Servei Educatiu La Garrotxa. Assessors LIC. Pla d’Impuls a la Lectura

1

L’ESTÀTUA DE PIGMALIÓ

A l’assolellada illa de Xipre, pàtria de l’amorosa Venus, havia crescut un home

anomenat Pigmalió. Havia consagrat la seva vida a l’escultura, que era la seva

passió i alhora el seu ofici, i tots lloaven les obres que feia, ja que Pigmalió sabia

reflectir sobre la pedra totes les emocions del cor humà. Fora d’això, era un

home reservat i auster, donat més a la soledat que a la conversa. Durant anys,

havia buscat una dona amb qui compartir la seva existència, però no n’hi havia

hagut cap que el captivés de debò. A l’últim, Pigmalió es va convèncer que la seva

ànima era impermeable a l’amor, i es resignà a viure sol fins a la fi dels seus dies.

Una estàtua de marfil li va canviar la vida. Pigmalió va començar a cisellar-la guiat

per un rampell d’inspiració, i es va entusiasmar tant amb la feina que, durant tres

dies, va esculpir sense descans de sol a sol. La tarda en què acabà l’estàtua i la

mirà amb deteniment, quedà encisat. Representava una dona de bellesa radiant,

cos plàcid i mans amigables, amb un somriure ample i alegre i uns ulls ametllats

que expressaven una profunda tristesa. L’estàtua reflectia amb tanta precisió la

veritat de la vida que Pigmalió es va dir a si mateix: “Només li falta parlar”.

Des del començament, va tractar l’estàtua com si fos una dona. La va adornar

amb collarets, la va vestir amb túniques de colors vistosos i es va acostumar a

parlar-hi. Alguns dies, es passava hores senceres acaronant-li les mans, suaus

com núvols, i mirant-la als ulls, que semblaven tocar les coses amb la seva mirada

impossible. Una nit, encès de passió, Pigmalió besà els llavis de l’estàtua. Li

semblà un acte ridícul, propi d’un boig, però carregat alhora de sinceritat i

puresa. Era absur, però Pigmalió ho va haver de reconèixer: estava enamorat de

la seva bella creació de marfil. No va arribar a tancar els ulls, sinó que es va

quedar despert fins a l’alba, parlant amb veu afectuosa amb la imatge que li havia

retornat la il·lusió de l’amor, acariciant-li les mans inertes i besant delicadament

la petita plana del seu front.

Dies després, Xipre celebrà la festa de Venus. Pigmalió va entrar al temple de la

deessa per cremar sobre l’altar un grapat d’encens. Mentre feia l’ofrena, absort

en els seus pensaments, anava dient a mitja veu:

- Que feliç em faries, Venus, si em poguessis donar una dona que s’assemblés en

tot a l’escultura que he creat!

Aquella tarda, en tornar a casa, Pigmalió explicà a l’estàtua el que havia demanat

a Venus. Mentre parlava, va allargar els dits per acaronar-li el rostre, però, en

tocar-li la galta, va retirar bruscament la mà, com un nen davant del foc. Havia

tingut la sensació increïble que la galta de l’estàtua desprenia una calor humana.

Servei Educatiu La Garrotxa. Assessors LIC. Pla d’Impuls a la Lectura

2

Pigmalió se sentí tan confús que, durant uns instants, es quedà immòbil sense

saber què fer. Després, arrossegat per la curiositat, tornà a acostar-hi la mà, i

llavors comprovà que, en efecte, l’estàtua estava tèbia, que el seu pit s’inflava en

capturar l’aire, que els seus llavis tenien el color tènue de la pell d’una jove, que la

seva boca desprenia el càlid corrent de l’alè humà. Per un moment, es preguntà si

devia estar somiant, i es fregà els ulls per despertar-se. Però no somiava. Llavors

va saber que Venus l’havia escoltat i havia convertit l’estàtua en una dona. De

sobte, la jove aixecà el cap amb un domini complet del seu cos, i els seus ulls

ametllats van veure per primera vegada la claredat del món. Pigmalió, exultant, la

besà als llavis i la jove es va ruboritzar.

El casament es va celebrar l’endemà. Nou mesos després, l’esposa de Pigmalió va

donar a llum una criatura preciosa.

Ovidi, Metamorfosis , Editorial Vicens Vives, Clàssics adaptats. Barcelona, 2010.