1

Elogi dels diners, del Llibre dels bons amonestaments (1398),

d'Anselm Turmeda (1352-1430)

Diners de tort fan veritat, I

e de jutge fan advocat;

savi fan tornar l'hom orat,

pus que d'ells haja. pus: mentre

5 Diners fan bé, diners fan mal, II

diners fan l'home infernal

e fan-lo sant celestial,

segons que els usa.

Diners fan bregues e remors, III

10 e vituperis e honors,

e fan cantar preïcadors:

Beati quorum. Beati illi quorum sunt: Benaurances

Diners alegren los infants IV

e fan cantar los capellans

15 e los frares carmelitans

a les grans festes.

Diners, magres fan tornar gords, V

e tornen lledesmes los bords. lledesme: legítim

Si diràs “jas” a hòmens sords,

20 tantost se giren.

Diners tornen los malalts sans; VI

moros, jueus e crestians,

lleixant a Déu e tots los sants,

diners adoren.

25 Diners fan vui al món lo joc, VII

e fan honor a molt badoc;

a qui diu “no” fan-li dir “hoc”. hoc: sí (occità)

Vejats miracle!

Diners, doncs, vulles aplegar. VIII

30 Si els pots haver no els lleixs anar;

si molts n'hauràs, poràs tornar

papa de Roma.

Si vols haver bé e non dan IX

per advocat té sent “jo ha'n”. sent: sant; jo ha'n: jo en tinc

35 Totes coses per ell se fan

en esta vida.

http://youtu.be/ckXEXlswgdU [Versió musicada de Raimon]

2

I. EIX DE PRODUCCIÓ Context cultural: vida i obra d'Anselm Turmeda (1352-1423)

1. Aspectes biogràfics Anselm Turmeda personifica la gran crisi espiritual que afecta el darrer segle de l'Edat Mitjana, com a conseqüència de la crisi econòmica de les darreries del segle XIV i la primera meitat del XV. En efecte, Turmeda opta per resoldre la pròpia crisi espiritual a través d'una actitud precursora de les posicions humanistes del Renaixement: un cert egocentrisme afuat per un escepticisme natural i l'afany de saber. Un breu repàs a la seva biografia situa el seu naixement a mitjan segle XIV, probablement l'any 1352, a Ciutat de Mallorca. Quan només tenia sis anys, el seu pare va decidir per a ell la carrera eclesiàstica i, fins als dotze anys, va estudiar lògica i gramàtica; després, va traslladar-se de Mallorca a Lleida per continuar la carrera amb estudis de física i astronomia. El 1375, cap als vint-i-tres anys, ja pertanyia a l'orde franciscà. Al voltant dels vint-i-cinc, va completar estudis a Bolonya, on va romandre uns deu anys, i, probablement, a París. A Bolonya, el seu mestre de teologia, Nicolau Martel, li confià en secreta conversa les conclusions a què havia arribat, segons les quals la veritable doctrina era l'Islam. Aleshores, impressionat per les paraules del mestre, fra Anselm decidí abraçar la fe islàmica i es va traslladar a Mallorca, d'on va viatjar a Sicília sis mesos després i, al cap de cinc mesos, embarcava cap a Tunis. Allà, acollit a la colònia cristiana, va posar-se en contacte amb el soldà, rei de Tunis, Abu-l-Abbas Ahmat, a qui va confiar el seu propòsit d'abjurar del cristianisme i convertir-se a l'Islam, cosa que va fer de manera pública davant un grup de mercaders; aleshores prengué el nom de Abd Allah ibn Abd Allah, al Targuman, al-Mayurquí, al-Muhtadí (Servidor de Déu fill del Servidor de Déu, el Torcimany o intèrpret, el Mallorquí, el Convertit a la Fe). Això succeïa el 1385, quan Turmeda devia haver complert els trenta-tres anys. Molt ben acollit pel soldà, va ser allotjat al mateix palau i va rebre una renda i càrrecs successius: cap de duanes i traductor oficial. Es va casar amb la filla d'un alt personatge i va tenir un fill. Dominava diferents llengües: a més del català i l'àrab, l'italià i, segurament, el francès. Va mantenir-se com a home de confiança del soldà i, a la mort d'aquest, del seu fill i successor, Abu-

3

Faris. En aquest període se situa la major part de la seva obra literària, alhora que va fer créixer la llegenda que, penedit de la seva abjuració del Cristianisme, estava retingut per la força; això va provocar una veritable cadena de salconduits successius per facilitar-li el retorn, amb la garantia de ser ben rebut per l'Església ―fins i tot del papa Benet XIII i els reis Ferran I d'Antequera i Alfons IV el Magnànim―; però, Anselm Turmeda no va tornar mai, probablement perquè mai no havia tingut intenció de fer-ho. El cert és que va aconseguir de mantenir totes les portes obertes davant qualsevol eventualitat: havia convençut els cristians per una banda i, per una altra, ratificava davant els àrabs la seva fidelitat absoluta a la doctrina de Mahoma, ja que els feia conèixer tota la documentació rebuda d'Europa. Només així podia saber-se segur davant tota possible persecució inquisitorial de qualsevol dels dos móns: va saber mantenir el doble joc fins a la mort. La seva tomba, a Tunis, és venerada públicament, atès que entre els musulmans tingué fama de savi i de sant.

2. Obra Tota la producció literària de Turmeda coincideix amb el regnat del soldà i amb tot el seguit de salconduits que li transmetien des d'Europa. Això fa pensar que no escrivia pel pur plaer literari, sinó amb una finalitat utilitària, política o diplomàtica. ―La primera obra de Turmeda en català va ser escrita el 1398, uns deu o dotze anys després de la seva abjuració; es tracta del Llibre dels bons amonestaments, al qual pertany el fragment que comentarem més endevant. Es tracta d'una recopilació de consells dirigits als fidels cristians, escrits amb una certa ironia i cinisme vers les estructures eclesials, però que assumeix clarament la doctrina cristiana. La major part constitueix una imitació de l'obra italiana del segle XIII Dottrina dello Schiavo di Bari (Doctrina de l'esclau de Bari). Val a dir que en aquesta època no existeix el concepte de plagi que tenim a l'actualitat, i els manlleus i les imitacions són molt habituals en literatura. ―El mateix any escriu les Cobles de la divisió del regne de Mallorques, molt més original: un poema al·legòric compost de 123 estrofes de versos heptasíl·labs, on elabora un missatge d'intenció política, mostra les pors i

4

reserves que li impedeixen de retornar i encomana la protecció de l'illa a la Mare de Déu. ―Entre 1405 i 1407, escriu una profecia política d'estil críptic i de difícil comprensió. ―Entre 1417 i 1418, redacta la seva obra cabdal, La disputa de l'ase, impresa a Barcelona el 1509 en el seu original català; però d'aquesta versió no se'n conserva cap exemplar, de manera que l'obra ens ha pervingut a través d'una traducció francesa editada a Lió el 1544. L'eix argumental del llibre és la inferioritat de l'home davant l'animal, inferioritat per raó de la naturalesa i només superada pel fet que Déu decidís encarnar-se en home. Aquesta discussió es desenvolupa entre fra Anselm i l'ase ronyós de la cua tallada, veritable alter ego de l'autor, que exposa irònicament tots els dubtes des de la incredulitat i l'escepticisme. L'obra s'estructura com una disputatio filosòfica, on cada argument esgrimit per fra Anselm que defensa la superioritat humana és replicat per un exemple que el desmenteix, per part de l'ase. L'argument últim i definitiu, després de vint intents, és la Divinitat feta home, davant la qual l'ase no pot replicar i accepta la seva derrota. ―El 1420 escriu una obra en llengua àrab i adreçada a un públic musulmà: la Tuhfa o Present de l'home docte en refutació dels sequaços de la Creu, on, al llarg de tres capítols, Turmeda revisa la pròpia biografia i ofereix una exposició doctrinal destinada a la refutació d'alguns dogmes del Cristianisme. Mentre la divinitat de Crist es constituïa en autèntic vèrtex de la Disputa, tota la Tuhfa tendeix a negar-la: sembla evident que escrivia temes de fe cristiana per a cristians i temes de fe islàmica per a musulmans, fent sentir a cadascú allò que volia escoltar. L'obra literària de Turmeda segueix els corrents de la literatura satírica i escèptica de la tardor de l'Edat Mitjana, un tipus de literatura que esdevé abundosa, sobretot a Itàlia. Mentre que les seves tècniques són encara medievals, l'actitud que trasllueix sota les seves idees, encara molt confuses, anuncia ja la mentalitat humanisto-renaixentista.

5

II. LA FORMA DEL TEXT

1. Forma Escrit el 1398 per Turmeda, el Llibre consta de 428 versos disposats en estrofes de tres octosíl·labs masculins de rima consonant i un tetrasíl·lab femení blanc, això és, sense rima, en forma de bioc o pota de gall. Tal com indica el títol, la peça tracta d'un conjunt de bons consells, d'acord amb la moral cristiana ―escrits, recordem-ho, anys després de la seva abjuració. Però hi inclou nombroses al·lusions antimonàstiques. L'anticlericalisme en Turmeda és present sovint, sobretot contra els ordes carmelità i franciscà, al qual havia pertangut, i el trobem amb especial virulència a la Disputa de l'ase (a través de set/vuit narracions divertides i càustiques en les quals els religiosos protagonistes cometen els pecats capitals respectius). Resulta també singular el seu conegut com elogi als diners, que subverteix els valors cristians i repeteix un tòpic molt freqüent a l'Edat Mitjana, relacionat amb els goliards (poetes de tavernes en llengua llatina molt populars a l'època medieval). El fragment (inclòs a l'obra, sense constituir cap poema independent i, per tant, sense títol posat per l'autor, si bé se l'ha conegut tradicionalment com l'Elogi dels diners per la seva temàtica) abasta nou estrofes del Llibre. 2. Estructures i comentari (com ho diu i per què) Com ja s'ha dit, les estrofes estan compostes per tres versos octosíl·labs, de rima consonant i masculina i un tetrasíl·lab femení blanc. L'esquema mètric és, per tant, 8aM/8aM/8aM/4-F. Les nou estrofes s'estructuren conformant aquest esquema: ELS DINERS CANVIEN LA ELS DINERS TRASBALSEN VERITAT OBJECTIVA DEL TOTHOM (LAICS, CLERGUES MÓN I RELIGIOSOS) I-II III-IV ELS DINERS MOUEN EL MÓN: -FAN PRODIGIS I MIRACLES -HO LEGITIMEN TOT -TOTHOM ELS IDOLATRA V-VII

6

Així, doncs: PARADOXALS CONSELLS SARCÀSTICS -CAL APLEGAR-NE -CAL POSAR-SE SOTA LA SEVA ADVOCACIÓ VIII-IX

En efecte, podem anar glosant aquestes parts significatives: a la primera estrofa (vv.1-4), s'afirma la capacitat dels diners per comprar la justícia, la qual, per tant, resulta corrupta pel poder monetari; de mentides en fa veritats, i converteix els jutges detrurers en advocats partidistes, capaços de treure sentències favorables d'on hi hauria d'haver hagut condemnes; a més, donen prestigi, fins al punt que l'home boig (orat) és tingut per savi, mentre (pus) en tingui. Apareix aquí l'el·lipsi irònica de l'autor, perquè dóna a entendre que quan aquest boig deixarà de tenir diners, també deixarà de ser reputat per savi. Als vv.5-10, s'admet l'ambigua possibilitat dels diners per fer bé o mal, segons l'ús que se'ls doni; l'home pot esdevenir, així, un ésser pervers o un sant. Ara bé, per dilogia o ambiguitat, fins i tot es pot entendre que els diners aconsegueixen transformar l'home malvat (infernal) en bonhomiós (sant celestial). Fins aquí, per tant, el primer nucli, que hem sintetitzat dient que els diners canvien la veritat objectiva del món.

Tot seguit l'autor passa a considerar dins d'aquest món desordenat, laics, clergues i religiosos. Els diners provoquen disputes i remors (v.9), en el sentit de sorolls fatxendosos; d'ells se'n treuen ultratges o bé fama (v.10); fins i tot impel·leixen els predicadors (així eren coneguts els religiosos de l'orde dels dominics) a lloar els qui en posseeixen en un cant litúrgic poc menys que sacríleg (Beati quorum: 'Benaurats d'aquells [que tenen diners]”). S'adverteix l'anticlericalisme de l'autor, que recorda les prèdiques en llatí del sermó de la muntanya (les benaurances), en un sentit irònic: feliços aquells, sembla dir, que tenen diners, perquè clergues i religiosos ―a IV la diatriba és contra el clergat i els carmelites― sempre es posaran al seu servei. Tanmateix, en aquesta estrofa, aquesta alegria festiva del clergat, posada en paral·lelisme amb el v. 13, sembla considerada infantil.

7

L'enumeració ha evolucionat, però li cal una síntesi enumerativa caòtica, que desplega a les estrofes VI-VIII. En efecte, la cinquena estrofa ofereix una sèrie d'aparents meravelles: engreixar els prims (v.17), legitimar els fills bastards (v.13) i guarir un suposat sord es pot assolir amb diners. (En aquest punt, cal dir que Jas! és una interjecció que significa, encara avui, que algú prengui allò que se li ofereix.) Continuen els prodigis amb la guarició dels malalts (v.21), i la constatació que la veritable fe dels creients de totes les religions és la dels diners (v.v.22-24): tots els fidels, pertanyin a la religió que pertanyin, els idolatren, tot oblidant-se (lleixar: 'deixar','bandejar'...) d'adorar el seu Déu. Els versos 25-27 reprenen la idea de les transformacions a partir de l'afirmació que els diners mouen el món; ofereixen honor a qui els té, encara que no sigui llest ni se'l mereixi, i fan canviar les pròpies conviccions, els “no” pels “sí” (hoc és “sí” en occità). La síntesi, caòtica, tanmateix, formulada amb precisió al v. 25 (‘Avui els diners [fan el joc a] mouen el món’), ja està feta: aquest trasbalsament convulsiu li fa exclamar, altra vegada amb distanciat sarcasme, que tot és un miracle! Davant de l'anàlisi que ha dut a terme, només calen unes sardòniques recomanacions finals als seus receptors, que es produeixen a les dues darreres estrofes (VIII-IX): cal acumular diners (vv.29-30) i posar-se sota l'advocació de qui en tingui (vv.33-34). El primer consell ve justificat perquè, amb diners, es pot arribar fins i tot al màxim poder, a ser Papa (tornar: esdevenir), amb la qual cosa trobem de nou la seva recurrent crítica a la corrupció eclesiàstica, ja que els càrrecs jeràrquics sovint eren comprats (simonia). El segon, ens ve donat per un calambour o enginyós joc de paraules: si volem el nostre bé i no el nostre dany, no cal encomanar-se a sant Joan sinó advocar a qualsevol jo ha'n, és a dir, “jo en tinc” [de diners], vist que aquell qui posseeixi diners li podrà oferir bona protecció. Els dos darrers versos, tanmateix, tot i reblar el v. 25, tornen al distanciament ja insinuat en altres moments anteriors, en una reticència semàntica, en la qual vol afirmar que és trist que les coses siguin com ell les ha exposades (és a dir, posa de manifest en una preterició 1 el·líptica, que li sap greu que el món vagi com va.

1 Figura retòrica amb què s’aparenta d’ometre allò que de fet es diu.

8

El recursos literaris explícits més utilitzats en aquesta composició ―a banda de l'anàfora o repetició isotòpica2 del mot diners― són la contraposició de termes antitètics que funcionen per antonomàsic acoblament: (tort/veritat, jutge/advocat, savi/orat, vituperis/honors, hom infernal/sant celestial, magres/gords, llesdesmes/bords, malalts/sans, no/hoc, bé/dan), les enumeracions caòtiques tot i la progressió i, finalment, l'apòstrofe3 al lector des del v 29, que en les dues darreres estrofes, com si se'l volgués fer més pròxim, tuteja emprant la 2ª persona del singular. El poeta remarca així, com cercant una intimitat pròxima, la capacitat dels diners de transformar tot aquell qui els toca, superant obstacles i limitacions; així el seu poder ens és pintat com a absolut, estès arreu, sense distinció de creences, ja que fins i tot les religions enfrontades coincideixen en la veritable adoració idolàtrica als diners. El seu poder és tan gran que el món sencer es mou segons el seu arbitri; en conseqüència, el millor consell que el poeta pot oferir al lector és que n'acumuli tants com pugui o que es posi sota la seva protecció, per tal d'assegurar-se una vida amb poder i sense problemes.

II. TEMA (QUÈ DIU EL TEXT) Com que els diners canvien la veritat objectiva, trasbalsen clergues i religosos, són idolatrats per tothom, ho legitimen tot fins arribar a fer prodigis i mouen el món, cal seguir el sarcàstic consell d'aplegar-ne tants com sigui possible i posar-nos sota la seva advocació. Vet aquí el significat d'aquest text, un consell tan justificat com sardònic, formulat des d'un cert distanciament escèptic, que ve donat per una realitat que s'imposa damunt de qui ens el formula més que no per pròpia convicció; al contrari: la causticitat del to més aviat ens fa pensar que l'autor està lluny d'aquesta convicció, fregant l'espiritualitat dels aires humanístics que s'acabaran imposant en l'àrea de la nostra cultura, i que, paradoxalment, ens està dient que l'esperit és superior a la matèria. Ha estat l'anàlisi duta a terme que l'ha fet arribar a la contradicció dels seus consells. D'un to marcadament individualista, materialista i cínic ―la ironia és present al llarg de tots els versos―, no hi falta una crítica social aguda i un explícit anticlericalisme: totes les institucions que regeixen el món, com ara

2 Conjunt de categories semàntiques amb un grau de redundància suficient perquè sigui possible un trajecte de

lectura coherent. 3 Figura de dicció que consisteix a interrompre el fil del discurs per interpel·lar vivament una persona o un

grup de persones present o absent, un ésser invisible, etc.

9

l'administració de justícia i l'Església, es regeixen pels diners. El cinisme es transforma en una veritable reflexió moral, tot i l'aparent immoralitat del consell que clou la peça. Més, encara: des del v. 4 fins als dos darrers ―passant pels vv. 8, 24, 29―, l'autor sembla distanciar-se del consells que es veu obligat a oferir. D'aquí la dificultat d'interpretació d'aquests versos. Per molt que sigui reticent a exposar planerament la seva posició enfront del fet que denuncia, ens ha anat donant pistes per entendre que el seu és un consell sarcàstic, que amb precisió vol expressar paradoxalment tot el contrari del que diu, que moralment ho reprova: els diners no haurien de moure el món i, per tant, no són tan importants per viure. El text en si, per tant, ben interpretat, no esdevé una apologia dels diners, ans tot el contrari.