1

Selecció de 10 poemes de El trobador català d’Antoni Bori i Fontestà (Badalona 1862-1912) CATALUNYA SITUACIÓ De les regions espanyoles, la més rica i estimada és la de tots coneguda per la terra catalana. Dels Pirineus, on comença, allà a la ratlla de França, fins al regne de València estén sos rius i muntanyes. A llevant té la marina que li dóna tanta fama pels seus ports, des del de Roses a Sant Carles de la Ràpita. L’Aragó, a ponent, li dóna l’alè ardent de ses mujades*, per colrar els blats i les vinyes de l’Urgell i la Segarra. I si al migdia València naturals sos límits marca, amb sos perfums i ses hortes com bona amiga l’abraça. De totes aquestes terres fronterisses i germanes, en altre temps Catalunya en fou reina i sobirana. Encara avui les enyora quan sent que d’elles es parla, i per gaudir de sa vista puja a dalt de ses muntanyes. En alta mar veu Mallorca que la saluda i acata, com bona filla que sempre es recorda de la mare. De Puigcerdà veu a Llívia, i més endins, cap a França, mira també com a filles el Rosselló i la Cerdanya. Totes foren terres seves en el temps que el rei en Jaume a tots els vents estenia l’escut de les quatre barres.

2

RIUS I MUNTANYES Rius i muntanyes notables per Catalunya s’estenen, donant-li fonts regalades i més fresques salzeredes. L’Ebre d’enllà Ribarroja per Flix i Móra travessa, regant d’Amposta i Tortosa els arrossars i oliveres. D’Urgell el Segre davalla, i el Noguera Pallaresa, a besar els murs gloriosos de Balaguer i de Lleida. El Ter recorda a Girona del Mercadal la defensa, quan a l’any vuit Catalunya, al francès feia la guerra. De Besalú les muralles el Fluvià encara besa, l’antic palau de sos comtes reflectint en les riberes. I el Llobregat, que entre salzes de Monistrol s’arrossega, a Barcelona saluda recordant-li sa grandesa. Emmirallant-se en les aigües d’aquests rius, tan transparentes, alcen el front les muntanyes regalades de la terra. Els Pirineus, que s’allarguen de Bossost a la Jonquera, embelleixen la Cerdanya catalana i la francesa. Les del Cadí i Guilleries del Pirineu també arrenquen, i regalen les Gavarres a la plana empordanesa. El Montseny tot l’any destria sa nevada cabellera; Montagut, Montsant i Prades per Tarragona s’estenen. I en el cor de Catalunya, per la banda de Manresa, Montserrat amb ses ermites i ses mirades s’aixeca.

3

Allà la santa Patrona de Catalunya es venera, en el temple que bastiren els àngels dalt de la serra. CLIMA Situada Catalunya entre el mar i les muntanyes, mostra tot l’any en son clima una riquesa variada. Les estacions s’hi presenten amb una llei admirable més aviat amb bonances que no pas massa extremades. L’hivern sos camps fertilitza, la primavera els ufana, l’estiu madura ses fruites, i la tardor els cups destapa. Quan a muntanya les pluges i les neus els arbres glacen, en el recés de ses costes l’aura és sempre saludable. I a l’estiu, quan les malures de la ciutat ens aparten, ens ofereixen sos boscos la salut més desitjada. Sant Miquel del Fai ens obre ses magnífiques cascades; Puigcerdà ens mostra ses prades i Ribes son panorama. Argentona té ses ombres, Olot ses fonts regalades, i Sant Celoni sos boscos, i Salou formosa platja. I la caça és abundosa en tota l’alta muntanya, com rica en banys i pesqueres és la costa catalana. I si entre aquestes delícies al cos la salut li falta, aigües minerals té a Tona, Sant Hilari, Espluga i Caldes. De manera que a tothora en nostra terra estimada, troben els ulls quant en somnis la fantasia demana.

4

PRODUCCIONS Poc fèrtil a Catalunya ha fet la naturalesa en relació a l’abundància de les espanyoles terres. Per tornar-la productiva, amb voluntat els fills d’ella claven l’aixada en les roques i els sorrals i ermots conreuen. Així, té pita en sos marges, grana el fajol en les serres, la sarment brota en l’artiga, i el cànem creix en la gleva. Girona treu de sos boscos, en suros, tanta riquesa, com Sant Feliu de ses hortes i l’Urgell de ses garberes. Frueix de gran nomenada l’oli d’Olesa i de Lleida, i són rics els vins de Sitges, del Priorat i d’Alella. També els minerals abunden en l’entranya de la terra, que Sarral té alabastre i Campdevànol guixeres. Falset treu plom de ses mines, ferro verge la Jonquera, roques de sal té Cardona i Sant Joan carbó de pedra. Per construccions i edificis són notables les pedreres de Sant Quirze de Besora, de Serinyà i de Viella. Així és que si poc fèrtil l’ha feta naturalesa, no enveja, perxò, els productes de les nacions estrangeres.

5

INDÚSTRIA I COMERÇ Riques i vàries indústries ens mostra aquesta comarca, on no es troba un pam de terra sense un taller o una fàbrica. Les airoses xemeneies llençant el fum a glopades, per tot arreu acrediten l’activitat catalana. Quan el vapor no utilitza, aprofita els saltants d’aigua per donar empenta a les rodes de sos molins i ses fargues. Sos telers treuen la tela que més volguda es treballa, i són notables els panyos de Sabadell i Terrassa. Els pintats i filatures pertot arreu tenen plaça, i encara Olot s’anomena per sos blanquers i estamaires. Destil·la vins Badalona, talla el cristall Vallirana, Sant Martí refina el sucre i fa el paper Capellades. El comerç a competència d’indústries tan variades, amb ferrocarril la creua i de naus sos ports abasta. Quan no exporta sos productes, als estrangers dóna entrada, protegint al de colònies el comerç de cabotatge. I del port de Barcelona capital de la comarca, entra i surt tanta riquesa que cap del regne la iguala. Així és que pel seu clima, per les indústries que abraça, l’activitat, l’honradesa, i l’orgull de nostra raça, sempre ha estat i serà sempre la comarca catalana, la regió més productora, formosa i rica d’Espanya.

6

LA FORMIGA Formiga, la formiga que corres pel sembrat, i esperes de l’espiga que salti un gra de blat. Els dies aprofita en proveir ton niu dels grans que la collita et brinda cada estiu. Si aquestes llavors guardes al cau per ton govern, podràs menjar en les tardes plujoses de l’hivern. Perquè, com no podries sortir amb els freds pel camp, de fam et moriries i és trist morir de fam. Formiga, la formiga que corres pel sembrat, i esperes de l’espiga que salti un gra de blat. Amb fe cada any renova a l’home aquest consell: ―Qui fa el treball de jove, descansa quan és vell.

EL GAT I LES GRANOTES Ficat al rec de potes estava un gat mirant-se unes granotes, que en l’aigua divertides entraven i sortien atrevides, saltant a tombarelles per sobre el llot on queien de costelles. Amb el morro en l’argila, escorrent-se el gatet com una anguila, a dintre el rec entrava fins que l’aigua a la gola li arribava. I quan va veure a n’elles distretes, com fa el llop amb les ovelles, alça les dues potes de davant per xarpar les granotes, quedant-li falsejades a dintre el llot enterament clavades les potes de darrere, i enganxant com la rata a la ratera. I mentre s’ofegava el pobre gat, que encara forcejava,

7

en l’aigua desimboltes les granotes, cantant-li les absoltes, miraven com moria el gat per sa imprudència i golosia. ...... Amb tots els punts i comes, l’escarment del gatet ensenya als homes, que, abans d’emprendre’s una obra que es desitja, s’ha de mirar la terra que es trepitja.

EL RATOLÍ Vet aquí que una vegada, un ratolí espavilat saltava de la teulada al rebost, per un forat. Mes un gatet que el va veure una nit ficar-se allí, en la teulada es va ajeure esperant el ratolí. El ratolí, de seguida que es sent del gat presoner busca per tot la fugida i, quan veu que no pot ser, s’enfila a dalt d’un prestatge, bo i furgant amb el morret una bola de formatge per ficar-s’hi amagadet. El gat, en sent de dia, deixa la teulada i va al rebost, i amb la ferum sap conèixer que el ratolí és a la post. Llavors, pujant-hi, miola per veure si el pot caçar, i de formatge la bola amb la pota fa rodar. El ratolí el morret alça i fuig reganyant les dents, però quan veu que el gat l’encalça torna a la bola corrents. I en aquell valent abordatge, del rebost pels trastos vells, ratolí, gat i formatge van rodant a capgirells.

8

Fins que a l’últim de la brega, confiat el ratolí, treu el cap, i s’ensopega amb les urpes del botxí. I del formatge on estava el ratolí satisfet, en poca estona passava a n’el ventre del gatet. Això ens ensenya en substància, que, com el gat eixerit, qui treballa amb fe i constància assoleix sempre profit.

LA MENTIDA Entre els veïns pastor d’una muntanya un tan estrofa i mentider n’hi havia que, amagat en el fons de sa cabanya, enganyant els demés s’entretenia. ―Ai, que ve el llop! baixeu a deturar-lo― fingint la veu, com si fos cert, deia; els companys, tots corrien a ajudar-lo, i en veure’ls enganyats, el tonto, reia. Al principi els pastors ho varen prendre com la més innocent criaturada; però després, quan la mofa van comprendre, li van dir, retraient-li la passada: ―Fas mal fet d’enganyar-nos; i no oblidis que, essent tan mentider i tan estrofa, si ve el llop de debò, per més que cridis, farem el sord pensant que és una mofa. I així va succeir; que una vegada ficant-se el llop dintre ses ovelles, va deixar-li desfeta la ramada, i, a poc més, ni li deixa les orelles. Prou va cridar els pastors; però l’escoltava tothom cregut, com sempre, que mentia; i mentre ell cridant s’escarrassava, el llop tot el ramat li destruïa. Nois i noies, que estones divertides enganyant-vos passeu, ja heu pogut veure que el que està acostumat a dir mentides, quan diu una veritat, ningú el vol creure.

9

LA BOLA DE NEU Cau una mota de neu, i el noi l’empeny, i rodola i fins que es torna una bola tan grossa, que ningú ho creu. Mes, de prompte, un raig de sol, es filtra en aquella massa, i l’estova i la desglaça, tant si es vol com si no es vol. Així ve a passar també amb la calúmnia atrevida, que l’engreixa la mentida, i l’empeny la mala fe. Mes la innocència, amb l’esclat de sa divina aurèola, la desfà, com a la bola, la llum de la veritat.

EL RENEGAIRE Si, encara petit, trencava el respecte a pare i germans burlant-se del mestre, als nou o deu anys ja dóna feresa sentir-lo enfadat, com jura i renega. Sos pares, pobrets, bé prou que li renyen; mes ell no fa cas d’avisos ni prèdiques, que en comptes d’anar a aprendre de lletra, amb quatre pillets se’n va a la taverna. Allà a renegar acaba d’aprendre, rebent les lliçons més vils i perverses; i un dia que, irat, son pare li pega llençant un ¡mal llamp! fuig de casa seva. Ja un cop al carrer, com nau sense vela, travessa camins, traspassa rieres... i així que la fam

10

l’encalça i l’apreta, arriba a un hostal a demanar feina. Si l’amo és devot ho és més la mestressa, i en dir-li d’anar a missa el diumenge, engega un renec per tota contesta, maleint a Déu i a la Santa Verge. Llançat de l’hostal, arriba a una hisenda i per malparlat també l’han de treure; després de captar se’n va per les serres, tornant-se gandul de mala manera. Així s’ha fet gran fent vida dolenta; i com no li plau treball de cap mena, amb uns lladregots s’adjunta un capvespre i surt a robar a la carretera. Allà va aturar, un dia a n’el metge, ferint-lo de mort per prendre-li l’egua; però els guàrdia civils un vespre l’hi esperen, i pres i lligat al poble ja l’entren. A dins la presó on purga la pena, sumari li fan de ses malifetes; són tantes i grans les que ell ha comeses, que sense remei a mort el condemnen. De bon dematí ja està a la capella, resant penedit a Déu i a la Verge; amb un sacerdot, dels crims es confessa, i el jutge llegeix la seva sentència.

11

Menat pel botxí a fora ja el treuen dret al cadafal que a plaça s’aixeca; i així que ha pujat l’escala funesta, al poble ha parlat d’aquesta manera: ―Oh fills que teniu bons pares que us repten: seguiu sos consells; si jo no els vaig creure, per no have’ls seguit, la llei a mi em penja; tingueu-me pietat, preneu de mi exemple! I així que el dogal l’estira cordetes posava-li al coll, per dar-li l’estreta, tancava sos ulls, i treia la llengua amb què maleí a Déu i a la Verge.

L’ESCUT DE CATALUNYA En la que Sant Jordi empunya bandera de color blanc hi ha l’escut de Catalunya amb quatre barres de sang. D’aquestes barres la història està escrita en lletres d’or, per saber-la de memòria i gravar-la en nostre cor. Essent Carles rei de França i senyor dels catalans, entraren, folls de venjança, en ses terres els normands. Per sostenir sa corona, demanava el Rei socors al comte de Barcelona, el valent Jofre el Pelós. Al saber la nova, empunya el comte l’arma i l’escut i s’endú tot Catalunya cap a França resolut. Així que a França arribava

12

amb la flor dels catalans, el rei Carles reculava atropellat pels normands. I llençant-s’hi de seguida el brau Jofre amb sos valents, va deturar l’envestida dels normands, forts i potents. Mes quan vençut reculava l’enemic, rostos avall, un llançó al pit se li clava i el fa caure del cavall. Dintre una tenda els de França ferit al comte han entrat, posant-li al capçal la llança i l’escut al seu costat. I en entrar a dur-li la nova que els normands han perdut, veu el Rei el Comte jove mirant trist el seu escut. ―Si a vós se us deu la victòria, per què al Rei trist us mostreu? Si voleu honors i glòria, comte Jofre, demaneu. “Des d’avui, de vostra terra sereu comte independent; sereu mon company en guerra i en pau l’amic més prudent.” ―Grans mercès, el Rei de França; ―li respon Jofre el Pelós!― no em reca, no, el cop de llança que dessagna tot mon cos. “El que em reca i cor-me-lliga, és veure llis mon escut, sense cap blasó que diga, els honors que he merescut.” Llavors, el Rei de seguida s’acosta al llit del valent; xopa els dits en sa ferida, i així li diu dolçament: ―Amb sang del cor a la guerra haveu guanyat el blasó; quan torneu a vostra terra brodeu-lo en vostre pendó.

13

I passant quatre ditades del brau Jofre en l’escut blanc, hi deixava senyalades les quatre barres de sang. LA CASTANYADA

Que és bonic, quan els freds deixen erms els camps i les muntanyes, veure els tions com cruixeixen vora el foc, on s’ennegreixen i espeteguen les castanyes! I com dóna bo de veure en la llar, que el fred concilia, el bon avi que ve a seure, sempre afanyós de retreure els records de la família! Any ha estat de gran ventura, ―diu el vell, alçant la testa;― l’any que ve, qui ens assegura poder fer amb tanta dolçor tots plegats aquesta festa! “Vosaltres sou forts encara per viure l’edat florida; teniu l’escalfor d’una mare, i teniu l’amor d’un pare que és prou per dar-vos la vida. Jo sóc el més vell de la colla; i a la mort, on haig de raure, l’edat m’hi acosta, m’hi amolla... i fulla que el vent sorolla, que poc, que poc triga a caure!” I en dir això el bon avi, encara que amb cort fort, pren de sa vora l’infant que abraça la mare, i se l’acosta a la cara, i li fa petons...i plora. Quan la jove, la mestressa, veu de l’avi la tristesa, diu als nois: ―Au, poseu canyes i tions, venteu de pressa i que petin les castanyes!― I a la negra fumerola, i a la calentona ratxa que al bon vellet reviscola, treu la jove la cassola i els panellets i el garnatxa.

14

I els diu: ―Au, mostreu al llavi, la rialla, petits i grans; a menjar i que tot s’acabi, que avui és el sant de l’avi, és la festa de tots Sants.

ELS TRES TOMBS Per Sant Antoni el de gener, com que és la festa dels carreters, a primera hora ja són tots ells a guarnir l’euga que estimen més. Allà li posen els cascavells; l’airós plomall; bridó lluent; la manta amb borles; els flocs vermells, i sella nova de molt de preu. De prop seguint-los tots els vailets muntats a l’euga surten contents a lluir el garbo per els carrers, amb la música de regiment. L’abanderat va entremig d’ells: amb gec de roba, calçons estrets, camisa amb ondes, faixa i barret, i la corbata de carreter. Davant l’església l’escolanet alegre a rebre’ls surt amb la creu, que a beneir-los va diligent el Rector amb l’alba i el salpasser. A la safata cauen diners per Sant Antoni

15

el patró seu, quan el vicari dóna els tortells, els carquinyolis i els borreguets. Després, a córrer van pels carrers, que guanya el premi qui corri més; i allà a les dotze se’n van contents tots cap a casa per fer el refresc. Allà, en la taula els presideix la santa imatge del patró seu, en la capella que li van fer els vells, al nínxol de la paret. Després, airosos, van al cafè; i al vespre ballen alegrement, convidant sempre tots els parents i les veïnes del seu carrer. Així gaudeixen honestament, amb la família joves i vells, la seva festa els carreters per Sant Antoni el de gener.

AMOR DE MARE El primer petó que al front hem rebut en venir al món i que tots sentim encara, és el petó més preuat, més ric i més perfumat que ens ha fet la nostra mare. Res del món no hi pot haver que arribi mai a valer el que val aquesta dona, alegre com un estel, pura com el blau del cel,

16

i com els arcàngels bona. Amb delícia i bell consol ella ens gronxa en el bressol i ens adorm en els seus braços; ella ens ensenya a resar, a creure en Déu, a estimar i a donar els primers passos. Tots els nostres pensaments, voluntats i sentiments, el seu cor sempre endevina; i s’afanya, amb tot el zel, a complaure el nostre anhel amb voluntat peregrina. Ses més pures il·lusions ens transmet amb sos petons, i, quan no ens veu, ens enyora; i ens porta un amor tan viu, que en nostres ditxes somriu, i en nostres desgràcies plora. Mai ningú podrà arribar a sentir tant, i estimar el que aquesta dona estima, quan el seu llavi olorós, perfumat i carinyós al front dels seus fill arrima. Altres amors hi hauran que el seu perfum perdran quan hauran tret la florida: l’amor de mare és l’encens més olorós, més immens que pot trobar-se en la vida. Fins a l’hora de la mort, quan se’n va amb nostre record carinyós en la memòria, entre els àngels, allà al cel, prega amb fervorós anhel per la nostra eterna glòria. ...... A la mare beneïu nois i noies que sentiu sos petons al front encara; estimeu-la de tot cor, que en la terra no hi ha amor tan gran com l’amor de mare.