren com són les coses. [això ja els antics ho deien]. Un judici sempre stà

format x un subjecte (allò del qual parlem) i predicats (caract d’allò del qual parlem). Com que S i P són

conceptes, des d’un punt de vista lògic, la relació entre ells pot ser de dos tipus:

1. P estigui contingut en S. “El triangle té tres angles” és un judici on el predicat (tenir tres angles) ja stà

contingut en la definició de triangle. Descomposició (anàlisi) del subjecte. JUDICIS ANALÍTICS.

2. P no estigui contingut en el S. “La constant gravitacional és 9,81m/s2”. El que prediquem no està

inclòs en el significat del subjecte (constant gravitacional: la força pel qual setreuen els cossos depèn

d’un element constant) que aquest element constant sigui 9.81,1. O 15 no es desprès n del concepte

del constant del gravitatori. Afegim una característica al subjecte, enlloc de descomposar-lo.

JUDICIS SINTÈTICS (en tant que composen, en grec, síntesi).

Si bé des del punt de vista lògic aquestes dues formes són dues formes de judici, si ens interessa el tema del

coneixement, de fet, en sentit propi i fornt, només un d’ells dona coneixement: Judicis sintètics. Els analítics,

pròpiament no donen cap coneixement, sinó que descomposen en el que ja està en el significat del subjecte.

Els judicis sintètics diuen com son les coses perquè hi hagi presència de realitat el judici ha de ser

necessàriament sintètic, ha de dir alguna cosa més que una simple anàlisi conceptual, ha de tenir unr eferent.

Esi el judici va analitzant objectes no necessita un referent extralingüístic.

Quina facultat del subjecte permet que hi hagi judicis analítics? Pq un judici analític sigui correcte, l’uncia

condició es que no hi hagi contradicció entre S i P. Basats en el principi de no contradicció. Per aplicar-lo

sistemàticament, l’úncia facultat qu eh iintervé és la facultat de pensar, d’entendre (ja que no cal mirar al món,

només cal mirar el significat de les paraules). És el que Leibniz ho anomena càlcul: sistema de judicis

perfectament estructurat. FACULTAT DE PENSAR/INTEL·LECTE.

En canvi, pq hi hagi judicis sintètics, pq el predicat sigui justificat, no n’hi ha prou amb l’enteniment, pq

l’enteniment només es limita a analitzar, combinar signes, aquesta composició ha destar justificada des d’una

altra facultat Calen experiments i mesures EXPERIÈNCIA SENSIBILITAT (també hi està present

l’enteniment). un judici és sintètic perquè no només hi intervé l’enteniment, sinó que aquest entra amb

composició amb la sensibilitat. Aquests judicis sí que ens diuen coses dels objectes, del món, ja que hi ha

referents en l’experiència.

Així, el coneixement és possible pq hi ha llenguatge predicatiu format fonamentalment per judicis sintètics, no

pas per judicis analítics. Allunyament de Leibniz: suposem que en un cert àmbit dobjectes el nostre

coneixement ha avançat prou com perquè les lleis daquest àmbit es pugin expressar en forma de càlcul (ideal

de Leibniz) Kant diu que mentre tinguem només un càlcul encara no podem dir que aquest càlcul sigui

coneixement d’un objecte en concret. El càlcul no pot dir de quin objecte extralinguestic n’explica les

característiques. Ha d’haver-hi un enunciat que conecti el càlcul amb l’experiència, sinó de què és càlcul el

càlcul? dir que lideal de coneixement és càlcul, per a kant és un profund error. El càlcul ha de fer

referència a quelcom que tingui a veure amb l’experiència i podem identificar el que idu el càlcul sobre

l’objecte, i llavors sí que tenim coneixement fort. Això és el que li deia hume a Leibniz: mentre el nostre

coneixement simplement combina idees, no parlar del món, pq parli del món hi ha d’haver impressions i

sensibilitat (tot i que per a Hume aquesta forma de parlar del món tampoc tenia gaire consistència). Kant

valora a hume la primera part de la cr´tiica: referència a l’experiència, ha d’haer-hi síntesi.

La matemàtica és xaxi pq els signes que combina els podem sintetitzar en elsements que fan referència al

temps i a l’espai: el seu punt clau no és el moment deductiu, sinó el moment en què connectem els axiomes

amb el món. Si la matemàtica és ciència de coses és pq permet ser interpretada sobre l’espai temps, si no hi

hagués aquesta interpretació, la matema`ttica seria pura lògica, pur joc mental.

El que dona vlor coginsocitiu els anunciat no és el principi de no contradicció si nó que en algun moment es

connecti amb l’experiència, si no no hi ha presència d’objectes en el coneixement, i és quelcom absurd.

De tots els mons possibles, si en fem els seus càlculs, quiin és el real? Cal connectarlo amb le món actual.

Crítica kant a Leibniz.

Judici sintètics: síntesi entre enteniment i experiència Permet parlar dels objectes. Si no l’enteiment estaria

combinant signes, d’una forma reglada, però de totes les combinacions possibles caldria saber quina és la

que correspon al món.

Enteniment i sensibilitat, totlament hetrogènies, han de poder trobar-se Unió de la filosofia del XVII i XVIII.

Hi ha autors que han posat molt accent en el moment de l’enteiment (Leibniz seria el moment culminant) i

d’altres que només en el moment de l’experiència (Hume), però el problema d’aquests últims és que des de

la sensibilitat sembla difícil justificar certs anunciats científics.

Condició d epossibilitat coneixement: síntesi entre E i S, malgrat ser heterogènies (cos aque tb pensava

descartes o hume).

JUDICIS SINTÈTICS

1) “Tot fenomen és quantificable” // 2) “Tot fenomen té la seva causa”. Fenòmen: allò que esdevé, que ens

apareix, que existeix No es desprèn que sigui quantificable ni que tingui causa.

En aquests exemples, a més d el’enteniment, hi ha una certa referència a l’experiència/sensibilitat.

K=9.81m/’ El judici depèn d’una sèrie dobservacions, proves, experiments, a patir dels quals hem obtingut

el valor 9.81 Podem dir que en exemples com aquests, la síntesis s’estableix a partir de l’experimentació (i

com més profundament i millor ho haguem fet, més segura és aquesta síntesi, PERÒ NO COMPLETAMENT

SEGURA ës subjecte de poder-se canviar) –> El judici és posterior a les experimentaicóns SÍNTESI A

POSTERIORI3 JUDICI A POSTERIORI (ve a partir d’experiències).

1 i 2 són sintètics PERÒ A PRIORI: Com podem justificar els seus significats? NO a partir d’experiències

concretes, sinó que per fer experiències concretes ja hem de pressuposar que els fonòmens són

quantificables o que tenen causalitat (pq si no no dissenyaríem esperiemnts que van lligats a processos de

mesura o de causalitat [error antics: Aristòtil creia que la naatura era matèria i forma, i la frma no era

quantitat, no proposa processos de mesura x estudiar el món i per això només es queda en un sistema de

3 Diferent significat: abans parlàvem dapriori i aposterior segons formes de raonament, ara palrem de judicis.

classificacions. De galileu en endavant ens adonem del principi 1]). La validesa de l’enunciat 1 no depèn

d’experiències, és ell el qu permet que hi hagi certes experiències.

De la mateixa manera 2. Si pressuposéssim que les entitats apareixen i desapareixen, sense connexions

temporals, ja no les estudiaríem. Estudiar un fenòmen és estudiar les connexions entre ells pq no hi hauria

ordre.

1i2 tenen a veure amb l’experiència, però la seva validesa no depèn d’ella, ells ESTABLEIXEN LES

CONDICIONS DE POSSIBILITAT DE QUE IHI AGI EXPERIÈNCIA A POSTERIORI. Són els upòstis pq hi

hagi experiència i enunciats del segon tipus Previs a tota experiència CONCRETA (no són independents

de l’experiència, pq si no serien analítics), estableixen els requisits pq hi hagi experiència. previ a priori, en

llatí. La física està sempre pressuposant aquests judicis (la seva major part d’enunciats son a posteriori).

Com és possible una síntesi enteiment-sensibilitat en els jsa priori? Quina fonamenta la validesa d’aquests

judicis? Si aquests donen les condicions de l’experiència, d’alguna forma aquests judicis donen les

condicions que ha de complir un bojecte per ser objecte d’experiència diuen la noció d’objecte com a noció

de coneixement Són la clau per respondre la primer apregunta (què puc saber?)

20.2.2015

Per aconseguir coneixement no simplement hi ha d’haver anàlisi de conceptes, sinó també síntesi Sensibilitat + enteniment. Ara bé, hi ha un tipus de judici sintètic que simplement informen sobre el món i els objectes (a posteriori). Però per a Kant n’hi ha un altre: a priori, que el que expressa no està només en funció d’un cert tipus d’objectes o experiències, sinó que estableix una condició per a tota experiència Un judici d’aquest tipus marca un requisit sense el qual no pot aparèixer un objecte o experiència. en aquest sentit podem dir que els judicis sintètics a priori estableixen les condicions de possibilitat de l’experiència. Són a priori, és a dir, no són simplement vàlids en funció d’observacions acotades a diversos tipus de fenòmens, sinó que aquests articulen la pròpia noció d’objecte i d’experiència; sense ells no hi hauria experiència.

Per tant, ara podem dir que la Crítica de fet comença amb el primer interrogant dels tres que es formula la raó Què puc saber? Amb aquesta primera reflexió ja podem començar a orientar la seva resposta: Podem saber tot allò referit a objectes i experiències determinats pels judicis sintètics a priori Si podem donar resposta a la pregunta a quina és la fonamentació i quins són els judicis a prioritindrem aclarit què és l’experiència/objecte en general. així, podrem respondre fins a on respondre el nostre saber (ja que el nostre saber sempre és d’objectes [contrari al raonament analític]). Podem saber tot allò que és compatible a la noció d’objecte i experiència, que sorgeix de l’explicació de quins i com són els judicis sintètics a priori.

Mètode transcendental = Coneixement que no s’ocupa tant dels objectes sinó del nostre mode de conèixer-los. Abans de parlar de la metafísica cal veure com coneixem. Del nostre mode de conèixer els objectes en tant que aquest ha de ser possible a priori. El conjunt de judicis sintètic s apirori ens dona la noció de què és objecte conegut per a nosaltre.s ètode transcendental é sla recerca i explicació de l’a priori.

- Justificació de l’estructura de l’obra

Feta aquesta reflexió, s’entén com Kant estructura tota l’obra. Tot el que acabem de dir justifica l’estructura del text: La crítica es divideix en dues parts, doctrina transcendental del s elements / del mètode. El rpimer pas serà estudiar tots els elements que expliquen i permeten entendre els límits de l’objecte del coneixement. quan haguem entès això (que en el fons es redueix a entendre el coneixement com a síntesi) desplegarem la segona part (més breu però no menys important): la doctrina transcendental del mètode Com hem

d’operar, quin resultat té la crítica pel sistema filosòfic? Quin mètode hem d’aplicar per començar a fer una filosofia consistent Enllaça el moment previ (Crítica) amb el sistema que se’n deriva.

‘Element’ té una connotació que Kant la fa explícita en els Prolegòmens: La primera part de la c´ritica treballa en un mètode semblant al dels químics de l’època. Aquests es troben amb substàncies compostes i una de le spirmeres feines és separar-ne els elements d’elles. Una cosa semblant es fa en la Crítica: Tot el que integra un judici sintètic a priori es dona de cop en el coneixement No ens plantegem els judicis sintètics a prori a l’hora d’actuar o d’estudiar, partim d’ell. A la crítica, per entendre els límits del coneixement, anem a dividir els elements del coneixement i els analitzem per veure en què consisteix cada un i què és la suma de tots ells. Anem a fer anàlisi de l’estructura cognoscitiva que de facto sempre és única Distincions molt subtils per separar elements que mai es donen sols [podem separar per exemple lespai i el temps en un sentit pur, però aquests mai es donen de facto així].

Si coneixement és síntesi de sensibilitat i enteniment, s’entén que la doctrina dels elements tingui dos grans blocs: anàlisi del sensible (Estètica transcendental, d’aisthesis en grec) i del pensar (Analítica transcendental)

27.2.2015 part 1

Analítica transcendental

Activa-produeix-espontània: termes associats a les facultat de l’enteniment. “Pensa” l’objecte de la intuïció

sensible. Sense l’enteniment no podríem pensar. L’enteniment és la facultat dels conceptes; ens interessa

distingir on està l’aposteriori de l’apriori de l’enteniment. els productes de la facultat de pensar són els

conceptes, són els únics produïts per la ment.

“Els pensaments sense contingut són buits [càlcul de Leibniz], les intuïcions sense conceptes són cegues

[Hume. Intuïció de què?]” KrV A51/B75. De manera que només quan hi ha la síntesi hi ha coneixement.

Hi ha dos tipus de conceptes:

- Conceptes a posteriori/empírics: Cada definició que utilitza l’enteniment que pensa continguts

concrets (taula, metge...), té continguts diversos segons els objectes als que fan referència.

- Conceptes a priori: no variables, sempre operen en l’enteniment sigui quin sigui el concepte empíric

que es pugui estar utilitzant; aquells que inevitablement articulen l’enteniment. En homenatge a

Aristòtil, Kant empra la paraula de categories. Per Aristòtil, les categories representen un concepte

que sempre fem servir en qualsevol judici (9 accidents i la substància). nocions sempre co-presents

en qualsevol enunciat.

En Kant és més complex, ja que en el macedoni les categories van variant en els textos i a més ha operat per

la inducció empírica. El problema d’aristòtil, per a Kant, és que la forma d’obtenir les categories ha sigut

empírica, arbitrària. Per això, com podem obtenir aquests conceptes necessaris de l’enteniment? Kant creia

que fer un judici és categoritzar o conceptualitzar i que, per tant, hi haurà tantes formes pures de categoritzar

o conceptualitzar com formes pures de judicis. És a dir, amb els judicis els conceptes assoleixen el seu valor

cognoscitiu, ja que aquests afirmen coses que poden ser vertaderes o falses. L’enteniment ens permet tenir

judicis = relacionar com a mínim conceptes. Ja que existeix una relació especial entre categories i judicis, va

pensar Kant, podem esbrinar quants i quins són fent servir com a fil conductor la investigació dels tipus de

judicis.). La lògica ens mostra que les estructures de judici són limitades, tancades, determinades i

perfectament establertes. L’estructura del judici té una certa necessitat interna tenim les portes d’accés a l’

a priori de l’enteniment.

Així doncs, primer caldrà establir les formes necessàries del jutjar per després extreure’n els conceptes

implícits a cada forma. Tot judici es pot considerar segons4:

1. Quantitat:

a. Universal (El judici afecta a tot el conjunt del seu univers. Tot S és P)

b. Particular: Algun S és P

c. Singular: El predicat només s’afirma d’alguna part; a és P.

2. Qualitat: predica coses dels individus.

a. Afirmatius: S és P

b. Negatius: S no és P

c. Infinits: estructures de judici en part afirmatives i negatives: S és no-P. Excepte P, hi ha infinites

possibilitats d’ésser.

3. Relació

a. Categòrics: p^q^r^s (no dependència).

b. Hipotètics: p q (hi ha dependència)

c. Disjuntius: pvq

4. Modalitat

a. Problemàtics: “pot ser que P”, indiquen possibilitat

b. Assertòrics: “P és”, no és “possible”, sinó que es dona.

c. Apodíctics: és necessari.

Qualsevol judici que construïm s’adequa a aquesta forma. L’enteniment sempre jutja segons aquestes 12

formes. Però quin tipus de concepte amaga cada tipus de judici?

4 La (c) és sempre la síntesi de les dues anteriors.

Categories

Quantitat

Universal Unitat

Particular Pluralitat

Singular Totalitat

Relació

Categòrics Substància-accident. Afirmació que se

sosté a si mateixa. No depèn de res més. Esà per si

mateixa. Accident és el que es desprèn d’una altra

cosa que està en funció la substància.

Hipotètics Causalitat

Disjuntius Reciprocitat/comunitat

Qualitat

Afirmatius Realitat [Realität]

Negatius No-realitat

Infinits Limitació

Modalitat

Problemàtic Possibilitat [Möglichkeit]

Assertòric Existència [Dasein]

Apodíctic Necessitat

Realität: En el sentit que quelcom és pensable. “el triangle té 4 costats” no ho és. Relacion regides pel principi

de no contradicció, única condició per pensar realitats. No tot el pensable pot aparèixer. Per tant, per a mi

només se’m pot donar allò que s’adequa a les condicions de l’aparició, allò que s’adequa a l’espai-temps

(modalitat)

El conjunt més ample és el pensable (mentre no hi hagi contradicció) i, dins del possible, que ha d’existir

(Dasein). Només allò que es dóna com a contingut d’experiència existeix Ser pensable ≠ ser possible ≠ ser

existent. L’error de l’argument ontològic és confondre realitat amb existència [això ho feia tota la tradició].

Conseqüència crítica metafísica: conceptes que tenen lògica, pensables, realitat són possibles per a mi –Z no

copatibles amb l’espacio-temporalitat perceptible no se’m pot donar, no pot aparèixer és buit!

Kant fa un esforç per justificar els judicis. Els judicis des de la lògica formal universal i singular funcionen

igual. Motiu: si no, no ______, i del punt de vista cognoscitiu és rellevant i porten d______- ?

L’aparell conceptual s’ha de sintetitzar amb la sensibilitat pe produir coneixement. les notes significatives

perquè puguin ser funcions significatives han de poder sinteitzar la pluralitat de la sensibilitat. La sensibilitat

és o pluralitat d’espai o pluralitat de temps però sempre pluralitat.

27.2.2015 part 2

Categories, totes les formes en què l’enteniment pot pensar qualsevolr realitat Lapriori de l’enteniment.

Disjuntius comunitat (entre els elements forment el tot); reciprocitat (__).

La pròpia activitat productiva està sempre estructurada i regida pels dotze conceptes apriorics. Les categories

a traves del judici fan les síntesis predicatives.

Si hi ha coneixement no és només pq hi ha significats (notes signifificatives), pq si només combinéssim

significats hi hauria coneixement buit), sinó que aquests han de sintetitzar-se a l’experiència de la sensibilitat,

que és on apareix la cosa. Els conceptes només tenen funció cognoscitiva si d’una forma o altra

unifiquen/sintetitzen allò que correspon a la sensibilitat. Les 12 catgories soles serien conceptes abstractes

amb els que es podrien fer combinacions lògiques, però no tenim res real, res existent. Per això kant pot dir

que per més ue els conceptes sigin notes significatives, unes que tindran un referent empíric id altres que

potser no, a més de ser notes sign si tenen funció cogonsitiva és pq cada concepte és una regla d’unificació,

que sintetiza el que ens ve de la sensibilitat.

Concepte = regla d’unificació. Un concepte pot donar coneixement perquè pot unificar la pluralitat que

prove de la sensibilitat (tot el que apareix en ella apareix com a pluralitat espacial i/o temporal). Ara senten

que només hi ha coneixement si hi ha síntesi.

LA SÍNTESI: Deducció transcendental (part de l’analítica) “deducció” no en el sentit logico-formal, sinó en

el sentit que l’utilitzen els juristes: justificar la sentència. Justificació les condicions de possibilitat de que hi

hagi síntesi i sobretot a priori. El redacta a la segona edició.

Les intuïcions sense conceptes son cegues, però conceptes sense intuïcions son buits.

1) Síntesi subjectiva (pq sanalitza com les facultats del subjecte concorden): Com és possible la síntesi,

que puguin trobar-se facultats tan heterogènies? La sensibilitat sempre és una pluralitat de dades (i el

seu apriori és com l’squema pur de pluralitat: pura successió, temps; plura juxtaposició, espai); en

canvi, l’enteniment també té conceptes empírics a posteriori, que són possibles pq estan sempre

sotmesos a les 12 categories (a priori) els dos tipus de concepte expressen una unitat en caràcter

universal, abstracte, per si sola (si l’ajuntem amb la sensi dona conei).

Com és possible que una pluralitat de dades correspongui en elements abstractes (no concrets) i que

cada un d’ells expressa un únic significat.

2) Síntesi objectiva (com la concordança de 1 pot establir condicions de l’objecte a priori, que fixa les

condicions de possibilitat de l’experiència). Com és possible que hi hagi síntesi a priori? Com es

possible que tingui validesa, és a dir, expressi les condicions de possibilitat de l’objecte. Només sem

pot donar objecte si compleix aquestes condicions. Objecte cognosciple, objecte donable (mirar

modalitats). Judicis que previs a tota experiència concreta em doni les condicions de tot objecte

possible per un ésser finit.

DEDUCCIÓ SUBJECTIVA

Dues faculats heterogènies Elles dues soles mai podrien concordar. Quan pensem, no se’ns dona la cosa,

quan tenimdonació,no é snecessari el pensament. Una cosa es lacte de donar significat i laltre és el de

percebre que el significat es compleix. no hi hauria coneixement pq no podrien entrar en relació. Es

necessita una tercera facultat que faci de nexe: ha de ser una facultat que en un cert sentit treballi sempre

amb elements plurals (per així assemblar-se a la sensibilitat), però alhora ha de ser una facultat que per mes

que trballi en elements pluralts, ha de donar una certa unitat a aquests elements, encara qu eno sigui un

concepte o definició (apropament a l’enteniment). Es necessari que ella subsumeixi la pluralitat en unitats; i

que exposi els significats abstractes en el concret Subsumció i exposició (i que els faci alhora) . unitat qu

eencar an és una definició! Quan l’enteniment reflexiona sobre la certa unitat llavors defineix. És una facultat

que alhora és unitària i plural (dúctil) [Fichte dirà que aquesta facultat ha de ser una mena de flotar, ha de ser

dúctil, plàstica, líquida] IMAGINACIÓ. [MIRAR PRECEDENT CARTESIÀ].

Els productes de la imaginació són les IMATGES. Una imatge és sempre combinació de material sensible

(ningú te mai present en la sva consciència explcícita les seves dades presents, sinó imatges. La imatge és el

record de sensacions passades i el present de la presència del món, el que nosaltres veiem del món. La

sensibilitat son pures dades). una imatge és combinació de dades en una unitat. Per tenir el concepte cal

reflexionar sobre al aimatge i llavors podem definir. Només si hi ha imaginació hi ha presència d’un món,

perquè la sensibilitat sola és pura pluralitat, sèrie; cal organització.

Però també els nostres conceptes son capaços a traves de la nostra imaginació de referir-se al sensible

(exposició).

O hi hauna facultat de trobada o no hi ha experiència de món. Seirem un esser totalment esquizofrènci.

Canvi amb la filosofia del XVII, com per exemple Spinoza. la imaginació sempre etenia aquest paper

subsidiari o enganyós. Kant la valora totalment, pq sense ella no es podria explicar el coneixement ni la

síntesi. Font del romanticisme, com a radicalització del paper de la imaginació.

En la tradició ja es parlava de la imaginació com a facultat intermèdia i la imatge com a producte que

ocmparteix elements sensibles i intel·lectuals. Cal treure a la llum un aspecte que la tradició no havia pensat:

“larel desconeguda/ el secret últim de la ment”. La imaginació també té uns productes empírics quan treballa

amb les dades de la sensibilitat i generarien als conceptes emp´riics de l’enteniment Pròpiament imatges

(son productes empírics de la imaginació). // en la sensibilitat é snecessaria en ella la succesio

espaciotemporal, com en l’enteiment és necessari en ell les 12 categories també en la imaginació la pura

pluralitat de l’espai-temps és la que d’alguna forma subsumeix amb les categories; o les categories en la

imaginació es mostres com a síntesi del pur espai-temps la imaginació pot fer síntesis empíriques

(imatges) pq alhora estructuralment està sintetitzant l’espai temps sota categories, l’stà unificant. Poden

haver-hi imatges d’objectes perquè les dades concretes d’aquests objectes són unificades, pq la imaginació

està organitzant la pluralitat estructural de l’espai temps també. aquest producte com a pròpia síntesi de

l’espai temps (no s’organitza a l’atzar [l’abans i el després no és reversible, pq si no no podríem parlar de

causalitat], sinó de certes formes necessàries, que tota síntesi empírica compleix). Segon producte, com a

pura organització de l’espai temps (a priori, necessari).

Moment de síntesi a priori: organitzar l’espai temps de tal forma que no siguin reversibles els seus moments

ESQUEMES (prové dels diàlegs Platònics, que s’utilitzen per parlar d’un tipus d’imatge, general,

esquemàtica, sense els elements sensibles imatge que val per a molts): designar els productes a priori de

la imaginació. Hi poden haver imatges perquè la imaginació està estructuran l’espai temps. Els equemes de

la imaginació és allò que ens fa possible pq aparegui un món. Les categories x molt abstractes que semblin

es pot mostrar que a través dels esquemes cada categoria està sintetitzant l’espai temps -> gràcies a això

obtindrem judicis sintètics a priori. Les categories se sensibilitzen i l’espai temps s’intel·lectualitza.

PERÒ, cal un quart element a parti de sensibilitat-imaginació-enteniment.

5.3.2015

Distingíem terminològicament el nivel a posteriori de la imaginació (imatges, que reuneixen sensacions

concretes i anticipa un concepte empíric) i el nivell a priori (esquemes, pròpies regles de construcció d etota

imatge). A través de la imaginació, la seva síntesi combina alhora tres moments de síntesi:

1. síntesi de l’aprehensió de la intuïció (tot allò que la intucició aporta espaciotemporalment, que es una

pluralitat, en cmptes de desaparèixer, la imaginació ho reté i ho aprehèn)

2. síntesi de la reproducció en la imaginació: allò que es retén s’articula, s’organitza pròpiament en una

imatge ( en una certa unitat).

3. Reconeixement en el concepte: perquè articulem dos itpus de pluralitats de dades en adonem que no

són el mateix i els apliquem diferents conceptes (taula i banc).

En els dos moments extrems la imaginació està reelaborat les sensacions en el 1r i en el 3r la pròpia unitat

de la imatge està anticipant la pròxima utilització de conceptes es veu com en aquests moments és dúctic,

flexible.

La síntesi és el que fa possible dir “i és P” (i= unes dades espaciontemporals articulades en imatges les puc

reconèixer en un concepte=P). Però per entendre com és possible que fem judicis, encara és necessari

treure a la llum una última condició de possibilitat (sensi, ima, ent, síntesi i...?)

ÚLTIMA CONDICIÓ DE POSSIBILITAT

L’anomenarem X abans de fer-la explícita. Quines característiques ha de compir X?

Parlar de síntesi entre les facultats és parlar de connexió (es connecten tant els elements com les facultats).

Perquè hi hagi connexió es necessita un element que connecta, que no sigui cap dels tres.

Però el concepte de connexió inclou, a més del concpete de la diversitat i de la seva síntesi, també el de la

seva unitat. Connexió és representació d’una unitat sintètica de la diversitat. La representació d’aquesta

unitat no pot sorgir doncs de la connexió, sinó que més aviat aquesta representació [unitat] és la que, en

afegir-se a la representació d’allò divers, fa possible el concepte de connexió. Aquesta unitat que precedeix

a priori tots els conceptes de connexió, no és pas la categoria d’unitat, ja que totes les categories es

fonamenten en les funcions lògiques dels judicis en les quals ja hi ha connexió i, per tant, es pensa la unitat

d’un concepte donat. La categoria pressuposa doncs la connexió. Per tant, aquesta unitat (en tant que

qualitativa) hem de cercar-la més amunt, a saber, en allò que, conté el fonament mateix de la unitat dels

diferents conceptes en judicis –per tant, de la possibilitat de l’enteniment, també en el seu ús lògic.

KrV, B 130-131.

Perquè connectem una diversitat ha d’estar prèviament present un elemente unitari pq si no h ihauria

juxtaposició, suma, de facultats o d’allò que les facultats hi aporten. No é sposar una al costat de l’altra, si nó

unir-les. Aquesta unitat és condició de possibilitat de la síntesi, de tots els conceptes de connexió, no és la

categoria d’unitat5.

Per tant, X ha de ser unitària (ha de mantenir la unitat amb si mateixa) però no és la categoria quantitativa

d’unitat X és un element unitari QUALITATIU.

La connexió implica que tt el que apareix a la síntesi constitueix una sola experiència, és a dir, el que

m’apareix i el que diem ‘taula’ ara, i el que m’apareix demà o ahir, i del qual en podem anar posant

conceptes, constitueix la mateixa experiència. si no no hi hauria ni un món ni un coneixement, si no hi hauria

fragments la connexió dels quals no la podríem reconèixer. Se sintetitza objectes a la síntsi, però és una

síntesi de tot el que pot aparèixer Implica una sola experiència, perquè si no no hi hauria objectes d’un sol

mon ni coneixement ‘dun món. Això exigeix una última condició de possibilitat: que l’element unitari X sigui

continu, permanent al llarg de tota la seva síntesi. Si canviés, tot el que li apareix i sinteitza no constituiria una

sola experiència.

Perquè hi hagi coneixement d’objectes que constitueixen una sola experiència, per així construir judicis que

sarticulen en un sol món d’experiència, cal una última condició Cal posar conceptes per determinar el que

apareix. Però allò propi del concepte és la seva tasca de reconeixement (“i és P”) (“això és taula”)

Reconeixement de i en P 1) Reconèixer vol dir posar concepte, es pot determinar la cosa en un concepte.

Reconeixem la cosa (què és, la seva essència com dirien els antics) i a partir de llavors li podem atribuir un

concepte. // 2) Ens adonem del que diu el judici, de que això és una taula. Saber del que estem dient a través

del concepte, pq sino pròpiament no hi haur aconcepte. Tot significat és signfivicat pq enes adonem que

significa alguna cosa. Quan diem i és P ens n’adonem, sabem què volen dir les paraules, i així el

reconeixement conceptual és plenament reconeixement. X ha de ser un element que reconegui i que se

5 La categoria d’unitat és una forma de connectar [correspon a l’àmbit quantitatiu], però n’hi ha altres, com les de modalitat, etc. nosaltres stem parlant de la condició de possibilitat de tota connexió, l’ELEMENT ÚLITM QUE POSSIBILITAT TOTA SÍNTESI, TANT SOBRE LA PLURALITAT, UNITAT, CAUSALITAT O SUBSTÀNCIA.

n’adoni que ho fa, i això només ho pot fer si sap de sí, si es reconeix a ell mateix. d’alunga forma, tot el que

apreix a la imaginació sensibilitat bla bla bla ho reconeixem en una sola experiència, perquè és la MEVA

experiència. si no hi hagués aqust autoreconeixement el concepte o el judici seria un judici on no ens adonem

del que diu.

. És una unitat no quantitativa, sinó qualitativa, perquè si no no podria reconèixer l’alteritat. Element unitari,

permanent, tal que és idèntic a si mateix però una identitat que consisteix en autoreconeìxer-se reconeixen el

que apareix com a diferent d’ell. JO PENSO (Descartes). Jo = unitat de auto reconeixeemtn que reconeix,

sense un jo n ohi hauria síntesi ni unitat d’experiència, sinó moments plurals juxtaposats que no anirien mai

acompanyats de l’adonar-se’n, i sense conceptes (pq quan psoem conceptes ens n’adonem que en psoem).

L’última condició de possibilitat és el jo. jo transcendental (és la condició de possibilitat de tota síntesi, de

tot coneixement: de que aparegui un bojecte articulat en una sola experiència) // Apercepció transcendental

(de Leibniz) // Subjecte transcendental.

Com caracteritzem al jo penso (el volem determinar o donar-li predicats) tots els predicats que li volem dir

sempre estan en el marc de les categories, ja que tots els nostres conceptes són síntesis concretes Cap

concepte categorial pot ser aplicat al jo, ja que el jo é sprevi a tot el concepte, n’és la seva condició de

possibilitat. El jo no és objecte d’experiència és condició de psosibilitat no li podem atribuir cap concepte.

Jo transcendental no és el Jo empíric!!! El jo empriric ja sintetitza dades internes sota conceptes i es pot

constituir com a objecte (per això kant diu que es pot crear una psicologia). Si el jo transcendental no es pot

determinar des de categories És incognoscible. No podem fer cap determinació d’ell amb conceptes.

Si tot el que apareix és objecte resultat de síntesi, l’unica característica que d’alguna forma podem atribuir al

jo transcendental es que és la pròpia activitat de síntesi, una activitat de síntesi que es reconeix a si meixa

Només en podem dir d’ell que és AUTOACTIVITAT. No el podem pensar el Jo com a substància pq és una

de les categories que serveixen per articular experiències i per fixar objectes.

[com que s’autoreconeix reconeix el que no és propi d’ell, l’alteritat]

El nostre llenguatge és categorial no podem determinar el jo transcendental.

*****Hi ha una tercera possibilitat, que comentaran altres autors: que hi pugui haver un llenguatge no

objectivador. Poder transformar el nostre llenguatge que pgui mostrar la pròpia activiatat, sense

substancialitzar-la ni fixar-la.

Només hi ha ocneixement pq hi ha concepe que formen judicis i això evidentment s’articula lingüísticament.

“En nosaltres no pot tenir lloc coneixement, ni cap connexió ni unitat entre ells, sense aquella unitat de la consciència

que precedeix tota dada de les intuïcions, i sols en relació amb la qual tota representació d’objectes és possible.

Aquesta consciència pura, originària i immutable, l’anomeno l’apercepció transcendental. Que mereixi aquest nom

s’explica perquè fins i tot la unitat objectiva més pura –i.e. la dels conceptes a priori (espai i temps error! Espai i

temps no són conceptes, deuria pensar que són categories)- només és possible per la referència a ella de les intuïcions

[fins i tot els conceptes a priori només son possibles perquè hi ha aquesta unitat prèvia]. La unitat numèrica d’aquesta

apercepció es troba doncs a priori en la base de tots els conceptes, tal com la diversitat de l’espai i temps es troba en la

base de les intuïcions de la sensibilitat” (KrV, A 107). El jo no només articula les categories perquè is no no hi hauria

síntesi en la sensibilitat PER AIXÒ RECTIFICA A L’EDICIÓ B. MIRAR EDICIÓ B.

“El jo penso ha de poder acompanyar totes les meves representacions, puix en cas contrari seria representat en mi

quelcom, que no podria ser pensat, la qual cosa equival a dir que o bé la representació seria impossible, o almenys no

seria res per a mi… Aquesta representació tanmateix és un acte de l’espontaneïtat, i.e. no pot considerar-se pertanyent

a la sensibilitat. L’anomeno apercepció pura per diferenciar-la de l’empírica [quan jo reflexiono sobre les meves

vivències concretes!!], o també apercepció originària…” (KrV, B 132).

Per què reconec les representacions com a meves, en una sola experiència? pq l’atribueixo a aquest element

immutable.

Ledició A explica la síntesi d’un ordre ascendent. En canvi, l’edició B varia radicalment l’ordre i comença

justament per l’úlitma condició de la síntesi (el jo). A B ho fa millor pq mostra que el primer que existeix en

nosaltres mateix és el jo, i aleshores fa veure com el jo, per reconèixer-se ha e reocneìxer una cosa enfront

d’ell, per reocne`xier una altra cosa ha d’aplica categories, pq les categories mostrin aalguna cosa, cal

imaginació i sentits! En ser descendent l’edició B, és necessari veure que l’enteniment surt com reforçat (si

l’auto activitat es reconeix reconeixent, aquest reconeixerse reconeixent es el que te lloc el concepte. És el

moment del concepte el moment on hi ha objectivitat i experiència vpalida. Ara bé, tot el que posa el concepte

només es coneixement pq la imaginació ho aplica a la sensibilitat. Tampoc cal radicalitzar-ho tant com diu

Heidegger i Schopenhauer, ja que l’enteniment sense la imaginació i la sensibilitat no és res. Per més que

l’enteiment pensi en conceptes, els conceptes serien buits.) L’edició A subratlla més le moment imaginatiu, la

B el de l’enteiment Per què aquest nou ordre i reforçament a l’enteiment? Segurament per la ressenya de

la primera edició que havia aproximat Kant a Berkeley. En posar èmfasi en que justament pq hi ha categories

(universals, ja que deriven de la forma lògica de pensar) hi ha objectivació objectivitat del coneixement.

Distinció entre judicis de percepció i judicis d’experiència: els primers ón encara subjectius (no són fons de

coneixement; depenen maassa de les sensacions que encara sentim com a sensacions), els segons són els

que tenen validesa objectiva (ideem un procés per quantificar les nostres sensacions). Exemple: dos gots

d’aigua, un fred i l’altre més fred, quan anem al més fred di em que al fred és calent. (JP) si posem un

termòmetre podem objectivar la sensació, podem quantificar la temperatura e l’aigua. Els judici dexperiència

son aquells on laparell categiral te tota la potència de síntesi. (en els judicis de precepció ja hi ha alguna

categoria, perquè si no no seria judici, però no en tota la seva potència). L’experiència està del tot objectivada

quan s’aplica categories dels 4 grups.

6.3.2015

ESQUEMATISME TRANSCENDENTAL

Hi ha judicis sintètics a priori que ens donen les característiques necessàries de tot objecte.

DEDUCCIÓ OBJECTIVA: Demostrar que les categories (a priori, consubstancials a tot judici de lenteniment)

no solament són significats teòrics, sinó que dalguna manera tenen a veure amb l’espai i el temps

(sensibilitat, pluralitat). Hem de mostrar que les categories, pensables i unitàries, tenen una funció sintètica

sobre l’apriori de la sensibilitat. (o l’apriori de la sensibilitat pot subsumir-se a la unitat de les categories).

Relacionar un concepte emp´riic amb sensacions concretes són imatges; però perquè se sintetitzi la pluralitat

e l’espai i el temps amb les categories a priori són els esquemes (cada forma en què s’articula la pluralitat

d’espai i temps apunta a una categoria concreta). La imaginació organitza l’espai temps (esquemes) i se

sotmet a les categories.

De fet, lespai temps viscut en la nostra experiència unitària del món, és l’espai temps construït pels

esquemes, no el de la sensibilitat. El tot, la realitat i el món, és donat per la síntesi imaginativa. Com es

veu, l’esquem trans és un capítol fonamental en el que es veu com les categories s’objectivitzen. Mostra com

en la imaginació s’organtiza la pluralitat de l’espai temps en formes necessàries. De mostrar quines son les

formes d’organització de l’espai temps.

“És doncs clar que hi ha d’haver un tercer element que, d’una banda, ha de mantenir una similitud amb la categoria i

d’altra banda amb lel fenomen, per tal de fer possible l’aplicació del primer al segon. Aquesta representació

mitjancera ha de ser pura (sense res d’empíric) i, per tant, en part intel·lectual, en part sensible. Aquest element és

l’esquema transcendental [...].

L’esquema és en ell mateix sempre un producte de la imaginació, però en tant que la seva síntesi no ateny cap

intuïció singular sinó sols la unitat en la determinació de la sensibilitat, de manera que l’esquema cal distingir-lo de

la imatge [...]. Doncs bé, a la representació d’un procediment general de la imaginació per crear, a un concepte, la

seva imatge anomeno l’esquema d’aquest concepte.

Aquest esquematisme de la nsotra enteniment, en relació als fenòmens i ales seves meres formes, és un art ocult en

la profunditat de l’ànima humana, el veritable funcionament del qual l anatura difícilment mostrarà ni descobrirà mai”

KrV, A 138,140/B 177,180.

Per treure a la llum els esquemes hem de separar el moment a priori en què la imaginació articula lespai i el

temps i els continguts (tot ique de facto aciò es dona alhora: cap contingut pot aparèixer si no és en

l’atriculació de l’espai i el temps).

Com hi ha dos formes de la sensibilitat, hi ha dos tipus d’esquemes: uns esquemes que organitzen l’espai i

un altres que organitzen el temps. Kant no parlara dels de l’espai, pq són molt simples i només afecta a la

sensibilitat sensible, mentre que el temps afecta a tota dada En la constitució del món és més essencial el

temps que l’espai, pq afecta tant internament com externa; la totalitat del món està sotmesa al temps. Podem

fer judicis sobre el mon pq en aquesta obertura s’organitza el temps (tota aprició es dona en el temps).

Els esquemes de lespai no cal ocnstruirlos pq son molt simples son la geometria elemental. La línia és

successió de punts; tota forma geomètrica elemental és una síntesi sobre l’espai.

Cada esquema organitza el temps de la sensibilitat, i aquí és on apareix el món. A cada categoria li correspon

una forma d’organitzar el temps.

Exemples:

L’esquema que correspon a les categories de quantitat és el NÚMERO: numerar és ja organitzar el

temps. Quan numerem organitzem la sèrie del temps. Per dir 2 hem de conservar el moment 1 i

afegir-ne un altre. Si no conservem l’1 no podríem dir el 2; i així successivament.

Substància accident El seu esquema: tot moment del temps passa, però a l’hora que tot instant

passa en ve un altre. Els instants passen però el temps segueix, roman. En abstracte, a allò que

roman li diem substància, i allò que passa a l’accident.

Causalitat: tot instant passa però el temps roman; això implica que els instants s’organitizin en un

abans i un després (i labans ha tingut un abans i el després tindrà un després) El temps

s’organtiza ordenadament amb un abans i un després sense reversibilitat. Res pot aparèixer que no

estigui sotmès a l’abans i el després, és necessàri. Abans-després En abstracte, causa-efecte.

Els conceptes no només on pensar, sinó que son conceptes que poden articular la sèrie de l’espai temps, i en

articular la sèrie tot contingut està stomes a ella. L’aposteriori està sotmès a l’estructura de l’apriori. Fins i tot,

quan somiem hi ha un abans i un despres; tot el que ens apareix està sotmès a l’ordre del temps, en ser

essers racionals finits. Res pot aparèixer sense un abans o un després; i inclús quan somiem el quadrat té

quatre costats Les lleis del temps i de l’espai son sempre necessàries.

És així com ara podem formular els judicis sintètics a priori: hem justificat per què un judici sintètic a priori te

validesa a priori, pq el que fa un jsapriori és sintetitzar la categoria en l’espai temps pq està recolzat per un

esquema. El sistema dels judicis sintètics a priori pot ser anomenat també el sprincipis transcendentals te

l’enteniment són els principis en què aritculen tota la dimensió cognoscitiva de lenteniment; conèixer és

sempre operar sota el seu supòsit, a partir d’ells.

El sitema dels judicis és el següent:

1. Axiomes de la intuïció

Totes les intuïcions són magnituds extensives. Tot l’aposteriori està sotmès al temps; tot el temps està sintetitzat en el número

ho podem quantificar tot.

2. Anticipacions de l’experiència. 3. Analogies de l’experiència.

En tots els fenòmens allò real, que és 1. En tot canvi dels fenòmens roman la

un objecte de la sensació, té magnitud substància, i el seu quantum ni augmenta ni minva, i.e. un grau. [si parlem en termes de materia aquest seria un del sprincipis de la física: la materia no es crea ni es destrueix; el seu quantum no varia

2. Totes les alteracions succeeixen segons la

llei de la connexió de la causa i l’efecte.6

3. Totes les substàncies, en tant que poden

poden ser percebudes alhora en l’espai,

estan en una reciprocitat general.

4.Postulats del pensament empíric en general.

1. És possible [möglich] allò que concorda amb les condicions formals de

l’experiència (segons la intuïció i el concepte). Allò que concorda amb l síntesi de l’espai-temps. Una cosa que no concordi no pot aparèixer, h o podem pensar però no pot apareier.

2. És real-existent [wirklich] allò sintetitzat en les condicions materials

de l’experiència (la sensació).

3. És necessari [notwendig] allò la síntesis del qual amb l’existent està determinat

segons les condicions universals de l’experiència.

KrV, A 161ss./B 200ss.

Aquesta principis son els que suposem per poder entendre el món. Ara que hem arribat aquí, kant pot

expressar en abstracte el que cada un d’aquests principis fa en concret respecte la seva categoria

PRINCPI SUPREM DELS JUDICIS SINTÈTICS.

El principi suprem de tots els judicis sintètics és doncs: cada objecte està sotmès a

les condicions necessàries de la unitat sintètica d’allò divers de la intuïció en una

experiència possible [to el que apareix està sotmpès a l’espai temps, organitzats pels

esquemes i pensats per les categories] […]. Les condicions de possibilitat de

l’experiència en general són alhora les condicions de possibilitat dels objectes de

l’experiència, i per això tenen validesa objectiva en un judici sintètic apriori”.

6 Aquest principi ´s apodícticament necessari. Però amb això no estem dient que X fenomen tingui necessàriament Y causa (això és a posteriori, el coneixement de la causa concreta del concret efecte); l’apriori és que tot fenomen te una causa i això ho pressuposem sempre necessàriament i no hi ha altra forma d’experimentar el món que així.

KrV, A 158/B 197.

Les condicions de l’experiència són les condicions de possibilitat de l’objecte. Les ocndicons de l’experiència

(Subjecte) son les condicions de l’OBJECTE. El que sembla subjectiu és objectiu els judicis a priori ens

dnen es condicions d’aparico de l’objecte i organitzen les condicions de l’experiènia. Hem descobert és la

unitat subjecte.objecte. hiha un punt on s’obre el món que subjecte i objecte son el mateix en certa mesura.

Pq si el subjecte no estigues obert no li apareixeria res, i si el que apareix no aparagues en l’obertura, el

subjecte no tindria noció d’ell. El jo penso, quan pensa a través de la seva necessitat interna, pensa l’objecte

Per això quan parla de si mateix apareix com objecte.unitat subjecte-objecte.

Si això ho diem en llenguatge fenomenològic: les condicions aquestes són les condicions de l’aparició.

Perquè aparegui alguna cosa, ha d’apareixer en aquestes condicions. En aquest sentit kant està anticipant

una perspectiva fenomenològica. Què fa qe les coses apareguin? Que hi hagi aquestes estructures.

Inicant el punt que subjecte-objecte son dues coses alhora, kant est`aanticipant que on és el lloc de

l’aparició? Da-sein L’ésser apareix allà on hi ha dasein (nom Heidegger, subjecte) Nosaltres som allà

(Da) on apareix l’ésser (Sein). L’ésser humà és el “hi ha” on apareixen les coses. Heidegger dirà que la

consciència és un forat en l’ésser: el forat qu permet veure l’ésser. L0ésser so n les coses, la consicènci ano

és ben b´e cosa pq és llà on les coses apareixen. Es el forat que permet qu eles conses constitueixin món.

Les condicions de l’experiència són les condicions de l’objecivitat.

Justament per aix`kant també pot dir: fins ar ala tradició, en aquella part de la etafísica (wolff) que

s’anomenava metafísica general, que era la que estudiava què vol dir ens i quines característiques té tot ens

(llavors vnein les metafísiques espacials, on estudiaven un tipus dens: diví, corporal, psíquic), wolf li va donra

el nom d’Ontologia. Kant diu que el nom de la tradició wolffiana (però que correspon a una temàtica de la

metafísica clàssica) en part es pot apicar aquí: els judicis sintètics a priori donen les condicions de l’objecte,

de l’ens, PERÒ en posar l’objectiu transcendental, el nom d’ontologia eprd l’orgull que tenia pq el limitem.

Ontologia volia dir l’estudi de l’ens, snese més distincions de quins són els ens possibles pel meu

coneixement (no s’estabilen les condicions de possibilitat per l’objecte x mi). Els principis donarien l’ontologia

però en uns entit menys orgullós (potser hi ha molts ens que podem pensar, que no tenen contradicció lògica,

però no els podem conèixer) Estudi de l’ens de l’objecte conegut, del fenomen.

Quan kant dissenyi l’arquiteconica del sistema, la crítica ha reconduït limitant la metafísica a ser una

ontologia de l’objecte conegut (no l’ha destrossat pas). Ontologia modesta, d’allò que apareix, pq si no

apareix en el subjecte no és objecte. En aquest límit els pirncpis transcendentals constituirien la ontologia

crítica.

CAPÍTOL RECAPITULACIÓ

Recapitula on estem (“la ill a de la veirtat”) per si hem de seguri avançant, no perdre’ns en la mar. L’eix de tot

gira al voltant de que les categories son leestrucura a priori de l’enteniment i el que fonamenta l’experiència.

podem distingir ara diversos usos de les categories:

- Tenen un sentit transcendental en la mesura que aplicades a l’espai temps generen els principis a

priori. No son mer pensar aplicades a lespai temps, sinó que estableixen les condicions a priori de

lexperiència (judicis sintètics a priori). Aqust sistema de jsintetics a prori estableix els requisits de

qualseovl cosa per esdevenir objecte de coneixement. les condicions de l’experiència del subjecte

són les condicions de l’objecte en general. Ontologia de l’objecte. El sistema de principis a priori,

estalbeix les condicions dels objectes, però no donen coneixement de cap objecte. Dient ‘tot fenomen

te una causa’ no parlem de coneixements concrets ni parlem dobjectse en si. No tenim coneixement

emp´rici, sinó les seves condicions de possibilitats per assolir-lo. Dles principis sintetis ca priori no

podem deduir la ciència empírica; la ciència empiria es fer síntesis concretes obre dades concrets,

que això només ho dna la experimentació. Els principis nomes donen el marc de l’experiència

concreta. Coneixem nomes la noció general d’objecte: és allò quantificable, sotmès a la causalitat,

que roman i amb aspectes que varien, etc. OBECTE GENERAL, NO PAS CONEIXEMENT

D’OBJECTES. CONDICIONS DE POSSIBILITAT.

- Quan fem d’elles un us empriic( quan les categories iels seus principis els apliquem sobre

sensacions), quan les tenim presents aplicant-les en allò que tenim en la sensació Fenomen.

Dades sensibles + categories = coneixement d’objectes Marc de les ciències empíriques. Totes les

ciències empíriques presuopsen els principis a priori i en fan ús d’ells aplicant-los a les experiències i

a les observacions. Les ciències empíriques parlen del que existeix la categoria d’existencia

(dasein) implica que s’ha de donar en dades. El qu apareix nomes apareix en la dada. Aquí només hi

ha el coneixement, en la síntesi i en la participació de la sensibilitat. Conèixer un objecte és conèixer

un objecte que se’m dona hem dafegir ls dades en els principis. Omplim de contingut uns principis

que en certa mesura son buits, pq només sintetitzen l’espai i el temps.

- L’ús lògic de les categories: com que les categories son conceptes, tot concepte te un significat, i

poem convinar significats des dun punt de vista merament logic si nomes apliquem el principi de la no

contradicció. Les categories, considerades com a conceptes purs, sense ser aplicades a lespai

temps ni a l’experiència, podem parlar amb elles, són pensaments. L’únic requisit per pensar és qu

eno contradigui. Podem pensar ‘esperit’ com a substància no-extensa, hem combinat dues categories

i n’hem negat una per definir-lo, sense recórrer a l’experiència.

Podem pensar (que no és el conèixer del punt 2) moltes entitats que no es contradiguin.

Pensar, combinació no contradictòria de categories, com a pur pensar (si no és pur vol dir que la categoria

l’apliquem a l’espai temps 1, o a la sensació 2), no està pas restringit per les condicions de l¡espai temps ni

de les sensacions concretes. Aquesta combinació pura, en certa mesura, capacitat de pensar conceptes

sense restriccions es manifesta més l’esponteneitat, l’activitat, que en les altres funcions de les categories, pq

en les altres l’activitat s’ha de sotmetre a la passibiltat (sensibilitat, que és efecció. Tant dades com

estructura). Pensar té llibertat gairebé infinita, mentre no traspassi el límit del principi no contradicció7.

Frontera entre el simple ús lògic de les categories (que obre un pensar com a abit dactivitat pura) de l’us de

l’àmbit transcendental o empíric de les categories, on diem conèixer. Aquesta és la raó per la qual distingir

L’ENTENIMENT DE LA RAÓ PURA: enteniment està en l’àmbit ranscenental i la rao pura és la lògica. La

metaf´sicia vol anar molt lluny perquè efectivament podem pensar moltes més coses de les que efectivament

podem conèixer (allò que podem conèixer està limitat per l’espai i el temps). Podem pensar infinits móns

possibles, però la realitat no la dona més que la sensibilitat, cal entrar en la realitat aquí és el camp de

lenteniment, que és lus de les categories transcendental (principis a priori) o empíric (Científic); amb la raó,

que és un ús lògic. subdivideix l’intel·lectus en dos.

Denken = pensar Ens referim a la raó com a la raó pura, us merament logic dels conceptes per

definició, pensar no és conèixer, només és combinar conceptes, purs judicis analítics no contradicitorsi,

sense referència l món.

Erkenntnis = coneixement àmbit de les categories en el seu us empriic o transcendental 8coneixement

dobjectes o objecte en general)

Per això els fil`sofos metafísics es rebatien un a l’altre: Spinoza pensava i Leibniz també, no es referien al

món, Pensaven, no coneixien.

[La reflexió sobre com és possible el coneixement és coneixement? la filosofia sobre com és possible la

ciència és coneixement? Si hi ha un lloc x a laf filosofia no es ni judici analític ni sintètic, l’statut de la pròpia

filosofia kant no se la planteja del tot, però no fa la meta reflexió sobre la pròpia situació filosofia. Els autors

posteriors li qüestionen si el que ha et és mera psicologia de les facultats? Això seria empíric no podria

fonamentar res. Però kant parla de principis no poden ser emprírics. Problema capdal en les corrents

postkantianes. La fenomenologia ho renovarà i seguirà renovant aquest problema: hi ha disciplines

sintèticomaterials a priori (a part de les formals i lesempríriques) tenen un contingut (materials) a priori.

Sobretot fichte serà qui temàticament abordarà què vol dir fer això i des don ho em pq no sigui psicologia

emprírica?]

Aquesta divisió ens permet aclarir millor la noció d’ens i substituir-la per termes més adequats. ‘ens’ en el

sentit més genèric vol dir ‘allò que pto ser pensat’ = qu eno té contradicció. En aquest sentit tan és el que puc

pensar com el que puc conèixer. Ara hem après que és essencial aquesta divisió millor no parlar d’ens i

per acotar millor el tema la substitueix. La noció d’ens respecte l’ambit de l’enteniment, designa allò que

7 L’àmbit estètic tb podem crear coses, vivències, obres, que no son espacio temproals, i que en canvi son

resultat de la nostra activitat, encara que no és activitat lògica.

apareix dins de les condicions de la síntesi. ALLÒ QUE APAREIX: PHAINOMENON, FENOMEN.

L’objecte que coneixem apareixen perquè`apareixen els pdoem anomenar fenòmens. Però no és el contingut

de l’afecció [pura dada]!!! És el contingut esquematitzat i determinat en conceptes!!!!! No cneixeme afeccions

sino objectes. La prua dada no la tenim mai, sinó que noaltres smpre sens apareix el resultat de la síntesi,

l’objecte conegut. La dada seria el material sensible del fenòmen, però aquest sempre té una estructura: la

suma = fenomen = objecte conegut.

Conjunt dels fenòmens = MÓN SENSIBLE, perquè aquesta és lcondició de l’aparició (no pareix res que no

sigui espaciotemporal). Tot el que pot aparèixer, el mon sensible, és el món de les coses per a nosaltres (no

hi ha objecte sense les condicions determinades pel subjecte), per a nosaltres com a subjectes finits. Això és

la illa de la veritat on hi ha coneixement. cap d’aquests termes vol dir engany per a kant! És l’àmbit de la

objectivitat. Aquets ocndicons son per tot conciencà? Essers racionals? O només l’espècie humana? Allà

on hi ha un ésser finit, sigui quin sigui, hi ha aparicio de la cosa i no creació, si ha aparició hi ha dhaver

pluralitat i llavors síntesi. Teoria de laparició per a tota consicència finita. No només l’home pq caiem en

psicologia. A tot ésser amb consicència finita té aparició i una estructura mental com la que acabem de

definir. Una conciència on aparegui les coses, no les produeixi.

Les dades que m’apareixen a la sensibilitat, les produeixen els fenòmens? No. al revés, els fenòmens

és articular les dades. Són les afeccions les que m’afecten, el fenomen és la froma dorganitzar les

afeccions. D’on prove l’afecció? A l’Estètica diu Kant que la cosa en si m’afecta i produeix l’afecció,

però la cosa en si no es pot parlar en sentit postiitu [al final sexplica]. Kant a la primera ocm a la

segona edició és molt complex o confós. Schopenhauer en fa una lectura: si diem que la cosa en si

produeix lafecció que organitza el fenomen, aleshores el fenomen és engany pq la vertadera realitat

és la cosa en si. Món vertader i fals? Kant ben béno diu això, però hi ha el problema de l’estatut de

l’afecció.

En la raó pura, pensar no està subjecte a límits a tot allò que puc pensar grec: noesis, nous noümen.

El pensable són objectes noümènics. Puc pensar més que no pas el que m’apareix [ex. la justícia no apareix

en les condicions fenomèniques, però en canvi és pensable]. Pensar no és contrastable no és

coneixement.

Conjunt de objectes pensables = MÓN INTEL·LIGIBLE.

Com que jo puc pensar més del que puc conèixer, puc pensar coses amb independència de l’espai temps (ex

‘cosa’, ‘res extensa’, etc.) pensar una cosa ambm dindependencia de l’espai temps, és pensar una cosa, no

en el marc de les condicions de possibilita del subjecte, sinó més enllà: pensar la cosa no respecte nosaltre si

el marc de l’aparició, sinó pensar la cosa fora d’quest marc Pensem coses EN-SI, en si mateixes. És un

oumen la noció de cosa en si, per exemple, pensar quina és la nostra natura en si (el que mapareix son

vivències, no el jo en si) problema de la metafísica sobre l’ànima. Podem pensar coses en si però per

definició no les podem conèixer. Però això no vol dir que fenomen sigui engany i que la cosa en si si gui la

vertadera realitat.

monninteligible-noumen-cosa en si només tene un sentit negatiu, no pas positiu: marquen el ímit entre

coneixe ri pensar, però cap daquests conceptes poden ser utilitzats positivament ocm a font de coneixement.

els hem de pensar per ser éssers racionals, però són coneixement.

aclarida la terra de la veritat, però com que pensem més enllà, ens cal tractra l’estatut del pensar, de la raó

pura DIALÈCTICA TRANSCENDENTAL. Analitzar què passa en el pensar és tan essencial que què passa

amb le conèixer.

12.03.2015

Les síntesis són coneixements parcials, no totals. Els nostres judicis ens lliguem seguint un esquema: de

premisses a conseqüències. Una ciència no es un conjunt de judicis vertaders juxtaposats, sinó que els

organitza amb premisses (principis) per tal d’intentar amb elles derivarne amb conseqüències. Tota ciència

s’articula amb raonaments. L’aportació, des d’un punt de vista lògic, que fa la raó al coneixement és el

d’estructurar-lo, organitzar-lo. Aquesta organització tendeix en darrer terme a trobar un principi del que ho

podríem derivar tot.

Els conceptes de la raó van més enllà del coneixement segur, però intenta organitzar el saber En el fons el

que la raó vol buscar és l’incondicionat, allò que articula tot el funcionament de la nostra raó és cetar

l’incondicionat, el primer, del qual derivaria la resta. La raó es projecta vers l’incondicionat, des dun punt de

vista lògic això té com a conseqüència que ordenem els nosres judicis a sistemes deductius. [funció

regulativa de la raó]. Com que vol arribar a l’indocndiconat per això els conceptes de la raó estàn més enllà

que els d el’enteniment. Per això trobar les idees fonamentals de la raó és trobar l’expressió de

l’incondicionat. Tot concepte de la raó vol expressar el incondicionat (o absolut, allò que és idnependent, que

és per si mateix).

Aquesta tendència a la unitat interna de les lleis iteories de la ciència no la crea l’enteniment (aquest només

fa síntesis, que són parcials), sinó que es una conseqüència de la raó sobre l’enteniment. Aquesta tendència

no dona coneixement pq el coneixement només l’aporta l’enteniment a partir de les síntesis!

“Així doncs un concepte transcendental de raó no és més que el d’una totalitat de condicions d’un condicionat donat. I

com sols l’incondicionat fa possible la totalitat de les condicions i, a l’inrevés, la totalitat de les condicions sempre és

ella mateixa incondicionada, llavors un concepte de raó en general pot explicar-se pel concepte de l’incondicionat, en

tant que aquest conté un fonament de la síntesi del condicionat […].

Atès que parlem aquí de la totalitat de les condicions i de l’incondicionat com a terme comú de tot concepte de raó,

topem novament amb una expressió que no podem evitar i que alhora no podem utilitzar amb seguretat per

l’equivocitat que comporta desprès d´un llarg mal ús. La paraula absolut és una de les poques paraules que en el seu

significat originari és adequada per a un concepte del que no hi ha a l’abast cap altra paraula en la mateixa llengua

[...].

Empraré la paraula absolut en aquesta significació àmplia que s’oposa a allò vàlid de manera merament comparativa

o relativa, ja que això roman restringit a les condicions, mentre que allò val sense restricció”.

KrV, A 322-325/B 379-382.

Què vol dir raonar? Relacionar judicis (de l’enteniment) en formes deductives, per tal de trobar l’incondicionat.

Aquí tenim la forma d’obtenir les idees fonamentals de la raó. Si combinem relacions de judicis i incondicinoat

tenim l aclau que ens permet deduir els conceptes de la raó.

Alhora de relacionar judicis només hi ha tres formes de relació, i a cada forma de relació correspon una

categoria (substància, causalitat i comunitat). La raó busca l’absolut, però com que hi ha tres formes de

relacionar, la raó pot buscar i pensar l’absolut segons les tres formes de relació. Puc pensar l’absolut

respecte la substància, causalitat o comunitat. necessàriament hi ha tres conceptes absoluts bàsics.

Novament la lògica formal submnistra la via d’accés als tres conceptes de la raó.

[la tradició ja havia parlat d’aquests tres conceptes, però sense veure el seu transfons amb l’organitzacó i

l’absolut]

-idea de substància absoluta, l’ésser de la qual només depèn de si mteix, per relfexio de si mateixa diu que

és indubtable Jo.

- Noció de causa absoluta: totes les causes possibles i la seva interrelació i la seva dependència d’una

primera causa; conjunt de totes les causes amb la seva relació amb una primera. Tot el que hi ha Món.

- ésser tal que és definit pel conjunt (comunitat) de totes les realitats positives en grau màxim. Tot predicat

que implica realitat en grau màxim forma part d’ell (té totes les perfeccions). Déu.

Els tres conceptes que deriven de l’estructura lògica de la raó són el Jo, el Món i Déu.

Categories de relació Idea Metafísiques Dialèctica

Especials (Wolff i història met8a) transcendental

_______________________________________________________________________

Substància Jo/ànima Psicologia Paral·logismes

racional de la raó

Causalitat Món Cosmologia 9 Antinòmies

racional de la raó

8 A la meta li han intressat tres temes perquè de fet la raó es projecta a l’absolut en aquets incondicionats. 9 Parla de si és creat, indifinit, etc. aqusts problemes no efecten a fenòmens concrets de l’exepriència, sinó que volen conèixer un món com a totalitat.

Comunitat Déu Teologia racional Ideal de la raó

En el nom wolffià, les tres dicsic`lines metes eren la psicologia racional/cosmologiaracional i teologia racional.

Wolff diu ‘racional’ per determinar que és un estudi no-empíric. Les tres disciplines metes seriaallà on el

saber arribaria a la nostra culminació. Investiguem fenòmens físics concrets perquè el que voldirem conèixer

és el món com a totalitat; ens interessen els fets de la nostra experiència interna pq voldríem conèixer què

som nosaltres en la nostra essència:; i en darrer terme voldríem saber què es déu.

La metafísica volia respondre des de la pura raó a les tres preguntes transcendentals, no des de l’experìencia

pq aquesta respon a partir de síntesis parcials. No hem de convertir una síntesi parcial a una tesi del tot!! Que

és el perill de les ciències.

Per aix`la dialècta transcendental s’organtiza en tres capítols. Els naomena d’una forma específica (en

comptes de dir possibilitat de psicologia/cosmologia..) perquè: 1) està clar que els tres temes són pensables,

però els podem conèixer? Com que es tracta de tres incondicionats i el meu coneixement és només

coneixement de síntesis parcials, està clar que els tres absoluts no els podem conèixer. Per tant, quan la

metafísica ha intentat ocupars-e d’aquestes tres idees, si no les podem conèixer pqno hi ha síntesi, s’entén

que alguns filòsofs ja haguessin indicat que aqueí la metafísica cau en una mena de dialèctia d’arguments o

raonaments estèril perquè mai podrà arribar a una conclusió cognoscitiva perquè l’objecte mai podrà

aparèixer en l’espai i el temps (ja que és absolut). ‘dialècita’ pq l ametafísica pretenent conèixer aquests

conceptes cau en argmetnacions contradictòries i dialèctiques; cau en il·lusions transcendentals [la il·lusió

empírica és un error de percepci´que sempre és corregit per una altra percepció més acurada; en canvi,

aquest tipus d’engany no es deu als sentits, sinó al pensar: el nosre pensar pot pensar l’absolut, com que el

pot pensar és ocmprensible que constuiguem arguments i creguem que perquè h podem pensar ho podem

conèixer, aquesta és la il·lusió trans: confondre el pensar amb el conèixer; il·lusió produïda per la capacitat de

pensar com que pensem déu, construïm arguments per conèixer-lo].

La critica és improtant per donar a la llum la il·lusió; si aquesta il·lusió és il·lusòria ara tenim una arma per

lluitar contra ella, perquè la il·lusió sortirà sempre, pq com a éssers racionals (i finits) sempre volem anar més

enllà de la particularitat.

Arguments dialèctics qe generen una aparença de la il·lusió a cada capítol kant lanomena amb arguments

que normalment ha caigut la tradició per argumentar sobre món, jo, déu.

- Paral.logismes de la raó: La raó cau en arguments fal·laços: una fal·làcia és un judici en què un

terme canvia de significat en un moment. Això és un paral·logisme

- Arguments sobre el món La raó intenta demostrar dues tesis contradict`roies i dona arguments per

la tesi i d’altes per l’antítesi. Veuríem filòsfos que han defensat T i Anti. Cap de ls dues és provatòria,

les dues cauen en una il·lusió. La nostra raó es divideix per defensar arguments oposats. Es tractarà

el capítol de veure les antinòmies i veure’n els seus erros

- Ideal de la raó encar qu no hi hagi una metafísica sobre déu, no deixa de ser cert qeue la raó té

aquesta idea, déu com a absolut dels absoluts (conjunt de totes les perfeccions possibles: omnitudo

realitatis). No només la raó té aquesta idea sinó que és com el seu ideal màxim, on la raó es veu com

a si mateixa projectada a la màxima perfecció. El seu ideal ultim seria arribar a conèixer sinó arribar a

ser déu.

En cada part es tracta de treure a llum la il·lusió. És la part més negativa de la crítica pq mostra com les

metafísiques anteriors són impossibles. Però aquest balanç negatiu té quelcom de positiu: fer-ns conscients

que no podem arribar a aquest coneixement i estalviar-nos feina.

1. PARAL·LOGISMES DE LA RAÓ (JO)

Aquest capítol te un itnerlocutor. És a dir, uan pensem en psicologia racional com a discimplina metafísica, al

darrere hi ha wolf però més recent que ell hi ha un text de Mendelsohn[influït per leibinz] El fedó. En el fedó

de plató és el primer text on es donen els arguments sobre la immortalitat de l’ànima. Mendelssohn

reeconsidera l’antic fedó a la llum de Leibniz refà tota la temàtica platònica des de Leibniz sostenint que es

pot conèixer l’`naima i es pot demostrar la seva immortalitat. Es lultma obra que haintentat fer metafísica de

l’anima d’una forma rigorosa (kant diu que és el model de fer d’una forma de fer metafísica, però que

malauradament després de lacrítica mai més serà possible). Aquest text serà l’interlocutor en varis moments.

La metaf´siica de l’ànima pretenia demostrar que lanima era

- Indivisible (Simple)

- Immaterial (espiritual)

- Immortal

Aquests predicats es prediquen d’un subjecte, que és l’ànima. Abans d’entar a cada argumentació concreta

de les tres, cal observar que tots els predicats que atribuïm a l’ànima (ella nés e subjecte estem fent us de

la categoria de substància, pq si no no podríem atribuir a res als predicats). Quan la psicologia racional fa us

de la categoria de susbstància l’aplica a l’ànima; però la categoria de substància només té ús legítim si

l’apliquem a dades que, en aqust cas en parlar del Jo serien de sensibilitat interna. La cat de substància per

sintetitzar el conjunt de vivències psíquiques sotmeses al temps, estem fent un ús legítim de la cat

substàncies (es a dir anlaisi de les vivèncie si passions i les seves interrelacions). Ara bé, fer això no és ben

bé el que feia la metafísica. Per la metafísica, les vivències serien com l’aspecte accidental de la vertadera

substància que quedaria al darrera d’axiò; l’ànima no és un conjunt de vivències, sinó la unitat última de la

qual les vivències son els accidents, per la tradició. La psicologia racional no aplica la noció de substància

al conjunt de les dades, sinó a una mena d’unitat essencial, un substrat, que seria el suport de les dades

(vivències).

D’aquesta forma legítima operaria una psicologia empírica, per exemple el que feia Hume: estudiava el flux,

la successió de vivències i veia que entre elles hi havia certes regles d’assosciació. Kant deixa clar que pot

haver-hi una psicologia empírica i aquesta és l’única relacionada amb al ciència (per això molts manuals e

psico diuen que aquest neix al segle XVIII pq kant hi estableix els seus fonaments). Però això no és el que

volia fer la metafísica racional.

Si té algun sentit dir que hi ah una mena d’unitat en tota consciència que és irreductible a les seves viències,

aquesta unitat és l’activitat de síntesi. Perquè si no hi hagués activitat de síntesi ni tan sols poria dir que les

vivències són meves. I si no puc dir que les vivències son meves no h iaunitat d’experiència no hi ha

coneixement de les coses. El que constitueix l’unitat prèvia a les vivències és l’apercepció transcendental,

caracteritzada per ser auto activitat, o pura activitat de síntesi. Com qeu el jo transcendental és pura activitat

no el podem determinar en cap de les categories en què ella sintetitza (ella es la condició de la síntesi, per

tant no pot categoritzar-lo) . primer error: pensar allò més íntim nostre en termes de substància

objectivació, fixació; i la percepció és la seva condició de possibilitat. Kant comença a apuntar una tradició

posterior que caracteritza el jo per ser activitat, i no per ser substància, en primer lloc.

Justament pq és auto activitat, mai apareix com a dada, com que mai apareix com a dada mai pot ser objecte

de síntesi no pot ser objecte de coneixement. l’únic que podem fer és fer una descripció del procés fins a

arribar a l’última condició (aquesta s’ha indicat però no ha aparegut com a dada).

1. aplicar categoria de substància més enllà dels seus límits.

2. no pot ser objectivable incognoscible

Per tant, no hi ha psicologia racional, n’hi pot haver d’emp´ricia, però aquesta és limitada.

K

El canon de la raó és la raó pura en tant que pràctica es principi d’acció. D’aquí que el capítol del canon

giri al voltant d’una caracterització de la raó en tant que pràctica és en el cànon on es troba la resposta al

segon i al tercer interès de la raó. Tota l’analítica respon al 1r, la dialèctica respon negativament al saber

metafísic i al canon es on trobaríem les altres dues respostes.

El text del canon acabara essent unt ext insuficient i per això desenvoluparà una segona crítica (però això no

ho contemplava ja que al aprimera feia critica de la raó pura tant teòrica com pràctica).

La rao pura en tant que pràctica és canònica. Raó és facultat de pensar, el que la caracteritza en front a la

sensibilitat, és que el pensament posa unitat (i la sensibilitat pluralitat). La unitat remet a l anoció de llei: tota

llei és unitat. Raó com a productora de lleis. La raó té una llei que articula necessàriament tota la seva

acció. Quina és la llei de la raó pràctica així doncs? Kant comença abandonar la resposta tradicional segons

al qual les lleis que han d’articular la vida pràctica de les persones són la felicitat. Si la llei de la raó en tant

que pràctica tingués com a objectiu la felicitat, ens trobem en què l’objectiu de la llei seria un concepte

totalment indeterminable pq en el fons el que és la felicitat remet sempre a elements empírics o pragmàtics

(depèn de contextos culturals, hist``orics, d’elements psicològics i fisiològics. Hume ja va veure que si l’únic

fonament d eles lleis morals te a veure amb aquests principis, hauríem de parlar de usos i costums pq no hi

hauria normativitat forta, només hi hauria normes culturalment condicionades). Kant rebutja l’eudemonisme

clàssic, que encara sostenia Wolff també.

Una llei de la raó pura, per tant sense res d’empíric, no pot ordenar la felicitat. Només pot consistir en una

cosa: està clar que tot ésser racional la seva activitat tendeix a la completud, a la perfecció i a la felicitat, però

això no ho podem determinar. Per tant l’unic que la llei pot determinar és “obra de manera que: et facis digne

de ser feliç”. Aquesta és l’única llei que es pot sostenir en plena universalitat. Atès que un ésser racional, que

té lliertat segons la tercera antinònima, té una dignitat pròpia, sí que la dignitat ha de ser allò que articula la

norma moral. Actuar conforme la dignitat permet generar lleis universals. El que fonamenta tota norma moral

seria dotar tot ésser racional de dignitat. Dóna resposta a la segona pregunta.

Malgrat aquesta correcció, encara tenim un eudemonisme corregit. A kant li semblarà superficial i llavors ho

formularà diferent, desapareixent qualsevol referència a la felicitat i fins i tot a la dignitat a ser feliç. Només

quedarà la pròpia exigència d’universalitat.

Quin seria el resultat d’aquesta llei, L’objecte resultant de la llei? Si la raó és activa vol dir que les seves

exigències no li venen de fora, sinó que les produeix ella; la raó produeix el seu objecte; l’enteniment el rep.

Si tots els éssers racionals es comporten dacord amb aquesta llei, quin seria l’objecte resultant? El resultat

seria la producció d’un món moral. Un mon on es realitzarien les exigències de la moralitat, el dret, la justícia,

etc.

[buscar frase al llibre: anomeno el món en la mesura que concordo amb toes les lleis morals –com pot fer ho

segons la llibertat dels éssers racionals, i com [..] Tercera resposta: podem esperar un món moral.

Ara bé, aquest món moral, resultat de laccció dels essers racionals finits, finits vol dir que també se situen en

l’àmbit fenomènic per la seva dimensió corporal. Les decisions que prenem es donen en l’àmbit fenomènic on

ens interrelacionem amb els altres. El món moral es realitza en el fenòmen també, a traves del sintruments

que la natura ens dona. Tot el que hi ha a l’àmbit del món fenomènic està sotmès a causalitat, ic om que es

na causalitat de l’abans i el després (causalitat eficient o causalitat mecànica). Però el món moral seria el

món on es realitzen totes les exigèncie derivades de la llei dun ésser racional lliure, seria la realització dels

fins de la llibertat (com l’estat de dret, que es una exigència de la racionalitat lliure). Aquests fins la seva

realització passa per la realitat fenomènica. Perquè la pròpia idea del món moral sigui possible, aquesta idea

pressuposa que els fins de la llibertat han de poder almenys ser compatibles amb la causalitat fenomènica.

Això exigeix que la configuració de la natura permeti i concordi amb les exigències de la llibertat. Si això no

fos possible el món moral no podria realitzar.se.

Perquè l’esperança de realtizar el món moral tingui sentit, pugui pensar-se, hem de suposar necessàriament

que la causalitat de la natura d’alguna forma està en funció amb les finalitats de la llibertat. Però només per

afirmar això cal acceptar que existeix un creador moral del món: aquesta natura ha estat produïda d’una

forma mecànica, però duna forma mecànica tal que permeti la realització de la llibertat. Perquè lesperança

sigui real i no una pura ficció, un relat subjectiu per auconvencer-nos per actuar moralment, es pressuposar

que la totalitat dle món està produeida per un ésser moral Déu existeix. Si no la nostra esperança seria

infundada i per tant estaríem obligats, perquè seguiríem tenint la consciènci d’boligació, però estaríem

obligats x una llei que no pot produir el seu resultat.

Kant ha de precisar l’estatut del supòsit de l’existència de déu per no crear contradiccions internes en el propi

anàlisi crítica. Ara kant distingirà entre tipus de certesa:

- Certesa màxima i completa, pq té prncpi sa priori: Saber. La certesa que associem al saber és

sempre una certesa objectiva ( Allò del qual parle’m sens mostra. L’objecte apareix). Com que làmbit

del que sens donsa te uns principis a priori la certesa és pròpia certesa.

- Entre la certesa objectiva, que té a veure amb la presència de la cosa, i la manca absoluta de

certesa, hi ah un tercer nivell: “Glaube” Creure però també donar crèdit, tenir fe (creure en una

altre persona) Creença o fe. Hi ha enuncaits qe no podem dir que siguin saber pq n hhi ha

presència de l’boejcte però tampoc és mera opinó arbitrària. A la creença hi a una serta argumentació

que té una certa validesa subjectiva, sino la te objectiva: en funció de les facultats de raonar del propi

subjecte podem establir una argumentació l’argumetnació n és del tot arbitrària, però la cosa no

apareix tampoc, no ens dón aargumentació de la cosa. No és arbitrària pq es basa en la forma

d’operar d eles nostres facultats. Hem arribat a la conclusió que hi ha d’aber un esser moral dreador

del món aplicant allò que es deriva de les nostres facultats, la nostra constitució finita. Donada l

anostra constitució finita lúnica forma de poder crar un món moral és donant validesa al supòsit de

déu. un ésser racional finit a ell mai li podrà aparèixer deu en sentit d’intuició, l’úncia forma

d’apareixer a aqueta afirmació és a partir de la nostra forma de pensar en base moral.

Un ésser finit és l’unica forma explicar que té que el món pugui ser moral. Donem crèdit a

l’existènci ade déu pq té una certa versemblança i argumentavilitat, encara queno aparegui la cosa. ES UNA

GLAUBE RAONABLE O RACIONAL: l’úlitm pas de la raó per arribar a fimrar l’últim supòsit del que ellav ol

construir que és el món mural, és una mena d’acte de fe. És una fe racional, no una fe aribtrària. 10

La teologia que surt de la cr´tica kantiana és m´nima i palntejada des de l’àmbit pràctic, no és una teologia

dogmàtica perquè no afirma déu com a saber, sinó com a acte de fe.

- Opinió (en front del saber): el propi de la doxa és que no hi ha certesa. No hi hamètodes probatoris ni

principis que atriculin l’opinió.

Segona cr´tiica només per aquests temes. Però des del canon queda ja clara una estructura d’aquest

problemes que seguiran apareixent en la segona crítica: el moment de la llei i la seva fonamentació (exigit

per la pròpai raó, on no hi ha creença) i l’altre el tema de les conseqüències de la relli respecte el seu objecte

(on entra l’esperana i la creença). Anal´tiica on fonamentem la llei, fonamentació apodíctica. Dialèctica

perquè laltre tema és més complex i entrem en argumentacions.

KRV A808, A 815.

En el fons, el que torna a recuperar kant com a creena racional (no com a saber) és l’armonia leibniziana,

però adiferència d’ell això no és saber és l’única expliació subjectiva que pgui ser real el món moral. Hem

hagut de limitar el saber però en contrapartida en l’àmbit de la fe l’hem alliberat. Per primera vegada la fe és

lliure perquè no és conseqüència de cap raonament probatori. Com a ésser moral et sense igualment sota

10 Hegel es quedarà toloko: què vol dir que la rao ha de fer un acte de fe? Això vol dir que la raó finita no s’ha reconciliat amb l’infinit i per tant no ha arribat a la seva realització.

obligacions encara que no atmetis el supòsit de déu, encar que potser senis obligacions que no porten enlloc

-< Distinció dels dos moments. El moment de la fe és un moment de lliberat ino de necessitat dogmàtica.

ARQUITECTÒNICA DE LA RAÓ PURA

El que fa kant és podar l’arbre de la filosofia.

Arquitectònica: el sistema de la filosofia racional (abans de la crítica).

1. Propedèutica: Crítica de la raó.2. Ciència: Metafísica.

2.1. Metafísica de la natura:

Filosofia transcendental (Ontologia). Fisiologia:

* Immanent: Metafísica corporal (física racional)

Metafísica espiritual (psicologia racional)

* Transcendent: Cosmologia racional

Teologia racional

2.2. Metafísica dels costums

Arquitectònica: el sistema de la filosofia real (després de la crítica).

1. Propedèutica: Crítica de la raó.

2. Ciència: Metafísica.

2.1. Metafísica de la natura:

Filosofia transcendental (Ontologia). Metafísica corporal (física racional)

2.2. Metafísica dels costums

(KrV, A 841-847/B 869-875).

En aquest capítol kant fa dues coses: reconstrueix el sistema de la filosofia clàssica racionalista. La

metafísica ila fio anterior era dogma`tica, passant per la cr´ttica, molts elements daquest fio són insostenibles.

La tradició filosfòcia culmina amb wolff, aquesta pensava que podríem tenir saber en tot.

FILOSOFIA CLÀSSICA

En primer lloc, com a estut de ciènci aprevia que possibilita les altres està la lògica, on la tesi és els rpincpis

lògics de no contradicció i rao suficient (Leibniz wolfff). Aquests ens permetrien x mètodes deductius conèixer

tota la metaf´sicia. La lògica posaria els fonaments del càlcul, de la metafísica.

El nom de metafísica vol dir disciplina científica.

Hi hauria una primera metafísica sobre l’objecte natural o sobre la llibertat/moralitat/costums (pràctica). Dins

de la meta de la natura hi hauria una metaf´sicia general (estudi de l’ens: ontologia, sense fer distinció

noümen fenòmen per això és dogmàica pq no distingeix entre el que pensem i el que podem conèixer).

Metafísica del os, metafísica de lànima, cosmologia racional (orígens univers) o teologia racional (déu).

Filosofia racional en tant que tots aquests objectes d’estudi podien ser estudiats, almenys ho creien

FILOSOFIA DSP CR´TIICA, FILOSOFIA REAL

La filosofia que es pot construir després de la critica, elminant conceptes i idees que no poden ser coneguts.

Ara obtenim el sistema de la filosofia que segons kant hem de construir després de la crítcia

Crítica raó pura o filo transcendental com a propedèutica x fer la doctrina en tenir ara els principis ferms.

Aquesta substeuiria la lògica, pq aquesta només permet fer judicis analítics ino pur coneixement.

Feta la cr´tica, en quins àmbits hi ha valides i es poden fer discursos? Ciència Metafísica [contingut

doctrinal de la filo que depèn de la cr´ticia. És una metafísica crític ai no dogmàtica]: meta natura o meta dels

costums. En el primer àmbit, els principis els dóna ‘entenimen, en el segon àmbit, al llei la dona la pura raó.

Només hi ha dos àmbits que tnen contingut filosòfic: l’objecte natural fenomènic o l’objecte de la llibertat.

Meta natura: filosofia transcendental (ontologia d’abans) Principis de l’enteniment i de ‘objecte conegut,

ontologia del fenomen, l’ontologia ja l’ha subministrar el capítol dels principis de l’enteniment. + Metafísica

corporal: dels principis de l’enteniment, si són aplcias a a la noció dematèria i moviment (no de cap fenòmen

en concret), els prncpis transcendentals permeten justificar els principis de la mecànica clàssica (que seria la

part apriori de la física; mecànica racional, pura construcció geometria de la idea d’espai, moviment i matèria

[allò que es mou en l’espai; condició de possibilitat de tota manifestació fenomènica material]).

Metafísica dels costums, facultat canònica de l’ació és la raó pura pràctica Acció, llei moral, normes

morals. No parem d’objectes donats. Entre la natura i la llibertat hi ha una bsime intransitable; no tenen res en

comú. Per això justament pensar que els fins de la realitat poden realtizar´se a través d ela natur aexisgeix

posar un terme d’unió, que no vingui donat x la llibertat ni pel fenomen: no és una fimraci´teòrica ni una llei

moral Déu.

1785: Fonamentació de la metafísica dels costums. Comença a desplegar al part pràctica. En lloc de publicar

la meta dels costums, que era el desperar segons l’esquema, en fauna fonamentació prèvia pq entre mig el

cànon se li ha quedat motl problemàtic, i la fonamentació ja revisa motles formes del cànon, sobretot allò

relacionat amb al felicitat, que no pot estar en la llei moral.

1786: pbulca la metafísica de la natura: és on es passa del sprincpi s transcendentals als principis apriori de

la f´siica. És on es construieix i justifica la noció de matèria. La matèria de la física moderna no és observable,

és un constructe.

La fonamentació també li sembla a kant que es pot millorar o que almenys es pot canviar el registre del llibre.

La fonamentaci´està escrita en registre de filosofia popular (de divulgació per al gran públic) no és un txt

tècnic. Cal un text tècnic que substitueixi totalment al canon: com que està preparant la segona edició de

la primera crítica, decideix en lloc de refer tot el cànon, el deixa igual a la sgna edició i prepara na crítica

específica Crítica de la raó pràctica (1788), qe substitueix definitivament al cànon. Aquesta cr´ticia no

nome´s tracta coma fonamentació tot el tema de la llei, sinó també el tema del món moral i l’esperana i la fe

[ Amb part analítica i altra de dialèctica]. Com que hi a una nova cr´tica pràctica, la meafíscia dels costums

‘sha ajornat fins al 1797.

Tb fa una tercera cr´tica, crítica del judici. Per què una tercera? La rimera crítica analitza la natura, ja que el

canon l’ha assumit la segona (moralitat o llibertat); però hi ha certs temes relacionats amb l’esperança i la fe

racional on està en els dos àmbits Ha de tractar específicament aquest problema, la realció entre

causalitat mecànca i llibertat. Per tractar aquest tema hi ha un àmbit de procutes de la consciència que kant

s’adona que te a veure amb aquesta relació; un àmbit on es veu clarament que la llibertat pot utilitzar la

natura per produir quelcom nou L’art. L’art és resultat de la llibertat però el que vol fer ho ha d’encarnar en

la natura. L’art ens mostr que el moment de la llibertat i de les lleis naturals poden compatibilitzar-se en el

producte artístic. Si això passa en el roducte actístic, aquet ens pot ajudar a pensar que els fins de la llibertat

puguin ser compatible en la natura fenomènica. Tercera crítica parla d’art (com a exemple) i causes finals.

No és una part nova, sino una reflexió entre les dues parts, dos objectes ja constituïts. Un objecte només és o

moral o deriva e la natura.