JOS

É M

EN

OR

c o n 8 c e r t

JOSÉ MENOR, piano

Dijous 14 de jul io l a les 21 hclaustre de la catedral

ProDUccIÓ PrÒPIA

Dip. Legal: G I .999-2016

PART I

Cinq études d’art. H. Parra(estrenA AbsoLUtA DeL cIcLe comPLet)

1- Cos de matèria -Antoni Tàpies in memoriam (2012) 2- Carícies cap al blanc (2013) 3- Haus ur / Office Baroque (2014) 4- Cell (Arch of Hysteria) (2016) (estrenA AbsoLUtA) 5- Una pregunta (a Jaume Plensa) (2015)

PART I I

Goyescas - Los Majos Enamorados. e. Granados

Llibre 1 Los Requiebros Coloquio en la Reja El Fandango de Candil Quejas, o La Maja y el Ruiseñor

Llibre 2 El Amor y la Muerte (Balada) Epílogo: Serenata del Espectro

P R O G R A M A

És un plaer interpretar el programa d’aquest concert, centrat en dos compositors per als quals sento una fascinació i hi tinc una vinculació molt especial, i que són dos dels grans noms de la música del nostre país. Primer, estic molt agraït al gran compositor i amic Hèctor Parra per dedicar-me aquest fantàstic cicle de cinc peces, Cinq études d’art, l’estrena de les quals vaig tenir el privilegi de començar aquí, al festival Nits de Clàssica, el 2012. També voldria mostrar el meu agraïment al Festival per l’oportunitat, no només d’haver començat aquest cicle,

sinó també per haver d’estrenar el cicle sencer aquest any, fet que culmina un procés creatiu de Parra en què ha desenvolupat una veritable obra mestra pianística. En segon lloc, em complau poder portar Goyescas a Girona, una obra que durant tot el 2016 estic interpretant en gira, com a commemoració del Centenari d’Enric Granados, i que he interpretat aquest any a centres com ara el Carnegie Hall de Nova York, el Festival Meet in Beijing de la Xina, o el Festival Progetto Martha Argerich a Lugano, entre altres llocs. Espero que gaudeixin del programa.

José Menor, pianista

La música en imatges

Jorge de Persia, crític musical de la Vanguardia

Fa uns anys, arran d’un cicle organitzat a La Pedrera, vaig encetar una reflexió sobre el piano a Catalunya. El cicle l’iniciava Iberia d’Albéniz i acabava, un segle després, amb Verbum (2003) de Guinjoan. Tot i el dany al procés cultural que va fer la Guerra Civil i la postguerra, en aquest trajecte trobem propostes tan significatives com les de Mompou, que anticipen temps i estètiques de la segona meitat del segle xx , o com les de Guinjoan, en l’obra del qual trobem la profunditat d’un pianista que coneix l’instrument. No casualment, en temps d’Albéniz sorgeixen figures que marquen als seus contemporanis des de la interpretació: són els casos de Ricard Viñes i de Joaquim Malats, pianistes no compositors i condeixebles d’Enric Granados i de Maurice Ravel. I en el cas de Parra, hem de dir que el seu condeixeble va ser José Menor.

En aquests recents anys de canvi al nou segle xxi, va sorgir, en aquest escenari, una figura rellevant tot i la seva joventut. Recordo haver compartit xerrades de cafè amb Héctor Parra (Barcelona, 1976) als seus inicis, mentre vèiem partitures i comentàvem idees. Havia estudiat aquí amb el compositor català David Padrós –una figura important encara que poc coneguda, com és habitual. Parra alternava les seves aficions pianístiques i de compositor, amb la pràctica de la pintura, i això el porta a veure imatges en la seva música (admira a Scriabin). Aquest és un fet que es pot constatar vàries de les seves formulacions del programa d’avui: A Jaume Plensa, Cos de matèria –Antoni Tàpies in memòriam i, fins i tot, a Carícies cap al blanc, peça que mira Gerhard Richter i els seus espais, la definició de la imatge i els esclats lluminosos.

És fàcil reconèixer en el fons un piano que admira Ravel i Debussy, però des d’una ment que segueix la física quàntica, que treballa amb elements que es retorcen, que medita cada frase o compàs no com a especulació, sinó en funció de l’expressió. I tot això, en definitiva, es concentra en un piano.

En l’altre extrem d’aquesta història, amb voluntat també renovadora i la mateixa dosi de romanticisme, trobem Enric Granados, un dels grans compositors del segle xx , mort jove el 1916.

Granados no podia faltar a aquesta cita. Admirava Fauré, Grieg i Schumann, i va arribar per fi a culminar la seva feina pianística als dos quaderns de la suite Goyescas escrits entre 1909 i 1911, en la qual va exposar tota la seva personalitat. És, com Iberia d’Albéniz,

un dels cims pianístics del segle xx. La suite destil·la continguts dramàtics i utilitza motius i elements que assenyalen els fets puntuals d’una història que culmina amb la profunditat de la Serenata del Espectro. Granados evoca, en aquesta sèrie de peces, sonoritats de la guitarra, girs de la música “espanyola” d’Scarlatti, sons de l’entorn, la presència de la naturalesa tan cara al modernisme, en un ús magistral del contrapunt i dels recursos melòdics. Més tard va portar aquesta experiència musical a l’escenari de l’òpera, que es va estrenar el 1916 a Nova York. Aquell viatge del qual no va tornar.

Cinq études d’art

Héctor Parra, París, 2016

Cinq études d’art és un cicle pianístic de 30 minuts de durada compost per cinc obres de gran dificultat interpretativa inspirades de cinc artistes plàstics actuals que tan en Víctor García de Gomar com jo mateix admirem profundament. Així, aquesta composició neix d’una idea que vam tenir amb Víctor fa quatre anys, arran de la mort d’Antoni Tàpies. Així, el primer dels estudis, Cos de matèria -Antoni Tàpies in memoriam (2012), és un homenatge a aquest català universal. El cicle el tanca també un altre artista català de projecció mundial, Jaume Plensa.

En aquest primer estudi hi exploro una textura pianística massivament acòrdica, densa però acústicament acollidora, centrada en el registre central del piano, amb moments de tendresa però sensiblement ‘rebregada per la gravetat’, a imatge de la textura matèrica del quadre “Cos de matèria i taques taronges” que Tàpies va realitzar el 1968. Així, el trencament de la il·lusió d’un continu sonor en mezzo-piano, provocat per les rugositats-tremolo a gran velocitat entre les dues mans, esculpeix la forma sonora com si es tractés d’un ésser viu emergent,

com d’una mena d’embrió en formació desenvolupament i torsió constant. Així, aquest ‘tombeau a Tàpies’ acaba configurant un bucle ‘piano-humà’ en el qual es fa difícil de distingir entre la persona i l’instrument, entre la vida i la matèria inerta. Finalment tot esdevé un ‘cos sonor format per una mateixa matèria, única, indivisible… Antoni Tàpies va escriure el 1974 per cloure el seu escrit ‘La materialització de la poesia’: “Moltes de les preocupacions del món de les arts i de les lletres són una veritable lluita per recobrar el primitiu sentit que tenien en comú la imatge i l’escriptura, el so i el verb, la paraula i l’acció (encara no contaminades per la tantes vegades alienadora especialització i per tots els interessos confabulats a mantenir-la) dintre la infatigable aventura de l’home a la recerca del coneixement.”

El segon dels estudis d’art, Carícies cap al blanc (2013), s’inspira en el procés pictòric que Gerhard Richter desenvolupa per realitzar els seus quadres abstractes: primer aplica amb una brotxa grossa els tres colors primaris, fins a cobrir tota la tela. Després de deixar-ho semi-assecar 15 dies, comença a

1- Cos de matèria -Antoni Tàpies in memoriam (2012) 2- Carícies cap al blanc (2013)

3- Haus u r / Office Baroque (2014)4- Cell (Arch of Hysteria) (2016)

5- Una pregunta (a Jaume Plensa) (2015)

treballar amb grans barres de plàstic o fusta que utilitza com a ‘fregadors’ o rascadors de la pintura. Primer, unta aquestes barres amb d’altres colors, com el blanc, o els tres primaris, i acte seguit refrega tot el quadre, tot escampant, barrejant i estriant les capes de pintura més antigues i més recents. Així, com un geòleg, va procedint en diverses sessions que poden durar dos o tres mesos. Però el que trobo més fascinant de tot aquest procés és com, en certs quadres, el color blanc va saturant poc a poc la tela, fins a ‘ofegar-la’ completament. Però tota la immensa i complexa massa de color que ha quedat sota vibra misteriosament… És una experiència gairebé temporal, existencial. Així, en el meu estudi tot sorgeix d’una única ressonància sobre la nota sol —al centre del teclat—, ressonància ampliada per l’ús del tercer pedal i que acabarà conduint-nos a un univers tumultuós i cromàtic, per finament quedar saturat sota les ressonàncies del tercer pedal, que apareixen de nou però que ara són excitades per complexos acords del registre mig-greu del piano i de dinàmica moderada, gairebé clústers. Des de dins del so pianístic emergirà un fil melòdic que tanca

la peça.

El tercer estudi, Haus u r / Office Baroque (2014), s’inspira en la interacció imaginària de dos artistes-instal·ladors ben diferents, però que treballen o han treballat amb el concepte de ‘casa’, deconstruint-ne literalment les parts per donar una nova visió sobre la nostra pròpia existència. El primer d’ells és Gordon Matta-Clark, el genial artista americà i fill del pintor surrealista xilè Roberto Matta. Entre el final dels seixanta fins a la seva prematura mort el 1978, Matta-Clark va realitzar una sèrie de talls a edificis tot creant abismes espacials i aberracions multidimensionals. En aquest cas, m’inspiro de l’obra ‘Office Baroque’, realitzada a Amberes el 1977 en la qual Matta-Clark connecta cinc plantes d’un edifici a punt d’enderrocar i hi realitza talls d’un gran lirisme. Però què hagués pogut passar si Matta-Clark hagués viscut i treballat a la mateixa època que Gregor Schneider, l’artista alemany que des del 1985 desenvolupa el seu projecte de ‘Haus u r’, una casa familiar reconstruïda incessantment on s’hi acumulen les habitacions, unes dins de les altres…

Això és el que he intentat imaginar-me amb aquest estudi pianístic, ple d’espais claustrofòbics i inquietants, tan harmònicament com texturalment. Aquests espais-habitació es veuran incessantment ‘tallats’ per breus gestos electrificants, i al final de l’obra, pel so granular produït pel metall que fricciona les cordes greus del piano.

Cell (Arch of Hysteria) (2016) és el darrer i el més desenvolupat estudi que he compost per a aquest cicle, tot i que ocupa la quarta posició. Està inspirat en la instal·lació homònima de la gran artista franco-estatunidenca Louise Bourgeois. Per a ella, l’espai és una metàfora de l’estructura de la nostra pròpia existència, i tota la seva obra remet a les experiències que van marcar la seva infantesa i adolescència a França, abans d’emigrar als Estats Units. Així, la posada en tensió del cos humà que realitza prodigiosament Bourgeois en aquesta instal·lació de 1992, aquest interès pel que és articulatori, pel component nerviós del nostre cos i no pel que és mental o simplement físic, es tradueix en aquest estudi en una tensió musical sostinguda, que sembla no tenir límits, però a la vegada sembla no tenir ‘cos’ –les textures pianístiques evolucionen constantment dins d’un món sonor inestable i dramàtic: per a Louise Bourgeois, fer l’experiència d’una instal·lació, d’una escultura és un drama a dos (no és un teatre). L’obra és violenta, exaltada (pensem en les parts del cos en torsió histèrica que han estat mutilades –el cap i els braços—. Per a Bourgeois una escultura és com un exorcisme de les nostres pors. Però al mateix temps, ha d’estar molt controlada: ‘Una escultura s’organitza tal com s’ha de cuidar un malalt: més val saber el què et fas’ puntualitza amb una certa

ironia sarcàstica l’artista. Així, el meu estudi s’apropa a la forma sonata, i desenvolupa la dialèctica entre discurs discontinuïtat i continuïtat musical, entre tendresa i rudesa extrema, entre sequedat i ressonància, etc. Al mateix temps, cito pianísticament —que no literalment certs passatges de la literatura post-romàntica —la mateixa època en la que Charcot i d’altres metges investigaven les raons profundes de la histèria—.

Una Pregunta (a Jaume Plensa) (2015) és el darrer dels Cinq études i emergeix del món plàstic de l’escultor català Jaume Plensa. Plensa uneix com ningú forma plàstica i poesia, l’etern i l’efímer, la robustesa i la fragilitat. Així, quan contemplem una de les seves escultures se’ns obre un espai intern de silenci, de reflexió, d’escolta del murmuri orgànic, gairebé biològic que ens manté vius i que ens propulsa a buscar més enllà dels límits que les nostres pors ens imposen. Vaig compondre aquest estudi immediatament després de visitar l’exposició ‘Le silence de la pensée’, que Plensa va fer a Ceret, al Rosselló, l’estiu de 2015. Tot caminant per la instal·lació ‘Talking Continents’, de 2013, entrem en un món de símbols, de grafies, d’ombres i de moviments multi-dimensionals que ens mostren que l’ésser humà és també llenguatge, i que els símbols i les paraules són a la vegada el nostre cos i la nostra casa. Així, seguint aquests remolins de paraules que semblen no tenir fi, la textura pianística d’aquest darrer estudi es va desplegant i replegant més i més com si es tractés d’una medusa dins l’aigua, fins a transportar-nos a moments culminants d’una tensió i d’una vibració extrema. El darrer d’aquests tancarà el cicle complet, que està dedicat al pianista i amic José Menor, amb profund agraïment i admiració.

Nascut a Sabadell, es va formar al Conservatori Superior de Barcelona, al Royal College of Music de Londres i la Yale University. Ha rebut consells de pianistes com Richard Goode, Stephen Hough, Cristina Ortiz o Joaquín Achúcarro, entre d’altres.

És un artista que desafia qualificatius, en presentar-se tant com ambaixador dels nostres compositors històrics (Granados, Albéniz) o com a “revolucionari del seu instrument” (Hèctor Parra), amb l’exploració de l’avantguarda més innovadora i la inclusió de les seves pròpies obres.

Qualificat com “un dels més reconeguts pianistes espanyols de la seva generació” (The Daily Telegraph), s’està establint ràpidament com a valor en alça en el panorama internacional de la música contemporània. La seva gravació de la integral pianística de Guinjoan va ser aclamada amb quatre estrelles per la prestigiosa revista Fono Forum i qualificada com a “fita discogràfica”

i “un abans i un després en l’apreciació del piano contemporani del nostre país” (Melómano).

Va debutar a Carnegie Hall amb 15 anys i als 18 al Palau de la Música com a guanyador del Premi El Primer Palau. El seu debut amb la Royal Philharmonic Orchestra a Londres amb el Concert d’Albéniz va ser aclamat per la premsa internacional i el va portar a diversos països.

Com a solista ha actuat amb orquestres com l’RPO, Radio-Televisión Española, Simfònica de Barcelona, JONC, JONDE, Simfònica del Vallès, Redlands Symphony (Califòrnia), Simfònica de Xalapa (Mèxic), filharmòniques de Wuhan (la Xina), Montevideo (Uruguai), Wroclaw i Bydgoszcz (Polònia), entre d’altres. En recital ha actuat en sales com el Carnegie Hall, Wigmore Hall, Auditorio Nacional o Palau de la Música Catalana, entre d’altres. També intervé sovint com a músic de cambra i ha col·laborat amb artistes com ara Philip Setzer (Emerson Quartet), Ransom

JOSÉ MENOR

Nascut a Barcelona el 1976, és el compositor català de la seva generació amb més reconeixement i projecció internacional. Es va formar al Conservatori Superior de Barcelona, l’IRCAM i a la Universitat de París VIII (màster en composició electroacústica) i va estudiar composició amb David Padrós, Carles Guinovart, Brian Ferneyhough i Jonathan Harvey.

Actualment viu a París i és professor de composició a l’IRCAM-Centre Pompidou. Les seves obres, així com les cinc òperes que ha compost fins ara són interpretades en molts dels principals festivals i teatres internacionals, com el Festival de Lucerna, Konzerthaus de Viena, Staatsoper de Berlín, Biennal de Munic, Guggenheim de Nova York o Philharmonie de París.

L’any 2011 va rebre el Premi de Composició de la Fundació Ernst von Siemens. Parra ha trobat un llenguatge musical sensual i enèrgic, que ofereix a l’oient una rica experiència, alhora emocional i intel·lectual.

HÈCTOR PARRA

... una de les coses que més desagraden a Hèctor Parra és “apa-lancar-se”?en una entrevista radiofònica, emesa per catalunya música el novembre de l’any passat, Parra afirmava que dedicava moltes hores a treballar en la composició: “el treball constant del cervell, no estar mai en repòs (...), per a un artista l’acomodament és fatal perquè deixes de desenvolupar-te, et comences a repetir, i perds el que fa viva la creació artística que és l’evolució constant”. I afegia: “m’atrau la gent que evoluciona, que canvia amb el pas dels anys”.

... la ciència i l’art són dos dels mons que més atrauen Parra?De fet, ha confessat en més d’una ocasió que si no fos mú-sic li hauria agradat ser científic, i concretament biòleg —en l’especialitat de morfogènesi— o bé físic teòric, per aquest ordre. també li agrada molt l’art, i durant un temps va dedicar-se a la pintura i va treballar en el taller del pintor Francesc miñarro. La presència d’aquestes dues disciplines, la ciència i l’art, és una constant en la seva obra.

... enguany José Menor porta la música de Granados de gira, arreu del món? Amb motiu del centenari de la mort del compositor lleidatà, el pia-nista de sabadell té una agenda plena de concerts, que l’han dut a tocar la música de Granados dins i fora de les nostres fronteres. Fins ara ha ofert recitals en països com ara els estats Units (al

mític carnegie Hall de nova York), Xina, suïssa, Alemanya, i també a catalunya. L’agenda, però, no està tancada i es van afegint nous compromisos. A més, l’any que ve tornarà a ser Any Granados, el 150è aniversari del seu naixement.

... Granados va crear una acadèmia de música que encara segueix en actiu?L’Acadèmia Granados, fundada a barcelona l’any 1901, era un centre de formació i perfeccionament adreçat a pianistes, en la qual es feia un èmfasi especial en la sonoritat, la pulsació i l’ús del pedal, i de seguida va assolir un gran prestigi. Quan va morir Granados, el seu deixeble i col·laborador Frank marshall se’n va fer càrrec, i en morir aquest darrer, Alicia de Larrocha va assumir-ne la direcció. Actualment és marta Zabaleta, deixeble de Larrocha, qui dirigeix l’Acadèmica Granados-marshall.

... el músic lleidatà també va tocar per a un president nord-ame-ricà?molta gent recorda aquella actuació de Pau casals davant del president John Fitzgerald Kennedy i la seva esposa —i la flor i nata de la societat americana—, a la casa blanca, el novembre de 1961. 45 anys abans, però, enric Granados també actuava en el mateix edifici, convidat per un altre mandatari dels estats Units, el president Wilson, després de l’estrena de l’òpera Goyescas. en el viatge de tornada, ell i la seva dona moririen al canal de la mànega, després de l’atac d’un submarí alemany.

SABieS qUe...? / Pere Andreu Jariod, divulgador

Web De JosÉ menorwww.josemenor.net

Web D’HÈctor PArrAwww.hectorparra.net

Correspondencia epistolar (1892-1916) de Enrique GranadosMiriam Perandones, edició i estudi 527 pàgineseDItorIAL boILeAU (2016)

El rossinyol abatut · Enric Granados, una vida apassionadaJohn W. Milton 520 pàginesPAGÈs eDItors (2005)

ENREGISTRAMENTS D’HÈCTOR PARRA A SOUNDCLOUDsoundcloud.com/h-parra

GRANADOSEl Pelele (enregistrat al claustre de la catedral de Girona, 2012)

José Menoryoutu.be/Ptm1mXFvmb0

ENRIC GRANADOSGoyescasAlicia de LarrochacD DeccA (1990)

JOAN GUINJOAN: INTEGRAL DE PIANO (Vol. 2)José Menor (piano)cD coLUmnA mUsIcA (2011)

ReCOMAnACiOnS / Pere Andreu Jariod

LA REAL CáMARA

Dissabte 16 de juliol. 21 hClaustre de la catedral (accés plaça dels Apòstols)

Preu: 12 €

LES ARTS FLORISSANTS

Dimarts 19 de juliol. 21 hAuditori de Girona. Sala de Cambra

Preu: 25 € / seIent sorPresA: 10 €

PROPeRS COnCeRTS

c o n 9 c e r t c o n 10 c e r t