Post on 13-Jun-2015
RENAIXEMENT (s.XV-XVI; Quatrocento i Cinquecento pels italians)
(A Itàlia s’anticipa a meitats del s.XIV)
Principis del s.XIV: la societat a França i Itàlia manifesta un cert inconformisme cultural, artístic, ideològic...
Poc a poc ha anat desapareixent l’obscuritat, el dogmatisme, el misticisme diví, la rigidesa, l’abstracció... pròpies de la religió durant l’Edat Mitjana.
Nou estil de viure i de pensar molt promogut per una nova classe social: la BURGESIA.
Inspiració...
Cultures clàssiques: Grècia i Roma. Es vol un RENAIXEMENT d’aquestes.
Valors centrats en l’home (INDIVIDUALITAT), en el seu raonament (RACIONALITAT, CIENTIFISME) i en les seves EMOCIONS.
Nou corrent de pensament: HUMANISME.
Com a conseqüència Cert allunyament de l’Església...
Les corts reials i la burgesia agafen molta importància en el fet cultural i artístic.
Es creen les ACADÈMIES (la primera a Florència l’any 1470) on es reuneixen els nobles i burgesos per discutir sobre art, els clàssics...
Apareix el MECENATGE, una protecció econòmica que fan famílies molt poderoses cap als artistes: els Medici a Florència, els Este a Ferrara...
Tots aquests aspectes de canvi cultural i de pensament tindran molta força a les ciutats-estat del nord d’Itàlia (Florència, Ferrara, Venècia, Gènova...), molt poderoses econòmicament.
A nivell artístic destaca:
La pintura, amb la gran innovació de la PERSPECTIVA. Destacaran Giotto, Boticelli, Leonardo da Vinci, Miquel Àngel, Rafael, Tintoretto, Tiziano...
La literatura, amb el referent de Dante (1265-1325) i amb Petrarca i Bocaccio com a principals poetes.
La IMPREMTA, inventada per Gutemberg el 1450, ajudarà moltíssim a “escampar” tota aquesta nova realitat cultural.
Pel que fa a la música:
Continua destacant la MÚSICA VOCAL POLIFÒNICA a 4,5,6… veus dins i fora l’Església. Es dóna gran importància al text.
Polifonia HOMOFÒNICA. Tractament vertical de les veus. Comprensió total del text.
Dos tipus de polifonia:
Polifonia CONTRAPUNTÍSICA. Tractament horitzontal de les veus. Ajuda a reforçar el caràcter i les emocions de la poesia. Fa més dificultosa la comprensió del text.
La MÚSICA INSTRUMENTAL començarà a desenvolupar-se a partir del s.XVI.
Poc a poc s’aconsegueix una afinació correcta.
Es facilita la digitació i es busca una extensió més gran (més notes).
S’inventen nous instruments.
A nivell més TEÒRIC...
S’investiga molt sobre la naturalesa del so i s’escriuen nous TRACTATS. Destaca Gioseffo Zarlino (1517-1590) i el seu tractat “Institutione harmoniche” (1558) sobre els harmònics, sons consonants/dissonants, l’afinació...
S’estableixen noves regles de composició i van desapareixent aspectes considerats antics o superats: s’eliminen els modes gregorians, s’estableix el MODE MAJOR i el MODE MENOR...
Es comença a donar FORMA (estructura, esquema) a les composicions: surten els madrigals, els motets, les fugues, els cànons, els rondó, les suites, el tema amb variacions...
S’avança molt en aspectes de la notació musical: indicacions de compàs, de notes alterades… S’estableix un NOU CODI SIMBÒLIC per les figures.
Música profana: vocal i instrumental.
L’esperit viatger propi del Renaixement motiva un gran intercanvi d’idees, pensaments, propostes artístiques, musicals...
Els millors artistes i compositors són cridats a treballar a les principals corts principesques i amb les famílies més influents del moment, fet que fa augmentar notablement l’interès per la música profana.
A nivell vocal, apareix el MADRIGAL, forma lliure polifònica (4-5 veus) on destaca un text poètic descriptiu (natura, amor, bons valors…) i una textura que normalment barreja parts contrapuntístiques i parts homòfones. Sovint són acompanyats per algun instrument, sobretot llaüt. Destaquen els madrigalistes italians i anglesos.
Altres formes vocals…
La CHANSON, forma lliure polifònica francesa amb la melodia principal a la veu més aguda. Són molt descriptives (fins i tot moltes vegades el text utilitza sons onomatopeics) i sovint porten acompanyament instrumental.
El VILLANCICO, forma literària i musical inicialment profana però més tard religiosa de temàtica popular i costumbrista. Molt típics dels cançoners espanyols de l’època. La seva estructura es basa en l’alternança d’una tornada i diferents estrofes (coplas).
El Cancionero de Palacio (1474-1516) recull la música de la cort dels Reis Catòlics, amb una gran quantitat de villancicos del músic-poeta Juan de la Encina (1469-1529). És el més extens de tots els cançoners conservats.
L’aparició dels primers lutiers i la conseqüent perfecció dels instruments va permetre desenvolupar una música instrumental de qualitat.
Molts nobles i burgesos mecenes volen saber tocar algun instrument, ja que aquest fet dóna prestigi social i és considerat important per la formació d’un bon cortesà.
S’inventa la impremta musical (Petrucci, 1500) que popularitzarà tot un repertori instrumental nou.
Es creen les tablatures, un sistema d’escriptura musical pels instruments de corda puntejada, basada en números i lletres i que indiquen la posició dels dits a les cordes.
Tot aquest desenvolupament portarà a l’aparició del virtuosisme instrumental, basat en la capacitat i en la tècnica de l’intèrpret per a improvisar, variar i ornamentar.
Principals instruments, agrupacions i formes instrumentals...
Corda pinçada Llaüt, viola de mà, tiorba
Corda fregada Viola da braccio, viola da gamba
Cordòfons
Corda amb teclat Pinçada Virginal,clavicèmbal
Percutida Clavicordi
Fusta Flauta de bec, xeremia, cromorn, cornamusa (sac de gemecs), bombarda, baixó
Metall Cornetto, trompeta, sacabutx, serpentó
Aeròfons
Orgue
Idiòfons Sonalls, pandereta Percussió
Membranòfons Timbal, pandero
Principals instruments, agrupacions i formes instrumentals...
Corda pinçada Llaüt, viola de mà, tiorba
Corda fregada Viola da braccio, viola da gamba
Cordòfons
Corda amb teclat Pinçada Virginal,clavicèmbal
Percutida Clavicordi
Fusta Flauta de bec, xeremia, cromorn, cornamusa (sac de gemecs), bombarda, baixó
Metall Cornetto, trompeta, sacabutx, serpentó
Aeròfons
Orgue
Idiòfons Sonalls, pandereta Percussió
Membranòfons Timbal, pandero
Principals instruments, agrupacions i formes instrumentals...
Corda pinçada Llaüt, viola de mà, tiorba
Corda fregada Viola da braccio, viola da gamba
Cordòfons
Corda amb teclat Pinçada Virginal,clavicèmbal
Percutida Clavicordi
Fusta Flauta de bec, xeremia, cromorn, cornamusa (sac de gemecs), bombarda, baixó
Metall Cornetto, trompeta, sacabutx, serpentó
Aeròfons
Orgue
Idiòfons Sonalls, pandereta Percussió
Membranòfons Timbal, pandero
Principals instruments, agrupacions i formes instrumentals...
Corda pinçada Llaüt, viola de mà, tiorba
Corda fregada Viola da braccio, viola da gamba
Cordòfons
Corda amb teclat Pinçada Virginal,clavicèmbal
Percutida Clavicordi
Fusta Flauta de bec, xeremia, cromorn, cornamusa (sac de gemecs), bombarda, baixó
Metall Cornetto, trompeta, sacabutx, serpentó
Aeròfons
Orgue
Idiòfons Sonalls, pandereta Percussió
Membranòfons Timbal, pandero
Principals instruments, agrupacions i formes instrumentals...
Corda pinçada Llaüt, viola de mà, tiorba
Corda fregada Viola da braccio, viola da gamba
Cordòfons
Corda amb teclat Pinçada Virginal,clavicèmbal
Percutida Clavicordi
Fusta Flauta de bec, xeremia, cromorn, cornamusa (sac de gemecs), bombarda, baixó
Metall Cornetto, trompeta, sacabutx, serpentó
Aeròfons
Orgue
Idiòfons Sonalls, pandereta Percussió
Membranòfons Timbal, pandero
Els instruments s’agrupaven en alts i baixos segons el seu volum sonor: per tocar a l’exterior s’utilitzaven els alts (vent metall) i per tocar a l’interior, els baixos (corda i vent fusta).
Els compositors de l’època no especificaven a la partitura quin era l’instrument que havia de sonar. Es feien servir els que en aquell moment hi havia disponibles a palau.
Els instruments polifònics (llaüt i clavicèmbal, sobretot) eren els més preferits, per les possibilitats que ofereixen de fer música individualment.
Principals formes instrumentals: SUITES (encadenament de danses), VARIACIONS (a partir d’un tema popular, d’un tema gregorià o d’un baix harmònic), TOCATA (per instrument de tecla i basada en l’improvisació i el virtuosisme).
Les danses eren acompanyades sempre per instruments.
A les corts existia un MESTRE DE DANSA que ensenyava i guiava les danses a les festes de palau. Dominar l’art de la dansa era un requisit imprescindible per a ser un bon cortesà.
Música religiosa.
Tot i el creixement que experimenta la musica profana, les millors composicions del Renaixement van ser escrites per l’Església.
Continuarà l’estil vocal polifònic (4-5 veus), normalment sense acompanyament instrumental (a capella) i sovint molt contrapuntístic i imitatiu.
Les formes principals seran els MOTETS (“madrigal religiós”) i les MISSES, amb totes les seves parts principals.
L’orgue agafarà cert protagonisme ja sigui sol o acompanyant algunes obres.
La situació de l’Església però, va canviar radicalment durant el s.XVI motivat per dues de les escisions més importants en el seu si:
El 1517, Martí Luter, religiós alemany, proposa una sèrie de reformes per tal d’apropar més l’Església i la seva doctrina al poble. És l’anomenada Reforma protestant luterana.
Aquest fet, va portar a l’aparició de l’anomenat CORAL, peça polifònica homofònica en alemany i d’escriptura prou senzilla per poder ser cantada per tota la congregació.
Un dels principals canvis va afectar a la música: el poble se sentiria més integrat a les celebracions litúrgiques si podia cantar en la seva pròpia llengua i un tipus de cant més fàcil que l’existent, extraodinàriament complicat.
El 1534 a Anglaterra, Enric VIII trenca relacions amb el Papa de Roma al no poder obtenir el divorci de Caterina d’Aragó per casar-se amb Anna Bolena. És l’anomenada Reforma protestant anglicana. El mateix Enric VIII s’erigirà com a màxim representant d’aquesta nova església anglicana.
Com a conseqüència, la música religiosa anglesa va patir un fort empobriment ja que es van eliminar les misses i d’altres celebracions litúrgiques. Com a cants pels serveis religiosos quedaren els ANTHEMS, similars als motets però en anglès.
Davant d’aquestes crisis, l’Església va reaccionar i va celebrar el Concili de Trento (1545-1563) d’on en sortir l’anomenada Contrareforma, una resposta contundent que, en l’aspecte musical va obligar a fer encara més estrictes les normes per escriure música religiosa catòlica.
Aquest fet va obligar als compositors a perfeccionar al màxim les tècniques polifòniques existents i permeses, assolint uns nivells d’altíssima qualitat.
Alguns protagonistes…
Josquin des Prés (1440-1521). Músic francès tot i que va treballar sota la protecció dels Sforza a Milà i el Papa de Roma. Va ser el primer en reflectir amb la seva música sentiments i emocions.
Giovanni Pierluigi de Palestrina (1525?-1594). Compositor italià i director de les capelles papals durant molt anys. Va escriure 100 misses i 400 motets, a més d’obres profanes. La seva obra, d’una gran perfecció, va ajudar molt a l’evolució de la polifonia religiosa. És considerat el gran mestre de l’art imitatiu.
Tomas Luis de Victoria (1548-1611). És considerat el músic més important del Renaixement espanyol i el gran mestre del misticisme. Va estudiar a Roma amb Palestrina al qual va succeir com a mestre de capella al Collegium Romanum (1573). El 1580 va tornar a Espanya com a mestre de capella personal de l’emperadriu Maria, filla de Carles V i vídua de l’emperador Maximilià II d'Àustria. A partir del 1587 i fins la seva mort va treballar des del convent de les Descalzas Reales. Victoria fou un dels principals compositors de la Contrareforma gràcies a la seva capacitat per posar el contrapunt al servei del text i a la sensibilitat de crear en cada composició un clima d’emoció general d’acord amb la naturalesa específica del text.
Antonio de Cabezón (1510-1566). Cec de naixement, fou el més gran organista i clavecinista de cambra de Carles V i Felip II.
Giovanni Grabrieli (1555?-1612). Compositor venecià molt vinculat a la Capella de Sant Marc, on va treballar com a organista i mestre de capella. Va servir a la refinada cort dels ducs de Venècia, que li va permetre compondre obres de gran envergadura amb dobles i triples cors en l’anomenat ESTIL POLICORAL: un estil imitatiu entre cors.
Thomas Morley (1557-1602) i John Dowland (1562-1626), màxims representants del madrigalisme anglès.