GEOGRAFIA

Dins dels climes del món el mediterrani ocupa molt poca superfície. Les diferents localitzacions geogràfiques del clima mediterrani són:  A Europa: Espanya (Múrcia, Almería, Ceuta, Melilla, costes de Catalunya, Illes Balears), França (Còrsega), Mònaco, Itàlia (Sicília i Sardenya), Malta, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro, Albània, Grècia (Creta i Rodes), Malta, Xipre i Turquia. A l'Àsia: Turquia, Xipre, Síria, Líban, Israel, Palestina i Egipte. A l'Àfrica: Egipte, Líbia, Tunísia, Algèria, i el Marroc. Altres: Austràlia (oest), Califòrnia, Xile, Equador.   

La mar mediterrània és una mar continental situada entre Europa, Àfrica i Àsia. Cobreix una extensió de 2.500.000 km2. L’única connexió natural amb l’oceà és amb l’Atlàntic mitjançant l’Estret de Gibraltar i artificialment amb la Mar Roja mitjançant el Canal de Suez i amb el Mar Negre mitjançant el Canal de Bòsfor i Darnelos. Seixanta nou rius desemboquen en aquest mar. És el mar interior més gran del món. El Mediterrani prové d’un mar anterior i molt més gran anomenat Tetis.

CLIMATOLOGIA

El clima mediterrani és un clima de transició entre el clima temperat i el clima tropical i subtropical. Aquest clima es localitza entre els 30º i 45º de latitud i a petites zones de l'oest d'alguns continents.

La mediterrània té un clima amb temperatures moderades, pluges no gaire abundants (normalment són a la tardor i la primavera). Els estius acostumen a ser càlids i secs. Els hiverns no solen ser freds i humits. A finals d’estiu i començaments de tardor hi solen haver pluges torrencials. Estan causades per la diferència de temperatura entre el fred de l’aire que arriba del nord i la calor que hi ha a la terra i al mar. Poden comportar calamarsades i són pluges molt erosives. Aquestes pluges aporten una aigua que no és aprofitable per la vegetació. En general, la temperatura mitjana d’aquest clima és entre 7º i 30ºC. Hi ha poca amplitud tèrmica anual.

El clima mediterrani es pot dividir en tres subclimes:

• Clima mediterrani litoral: la seva característica principal és la suavitat de l’hivern, ja que d’una banda, molt poques vegades hi glaça i passen diversos anys sense que el termòmetre baixi dels 0 ºC i hi han bastantes precipitacions (700 – 850 mm).

• Clima mediterrani d’interior o continental: la variació de les temperatures al llarg de l’any és més gran. L'hivern és més fred i l'estiu és més calorós que a la costa. No plou amb gaire intensitat.

• Clima mediterrani de muntanya: sense cap mes de secada però a l’hivern algun mes de temperatura glacial. Pluges abundants (1000 – 1200 mm).

EDAFOLOGIA

El sòl de la mediterrània presenta costra degut a l’ambient àrid i semiàrid del seu clima.

La terra és vermella per damunt d’un substracte calcari. La manca de pluges motiva un poc rentat de les argiles i els carbonats i de rebot es produeix l'alliberament de ferro que dóna un color vermell a la terra molt característic.

La manca de pluja i l’ambient àrid afavoreix també la presència de estructures rocoses i carbonats en algun dels horitzons dels talls estratigràfics del sòl. Aquest fet dificulta el treball agrícola, així com redueix la capacitat de retenció de nutrients i aigua per part del sòl. Altres zones afectades per la forta erosió, deixen paisatges erms, amb els característics xaragalls.

Els sòls mediterranis són generalment deficients en humus, no tant a causa de l'escassa vegetació com per la lentitud dels processos químics que converteixen la matèria vegetal en humus. L'escassetat de pluges, que ocorre quan les temperatures són més baixes, en retarda el seu envelliment.

ECOLOGIA

La zona mediterrània ha estat un bioma fortament castigat des d’un punt de vista ecològic, doncs el seu ús pesquer, comercial, turístic... l’ha castigat molt. A continuació es proposen diferents centres d’interés per aprofundir més en el seu coneixement i consciència.

• Les fonts de contaminació a la conca mediterrània. Cal investigar quins han estat i encara són els fenòmens més importants de contaminació que malmeten els ecosistemes del bioma mediterrani. Futur?• Els incendis i el bosc mediterrani. Cal cercar els motius de la fragilitat dels nostres boscos, i sobretot l'evolució que aquests han patit en els darrers anys. Futur?• El turisme i la seva insostenibilitat. Conseqüències de la massificació que pateix el litoral mediterrani, l'especulació immobiliària, turisme de poca qualitat... Futur?• Espais protegits i conservació de la biodiversitat. Quins espais estan protegits i quina importància relativa tenen en el conjunt de la mediterrània. Accions i propostes que fan. Futur?• L’art de la pesca en perill. La mar s'està morint... per què? Conseqüències de la pesca intensiva i de la pesca furtiva. Futur?

ECOSISTEMES

El bosc mediterrani és escleròfil, o sigui és un ecosistema molt ben preparat per a la sequera, de fulles perennes dures i gruixudes, (escleròfil·les), amb troncs llenyosos i arrels molt esteses. El creiexement dels arbres és molt lent i arriben a una altura máxima de 20 metres. La formació vegetal clímax és l’alzina, i quan l’ecosistema presenta un sòl silici i és humit trobem l’alzina surera. Un arbre secundari és el pi.

A l'alzinar s'hi poden distingir tres parts o estrats:

Estrat arbustiu: com que les alzines no deixen assar gaire llum, en aquesta capa creixen nombrosos arbustos que no hi podrien viure exposats a la llum del Sol. Alguns exemples són el marfull, l'arboç, l'aladern i el llentiscle.

Estrat herbaci: aquest nivell de vegetació és força pobre, ja que no hi arriba quasi llum i hi ha poc espai. No hi falten, però, violes, falgueres, bolets...

Lianes o plantes enfiladisses: com per exemple l'heura, la roja, l'aritjol... S'enfilen als troncs del arbres o fan una catifa al terra.

La degradació del bosc mediterrani ha comportat l’aparició d’un nou paisatge, el matollar (matorral), un bosc clar i obert, amb una formació vegetal dominada per mates, amb una alçada màxima d’1,5 m. El matollar pot presentar tres tipologies:

La garriga (carrasca), propia de sòls calcaris, on predominen els arbres de fulla perenne, com ara les alzines i els ciderers d’arboç, i el sotabosc és ric en arbusts espinosos i plantes aromàtiques. De tota manera, el seu paisatge és net i obert, gens espès.

En canvi, la màquia (chaparral), pròpia de sòls silicis, és una formació vegetal densa i ombrívola formada per arbustos més alts de tipus esclerofil·le. És pròpia de les terres de clima mediterrani amb una gran sequera estiuenca. Fora de la mediterrània, les màquies són molt extenses a Califòrnia i al llarg de la costa nord-occidental de Mèxic, a Xile i a la costa sud d’Austràlia.

L’estepa, formada per plantes adaptades a les zones àrides i amb altes temperatures. Aquests vegetals son de port baix, espinoses i de presentació esclarissada.

A les zones costaneres, els ecosistemes més característics són:

Els saladars, la concentració elevada de sals al sòl, només permet la vida de plantes adaptades anomenades halòfiles. Aquestes plantes expulsen les sals mitjançant unes glàndules especials o les acumulen en parts de la planta que moren.

Les dunes que es formen a les platges per l’acció del vent, són un medi inestable, amb un substrat poc capaç de retenir aigua i nutrients minerals. Les plantes es caracteritzen pel gran desenvolupament de rizomes subterranis i arrels. Pel que fa als animals, són típics els apèndix adaptats a la locomoció en un substrat tou. Tenen facilitat per soterrar-se per això aconsegueixen regular la temperatura del seu cos.

BIODIVERSITAT

El bioma mediterrani és d’una gran riquesa biològica, un patrimoni que cal conèixer i respectar.

Vegetació

Aquesta regió té una gran riquesa vegetal, amb 24.000 tàxons de flora, tant en el bosc mediterrani, com ara l’alzina, el roure, la carrasca, l’alzina surera, el pi..., com en el bosc litoral, com el garrofer, el llentiscle, l’olivera...

A Califòrnia trobem una vegetació típicament mediterrània (màquies) amb l’alzina, el castanyer, el cirerer d’arboç, la boixerola... combinats amb coníferes i plantes suculentes pròpies d’Amèrica.

A Austràlia, les espècies dominants en els boscos escleròfils són els arbres i arbusts del gènere Eucaliptus.

Els vegetals de la mediterrània estan perfectament adaptats a la seva climatologia, així com condicionen el seu ritme reproductor als abundants focs que s’hi originen. El foc estimula la dispersió i la germinació de les llavors, deixant via lliure als nous vegetals que gaudiran d’un terreny adobat per les cendres i sense competència de vegetals desenvolupats.

De totes maneres, un augment en la incidència d’aquests foc, pot alterar negativament en el seu cicle de creixement, produint-se una substitució d’arbusts per altres formacions vegetals més herbàcies.

La flora d’aquesta regió presenta adaptacions i mecanismes altament eficients per combatre la forta deshidratació pels períodes més secs. Aquestes estratègies inclouen la reducció de les seves superfícies transpirants, adoptant fulles petites, que a vegades acaben tenint forma agulla, branques assecades en forma d’agullons, i una elevada presència de pèls a la superfície de les tiges i fulles, a fi de retenir millor la poca humitat. Les fulles acostumen a ser dures, amb un tacte que recorda al cuir, i les escorces dels arbres són gruixudes, essent excepcional en el cas del suro de les alzines sureres. Per altra banda, tots aquests vegetals presenten un aparell radical molt ampli, d’arrels profundes que busquen explotar al màxim les poques reserves hídriques presents en el sòl.

Animals

En el bosc mediterrani hi trobem abundants mamífers silvestres. Alguns, com ara el ratolí de bosc, mengen fruits i herba, i altres, com el teixó, mengen animalons, però en èpoques d'escassesa es veuen obligats a menjar fruits. També trobem el ratolí de bosc, que pot combinar una dieta a base d’animals i vegetals. Un cas diferent és el porc senglar, on el seu boom poblacional l’obliga a sortir del bosc i anar a les clarianes i conreus en busca de més aliment per satisfer les seves nombroses camades.

Els ocells són els vertebrats que es poden veure amb més facilitat, a l'alzinar. Alguns, com el pinsà, s'alimenten de grans i llavors. Les mallerengues mengen insectes i el mussol, l'òliba i el xoriguer, són ocells rapinyaires. Aquest ocells són sedentaris, a diferència dels migratoris, com ara l’abellerol i l’oreneta.

La mediterrània és una regió a mig camí entre els tròpics i les zones temperades, és per això que, moltes aus aprofiten la bonança de l’hivern mediterrani, com a base per als seus trajectes migratoris. Les aus arriben al mediterrani per la primavera, amb la voluntat de pondre els ous, i tornant a marxar abans del començament de l’hivern. La densitat de la població d’aus i insectes és molt alta durant l’època de creixement, disminuint considerablement a mesura que la vegetació s’asseca a fins d’estiu.

Els rèptils més abundants a l'alzinar són les serps, els llangardaixos i les sargantanes. Els amfibis com, per exemple, les granotes, els gripaus i les salamandres són menys visibles, doncs la seva gran dependència de l’aigua els obliga a hivernar a sota de les pedres, en amagatalls o colgats en mig del fang.

Els invertebrats són els organismes més abundants de l'alzinar. Molts d'ells, a l'estiu, han d'estar en fase de crisàlide o ou per a poder aguantar millor la calor i la sequera. Alguns invertebrats, com el pregadéu, són beneficiosos, ja que és un formidable caçador. Altres, com la processionària del pi, són perjudicials, doncs són urticants i malmeten els boscos de pins.

Pel que fa la fauna de la màquia i la garriga, aquesta és relativament poc diversa pel que fa al nombre d’espècies, tot i que la majoria dels seus arbres i arbusts produeixen aglans comestibles per als animals que hi viuen, com ara el ratolí de bosc i l’esquirol. També cal destacar les extenses poblacions d’insectes, així com rèptils endèmics com el llagardaix i els diferents tipus de serps. Els vertebrats residents en aquests indrets són generalment petits i de colors bruns, a fi d’aconseguir un camuflatge que faciliti la seva supervivència. Les aus poden ser terrestres, de vol curt i potent, com la perdiu, o aus de vol més continu, relacionades alimentàriament amb la proximitat del mar, com la gavina o el corb marí.