1.- EL NOU ORDRE INTERNACIONAL

La desintegració de la U.R.S.S. va implicar la conversió dels E.U.A. a l’única potència militar a nivell mundial. Això ha provocat l’increment de les intervencions militars unilaterals en funció dels seus interessos estratègics. El 1989 s’intervé a Panamà per derrocar el general Noriega, l’any 1991 es va intervenir a Kuwait per frenar la invasió iraquí i el 1992 va desplaçar tropes a Somàlia.La primera guerra del golf (1990) va significar el reconeixement a nivell mundial de la llibertat nordamericana per actuar militarment a nivell mundial. Malgrat això, els E.U.A. han intentat aconseguir l’aprovació de l’O.N.U. i dels seus aliats. Però l’atemptat terrorista de l’11 de setembre de 2001 van introduir nous elements de tensió a les relacions internacionals.A partir d’aquest moment el fonamentaisme islàmic es va convertir en un nou agent internacional de primer ordre. El fonamentalisme tindria el seu origen com a reacció contra els intents d’uniformització i aculturació experimentats per les societats musulmanes després del fracàs de les expectatives de creixement econòmic i desenvolupament social tan en versió capitalista com en versió socialista. La descolonització tampoc no va implicar un millor repartiment de la riquesa a nivell mundial, i es va cercar un retorn a les tradicions autòctones com a mostra de rebuig als valors occidentals.Les principals característiques del fonamentalisme són:- Defensa dels valors tradicionals- Denúncia de la laïcització de les societats- Denúncia de la corrupció de les esferes properes al poder polític- Denúncia del paper d’Occident al retrocés dels països islàmics- Reislamització de la societat com a defensa de la pròpia identitat

L’extensió de moviments islamistes a nivell mundial ha estat un fet durant els darrers anys:- República islàmica d’Iran- Presència islamista a les guerres del Liban, Líbia i Síria- Protagonisme de moviments islamistes al Magrib (Algèria, Egipte, Liban)- Règim taliban a Afganistan- Neixement de nousmoviments terroristes al voltant Al Qaida (La base): atemptats contra interessos israelians, contra turistes a Egipte, al Sudan i Indonèsia i contra les ambaixades dels E.U.A. a Nairobi i Tanzània mostren l’èxit d’aquests moviments. L’actual situació a Egipte i Tunísia també estan marcades pels intents d’evitar que grups islamistes es facin amb el poder.

L’atemptat de l’11 de setembre de 2001 contra el World Trade Center de Nova York, executat per Al-Qaida i ideat per Ossama Bin Laden va provocar un veritable gir a la política internacional. El president nord-americà George Bush va declarar la seva intenció de respondre contra els instigadors de l’atemptat. A partir d’aquí, la política exterior nord-americana es va basar a la guerra preventiva, l’atac a aquells països amb teòrics interessos contra els E.U.A. i en connexió amb grups terroristes. Els E.U.A. van presentar una llista d’”Estats terroristes” (l’eix del mal) amb els que va trencar relacions diplomàtiques.Les guerres preventives contra els suposats aliats dels terroristes per part dels E.U.A. han provocat una greu divisió entre els E.U.A. i els seus tradicionals aliats europeus, així com el rebuig de l’O.N.U. La intervenció a Afganistan va aconseguir el suport d’alguns aliats, però la posterior a Iraq va generar un fort rebuig per part de l’ONU i de l’opinió pública a nivell mundial.La intervenció a Afganistan es va realitzar a partir d’octubre del 2001, a partir de les acusacions contra el règim talibà de col·laborar amb Ossama bin Laden. Els E.U.A., Regne Unit, Canadà…

amb el suport de la U.E.i l’O.N.U. van ocupar militarment Afganistan amb l’objectiu de derrocar els talibans i destruir les bases d’Al-Qaida. El règim talibà va ser sustituït per un règim integrat per les forces de l’oposició, amb l’objectiu de democratitzar el país i desmantellar les bases terroristes. L’O.N.U. va establir per resolució el bloqueig dels fons de suport financer i logístic a les organitzacions terroristes.Un cop ocupat Afganistan, Bush va fixar el centre de l’Eix del mal a Iraq, governat pel dictador Sadam Husayn des dels anys 80 (amb suport dels E.U.A.). Bush va acusar Sadam de tenir armes de destrucció massiva i de donar suport a grups terroristes. L’atac americà, el març de 2003, va comptar amb el suport de Regne Unit, Austràlia, Polònia, Espanya i Dinamarca, però amb l’oposició de tot el consell de Seguretat de l’O.N.U. i especialment de França, Alemanya, Rússia i la Xina. La victòria americana va ser molt ràpida (i immediatament es va demostrar la inexistència del suposat arsenal d’armes de destrucció massiva) i es va imposar un govern pro-occidental on van entrar representants de la minoria xiïta, fins aquell moment marginada políticament. Però el nou govern no va aconseguir democratitzar el país ni guanyar-se la confiança de la població. Ni l’aprovació de la nova constitució (2004) ni les primeres eleccions legislatives (2005) van aconseguir avançar a la democratització.La guerra no va aconseguir cap dels seus objectius: ni existien armes de destrucció massiva, ni contactes entre Husayn i els grups terroristes, ni s’ha aconseguit democratitzar el país i es va provocar l’esclat d’un període de gran violència contra la població civil del país, provocada per la lluita de nous grups terroristes contra les forces d’ocupació.Finalment, la guerra d’Iraq va provocar un rebrotament del terrorisme internacional contra els països que van col·laborar amb els E.U.A. L’11 de març del 2004 diversos trens van patir atacs suicides a Atocha (Madrid), provocant 191 morts. El juliol de 2005 un altre atemptat al metro de Londres u una línia de bus va provocar 56 morts. En total, la guerra d’Iraq va provocar fins 2009 prop de 600.000 baixes civils a Iraq, víctimes dels combats i els atemptats. L’O.T.A.N. es va veure obligada a desplegar-hi de forma estable uns 50.000 homes, i es va desestabilitzar la regió, afectant a un fins llavors estable Pakistan. L’any 2013 les tropes de combat americanes es van retirar del país, però l’ajuda militar i econòmica nord-americana continua com a bàsica pel govern iraquià.

2.- CONFLICTES I GUERRES EN EL CANVI DE MIL·LENI

La descomposició de molts països de l’Europa de l’Est va fer emergir molts problemes vinculats a les identitats nacionals, fins aquell moment sotmesos per l’autoritarisme polític. El primer gran conflicte a esclatar va ser el de Iugoslàvia.Existent des del final de la Primera Guerra mundial i república socialista des de finals de la SEgona, Iugoslàvia presentava una gran diversitat ètnica, lingüística i religiosa que s’estructurava en sis repúbliques federades (Sèrbia, Croàcia, Eslovènia, Bòsnia i Hercegovina, negro). A partir de 1991 la presidència de la República era rotatòria entre els presidents de les sis repúbliques. El problema polític va esclatar quan Sèrbia es va negar a cedir la presidència a Croàcia. Eslovènia i Croàcia van manifestar la seva intenció d’independitzar-se davant l’actitud sèrbia, però l’exèrcit federal, controlat per militars serbis, va prendre partit per Sèrbia. El conflicte amb Eslovènia va finalitzar ràpidament, però amb Croàcia va generar una guerra civil. La U.E. va reconèixer ràpidament Eslovènia i Croàcia i va intentar fer de mitjancera entre els estats enfrontats. El 1992 es van iniciar converses de, i Bòsnia i Hercegovina es va declarar també independent, mentre Sèrbia i Montenegro van proclamar la República de Iugoslàvia, reclamant territoris de Kosovo (de població albanesa) i de Voivodina (de població hongaresa). Macedònia també es va declarar independent el 1991.

La presència a Bòsnia i Hercegovina de població sèrbia va provocar una nova guerra d’annexió sèrbia entre 1992 i 1995. Els serbis van iniciar programes de neteja ètnica per eliminar la població bòsnia musulmana i anexionar-se el territori. L’O.N.U. hi va enviar cascos blaus sense èxit, i fins la intervenció armada aprovada per l’O.N.U. no es va aconseguir iniciar un procés de pau (pau de Dayton) que va culminar amb una Bòsnia independent que cedia el 49% del seu territori a Sèrbia.El 1999 el conflicte va renèixer a Kosovo, per l’intent serbi de neteja ètnica contra la població albanesa. L’ O.T.A.N. va declarar la guerra a Sèrbia, i en poques setmanes es va aconseguir fer retirar les tropes sèrbies. Kosovo va ser administrat per l’ONU fins febrer de 2008, any en que Kosovo es va declarar unilateralment independent.L’últim episodi a l’antiga Iugoslàvia ha estat la independència de Montenegro respecte Iugoslàvia l’any 2006, desapareixent Iugoslàvia, sustituïda per Sèrbia.A l’àrea del Caucas hi han hagut greus conflictes fronterers entre les noves repúbliques i Rússia. La construcció de les noves repúbliques (Armènia, Geòrgia, Azerbaidjan) va provocar greus conflictes (enfrontaments civils, moviments secessionistes, enfrontaments entre els nous estats…). El problema més intens a la zona ha estat l’intent de secessió de Txetxènia de Rússia (1991). Entre 1994 i 1996 es va desenvolupar la primera guerra de Txetxènia, amb una derrota de l’exèrcit rus.Des de 2003 Rússia ha promogut un referèndum per tornar a unir-se a Rússia.Un altre focus de tensió són els kurds. Poble repartit entre Turquia i Iraq, ha patit diversos intents de genocidi (especialment important va ser el turc durant la Primera Guerra Mundial). Els kurds han lluitat amb Turquia i Iraq per aconseguir un estat propi, i actualment han aconseguit millores autonòmiques a tots dos països.Àfrica és un continent oblidat marcat per les guerres de llarga durada i la inestabilitat política. La construcció d’Estats basats a l’estructura d’època colonial i no a les realitats ètniques locals tradicionals ha provocat greus problemes de xenofòbia, que han desembocat en veritables genocidis. A més, Àfrica presenta una sèrie de problemes endèmics:- L’extrema pobresa domina amplis sectors del continent- La SIDA s’hi ha estès com enlloc del planeta- Hi ha una presència dominant de règims autoritaris, i les democràcies existents tenen una qualitat molt escassa.Als països del voltant del golf de Guinea (Libèria, Sierra Leona, Camerun, Nigèria…) són freqüents les dictadures i les guerres civils contra els dictadors, amb guerrilles que maltracten la població civil i recluten nens soldat. L’any 1994 Ruanda i Burundi van iniciar un període d’enfrontament entre les ètnies tutsi (minoritària) i hutu (majoritària), amb terribles matances de població civil i onades de refugiats als països propers.Entre 2002 i 2007 Costa d’Ivori va patir una guerra civil. Des de 2003 el conflicte de Darfur (zona entre Txad i Sudan) ha provocat matances de civils a la zona, i l’any 2005 va provocar la guerra entre Txad i Sudan. Des de 2006 Etiòpia també viu una guerra civil, similar a la que ha destruït les estructures estatals a Somàlia, dominada per Senyors de la Guerra.

3.- ELS SISTEMES POLÍTICS I DEMOCRÀTICS

La major part dels països occidentals han desenvolupat sistemes polítics democàtics, amb tres característiques comunes:

• Sobirania popular: el poder prové del poble, mitjançant eleccions de sufragi universal. Dins el contracte social, també existeixen un seguit de controls sobre els poders públics. La constitució estableix la divisió de poders i els drets i deures dels ciutadans.

• Respecte i salvaguarda dels drets humans per part dels estats

• Parlamentarisme que garanteix el pluralisme polític i la divisió de poders. El parlament juga un paper central a la vida, exerceix el poder legislatiu i controla l’executiu.

L’autoritat màxima dels estats en els règims democràtics pot ser un sobirà hereditari (monarquia) o un president electe (república), però en els dos casos només té la representació oficial de l’Estat. Normalment el president nomena un cap de govern, encarregat de les tasques de govern amb els seus ministres. França i Estats Units tenen règims presidencialistes, on el president és escollit directament per la població i és l’encarregat de dirigir el govern directament.Els Estats es poden organitzar territorialment de dos maneres:

• Unitaristes: el territori s’organitza de forma unitària i les decisions es prenen des del centre polític de l’Estat. França és un estat molt centralista. Espanya, Regne Unit i Holanda, malgrat ser estats unitaris, han experimentat un procés descentralitzador a les últimes dècades.

• Federalistes: Es reconeix l’existència de diferents estats dins l’estat, que gaudeixen del dret a legislar i a tenir institucions polítiques pròpies. El poder i les responsabilitats queden repartides entre els diferents estats i el poder federal (central). L’Estat federal s’ocupa normalment de la política exterior, l’economia, la defensa i la seguretat interior. Estats Units és un cas d’estat federal dividit en estats, i a Europa destaca Alemanya, dividida en länders. Suïssa és confederal, amb un poder central molt feble i diferents cantons que són gairebé sobirans.El pluralisme polític és bàsic pels sistemes democràtics. Cada partit presenta una

ideologia diferent i ofereix diferents candidats a les eleccions. Com a oposició controlen els governs. Es poden distingir tres grans famílies polítiques:

• Conservadors: defensors dels drets individuals per damunt dels drets col·lectius. L’Estat ha de tenir escassa presència. Són partidaris de conservar l’estructura social

• Democristians: confessionals de caràcter conservador, però amb major sensibilitat pels problemes socials.

• Socialistes: atorguen un paper important a l’Estat com a redistribuïdor de la riquesa a partir de la política fiscal.

• També hi han partits comunistes, ecologistes, nacionalistes… que solen ser minories parlamentàries importants.

En els casos nord-americà i britànic el sistema es basa al bipartidisme (nord-americans demòcrates [tendència socialdemòcrata] i republicans [conservadors], anglesos laboristes [tendències socialdemòcrates] i conservadors)Les democràcies exigeixen sistemes electorals per transformar els vots en diputats/ senadors, que poden ser:

• Districte unipersonal (Anglaterra i E.U.A.) és el més simple. L’escó corresponent al territori respon al candidat més votat. Aquest sistema afavoreix el bipartidisme

• Sistema proporcional: és el més estès i permet que més partits siguin representats. Cada candidatura rep un nombre proporcional de representants per cada territori, en funció dels vots rebuts. Moltes lleis electorals han introduït sistemes correctors per garantir majories estables. La major part de sistemes presenten llistes tancades de candidats.

• Sistemes republicans: els presidents de república poden ser escollits de diferents formes: a França els electors escullen directament el president; a Estats Units els votants escullen compromissaris que són els qui elegeixen el president; a Alemanya i Itàlia el president es escollit pel Parlament i el Senat.

Les democràcies, tot i ser el sistema més just i positiu engre els sistemes polítics, també

presenta problemes a resoldre: • Participació democràtica: l’abstencionisme electoral s’ha incrementat a tots els països, i

els partits polítics pateixen un notable desprestigi per la corrupció i la incapacitat de desenvolupar respostes a l’actual crisi. La rígida disciplina interna dels partits ha fet perdre importància als debats parlamentaris, i això resta importància a les institucions. El cost de les campanyes electorals no para de crèixer, molt per damunt de les possibiliatts de finançament dels partits, que s’han d’endeutar per sufragar-les. La necessitat de fons genera casos de corrupció per financiació ilícita, com un nou element de desprestigi dels partits.El pes dels mitjans de comunicació ha provocat que els partits de l’oposició actuïn moltes vegades en funció de l’impacte mediàtic de les seves mesures. La visió de la política com un teatre mediàtic resta credibilitat al sistema.

• Alguns països pateixen de forma molt marcada la contradicció entre els principis de justícia social i d’igualtat marcats per les seves constitucions i la lògica del sistema capitalista. La consolidació de l’Estat del benestar topa amb els privilegis de les grans corporacions i multinacionals, oposades a sistemes fiscals progressius destinats a redistribuïr la riquesa. Dins el context de la globalització els estats tenen cada cop més dificultats a controlar els fluxos financers internacionals.

• Cada cop més països tenen dins les seves fronteres grups que no assoleixen els mateixos drets que la resta de població. Minories nacionals, ètniques o immigrants sense papers no aconsegueixen el mateix nivell de protecció per part de l’Estat que la resta de població, ni poden gaudir dels beneficis de l’Estat del benestar.

4.- DICTADURES I DRETS HUMANS

Les dictadures impliquen la manca de representativitat de les institucions i de drets garantits del ciutadans. Normalment el poder ha estat imposat per la força, no hi ha divisió de poders i existeix un líder que concentra pràcticament tots els poders. La oposició és reprimida policial i militarment. La inestabilitat política dona un gran protagonisme a l’exèrcit, garant final del poder del dictador.Hi ha països que malgrat no gaudir de qualitat democràtica no es poden considerar dictadures. Normalment aquestos règims autoritaris confereixen poders excessius al cap de l’executiu, restant poder al parlament i eficàcia a les eleccions, on l’oposició té molt poques possibilitats de vèncer. A més, les llibertats i drets individuals es poden veure limitats en alguns casos (dret d’associació, d’expressió, d’opinió, de reunió, de manifestació, de premsa…). Aquesta situació correspon a alguns països llatinoamericans, asiàtics i a la major part d’antics països comunistes d’Europa de l’Est.A tots els països del món es comenten violacions dels drets humans, però és als països no democràtics no aquestes violacions assoleixen un caràcter més massiu i sistemàtic. Les detencions arbitràries, els maltractament policials i les tortures són les violacions de drets humans més freqüents a les dictadures. Les dictadures poden utilitzar de forma molt estesa les execucions sumàries. Aquestes pràctiques poden degenerar fàcilment en intents de genocidi, especialment en el marc de guerres civils.Els maltractaments domèstics també són una violació dels drets humans molt present als països desenvolupats, arribant moltes vegades a l’assassinat de les dones. La pena de mort també es pot considerar una violació dels drets humans, present a 24 estats de tot el món. A alguns països continuen existint milers de desapareguts durant les dictadures dels anys 80 (en especial a Argentina i Xile)A la major part de països subdesenvolupats no hi són garantits els drets econòmics i socials

bàsics. Gran part de la població viu per sota de la línia de pobresa humana (L.P.H.)