MANEL CANTOS PRESENTATIONS Blog BARCELONA COMPLET canventu@hotmail.com

EL LLUÇANESPOBLES DE CATALUNYA

Santa María de Lluçà Església Claustre SXII x Pintures segle XIV x

Santa Maria de Lluçà. A 1.000m d'altitud té unes vistes espectaculars. Aquest conjunt monàstic té el seu origen en la reorganització territorial efectuada en un lloc fronterer entre les terres en mans islàmiques i les que s'havien recuperat.

Aquest establiment monàstic tenia una base militar i el castell de Lluçà formava part important d'aquella línia defensiva.

La fortalesa estava sota la influència del comtat de Barcelona. El primer senyor de Lluçà conegut és Sunifred (988).

Façana de L'Església de Santa María.

Campanari renovat.

Restes del celler era una gran sala amb un arc apuntat, al costat de migdia, ara en ruïnes, on també hi havia l'entrada.

L'escala d'accés un pati a una petita capella en la qual, segons tradició, es va trobar la imatge de Santa María que presidia l'església.

Es creu que la talla original de la Mare de Déu, es va trobar aquí en aquest petita capella.

La talla romànica original, conservada actualment al Museu Episcopal de Vic és una de les més antigues de Catalunya.

Interior de la capella.

L'escala d'accés a un camp limita amb una porta protegida de merlets i matacans a la sortida del Monestir.

Vista de tot el conjunt de l'Església Monestir de Santa Maria de Lluça.

L'edifici va patir els efectes dels terratrèmols del segle XV, que també van afectar altres dependències del monestir. Tant la façana com el campanar són obres posteriors.

L'església va adquirir certa importància a la comarca i en un moment indeterminat es va decidir establir una comunitat de canonges.

La Canònica. Possiblement es fundés cap al 1154. Se sap que l'establiment es regia per la regla de Sant Agustí.

La comunitat era relativament nombrosa i tenia cura de la pròpia església.

En 1192 es va posar el priorat de Lluçà sota la protecció de l'Estany. A finals del segle XIII va ser quan la comunitat va aconseguir la seva màxima esplendor. A començament del segle XVI, havia deixat pràcticament d'existir, a mitjan del mateix segle es parla de l'estat de ruïna dels edificis. En 1609 es va unir al capítol de canonges de Barcelona.

L'Església de Santa Maria va ser consagrada al 905, però tot fa pensar que es tractava d'una reconstrucció d'una capella anterior, possiblement del segle IX.

L'edifici actual no és el que es va fundar el 905 per les seves característiques, es pensa que l'església pertany al segle XII, potser de quan es va instituir la canònica.

La porta i la ferramenta romànica, datada entre 1170 i 1300, adornada amb valuoses aplicacions de ferro.

Una sola nau de 20 m de longitud. Originalment l'església tindria una única nau encapçalada per un gran absis, amb creuer rematat per dos absis més.

Al Museu Episcopal de Vic es conserva l'original de l'altar de fusta (per motius de seguretat) amb tres panells català. Està composta per tres taules de fusta pintades i que servien per recobrir el front i banda de l'altar romànic.

La Creu obra de Mestre de Lluçà (s. XVII). La talla policromada és una antiga creu processional. Apareix la imatge de Crist, repetida cada costat. La imatge de la Mare de Déu Santa Maria que presideix l'altar, per les característiques tècniques, es pot afirmar que la imatge és una obra romànica de l'últim temps, és a dir de molt avançat el segle XIII. Els originals de tots dos estan al Museu Episcopal de Vic.

El frontal d'altar és un bon exemple d'un nou corrent bizantí dins el romànic català de principis del segle XIII.

El seu extraordinari frontal, del qual es conserven les tres cares, i la pintura reflecteix influència bizantina.

Presenta un gran requadre en el qual quatre àngels identificats com els quatre evangelistes, sostenen una aurèola quadri lobulada en el centre sorgeix la imatge de la Verge.

Al lateral dret (Epístola) es representa la Coronació de la Mare de Déu.

Al lateral esquerre (Evangeli) la infusió dels sets dons de l'Esperit Sant a la Verge, escena inusual en el romànic.

El claustre. És petit i de planta irregular, l'escultura està molt relacionada, tant iconogràfica com estilísticament amb l'escola de Vic i de Ripoll.

No està documentada la seva construcció però tot fa pensar que sigui de la mateixa època que l'església actual (segle XII).

Té una gran varietat d'elements decoratius, molt interessants, tant en els mateixos capitells com en les decoracions dels respectius àbacs.

Té un total de 22 peces distribuïdes en les quatre galeries, dels quals s'han perdut dos capitells.

Capitells del claustre. D'estil arabesc i romànic llombard. Els mateixos no fan referència a escenes de la Bíblia. La iconografia dels capitells és de tipus decorativa, amb motius zoomòrfics i vegetals.

Al claustre es conserven dos sepulcres gòtics.

Sepulcres del claustre, el primer pertanyent al canonge Bernat de Merlès, possiblement del segle XIII. El segon pertany al canonge Ramon de Casovers, mort en 1395.

Decoració mural. El 1954 es van descobrir importants restes de decoració mural a l'interior de l'església, que ara s'han arrencat i es guarden en unes sales annexes de l'antic monestir. Són obra del segle XIV.

Pantocràtor. La majestat de Crist assegut, Senyor de tota la creació, amb ell la àguila de Sant Joan i l'àngel de Sant Mateu.

Pantocràtor. Les pintures al fresc (segle XIV), guardades a les sales del monestir, són un dels millors conjunts de pintura catalana que marquen l'època de transició entre la pintura romànica al fresc i la pintura gòtica sobre taula.

Crucifixión.

Escenes de la vida de Sant Agustí, vestit de bisbe, i conegut com «Doctor de la gràcia» i pare de l'Església Universal.

Escenes de la vida de Crist.

Els veïns del Lluçanès han optat per constituir-se en comarca amb un 70,73% de vots a favor una 26,35% en contra. Abans pertanyien a la comarca d'Osona.

Castell de Lluça. Està situat al cim d'un turó prop del poble de Lluça, sobre mateix del Santa Maria de Lluça, només queden un mur al costat nord i dues estances al costat sud. S'han conservat altres murs, molt fragmentats.

El poble de Santa Eulàlia de Puig-oriol és el principal nucli del municipi, que es va desenvolupar durant el segle XVIII seguint el camí ramader, mentre que Lluçà representa el nucli històric, on hi ha l'antiga canònica agustiniana de Santa Maria de Lluçà. També trobem el Castell de Lluça.

El Lluçanès. En el seu conjunt d'aquestes poblacions tenen una mica més de 8500 habitants i una superfície d'uns 370 km2, pel que podem trobar encara un territori amb un magnífic paisatge format per una mena de gran mosaic de camps i boscos que s'alternen al llarg i ample d'aquest altiplà.

El Lluçanès és una comarca natural entre Osona, el Berguedà i el Bages. Està situada en l'interfluvi de les conques del Llobregat, a l'oest, i del Ter, a l'est, formant un altiplà inclinat lleugerament cap al Bages. Les serralades de major altitud es situen al nord on la Depressió Central Catalana passa a ser Pre Pirineu.

El Lluçanès és un espai de tranquil·litat, entre boscos de pi, alzines i roures, pastures i cultius de secà.

En un entorn forestal i agrícola idíl·lic, precisament l'accessibilitat del Lluçanès cap al Pirineu va fer possible secularment el pas dels ramats transhumants que anaven del prat a la muntanya.

Un territori ple de racons sorprenents que t'obliga a despertar la imaginació i els sentits. Ens trobem en un espai on trobem una naturalesa bella, proporcionada, des d'on podem veure, les muntanyes de Montserrat, el Pedraforca, el Montseny, el Cadí i el Pirineu.

Balma de la font de Bou, en una cova natural, una vegetació exuberant l'envolta.

Balma de la font de Bou. És amplia i arrecerada, amb un pilar de estalactites de les que raja gairebé sempre aigua.

MANEL CANTOS PRESENTATIONS Blog BARCELONA COMPLET canventu@hotmail.com

FI