22 18de febrer del 2000 DIARI DE VILANOVA

VILANOVA

"EIs drapaireshavíemd"enterrar' lesempresesi aixoenssabiamolt degreu"La dernoliciódel magatzem d'Hijos de Francisco Pujades clou la historia d'una vella empresa

ALBERT JORQUERA

A vegades, la manera deviure deis pobles, la seva veri-table historia, no s'escriu a tra-vés de les grans files políti-ques, sinó apartirde les petitesexpertencíes de les persones,creences o oficis. Avui en di a,en plena era de la informáticai del reciclatge industrial, I'oficide drapaire sembla quelcomobsolet, fora de 1I0c, d'unaepoca molt lIunyana.

No fa pas tant que a Vilano-va hi havia una empresa ano-menada Hijos de FranciscoPujades SL que va viure allIarg de diverses generacionsI'apogeu i I'extinció d'un oficique, a la vegada, era una rna-nerade viure. Ara, a les portesdel nou mil.lenni, I'enderrocdel magatzem situat al carrerForn del Vidre per ter-hi pisos,clou definitivament la historiad'una empresa que havia tan-cat les seves portes a principideis anys noranta. '

Una de les persones queva viure aquest periple mésde prop és Albert Pons, que vaentrar a treballar a I'empresaper motius familiars ara fa 33anys. Va viure un epoca mésacomodada de la professió,

. pero tot i aixi recorda que eratorea dura. Quan jo vaig en-trar, per' exemple, anávsrnamb un camió d'importació.Aleshores n'hi havia pocsd'aquests camions, pero nofeia pas gaire que elsdrapalres anáven en carro.Certament, era una feinatorea dura, perquetreballá-vem amb elements com sacsde ciment, que feien moltapols.

L'empresa era un majoris-ta, és a dir, comprava i tractavaalló que els petits drapaires oparticulars anaven recollint idesprés ho venia a lesempreses. N'hi havia hagutentre vuit i deu, de drapaires,alguns d'ells molt curiosos,'com un tal Pere, que sempreanava amb una capa i algunsli deien el Boig. La majoriatenien petits magatzems.i 'nosaltres h.i anávern un copa la setmana, explica Pons.Entre els seus béns de treballhi havia elements tan curiososcom espardenyes, mitges deseda o sacs de cí-rnent, a ban-da deis classics draps o laferralla.

És curiós que ara es parlitant de reciclatge, perquéalxó és' una cosa quenosaltres estem fent des defa décades. En aquest sentites pot dir que els drapairesféiem un servei social, ja querecollíem coses que ningúvolia i les tornávem a donarun ús. Malgrat que aquestavisió de I'ofici és innegable, elcert és que es tracta d'unatasca tradicionalment pocreconeguda per la societat. És,cert que habitualment aná-vem bruts, reconeix rientPons, pero mai me n'heavergonylt, si no, no. hihauria treballat. És més, el

Pons:"Els beneficisno pujaven i els

costossí,per aixovam tancar"

El magatzem vlst desde fora. Sera enderrocat per fer-hi pisos

meu sogre (Pere Pujades)sempre anava proclamantque ell era el millor del mónen aquest ofici, i n'estavaenamorat.

En la seva tasca de recolliralló que ja no servia, I'Hijos deFrancisco Pujades va assistiren primera línia a la lentadesaparició de la potencia in-dustrial a la capital del Garraf.Quan una empresa tancava,nosaltres érem els encarre-gats d' enterrar-la, i aixo etsabia molt de greu, ja quenosaltres i molta gent viviad'elles, explica Albert Pons,que recorda especialment els

CASAS

Tallers Tomas o la fabrica textilMarqués.

Arnb el pas deis anys, pero,la dura feina deis drapaires vaquedar destasada. Sense apenes subvencions oficials iamb un preus que van quedarestancats, recollir deixalles vadeixar de ser, senzillament,rendible. Els ing'ressos són .prácticament ara els matei-xos que fa 15 anys. El ferroes paga a nou pessetes, és adir, el mateix preu que teniaI'any 1980. Els preus no evo-

lucionen i els costos sí, ex-'plica Pons.

Davant d'aquesta lóqicainqüestionable, negar que lade drapaire sigui unaprofessióa extingir és anar 'contra elsentit comú. Pons té ciar queés lIei de vida I que no s'hipot fer res, pero potser si ques'hi pot ter alguna cosa: recor-dar a través del peripled'aquesta empresa la historiad'una Vilanova que, no fa pasgaire, vivia d'una manera moltdiferent de l'actual.

Bales velles de roba i attres materials. Un cop reciclats i embalats, es venien a empreses CASAS Vista interior del magatzem. Deteriorat pel pas del temps CASAS

-20 20 d'abrll del 2000

,VILANOVA

DIARI DE VILANOVA

Cal Pujadas drapaire: viatge a lescatacumbes de laprimeraindustrialitzacióL'empresa Fills de Francesc Pujadas és en procés d'enderrocament

AlBERT TUBAU

Temps era ternps en quela majoria deis habitatges dis-posaven de més espai que nopas les actuals. Cases velles,peró ámplies, masies o casespairals, en que hom podia te-nir-hi golfes, magatzems i al-tres espais dedícats a totamena de mals endrecos i an-drómines própies d'spoquesprecedents.

Aquell reguitzell d'obsoletsrecords i altres objectes ina-nimats, a banda d'un arnunte-gament d'elements esterils isovint inaprofitables, permeti-en fer-se una idea precisa delviure quotidiá i de les privaci-tats deis seus estadants. Ele- 'ments desordenats que, en elseu conjunt, delataven l'ornni-presencia de moltes históriesviscudes, generació rere ge-neració.

Ouan aquesta mena de

mostraris s'adrecen a lacol.lectivitat, amb voluntat re-

copilatóra i expositiva i ambuna metodologia i uns objec-tius, en diem museus. A migcamí de tot aixó hi ha, pero,'altres manifestacions sinqu-lars. Una d'elles, a la que rn'hivu!l. referir, I'han representat

els magatzems de drapairede I'empresa Fills de Francesc

Pujadas, avui en procés d'en-'derrocarnent. No parlarem dela seva activitat, ben caracte-ritzada i amb unes particulari-tats prou curioses, sinó de laheterogene'itat deis materialsrecollits alllarg deis anys i que,fins fa pocs dies, restaven es-campats per les vellesinstal.lacions.

Els germans Pujadass'instal.laren en aquest indret,provinents del carrer Hernani,a partir de 1947, on continua-ren I'activitatde recollida, se-lecció i preparació de draps

El magatzem del drapaire. Retrat d'un !emps pre!érit

l'enderroc, l'empresa era aquí des de 1947

DIARI

amb destinació als molins i ales indústries papereres,' abanda d'altres facetes més re-siduals. En aquest solar haviaesta! situada I'empresa depedres artificials de J. Sas.

Aquest espai sórdid, desgave-llat i gents bucólic, tenia, finsfa quatre dies, la virtut de sig-nificar, a I'estil deis mítics ce-mentiris d'eletants, el mut tes-timoni i la darrera expressió dela Vilanova industrial.

l'abandó i el caos contri-buten a atorgar un motivadoral.licient a cadascuna de lesdescobertes que hom podíafer-hi. Albert Pons, antic ge-

rent, assegura que ells van serels encarregats d'enterrarmoltes empreses. Aquí i alláapareixien les restes óssies isovint fóssils que testificavenaquellaafirmació.

Tot plegat era un conglo-merat d'artefactes, peces i ele-ments dispersos d'origen va-riat que esdevingueren elsdecadentssignes d'identitatd'un passat ja superat, Biguesi tubs de ferro deis TallersTomas, bitllets de cotó i llan-cadores de teler de Cal Mar-ques, restes de producte aca-bat de la Madota o de Cal Ga-neta,cintes i mostraris de lafábrica de cintes, una caixa decabal s de la fábrica de la ram-bla el Fénix, troques de fil i di-ferents productes origiriaris de

La Calibradora, la Fisa o laFábrica Nova entre d'altres.

Elements que han cornpar-tit l'espaHemps amb piles defeixos de draps, muntanyes,espardenyes i restes de totamena de teixits, ampolles, fer-

radures, encluses, troques,

D1ARI

arpis i tota una colla de ferrosde formessovint enigmáti-queso Aquella exposícíó caó-

tica ens oferta, en la seva dei-xadesa, un retrat immillorable,

'potser esperpentlc, d'unternos preterit en que la indús-tria va esdevenir el sector cap-davanter i imprescindible pera la ciutat.

Enmig de I'esterilitat con-.servacionista que ens ha ea-racteritzat, Cal Pujadas oferia,a ulls deis curiosos, una menade viatge a les catacumbes dela industrialització.

Un espai tronat i misteriósque es va convertir en un deisdarrers oasis de la memóriafabril i, en definitiva, en el si m-bólic recordatori de la nostraindústria textil i d'altres indús-triesque el temps i el progrésvan engolir. / '