PAISATGISTES ANGLESOSESCOLA DE BARBIZON

ESCOLA D’OLOT

Constable, Turner, Blake

Corot, Th. Rousseau, Millet

Berga i Boix, J. Vayreda, M. Vayreda

Pintura romàntica anglesa

El paisatge romàntic va sobresortir a Anglaterra, a principis del segle XIX, de la mà de John Constable y Joseph

Mallord William Turner. Ambdós artistes, tot i d’estils netament diferents, miraven de plasmar els efectes de

la llum i de la atmosfera. Els llenços de Constable son poètics i expressen la cultivada suavitat del camp

anglès, tot i el seu enfocament objectiu i científic, ja que al pintor l’atreia pintar a l’aire lliure on feia

nombrosos estudis de las formacions dels núvols i prenia notes de les condicions lumíniques i

climatològiques. A més, Turner buscà el sublim de la naturalesa, tot pintant catastròfiques tempestes de neu

o plasmant els elements —terra, aire, foc i aigua— d’una manera borrosa, quasi abstracta. La seva manera de

dissoldre las formes en la llum i en transparències de color tindria gran importància en el desenvolupament

de la pintura impressionista francesa.

A més d’aquest dos pintors eminentment paisatgistes, cal també esmentar el pintor visionari W. Blake.

J. Constable

La catedral de Salisbury. 1831 Vista d’Epson. 1809 Estudi de núvols. 1822

Harnham Ridge, Salisbury 1820 o 1829 Dedham Lock. 181711’4 x 23’ mm

J. M. W. Turner

Sortida de sol al castell de Norham. Forn de calç a Coalbrookdale. Castell de Caernarvon. 1845 1797 1798

Vaixell de pesca entrant Allau als Grisons. 1810 Erupció a l’illa de S. Vincent. 1815 al port de Calais. 1803

Altres obres

Vora del mar. 1828 El Tàmesi al pont de Waterloo. 1830-35 El darrer viatge del Temerari. 1838

Tempesta de neu. 1842 Pluja, vapor i velocitat. 1844

W. Blake

Déu i els dimonis La creació d’Adam Déu jutjant Adam

Satan exultant, sobre Eva El Blasfem La mort de la Verge

Escola de Barbizon

Grup de pintors paisatgistes designats despectivament amb aquest nom, que s'aplegaven en aquest

poble i que, admiradors dels paisatges de Constable, van intentar renovar el gènere del paisatge a

mitjan segle XIX. Per entendre com n'era, de revolucionària, la seva actitud, només cal fixar-nos en

l'opinió que en tenia el president del Saló Anual de Pintura de París, quan deia: “Això és pintura de

demòcrates, d'homes que no es canvien de roba i que es volen imposar a la gent del món. Aquest art

em desagrada i em disgusta”.

Els principals representants són Corot, Daubigny i Millet en l'última etapa de la seva vida. Poden ser

considerats precedents i precursors del paisatge impressionista.

C. Corot

La Catedral de Mantes 1865-69

Vista de Gènova des del Passeig d’Acqua Sola. 1834

Pagesos sota els arbres, a l’alba c. 1840-45

Th. Rousseau

Sota els bedolls, 1842-43

Temps de primavera, 1860

Roures de la Gorja d’Apremontc. 1850-52

Escola d’OlotNo és fàcil definir estilísticament l’Escola d’Olot, ja que la ciutat estava força aïllada dels corrents artístics de

l’època. Així, Joaquim Vayreda, format a Barcelona i coneixedor de l’art que es desenvolupava a París, aportà l’estil

après amb el seu mestre Martí Alsina de filiació realista i Josep Berga l’autodidactisme de la pintura a l’aire lliure,

així com un seguit d’iniciatives quant la temàtica: postes de sol, camps de fajol, ...

El seu ideari estètic no és renovador: l’actitud de J. Vayreda i de Berga davant la natura era d’observació, segons “les

lleys naturals que Déu dictà als homens” com constatava Berga, però no com una simple còpia, sinó embellint-la.

Per a ells l’art estava inqüestionablement lligat a la religió; no responia a posicions realistes com l’Escola de

Barbizon, tot i que pot semblar que tinguin punts en comú. L’Escola de Barbizon va ser una punta de llança d’una

tendència pictòrica europea que també es va desenvolupar en altres indrets del continent, com al grup danès de

Skagen, l’anglès de Norwich o el belga de Tervueren. Per la seva proximitat geogràfica, Barbizon és el referent dels

pintors olotins que n’agafen la forma.

En tots aquests grups el món rural, el paisatge, és el seu tema preferit per la facilitat d’obtenir una gran riquesa de

matisos cromàtics i per les possibilitats compositives d’aiguamolls, conreus, pastures, reflexos aquàtics i atmosfèrics.

La seva temàtica es refereix al paisatge i a la figura, sobretot dins del gènere de la pintura costumista. Cal tenir en

compte aquest tret, ja que Marian Vayreda, relacionat també amb l’Escola d’Olot, de fet va per uns camins diferents,

més propers als postulats natzarens que als trets realistes dels altres dos.

De manera que es pot concloure que la supeditació de l’art a la religió és el vincle que uneix Joaquim Vayreda i

Josep Berga amb Marian. Les diferències rauen sobretot en l’assumpte, és a dir en el motiu, ja que el tema és el

mateix: la creació divina, representada en paisatges tranquils o en el costumisme de la vida senzilla de la pagesia

per uns, o en la grandesa dels fets històrics d’arrel religiosa per l’altre.

Inicialment no va tenir gaire pes en el conjunt de la pintura catalana de l’època, però a partir d’una exposició

celebrada a Sitges l’any 1892, l’Escola d’Olot comença a formar part de l’escola catalana de pintura, però en la

creença que era una via en procés d’extinció. Ja a finals de la dècada dels 70, a Olot es van fer diverses exposicions

d’arts plàstiques, on hi exposaren el bo i millor dels pintors catalans, juntament amb els olotins. Segurament la

figura de Joaquim Vayreda no n’era aliena ja que els seus contactes amb els cercles artístics barcelonins influirien

en convertir Olot, al menys temporalment, en la “Meca de l’art català”, on la natura que envoltava la ciutat era el

seu principal reclam.

En relació amb les tendències del panorama artístic català, els germans Vayreda y Berga van ser socis del cercle

Artístic de Sant Lluc barceloní, que no es destacava precisament pel seu progressisme, ni en el camp social ni en

l’artístic.

J. Berga i Boix

El Mir, 1910. 60x92 cmS/t Camp de fajol, 1897. 26x36’5 cm

Aplec, 1886. 61’6x100 cm

J. Vayreda

Camp de fajol, 1892. 61x115cm

Arbreda i aiguamoll, 1885-90. 51x80’5 cm Contrallum amb filadora, nena i ramat, 187770’5x48’5 cm

M. Vayreda

Un combregar a muntanya, 1887225x161 cm

J i M Vayreda. Les bugaderes, 188372x92’5 cm

Santa Rosalia, 1901. 124x78 cm