FILOSOFIA DEL LLENGUATGE II I) Locke Júlia Blay

Segon de Filosofia

I) LOCKE: EPISTEMOLOGIA I LLENGUATGE

1. INTRODUCCIÓ

Abans del segle XX, (excepte els lògics medievals) la reflexió filosòfica sobre el llenguatge sembla haver

ocupat un lloc secundari entre les preocupacions dels grans filòsofs. L‟explicació d‟aquest fet no es troba en

què els filòsofs pensessin que el problema del significat no era un problema filosòfic central ni interessant,

sinó que creien que les expressions lingüístiques tenien només derivativament significat: segons

aquest punt de vista tradicional, les entitats originàriament dotades de significat eren tals com els

pensaments, les opinions, els coneixements, els estats de consciència. Donaven més importància a

l‟explicació de la representació mental perquè és aquí on hi ha el contingut.

No obstant, Locke té un capítol (III llibre de Essay Concerning Human Understanding) en el que versa sobre

qüestions lingüístiques. Això es pot entendre perquè volia emprendre una reforma del llenguatge. Tanmateix,

per veure la seva teoria del significat, és necessari estudiar primer la seva epistemologia, el que ell entén per

coneixement Teoria del coneixement > Teoria del llenguatge.

2. LA INTENCIONALITAT

Hi ha una diferència entre:

a) Està nevant al Pol Nord. Assevera l‟existència d‟un estat físic (meteorològic).

b) La Maria creu que en Joan està malalt. Assevera l‟existència d‟un estat mental, que forma tanta

part del món com ho fa (a).

L‟estructura bàsica dels estats mentals consisteix en:

- Subjecte: És el que té l‟estat mental. [Maria]

- Tipologia: Creença, coneixement, percepció, desig. [Creença]

- Contingut: El que diu. [En Joan està malalt]

De fet, de la mateixa manera que els enunciats, els estats mentals també tenen proposicions: el seu

contingut. Així, en virtut de com és el món, un enunciat pot ser vertader o fals, i de la mateixa manera

també ho pot ser el pensament. Les opinions, les percepcions, els coneixements, els desitjos o les intencions

representen el món com essent d‟una certa forma, i és en virtut de com el representen, i de com el fet és en

el món, que són vertaders o falsos. No obstant, hi ha estats mentals (ex. “Desitjo que a la tarda faci sol”) que

no demanen la comprovació empírica A la seva proposició no se‟ls pot aplicar els criteris de vertader/fals,

com seria el cas dels desitjos, els quals expressen la voluntat de la transformació del món

Satisfet/insatisfet, si el món canvia tal i com diu el desig.

FILOSOFIA DEL LLENGUATGE II I) Locke Júlia Blay

Segon de Filosofia

Els estats són actituds proposicionals (Bertrand Russell: oracions d‟actitud proposicional), és a dir, són

diferents actituds adoptades pel subjecte cap a proposicions Una proposició pot tenir diferents actituds

proposicionals: es pot desitjar, creure, o voler que, per exemple, en Joan estigui malalt.

2.1. La intencionalitat. Relacions d’intencionalitat

Franz Brentano (1838-1917) afirma que en tant que els estats mentals expressen proposicions, representen

el món com a essent de certa manera Són representacionals = intencionals. Aquesta és la seva

característica distintiva. Brentano afirma que el que distingeix un estat mental d‟un estat no mental és que el

primer, però no el segon, està dirigit cap a quelcom, està relacionat amb quelcom (l‟objecte de l‟estat mental)

que, no obstant, no és una realitat, sinó que és immanent a l‟estat mental L‟objecte existeix en l‟estat

mental.

Les relacions intencionals, des d‟un punt de vista general i acceptat per totes les propostes, compleixen dues

característiques:

Fal·libilitat: L‟objecte intencional pot no existir sense que la relació deixi d‟existir. És a dir, jo puc

creure que Barcelona és la capital de Catalunya, però també puc creure que existeix Vulcà. Puc

seguir tenint la creença que existeixi Vulcà, encara que no sigui així en realitat.

Intensionalitat: L‟objecte intencional no és suficient per a individuar l‟estat mental. Dos estats

mentals poden tenir el mateix objecte intencional (allà cap a on els estats mentals tendeixen, allò que

volen representar). Per exemple: una persona pot creure que X ha estat assassinat i una altra ho pot

saber Diferents estats mentals (saber i creure) amb el mateix objecte intencional (l‟assassinat de

X).

3. TEORIA DE LES IDEES DE LOCKE: REALISME PER REPRESENTACIÓ1

El realisme per representació és una concepció contraposada al sentit comú (o com els realistes per

representació anomenen realisme ingenu2). La teoria de Locke es podria resumir de la següent manera:

1. Els objectes intencionals immediats dels estats mentals no són objectes reals ni les seves propietats, sinó

que són entitats mentals (idees o quàlie).

2. Les idees representen en virtut de relacions causals als objectes de la realitat i les seves propietats.

1 És un nom posterior. Crítica al realisme ingenu, al sentit comú.

2 „Ingenu‟ en el sentit que Locke i la resta de representacionalistes creuen que el sentit comú és erroni i totalment

irreflexiu.

FILOSOFIA DEL LLENGUATGE II I) Locke Júlia Blay

Segon de Filosofia

3.1. Definició d’‘esdeveniment’

Parts o estats del món en què cert objecte té certa propietat Situació objectiva en l‟espai-temps que no

necessàriament es dóna. Poden fer referència tant a processos, que involucren canvis prolongats i que no

tenen un començament ni un final definit (batalla); successos, que són canvis instantanis (una victòria en

una carrera); i estats, que no involucren canvis (la presència d‟una taca en una samarreta).

Els esdeveniments són objectius en aquests quatre sentits:

1. Intersubjectivitat: Diferents individus poden accedir al mateix esdeveniment. Tot i que dos individus no

poden estar en el mateix lloc concret davant de l‟esdeveniment, hem de suposar que si un altre individu

hagués ocupat la mateixa posició que un altre, ambdós haurien percebut exactament el mateix

esdeveniment.

2. Substantivitat: Poden donar-se sense que ningú se‟ls representi. Un esdeveniment perquè ocorri no

necessita algú que el presenciï. Per exemple, que nevi en una illa deserta on no hi habiti ningú.

3. Fisicitat: Es poden descriure amb precisió a partir de termes científics, en tant que es poden descriure a

partir d‟un esquema de causalitat. Es pot experimentar i formular teories amb ells, cosa que ens

permetrà conèixer millor la seva naturalesa.

4. Normativitat: Els esdeveniments serveixen de norma per avaluar els nostres estats mentals o

representacions. És a dir, descrivim una activitat mental com a una percepció vertadera si l‟esdeveniment

es dóna tal i com aquesta el descriu.

3.2. Consideracions epistemològiques

El primer que Locke necessita per formular la seva teoria de les idees és tenir una concepció del

coneixement, que la comparteix amb Descartes. Primer, distingeix la diferència entre creure i conèixer. En

efecte, alguns enunciats expressen meres opinions, proposicions les quals creiem que són de major o menor

solidesa, però que no constitueixen coneixement. Per tenir coneixement cal:

1) Creure en el que diem i tenir una bona justificació fiable. A part d‟aquesta justificació, s‟ha de

complir:

2) Certesa: Un subjecte S sap amb certesa que P (amb justificació) si no és coherent suposar a la

vegada que S manté la justificació que de fet té per a creure P i la falsedat de P. Només pot

comptar amb una justificació acceptable aquella que proporciona a un subjecte conscient i reflexiu

certesa completa, una convicció tan sòlida que no pot ser posada en qüestió en cap ocasió. El que

no pot passar és que S mantingui la mateixa justificació que de fet té per creure P i que P sigui fals

(que S s‟equivoqui en tant que el món és ¬P). Certesa vol dir que no és possible imaginar-nos que

ens equivoquem tenint la mateixa justificació de P.

3) Fundacionalisme: Hi ha justificacions directes (intuïtives) i justificacions demostratives

(argumentacions basades en proposicions conegudes directament). Per exemple:

FILOSOFIA DEL LLENGUATGE II I) Locke Júlia Blay

Segon de Filosofia

(1) „Hi ha una esfera vermella davant meu‟.

Segons el realisme del sentit comú aquest tipus de proposicions es poden conèixer directament ja que les

pensem de forma directa sense fer passos o inferències Expressen una proposició empírica: un enunciat

expressa una proposició empírica quan la seva veritat, si ho és, pot ser coneguda sense portar a terme cap

inferència, només a través de la informació proporcionada pels sentits, per un ésser humà al qual funcionin

correctament els seus mecanismes cognitius. És a dir, els receptors sensorials són una justificació directa

acceptable com per afirmar que (1) és vertadera. Podem conèixer directament la veritat d‟enunciats com

„hi ha una esfera vermella davant meu‟ a través d ela percepció de l‟esdeveniment l‟existència del qual depèn

la seva veritat: la presència de l‟esfera vermella davant nostre.

Però hi ha enunciats que no expressen proposicions empíriques, sinó que necessitarem alguna prova que

necessàriament involucra inferències [en (2) fòssils i en (3) experiments]:

(2) ‘Els dinosaures es van extingir en el cretàcic’. No expressa una proposició empírica perquè no es

pot demostrar NOMÉS pels sentits, a més que es va donar en un moment en què no hi havia humans

(i per tant no ho vam poder presenciar).

(3) ‘Si posem un terròs de sucre en aigua es dissol’. Enunciat genèric. Sembla que la manera com

coneixem la veritat de proposicions com (3) és repetint molts cops el mateix experiment i inferint que

si s‟ha donat tants cops, també seguirà passant, de manera que es pot establir una regla general.

De fet, el realisme per representació dirà que (1) tampoc no expressa una proposició empírica, de la mateixa

manera que (2) i (3). Són coneixements demostratius. El representacionalisme accepta que coneguem la

veritat d‟un enunciat així; és a dir, accepta que percebem esdeveniments objectius. Però nega que aquests

esdeveniments siguin directes; els casos en què anomenem „percebre‟ són més aviat casos de coneixement

demostratiu.

Argument del geni maligne (o de les al·lucinacions)

És un argument al que recorren els partidaris del realisme per representació per justificar la seva tesi.

L‟argument es desglossa de la següent manera:

1. A vegades podem tenir al·lucinacions. Les al·lucinacions existeixen.

2. Suposem que tenim un subjecte A separat per una paret del subjecte B. El subjecte A té al costat un

objecte rodó i vermell, i amb B no hi ha res però li han posat elèctrodes. Si A és sa, i a B li fan tenir

al·lucinacions perquè vegi una esfera vermella podem concloure que:

a) A i B tenen el mateix estat mental: en la seva ment hi tenen representada una esfera vermella (que és

l‟objecte extern). Intrínsecament no hi hauria cap diferència si hi hagués una esfera vermella o estigués patint

una al·lucinació; ja que cap contingut de l‟estat mental permetria distingir una situació de l‟altra. A i B

tenen un objecte intencional diferent (A una esfera, B res), però comparteixen el mateix contingut

FILOSOFIA DEL LLENGUATGE II I) Locke Júlia Blay

Segon de Filosofia

proposicional. Així, si ningú li diu a B que li estan posant elèctrodes, B realment pensarà que està veient

l‟esfera vermella, ja que no és capaç de distingir si el que veu és veritat o no perquè ell nota que ho està

veient; i si l‟informen que està drogat o que té elèctrodes, llavors dirà “és com si estigués veient una esfera

vermella davant meu” El contingut proposicional no es pot definir ni caracteritzar en termes de

l’objecte intencional.

Si a vegades podem tenir al·lucinacions i no som conscients que elles no són reals, com podem pensar que

de fet no passa sempre? El que fa el geni maligne és dir que si passa un cop, com sabem que no passa

sempre? Si acceptem que podem estar al·lucinant, hem d‟acceptar que és conceptualment coherent pensar

que això sempre és així. Descartes tenia raó.

b) Si és conceptualment coherent pensar que sempre estem al·lucinant, no obstant ens sembla conèixer

alguna cosa. Per mol que estiguem al·lucinant, el que estem al·lucinant, el contingut proposicional (quàlia),

existeix. És a dir, l‟objecte extern podria no existir, però l‟estat no canviaria per aquesta raó el seu contingut

representacional. Objecte intencional immediat: allò que el subjecte hi té accés directe, les seves idees.

Per tant, els quàlia els podem conèixer de forma directa Coneixement amb certesa: Un S sap amb certesa

que P si no és coherent suposar a la vegada que S manté la justificació que de fet té per creure P i la falsedat

de P. Si no és coherent, llavors tenim coneixement amb certesa Nosaltres notem, sentim els quàlia

(aquesta n‟és la justificació). La definició diu que mantenint la mateixa justificació podem pensar que P sigui

falsa (que no hi ha cap quàlia vermell). No és coherent, ja que si el subjecte diu que té el quàlia, és que el té

(no podem notar dolor i dir que tenim dolor, si som sincers).

Això mostra que la realitat no la podem conèixer de forma directe, però sí que podem conèixer

directament com ens sembla que és la realitat, com ens sentim, les nostres idees.

L’objectivitat

El realisme per representació diu que en el món hi ha dos tipus de coses: esdeveniments i quàlia

(vivències) Mentre que els esdeveniments són objectius, els quàlia no. Així, compleixen les següents

característiques:

1. Privats: Dues persones no poden notar la mateixa vivència exemplar.

2. Transparència: No hi ha vivències no notades. No podria haver-hi un quàlia sense que ningú el notés.

3. Irreduibilitat (fisicitat): La ciència vol establir correlacions entre parts físiques i mentals (ex. tocant una

part del cervell, veiem un pastís), però això no ajudarà a explicar en què consisteix tenir un quàlia d‟un

pastís. Els quàlia són irreductibles ja que només podem conèixer-los si els tenim o notem, i la ciència no

ajudarà a conèixer-ne millor la seva naturalesa.

4. Incorregibilitat: No normativitat. Els quàlia no constitueixen una norma per avaluar si alguns notars són

correctes o no. Si algú et diu de forma sincera que nota un quàlia, llavors el té.

FILOSOFIA DEL LLENGUATGE II I) Locke Júlia Blay

Segon de Filosofia

Tanmateix, el realisme ingenu del sentit comú critica al representacionalisme al·legant que no tenim termes

que, inequívocament, facin referència a un estat mental el contingut mental del qual faci referència a una

vivència i no a un esdeveniment. És per aquest motiu que els representacionalistes necessiten un terme

tècnic que, sense ambigüitat, faci referència a un estat mental que es dirigeixi a vivències i no a estats físics.

„Notar’, proposta per parlar d‟aquests estats mentals, en què l‟individu nota les característiques d‟una de

les seves vivències. Són estats característicament conscients, accessibles per introspecció.

Sobre els notars no ens podem equivocar mai perquè precisament els notem, és pròpiament nostre. Però,

com pot ser que a vegades ens equivoquem, afirmant que notem que hi ha una esfera vermella davant nostre

i realment no hi és? (O sigui, diem que la percebem, però no és així). L‟error el trobem en el judici, no en el

quàlia El quàlia realment no és fals, perquè el tenim, però fem un judici de sí, per exemple, amb el

següent notar #quelcom esfèric i vermell davant meu# afirmem que la causa del meu quàlia és aquella que

causa quàlies d‟aquests tipus, a saber, una esfera vermella. El judici pot ser fals si en realitat pateixo un

al·lucinació o tinc electrons.

Crítica al sentit comú: a vegades ens equivoquem Coneixem amb certesa els quàlies. Però quan el quàlia

ha estat causat pels mecanismes habituals (l‟esfera vermella, com a objecte), llavors podem dir que tenim

coneixement per demostració de la realitat objectiva.

Els objectes intencionals immediats dels estats mentals no són objectes físics ni tampoc les seves propietats,

sinó que són entitats mentals (idees), que representen en virtut de relacions causals als objectes de la realitat

i les seves propietats.

Així, del món als quàlia hi ha una relació de causació Relació de representació = Relació de

significació natural, en tant que els quàlia representen allò que els ha causat. D‟aquí es deriva que el

realisme per representació afirmi que no accedim de forma directa a la part de la realitat de l’objecte, en

contra del realisme del sentit comú. La inferència de l‟existència dels quàlia que és el que notem, a

l‟existència d‟aquesta fracció de la part objectiva la fem constantment, oblidem que abans passem pels quàlia

(i és per aquest motiu que el realisme del sentit comú defensa que accedim directament a l‟objecte, sense

passar per les idees).

La tesi bàsica del realisme per representació és que (i) els objectes intencionals immediats dels estats

mentals no són objectes reals ni les seves propietats, sinó entitats mentals (ii) que representen en virtut de

relacions causals als objectes de la realitat i les seves propietats.

L‟únic que es pot asseverar pròpiament són els notars. Aquests són els estats mentals bàsics, i tots els altres

estats mentals possibles impliquen inferències a partir d‟un o varis actes de notar. Els notars no poden ser

incorrectes. A partir d‟ells inferim que hi ha un estat de coses, amb les propietats que típicament causen en

mi vivències amb les característiques de la vivència que noto. Així, una proposició empírica només pot tractar

FILOSOFIA DEL LLENGUATGE II I) Locke Júlia Blay

Segon de Filosofia

exclusivament de vivències notades, ja que només les vivències poden ser conegudes directament. Per tant,

„Percebo que hi ha una esfera vermella davant meu‟ ha de ser „noto #quelcom esfèric i vermell davant meu#, i

jutjo que quelcom té característiques que normalment causen aquestes característiques #esfèriques# i

#vermelles#‟. Els productes d‟aquestes inferències sí que poden ser incorrectes (si per exemple tenim una

al·lucinació o estem drogats; llavors és vertader que noto #una esfera vermella davant meu# però és fals que

tingui una esfera vermella davant meu).

Així, els objectes intencionals immediats dels estats mentals no són objectes reals ni les seves propietats,

sinó entitats mentals (idees). Aquests objectes intencionals representen en virtut de relacions causals

(inferències) els objectes de la realitat i les seves propietats. Per al realisme per representació, és legítim

inferir de l‟existència de les nostres idees l‟existència de propietats objectives de les coses que les haurien

causat. Segons ells, el realisme ingenu comet el pecat d‟oblidar-se el supòsit de l‟existència d‟una situació

real com a resultat d‟una inferència. Això es deu perquè fem la inferència de les idees a les seves causes

d‟una manera tan automàtica que ens n‟obliden.

3.4. La intencionalitat segons el realisme per representació

Com s‟ha dit, totes les teories sobre el llenguatge accepten dos punts claus relacionats amb les relacions

intencionals: la fal·libilitat i la intensionalitat. És així com ho interpreta Locke:

1) Fal·libilitat Fal·libilitat extrema Hipòtesi del geni maligne: Podem dubtar de totes les nostres

conviccions sobre el món dels esdeveniments objectius. Si el geni maligne és coherent, és

conceptualment coherent pensar que no hi hagi realitat objectiva en absolut i que nosaltres en seguim

mantenint els quàlie. És fal·lible la relació del subjecte amb els objectes intencionals, però no ho és entre

el subjecte i els intencionals immediats (sobre els notars no ens podem equivocar). En altres paraules,

amb el Geni Maligne és coherent dubtar de les nostres conviccions sobre el món dels esdeveniments

objectius, però no podem dubtar que tenim aquestes conviccions Vivències; entitats que existeixen

immanentment a l‟estat mental, a l‟estat de consciència. Els elements constituents de les nostres

proposicions que expressen el contingut dels nostres estats mentals intencionals són interns (és

a dir, no objectius).

2) Intensionalitat: No és l‟objecte intencional el que identifica l‟estat representacional, sinó que aquest està

immanentment caracteritzat pels constituents interns. Els estats mentals primer de tot es caracteritzen en

termes de subjectivitat (cadascú te els seus) És perfectament coherent que tot i dirigir-se a la mateixa

part del món objectiu, els estats mentals dels dos individus siguin diferents perquè primàriament es

composen de quàlia (privats).

FILOSOFIA DEL LLENGUATGE II I) Locke Júlia Blay

Segon de Filosofia

3.5. Llenguatge i pensament

Com es relacionen les representacions mentals amb el llenguatge?

Tesi de la prioritat ontològica del pensament sobre el llenguatge: Ens representem el món mitjançant

pensaments i també paraules. Però mentre que sense pensament no podria haver-hi representació

lingüística, podria haver-hi pensament sense llenguatge. Segons aquesta tesi, les paraules només tenen

significat perquè els seus usuaris són capaços de tenir pensaments amb els mateixos significats: només la

capacitat de representació mental dels usuaris d‟un llenguatge dóna significat a les expressions que el

formen. Perquè hi hagi representacions lingüístiques calen representacions mentals ja que qui té la

característica de representació de forma primària són els estats mentals. En virtut que els estats mentals

representen el món, els constructes lingüístics també ho faran, però de forma secundària. La representació

lingüística depèn de la representació mental. Les paraules tenen significació a partir dels pensaments de qui

les usa. Aquestes en tenen de forma independent. És per això que el tema del llenguatge ha tingut tanta

poca importància al llarg de la filosofia.

Concepció mentalista del llenguatge = Tesi de la prioritat ontològica del pensament + internisme sobre els

seus continguts.

3.5.1. La concepció agustiniana del significat3

Significar és nombrar, estar pel referent: Creem un nom que ens serveixi per referir-nos al referent; els

noms estan pel seu referent i així podem parlar d‟ells sense agafar-los, tenir-los presents.

En el cas dels noms propis, això és fàcil de veure-ho perquè el seu referent és concret. Però la objecció que

se li fa a aquesta teoria és saber quin objecte representen paraules com „cavall‟, „però‟ o „no‟. Els realistes per

representació respondran que com a representació de TOTES les paraules hem de posar els quàlia

Tesi fonamental: Les paraules, en la seva significació primària o immediata, no estan sinó per les

idees en la ment de qui les utilitza. Així, sota aquesta concepció, seguim pensant el significat a través del

model de la relació entre un nom propi i l‟objecte que l‟ha nomenat; però ara els objectes nomenats han

passat a ser conceptes, entitats mentals. La generalitat d‟expressions com „cavall‟ o „vermell‟ es pot explicar

fàcilment, sota el supòsit que els seus conceptes són també generals: universals, en el marc de la teoria

conceptualista.

És a dir, les idees són els objectes intencionals immediats dels estats mentals. Aquestes idees, en un cas

prototípic, com que han estat causats per les característiques dels objectes de la realitat externa, podem dir

que els quàlia representen o signifiquen de forma natural aquests objectes intencionals.

3 Hi ha una concepció agustiniana del significat burda i una altra depurada. En aquesta secció parlarem de la depurada ja

que està més avançada. En tot cas, en la concepció burda, les paraules signifiquen estant en lloc de coses físiques. Significar aquí es nombrar, que la paraula estigui en lloc d‟una cosa S‟estableix una relació entre un nom propi i l‟objecte que ha estat batejat amb ell.

FILOSOFIA DEL LLENGUATGE II I) Locke Júlia Blay

Segon de Filosofia

Ens interessa comunicar-nos amb altra gent, explicar per a un mateix els nostres estats mentals o

simplement conservar-los, és per això que ens hem inventat el llenguatge. Els signes lingüístics són

artefactes inventats per nosaltres i som nosaltres els que determinem el seu significat („casa‟ no significa una

casa d‟un mode natural).

La paraula „vermell‟, arbitrària/convencionalment, de forma directa significa el quàlia #vermell# (significació

primària/immediata/directa). Objecció que se li pot plantejar: Quan diem que la bola és vermella, no volem

dir que el nostre quàlia és esfèric i vermell, sinó que volem parlar de l‟objecte extern (pretenem parlar de

quelcom objectiu). Locke respon que „vermell‟ acabarà signfivicant part dle mon objectiu: el quàlia de vermell

significa naturalment l‟objecte extern Significació directa/primària de la paraula „vermell‟ + significació

natural del quàlia vermell = Anem a parar a la propietat que ha causat aquest quàlia (propietat de vermell que

és de l‟objecte) Significació secundària de „vermell‟.

Altra forma per explicar-ho: Quan diem que „l‟esfera vermella és brillant‟ volem parlar del món exterior. El

realisme per representació ho intenta explicar: El que primer fem és que usem les paraules (recorrent al

coneixement de les convencions lingüístiques) i arribem a la proposició constituïda per idees (proposició

immediata significada, no constituïda per elements de la realitat) [ arribem a una composició de quàlia

complexos, quàlia de forma, d‟espai, de temps, de color, etc.]. Com que aquests quàlia estan causats per la

realitat i representen part d‟ella, a partir de la significació natural de les idees arribem al món objectiu, a la

significació secundària de l‟enunciat, i ara sí que podem parlar d‟una proposició constituïda per parts del món

objectiu.

Les idees només poden tenir significació primària perquè les paraules han d’estar connectades amb

quelcom que coneixem, i només coneixem estrictament els quàlia. Així, el llenguatge i la significació de

les seves paraules són coses que coneixem perquè les hem inventades nosaltres.

Això porta a un internisme semàntic: Les idees de la ment de qui les usa i no els elements de la realitat

extralingüística que, com a màxim, es vinculen amb les paraules secundàriament (donats els vincles naturals

amb les paraules) Les paraules només essencialment es vinculen amb idees i vivències. Un internisme

radical diria que les paraules no poden relacionar-se de cap manera amb el món.

Així doncs, les propietats semàntiques essencials amb les paraules és la seva relació amb les idees. Si es

perd el quàlia, es perd el llenguatge. Aquesta concepció congenia amb l‟argument del geni maligne: és

coherent pensar que el món no existeix, però en canvi seguim tenint els nostres estats mentals. Els meus

estats mentals seguirien sent els que són, i així el meu llenguatge seguiria sent el que es, malgrat que no

existís res objectivament. El llenguatge no pot estar essencialment vinculat al món perquè si el món deixés

d‟existir el llenguatge també ho faria, i com s‟ha vist se seguiria conservant Es veu com el món no n‟és la

seva essència.

Malgrat això, l‟internisme semàntic diu que tot i que no es essencial i que és coherent pel geni maligne, el

món molt probablement existeix (i així les paraules estan vinculades a ell de forma accidental).

FILOSOFIA DEL LLENGUATGE II I) Locke Júlia Blay

Segon de Filosofia

Postura contrària: Externisme semàntic Concepció fal·libilista del coneixement: El significat no és per

complet independent de la veritat. Quin significat tinguin les expressions d‟un llenguatge depèn en certa

mesura de quins enunciats d‟aquest llenguatge siguin vertaders, de com sigui el món extralingüístic. Si

aquesta tesi és certa, la hipòtesi del geni maligne de Descartes seria inintel·ligible, mal formulada.

3.6. La convencionalitat del llenguatge

Intuïtivament i general, s‟entén que el llenguatge és social, que parlar un llenguatge és una pràctica comuna.

Compartir un llenguatge consisteix en què el llenguatge sigui coneixement mutu entre els seus usuaris: cada

usuari coneix el significat de les paraules i les regles lingüístiques, coneix que els altres assignen aquest

significat a les paraules i que els altres esperen el mateix respecte ell; per consegüent, compartir un

llenguatge implica saber que atribuïm els mateixos significats a les mateixes expressions.

Per al relativisme per representació, la convencionalitat es redueix simplement en què un individu, de

forma autònoma i arbitrària, decideix assignar certs signes a alguns quàlie seus. És a dir, la

convencionalitat lingüística consisteix purament en la llibertat que tenim d‟assignar a un soroll qualsevol de

les meves idees, ja que el significat de les paraules descansa en últim extrem en les associacions que cada

parlant realitza entre elles i les seves idees particulars. Els quàlie són els significats primaris de les

paraules. Així, les paraules són signes voluntaris i no naturals, signes relacionats amb els seus significats

primaris per la imposició arbitrària de cada usuari Aquesta concepció no lliga amb la idea intuïtiva que

tenim del llenguatge, en la que compartim un significat de les paraules de la llengua comuna, Segons els

realistes per representació no ens podem adaptar a les normes que segueixen els altres.

Així, els llenguatges són idiolectes (les propietats semàntiques essencials de les expressions lingüístiques

les vinculen amb entitats essencialment privades. Entitats que no poden ser compartides per diferents

individus) Cadascú parla el seu propi llenguatge. Tanmateix, com ens podem entendre? Els quàlia privats

són els quàlia concrets, els exemplars (el meu quàlia de vermell o de blau és privat), però podem suposar

que els quàlia exemplars que tenim són del mateix tipus Fonamentalment i essencial, els realistes per

representació necessiten que el llenguatge sigui un idiolecte però a partir d‟aquí podem construir un

llenguatge comú que es refereixi als quàlia tipus. Podem suposar que com que ens comportem d‟una forma

semblant i ens entenem, potser els quàlia que cadascú té també els tenen els altres. Podem accedir a la

vivència tipus dels altres: Si veiem junts una cosa vermella, sembla plausible que el token qualia que un i

l‟altre tenen són qualitativament iguals, del mateix tipus. Construïm un llenguatge públic derivat tal que el

significat de les paraules sigui un significat del quàlia tipus.

FILOSOFIA DEL LLENGUATGE II I) Locke Júlia Blay

Segon de Filosofia

3.7. Termes de gènere natural (= massa o general)

„Or‟, „aigua‟, etc. són termes de massa en tant que s‟apliquen a una classe d‟objectes.

„Tigre‟, „persones‟ són termes generals, en tant que s‟apliquen a un conjunt d‟objectes, però les parts

d‟aquests objectes

Tenen altres propietats:

1. Termes com „tigre‟ o „or‟ ens serveixen per identificar objectes (terminologia de Locke: particulars o

substàncies) al llarg del temps („Aquest tigre és el que fa quinze anys el van agafar de la selva‟. „Aigua‟:

„Aquesta quantitat d‟aigua és la mateixa que hi havia ahir en aquesta galleda‟).

2. Els termes generals ens permeten comptar, mentre que els de massa, no (les parts de l‟or si les

dividim segueixen sent or, mentre que les parts del tigre no, i gràcies això poem comptar-los).

3. Allò que tenen en comú (característica més important): Són termes que semblen molt diferent a altres

com „desordre‟, „tristesa‟, que es refereixen a propietats que depenen de nosaltres. Així, els termes „tigre‟

o „or‟ s‟apliquen a entitats que tenen propietats en comú que són independents a nosaltres. Essència:

Els tigres comparteixen la seva essència, que és aquesta propietat comuna independent de les

nostres pràctiques classificatòries.

Hi ha dues maneres d‟entendre les essències; dues maneres d‟entendre els termes de gènere natural.

1. Proposta de Locke: Essències nominals, en contra de les essències reals del sentit comú.

Essència nominal: Propietats perceptibles que corresponen a un conjunt d’idees simples, conjunt que

nosaltres utilitzem per classificar als objectes com pertanyents a un gènere concret. El conjunt

d’idees constitueix el significat del terme, i l’essència nominal és l’entitat objectiva que correspon en

el món a aquestes idees, a saber, el conjunt de propietats que causes les idees simples.

TGN: „Or‟ L‟essència nominal és allò que comparteixen totes les quantitats d‟or, on en particular les

propietats que conformen l‟essència nominal són conjunts de propietats perceptibles (captables a partir de

l‟oïda, gust, vista, etc.). L‟essència nominal està constituïda per propietats perceptibles4 de totes les

quantitats d‟or. El significat primari d‟„or‟ són els quàlia corresponents a les propietats perceptibles

comunes a totes les aparts de l‟or. Ex: El significat primari de la paraula „or‟ correspondrà a les idees de

#groc#, #brillant#, #sòlid# [Cal observar que és una paraula constituïda per un conjunt d‟idees Idea

complexa].

La significació primària (idees) es relaciona amb el món per causalitat: Les propietats del món causen alhora

la idea complexa d‟„or‟ Significació primària + significació natural = Significació secundària (l‟essència

nominal).

4 Perceptibles pels nostres sentits, no per una màquina.

FILOSOFIA DEL LLENGUATGE II I) Locke Júlia Blay

Segon de Filosofia

La proposta de Locke implica que entenguem l‟essència d‟un mateix conjunt d‟objectes és una essència

nominal (és a dir, conjunt de propietats perceptibles). I a partir d‟aquí cal seguir l‟esquema de la significació

de Locke.

Tanmateix, la proposta de Locke sembla antiintuïtiva:

Per exemple, l‟or si es barreja amb mercuri es veu que es dissol (això es va descobrir a t2). Suposem que des

de t1 ens havien regalat un anell, que ens havien dit que era d‟or. A t2 posem l‟anell en mercuri i resulta que

no es dissol. Llavors, l‟anell era d‟or o ens van mentir quan ens el van reglar? La intuïció ens diu que ens van

mentir (no és d‟or ara ni ho ha estat mai).

Locke, davant de la mateixa situació, afirma que: a t1 no s‟associava el test de t2 a l‟or Segons Locke, el

significat d‟or abans de t2 era el conjunt de propietats perceptibles que associàvem a l‟essència nominal. A t2,

l‟or ja no l‟associàvem nomes al fet e ser groc, brillant i sòlid, sinó també al fet de ser dissoluble en mercuri.

Així, des de t2, l‟anell és d‟or? Locke respondria que sí i no, ja que l‟essència nominal ha canviat el

significat d‟ „or‟ ja no és el mateix. és a dir, „or‟ ha passat a ser una paraula ambigua, hi ha dos significats5

L‟associat a la idea d‟„or‟ de t1 (#groc#, #brillant#, #sòlid#); i la d‟„or‟ de t2 (#groc#, #brillant#, #sòlid# i

#dissoluble en mercuri#). La resposta adequada a si l‟anell és or, Locke respondria que depèn del

significat6 que li atribuïm al concepte „or‟: és or, si ens referim a „or1‟ i no si és a „or2‟. És a dir, hauríem de dir,

més aviat, que el material era i és or1 però que no era ni és or2.

Això és contrari a la nostra intuïció, perquè el significat de t2 substitueix al de t1 i per tant diem que no és or ni

ho ha estat mai.

2. Proposta del sentit comú: La intuïció ens diu que els termes de gènere natural els agrupem segons

la seva essència real L‟essència real és una (en molts casos presumpta, ja que no s‟ha descobert)

constitució interna (i per tant no té per què ser perceptible), a descobrir a posteriori, això és,

mitjançant la investigació empírica, que explica, entre altres coses, que els objectes en qüestió

tinguin l’essència nominal associada amb el gènere natural. Ex: l‟essència real de l‟aigua és H2O.

D‟acord amb aquesta teoria, allò constitutiu d‟un gènere natural, allò necessari i suficient perquè un terme de

gènere natural s‟apliqui a un objecte, no és que aquest objecte tingui una certa essència nominal, sinó que

tingui una certa estructura interna. L’essència nominal és només un indicador fal·lible de la presència de

l’essència real.

L‟essència nominal sempre la coneixement ja que són propietats perceptibles, mentre que l‟essència real és

l‟estructura interna (que potser encara no la coneixem; però pressuposem que aquesta ha existit sempre) que

explica les propietats de l‟or, la seva essència nominal. És a dir, el genoma del tigre explicaria que fos de

5 „Or‟ té ara dos significats, com seria per exemple „banc‟.

6 Una vegada s‟ha creat un significat aquest preval al llarg del temps.

FILOSOFIA DEL LLENGUATGE II I) Locke Júlia Blay

Segon de Filosofia

quatre potes, rallat, etc. La paraula „or‟ significa l‟essència real dels objectes d‟or. Això explicaria per què

en el moment t2 podríem determinar que l‟anell no és or. Modificar l‟essència nominal associada un terme de

gènere natural implica introduir noves formes de determinar la presència de l‟essència real, però no suposa

en absolut modificar el seu significat. Així, l‟anell que no passa el nou test, no seria or.

D‟aquí podem extreure que la teoria de les essències reals permet també entendre la finalitat d‟introduir nous

elements en l‟essència nominal (per tant, experimentar per descobrir noves propietats dels objectes, que

formen part de l‟essència nominal): el que pretenem és aproximar-nos més a determinar millor l‟essència real,

i amb això el significat del terme. A t1 hi hauria males (o insuficients) propietats que ens permetien

determinar que l‟anell tenia l‟essència real d‟or.

Moltes vegades desconeixem les essències reals, però coneixem les nominals. No obstant, les essències

nominals poden ser fal·libles (com en t1), mentre que l’essència real és determinant i sempre és la

mateixa.

Locke diu que intuïtivament utilitzem els termes els significats dels quals són les essències reals. Cal

reformar la manera com utilitzem el llenguatge: els termes de gènere natural han de significar essències

nominals.

Per què està malament la proposta del sentit comú? Per a ell la significació primària de les paraules és

un o un conjunt d’idees/quàlia, i de les essències reals la majoria de vegades no en tenim cap idea

No poden ser el significat primari de les paraules. Els nostres avis, encara que no sabessin que la seva

essència real (si és que aquesta és 79), seguien emprant la paraula „or‟ per referir-se a l‟or. Moltes vegades

usem termes de gènere natural encara que les presumptes essències reals ens siguin desconegudes o fins i

tot potser inexistents.