1 1 · a més, la revista generi nous coneixements sobre Puig i el seu temps. Quan vam traslladar...

eniu a les mans el primer exemplar

de la revista 4 Columnes, l’univers de

Josep Puig i Cadafalch, una publicació que neix

amb esperit de permanència i, sobretot,

d’aportar nous coneixements i donar la màxima

difusió a tot allò que envolta el món de Puig

i el seu temps.

L’associació Amics de Josep Puig i Cadafalch,

editora de la revista, va iniciar la seva trajectòria

l’any 2012 i, des de llavors, ha anat

incrementant progressivament el seu ventall

d’activitats: conferències, exposicions, actes

institucionals, certàmens fotogrà�cs i altres que

han generat importants aportacions sobre la vida

i obra de l’autor. Vam creure que calia un

element que �xés i donés difusió a totes aquestes

aportacions i que la millor manera de fer-ho era

mitjançant una publicació periòdica. Esperem

que aquest important propòsit l’acomplim i que,

a més, la revista generi nous coneixements sobre

Puig i el seu temps.

Quan vam traslladar la proposta de la nova

publicació a persones expertes en els diferents

camps d’estudi de Puig, la van rebre amb

entusiasme i amb ganes de treballar-hi. Són les

que avui conformen el Consell de Redacció

de 4 Columnes i a les quals vull agrair haver-se

involucrat d’una forma activa en el projecte.

Molt especialment vull fer esment de Santiago

Alcolea, qui tan generosament n’ha assumit

la direcció.

Cal també agrair a la Junta Directiva

de l’entitat el suport que en tot moment ha

donat a aquest projecte, el qual suposa un salt

qualitatiu important dins el nostre programa

d’activitats, però també un repte majúscul

per a una entitat modesta com la nostra.

Ens agradaria que 4 Columnes arribi

a biblioteques i centres d’estudis, però també a

un públic ampli i a llocs on publicacions com

aquesta els costa d’accedir. És per això que hem

volgut que la revista sigui rigorosa, amb

continguts d’alta qualitat, però alhora amena

i visualment atractiva, síntesi difícil que esperem

haver aconseguit.

REVISTA 4 COLUMNES: NOUS CONEIXEMENTS I MÉS DIFUSIÓ DE JOSEP PUIG I CADAFALCH I EL SEU TEMPS

Oriol Calvo Vergés

President d’Amics de Josep Puig i Cadafalch

T

1

1 1

2 019 10 €

LA CASAAMATLLER—UNA CONVERSA AMB PUIG I CADAFALCH—PUIG I CADAFALCH I EL NOUCENTISME: ENTRE LA TENSIÓ I LA COL·LABORACIÓ—1919, LES EXCAVACIONS DE LʼIEC AL TEATRE ROMÀ DE TÀRRACO—REPÀS PER LʼANY PUIG I CADAFALCH 2017—

3 EDITORIAL

4 LA CASA AMATLLER

Santiago Alcolea Blanch

11 PUIG I CADAFALCH I EL NOUCENTISME:

ENTRE LA TENSIÓ I LA COL·LABORACIÓ

Joan Safont Plumed

18 UNA CONVERSA AMB PUIG I CADAFALCH

Esteve Mach Bosch

27 1919, LES EXCAVACIONS DE L’IEC

AL TEATRE ROMÀ DE TÀRRACO

Mònica Borrell Giró

32 REPÀS PER L’ANY PUIG I CADAFALCH 2017

Eduard Riu-Barrera

40 LA PARTICIPACIÓ DE L’ESCULTOR EUSEBI

ARNAU EN L’OBRA DE PUIG I CADAFALCH

Maria Isabel Marin Silvestre

42 PUIG I CADAFALCH ESCRIU

44 MANUEL CUSACHS I XIVILLÉ, EN LA MEMÒRIA

Associació Amics de Josep Puig i Cadafalch

46 RECULL D’ACTIVITATS DE L’ASSOCIACIÓ

AMICS DE JOSEP PUIG I CADAFALCH

DURANT L’ANY 2 018

47 REHABIL ITACIÓ DE LA CASA-MUSEU

PUIG I CADAFALCH D’ARGENTONA

48 BIBL IOGRAFIA

49 ABSTRACTS EN CASTELLÀ I ANGLÉS

A N Y 2 019 | N Ú M E R O 1

4 COLUMNESL ’ U N I V E R S D E J O S E P P U I G I C A D A FA L C H

3

DIRECTOR

Santiago Alcolea

CONSELL DE REDACCIÓ

Albert BalcellsOriol Calvo

Josep GuitartRaquel Lacuesta

Esteve MachEduard Riu-Barrera

CAP DE REDACCIÓ

Gonçal Calvo

COL·LABOREN EN AQUEST NÚMERO

Santiago Alcolea, Mònica Borrell, Oriol Calvo, Manuel Cusachs i Corredor, Esteve Mach,

Maria Isabel Marin, Eduard Riu-Barrera i Joan Safont

CORRECCIÓ

Quica Albert

AGRAIMENTS

Arxiu Nacional de CatalunyaFundació Institut Amatller d’Art Hispànic

Ramon Manent, fotògrafFamília Cusachs Colomer

4 COLUMNES

Preu: 10 eurosSubscripció anual: 10 euros

(inclou l’enviament a domicili)

EDITA

Amics de Josep Puig i Cadafalch - Associació CulturalPlaça de l’Església, 4 - 08310 Argentona (Catalunya)

[email protected]

MAQUETACIÓ I DISSENY

Pere Fradera

IMPRESSIÓ

Gràfiques Solà. Mataró

DIPÒSIT LEGAL

B 26 0 74 -2019

AMB LA COL·LABORACIÓ DE:

EDITORIALSantiago Alcolea i BlancDirector Institut Amatller d’Art Hispànic

Q u at r e Colu m n e s neix com a òrgan de l’associació cultural Amics de Josep Puig i

Cadafalch, responent als seus interessos i a les seves inquietuds i per contribuir a la consecució de les seves finalitats. Va dirigida als socis de l’entitat i també a bi-blioteques, corporacions acadèmiques i col·lectius que se sentin atrets per la complexa personalitat de Josep Puig i Cadafalch.

Quatre Columnes vol ser un fòrum per aprofun-dir en l’estudi i el coneixement d’un personatge que es distingí com a urbanista, arquitecte, interiorista i dissenyador, com a periodista, arqueòleg i historiador de l’art i com a estadista, polític i nacionalista català. Vol també debatre sobre la significació i repercussions socials de la seva obra, les seves actuacions i el seu pensament , tant en el seu temps com en l’actualitat.

Quatre Columnes és una revista oberta a articles dedicats a les seves creacions arquitectòniques i urba-nístiques i a llurs vicissituds al llarg dels anys. A donar a conèixer plànols, dibuixos i esbossos, obrint una fines-tra que ens permeti copsar la màgia del procés creatiu i entendre les arrels polítiques i acadèmiques de la seva obra arquitectònica.

A posar en valor als col·laboradors que tingué, dins dels col·lectius d’industrials, artistes i artesans, i que foren els responsables de convertir els seus projectes arquitectònics en realitats.

A recuperar els escrits que publicà en els diversos àmbits, analitzant-los, interpretant-los i assenyalant-ne

la repercussió que tingueren en el seu moment i la vi-gència que poden continuar presentant.

A examinar les actuacions polítiques i administra-tives que emprengué des dels diversos càrrecs públics que exercí, i a determinar-ne la seva transcendència i significació.

A donar la paraula mitjançant entrevistes a estudio-sos de la figura de Puig, per a situar-lo en les circum-stàncies i el context ideològic del seu temps, i reflexio-nar sobre les seves relacions amb els contemporanis i les opinions que suscità entre ells.

A recopilar les dades biogràfiques del personatge, així com la galeria de retrats, tant fotogràfics com ar-tístics, sense oblidar la extensa col·lecció de caricatures que els periòdics del primer terç del segle xx li dedi-caren.

I finalment, també a oferir l’agenda de les activitats programades, la ressenya de les novetats i les notícies d’actualitat que sorgeixin al voltant del nostre prota-gonista.

En definitiva, Quatre Columnes aspira a omplir un buit tot oferint un fòrum per al debat sobre les múl-tiples facetes, indissolublement interrelacionades, de la complexa personalitat de Josep Puig i Cadafalch, una figura que molt bé podria rebre el qualificatiu de tri-nitària.

A N Y 2 019 | N Ú M E R O 1

A M I C S D E J O S E P P U I G I C A D A FA L C H .

A S S O C I A C I Ó C U LT U R A L

4 COLUMNES L ’ U N I V E R S D E J O S E P P U I G I C A D A FA L C H

4 5

LA CASA AMATLLERSantiago Alcolea BlanchDirector Institut Amatller d’Art Hispànic

L a casa Amatller és una de les obres més significades de Josep Puig i Cadafalch. La re-

forma radical d’un edifici preexistent, executada entre els anys de 1898 i 1900, marca l’inici de la irrupció del modernisme en l’Eixample d’Ildefons Cerdà, justa-ment en un dels punts neuràlgics de la ciutat, al Passeig de Gràcia entre els carrers de Consell de Cent i Aragó. Amb pocs anys de diferència la van seguir les remodela-cions de dues cases veïnes, la casa Lleó Morera a càrrec de Lluis Domènech i Montaner (1903-1904) i la casa Batlló a càrrec d’Antoni Gaudí (1904-1906), donant peu, així, a la denominació popular d’aquesta illa com a “Mansana de la Discòrdia”.

L’edifici original, de planta i quatre pisos, ha-via estat construït a partir del 1875, sota la direcció del mestre d’obres Antoni Robert i Morera (foto 1), seguint les directrius del pla Cerdà, per a na Mario-na Martorell i Peña, germana de l’il·lustre naturalista Francesc Martorell i Peña. La finca, que a més dels 600 m2 de superfície construïda, comptava amb un jardí de 800 m2, va ser adquirida una vintena d’anys més tard, el 12 de març de 1898, per Antoni Amatller Costa (1851-1910), industrial xocolater, fotògraf afeccionat i col·leccionista de vidre d’excavació i altres antiguitats. Bo i desitjant un domicili al seu gust i en concordança amb la seva personalitat, el nou propietari va encarre-gar la reforma radical de l’edifici a Josep Puig i Cada-falch. Les obres comportaren les operacions següents: • enderroc absolut i recomposició de la façana• construcció d’un estudi fotogràfic al terrat• reestructuració i redecoració de la planta baixa• canvis substancials en la distribució i redecoració integral del pis principal com a domicili del propietari• rehabilitació de cuines i cambres de bany de tots els habitatges dels pisos superiors, destinats a lloguer• incorporació de la energia elèctrica a l’edifici

1. Alçat de la façana de la casa

Martorell - Antoni Robert,

mestre d’obres (4 de març

de 1875). Arxiu Municipal

Contemporani de Barcelona,

Comissió de l’Eixample,

Obres particulars, expedient

7294, casa Amatller.

2. Casa Amatller; façana.

Foto Pau Audouard

(1901-1904).

Institut Amatller

d’Art Hispànic

7

per a l’enllumenat i per al funcionament d’un ascensor, encabit a l’ull de la escala de veïns, amb servei fins a l’estudi fotogràfic.

A la façana (foto 2), el jove arquitecte de tot just trenta anys, conseqüent amb les seves conviccions, va plantejar el que podríem considerar un manifest po-lític, reivindicant la recuperació de la identitat nacio-nal catalana mitjançant la articulació de diversos estils arquitectònics evocadors dels temps en què Catalunya era una de les potències econòmiques de la Mediterrà-nia medieval. És, podríem dir, una traducció plàstica de l’esperit de la Renaixença. Seguint tradicions gò-tiques, incorporà elements escultòrics que li van per-metre desenvolupar un ric discurs iconogràfic al·lusiu a referents del país (Sant Jordi, el drac i la princesa) i al propietari (branques d’ametller florit a la tribuna, al·le-gories de la indústria, la fotografia i el col·leccionisme a les portes balconeres). Alhora, va fer evident la seva decidida oposició a l’esperit uniformador del pla Cer-dà. A més del capcer escalonat que ultrapassava l’alçada màxima permesa dels 22 metres (per integrar l’estu-di fotogràfic amb la resta de l’edifici), va introduir-hi factors com la asimetria (porta del carrer a l’esquerre i tribuna a la dreta), la irregularitat (nombre desigual d’obertures a cada pis, sense mantenir l’alineació ver-tical i formes variades d’inspiració gòtica, renaixentista i barroca), el joc volumètric (tribuna i balcons) o el

cromatisme dels diferents materials (pedra, estuc es-grafiat, ceràmica, fusta i ferro forjat), uns conceptes totalment transgressors al respecte dels esquemes que s’anaven aplicant a l’arquitectura de l’Eixample. Mal-grat tot, aquesta irregularitat no és més que una apa-rença, ja que la distribució horitzontal de totes aquestes obertures està curosament determinada a partir d’un mòdul de 55 cm, que coincideix amb la separació dels tornapuntes del balcó principal. Així, les distàncies en-tre els respectius centres de les obertures són de 330 cm en el principal, de 440 cm en el primer pis, de 110 en el segon i de 220 cm en el tercer.

En la planta baixa va reordenar els espais, supri-mint un dels locals comercials del costat meridional, per vincular la seva part interior a les necessitats del pis principal (el garatge per l’automòbil del propietari, la cuina i l’office inferior i un habitatge per al servei) i convertint la part que dona al passeig de Gràcia en el vestíbul d’entrada a la finca (foto 3). Això el va dur al replantejament de la caixa d’escala principal, amb un aire de pati de palau gòtic, cobricelat per una especta-cular claraboia de vidre emplomat de Joan Espinagosa.

Al pis principal, destinat íntegrament a habitatge del propietari, Puig i Cadafalch va introduir algunes significatives modificacions en la distribució original, basada en la clàssica de l’Eixample barceloní. Buscant aconseguir uns espais més amplis i senyorívols, va eli-minar alguns envans, fins i tot alguna paret mestra, de-gudament substituïda per arcades. Però a més de la in-tervenció purament arquitectònica, Puig i Cadafalch es va ocupar de la decoració d’espais i estances fins al més ínfim detall. Combinant gran profusió d’estils, formes i colors, tot mantenint però l’harmonia del conjunt, l’arquitecte es revela com un interiorista extraor-dinàriament erudit i refinat.

Cal ressaltar l’acurada planificació dels paviments. A la crugia contigua al passeig de Gràcia, destinada als dormitoris de pare i filla i al saló i saleta que els se-para, hi va disposar ricseta de música, va utilitzar un enllosat de marbres; finalment, per als passadissos que com un parquets de marqueteria; a la crugia de l’inte-rior d’illa, amb el menjador i la sala que comuniquen ambdós extrems de l’habitatge i a les estances situades entre aquests (el despatx del propietari i el rentamans), va optar per el mosaic romà. Aquest, concebut com a gran catifa de tessel·les de diferents colors executada per Mario Maragliano, incorpora motius decoratius inspirats en l’ametller familiar.

En els murs hi trobem una rica varietat de solu-cions. Els arrambadors dels passadissos (foto 4) i del menjador llueixen diversos models, alguns d’inspiració islàmica, de la ceràmica vidriada d’aresta manufactura-da a Sevilla per Mensaque y Cía.; els dels dormitoris i sales contigües són de fusta de cedre i de noguera; i el de la sala de música, emmarcat amb motllura de noguera, presenta un exuberant vellut estampat amb un dissen-yat de Harry Naper, a l’última moda londinenca. A les parets dels passadissos i del menjador, per damunt dels arrambadors, hi ha estucs, esgrafiats uns i altres no; als dormitoris i sales adjacents, teles de vellut o seda; al des-patx d’Antoni Amatller i a la sala de música, papers llisos; i a la sala de convidats, un dels pocs papers pintats mo-dernistes conservats “in situ” a Barcelona, corresponent a la col·lecció que Isidore Le-roy presentà a París per a la temporada 1899-1900. Cal afegir, finalment, la diversitat de columnes de marbre de coloracions i configuracions variades que van substituir els murs de càrrega, amb la finalitat d’engrandir determinats espais.

En els sostres Puig va fer gala de gran originalitat i va plantejar solucions molt imaginatives per tal d’inte-grar els forjats “a la catalana” de la construcció de 1875 en la nova decoració. Va afegir en el rebedor, passadis-sos i sala de convidats, parells de taulons policromats disposats en “V” per tapar els cantells de les bigues de ferro i va dissenyar pintures ornamentals per als revol-tons. En els respectius vestidors de pare i filla va subs-tituir les voltes de l’entrebigat per un enrajolat pla, re-cobert per la part inferior amb esgrafiats policromats, que també revesteixen els laterals de les biguetes de fe-rro. Un recurs pràcticament idèntic l’aplicà al despatx del xocolater, utilitzant però rajoles vidriades de Pujol i Bausis per al recobriment lateral de les biguetes, bo i policromant llur cantell. En altres espais, com són els dos dormitoris, la saleta de la Teresa Amatller, l’avant saló, la sala de música i part d’un dels passadissos, va optar per un sostre fals de fusta policromada simulant enteixinats de diverses configuracions. Finalment, bus-cant donar major solemnitat a les dues estances més

3. Casa Amatller; vestíbul.

Foto Gabriele Merolli (2015)

—A la façana Puig va plantejar el que podríem considerar un manifest polític, reivindicant la recuperació de la identitat nacional catalana—

8 9

distingides de l’habitatge, el saló i el menjador, va re-emplaçar totalment els forjats originals per un sistema més arcaic a base de bigues de fusta, sobre permòdols, i enrajolat pla.

Les finestres i portes exteriors, tant les que obren al Passeig de Gràcia com les del darrere, combinen vi-dres clars a la part inferior amb una franja superior de vitralls emplomats de color. Els finestrals de la caixa d’escala principal i del celobert central, amb cibes mul-ticolors i vidre pla artesanal incolor retallat, projecten subtils vibracions en els dos passadissos i les habitacions interiors.

I per acabar el repàs de la decoració arquitectònica de l’habitatge dels Amatller cal parar atenció als arcs de pedra damunt les portes i als múltiples capitells que hi ha a la casa. A través d’aquests elements escultòrics, modelats per Eusebi Arnau i passats a la pedra pels ger-mans Juyol, Puig i Cadafalch continua el discurs al·le-gòric de la façana: una parella amb indumentària tradi-cional catalana envoltada d’animals músics damunt la porta principal d’accés a l’habitatge; una referència a l’estalvi i la intel·ligència com a base del col·leccionisme en el saló on s’exposen els vidres arqueològics aplegats per l’industrial xocolater; una declaració de les virtuts pròpies d’una noia —laboriositat, fidelitat i femini-tat— a la porta del dormitori de la filla de la casa; la música sacra i la música profana als capitells de l’arcada de la sala de música; o una manifestació de l’abundància en una de les portes del menjador, a prop de la majes-tuosa xemeneia, presidida per una personificació de les colònies d’ultramar, origen del cacau, principal ingre-dient de la xocolata (foto 5). Menció especial mereix la columna helicoïdal de marbre de Buxcarró cenyida per dues corones de bronze de cap per avall i rematada per un finíssim capitell de marbre dedicat a les quatre edats d’una dona, fent de mainell a l’obertura cap a la tribuna des del dormitori de la filla de la casa (foto 6).

A més dels elements arquitectònics Puig i Cada-falch també va projectar i supervisar la construcció del mobiliari de la casa. Els llums de sostre, tots amb un doble sistema d’encesa: el modern, elèctric i el de gas, per si hi hagués una apagada. Van sortir dels tallers dels planxistes Miret i Assens i Antoni Tapies, un paper molt important juguen, en tots ells, els penjolls i les corones de vitralls emplomats multicolors. Els mobles pròpia-ment dits van ser responsabilitat dels ebenistes Gaspar Homar i dels germans Salat. Plegats, sota la direcció de l’arquitecte, van crear una simfonia de fustes variades,

4. Casa Amatller; passadís.


5. Casa Amatller; menjador.


6. Casa Amatller; columna

i tribuna del dormitori

de Teresa Amatller. Foto

Gabriele Merolli (2015)

10 11

emprant roure per als mobles dels espais més públics (rebedor i menjador), noguera per a les estances del propietari (dormitori (foto 7), saló, despatx) i fustes clares, com el freixe, el cedre i el sicòmor, per a les de la filla (dormitori i saleta de labor). I no hem d’obli-dar tot el seguit de petits complements de bronze o de llautó fosos per Masriera y Campins i Los Metales, com ara aixetes, poms, manetes i tiradors de les por-tes i finestres o, molt especialment, el magnífic espiell de la porta principal en forma de la tradicional carlina que, clavada a les portes de pagès, guardava de bruixes i tempestes.

Sense menystenir la importància de les qüestions arquitectòniques, en casos de remodelacions d’edificis preexistents com el de la casa Amatller, és en l’interio-risme i en la decoració on rau la major capacitat creati-va de l’arquitecte, un camp en el que Puig i Cadafalch va excel·lir amb gran força inventiva. Tot traient partit dels seus coneixements com a historiador de l’art, va dirigir i coordinar un extraordinari equip d’una cin-quantena d’excel·lents industrials, artistes i artesans que van saber interpretar exquisidament els seus cro-quis i dissenys. Entre tots plegats van crear uns espais sorprenents en els que es conjuguen multitud de for-mes i de materials, amb solucions imaginatives i, so-vint, atrevides, però sense comprometre l’harmonia del conjunt.

7. Casa Amatller; dormitori

d’Antoni Amatller.


PUIG I CADAFALCH I EL NOUCENTISME: ENTRE LA TENSIÓ I LA COL·LABORACIÓJoan Safont PlumedEscriptor i periodista

L ’1 d’agost de 1917 el dol s’e stenia per Catalunya. A Castellterçol moria el primer presi-

dent de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba. La seva desaparició, en un moment de crisi polí-tica i social, commovia el país i convertia el seu funeral en una enorme demostració de dol. Setmanes després, el 26 de novembre, es portava a terme el ple d’elecció del seu successor, on Josep Puig i Cadafalch era escollit segon president de la institució enfrontat amb el liberal dinàstic i president de la Diputació de Lleida Joan Ro-vira i Agelet, que tenia el suport dels republicans. Co-mençava una nova etapa sota l’autoritat d’un prestigiós

1. Puig i Cadafalch i el Consell

de la Mancomunitat.1917

Fons Branguli.

Arxiu Nacional de Catalunya

12 13

historiador de l’art, un cèlebre arquitecte i un ve-teràpolític. I és que Puig i Cadalfach, certament, no era pas un nouvingut a la política. Company de generació de Prat de la Riba, Lluís Duran i Ventosa, Narcís Ver-daguer i Callís o Francesc Cambó, ingressà el 1887 al Centre Escolar Catalanista, secció estudiantil del Cen-tre Català, del qual se separarà per a fundar la Lliga de Catalunya. En paral·lel a la finalització dels seus estudis d’arquitectura i ciències fisicomatemàtiques, carrera de la qual va obtenir el doctorat a Madrid, presidí el Centre el curs 1890-1891, essent succeït per Prat, i

participà en l’aprovació de les Ba-ses de Manresa l’any 1892, on actuà com a delegat mataroní. Fundador de la Lliga Regionalista l’any 1901, és elegit aquell mateix any regidor municipal de Barcelona, on partici-pa en empreses tan ambicioses com la creació de la Junta de Museus, l’impuls del Pla Jaussely, el projecte de Reforma —l’obertura de la Via Laietana— o la remodelació del Ba-rri Gòtic. Membre de la Comissió

d’Acció Política de la Lliga —el directori del partit on també hi havia Prat, Ventosa, Cambó, Ramon d’Abadal i Joan Ventosa i Calvell—, el 1907 obté l’acta de dipu-tat a Corts per la circumscripció de Barcelona dins la candidatura triomfant de la Solidaritat Catalana. Dipu-tat provincial el 1913, Puig és reelegit a les successives eleccions fins al 1923. En el moment de la seva elecció, acabava d’entrar al Consell Permanent de la Manco-munitat, on era la mà dreta en política cultural d’Enric Prat de la Riba.

Puig va ser, en aquest sentit, el continuador del projecte pratià en un context ben diferent del que havia viscut el seu predecessor, marcat pel final de la Gran Guerra, la crisi de la Restauració i l’increment expo-nencial de la conflictivitat social. Per a Albert Balcells, autor precisament del volum Puig i Cadafalch president de Catalunya “Els sis anys de la presidència de Puig i Cadafalch foren tan o més importants que els tres de Prat de la Riba [...]. Puig ha estat més conegut com a arquitecte, arqueòleg i historiador de l’art que com a polític, malgrat tenir un paper que és necessari tenir en compte en la història de la Catalunya del primer terç del segle xx”.

A la Catalunya que, a partir de 1917 presidirà Puig i Cadalfach, el panorama cultural està dominat pel

Noucentisme, que tenia base del seu programa estètic i polític definit per Eugeni d’Ors i que es pot resumir en l’afirmació de la cultura per sobre de la natura, la ciutat enfront el món rural, el classisme enfront del medievalisme, l’absolutisme il·lustrat enfront del ro-manticisme, l’elitisme i l’aristocràcia cultural contra la democràcia i el cosmopolitisme i l’europeisme, el classicisme i la tradició mediterrània d’arrel greco-lla-tina enfront de l’idealisme germànic. Un Noucentisme amb el qual aquell president de la generació modernis-ta tindrà relacions ambivalents. Per una banda s’ha par-lat abastament de les crisis que comportaren el tren-cament i l’allunyament de Catalunya de tres conspicus noucentistes com Josep Pijoan, Eugeni d’Ors i Joaquim Torres García. Per l’altra, no podem sinó destacar la col·laboració que tingué dels intel·lectuals per portar endavant allò que Josep Pla, en el seu cèlebre article sobre La crisi de l’autoritat a Catalunya, en digué “l’esta-tització de la cultura” endegada per Prat en col·labora-ció amb un Noucentisme definit per l’empordanès com “una acumulació d’esforços per donar vida a la cultura catalana oficial”. En aquest cas, no podem oblidar que la famosíssima capacitat de Prat per rodejar-se i donar joc als tècnics i especialistes de diverses disciplines i militàncies polítiques, exemplificat en l’entrada a la Mancomunitat d’algú tan poc conservador com Rafael Campalans, continuarà durant el mandat Puig. De fet, l’enginyer i polític, professor a les institucions manco-munitàries, serà nomenat director de l’Escola del Tre-ball i Secretari d’Ensenyament Professional durant el mandat de Puig.

L’any 1906 està considerat l’any iniciàtic del Nou-centisme. Es publiquen epígons d’altres èpoques, com Enllà de Joan Maragall, Horacianes de mossèn Costa i Llobera, Pilar Prim de Narcís Oller o Josafat de Prudenci Bertrana, mentre emergeixen llibres fonamentals pel nou corrent estètic-polític: Els fruits saborosos de Josep Carner i, especialment, La nacionalitat catalana d’Enric Prat de la Riba, considerat “el llibre de capçalera de Catalunya” per Eugeni d’Ors, que aquell mateix any començarà a publicar el seu influentíssim Glosari, que signarà com a Xènius, i des d’on, primer a El Poble Ca-talà, però molt ràpidament a La Veu de Catalunya, tant infondrà doctrina noucentista com donarà patents de noucentisme els seus contemporanis més pròxims. La idea imperialista d’Ors i el seu univers estètic i litera-ri connectarà amb la política d’Enric Prat de la Riba, que l’any 1907 arribarà a la presidència de la Diputació

—Puig va continuar el projecte de Prat en un context de conflictivitat social—

de Barcelona, des d’on impulsarà la fundació de l’Ins-titut d’Estudis Catalans. Puig i Cadafalch, gràcies al seu prestigi com a arquitecte, arqueòleg i historiador de l’art en serà un dels set fundadors, amb l’home de L’Avenç Jaume Massó i Torrents, l’historiador Joaquim Miret i Sans, el jurista Guillem de Brocà, el periodis-ta i escriptor Miquel dels Sants Oliver, l’economista i escriptor Pere Coromines, amb el jove arquitecte i his-toriador de l’art Josep Pijoan com a secretari i presidit pel filòleg Antoni Rubió i Lluch. A l’iec Puig tindrà un paper rellevant com a vicepresident i responsable de projectes com les excavacions d’Empúries o la tasca de salvaguarda del patrimoni romànic de les esglésies del Pirineu. I Puig i Cadafalch tindrà la primera topada amb un membre del nou moviment, el dinàmic i seduc-tor Pijoan, membre de la Junta de Museus i impulsor dels projectes estel·lars de la primera etapa pratiana: la Biblioteca de Catalunya, i amb qui col·laborarà en el salvament de les pintures de la Vall de Boí. El caràc-ter “cantellut” de Puig, tal com l’han definit alguns dels seus contemporanis, i l’arrauxament de Pijoan era di-fícil que s’entenguessin. No és aquesta, però, l’única causa final del progressiu estranyament de Pijoan de Catalunya, que l’any 1910 va abandonar definitivament el país amb una beca de la Junta de Ampliación de Estu-

2. Tres dels fundadors

de l’Institut d’Estudis

Catalans (Massó i Torrents,

Antoni Rubió i Lluch

i Josep Pijoan).

Institut Amatller d’Art

Hispànic. Foto Mas (1906)

14 15

3. Joaquim Torres García.

Dibuix de Ramon

Casas. 1901 (mnac)

4. Eugeni d’Ors. Dibuix

de Ramon Casas.

1906 (mnac)

dios per començar a escriure la Historia del Arte a Lon-dres, des d’on es traslladaria a Roma per organitzar la L’Escola Espanyola d’Arqueologia i Història a Roma. El seu afer amb Teresa Mestre de Baladia, una dona ca-sada amb l’hereu d’una rica família de fabricants mata-ronins el retrat de la qual pintat per Casas havia inspirat Xènius per escriure La Ben Plantada, no feia sinó agreu-jar la seva sensació desubicació una vegada acomplerta la seva tasca de dissenyador institucional al servei del projecte visionari de Prat de la Riba i en precipitaria el final.

Amb la defecció de Pijoan, Eugeni d’Ors el subs-tituirà com a secretari de l’Institut, acumulant també els càrrecs director de l’Escola de de Bibliotecàries i responsable d’Instrucció Pública de la Mancomunitat. El Pantarca arribava al zenit de la seva influència men-tre inaugurava les primeres biblioteques que la Man-comunitat construïa al llarg de la geografia catalana i la seva influència es feia patent arreu. Però, la mort del seu principal valedor i figura de referència, capaç de conduir el caràcter estrident del seu intel·lectual de capçalera va deixar-lo a mercè dels seus adversaris. I aquests començaven a ser molts en una etapa marcada pel trencament que havia produït la Gran Guerra en la

5. Inauguració

de la Biblioteca de de Valls

(1918), en què hi van assistir

Josep Puig i Cadafalch

i Eugeni d’Ors,

entre d’altres personalitats.

16 17

societat catalana. Fins i tot a la Lliga Regionalista, als rengles de La Veu i a la mateixa Mancomunitat es pro-duirien divergències de sintonia. Mentre Prat de la Riba mantenia un discret germanisme, Puig i Cadafalch en-capçalava la facció francòfila, a la qual se sumava la ma-joria de noucentistes, amb Josep Carner al capdavant. D’Ors, sempre singular, abanderava un poc entès neu-tralisme que considerava el gran conflicte bèl·lic com una autèntica “guerra civil europea” que el començava a apartar d’alguns dels seus deixebles en una societat cada vegada més convulsa. Una societat que veia aug-

mentar la violència social men-tre Xènius es proclamava socia-lista i impulsava la publicació a les edicions del Consell de Pedagogia de Noves d’Enlloc de William Morris, considerada immoral per les autoritats ecle-siàstiques. Aquesta seria una de les diverses topades amb Puig i Cadafalch, molt menys pacient amb les excentricitats i el com-portament erràtic del funciona-ri —que feia més avinent que

mai el seu arbitrarisme i la seva arrogància— que el seu antecessor. Incòmode fins i tot pels seus hereus i deixebles, les despeses de la inauguració de la Biblio-teca de Canet no van ser sinó l’excusa (o l’espurna) per una sorollosa dimissió que aviat es va convertir en l’anomenat “Afer Xènius”, on Jaume Bofill i Mates, en la seva doble categoria d’intel·lectual i polític —arriba-ria a vicepresident de la Mancomunitat— faria el paper de fiscal acusador. Desposseït dels càrrecs i de la seva tribuna diària al diari, Eugeni d’Ors s’allunyaria de Ca-talunya i del catalanisme.

De tota manera, com ja hem assenyalat, és durant el sexenni de Puig i Cadafalch al capdavant de la Mancomunitat que es porten a terme el que durant el trienni de Prat només havien estat projectes matèria de comunicacions, ensenyament tècnic i professional, sanitat i cultura. De fet, el triomf més destacat de la seva gestió és l’aconseguiment del traspàs de tots els serveis i recursos de les quatre diputacions a la Man-comunitat l’any 1920. Un fet cabdal que permetria, alhora, a la Mancomunitat endeutar-se per poder rea-litzar els seus projectes. L’any 1919, en el seu discurs d’investidura, Puig exposava en un programa realment ambiciós: “Acabar les carreteres de tot Catalunya, fent

6. Josep Pijoan. Dibuix de

Ramon Casas. 1901. (mnac)

—L’any 1919, en el seu discurs d’investidura, Puig exposava en un programa realment ambiciós—

que el carro arribi a tots els municipis catalans. Acabar els telèfons. Fer els camps i els ports d’aterrissatge per l’aviació civil. Hem de sanejar les grans extensions fan-goses dels nostres rius, de l’Ebre al desguàs del Fluvià sobre Empúries. Hem de repoblar els erms de les nos-tres muntanyes. Hem de fundar la Universitat Catala-na, sobre la universitat autònoma o sense. [...] Hem de construir fins a quaranta biblioteques per a les ciutats i viles catalanes. Hem de fer arribar pertot l’ensenya-ment ambulant i per correspondència. Hem de crear institucions complementàries on es nacionalitzin en la

ciència i en la pàtria els mestres d’ensenyament primer, i hem de preparar el règim d’aquest ensenyament intentant la inter-venció, mitjançant garanties, en l’educació escolar. Hem de des-enrotllar la múltiple acció de la Comissió d’Educació Popular. Hem de crear Camps experi-

mentals, i estendre l’ensenyament agrícola ambulant i periòdic per tot Catalunya, i completar els grans la-boratoris centrals. Hem d’organitzar el servei meteo-rològic. Hem de començar l’Escola de Zootècnia. Hem d’organitzar la beneficència i la sanitat construint hos-pitals, instant el sanejament de les urbs i de les cases i destruint les vergonyosos epidèmies. Hem de fundar l’Institut de Ginecologia i la Clínica d’Observació de Malalties Nervioses”.

Com hem dit, però, malgrat aquests ambiciosos plans l’etapa de convulsió social que es desencadena-ria a Catalunya a partir del mateix 1917, amb l’inici de l’anomenat període del pistolerisme, la triple cri-

si militar, obrera i política de l’estiu d’aquell any, amb la conjunció impossible d’una vaga, una Assemblea de Parlamentaris prohibida pel govern i el soroll de sabres de les Juntes de Defensa, el fracàs de la campanya auto-nomista impulsada des de la Mancomunitat de Catalun-ya i l’accés de la Lliga als governs de la monarquia, van marcar la presidència de Puig, que acabaria abrupta-ment amb el cop d’estat del capità general de Catalun-ya Miguel Primo de Rivera el 13 de setembre de 1923. Encara abans, impotent, hauria de veure també com els principals talents de la política catalanista, que es recla-maven fidels a la doctrina de Prat de la Riba i a la figura presidencial de Puig, s’escindien de la Lliga per fundar l’any 1922 Acció Catalana, un “agrupament de patrio-tes” convertit en un autèntic partit dels noucentistes encapçalat per Bofill i Mates, vicepresident i conseller de Política Social de la Mancomunitat. Un trencament, motivat per la progressiva dretanització de la Lliga en un context de crisi del sistema de la Restauració i de tancament de files amb la patronal en una situació de polarització social, que Puig intentarà evitar de totes totes però que finalment va esdevenir inevitable. Fins i tot el seu correligionari Cambó, tal com ha assenyalat Balcells, recelava de les relacions de Puig i Cadafalch amb els “traïdors” i l’arriba a acusar a les seves Memòries d’haver-los donat ales. El fet és que, consumat el tren-cament, el president de la Mancomunitat veuria com se li allunyava el relleu polític a través dels homes més preparats i vitals que havia donat el moviment noucen-tista i la política mancomunal. Els confusos i maldestres fets de 1923 no faran sinó posar de manifest com de sol i desorientat havia quedat Puig i Cadafalch, i qui sap si en son una conseqüència.

—Puig va intentar evitar el 1922 de totes totes l’escisió de la Lliga—

18 19

UNA CONVERSA AMB PUIG I CADAFALCHEsteve Mach BoschArquitecte

Aquesta és una conversa imaginària. Les respostes de Puig i Cadafalch són, però, reproducció exacte de les seves paraules provinents de discursos, d’articles o de les seves Memòries.

A sseguts en unes butaques de vímet, a la terrassa de casa seva,

contemplem l’anar i venir tranquil de la gent a la plaça de Vendre d’Argentona, un diumenge al matí.

La glicina, que un dia Puig portà de Turquia, cobreix ara tota la pèrgola i fa molt suportable la calor del juliol.

Puig i Cadafalch, a 77 anys, ha decidit escriure les seves Memòries: ...“sense modèsties hipòcrites i sense vanitats senils”... em diu.

Tindrem prop de dues hores, perquè a les dotze ha d’anar a missa amb la família.

Ulls molt vius darrere els vidres gruixuts de les seves ulleres rodones, respon amb decisió la primera pregunta:

Aquesta casa vostra em meravella. Així ho va-lora, també, el vostre veí l’arquitecte Antoni de Moragas Gallissà que en fa un elogi encès!Deu ser més meritori atès que es tracta d’una reforma. No és així?Tota la vida m’ha plagut més reformar una casa vella amb els peus forçats que comporta, que fer una casa nova amb son portal central tot ben escairat, tot eurít-micament disposat i quan em vaig poder fer una casa d’estiu, vaig aprofitar uns casots fets del meu besavi, unint-los com vaig poder, en què no hi ha cap angle rec-

te i les bigues velles són tortes i irregulars com venint directament del bosc o del mot de la riera. Tota la vida he cercat una certa asimetria en la composició.

Mataró, Argentona, Òrrius... sempre vinculat al Maresme, malgrat residir a Barcelona. Quins records serveu de l’infant Puig que vivia al Ca-rreró de Mataró?Vaig ser el primer fill de pares d’alguna edat. Únic fins als quatre anys de matrimoni i, per tant, noi mimat, quiet i una mica tímid.

Recordo els jocs amb els nois del veïnat, sovint jocs de guerra, jocs de soldats de plom i d’auques, els focs de Sant Joan i Sant Pere...

Conservo un record de la vida familiar: els tràfecs de l’indústria de les puntes; la compra a Múrcia i An-dalusia de la seda, el cabdellar-la després en canons de canya i després en rodets; la preparació dels dibuixos, el picar els patrons i el repartir la feina a centenars de pageses de Mataró, d’Argentona, de Cabrils, d’Òrrius, de Llavaneres... el control a la bona de Déu de la feina feta i de la seda esmerçada... d’aqueixos sentiments en quedà un cert solatge en el fons del meu cor, que em féu mirar amb mals ulls la pujada de indústria moderna.

Es pren una pausa amb els ulls mig clucs, sem-bla que per assaborir els records i continua:Al costat d’aquesta vida industrial hi havia la vida agrí-cola. El camp regulava el nostre menjar amb l’encant

de la successió dels fruits del temps. No coneix l’home de les grans capitals que en menja de tot en tota estació de l’any: fruïts de València i Andalusia, de Canàries o de Califòrnia, que era el calendari del menjar domèstic i la bellesa d’aquestes casolanes geòrgiques de les darre-ries del vuit-cents: temps de les maduixes, de les faves i de les roses, en que s’anava a Sant Miquel de Mata i a Cabrils, l’arribada de les cireres, la de les prunes que anàvem a cercar a Vallbric, la collita de les pomes del Cros, les nous i castanyes que ens venien d’Òrrius, preludi de les vetlles de l’hivern, el tràfec del vi en el celler casolà...

1. Detall de la façana

de la casa d’Argentona.

2120

2. Detall de l’interior

del menjador.

Foto: EMB

3. Vista del menjador.

D’una foto de Ramon Manent

Als inicis dels vuitanta anàreu a la Universi-tat. Com era, la institució que vàreu trobar, en aquells anys?Vaig començar la meva carrera universitària el curs 1883-1884. D’amagat del meu pare vaig emprendre l’estudi de la facultat de Ciències fisicomatemàtiques, al mateix temps que feia la preparació per entrada a l’Escola Superior d’Arquitectura. La meva vida era omplerta per l’estudi fatigós de les ciències i del di-buix. El dibuix de paisatge era sense el paisatge... còpia de làmines durant hores i hores, sense cap visió directe de les formes...

A la facultat de Ciències vaig trobar-hi un altre ambient... hi vaig conèixer Pompeu Fabra, la claredat d’enteniment del qual es revelava en les classes de geo-metria projectiva i anàlisi matemàtica. A mi em deien el catalanista, com un cas estrany.

Som a l’època en què formeu part del Centre Escolar Catalanista que, per cert, vàreu presi-dir...Aleshores vaig conèixer en Prat de la Riba.

L’any 1889-1890 el vaig presidí. La meva interven-ció fou un discurs inaugural, líric amb el to d’Echega-ray científic, les obres del qual llegíem amb delit...

En Taine va ajudar-me a concretar en el granit pri-mitiu de les coses perdurables en els pobles, les nacio-nalitats, que no s’esborren per reial ordre ni es formen amb motllo ni artifici. Aquesta oposició de la realitat a l’artifici dominava aleshores els nostres enteniments. Entreveiem que sota l’Espanya uniforme hi havia quel-com viu; sota les províncies catalanes hi havia Catalunya.

Avui són molts els que veuen clar que Espanya no és una nació, sinó un Estat.

Arriba el moment en què ja sou arquitecte i es pot dir que amb Gaudí i Domènech i Mun-taner, representeu un trencament amb els pa-trons clàssics establerts. Rogent fou un dels que cremà el Vignola...Ell començà a projectar prenent per base l’art romànic. En Gaudí, més tard, portà a l’extrem les aplicacions de la teoria estructural i segueixen amb modalitats dife-rents en Domènech i Muntaner, en Gallissà i jo mateix.

Així com els arquitectes de Madrid, com els fran-cesos, partien de les formes del Renaixement, nosal-tres partíem de l’art gòtic.

Totes les meves obres han nascut de la mateixa

font: un intent de renovar l’art gòtic. No un gòtic de fira amb què aixeca temples la devoció francesa... no un gòtic a la Viollet-le-Duc, sec com una restauració arqueològica de qui no sent l’esperit de l’època, sinó amb la pretensió de reviure son esperit, impregnat de l’art del nostre temps, amb la independència i la lliber-tat d’una obra nova.

Sou a La veu de Catalunya des del primer mo-ment. Millor dit, des de la seva gestació per-què, de fet, La Veu venia a ser el portant veu d’un viratge polític...En la fundació de La Veu hi ha co-ses massa íntimes per a contar sense les quals no es compre-nen l’esforç d’aquells moments, tota la generositat d’esperit de tots nosaltres, tota la força de visió del pervindre, quasi pro-fètica.

Era una obra la discussió de la qual estava damunt de la taula. La lluita no era aleshores exterior. Ella sordament existia entre els que volien conservar la tradició tranquil·la del catalanis-me vell, els que pensaven en un federalisme amorf i els que desi-tjàvem portar-lo al camp de la política, a l’Ajuntament, a la Diputació, a les Corts...

És interessant llegir el número del 17 de juny de 1901, que tirà 26.000 exemplars. Hi ha tots els homes que formaran, anys a venir, partits antagònics però que, en aquell moment, estaven units per Catalunya.

He cercat l’exemplar. Amb els articles d’en Prat i d’en Cambó, entre d’altres hi trobo el de Puig on fueteja, sense pietat, l’ambient cultural de la capital de l’Estat:“Entre ells i nosaltres hi ha una vall impossible de passar. I és que ens separa molt més que la distància; ens separen els anys, quasi mig segle; vivim al mateix temps i som d’èpoques dife-rents....De museu o de les golfes són els seus artistes i literats. De les golfes és el seu estat intel·lectual i el seu esperit. Les seves idees recorden el temps de les bombes d’Espartero.

Així són també llur política i llur govern; absolutistes dels temps dels Austries que amenacen amb presons i amb sang les idees de llibertat”.

—els arquitectes de Madrid, com els francesos, partien de les formes del Renaixement, nosaltres partíem de l’art gòtic—

22 23

El vostre estil és, certament, dur però és habitual que les vostres afirmacions siguin avalades per dades comprovables. Em podeu resumir el mis-satge de l’article titulat La qüestió dels quartos?Cada català paga cada any unes 127 pessetes a l’Estat. Cada belga paga cada any unes 64 pessetes a l’Estat… A cada català els serveis que rep de l’Estat li costen el doble del que li costen al belga els que li presta l’Estat en què viu.

Nosaltres diem que el dia que al treball català, que va entrant al mercat universal, no li surti a compte pa-

gar una comissió tan grossa per a mantenir el mercat espanyol, aquell dia perillarà molt la inte-gridad del territorio”.

Pel gener del 1902, l’èxit de la Lliga a les eleccions munici-pals us porta a l’Ajuntament de Barcelona, junt amb Cambó, Carner i d’altres.

Parleu-me del Pla Cer-dà; de la vostra tasca durant els tres anys que seguiren.A l’Ajuntament hi trobàrem uns quants bons senyors per als quals en la ciutat no hi havia proble-mes: la urbanització era resolta pel pla geomètric d’en Cerdà... Nosaltres el problema el vèiem molt més complex. Ho exposava fet ja el concurs internacional que guanyà Jaussely: són ben po-

ques les ciutats d’Europa que a temps han pensat el lli-gar artísticament per un pla els centres vells que, com satèl·lits, rodegen la gran urbs barcelonina, faci d’ella, d’aquí alguns anys, la ciutat moderna europea, no bru-talment geomètrica, com una ciutat feta per atzar en una plana desèrtica d’Amèrica...

A part d’aquest problema del pla-ciutat, un altre problema personalment em preocupava: els de les cla-vegueres. Per fi una oficina de clavegueres fou creada i començà a treballar i les clavegueres foren construïdes. Jo vaig aconseguir que l’Ajuntament acordés que no es podia empedrar cap carrer que no tingués un sistema de clavegueres.

L’Ajuntament unificà, després, els deutes dels an-tics petits municipis. Ara em sembla impossible que po-

4. Puig i Cadafalch,

a la seva biblioteca

—Ara em sembla impossible que poguéssim transformar l’administració de la petita Barcelona, en la que calia a la gran urbs que es formava a la nostra vista, entre les nostres mans—

guéssim transformar l’administració de la petita Barce-lona, en la que calia a la gran urbs que es formava a la nostra vista, entre les nostres mans.

Ben poc després d’acabar la vostra tasca de re-gidor municipal, sou Diputat a Corts a Madrid. Quina va ser la vostra impressió de la Cambra?La formaven en una gran part gent honrada i ben edu-cada, una quantitat de nobles, propietaris i gent de ca-rrera representant la realitat d’Espanya. Hi havia des-prés una part d’homes polítics i periodistes, diputats

cuneros, enviats pel Ministeri de Governació a guanyar les elec-cions en llocs on no tenien cap arrel. A la major part, el poble no els havia elegit, perquè a Espanya les eleccions eren una ficció.

L’estat d’instrucció d’aquesta gent era la imatge de l’estat d’ins-trucció d’Espanya. Una vegada, parlant de la pèrdua per Espanya de les grans obres que emigra-ven, vaig citar la Dama d’Elx i el Ministre d’Instrucció hagué de preguntar de quina dama es trac-tava...

Les converses del Saló de Conferències eren per a mi irre-sistibles. Jo anava al Saló de Ses-sions on escrivia, dibuixava o fins

croquisava coses d’arquitectura...En tres anys vaig fatigar-me d’aquesta mena de vida

i vaig fer el propòsit de no tornar-hi; efectivament mai més no he estat res que impliqués residir en la Cort.

Però vàreu tenir l’ocasió de fer un discurs molt important, quan vàreu substituir Cambó en la discussió del missatge de la Corona, el juny del 1907.

L’he llegit sencer. Demanàveu a l’Estat espe-rit de tolerància, obertura de mires, idees no-ves... i els féreu dures acusacions. N’he portat unes notes: “Es solo un espejismo esta idea de la España una... La realidad es el problema de las nacionalidades diver-ses de España... habeis substituido la estructura propia de Es-paña, cambiándola en un estado unionista y uniformista a la francesa... o bé, al·ludint a les contínues crítiques que us feien de separatistes:...” no pueden motejar de separatista a nadie

los que representan un Estado que tantes cosas ha separado de sí...... Aqui alguna vez se ha preguntado si en nuestra tierra ha habido separatistas. Yo no lo negaré; però os diré que son hijos vuestros, hijos de ese Estado centralista y uniformista”.

L’efecte en la premsa d’aquesta exposició del pro-blema català com un problema nacionalista, dura i can-telluda, és curiosa. No, no vaig tenir un èxit de premsa. En veritat no era aquesta la meva missió.

Sembla que us vàreu guanyar a pols la fama de ser un home dur, especialment en els vostres escrits i discursos. Gaziel, va escriure que éreu com un eriçó.Recordo vagament l’arribada a Madrid dels diputats solidaris. En Junoy havia pres el càrrec de fer-me de mentor i domesticar-me. Jo, en plena joventut indisci-plinada, sembla que era un home terrible. Guardo re-talls de Madrid que així ho afirmen.

Puig no se’n amaga! Era cantellut. Li recor-do, però, que Claudi Ametlla deixà dit que les arestes se li anaren esmolant amb els anys. Teniu present, li demano, el que Cambó deixà escrit de vós?: ...“home intel·ligent i culte, excel·lent es-criptor, sobretot en la polèmica, orador mediocre però incisiu i temible, gran treballador i constant i metòdic en el treball; apassionat fins a la meitat de la seva vida, després va saber administrar, sense ofegar-los, els seus apassionaments. Amic excel·lent, constant i lleial, en la fortuna i en l’adversitat. Amb no més orgull que el corresponent a la consciència exacta del propi valer”...

(...)

El mateix 1907 es creà l’Institut d’Estudis Cata-lans. Prat hi lluità de valent, per bé que amb el suport i ajut de gent com Pijoan, Rubió i Lluch, Fabra, o vós mateix que en fóreu anomenat vi-cepresident. Pel que tinc entès, no tot foren flors i violes...És avui interessant llegir el que hagueren d’escoltar els que començaven la gran obra de l’Institut; però no vull reproduir insults ni polèmiques ja oblidades. Els arguments són els de sempre: la despesa, la inutilitat, la contraposició a l’ensenyament primari i secundari amb la investigació de l’Institut, la guerra a ses publicacions. Era això el tema de cada reunió de la Diputació de Bar-celona i els republicans de tota mena, lerrouxistes i au-tonomistes hi gastaren una carrinclona eloqüència. En

—En Prat era violentament atacat per aquest crim d’haver creat una institució que ordenés la investigació i la publicació científica de Catalunya.—

24 25

Prat era violentament atacat per aquest crim d’haver creat una institució que ordenés la investigació i la pu-blicació científica de Catalunya.

El 1917 Prat de la Riba mor a l’edat de 47 anys. Superat el trauma de la desaparició del crea-dor de la Mancomunitat vós fóreu elegit per a ocupar el seu lloc. Parleu-me de la Mancomu-nitat.El que fou la Mancomunitat de Catalunya és per a molts una cosa desconeguda.

Aquest desconeixement no és pas degut a la manca de llibres que en parlin. Cap institució a les terres es-panyoles s’ha mostrat tan ingènuament i totalment al públic. Cada mes publicava la Crònica oficial, cada any son pressupost i sos comptes...

Per als homes de la Lliga, la Mancomunitat fou com un lloc de parada en el camí pesat cap a l’autonomia. No hi ha hagut mitjà més eficaç per tornar als catalans la confiança política en si mateixos.

En Prat de la Riba deia, abans de morir: ... “Aspra i dura era la tasca que varen encomanar-nos fa tres anys: cons-

5 i 6. Puig i Cadafalch

somrient i jugant amb

els seus gossos cap el 1950.

Foto: àlbum familiar.

Arxiu Nacional de Catalunya

tituir un organisme oficial nou, sense mitjans, sense el concurs simpàtic del poder públic, sense hàbits de govern”…

Doncs bé, l’instrument fou creat; s’establí la in-dependència de l’Assemblea que actuà amb seny i la permanència dels governs fou tanta, que en deu anys d’existència no conegué sinó dos presidents, els quals foren reelegits gairebé sempre per unanimitat.

L’obra seguí després de la seva mort i el poble po-gué oblidar el nostre nom i semblar-li que la Manco-munitat que deixà en morir, tot just naixent, continuà sempre regida per Prat de la Riba.

L’obra fou de tots; la Lliga gairebé mai no hi tingué majoria, per bé que en portà la direcció, i avui hom creu que la Mancomunitat fou obra nostra; però jo reto justícia als altes partits catalans dient que fou obra de tots.

Puig inicia una llarga enumeració de la tasca duta a terme per la Mancomunitat, parlant de sanitat, d’escoles, de biblioteques, de comunicacions... que ell mateix veu que ha d’interrompre perquè ja no ens queda massa temps.

Però tot se’n va en orris amb el cop de Primo de Rivera, el setembre del 1923.La Dictadura vingué perquè trobà un moment polític que li fou propici.

Estem, deia, fa un temps com voltats d’enemics. Com a tals els governs ens tracten. Sembla com si la Mancomunitat de Catalunya creada pel govern sigui cosa sediciosa... com si les coses de Catalunya portessin el segell de la infàmia i la maledicció.

A Barcelona, a l’assassinat diari hi responia no la justícia sinó la venjança. La ciutat sense tribunals i sense policia...

L’estat d’esperit a Barcelona era la conseqüència natural d’aquest estat d’anarquia; anarquia de baix i de dalt dant-se les mans.

S’ha dit que vàreu donar suport al cop de Pri-mo de Rivera.Un matí, el telèfon em despertà amb la realització del fet: la declaració d’estat de guerra.

L’Ortega i Gasset, el polític, l’Unamuno, accepta-ren de ple una faula: la Mancomunitat havia col·laborat a l’adveniment de la Dictadura; s’assenyalava el lloc de

la reunió preparatòria del cop d’Estat a Puigcerdà. El dia que la reunió es suposava jo no havia sortit de Bar-celona. Saben bé aquesta història els meus companys de Consell, homes de tots els partits...

La situació del Consell de la Mancomunitat i la meva era delicadíssima. No teníem força material per a combatre la dictadura, ni força moral. Per altra part, el govern amb aparença de constitucional era per a no-saltres, ja feia temps, una dictadura que falsificava nor-malment el dret al sufragi i s’adaptava les lleis a la seva conveniència i actuava arbitràriament contra Catalunya. El problema estava entre una dictadura hipòcrita i una altra de clara; després tampoc estava a la nostra mà l’elegir.

La resolució nostra fou la de capejar el temporal i restar en el nostre lloc fins que honrada-ment, dignament, hi podéssim estar. Per a aconseguir-ho i sal-var la Mancomunitat faríem tot el que dignament poguéssim fer.

Però vàreu publicar un ar-ticle on la Mancomunitat semblava donar-li suport!Vaig comprendre que el presi-dent de la Mancomunitat no podia restar sense comu-nicació amb la nova força. Vaig redactar una nota pel general que resumia la conversa que amb ell desitjava tenir. Les paraules escrites no se les enduria el vent.

El general rebé la nota amb entusiasme, que a mi em semblava fora de mida. “Este será el programa que voy a presentar al Rey. Será para mi el mayor honor de mi vida dar satisfacción a los anhelos de este pueblo al que tanto debo”.

Els diaris en daven compte al vespre, visats per la censura, en els següents termes:

...“El general s’ha ratificat en el seu propòsit de dedicar la seva activitat a la resolució del problema intern d’Espanya, donant a les regions tota la força i tota la llibertat compati-bles amb l’existència d’una unitat estatal que ha definit en termes ben precisos, creient que en això està la base ferma del renaixement del país”...

Jo feia guardar en lloc segur el meu arxiu particular de president de la Mancomunitat.

Al cap de quatre dies sortia el decret de repressió del separatisme.

—L’estat d’esperit a Barcelona era la conseqüència natural d’aquest estat d’anarquia; anarquia de baix i de dalt dant-se les mans.—

26

Com a conseqüència, hi ha un seguit de car-tes de protesta vostres i del Consell al general i en les respostes de Primo de Rivera es va ac-centuant la radicalitat; si ho tinc ben entès. Tot plegat s’acaba el desembre, pocs dies abans del vostre primer exili francès... El dia 11 de desembre acabaren les relacions de la Man-comunitat de Catalunya amb el dictador. Durant tres mesos vàrem defensar la vida de la Institució, la presi-dència de la qual tenia confiada contra el mal inevitable que ens queia a sobre. Era deure de tots i el complírem tots els diputats, el Consell i jo, el restar al nostre lloc fent tots els sacrificis d’amor propi que pogués supor-tar la nostra dignitat. Així ho férem, sabent que des-prés em tocaria a mi l’estipendi dels vençuts; opressió del vencedor, oblit i de vegades menyspreu dels propis compatricis. L’un i l’altre són alliberament i finalment, repòs de la vida política.

Fins a dia d’avui, heu fet d’arquitecte i d’ur-banista. Heu estat clau en el desenvolupament de l’arqueologia, els museus i la restauració de monuments, així com heu tingut tota mena de càrrecs polítics, culminats amb la presidència de la Mancomunitat. Encara us ha sobrat temps per investigar i escriure obres de referència en la història de l’arquitectura i de l’art, de fer cursos i conferències a Europa i als ee.uu i d’escriure centenars d’articles tècnics i polí-tics. Tot això, simultàniament i a un nivell d’ex-cel·lència, com ho reconeixen tantes Acadè-mies estrangeres i els doctorats de prestigioses universitats.

Potser per això Azorín parlava de vós com un home del Renaixement. Us reconeixeu, al-menys, com un home polifacètic?Jo em sento una persona incompleta! He estat un home incomplet, tal com les meves obres, tal com els meus escrits i la meva lletra, tal com les meves obres artísti-ques. Amo fer el croquis i em pesa acabar l’obra... i el meu treball i la meva pena ha estat que el croquis em

plaïa sempre més que els plans acabats. En les obres alienes em passa el mateix: prefereixo l’esbós a l’obra acabada, prefereixo el discurs improvisat amb ses in-coherències i vacil·lacions a la peça oratòria composta abans i apresa de memòria.

Igual ha estat en aprendre els llenguatges. Els he après parlant-los malament, però parlant-los aviat. He dit de mi mateix que tenia una certa facilitat a par-lar-los malament.

Aficionat a pintar paisatges, la tela omplerta en una sola assentada m’ha plagut més que l’obra retocada a l’obrador.

Més polític que arquitecte?L’arquitectura és la meva passió. La política és la meva devoció. He fet política sempre i he ocupat els llocs que la Comissió del meu partit m’ha assignat.

I el vostre balanç de tot plegat?No m’envaneix la meva vida de treball, sense grans pe-nes i sense grans glòries.

La vida contemplada des del capdavall es presenta com un estrany misteri. La joventut té l’instint de la propagació de l’espècie; la vellesa té un afany d’eter-nitat que s’estén tant cap a l’avenir com cap al passat.

Els que hem maldat tota la vida per la perpetuïtat del nostre poble voldríem que els nostres successors sabessin la història de la Catalunya del nostre temps. Voldríem marcar-los el camí que nosaltres hem seguit perquè el retrobessin sota la mala herba que el cobreix. Quan Espanya retorni de l’expedició quixotesca de fer l’imperi, la nostra gent girarà el cap altra vegada vers la Catalunya petita que no té més aspiració que la de donar-se una civilització i fer-se apta per a col·laborar en la vida universal.

El comiat és cordial. L’he deixat, amb recança, envoltat de documents, endreçant les carpetes. Les seves Memòries caldrà llegir-les. Seran, ben segur, les d’un català excepcional.

27

1919, LES EXCAVACIONS DE L’IEC AL TEATRE ROMÀDE TÀRRACOMònica Borrell GiróDirectora del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona

L ’any 1919 va ser un any d’intensa ac-tivitat per a la Secció Històrico-Arqueològica de

l’iec, tal com podem resseguir a través de la memòria anual1. S’inicia fent un ampli esment a les relacions in-ternacionals, represes amb força després dels anys de I Guerra Mundial, i entre les vuit pàgines que resu-meixen l’activitat en els diferents àmbits i seccions, es dedica un paràgraf a l’excavació del teatre romà de Ta-rragona. Són vuit línies concises que serveixen, però, per destacar la identificació de l’estructura del monu-ment així, com la recuperació de la rica estatuària i or-namentació que el decorava. Vuit línies que sintetitzen al voltant de tres mesos de treball arqueològic i que ens serveixen per capbussar-nos en la ciutat, el patrimoni i el país d’una època.

L’entorn del teatre al 1919El 20 de juliol de 1919 apareixia un article al Diari de Tarragona que reclamava la cessió dels objectes trobats a les obres del pati de l’Escofet al Museu Arqueològic. Al llarg d’aquells dies se succeïren les notícies d’alerta sobre les obres.

A finals del segle xix, Bonaventura Hernández Sa-nahuja va identificar els visibles vestigis d’aquell indret com els de l’antic teatre romà de Tarragona i a L’Arqui-tectura romànica de Puig i Cadafalch, Falguera i Goday ja s’hi dedicava un apartat. La zona, amb el fort pendent que conformava els límits esgraonats dels barris de la ciutat, era propietat de la família Escofet i anteriorment hi havia hagut els horts del convent dels Caputxins.

El carrer dels Caputxins era a la línia que separava dos barris, dues tarragones. Al nord, s’estava configu-

1. “Memòria presentada per la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans als excel·lentíssims senyors president de la Diputació i alcalde de Barcelona, donant compte dels treballs fets durant l’any 1915.” Anuari mc-mxv-xx. Institut d’Estudis Catalans. 1923.

rant el nou eixample, la Tarragona moderna que res-pirava nous aires i noves modes. Al sud, s’estenia amb força el barri del Port, un barri que havia guanyat ex-tensió cap a l’est a finals del s. xix arran de l’explotació de la pedrera que abastia de material les obres d’am-pliació del port que s’estava adaptant als nous temps del vapor i la industrialització. Un barri d’intensa acti-vitat artesanal, comercial i industrial alimentada per la proximitat del port i del ferrocarril.

No és d’estranyar, doncs, que l’empresari i polí-tic tarragoní Macià Mallol, cercant un indret per a la seva nova empresa d’olis, l’Oleícola Tarragona, creada el 1919 a través d’un consorci de capital local amb altres socis propietaris de diverses empreses, s’inte-ressés pel solar delimitat pel carrer de Caputxins per la part alta i el carrer de Sant Magí per la baixa, amb sortida directa al Camí Reial a través del carrer de la Misericòrdia.

Mallol era un important empresari, consignata-ri i armador tarragoní que també va dur a terme una àmplia activitat social i cultural així com política dins l’òrbita republicana catalanista. El 1918 va ser elegit diputat pel Partit Republicà Català i l’any 1919 era senador. Amb la seva iniciativa, un altre espai agrícola urbà se sumava als canvis dels temps i els nous aires de la indústria.

La intervenció de l’IECLa nova edificació, que implicava l’excavació de grans dipòsits per a l’oli, inevitablement va topar amb les an-tigues restes romanes.

El 20 de juliol, Joan Molas, col·leccionista membre tant de la Reial Societat Arqueològica com de la Co-missió Provincial de Monuments, alertava a través de la premsa tarragonina, de la troballa de singulars materials romans, amb la conseqüent reclamació de l’aturada de

28

les obres.2 El ressò a la premsa va continuar, sense atu-rar la determinació d’una persona com Macià Mallol de tirar endavant la seva inversió al barri del Port. Però se-gurament la coneixença personal amb Puig i Cadafalch, arran de l’activitat política de Mallol a Barcelona devia prevaldre, només temporalment com veurem, per sobre dels interessos empresarials i va permetre l’accés dels arqueòlegs mentre seguien les obres de construcció.

El juliol de 1919 l’Institut d’Estudis Catalans es va fer càrrec de l’excavació. Ja feia dotze anys que l’iec exercia el paper de lideratge de la recerca científica en l’àmbit de la cultura catalana i, en feia quatre, que s’ha-via constituït el Servei d’Excavacions Arqueològiques dins la Secció Històrico-Arqueològica de l’entitat.

L’encàrrec es va fer a l’arqueòleg Josep Colomi-nas, amb la supervisió de Josep Puig i Cadafalch i Jeroni Martorell. Va ser, però, el tarragoní Francesc Carbó el responsable dels treballs de camp. Més conegut per la seva activitat artística i literària que va conrreà en un

2. Remetem a l’article historiogràfic de Jaume Massó i el de Josep Guitart sobre l’activitat de l’iec, recollits a Troballes arqueològiques al teatre romà de Tarragona. Diari de Francesc Carbó (1919). Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. 2019.

J. Massó Carballido (2013), “El teatre romà de Tarragona: Història de la re-cerca arqueològica fins al 1977”, Butlletí Arqueològic, v, 34-35 (2012-2013), Tarra-gona, 5-43.2019.

1. Plànol de Tarragona dels

volts de 1910 on s’aprecien

els barris de Marina,

l’Eixample i la part Alta

(Geografia General de Catalunya

– Província de Tarragona).

29

entorn catalanista i en l’òrbita del modernisme a Ta-rragona, els seus treballs arqueològics al teatre romà van quedar reflectits en el diari de camp que va redactà entre el 30 de juliol i el 28 d’octubre.3

Aquest és un document extraordinari en molts sentits. A banda de la curosa presentació i detall de les dibuixos de les troballes, que són l’objectiu prin-cipal del document, és una font d’informació encara vigent en l’estudi històric, arqueològic i artístic del teatre, alhora que és un viu testimoni tant del de la metodologia de treball com de l’ambient en què es va desenvolupar.

La lectura del quadern permet anar resseguint la successió de troballes i, com és habitual en les excava-cions, els recorreguts d’anada i tornada en la restitu-ció del trencaclosques de les grans estàtues, feina que es feia al pati de la Diputació de Tarragona, on eren dipositades. El dibuix acurat i les planimetries per-

3. Consulteu l’edició facsímil recollida a Troballes arqueològiques al teatre romà de Tarragona. Diari de Francesc Carbó (1919). Museu Nacional Arqueològic de Tarra-gona. 2019.

2. Les obres realitzades l’any

1884 van posar al descobert

part de les graderies del teatre

romà. Al fons a l’esquerra

es veu l’edifici del convent

dels Caputxins. (Rovira,J.

i Martín, O.: Tàrraco, guia

arqueològica. rsat. 2014).

30 31

meten també la seva identificació i ubicació, de gran interès encara ara. Però el quadern també recu-ll el dia a dia dels treballs i la seva evolució, amb els entrebancs i di-ficultats que va presentar. Carbó relata com acaba contractant un vigilant per lidiar amb els obrers, que feien desaparèixer les troba-lles que podien tenir més sortida en el mercat. Però més complexa va ser la seva lluita amb la mateixa obra de la fàbrica, que condiciona-va en tot moment, si no impedia, la realització de les excavacions. Carbó relata com ha d’aturar la feina perquè els espais excavables es destinen a dipòsits de material, o com el desmuntatge del pati i les barrinades aturen els treballs de camp. Resseguint les línies del quadern sembla tal-ment que Carbó i els seus operaris eren convidats gens desitjats que havien de fer la seva feina escolant-se allà on veien una oportunitat. De fet, va ser la impossibili-tat de continuar excavant a la zona de l’escena, el que va portar a Carbó a traslladar l’àmbit de treball a les graderies com a solució temporal, decisió que va com-

3. Crònica del dia 21 d’agost

en què reconstrueixen

una de les figures amb

vestimenta militar, els

fragments de les quals van

aparèixer en dies diferents.

(Troballes arqueològiques de

Tarragona. Diari. Pàgina 23).

4. Entre el 29 i 30 d’agost,

Carbó és conscient de

la troballa del teatre. La

crònica de dissabte 30 inclou

una planta del conjunt.

(Troballes arqueològiques de

Tarragona. Diari. Pàgina 32).

—El dibuix acurat i les planimetries permeten també la seva identificació i ubicació, de gran interès encara ara—

portar, sense esperar-s’ho, la identificació i delimitació del teatre romà.

La presència de l’iec en el diari és molt escadus-sera. La crònica del 21 d’agost relata com Colominas s’emporta el vas trobat dos dies abans a restaurar a Barcelona. I el 30 d’agost esmenta que escriu a Jeroni Martorell demanant que hi vagin ell i els altres capitosts de l’Institut d’Estudis Catalans una vegada és conscient —i lamenta— que estan posant al descobert el teatre romà a base de desfer el formigó a barrinades. El qua-dern, però, no se centra en aquestes gestions i, de fet,

coninua el relat de les tro-balles i dels treballs de ne-teja i excavació fins al 28 d’octubre, sempre bus-cant forats i condicionats per l’avanç de les obres de la fàbrica.

El llegatCom és sabut, i a diferèn-cia de les troballes, aquell 1919 el jaciment va ser malmès. Els dipòsits d’oli van comportar la desa-parició de la meitat de la fonamentació de l’escena;

els edificis, la de bona part de les graderies i la volta que la sustentava; la nova construcció va amagar durant de-cennis el teatre i aquell singular racó del barri portuari de Tàrraco a tocar del fòrum colonial.

Però les excavacions realitzades per l’iec el 1919 van ser de gran importància i van incorporar el teatre romà al panorama arqueològic de Tàrraco. Van per-metre delimitar l’abast del teatre i treure a la llum un primer conjunt escultòric i decoratiu excepcional que, no sense disputes i conflictes amb la Comisión Provin-cial de Monumentos, va quedar finalment dipositat al Museu Arqueològic i encara avui en dia conformen un conjunt singular dins la col·lecció

Els anys setanta, una nova promoció urbanística va tornar a amenaçar les restes del teatre romà i, nova-ment la pressió de la ciutadania, va fer aturar les obres. Avui continuem treballant per recuperar el teatre i un ampli sector del barri portuari de Tàrraco amb l’ob-jectiu que quedi incorporat al paisatge del barri i de la ciutat.

El 22 de novembre de 1920, a La Veu de Catalunya, Bosch i Gimpera publicava un escrit en què instava to-thom —professionals, ciutadans i administracions— a vetllar perquè el patriotisme espiritual i històric que ha arri-bat a nosaltres es trameti íntegre als que vindran. Un en-càrrec que, passat cent anys, continuem fent nostre.

—Les excavacions realitzades per l’ieC el 1919 van ser de gran importància i van incorporar el teatre romà al panorama arqueològic de Tàrraco—

3332

REPÀS PER L’ANY PUIG I CADAFALCH 2017Eduard Riu-Barrera Arqueòleg i historiador Comissari de l’Any juntament amb Mireia Freixa

Primeres passesLa coincidència el 2017 dels 150 anys del naixement a Mataró de Josep Puig i Cadafalch amb el centenari del seu accés a presidència de Catalunya des del govern de la Mancomunitat, va constituir un motiu excel·lent per a rememorar i revisar la seva figura i trajectòria en una commemoració promoguda pel municipi mataroní i la Conselleria de Cultura, encapçalada per Santiago Vila. A fi de conduir la iniciativa i abastar millor les seves po-lifacètiques dedicacions, es va designar un comissariat doble amb Mireia Freixa, catedràtica d’història de l’art de la Universitat de Barcelona i el qui escriu, arqueòleg i historiador del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. El nomenament va anar a càrrec de la Conselleria de Cultura i la commemo-ració va desplegar-se conjuntament amb l’Ajuntament de Mataró, que va designar un comissariat local en la historiadora Lucila Mallart. A finals de la primavera de 2016 la Conselleria de Cultura va iniciar gestions per

portar a terme la celebració de l’any següent i als co-missaris ens va arribar informalment l’encàrrec el mes juny, no oficialitzat fins al febrer següent. A principi de l’estiu s’emprengueren els treballs preparatoris orien-tats a sumar i coordinar esforços i projectes amb altres administracions, institucions o agents privats vinculats a la trajectòria de Puig i Cadafalch. Entre els darrers cal destacar la resposta de Cases Singulars, que sota l’ama-ble empara de la Fundació Institut Amatller va facilitar la incorporació de propietaris i gestors d’obres de Puig i Cadafalch, amb els quals s’acordaren itineraris, visi-tes i promoció. Per alta banda de seguida es va comp-tar amb la franca col·laboració de l’Arxiu Nacional de Catalunya, custodi del riquíssim fons personal de Puig i Cadafalch. Gràcies el seu director Francesc Balada i guiats per Francesc Olivé, ens vam posar a disposició la seva infraestructura, equip i recursos. Igualment s’ha de remarcar la col·laboració del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, dirigit per Àngels Solé, pel que fa a la restauració del mobiliari de l’estudi de Puig i Cadafalch, treball conduït Josep Paret. En aquest punt també cal fer esment d’absències remarcables, re-sultat del decebedor acostament a la Fundació Bancària la Caixa, Caves Codorniu o el Col·legi d’Arquitectes a través del seu arxiu històric. El primers desinteressats i el darrer comminatori i impolític.

Resultat de tot plegat cap a finals de 2016 es va dis-posar d’una prefiguració de continguts i programa que junt amb la imatge institucional de l’Any es van presen-tar oficialment el 14 de desembre a l’Ajuntament de Mataró, amb la presència del conseller Santiago Vila, l’alcalde David Bote i el regidor de cultura Joaquim Fernàndez. A partir d’aquell moment, sense pressu-post assignat i de forma prou informal, però fonamen-talment amb la determinació de Josep Boya, director general del Patrimoni Cultural, entitats culturals com els Amics de J. Puig i Cadafalch i dels municipis d’Ar-gentona i Mataró, la commemoració va començar a marxar. Ho va fer per una doble via, la de la divulga-ció ciutadana, majoritàriament en actes de petit for-mat i estesos essencialment per aquelles localitats amb presència d’obres seves, i unes celebracions troncals, reduïdes en nombre i de continguts més especialitzats, on revisar-ne la trajectòria i treballs, donar a conèixer nous enfocaments i difondre el coneixement del seu fons documental. En aquest sentit es programaren di-ferents exposicions a Barcelona, Empúries i Mataró, acompanyades d’altres actes de tipus més acadèmic i

professional, de reflexió i anàlisi, especialment un con-grés monogràfic per a la tardor.

Tot just a l’entrada del 2017 el Departament de Cultura va activar la web de l’Any Puig i Cadafalch que sumava l’agenda d’activitats i els recursos de co-municació amb materials essencials sobre el personat-ge i l’obra1. A partir d’aquí i atesa la limitació d’espai, aquesta repassada no pot fer de memòria completa, sinó que se centrarà en les actuacions més troncals, impos-sible d’acollir-hi la munió d’iniciatives portades a ter-me, essencialment al Maresme i que afortunadament es troben reportades pels Amics de J. Puig i Cadafalch i l’Ar-xiu Comarcal del Maresme2. L’examen de les contribu-cions en l’estudi del romànic i l’arqueologia es van encetar amb els programes mono-gràfics organitzats pels Amics de l’Art Romànic i el Museu d’Arqueologia de Catalunya, així com la inclusió al cicle Tribuna d’Arqueologia3. Inopi-nadament l’Ajuntament de Santpedor se sumava a la com-memoració i el 15 de febrer va presentar els treballs pràctica-ment desconeguts que Puig i Cadafalch havia realitzat a la casa Llissach d’aquesta pobla-ció. Per altra banda, la conclu-sió d’una iniciativa endegada feia anys va venir a coinci-dir i donar entrada a l’Institut d’Estudis Catalans en la celebració. Ho va fer amb la presentació el 30 de març en una jornada dedicada la seu record de la publicació de l’obra inconclusa i inèdita L’arquitectura cristiana pre-romànica a Catalunya, o segon volum actualitzat per Puig i Cadafalch de L’arquitectura romànica a Catalunya4.

1. Web: https://cultura.gencat.cat/ca/temes/commemoracions/2017/anypuigicadafalch/

2. Memòria d’activitats 2017 Amics de Josep Puig i Cadafalch i Any Puig i Cada-falch. Recull d’activitats al Maresme Arxiu Comarcal del Maresme, Col·lecció docu-ments i estudis maresmencs n. 3, Mataró 2018.

3. Cicle Josep Puig i Cadafalch. Memòria de l’historiador i l’arquitecte dels Amics de l’Art Romànic entre gener i febrer amb J. Graupera, M. Guàrdia, R. Lacuesta, J.M. Puigverd i. E. Riu-Barrera. Conferències a la seu de Barcelona del Museu d’Arqueologia de Catalunya entre febrer i abril amb M. Mayer, E. Riu-Barrera i M. Santos. Conferència del dia 11 de gener del cicle Tribuna d’arqueologia 2016-2017 del Departament de Cultura a càrrec d’E. Riu-Barrera.

4. J. Puig i Cadafalch L’arquitectura cristiana preromànica a Catalunya edició fac-símil i textos d’actualització a cura de J. Guitart, M. Pagès, I. Rodà i J.M. Sans; iec,

1. Calendari de l’Any Puig

i Cadafalch 2017 amb

el seu distintiu gràfic.

—L’Any Puig va tenir el doble ojectiu de la divulgació ciutadana, en aquelles localitats amb presència d’obres seves, i uns actes més especialitzats, on revisar-ne la trajectòria—

34 35

De l’obertura de l’any fins el CongrésEl març va portar l’obertura oficial de l’Any amb un acte solemne que es va celebrar el dia 13 al saló de Sant Jordi del palau de la Generalitat. Al parlament inicial del conseller de Cultura Santiago Vila, va seguir la glos-sa a Puig i Cadafalch per l’historiador Jordi Casassas. Dels dos comissaris, Mireia Freixa va desgranar la programació i continguts dels actes de l’Any, mentre que el qui subscriu ho a fer de les motivacions i no-cions que l’inspiraven, per cloure amb la intervenció del president Carles Puigdemont. De principi es va recordar que la cabalosa i complexa figura de Josep Puig i Cadafalch ja havia estat llargament presentada i debatuda, però que ho havia estat, sobretot, de forma segmentada en arquitectura, arqueologia o història de l’art, mentre que en molt menor grau havia estat ex-plorada i significada la seva acció política i de govern, des d’on va idear i impulsar projectes de gran calat. Així l’Any es plantejava fer èmfasi en l’articulació creativa de les seves variades competències tècniques, artístiques i històriques, alhora que dirigir l’atenció a les actuacions empreses des de la direcció política barcelonina i catalana, orientades a la construcció i equipament de la capital, així com a la regeneració, modernització i emancipació del país, enmig de fortes tensions socials i nacionals.

Les actuacions esbossades entre finals del 2016 i l’entrada de l’Any van començar a fruitar avançada la primavera. El més de maig fou especialment dens en realitzacions, entre les quals destaquen pel ressò ciu-tadà les de Barcelona i Montblanc. En aquesta darre-ra població el dia 13, dins de les celebracions de sant Maties, va tenir lloc una vetllada al santuari de la Serra per rememorar les festes d’inici de la recuperació de la muralla, celebrades el 1922 amb la presidència de Puig i Cadafalch5. Notable repercussió també va tenir la tretzena Fira Modernista de Barcelona, celebrada els dies 26-28 i dedicada monogràficament a Puig i Ca-dafalch6, que va comptar amb una bicicletada, rutes, tallers i un cicle de conferències a la casa Macaya amb el concurs de l’Institut del Paisatge Urbà de Barcelona7.

anc, mnac i icac, Barcelona 2016. 5. E. Riu-Barrera “Josep Puig i Cadafalch a l’inici de la recuperació de la

muralla de Montblanc el 1922” El Foradot (Montblanc), any viii n. 101 (setembre, 2017) p. 13-20.

6. Veure en n. 45 del mes de maig de la revista Cor Eixample. 7. La doble jornada va celebrar-se els dies 26 de maig amb les intervencions

de J. Casassas, S. Alcoela i E. Riu-Barrera, i 2 de juny amb les de M. Guàrdia, T. Cabé i M. Freixa.

L’oberta col·laboració d’aquest organisme va facilitar la publicació de la guia Ruta Puig i Cadafalch de Tate Cabré amb edicions anglesa, catalana, espanyola i francesa, així com el número que li va dedicar la revista Coup de fouet, editada sota els auspicis de l’Art Noveau Euro-pean Route.

La revisió històrica de l’acció política des de la presidència de la Mancomunitat va ser matèria del se-minari organitzat per la Diputació de Barcelona, el dia 24 de maig amb la contribució d’Albert Balcells, Jordi Casassas, Giovanni Cattini, Mireia Freixa, Teresa Navas, Josep M. Puigverd, Enric Pujol, Eduard Riu-Barrera, Josep M. Roig i Vicenç Villatoro. Totes elles han estat compilades en un volum editat per la mateixa Diputa-ció8. Amb l’objectiu de donar a conèixer l’obra barce-lonina, l’Arxiu Municipal Contemporani de la ciutat va organitzar la mostra Puig i Cadafalch, convertir Barcelona en la Brussel·les del migdia que sota el comissariat de Joan Molet es va poder veure del 13 de juny a finals de fe-brer del 2018. S’hi va exhibir una selecció del ric fons propi de documentació emanada o rebuda per l’admi-nistració municipal, tant de projectes particulars com d’actuacions públiques. Per altra banda el seu paper directiu en la major excavació realitzada Catalunya i tot l’estat espanyol al primer terç del Nou-cents va ser motiu de la mostra Empúries, la gran empresa arqueològica de J. Puig i Cadafalch, 1908-1923, inaugurada el 30 de juny al museu monogràfic d’Empúries. Hi va restar tot l’estiu per després, d’inicis d’octubre a finals de gener del 2018, exhibir-se a la seu de Barcelona de Museu d’Arqueologia de Catalunya. D’ella en va resultar una publicació monogràfica9.

Ben a un altre extrem del país, a la Vall de Boí i amb un caràcter participatiu, lúdic i esportiu, el Centre Ex-cursionista de Catalunya va prendre la iniciativa de re-memorar la missió de l’Institut d’Estudis Catalans per la Vall d’Aran i la Ribagorça el 1907, dirigida per Puig i Cadafalch i determinant pel coneixement del romà-nic pirinenc, i en especial de la Vall de Boí. Ho va fer amb una caminada popular que en resseguia l’itinerari i que es complementava amb un seguit d’activitats entre els dies 30 de juny i 2 de juliol10. En la mateixa línia

8. J. Colominas (ed) Josep Puig i Cadafalch i la Mancomunitat de Catalunya Dipu-tació de Barcelona (Empremtes d’història), Barcelona 2019. També n’hi ha edició electrònica.

9. Empúries, la gran empresa arqueològica de J. Puig i Cadafalch 1908-1923 amb textos de P. Castanyer, J. Guitart, J.N. Nolla, C. Oliveras, J.M. Puigvert, E. Riu-Ba-rrera i J. Tremoleda, Museu d’Arqueologia de Catalunya 2018.

10. E. Soler “Puig i Cadafalch i la missió arqueològica de 1907” Muntanya n.

de rememorar la importància del seu paper en aquesta operació, es va inaugurar el 30 d’agost al temple de Sant Joan de Boí l’exposició Puig i Cadafalch i el romànic de la Vall de Boi. En va ser el comissari Santiago Alcolea i va ser realitzada amb el concurs el Consorci Patrimo-ni Mundial de la Vall de Boí. També per evocar la seva intensa dedicació a un altre gran referent del romànic com és el temple de Sant Miquel de Cuixà a la Catalun-ya francesa, el 10 de juliol li va ser dedicada la sessió in-augural de les Jornades Romàniques que amb caràcter internacional s’hi celebren anualment11.

Per camins independents al desenvolupament l’Any, entre l’estiu i la tardor la seva major realitza-ció barcelonina va agafar una notable preeminència. El fet és que l’espai eix de l’Exposició de Montjuïc i les quatre columnes, van esdevenir escenari privile-giat d’actes relacionats amb el referèndum d’autode-terminació, com els celebrats els dies 11 de juny i 29 de setembre de clausura de la campanya. Un fet prou remarcable i poc tingut en compte, que de ben segur explica més la permanència i força tàcita de l’obra de Puig i Cadafalch en la vigència del seu ús social que no pas en repercussions més remotes i culturalment recloses. Però la conjunció entre les commemoracions de l’Any i el vertiginós procés polític que el país expe-rimentava tot just s’encetava. En va constituir un epi-sodi significat la sessió Vivències de Puig i Cadafalch que l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi li va dedicar per haver-ne estat membre. La celebració el vespre del 20 de setembre es va desenvolupar sota l’angoixa i un estat d’excepció encobert, mentre durava l’assalt de les forces miliars i judicials espanyoles a la Conselleria d’Economia i una gran manifestació popular expres-sava el rebuig a l’agressió. A l’acte, sota la presidència de Joan A. Solans hi van participar tots dos comissaris amb Santiago Alcolea, Jordi Bonet i Josep Bracons que va glossar el testimoniatge de Frederic Pau Verrié. La contribucions han estat recollides al butlletí de l’enti-tat12. El nus que llavors s’havia format no deixava d’es-trènyer-se i així la tarda del dia 30 de setembre, enmig de la tensió efervescent prèvia a la incerta jornada del referèndum, es va estrenar el monòleg Puig i Cadafalch,

921 (juny 2017) p. 18-29. 11. Correspon al text d’O. Poisson “Josep Puig i Cadafalch (1867-1956)

et Saint-Michel-de-Cuxa” Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa n. 49 (2018) p. 23-30.

12. Contribucions a la sessió de J. Bonet. J. Bracons, M. Feixa, E. Riu-Barrera i F.P. Verrié recollides al Butlletí. Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi vol. xxxii (2019) p. 123-

2. Programa de l’estrena

del monòleg Puig

i Cadafalch, un croquis

de M. Rosich, interpretat

per S. Mateu al teatre

dels Lluïsos

de Gràcia de Barcelona

el 30 de setembre.

36 37

Si la crescuda de la confrontació havia enfosquit per moments els dies anteriors, el dissabte 21 que s’alçava solejat i transparent, de sobte, va prendre un tombant ben negre en fer-se manifest sobre el mateix Congrés la repressió desbocada. Després de la recepció con-sistorial, les visites a les obres de Puig i Cadafalch de Mataró i Argentona que aquell matí substituïen els actes més acadèmics es presentaven plens d’interès, atesa la dificultats habituals de visita d’alguns d’ells. A Argentona va afegir-se als congressistes l’alcalde de la població Eudald Calvo i el nou conseller de Cultura Lluís Puig d’ençà la remodelació del govern a l’estiu. De tornada a can Palauet per celebrar el final del Con-grés i mentre Olivier Poisson pronunciava la conferèn-cia de clausura, els mitjans de comunicació informaven de l’acord del consell de ministres espanyol de depo-sar el govern i suspendre l’autonomia. Rebuda d’im-mediat la notícia, davant de la gravetat dels fets es va decidir suspendre la celebració de la clausura. L’acte del matí seria potser la darrera actuació pública del conseller al país i pocs dies després coincidia a l’exi-li de Brussel·les amb el president Carles Puigdemont. Així doncs, el fet és que tanta era l’adversitat que so-bre l’Any es va abatre que, enmig del seu desenvolu-pament, el govern que l’havia convocat era il·legítima-

un croquis, al teatre dels Lluïsos de Gràcia. La peça, escrita i dirigida per Marc Rosich, que dramatitzava textos seus de to vivencial i reflexió política, va ser interpretada de forma brillant per Sergi Mateu en una producció de la Federació d’Ateneus de Catalunya i el Teatre Obligatori.

Fora de Barcelona i en contrades prepirinenques i pirinenques usualment poc considerades en els treballs sobre Puig i Cadafalch, dues iniciatives van ajudar a po-sar en relleu l’extensa empremta territorial deixada en la salvaguarda i intervenció monumental. Així a Solso-na el Museu Diocesà i Comarcal va recopilar i donar a conèixer els treballs fets a la catedral, tant d’estudi del temple romànic com de projecte d’una nova decoració per a la capella de la Mare de Deu del Claustre. Ho va fer en la mostra La paraula feta obra. Les aportacions de Josep Puig i Cadafalch a Solsona, inaugurada el dia 6 de setembre i prolongada fins al gener del 201813. A la Seu d’Urgell, on l’estudi que va fer de la catedral ha estat determinant per a la seva restauració posterior, se li va dedicar el cicle de conferències Una nova catedral ? Puig i Cadafalch i les restauracions de la catedral d’Urgell al segle x x promogut per un seguit d’institucions locals i que es obrir l’11 d’octubre i va prolongar-se fins al desem-bre amb intervencions de Walter Alegria, Rosa Alcoy, Clara Arbués, Óscar Augé, Pere Besaran, Gerado Boto i Carles Gascón.

Del Congrés fins al crític final d’any Entre el greu octubre i finals d’any es va donar el pinyol dels actes de l’Any, tenallats entre el procés repressiu i les dificultats de la seva pobra dotació. Les celebra-cions es van desenvolupar en un manifest desequilibri entre propòsits i medis disposats pel Departament de Cultura, gairebé circumscrits als fornits per la direcció general de Patrimoni Cultural. A sobre la intervenció de les finances catalanes pel govern espanyol dificultava encara més la gestió d’un pressupost suspecte d’agita-ció política. Tant és així que no es va poder efectuar cap mena de campanya de propaganda institucional, ni tan sols en els mitjans públics.

En els tensos dies que van seguir el diumenge del referèndum del primer d’octubre, van tenir lloc des-tacats actes commemoratius i acadèmics, closos justa-ment i amb correspondència precisa amb l’activació del

13. Els continguts de la mostra es troben recollits i ampliats per C. Feixes “La paraula feta obra. Les aportacions de Josep Puig i Cadafalch a Solsona” Oppidum (Solsona), n. 15 (2017) p. 56-73.

cop d’estat contra Catalunya. El primer d’ells va ser la inauguració el dia 17 al Museu de Mataró de l’exposi-ció Josep Puig i Cadafalch. Visió. Identitats. Cosmopolitisme sota el curós comissariat de Lucila Mallart i que va res-tar oberta fins a l’abril del 2018. La mostra va assajar una renovadora aproximació a partir de l’exploració d’algunes considerades constants de la seva trajectòria, alhora que ressaltava puntuals aportacions i contradic-cions en la visió de la ciutat i l’urbanisme, així com de les identitats i els conflictes en la pràctica creativa i la història de l’art, per finalment observar el caràc-ter cosmopolita de les seves relacions, la irradiació dels treballs i els influxos14.

L’obertura de l’exposició va donar entrada al con-grés Puig i Cadafalch, arquitecte de Catalunya que del dia 18 al 21 d’octubre va fer-se organitzat pel Departament de Cultura, l’Ajuntament de Mataró, l’Institut d’Estu-dis Catalans i la Universitat de Barcelona des del grup de recerca Gracmon. El va presidir Xavier Barral i Altet i les sessions s’obriren dimecres tarda a Barcelona a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans amb una ponència dedicada a l’home polític d’Albert Balcells. La facultat de Geografia i Història de la universitat barcelonina va acollir les meses del segon dia. La dedicada al construc-tor de ciutats de Mataró a Barcelona, amb ponència de Manuel Guàrdia, i la que explorava els usos dels llen-guatges arquitectònics, del modernisme al noucentis-me. Ho feia amb una secció referida a l’arquitectura i una altra sobre les arts aplicades, amb ponències respec-tives de Ramon Graus i Judith Rohrer, que no va poder assistir. Divendres el congrés va traslladar-se a Mataró a la seu de can Palauet de l’Arxiu Comarcal del Maresme. Va iniciar-se amb la mesa sobre l’arqueologia catalana i l’estudi del romànic europeu amb ponència del qui subscriu, seguida d’una taula rodona dels arquitectes Toni Gironès, Isabel Rodon i Mercè Zazurca sobre la intervenció en edificis de Puig i Cadafalch. A la tarda la darrera mesa va versar sobre la seva dimensió interna-cional amb ponència de Lucila Mallart i cloure amb la lectura de les conclusions pel president del Congrés15.

14. L’any següent sota la cura de la comissària es va publicar un volum amb el mateix títol Josep Puig i Cadafalch. Visió. Identitats. Cosmopolitisme, per part de l’Ajun-tament de Mataró i el seu Museu, que recull materials de l’exposició i els estudis de J.M. Garcia-Fuente L. Mallart, D. Piferré, J.M Puigvert i N. F. Rius.

15. Les actes del Congrés es troben actualment, a la tardor del 2019, en procés d’edició per part del Departament de Cultura i cal esperar la seva prompte publicació, acompanyades d’altres texts preparats pel catàleg de l’exposició que no va arribar a sortir. Hi ha publicat a banda el text de la ponència de Manuel Guàrdia, sense l’aparell crític i amb el títol “Puig i Cadafalch i la reinvenció de Barcelona” a L’Avenç de desembre del 2017 n. 440 p. 44-51.

3. Darrera jornada del

Congres Puig i Cadafalch

arquitecte de Catalunya

al jardí de la casa Garí

d’Argentona el 21 d’octubre.

D’esquerra a dreta.

À. Puig, regidor de cultura

d’Argentona; E. Calvo, alcalde

d’Argentona i represaliat;

L. Puig, conseller de Cultura

i exiliat; N.Moreno, regidora

de Cultura i Patrimoni

de l’Ajuntament de Mataró;

X. Barral-Altet, president

del Congrés i M. Freixa,

comissaria de l’Any.

Foto ER-B.

38 39

en col·laboració amb l’Arxiu Nacional de Catalun-ya. Curada pels comissaris de l’Any, va restar oberta del 14 de desembre al 14 d’abril del 2018. Les difi-cultats polítiques sota les quals es va fer es van posar prou de manifest en la inauguració, quan el parlament d’obertura el va fer el conseller de Cultura Lluís Puig en una filmació arribada de l’exili. Les grans limita-cions pressupostarisvan determinar una presentació molt cenyida als materials de l’Arxiu Nacional i amb ben poca presència de fons aliens a la Generalitat. Els recursos expositius també es van reduir a límits gaire-bé inapropiats, per bé que superats pel bon saber del dissenyador d’imatge i muntatge Pep Canaleta. El fil conductor de la mostra fou la seva pròpia biografia, sense compartimentacions segons les disciplines o de-dicacions de Puig i Cadafalch, sinó en un recorregut on es perfilaven i combinaven simultàniament les diferents facetes del seu llarg, ric i complex viure entre les fortes tensions del país i del món. Al centre del recorregut es va disposar un àmbit específic on es reconstruïa el seu estudi amb mobiliari i peces originals, fins llavors mai presentades en públic18. No va ser possible publicar-ne el catàleg.

Mentrestant, entre finals de novembre i avançat el desembre tingueren lloc dues significades realitzacions més a Barcelona i Girona. La primera va ser iniciati-va del Museu del Disseny que en el seu ampli hall va exposar el resultat d’una precisa, sensible i prolongada observació fotogràfica a Puig i Cadafalch vist per Ramon Manent, inaugurada el 23 de novembre i oberta fins a finals del gener següent. En la línia de no mostrar sim-ples repassos generalistes, sinó de promoure aproxima-cions pròpies d’acord amb els continguts de les actua-cions locals de Puig i Cadafalch, i tal com s’havia fet a Montblanc, Solsona, la Seu d’Urgell o la Vall de Boí,

18. E. Riu-Barrera i J. Zornoza “Mobiliari i objectes d’ús de J. Puig i Ca-dafalch: recuperació, conservació i restauració” Rescat. Centre de restauració de Béns Mobles de Catalunya n. 33 (primavera-estiu 2018) p. 42-47. En línia: https://issuu.com/patrimonicultural/docs/rescat-33-estiu-18-cat-web.

també a Girona es va voler seguir el camí. En aquest cas es va explorar la determinant, però poc conegu-da, relació seva amb l’estudi i recuperació dels banys mal anomenats “àrabs” de la ciutat i la vinculació amb l’arquitecte Rafel Masó. Sota el comissariat de Rosa M. Gil la mostra Puig i Cadafalch, Massó i els Banys de Giro-na molt rica en documentació, es va exhibir a la seu de la Fundació R. Masó i va comptar amb el concurs dels museus d’Art i Arqueologia gironins, així com de l’Ajuntament, la Diputació i el Consell Comarcal19. Els dies 26 i 27 del gener següent es van realitzar les jorna-des sota el mateix títol de l’exposició i la participació de Caroline Fournier, Raquel Lacuesta, Joaquim Nadal, Jordi Sagrera i el qui subscriu, que es van cloure amb una visita conduïda per Lluís Bayona, autor d’una re-cent restauració i la presentació, al mateix indret, del llibre de Xavier Barral dedicat als banys i acabat de pu-blicar per l’Institut d’Estudis Catalans.

En aquest punt del temps clou el repàs de l’Any que sense poder ser complet ni detallat, sí que ha pro-curat ser representatiu i ampli, per esbossar vivències, neguits i dificultats que un balanç més oficialista no aco-lliria. Només després de recuperada l’aparença d’una govern autònom i passat dos anys del Congrés, les di-ficultats semblaven superades per a la publicació de les actes a càrrec del Departament de Cultura, però s’al-bira de nou l’adversitat. Perquè el temps és convuls i la repressió s’acreix alhora que creix la resistència. Si en Puig i Cadafalch la dialèctica d’impuls i realitzacions, amb anihilació i dissort constant, sembla que aquesta s’arrossega en la seva fortuna pòstuma per fondre’s fa-talment de nou. Un cicle històric que bé ha de tenir fi.

Barcelona, octubre del 2019

19. La va acompanyar de la publicació el mateix 2017 de l’opuscle igualment titulat Puig i Cadafalch, Massó i els Banys de Girona amb estudis de R. M. Gil i E. Riu-Barrera a més de textos recuperats referits als banys i la seva restauració de J. Puig i Cadafalch (1915), R. Masó (1929) i C. Rahola (1930).

ment deposat, i el president i el conseller que n’havien encapçalat sengles celebracions s’havien de trobar i encara són a l’exili. També l’alcalde d’Argentona va rebre una urpada repressiva, finalment infructuosa.

Tot i les dificultats l’activitat va prosseguir. Orientats a la recerca i debat foren dos actes de temàtica barceloni-na. El 25 d’octubre a ca l’Ardiaca va tenir lloc el col·lo-qui Puig i Cadafalch, la ciutat dibuixada que prenia per mo-tiu la presentació, la restauració de dos grans dibuixos del fons propi de l’Arxiu Històric de la Ciutat, del pro-jecte d’exposició de Montjuïc, elaborats vers 1920. Hi van participar Santi Barjau, Carme Bello, Àngels Borrell i Jordi Sans. Sota el patrocini del Museu d’Història de Barcelona es va programar el 16 de novembre la sessió monogràfica Puig i Cadafalch i la capitalitat de Barcelona, amb la coordinació dels comissaris de l’Any i presenta-ció de Joan Roca, director del museu. Van intervenir-hi Manuel Guàrdia, Ramon Graus i Maribel Rosselló16. Fora de l’Any, però dins de la seva empara el museu ha publicat en la seva col·lecció de guies d’història urbana una dedicada a Puig i Cadafalch i Barcelona17.

Gairebé en finalitzar l’Any es va produir una altra peça cabdal de la commemoració. Es tracta de l’expo-sició monogràfica Puig i Cadafalch arquitecte de Catalun-ya que va produir el Museu d’Història de Catalunya

16. Aquesta darrera ha estat publicada amb el títol “La casa i la ciutat en Josep Puig i Cadafalch. De la casa Amatller (1898) a la casa Casarramona (1912-1924)” a la revista Locus amoeunus n. 16 (2018) p. 207-228 i en línia: https://revistes.uab.cat/locus/article/view/v16-rossello/322-pdf-ca .

17. E. Riu Barrera Puig i Cadafalch/bcn muhba (Guia d’història urbana, 23), 2018. En línia: http://ajuntament.barcelona.cat/museuhistoria/sites/default/files/guia-puigicadafalch-693x420mm-web.pdf.

4. Fulletó de la sessió

monogràfica Puig i Cadafalch

i la capitalitat de Barcelona

organitzada pel Museu

d’Història de Barcelona

(muhba) el 16 de novembre.

4140

LA PARTICIPACIÓ DE L’ESCULTOR EUSEBI ARNAU EN L’OBRA DE PUIG I CADAFALCHMaria Isabel Marin Silvestre.Historiadora de l’Art

E usebi Arnau (Barcelona 1863-1933) va ser un artista vinculat als millors professionals, el

qual aconseguí una perfecta adaptació escultòrica en diferents camps artístics, però sobretot va demostrar grans aptituds creatives per a l’escultura aplicada a l’ar-quitectura. Se’l considera l’artista més representatiu i bon intèrpret de projectes constructius, un escultor en el qual els arquitectes confiaven.

Durant tota la seva trajectòria va modelar obres per Puig i Cadafalch. La seva cooperació va ser sòlida: l’ar-quitecte hi va comptar en gran part dels seus treballs, sobretot en els més significatius, la majoria d’ells amb referències a l’art medieval. Una de les primeres obres de l’arquitecte, on va col·laborar Arnau, fou la Joieria Macià de Barcelona de 1894. Entorn aquelles dates va crear els models de la façana de la casa de Miquel Pare-ra a Mataró i, pocs anys després, per altres treballs a la mateixa ciutat, per Canet de Mar i per Barcelona amb obres com la Casa Martí de 1896.

És força indicatiu que Puig integrés a la decoració interior de la seva casa d’Argentona i del seu estudi del carrer Provença de Barcelona, diversos models d’Ar-nau d’entre 1897 i 1904, els quals reproduïts en pedra van ser disposats a les obres més conegudes. Els arqui-tectes Lluís Domènech i Montaner i Antoni Maria Ga-llissà, van tenir la mateixa iniciativa. Puig va emplaçar a Argentona models de les cases: Amatller de 1899-1900, Garí del Cros d’Argentona de 1898-99, Serra de 1902, del palau Quadras de 1904, i la representació d’una jove en alt-relleu, model molt semblant als de la casa Garí, Villa Labat de Biarritz de 1902 i de la des-apareguda casa Trinxet de 1904. A l’estudi del carrer Provença, hi tenia models de la casa Coll i Regàs de 1897-98, del panteó Dam del cementiri de Montjuïc de 1897, de la creu de terme de prop de l’ermita de Sant Pere del Bosc de Lloret de Mar de c.1898, del

1. L’escultor Eusebi

Arnau Mascort. 1902.

Fotografia Audouard.

Arxiu Arnau.

panteó Casas de Sant Feliu de Guíxols de 1898 i de la casa Serra.

La casa Macaya de 1900, la Baronia de Quadras d’Hostalric de c.1902-03, la reformada casa Pich i Pon de 1919, són altres construccions que van comptar amb la participació d’Arnau. En el camp funerari hi desta-ca el panteó Dam, el panteó Costa i Macià de Lloret de Mar de 1902, i el panteó Terradas del cementiri de Montjuïc projectat el 1905 i acabat el 1911.

L’arquitecte va comptar amb Arnau en impor-tants propòsits com ara el monument a Rius i Taulet de 1897; del projecte es conserva el bust Barcelona repro-duït en bronze, la memòria i el pressupost signats per Puig i Cadafalch i Arnau1: El pla era representar l’antiga Barcelona contemplant les obres amb què Rius i Taulet l’havia embellit amb motiu de l’Exposició Universal de 1888, convertint-la en una ciutat moderna. També Ar-nau havia de participar en el monument a Àngel Gui-merà de 1931 però cap dels dos es van dur a terme. Altres monuments que sí que es van realitzar van ser: la font amb figures femenines que es trobava al vestíbul del Palau de Belles Arts amb motiu de l’exposició de Belles Arts de Barcelona de 1907, el monument a Milà i Fontanals de Vilafranca del Penedès en el qual Puig va col·laborar amb Enric Monserdà, i l’auster monument a Frederic Mistral del parc de Montjuïc de 1930.

El 1905 la Fondation Carnegie va convocar un con-curs pel projecte del Palau de la Pau i una biblioteca a L’Haia2. La memòria de 1906 de Puig3 presentava el cos central de la façana principal en una maqueta de la qual adjuntava fotografies del model realitzat per Ar-nau. Un altre important projecte creat per Puig jun-tament amb Josep Goday, va ser l’església dedicada a l’Immaculat Cor de Maria de Buenos Aires, el 19094. L’Arxiu Arnau conserva fotografies de models realit-zats, signats i datats per l’escultor el 1913, per decorar la part superior de dues portes monumentals. Aquests projectes no es van dur a terme, com tampoc es van col·locar sobre les quatres grans columnes jòniques del

1 Arxiu Nacional de Catalunya, Fons Puig i Cadafalch, 1-737. T 242.2. Programme du Concours ouvert par le comité des directeurs de la Fondation Car-

negie pour le projet du Palais de la Paix destiné a la cour permanente d’arbitrage avec une Bibliothèque, La Haye, 15 Août de 1905.

3. Memoire explicative du projet de Palais dela Paix et Bibliotheque à la Haye, pré-senté au concours ouvert par la Fondation Carnegie. Devise “Libertas”, Barcelone, mars 1906.

4. Arxiu Nacional de Catalunya, Fons Puig i Cadafalch, 1-737. T 239, i la publicació Pequeñas monografias de arte, revista mensual, año iii, Madrid, octubre de 1910, núm. 35, donada a l’Institut Amatller d’Art Hispànic pel mateix Puig i Cadafalch l’any 1942, on s’explica el projecte.

recinte de Montjuïc —creades el 1916— les victòries alades que les havien de coronar, les quals van ser enca-rregades per Puig a Arnau.

2. Barcelona. Model

pel projecte de monument

a Rius i Taulet. 1897.

Arxiu Arnau.

42

PUIG I CADAFALCH ESCRIUPuig i Cadafalch escriu, serà una secció on es presentaran texts breus o fragments d’altres escrits de tot registre i temàtica, publicats o inèdits, triats per un comentarista que n’assenyalarà breument la significació que li atorga i el context on s’emmarca.

L’ARQUITECTURA ROMANA I ELS INTENTS DE RENOVACIÓ ARQUITECTÒNICA(1935)*

Comentat per E. Riu-Barrera. Arqueòleg i historiador. Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya.

Es tracta d’un text programàtic dirigit al debat arquitectònic, no erudit ni arqueològic. Publicat a Arquitectura i Urbanisme, revista d’actualitat creada el 1931 per l’Associació d’Arquitectes de Catalunya i ben representativa de les inquietuds del sector a l’etapa republicana. En escriure’l poc podia imaginar que seria un dels darrers texts sortits en llibertat, cosa que en la vintena d’anys que l’esperaven no podria fer més, ni tampoc d’arquitecte, inhabilitat sota el franquisme. El 1935 havia

rebut el doctorat honoris causa per la Sorbona i publicat l’obra cimera La géographie et les origines du premier art roman a París. Havia baixat molt la dedicació a l’edificació, on s’imposaven nous aires que observada amb interès, com aquí mostra. Sobre l’època romana que sempre havia estudiat junt al romànic venia de publicar el gran tractat L’arquitectura romana a Catalunya el 1934, mentre seguia les descobertes de Tarragona, sovint amb estudis monogràfics. Historicisme, antiacademicisme, racionalisme constructiu i evolucionisme formal inspiren un text arrelat en els principis de Viollet-le-Duc, a partir dels que repassa veloç l’arquitectura de Roma fins al moviment dit llavors funcionalista. Ho fa amb duresa i optimisme de futur poc convincent, en una visió franca i decebuda dels assaigs de renovació que veia succeir-se.

—En escriure’l poc podia imaginar que seria un dels darrers texts sortits en llibertat—

43

T arr agona, com tota ciutat romana,

és un lloc de profund ensenyament per a l’Arquitecte**. En les seves ruïnes es pot veure clarament plantejat el problema tràgic de l’Arquitectura moderna. Ruïnes perfectament estructurals, combinacions d’arcs i voltes presenten una bellesa insospitada, diferent de quan eren revestides de columnes, entaulaments, pedestals i estàtues. L’arquitectura romana era un art mort, darrera anella d’una decadència secular. Un sistema constructiu constituït per voltes, savi i enginyós, era disfressat amb les formes de l’estructura simple de l’art grec. No es pot donar contradicció major que aquesta antinòmia fonamental. Eren dues arquitectures sobreposades sense fondre’s.

Col·legis diferents les exercien, potser races distintes: la construcció és possiblement de font oriental; la decoració era obra de grecs o d’hel·lenitzants.

Els Col·legis eren els conservadors de les fórmules. Com els que ara ens han reglamentat i arrenglerat, els col·legis romans feien de les arts un servei d’Estat, i dels arquitectes una mena

d’esclaus públics, obligats a serveis determinats. Ells socialitzaven la professió, que si no és lliure com la missió de l’artista, i generosa i ideal, no serà mai res. L’Arquitectura, que en la Història ha nascut sempre de l’estructura, té la llei fatal del barroquisme. A poc a poc l’origen de les formes és oblidat; la seva bellesa nadiua passa als nostres ulls a ésser quelcom substantiu; es deslliguen aviat de l’edifici i es juga amb elles, com en les fantasies pictòriques de Pompeia, que Vitruvi mateix criticava; aviat els arquitectes, com els poetes, engendren monstres incapaços de la vida. Neix llavors el període barroc de tots els períodes arquitectònics. Mor l’arquitecte i neix el decorador.

El revestiment grec de l’arquitectura romana era ja barroquisme.

Els temps moderns tingueren la desgràcia de fer renéixer un art híbrid com el romà, condemnant l’Arquitectura a la infecunditat.

El Renaixement, obra d’escultors, pintors i decoradors, concepció de literats, trencà el curs de la Història en ressuscitar la mòmia que era l’art romà, convertit

d’anys en fórmules mortes que reproduïen inconscientment, com les del folklore, de les quals és un exemple el Llibre de Vitruvi. Art barroc determinà per sempre la trajectòria de l’art modern: el Renaixement italià, els estils francesos, els quals eren el sentit de l’ús de les formes arquitectòniques s’ha perdut, fora de llur funció, són emprades com ornaments amb els quals juga la fantasia boja dels decoradors.

L’art així concebut és incapaç de l’originalitat i obligat a repetir fórmules de les quals ignora l’origen. Tot l’immens progrés de la construcció moderna no hi ha influït per a res; tot el tresor de noves estructures, de nous materials, de noves funcions, ha estat condemnat a ésser disfressat amb les romanalles dels ordres clàssics interpretats per bàrbars.

Heus aquí la causa dels intents diversos de rompre aquesta terrible cadena, secular esclavitud de l’Arquitectura. Fa més d’un segle, l’intent de Viollet le Duc i dels goticistes; ara, l’intent actual de les superfícies planes, les línies horitzontals, els amples finestrals nòrdics. Cap d’ells no posseeix la veritat en la part

externa i anecdòtica. Tot es fonamenta en un principi cert: l’estructura creadora de formes les úniques vives, les úniques fecundes.

L’arquitectura cerca la creació de formes vives, sent el desig incoercible de la paternitat que fa quatre-cents anys que li és negada. És d’esperar que aquest esforços persistents, ja seculars, seran coronats pel triomf.

* Article publicat a la revista Arquitectura i Urbanisme, segona època, núm. 9 de desembre de 1935 p. 6-7. El present text i tota ella pot consultar-se digitalitza a: http://www2.coac.net/biblioteca/AiU.pdf

** A fi de preservar millor el to de l’original s’ha mantingut l’ús de les majúscules, prou expressiu de l’èmfasi conceptual que l’autor els hi donava.

44

MANUEL CUSACHS I XIVILLÉ, EN LA MEMÒRIAAssociació Amics de Josep Puig i Cadafalch

L a relació de l’Associació d’Amics de Puig i Cadafalch amb l’artista Manuel Cusachs i

Xivillé ha estat constant i cordial. La seva mort, el fe-brer del 2019, ens ha colpit profundament. Soci d’Ho-nor de l’entitat, ell i nosaltres teníem en lloc preferent la figura gegantina de Josep Puig i Cadafalch, l’arqui-tecte, l’historiador i el polític.

El vam anar a visitar un dia a Òrrius, on vivia, per a proposar-li el disseny d’una medalla amb la figura de

Puig. No sols es mostrà re-ceptiu a fer-la, sinó que vol-gué fer-se soci de l’entitat. Això incrementà la relació. Especialment quan cada any, pels volts de Nadal, l’Asso-ciació commemora la mort de Puig al davant del monu-ment que hi ha al Parc Muni-cipal de Mataró. Monument que, com sabeu, fou dissen-yat per en Manuel Cusachs i Xivillé.

La figura de Puig proba-blement ha estat la més re-

petida en la seva extensa obra pictòrica i escultòrica. L’any 1981 va fer un retrat a l’oli de Puig, de grans dimensions, per a la Galeria de Mataronins Il·lustres de l’Ajuntament de Mataró. Arran de l’Any Puig i Cada-falch (2001) i promogut pel Club d’Opinió Jaume Lla-vina, del qual formava part, fa l’estàtua gegantina que serà ubicada al Parc Municipal.

El 2014 fa el disseny de la medalla de la nostra As-sociació.

L’any següent rebé un encàrrec de la Generalitat de Catalunya de fer un bust de Puig que es va col·locar al Pati dels Tarongers (gener del 2015) en memòria de

la seva presidència de la Mancomunitat de Catalunya en uns anys molt difícils (1917-1923). Pocs mesos des-prés, va fer un altre bust que es col·locà al complex universitari Tecnocampus de Mataró (març del 2015).

Parlar amb ell era sempre un plaer gràcies a la seva cultura, empatia i coneixement del país i dels seus per-sonatges. Ell ens havia explicat que, essent molt jove, una vegada va veure fugaçment a Puig i Cadafalch quan aquest ja era molt gran i que li tenia un “fraternal res-pecte”. Guardava un record reverencial vers una per-sonalitat que havia fet tant pel nostre país, fins i tot en moments difícils i compromesos.

Cada any a finals de desembre —com ja hem avançat— ens reunim entorn del Monument de Josep Puig i Cadafalch, al Parc Municipal de Mataró. Ell, en Manuel Cusachs i Xivillé, hi solia venir. A partir d’ara, sabem que mai més el podrem veure ni saludar. Però el Monument a Puig, com tantes altres obres seves, con-tinuarà presidint la diada que alhora ens recordarà la seva presència.

L’Associació d’Amics de Josep Puig i Cadafalch, volem expressar ara i aquí el condol a la família i als amics, així com el buit que ens ha deixat una persona com Manuel Cusachs i Xivillé.

La seva extensa obra ens el recordarà per sempre més. Descansi en pau.

—Parlar amb ell era sempre un plaer gràcies a la seva cultura, empatia i coneixement del país i dels seus personatges—

Manuel Cusachs esculpint

la imatge de Puig

i Cadafalch al seu taller.

Fotos: família Cusachs-

Colomer

46

RECULL D’ACTIVITATS DE L’ASSOCIACIÓ AMICS DE JOSEP PUIG I CADAFALCH DURANT L’ANY 2018

Edició de la Memòria d’activitats de l’Any Puig i CadafalchEl 2018 es va editar la Memòria d’activitats del 2017, que l’entitat va dur a terme per commemorar els 150 anys del naixement de Puig i Cadafalch i els 100 anys del seu nomenament com a president de la Mancomunitat.

Visita guiada a la Casa Amatller de Barcelona7 d’abril. Casa Amatller. Barcelona

Aquest emblemàtic edifici va ser realitzat l’any 1898, quan l'industrial xocolater Antoni Amatller va voler transformar un edifici vell que havia comprat per traslladar-s'hi. Puig i Cadafalch va donar-li l'aparença de palau gòtic urbà. Avui acull l’Institut Amatller d’Art Hispànic.

Visita guiada a l’exposició temporal “Puig i Cadafalch. Arquitecte de Catalunya” 7 d’abril. Museu d’Història de Catalunya (mhc). Barcelona

El mhc va acollir aquesta exposició, que va permetre conèixer el personatge en totes les seves dimensions, així com el complex i dramàtic període històric que li va tocar viure.

Conferència “Puig i Cadafalch i Primo de Rivera”, a càrrec de Josep M. Roig Rosich12 d’abril. Sala d’actes de la F. Iluro de Mataró

L’historiador i professor de la Universitat Rovira i Virgili, Josep M. Roig Rosich va establir en primer lloc el context del difícil moment després de la Primera Guerra Mundial. Va comentar la personalitat de Primo i de Puig i la seva actitud davant les enganyoses paraules del militar.

Conferència “Puig i Cadafalch entre amics”, a càrrec de F. Xavier Baladia26 d’octubre. Antic Ajuntament d’Argentona

F. Xavier Baladia, divulgador històric – cultural, va entrar en el cercle d’amistats de Puig, que en bona part coincideix amb personatges de la seva pròpia família. En un to distès va anar desgranant una colla d’anècdotes i situacions familiars.

Conferència “Puig i Cadafalch i el Noucentisme, col·laboració i tensió”, a càrrec de Joan Safont20 de desembre. Sala d’actes de la Fundació Iluro de Mataró

El periodista Joan Safont i Plumed, després de fer una breu anàlisi sobre la personalitat de Puig, va explicar com, tot i ser gran figura del Modernisme, la seva llarga trajectòria el va fer coincidir amb l’auge del Noucentisme.

Alhora, com a president de la Mancomunitat, va mantenir relacions de confiança, però també de divergència, amb alguns membres d’aquesta nova generació.

Exposició “Obres de Josep Puig i Cadafalch. Concurs fotogràfic 2017”Argentona. Antic Ajuntament. Del 18 d’octubre al 18 de novembre.

Selecció d’una quarantena d’obres d’entre les 120 que van conformar l’exposició del 2017.

x Diada Puig i Cadafalch23 de desembre. Parc Central de Mataró

El 23 de desembre, data de la mort de Puig i Cadafalch, es va fer l’acte de record i homenatge al Parc Central de Mataró, davant del seu monument. L’acte va comptar amb la col·laboració de la Coral Llaç d’Amistat d’Argentona.

47

REHABILITACIÓ DE LA CASA-MUSEU PUIG I CADAFALCH D’ARGENTONA

L ’ajuntament d’Argentona està

executant la tercera fase de la rehabilitació de la Casa-Museu Puig i Cadafalch situada a la plaça de Vendre. Després que el 2017 s’arrangés tot l’exterior coincidint amb el 150 aniversari del naixement de l’arquitecte, ara s’inverteixen 280 mil euros en la consolidació de l’estructura interna i les instal·lacions. Queda una quarta fase, que ha de començar a mitjans del 2020 on s’incidirà en la recuperació de la ornamentació interior i del jardí. L’ajuntament museïtzarà la casa , que es podrà visitar amb un recorregut on hi haurà plafons que explicaran com era la vida a la casa d’estiueig de Josep Puig i Cadafalch. Els baixos podrien acollir la futura Oficina de Turisme d’Argentona. S’estudia també que el segon pis estigui destinat provisionalment a despatxos de l’àrea de cultura del consistori.

1. La casa Puig i Cadafalch

d’Argentona en la tercera fase

de les obres de rehabilitació.

48

BIBL IOGRAFIA ENTORN DE J. PUIG I CADAFALCHAPAREGUDA DE 2018 A 2019

Autors diversos. Empúries, la gran empresa arqueològica de J. Puig i Cadafalch 1908-1923, Museu d’Arqueologia de Catalunya. Departament de Cultura, 2018. Amb textos de P. Castanyer, J. Guitart, J.M. Nolla, C. Oliveras, J.M. Puigvert, E. Riu-Barrera, M. Santos i J. Tremoleda.

—. Josep Puig i Cadafalch i la Mancomunitat de Catalunya (ed. a cura de J. Colominas), Diputació de Barcelona 2019. Amb textos d’A. Balcells, J. Casassas, G. C. Cattini, M. Freixa, T. Navas, J.M. Puigvert, E. Pujol, E. Riu-Barrera, J.M. Roig i V. Villatoro.

J. Bonet Armengol.“Josep Puig i Cadafalch. Casa Garí. El Cros, Argentona 1899” a Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (Barcelona) n. xxxiii (2018) p. 159-161.

J. Bracons Clapés. “Pau Verrié i Puig i Cadafalch” a Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (Barcelona) n. xxxiii (2018) p. 133-134.

M. Freixa.“Vivències de Josep Puig i Cadafalch” i “Vida acadèmica de Josep Puig i Cadafalch (1932-1956)” a Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (Barcelona) n. xxxiii (2018) p. 123-132.

V. Gómez. Josep Puig i Cadafalch i la recerca de la modernitat, Edicions de la Universitat de Barcelona, 2019.

L. Mallart (a cura). Josep Puig i Cadafalch, visió, identitats, cosmopolitisme, Ajuntament de Mataró, Mataró 2018. Amb textos de J.M. Garcia-Fuentes, L. Mallart, D. Pifarré, J.M. Puigvert i N. F. Rius.

R. Planes. L’arxiu de Josep Puig i Cadafalch, Arxiu Comarcal del Solsonès, Solsona 2018.

O. Poisson. “Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) et Saint-Michel-de-Cuxa” a Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa, n. 49 (2018) p. 23-30.

E. Riu-Barrera. Puig i Cadafalch/BCN. Guia d’història urbana, Museu d’Història de Barcelona (Guies d’Història Urbana del muhba, 23), Barcelona 2018 s.n. En línia: http://ajuntament.barcelona.cat/museuhistoria/sites/default/files/guia-puigicadafalch-693x420mm-web.pdf

— .“El discurs acadèmic de J. Puig i Cadafalch de 1935 sobre Les lleis històriques de la vida dels estils arquitectònics” a Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (Barcelona) n. xxxiii (2018) p. 139-158.

E. Riu-Barrera i J. Zornoza. “Mobiliari i objectes d’ús de J. Puig i Cadafalch: recuperació, conservació i restauració” a Rescat. Centre de restauració de Béns Mobles de Catalunya n. 33 (primavera-estiu 2018) p. 42-47. En línia: https://issuu.com/patrimonicultural/docs/rescat-33-estiu-18-cat-web

M. Rosselló. “La casa i la ciutat en Josep Puig i Cadafalch. De la casa Amatller (1898) a la casa Casarramona (1912-1924)” a Locus amoeunus n. 16 (2018) p. 207-228. En línia: https://revistes.uab.cat/locus/article/view/v16-rossello/322-pdf-ca

A. Serrano (coord.). Any Puig i Cadafalch. Recull d’activitats al Maresme, Arxiu Comarcal del Maresme. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya (Col·lecció documents i estudis maresmencs, n. 3), Mataró 2018.

Frederic-Pau Verrié. “Un dibuix de Puig i Cadafalch per a l’Acadèmia” a Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (Barcelona) n. xxxiii (2018) p. 135-137.

49

EDITORIAL

Santiago Alcolea

Quatre Columnes, órgano de

la asociación cultural Amics de

Puig i Cadafalch, nace con la

vocación de ofrecerse como

foro para profundizar en el

estudio y el conocimiento

de un personaje que se

distinguió como urbanista,

arquitecto, interiorista y

diseñados, como periodista,

arqueólogo e historiador

del arte, y como estadista,

político y nacionalista catalán.

Pretende también debatir

sobre la significación y las

repercusiones sociales de su

obra, de sus actuaciones y de

su pensamiento, tanto en su

tiempo como en la actualidad.

REPASO DEL AÑO PUIG I CADAFALCH 2017

Eduard Riu-Barrera.

La coincidencia en 2017 de

los 150 años del nacimiento

en Mataró de J. Puig i

Cadafalch y el centenario de

su acceso a presidencia de

Cataluña des del gobierno de

la Mancomunidad, dio motivo

a rememorar y revisar su

figura y obra. La celebración

a lo largo de dicho año fue

promovida por la consejería de

Cultura del gobierno catalán y

el ayuntamiento de Mataró. En

este artículo del que fue uno

de sus dos comisionados, se

repasa y explica su desarrollo,

los principales actos cívicos

y académicos, exposiciones y

congreso que se le dedicaron,

a la vez que se apunta el

contexto que lo acompañó

y que lo hizo víctima de la

represión ante el referéndum

de autodeterminación catalán.

LA CASA AMATLLER

Santiago Alcolea

La casa Amatller, una de las

obras más significadas de

Puig i Cadafalch, consistió

en la remodelación radical

de un edificio proyectado en

1875 por el maestro de obras

Antoni Robert. Representa la

irrupción del modernismo en

el Ensanche de Barcelona, que

vino a romper la uniformidad

compositiva estipulada en

el Plan Cerdà al introducir

el factor de la singularidad.

Conjugando sus facetas de

político, historiador del arte

y arquitecto, la casa Amatller

viene a ser una reivindicación

de la recuperación de la

identidad nacional catalana,

una traducción plástica del

espíritu de la Renaixença.

Combinó formas y estilos

alusivos a los tiempos en

que Cataluña fue una de las

potencias del Mediterráneo,

para componer una fachada y

crear unos espacios suntuosos

y a la vez harmónicos.

Fundamentales para la

consecución de su objetivo

fueron la cincuentena de

industriales, artistas y

artesanos extremadamente

competentes que colaboraron

bajo su dirección.

PUIG I CADAFALCH Y EL NOUCENTISME: ENTRE LA TENSIÓN Y LA COLABORACIÓN

Joan Safont Plumed

La presidencia de Josep Puig

i Cadafalch estuvo marcado

por la realización de planes

que empezó su antecesor,

Enric Prat de la Riba, y la

continuación de la política de

captación de talento, más allá

de las ideologías y afinidades.

Pero también estuvo marcada

por la crisis del proyecto

noucentista con el surgimiento

del caso Xènius y la creación

de Acció Catalana, encabezada

por Jaume Bofill i Matas.

UNA CONVERSACIÓN CON PUIG I CADAFALCH

Esteve Mach

Se trata de una entrevista

ficticia, que podría haber

tenido lugar en su casa de

Argentona (Barcelona) en

1944 cuando Puig i Cadafalch,

a los 77 años de edad, decidió

escribir sus Memorias.

En esta conversación se

pasa revista a sus recuerdos

de infancia, a su carácter

y opiniones políticas, a su

legado en el ámbito de la

arquitectura, el urbanismo,

acción cultural, así como a su

amplísimo reconocimiento

internacional y a sus diversos

cargos en política que se

inician en el Ayuntamiento

de Barcelona y culminan

con la presidencia de la

Mancomunidad (Gobierno

Autónomo de Catalunya).

Merece especial atención su

actitud ante el golpe de estado

del general Primo de Rivera,

quien acabó liquidando el

gobierno de la Mancomunidad.

ABSTRACTS EN CASTELLÀ I ANGLÈS

50 51

Todas las respuestas

de Puig i Cadafalch son

reproducción exacta de textos

de sus propias Memorias o

artículos.

1919, LAS EXCAVACIONES DEL IEC EN EL TEATRO ROMANO DE TÁRRACO


En el centenario de las

excavaciones del Institut

d’Estudis Catalans en el teatro

romano de Tarragona, el

Museo Nacional Arqueológico

de Tarragona ha editado el

facsímil del cuaderno de

campo de Francesc Carbó.

Esta publicación se enmarca en

el proyecto de recuperación

e investigación realizado

conjuntamente con el

Ayuntamiento de Tarragona.

Un proyecto de ciudad que se

basa, como ya se reivindicaba

en el 1919, en el conocimiento

y la recuperación del pasado

de un amplio sector del barrio

portuario de Tarraco.

FOREWORD

Santiago Alcolea

Quatre Columnes, publication

of the cultural association

Amics de Puig i Cadafalch,

was born with the vocation

of offering itself as a forum

to deepen the study and

knowledge of a personage

who distinguished himself as

an urban planner, architect

and designer, as a journalist,

archaeologist and art historian,

and as a statesman, politician

and Catalan nationalist. It also

aims to discuss the significance

and social repercussions of

his work, his actions and his

thoughts, both in his time and

today.

REVIEW OF PUIG I CADAFALCH YEAR 2017

Eduard Riu-Barrera

The coincidence in 2017 of the

150th anniversary of the birth

in Mataró of J. Puig i Cadafalch

and the centenary of his access

to the presidency of Catalonia

from the Government of

the Commonwealth, gave

cause to recall and review

his figure and work. The

celebration throughout that

year was promoted by the

Ministry of Culture of the

Catalan government and the

City Council of Mataró. This

article, by one of the event's

two curators, reviews and

details its development and

the main civic and academic

acts, as well as the exhibitions

and congress that were held.

The author also explains

the context surrounding its

celebration, which made it a

victim of repression against

the Catalan self-determination

referendum.

THE AMATLLER HOUSE

Santiago Alcolea

The Amatller house, one of

the most significant works of

Puig i Cadafalch, consisted

of the radical remodeling of

a building designed in 1875

by the master builder Antoni

Robert. It represents the

emergence of Modernism

in the Eixample district of

Barcelona, which broke with

the compositional uniformity

stipulated in the Cerdà Plan

by introducing the singularity

factor. Combining his facets

of politician, art historian

and architect, the Amatller

house became a vindication

of the recovery of the Catalan

national identity, and a plastic

translation of the spirit of the

Renaissance.

PUIG I CADAFALCH AND NOUCENTISME : BETWEEN TENSION AND COLLABORATION

Joan Safont Plumed

The presidency of Josep Puig i

Cadafalch was not only marked

by the material realization of

the plans undertaken by his

predecessor Enric Prat de la

Riba and the continuation

of the talent recruitment

policy beyond ideologies and

affinities, but also by the crisis

of the Noucentista project

with the outbreak of the

Xènius affair, and the creation

of Acció Catalana (Catalan

Action), headed by Jaume

Bofill i Mates.

A CONVERSATION WITH PUIG I CADAFALCH

Esteve Mach Bosch

This is a fictional interview,

which could have taken place

at his home in Argentona

(Barcelona) in 1944 when Puig

i Cadafalch, at the age of 77,

decided to write his memoirs.

This conversation reviews

his childhood memories,

his character and political

opinions, his legacy in the

fields of architecture, urban

planning and cultural action, as

well as his wide international

recognition and the various

political positions he held,

beginning at the Barcelona

City Council and culminating

with the presidency of the

Commonwealth (Autonomous

Government of Catalonia).

His attitude with regard to the

coup d'état of General Primo

de Rivera, who ended up

liquidating the Commonwealth

government, deserves special

attention.

All the responses of

Puig i Cadafalch are exact

reproductions of texts from his

own memoirs or articles.

1919, THE EXCAVATIONS OF THE IEC IN THE ROMAN THEATER OF TÁRRACO


On the centenary of the

excavations of the Institute

for Catalan Studies in the

Roman Theater of Tarragona,

the National Archaeological

Museum of Tarragona has

published the facsimile

of Francesc Carbó's field

notebook. This publication

is part of the recovery and

research project carried out

jointly with the City Council

of Tarragona. It is a city project

that is based, as was already

claimed in 1919, on the

knowledge and recovery of

the past of a large sector of the

port district of Tárraco.

Dibuix extret d'una rajola de l’edifici de Josep Puig i Cadafalch de la Casa de la Beneficència de Mataró. 1894

eniu a les mans el primer exemplar

de la revista 4 Columnes, l’univers de

Josep Puig i Cadafalch, una publicació que neix

amb esperit de permanència i, sobretot,

d’aportar nous coneixements i donar la màxima

difusió a tot allò que envolta el món de Puig

i el seu temps.

L’associació Amics de Josep Puig i Cadafalch,

editora de la revista, va iniciar la seva trajectòria

l’any 2012 i, des de llavors, ha anat

incrementant progressivament el seu ventall

d’activitats: conferències, exposicions, actes

institucionals, certàmens fotogrà�cs i altres que

han generat importants aportacions sobre la vida

i obra de l’autor. Vam creure que calia un

element que �xés i donés difusió a totes aquestes

aportacions i que la millor manera de fer-ho era

mitjançant una publicació periòdica. Esperem

que aquest important propòsit l’acomplim i que,

a més, la revista generi nous coneixements sobre

Puig i el seu temps.

Quan vam traslladar la proposta de la nova

publicació a persones expertes en els diferents

camps d’estudi de Puig, la van rebre amb

entusiasme i amb ganes de treballar-hi. Són les

que avui conformen el Consell de Redacció

de 4 Columnes i a les quals vull agrair haver-se

involucrat d’una forma activa en el projecte.

Molt especialment vull fer esment de Santiago

Alcolea, qui tan generosament n’ha assumit

la direcció.

Cal també agrair a la Junta Directiva

de l’entitat el suport que en tot moment ha

donat a aquest projecte, el qual suposa un salt

qualitatiu important dins el nostre programa

d’activitats, però també un repte majúscul

per a una entitat modesta com la nostra.

Ens agradaria que 4 Columnes arribi

a biblioteques i centres d’estudis, però també a

un públic ampli i a llocs on publicacions com

aquesta els costa d’accedir. És per això que hem

volgut que la revista sigui rigorosa, amb

continguts d’alta qualitat, però alhora amena

i visualment atractiva, síntesi difícil que esperem

haver aconseguit.

REVISTA 4 COLUMNES: NOUS CONEIXEMENTS I MÉS DIFUSIÓ DE JOSEP PUIG I CADAFALCH I EL SEU TEMPS

Oriol Calvo Vergés

President d’Amics de Josep Puig i Cadafalch

T

1

1 1

2 019 10 €

LA CASAAMATLLER—UNA CONVERSA AMB PUIG I CADAFALCH—PUIG I CADAFALCH I EL NOUCENTISME: ENTRE LA TENSIÓ I LA COL·LABORACIÓ—1919, LES EXCAVACIONS DE LʼIEC AL TEATRE ROMÀ DE TÀRRACO—REPÀS PER LʼANY PUIG I CADAFALCH 2017—

1 1 · a més, la revista generi nous coneixements sobre Puig i el seu temps. Quan vam traslladar...

Documents

Transcript of 1 1 · a més, la revista generi nous coneixements sobre Puig i el seu temps. Quan vam traslladar...