1r Premi Joves del 13è Premi de Relats Curts
-
Upload
biblioteca-sagrada-familia -
Category
Documents
-
view
216 -
download
0
description
Transcript of 1r Premi Joves del 13è Premi de Relats Curts
![Page 1: 1r Premi Joves del 13è Premi de Relats Curts](https://reader030.fdocuments.ec/reader030/viewer/2022020321/568bf13d1a28ab89339274bb/html5/thumbnails/1.jpg)
1r PREMI CATEGORIA JOVES
CRISTINA IBAÑEZ TARTER
SOL Quan va morir el seu marit i la Clàudia, la seva filla, va marxar a Estats Units les arrugues van arrelar profundament al seu rostre i els cabells blancs (sempre havia tingut alguna cana) van poblar-li el cap. Caminava encongida i lentament. No tenia pressa per arribar enlloc i només fugia esperitada quan a la televisió de la residència posaven el programa de xafarderies de mitja tarda. La soledat havia convertit a la Senyora S en una persona introvertida i les infermeres li deien l’Estranya quan es pensaven que no les sentia. A ella tant se li en donava, li agradava viure tranquil·la i seure prop de l’estany. Deia que eren els seus peixos, de fet ningú més se’n cuidava a part d’algun vailet que venia de visita i quedava embadalit al veure que eren tant grossos. Gairebé no parlava amb ningú, algunes frases breus a l’hora de dinar per respondre a la Carmen i el seu alzheimer mentre s’omplia les butxaques amb els crostons de pa que arreplegava. En tenia el calaix petit de l’armari ple, els deixava assecar i els trossejava i tot i que el metge remugava que feia massa fred per sortir, acabava fent la vista grossa i li permetia passar la tarda absorta en aquella bassa que a ningú agradava. Al principi els distingia pels colors però a base de veure’ls cada dia havia descobert que cadascun d’ells tenia un comportament diferent. El més mogut era el que s’adonava sempre el primer de la seva presència i el de color negre nedava despistat, com si no se’n recordés del que estava buscant. N’hi havia un que sospitava que era cec. El taronja li recordava a la Maria però encara no sabia exactament per què i el més gros (que també era negre) menjava tant ràpid com quan passàvem gana a la postguerra. El seu preferit era un de petit i groc amb una taca blanca sobre els ulls, sempre s’esperava que els altres mengessin per apropar-se i compartir el banquet amb ella. Li deia Sol. Quan es començava a fer fosc abandonava el jardí i tornava a entrar a la residència. Si arribava quan el carro del menjar ja havia passat no li donaven sopar, i tot i que generalment el dia en aquella sala era avorrit i monòton, el menjar era dels moments que més esperava, com els seus peixos. Mirava els seus companys de taula i es va adonar que no havien deixat el got amb les medicines de la Lola. Segur que havia mort amb la mateixa elegància que quan
![Page 2: 1r Premi Joves del 13è Premi de Relats Curts](https://reader030.fdocuments.ec/reader030/viewer/2022020321/568bf13d1a28ab89339274bb/html5/thumbnails/2.jpg)
era viva, mai l’havia vist sense aquell maquillatge estrident ni els seus mocadors de seda de colors. El dia següent hi passava alguna cosa estranya a la bassa. Els peixos estaven arraconats a un costat i s’allunyaven dels matolls que creixien a la part esquerra. Va posar-se la mà a la butxaca per treure’n el pa sec i va anar saludant-los mentre s’apropaven. Faltava el de colorins i no va aparèixer ni quan les molles que sobraven començaven a estovar-se amb l’aigua. Va anar a fer una ullada entre els matolls i el va trobar entrelligat entre dues fulles surant panxa enlaire. El va treure de l’estany i el va enterrar en un forat que va fer a terra amb les mans. Després d’aquest incident també van acabar morint en Josep i el peix negre, ennuegats amb una molla de pa massa grossa. La Carmen va sortir de la residència i no va saber tornar i quan va morir la Maria va confirmar les sospites de quin peix li pertanyia. La vida a la residència i l’estany minvava i la Senyora S vetllava perquè el peixet groc sobrevisqués.
‐ Vine, Sol. Aquesta bassa és massa perillosa!
I així la Senyora S se’l va emportar amb ella i el va deixar dins d’una peixera rodona que havia comprat a la botiga del poble. Ja gairebé no sortia de l’habitació, els matins seia al costat de la finestra per absorbir l’esmorteïda claror que hi entrava i compartien l’esmorzar i el dinar a bocins. A la tarda mirava com nedava dins la peixera tot i que cada cop es movia menys. A vegades mirava amb nostàlgia la bassa apartada al jardí i pensava quants dels seus antics peixos hi devien quedar. Es va posar la peixera a la falda i va mirar qui ella anomenava Sol. Ja no tenia el mateix color brillant que abans i la mirada era apagada. Ella també havia perdut energia. Van acabar tancant els ulls.