GrèciaL’antiguitat clàssica

escultura i ceràmica

Tres etapes

Període hel·lenístic(del 323 aC fins al 31 aC)

Orientalització i atomització dels centres artístics.

Període clàssic(del 475 aC fins al 323 aC)

Moment de màxima esplendor.

Període arcaic (finals del segle VIII aC fins al 475 aC)

Comencen a fixar-se els estils arquitectònics.

CARACTERÍSTIQUES GENERALS

MARBRE / BRONZEMaterials: Marbre (talla) i bronze (fosa / cera perduda), encaraque també utilitzen pedra calcària, fusta, or i ivori.

Segons el material que es faci servir s'utilitzaren unes eines o unes altres.

Consisteix en treure o rebaixar la matèria sobrant d’un material dur. Els materials habituals als que s'aplica la tècnica de la talla són la pedra o la fusta.

Pedra: el martell, el cisell, l’escarpra. Fusta: maces, gúbies , trepant.

Les escultures realitzades amb la tècnica de la talla solen ser obres definitives, perquè aquesta tècnica no permet fer-ne rectificacions.

TÈCNICA DE LA TALLA

TÈCNICA DE LA FOSA

És la tècnica que s’utilitza per realitzar escultures en metall, principalment en bronze.El procés s’inicia amb la realització d’un model amb un material mal·leable (fang, guix, cera...) a partir del qual s'obté un motlle, amb el qual es reproduirà l’escultura en metall.

A. Model, de fang o guix.B. Recobert d’una capa de cera.C. Recobriment del mateix material refractari que el model.D. Eliminació de la cera tot escalfant el conjunt.E. Després s’hi aboca, per un orifici, el bronze fos que, en solidificar-se,

adopta la forma del model inicial.F. Escultura de bronze.

MÈTODE DE LA CERA PERDUDA

CARACTERÍSTIQUES GENERALS

CÒPIES ROMANES La majoria d’escultures gregues ens han arribat a través de còpies romanes, no els originals.

CARACTERÍSTIQUES GENERALS

DUES TIPOLOGIES: EMBALUM RODÓ I RELLEUL’escultura exempta o d’embalum rodó i el relleu (decoració de frisos i mètopes en temples i altars).

CARACTERÍSTIQUES GENERALS

POLICROMIALes escultures originals estaven policromades.

CARACTERÍSTIQUES GENERALS

ESCULTURA ANTROPOMÒRFICAEs representen figures humanes (fins i tot els déus tenen forma humana), i busquen un ideal de perfecció que combina bellesa física i equilibri espiritual.

CARACTERÍSTIQUES GENERALSPartint de la influència oriental (egípcia sobretot) i el seu estatisme, evolucionen cap a una escultura que busca el moviment, el naturalisme i l’expressivitat.

CARACTERÍSTIQUES GENERALS

Dorífor de Policlet Apoxiomenos de Lisip

El rostre està dividit en tres parts iguals: el front, el nas i el mentó.

CÀNON 1/7 i CÀNON 1/8

Els cànons de 1/7 i 1/8 posen de

manifest l’harmonia i la

proporcionalitat en relació a l’ésser

humà.

CARACTERÍSTIQUES GENERALS

Especial preocupació per la representació del moviment i el volum: contingut serè i equilibrat en el període clàssic i exagerat i expressiu, en l’hel·lenístic.

CARACTERÍSTIQUES GENERALSEls escultors passen de ser artesans a tenir una consideració social important (signen les obres).

Dama d’Auxerre o Koré d’Auxerre

650-625 aCMuseu del Louvre

Període arcaic

Kouros d'Anàvissos530 aC

Museu ArqueològicNacional d'Atenes

Koré del pèplum510-500 aCMuseu de

l'Acròpoli d'Atenes

Auriga de Delfos, Pitagores de Reggio, 478-474 aCMuseu del Santuari de Delfos

Protoclàssic/ Estil sever

Discòbol, Miró460 aC

Museu Nazionale Romano

delle Terme

Dorífor (7 caps), Policlet450-420 aC

Museu Vaticà de Roma,Museu Nacional de

Nàpols

Apoxiòmenos (8 caps), Lisip

340-325 aC Museu Vaticà, Roma

Primer classicisme, s. V aC. Segon classicisme, s. IV aC.

Hermes amb Dionís infantPraxíteles, 343 aC

Museu Arqueològic d’Olímpia

Hel·lenístic

Victòria deSamotràcia

Pitòcrit de Rodas 200-190 aC

Museu del Louvre

Laocoont i els seus fillsAgesandre (pare), Polidor i

Atenodor (fills) de RodesSegle II aC (bronze) / marbre del segle I aC

Pati de Bellvedere, Museus Vaticans

Zeus / Posidó Artemision

460-470 aCMuseu Arqueològic. Atenes

Període arcaicSegles VIII – VI aC

KOUROI: Figures masculines. Els kouroi (en singular kouros = noi) Representen atletes nus a partir d’un model real idealitzat.

KORAI: Figures femenines. Les korai (en singular koré = noia) Representen dones vestides amb túnica (pèplum / chiton / mant (himation)).

Es creu que eren sacerdotesses o dames oferents.

Dos tipus

Influència clara dels models orientals i egipcis

Frontalitat

L’escultura està concebuda totalment per ser vista frontalment.

Simetria axial

Un eix central divideix l'estàtua en dues meitats iguals.

Esquematisme igeometrització en les formes

Realització de les formes del cos de forma esquemàtica i amb ús d’elements geomètrics.

Rigidesa / EstatismeEls peus estan sòlidament fixats a terra i, en els Kouroi, encara que es presenten avançant la cama esquerra, no s’aconsegueix cap sensació de moviment.Formes molt rígides, amb els braços pegats als costat, punys closos i mirada endavant. En les Korai, el cabell i el vestit cauen pesadament, sense moviment.

HieratismePosat sever i solemne, el rostre no deixa entreveure cap sentiment.

Somriure arcaicSomriure estereotipat amb llavis arquejats cap amunt.

Ulls ametllatsLleugerament convergents amb mirada fixa.

Policromia

L’expressió plàstica i el moviment és més naturalista i el tractament de la pell és més delicat a mesura que ens apropem a l’època clàssica.

Clara evolució

cos despullat

anatomia

sumament

primària

actitud de caminantavança la cama esquerra

coll robust

pits massissos

cames musculoses

els braços units al cos

hieratisme

els punys closos

cabellera llarga que cau sobre

les espatlles

stefano o diadema

somriure arcaic

Representació d’un jove atleta vencedor

Representació d’un déu?

Objecte bell dedicat a un déu.

Memorial d’un home.

simetria axial

ulls exageradament sortits i

convergents cap avall

frontalitat

Kouros d’Anàvissos

Estàtua femenina que presenta els mateixos trets que les masculines, però es diferencien en què solien ser representades vestides. En les primeres, el cos quedava reduït a un cilindre, amb un lleuger bombament en el pit i amb cintura més estreta. Eren molt frontals, rígides i inexpressives i els cabells geomètrics.

cos vestit amb túniques fins

als peus

cames juntes i peus junts

hieratisme

simetria axial

frontalitat

braç unit al cos i puny clos

possiblement portava

una ofrena

somriure arcaic

ulls exageradament sortits i

convergents cap avall

Kouroi de Kleobis i BitonMuseu Arqueològic de Delfos610-590 aC. Marbre.

Kouros de SúnionMuseu Arqueològic Nacional d’Atenes600 aC. apx. 3,05 m. d’alçada. Marbre.

Dama d’AuxerreMusée du Louvre. París650-640 aC. 75 cm. Pedra calcària de Creta.

Kouros d’AnàvissosMuseu Arqueològic Nacional d’Atenes530 aC. apx.1,95 m. d’alçada. Marbre blanc.

Kore del pèplumMuseu de l’Acròpolis d’Atenes505 aC. apx.1,21 m. d’alçada. Marbre de Paros amb restes de policromia.

Període severPrimera meitat del segle V aC

El nom prové de la severitat (expressions més serioses, sense somriure arcaic) i sobrietat de l’estil; és a dir, més intenció expressiva (rostre), però amb una austera forma externa.

Varietat temàtica (atletes, aurigues, herois, déus).

Varietat de materials (predomini de marbre i bronze).

Més expressivitat dels sentiments: expressió de reflexiva serenitat als rostres.

Continuen la frontalitat i la simetria, però es comença a trencar amb caps i peus lleugerament girats, plecs desiguals de túniques i vestits...

Certa sensació de moviment: es trenquen la rigidesa i el hieratisme amb els braços desaferrats del cos, la torsió lateral del coll, la cama avançada i doblegada...

Intent d’aconseguir equilibri, serenitat i dignitat en les figures representades.

CARACTERÍSTIQUES

Auriga de DelfosMuseu Arqueològic de Delfos

478-474 aC. 1,80 m. d’alçada. Bronze.

Conjunt escultòric exempt realitzat en bronze que reunia els cavalls i el conductor de carros de curses, que és l’única resta que ens ha arribat.

Destaquen les incrustacions d’ònix i esmalten els ulls.

Actitud serena i elegància amb què cauen els plecs de la vestidura, semblen estries d’una columna.

Figura dempeus sobre el carro.

Amb cordes a les aixelles perquè no se li bufi el xitó.

Aspecte serè del rostre;no té el somriure arcaic típic de l'estil arcaic precedent sinó l'aspecte serè.

Llavis amb aliatge de coure per aconseguir una policroma rogenca.

Amb la mà dreta agafa les regnes.

Bronze(cera perduda).

Disposició dels pues oblics al cos.

Suau torsió del cos i del cap per aconseguir un lleu moviment i, així, trencar amb el hieratisme del període arcaic.

Zeus / Posidó ArtemísionMuseu Arqueològic Nacional d’Atenes460-450 aC. 2,10 m. d’alçada. Bronze.

Dempeus

Amb barba

Moment de llançar amb la mà dreta un objecte (llamp o trident)

Figura nua

Aliatges de coure per a les pestanyes i els llavis

Incrustacions dels ulls perdudes.

Bronze(cera perduda)

Volums anatòmics precisos

Posició dinàmica, moviment centrífug

Trenca amb la frontalitat del període arcaic

Bronzes de RiazeMuseo Nazionale di Reggio di Calabria460-430 aC. apx.2,05 m. d’alçada. Bronze a la cera perduda.

No al hieratisme:

suportant el cos en la cama

dreta mentre que l’esquerra

descansa lleugerament

aixecada i flexionada.

Els braços esquerres

doblegats pels colzes,

conserven restes del lligat

d’un escut; els seus braços

drets cauen al costat del cos

amb naturalitat i tenen la mà

tancada, amb el gest d’agafar

una llança o una espasa.Llavis de coure Dents de plata

Celles de plata

Els ulls estaven fets

amb materials

compostos; marfil i

calcaris per les còrnies

i pasta vítria i potser

àmbar per l’iris i les

pupil·les.

Dos homes

madurs i

vigorosos.

Ambdós barbuts,

dempeus,

completament

despullats.

Gran naturalisme. Se

li veuen les venes i els

tendons dels braços,

mans i peus.

Barbes rinxolades d’estil jònic

pesen 400 quilos

Contrapposto

Es creu que, durant l’Antiguitat, els guerrers es van portar de Grècia a Roma i el naufragi del vaixell on anaven, les va fer anar al fons del mar.

No se sap on eren els guerrers; els escriptors grecs diuen que hi havia escultures com aquestes als carrers i als temples de les seves ciutats; els romans les apreciaven molt i se les enduien a Roma; gairebé totes es van fondre en arribar a l’Edat Mitjana per aprofitar-ne el metall.

Aparegueren, junts, a 7 o 8 metres de profunditat.

Foren trobats el 1972 de manera fortuïta

a les aigües de la mar Jònica, a uns tres-

cents metres de la costa al territori de la

Comune de Riace, a Calàbria.

La seva expressió és molt tranquil·la, fins i tot capficada: està atent al que passa però s'ho mira de lluny, sense passió pel combat.

Va tot nu, la qual cosa és impròpia per a la lluita amb armes, perquè el poden ferir; i és que la perfecció i la bellesa irradien una força tan gran que el fan ja vencedor; ningú no gosaria enfrontar-s’hi.

Període clàssic. Primer classicismeSegona meitat del segle V aC

Període de major esplendor. Es trenca definitivament amb la rigidesa arcaica i s’implanta un model que marcarà l’escultura per a sempre.

Escultura naturalista, però amb un naturalisme idealitzat que busca un ideal de bellesa basat en la proporció i l’harmonia.

Inventaren el cànon 1/7 per tractar d’aconseguir l’ideal de bellesa proporcionada.

S’acaba amb la frontalitat i s’aconsegueix captar el moviment, però un moviment serè i contingut a partir del contrapposto, que trenca amb la rígida simetria anterior.

Domini tècnic quasi total que permet canvis: els braços se separen del cos i es dobleguen, la roba suggereix les formes (“draps mullats”), els caps s’inclinen, detallisme...

Estudi de l’anatomia i el moviment real de la musculatura.

El tractament de la pell és molt més delicat.

Augmenta l’expressivitat del personatge i s’intenta representar la seva personalitat i les emocions, però de forma continguda, sense excessos dramàtics. Se cerca l’equilibri entre ment i cos, per la qual cosa els moviments i l’expressivitat són continguts i serens.

Els autors deixen de ser simples artesans i guanyen en prestigi: Miró, Policlet i Fídies.

CARACTERÍSTIQUES

DiscòbolMiróMuseo Nazionale Romano. Roma460 aC. 1,55 d’alt. Còpia en marbre d’un original de bronze.

Certa calma inexpressiva en el rostre.

El rostre no transmet l’esforç que realitza

l’atleta, manifesta serenitat.

El somriure és encara semblant a l’expressió

estereotipada dels kouroi.

Els cabells, encara es

representen

geomètricament.

Són com una mena de

casc de rínxols que no

es diferencien els uns

dels altres.

El costat dret del

Discòbol és llis i tancat,

està regit per una corba

contínua.

El costat

l’esquerre

és angular i

obert i està

regit per

una ziga-

zaga.

Miró excel·lí sobretot com a bronzista.

Còpia romana de marbre.

A la còpia de marbre

es va haver d’afegir

un tronc per tal de

suportar el pes de

l’escultura.

És la captació del

moviment en

l’instant fugaç de

llançar el disc.

Miró, amb el

Discòbol, vol

distanciar-se

definitivament del

hieratisme del

període arcaic.

Miró volia evitar la simetria. Moment de

màxim equilibri

de l’atleta,

moment anterior

al llançament del

disc.

Els músculs estan marcats i

l’anatomia molt més ben

representada.

Aquest tipus d’escultures es feien per homenatjar els vencedors dels jocs atlètics, però no guardava mai cap versemblança amb l’atleta. Els artistes grecs intentaven plasmar en les seves obres la bellesa ideal.

Durant el segle V era vigent la teoria de Plató que deia que el món terrenal era el reflex imperfecte d’un món ideal supraterrenal.

DoríforPolicletMuseo Archeologico Nazional di Napoli430 aC. 2,12m d’alt. Còpia de marbre d’un original de bronze.

El Dorífor és un noi que duu una llança i mostra l'equilibri perfecte.Totes les parts del seu cos tenen una relació correcta amb les altres i cadascuna guarda també una relació matemàtica i geomètrica amb el conjunt.Sembla que la unitat de mesura era el dit. El cap és la setena part del cos; el rostre està dividit en tres parts iguals: el front, el nas i el mentó; el peu és tres vegades el palmell de la mà; l'arc toràcic i el plec engonal són arcs d'un mateix cercle. La bellesa esdevé mesura i proporció.Policlet, el seu autor, va escriure un llibre, avui perdut, on explicava aquesta proporció perfecta.

L’obra original era de bronze.

El Dorífor és «qui porta la llança»

.

En ocasions és identificat com la representació ideal del mític heroi Aquil·les.

Model perfecte de les proporcions del cos humà

Cànon1/7

Contrapposto

Expressió serena.

Un home que es pren el

triomf amb serenitat.

Cos baronívol

Suport

lateral

Equilibri perfecte.

Cànon 1/7

Gran naturalisme

Perfecció

anatòmica.

Figura en moviment amb una

marxa tranquil·la que portava una

llança amb la mà esquerra.

Ideal de bellesa= proporció, mesura, equilibri, harmonia

Contrapposto

Expressió serena.

Un home que es pren el

triomf amb serenitat.

Cos baronívol

Suport

lateral

Equilibri perfecte.

Cànon 1/7

Gran naturalisme

Perfecció

anatòmica.

Gran plasticitat en la

representació dels

cabells.

Gest elegant de cenyir-

se l’estefano

Jove que es col·loca l’stefanoDiadumenPolicletMuseu Arqueològic Nacional d’Atenes425 aC. Còpia de marbre d’un original de bronze.

Destacant els treballs de l’Acròpolis, especialment el Partenó (estàtues exemptes i relleus), però també és “l’escultor dels déus”.

FídiesEl gran escultor de l’Atenes clàssica

Atena ParthenosFídiesOriginalment en el PartenóSegle V aC. Criselefantina (or i ivori)

Zeus OlímpicFídiesOriginalment en el Temple de Zeus a OlímpiaSegle V aC. Or, ivori i pedres precioses

Una de les Set Meravelles del Món Clàssic.

Situada al bell mig de l’Acròpolis, es calcula que feia 15 metres.

El seu nom significa 'la que combat en primera línia’.

Atena PromacosFídiesOriginalment al bell mig Acròpolis d’AtenesSegle V aC. Bronze

Frontons del PartenóFídiesBritish Museum I Museu de l’Acròpolis d’AtenesSegle V aC. Marbre

Mètopes del PartenóFídiesBritish Museum I Museu de l’Acròpolis d’AtenesSegle V aC. Marbre

Fris de les Panatenees. PartenóFídiesBritish Museum I Museu de l’Acròpolis d’AtenesSegle V aC. Marbre

Període clàssic. Segon classicismeSegle IV aC

Les Guerres del Peloponès acaben amb el període de major esplendor i l’hegemonia d’Atenes.Els ideals anatòmics es transformen i s’introdueix un cànon més esvelt: El cànon 1/8 de Lisip.

Se n’accentuen els moviments i es comença a perdre la serenitat del primer classicisme.

S’accentua el naturalisme en gestos i actituds, amb més realisme i mostrant actituds menys heroiques i més quotidianes, que fan les figures més lliures i menys majestuoses.

Apareix el retrat com a gènere escultòric.

Augmenta l’expressivitat, sobretot al rostre, i busca l’expressió dels sentiments (pathos) davant de la serenitat, l’equilibri i l’idealisme serè del primer classicisme.

Composicions més complexes: L’art es torna més inquiet i desassossegat, igual que els temes tractats (temes més mòrbids i sensuals).

S’introdueix el nu femení integral com a tema, i es crea un nou model anatòmic de dona diferent del masculí: Les Afrodites o Venus.

Autors més importants: Praxíteles, Lisip i Scopes.

Plena humanització dels déus.

CARACTERÍSTIQUES

Hermes i DionísPraxítelesMuseu Arqueològic d'Olímpia.350-330 aC. 2,13m d’alt. Marbre.

Tendresa amb què Hermes mira Dionís.

Aquesta escultura era un exvot del temple d’Hera,

a Olímpia. Fou trobada l’any 1877 en unes

excavacions.

Rectilini suport (tronc d’arbre cobert amb una túnica)

Contrasta el dinamisme del cos amb la rigidesa del suport.

Atenció als sentiment i a les emocions Naturalisme i delicadesa en el

tractament anatòmic

Gran expressivitat

(rostre abstret)

Esfumato

Humanització dels déus

(jove atleta)

Corba praxiteliana

(equilibri entre moviment i

repòs)

Lleu ondulació de malucs

Possible original de marbre

Superfícies blanques i suaus.

Modelat molt polit

sandàlies

Totalment nu

Naixement de Venus. Uffizi.

Sandro Botticelli

Introducció del nu femení integral

Afrodita de Cnidos

Venus de Mèdici. Uffizi

Còpia en marbre del segle I aC.

FauneApol·lo Sauròcton

ApoxiòmenosLisipMuseus Vaticans340-330 aC. 2,05m d’alt. Còpia romana en marbre d’un original de bronze.

Els ideals anatòmics es transformen i s’introdueix un cànon

més esvelt: “El cànon 1/8.”·

Lisip és el primer retratista i l’escultor preferit

d’Alexandre el Gran.

Recolza el pes en

una cama mentre

l'altra està

desplaçada cap a

un costat.

El cap és petit i està girat de forma

semblant a la del Dorífor de Policlet,.

Es tracta d'un atleta

nu que es neteja d'oli

amb l’estrígil.

Hèrcules FarneseLisipMuseus Arqueològic Nacional de NàpolsSegle IV aC. 3,17m d’alt. Còpia romana en marbre d’un original de bronze.

Mènades es pot traduir per "les que desvariegen" o "les dones posseïdes”

MènadeEscopes de ParosAlbertinum de DresdeSegle IV aC. Còpia romana de l’original grec perdut

Gran expressivitat de rostres;

arriba quasi al PATHOS, patetisme

hel·lenístic .

Moviment desbordant

(composició pràcticament

helicoïdal)

Sacerdotessa del temple

de Dionís en ple èxtasi.

Període hel·lenístic

La barreja de la influència oriental (colossalisme, monumentalitat, patetisme, nous temes) i la tradició clàssica porta a una nova forma de concebre l’art i l’escultura.

Els ideals clàssics de bellesa, harmonia, serenitat i equilibri són abandonats en favor de la tensió, el moviment i una expressivitat extrema.

El naturalisme continua, però es deixa de buscar la idealització per perseguir el realisme, i arriba a recrear-se en la plasmació dels defectes físics, d’allò lleig.

Representen el moviment, però ja no de manera equilibrada, sinó intensa, amb difícils escorços que trenquen el plànol i transmeten la tensió i el dinamisme dels moments reproduïts.

Les composicions es compliquen encara més i s’arriba a la teatralitat.

Es busca la representació del volum, fins al punt de treballar els músculs al mínim detall de tal manera que hi ha efectes de clarobscur.

Forta expressivitat: tendència a expressar els sentiments i la passió en els rostres (pathos) exageradament, en moments de forta intensitat, acompanyats per la tensió de la composició.

Temes molt variats: temes anteriors més dramàtics, retrats psicològics, grups escultòrics, temes trivials de la vida quotidiana, temes grandiosos de déus i herois, al·legories...

Es perd la unitat estilística de tota Grècia i sorgeixen escoles locals: Atenes, Pèrgam, Rodes, Alexandria... 

CARACTERÍSTIQUES

Escola d’Atenes

Afrodita de MelosMusée du Louvre. París130-110 aC. 2,11 m. d’alçada. Marbre.

Destaca per la serenitat al rostre, la bellesa, i

la corba praxitel·liana.

Corba praxitel·liana, aquesta

composició en “S” que li

proporciona sensualitat i

flexibilitat. Els plecs de la

roba són flexibles. Es creu

que amb una mà es

subjectava la roba i amb

l’altra sostenia una poma

 

Esculpida en

diversos blocs de

marbre blanc units

de manera invisible

Moviment ondulant

del cos Elegant actitud

Verisme anatòmic

L'expressió transmet

sensació de calma

Modelat molt suau,

la llum es difumina i produeix l’esfumato

Tors de BelvedereApol·loni d’Atenes

Museus VaticansSegle I aC.

Marbre.

Escena anecdòtica on es tracta el tema de la infantesa.

Nen de l’espinaMuseus Capitolins. RomaSegle I aC. Bronze.

Escola de Pèrgam

Gigantomàquia / Altar de ZeusPergamonmuseum. Berlín

180-190 aC. Marbre.

Maqueta de la ciutat de Pèrgam

planta de forma quasi quadrada (38,6 x 36 m.)columnata

jònica

Altar

(ales) cossos lateralsque enquadren

ampla i elevada esglaonada

Monumental (proporcions gegantines)

Alt relleu(gigantomàquia)

columnata jònica

pati

2,30 x 1,20 m. d’alt

Monument a la grandesa de la

dinastia Atàlida

Alt relleu amb el tema de la Gigantomàquia

figures que es retorcen

dramàticament

més de 100 m. de longitud

molt volum escultòric

2,5 m. alçada

lluita entre déus i gegants

molt moviment i gran tensió

musculatures en tensió

expressions turmentades

"pathos" fort efecte de

clarobscur

actituds i

vestimentes

agitades

Lluita d’ATENA i ALCIONEU

ZEUS en lluita contra els TITANS o GEGANTS

Escultures exemptes que tracten el tema relatiu a la invasió dels gals.Formava part dels monuments erigits per celebrar la gran victòria sobre els gals a l’Acropòlis de Pèrgam.Destaca la visió de patiment, el dolor dels rostres, però també de serenitat amb el que afronten el seu tràgic destí.

Gal MoribundMuseus Capitolins. Roma

Segle III aC.Còpia romana d’un original grec de bronze.

Gal suïcidant-seMuseus Capitolins. RomaSegle III aC.Còpia romana d’un original grec de bronze.

Escola de Rodes

Representava Helios (déu del sol), realitzada en bronze per Cares de Lindo, i col·locada al

port de Rodes. Tenia una torxa a la mà que servia de far a les naus que entraven en el

port per sota de les seves cames. Fou destruïa per un moviment de terra i no es va

tornar a esculpir.

Colós de Rodes

Victòria de SamotràciaAtribuïda a Pitòcrit de RodesMusée du Louvre. París200-190 aC. 2,45 m. d’alçada. Marbre de Paros.

Pedestal en forma de proa

d’un vaixell amb els bacs

dels rems (23 blocs de

marbre gris blavós

procedents de Rodes)

Descobert l’any 1875.

3,3metres

d’alçada

Moment en què es posa a la proa del navili,

fent front al propi moviment del vaixell i a la

força del vent.

Vista frontal, el cos presenta una

lleugera torsió, la figura es

recargola i s’obre en les dues

llargues corbes de les ales.

Aquesta vestimenta, «Draps

mullats», i el xitó ple de

sensualitat, dota el cos de la

Victòria d’una bellesa molt

seductora.

Va vestida amb un fi mantell (xitó) que,

adherit al cos, deixa entreveure les seves

elegants corbes femenines.

La posició d’avançar de la cama

dreta denota fermesa però, al

mateix temps, confereix

lleugeresa a la figura.

Niké / Victòria

personificada en la forma

d'una deessa alada, que

descendeix a la terra per

honorar el guanyador

(marbre de Paros).

Descoberta l’any 1863.

2,45 m. d'alçada.

Vista lateralment, s’observa una gran

línia diagonal que enllaçaria des de la

cama fins al cap, desgraciadament

desaparegut.

El dinamisme de la composició es

complementa amb les múltiples i

delicades corbes del vestit.

El 3 de setembre de 2013, el Louvre va llançar una crida a través

d’internet «crowdfunding» per rebre donacions que li permetin finançar la

restauració d’aquesta obra mestra. El cost de l’operació de restauració de

la Victòria s’estimava en 4 milions d’euros, tres dels quals ja ha reunit el

Louvre, gràcies a mecenatges. El projecte va culminar amb una exposició

l’any 2015.

Restauració: crowdfunding

Samothrahi –Samotràcia

Petita illa al nord del mar Egeu, la

figura de l’any 1863 i el pedestal

l’any 1875; actualment, el conjunt

original és al Museu del Louvre,

París.

Estava situat en un petit edifici al Santuari de Samotràcia i, de ben segur, era una d’aquelles innumerables ofrenes fetes al Santuari.

Fou consagrada, sens dubte, en agraïment als déus després d’una victòria naval. Tot fa pensar que es va esculpir per celebrar els triomfs d’Antioc III el gran.

La nau se situava sobre un

estany a dos nivells. El

superior, poc profund, és el

que sostenia el vaixell.

Mentre que l'inferior tenia

grans pedres que suggerien

la vora de la mar o potser el

port. La Victòria es podria

veure reflectida a l'estany.

Monument commemoratiu erigit al Santuari de Samotràcia

Laocoont i els seus fillsAgasandre, Polidor i Atenodor

Musei VaticaniSegle III - II aC.

2,42 m. Còpia romana de Marbre

Narració que Virgili en fa a l’Eneida.Composició piramidal

Diagonal que

travessa tota

l’ecultura

La serp uneix les

tres figures

Els cossos dels fills

són anatòmicament

com el pare però a

escala reduïda

Cossos

contorcionats.

Moviment violent.

Només pot ser contemplat frontalment

El Laocoont va

impressionar a Miquel

Àngel quan l’estàtua es va

trobar l’any 1506 Roma.

El florentí quedà

impressionat per la ràbia

continguda (terribilità).

Probablement va ser una

font d’inspiració per al seu

famós Moisès.

En aquesta obra les

serps s’enrotllen als

cossos del pare i dels

dos fills, el dolor de

Laocoont no és només

físic, sinó també

psicològic en veure patir

els seus fills.

Anatomia

musculosa.

Gran tensió

Pathos

Representació del patiment

Se la considera l'escultura d'una

sola peça més gran de totes les que han

pervingut fins a nosaltres i des de

l'antiguitat.

Toro FarneseApol·loni de Tralles i Taurisc de TrallesMuseo Archeologico Nazional di Napoli130 aC. 3,70m d’alt. Marbre Monumentalisme,

dinamisme, expressivitat i teatralitat són característiques d’aquesta escultura i pròpies del període hel·lenístic.

GrèciaL’antiguitat clàssica

ceràmica

Era una manifestació artística molt important i un producte dels pocs que exportaven. A les àmfores hi ha un conjunt de característiques úniques totes unides: les formes, el bon fer dels artesans i l’harmonia de colors. N’hi havia de gran diversitat i el seu nom depenia de la seva funció i de la seva forma.

Era una manifestació artística molt important i un producte dels pocs que exportaven. N’hi havia gran diversitat i el seu nom depenia de la seva funció i de la seva forma.

CERÀMICA GEOMÈTRICA Segles X-VIII aC.

Sanefes geomètriques (línies paral·leles, triangles, formes romboïdals, etc., disposades en franges

horitzontals i paral·leles

CERÀMICA GEOMÈTRICA Segles X-VIII aC.

Decoració amb sanefes geomètriques i lineals disposades en franges.

A partir del segle VIII aC. apareixen figures i animals esquematitzats.

CERÀMICA ARCAICA Segles VII – V aC.

A partir del segle VII aC De mica en mica la figura humana pren protagonisme, cada vegada serà més gran i estarà representada amb més detallisme.

Àmfora d'Eleusis De temàtica religiosa, ja que escenifica "L'Odissea".

A partir del segle VI aC. apareix una nova modalitat de ceràmica anomenada "de figures negres”.

CERÀMICA ARCAICA Segles VII – V aC.

Ceràmica de figures negresHan desaparegut les franges i la figura humana pren tot el protagonisme. Una escena a manera de quadre és representada al centre del recipient.

Escenes amb figures negres sobre el fons roig dels recipients, que s’ajuden amb gravats fins i amb petits tocs en roig o en blanc. Els temes més abundants són els mitològics, aquells que narren llegendes sobre déus, herois i les relacions amb els mortals.

A poc a poc, al llarg de l’època clàssica, les escenes aniran guanyant naturalitat, moviment i expressivitat.

CERÀMICA CLÀSSICA Segles V aC.

Ceràmica de figures roges

Aquest estil fou suposadament inventat per Andròcides, pintor de l’Àtica.

Tècnica consistent en dibuixar en roig o en gravar les figures damunt l'argila fresca, pintant tota la resta del recipient en negre. Els detalls es gravaven o es pintaven en negre damunt de les figures roges.

El tema, sense oblidar les llegendes mitològiques, solia representar escenes relacionades amb la vida quotidiana, les competicions atlètiques i mostra una major preocupació pel realisme i el detall.

A finals de l’època arcaica, apareix ja la modalitat de anomenada "de figures roges” que tindrà el màxim moment en l’època clàssica.

CERÀMICA CLÀSSICA Segles V aC.

Domina la decoració de figures vermelles sobre fons negre. La representació escènica esdevé més complexa. Desataca la riquesa de moviments, l’ús d’escorços i una expressió més emotiva dels personatges.