L'accentuació

* Agudes (la síl·laba tònica és l'última de la paraula): S’accentuen quan acaben

en vocal, vocal+s, en, in.

Exemples: català, però, també, camí, pastís, cabàs, progrés, Berlín,

sorprèn. En canvi: Ramon i ferum (acaben en consonant) o esglai i festiu

(acaben en semivocal - diftong).

* Planes (la penúltima síl·laba és la tònica) S’accentuen quan no acaben en

cap de les terminacions anteriors.

Exemples: exàmens, cànon, tòrcer, correguérem, portàveu, entristíssiu.

Però no s'accentuen: Maria (mot pla acabat en vocal), examen, Caucas.

* Esdrúixoles (l'avantpenúltima síl·laba és la tònica) i totes les paraules

sobreesdrúixoles (la sílaba tònica està abans de la penúltima). S’accentuen

sempre.

Exemples: història, tònica, àrea, Núria, període, químicament.

Casos especials:

** Les paraules monosíl·làbiques no s'accentuen (hi ha excepcions que

constitueixen l'accent diacrític).

** S'accentuen tots els adverbis acabats en -ment si la paraula original a partir

de la qual està format s'accentua: ràpida → ràpidament, mecànic

→mecànicament, fàcil → fàcilment, feliç → feliçment.